CIRC DE PUCES

Josep Igual (Benicarló, Baix Maestrat, 1966) és un orfebre de la paraula, un escriptor polièdric i incansable que des de finals de la dècada dels huitanta (recordem que l’any 1988 va obtindre el Premi Roís de Corella-Ciutat de València amb el seu segon llibre, 35 poemes) ens ha anat oferint una variada mostra del seu quefer literari el qual inclou dietaris, retrats, reculls d’articles, novel·les, reculls de contes, poesia i fins i tot algun treball discogràfic: Sort per tu (Tram-Gmi, 1998).

L’any 2018 va obtindre el 38 Premi de Narrativa Curta 25 d’Abril Vila de Benissa amb Circ de puces, que enguany ha editat la barcelonina Viena edicions. Es tracta d’un recull de contes breus, brevíssims, alguns només d’una línia d’extensió.

El del microconte és un subgènere que compta amb una certa tradició en la narrativa catalana moderna i que han practicant alguns dels nostres millors narradors, pense ara en Pere Calders i en Joaquim Carbó.

Aquestes narracions es creen amb elements provinents de diversos gèneres. Des del meu punt de vista, és un exercici notable d’enginy i de transversalitat, on l’autor ens demostra en poc d’espai la seua capacitat creativa, els seus dots d’observació i la seua màgia per a evocar, sorprendre, emocionar o suggerir.

En Circ de puces descobrim un escriptor esperimentat amb una veu personal ben conformada, una prosa rica en matisos, elegant, mordaç i irònica. Trobem en les seues pàgines l’apunt filosòfic, la reflexió personal, la trobada de personatges singulars, l’acudit sagaç i intel·ligent, la recreació d’escenes, situacions i atmosferes, el flaix poètic, el joc literari. No res li és alié i tot és susceptible de ser convertit en matèria literària, des de les paradoxes quotidianes a la comèdia i/o la tragèdia individual i/o col·lectiva, fins i tot allò que ja és literatura i que ell recicla d’una manera brillant.

Circ de puces, però, també ens parla del seu autor, un gran lector, un escriptor que estima i domina els diversos ressorts del seu ofici i que a més té una gran capacitat per a capturar les diverses realitats del seu entorn, per mínimes i invisibles que puguen semblar. Un home amb una mirada transversal i un somriure irònic i sagaç.

Els textos que conformen aquest circ són vertaderes càrregues de profunditat que tenen l’objectiu d’agafar-nos pels muscles i sacsejar-nos per tal de traure’ns de l’afable son en què ens sumix l’entreteniment estúpid del món digital. Reptes que ens llança aquest il·lusionista de la paraula per a fer-nos reflexionar sobre els diversos aspectes de la condició humana.

SOTA L'ATENTA MIRADA DE JOSEP IGUAL

Retrats de butxaca (Onada edicions, 2006) és un llibre que recull un total de trenta-nou articles en els quals Josep Igual, amb brevetat, eficàcia i creativitat esbossa la instantània de diversos personatges de la política, l’esport, la societat i la cultura.
Fa anys que vinc seguint la trajectòria de Josep Igual, un home armari (i no ho dic només per la seua grandària) amb uns quants calaixos en el seu interior destinats a cadascun dels gèneres que conrea. Poesia, articulisme, novel·la, contes, dietarisme... Aquest home armari, que compta amb una gran capacitat d’observació i de treball, he comprovat com s’ha sabut aliar amb el pas del temps i com en cada nova collita ens ha oferit als lectors uns textos literaris més madurs, més incisius i amb una prosa rica, flexible, suggerent.

En aquests Retrats de butxaca, hereus d’alguna manera dels Retrats de passaport de Josep Pla, trobem un escriptor amb un gran bagatge, que gaudix amb un escriptura transversal, transfronterera pel que fa als gèneres establits, que té cura i mima la seua matèria primera, la llengua, tot modelant-la i dotant-la d’una gran plasticitat.
La majoria dels individus retratats (Joan F. Mira, Carles Santos, Pau Riba, Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor...), ja siga per la seua trajectòria vital o per la importància de la seua obra, tenen per si sols un gran interés, un interés que es veu incrementat per la mirada i la capacitat de convertir-la en literatura de Josep Igual.
Aquest no és un llibre per a lectors de titulars i d’anuncis per paraules, és un llibre per a aquells a qui agrada l’arquitectura de les frases, la pinzellada justa d’un adjectiu.

PROSAS MERIDIONALES

Els escriptors valencians, tant si són d’expressió castellana com si són d’expressió catalana, ens solen ubicar en la perifèria dels dos grans centres culturals de l’Estat. Un home com Josep Igual, que repartix el seu temps entre Benicarló i Sant Carles de la Ràpita, sofrix en major mesura encara tots els greuges i inconvenients que li toca patir al perifèric. Així i tot, a pesar dels silencis als quals és sotmés ell i la seua obra, no defallix i repartix la seua energia i la seua creativitat entre diversos gèneres literaris.
Josep forma part d’una generació de benicarlandos que com a creadors estan oferint-nos obres de qualitat i com a agitadors culturals han encés i mantingut un col·lectiu com Alambor, que és un far de cultura al nord del país.
Després del dietari L’any de la fi del món (Brosquil Edicions, 2002), el 2004 Igual ens va sorprendre amb un recull d’articles publicats en castellà, Prosas meridionales, que van aparéixer en l’edició valenciana i altres en l’estatal del diari ABC.
Per a sorpresa d’uns quants, la prosa de Josep Igual no se’n ressent en cap moment pel canvi de llengua, el seu castellà és net i elegant. La prosa del benicarlando, ja ho vam comprovar en L’any de la fi del món, té influències de Josep Pla, de Joan Sebastià Arbó, de Gaziel..., la qual cosa no és poc i el llibre no els desmereix. Els temes tractats són el Maestrat, el País Valencià, la literatura, allò que envolta, que interessa l’autor, que ho coneix i viu en primera persona, i ens ho narra sense visceralitat ni falsa passió.
Josep Igual no oblida en cap moment una de les dites d’un dels seus mestres: «La primera obligació d’un escriptor és fer-se llegir» i el llibre té una redacció fluïda però sense concessions; la literatura és la recerca de la bellesa i ell, un experimentat animal de ploma, ho sap i ens ho demostra.

EL RASTRE DELS DIES

Josep Igual

«Els escriptors valencians que encara usem la llengua del país –i que som directament funcionaris– hem de fer tots els papers de l’auca per sobreviure. Exigiria un assaig amè si algú investigués les jugades funambulesques, les dinàmiques de circ que cal fer per a guanyar-se la garrofa diària». L’autor d’aquestes paraules i del llibre que les conté, Josep Igual, al llarg del 2002 es va veure obligat a combinar la seua tasca com a escriptor amb dues faenes periodístiques (premsa i televisió comarcal) i alguna conferència, però qualsevol excusa li era bona per a obrir un parèntesi: la lectura d’un llibre, la música de Bach, una conversa, un àpat, un paisatge, un encontre fortuït o un pensament, i construir un petit artefacte literari per a convertir-lo en un maó amb el qual construir el dietari El rastre dels dies (Onada edicions)
El dietari és el gènere literari més transversal. Però anem amb compte, ja que un autor poc hàbil el pot convertir en un cul-de-sac, en unes golfes plenes d’andròmines polsoses.
Si l’autor és una mica intel·ligent, si té ofici i coneix la tradició dietarista catalana que com a grans mestres té Pla i Fuster, així com els grans autors occidentals, i a més sap crear un espai mental en el lector i dota el text d’un ritme i d’una veu propis, en les seues pàgines es podran donar la mà la ficció narrativa i la poesia, l’esbós d’un paisatge i la caricatura d’un individu qualsevol, l’aforisme i l’acudit sagaç, conformant una unitat plural i rica. Josep Igual ho ha sabut fer.
Igual té una prosa brillant, concisa, la seua capacitat per a l’observació del detall és ressenyable, sap traure-li punta al silenci i sap vestir amb elegància la ironia i el sarcasme. És intel·ligent. És vital, encara que no ho semble amb eixa imatge de desmenjat, d’avorrit, amb la qual es disfressa, sap –i això no és fàcil– ressenyar amb eficàcia i amb estalvi de mots un plat, un vi, una música, un llibre. Coneix el seu ofici, no em referisc al de gasetiller, sinó el d’escriptor, és poeta, narrador, assagista, articulista i fins i tot compositor de cançons, un ofici que l’apassiona i que per a ell és una manera d’entendre la vida.
El rastre dels dies conté un grapat de bones pàgines i algunes entrades realment brillants.

JOSEP IGUAL. L'AUTORETRAT D'UN POETA DE FONS

Escriure un dietari és un acte d’exhibicionisme. Llegir-lo ho és de vojeurisme. Ara, com en tot, també hi ha peròs. Potser que la motivació del seu autor a l’hora d’escriure haja estat la de mentir, de donar una falsa imatge d’ell mateix i crear un personatge més atractiu, més glamurós. També potser un acte de venjança...
Al llarg de la meua vida com a lector he tingut una certa predilecció pel vojeurisme, és a dir he estat un lector de dietaris i llibres de memòries, sobretot d’escriptors: El quadern gris de Josep Pla, Diari (1952-1960) de Joan Fuster, De l’art i de l’artista de Jaume Pla, Trajecte circular de Vicent Alonso, El somriure de l’atzar de Feliu Formosa, El cingle verd de Josep Piera, París partícular de Ferran Garcia-Oliver, Mentre parlem i La lentitud del mar d’Enric Soria, Espill d’insolències de Toni Mollà, La cambra insomne de Ramon Guillem, Les hores fecundes i Senyals de fum de Joan Garí,... Em fascina deixar-me endur de la mà del seu autor i pas a pas submergir-me en els laberints del seu temps passat, recórrer amb ell i la seua mirada els paisatges dels quals ha estat figura sempre prescindible i saber les imatges que l’han colpit, els amors que ha tingut, les seues lectures predilectes i fins i tot els instants en els quals s’ha avorrit.
Darrerament també m’he convertit en exhibicionista i he publicat dins de la col·lecció Els llibres de l’Aljamia dos petits dietaris Estiu, 1987 (2006) i El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta (2008).
Hi ha molta mena de dietaris, tants, supose, com autors, o potser caldria dir practicants? Hi ha qui la caiguda de la fulla d’un arbre vista des de la finestra d’un hotel del barri llatí de París el fa vessar rius de tinta com si el fet haguera provocat la gran desfeta de la seua vida. N’hi ha d’altres que l’escena més colpidora li mereix una frase breu. Hi ha qui escriu nu, sense pudor. Hi ha qui ho fa cobrint-se les vergonyes amb els verbs.
Josep Pla va escriure a meitat dels anys seixanta un seguit de dietaris, que després de mort publicaria el seu editor, Josep Vergés. Són uns dietaris d’una brevetat minimalista on el de l’Empordà deixa constància de la seua quotidianeïtat i on el possible lector, d’una manera crua, va construint el puzle del món que envolta l’escriptor.
Josep Igual, amb el dietari L’any de la fi del món, (Premi de Narrativa Ciutat de la Vall d’Uixó. Col·lecció Glossari, 1. Brosquil edicions. València, 2001) seguint l’exemple del mestre Pla, ens fa dia a dia un retrat sintètic de la seua vida pública i privada des d’una geografia, Benicarló, que és perifèria de la perifèria de la perifèria. I ens retrata el món del seu treball, de la família, el seu temps d’oci però també d’agitació cultural. Ens diu que llig, on va, que escriu, quines són les seues il·lusions, les seues dèries, els personatges amables que comparteixen amb ell instants de la seua vida i els nefastos que el volen malament. Però també hi apareixen el prisma de la seua literatura i les seues vessants: l’Igual poeta, l’Igual narrador, l’Igual articulista. Tot queda retratat en breus anotacions, com peces d’eixe puzle del qual parlàvem i que només el lector sabrà encaixar. I ho fa amb una prosa sense concessions al lirisme ni amb recarregats i falsos artificis verbals, seguint els consells del mestre Pla també en aquest aspecte: subjecte, verb i predicat, o, dit d’una altra manera, La persiana és verda. I el resultat final no és una obra mestra. Però sí que és un llibre correcte, honest, amb una sinceritat aparent i creïble –supose que com tots, Josep Igual menteix l’estrictament necessari– que ens mostra la intimidat d’un home tranquil, solitari, tímid, descregut i irònic, addicte a la literatura i amb totes les febleses de qualsevol altre ésser humà.
Potser alguns cafres que tinguen mitificat l’escriptor com un ésser tocat per la mà dels deus quedaran decebuts en descobrir que, en baixar de l’escenari, es torna un home entre els homes, un artesà preocupat pel seu ofici. Però d’això es tracta, no?