L'ENCANTADOR DE SERPS

 

L’escriptor d’Alzira (Ribera Alta) Josep Ballester reedita, dins d’Afers, revisat i amb un pròleg de Joan Francesc Mira i un epíleg d’Antoni Martí Monterde, L’encantador de serps. Un llibre que va publicar l’any 2009 l’editorial Moll de Mallorca.

L’encantador de serps es pot llegir com un dietari, perquè té molts dels elements d’un dietari, però en realitat és un recull de reflexions, de temptejos i fins i tot de divagacions amb un aire marcadament assagístic, encara que en alguns moments es puga acostar a la narrativa curta.

Aquest llibre ens oferix una literatura fragmentària, textos de diversa extensió que tenen en comú la veu narrativa d’aquell que els exposa i la seua mirada. En el llibre trobem una quantitat important d’aforismes: «Passeja per la literatura com un turista», i extractes de converses captades al vol que són una mostra palpable de la realitat sociolingüística del país, així com reflexions incisives sobre qüestions diverses com ara els premis literaris. Però el gruix del llibre és una mirada personal i aguda sobre diversos autors internacionals, com ara Philip Larkin, Henry James, Vladimir Nabokov, Walter Benjamin, Cesare Pavese, Dario Fo, Truman Capote... o autors de la nostra tradició literària com Joan Fuster, Maria Beneyto, Josep Maria de Sagarra, Joan Perucho, Nèstor Lujan...

No, no és Josep Ballester un turista ocasional que es passeja pels diversos i tortuosos paisatges de la literatura. És un lector sagaç, àvid, un crític incisiu amb una opinió clara i fonamentada sobre allò que escriu. «L’escriptor X ha assajat totes les formes de no interessar-me». Ballester té un lèxic ric, una prosa àgil i una voluntat clara de fer-se llegir, això sí, sense haver de fer concessions banals.

Josep Ballester, un dels poetes valencians més interessants de la seua generació, domina l’exposició concisa dels textos breus, dotant-los d’una fina ironia que els convertix en petites agulles que punxen i desperten el lector de la seua letargia «–Vosté diu el que pensa. // –El que m’agradaria, en realitat, és pensar el que dic». D’altra banda, el narrador i assagista que també és ens obri a unes reflexions sobre l’obra i la vida d’alguns autors de gran interés i d’una gran bellesa expositiva.

L’encantador de serps és un llibre sobre literatura, que no és gens ni mica avorrit, sinó tot el contrari, i a pesar de la seguretat amb què estan exposades les seues opinions, és un llibre obert a la conversa plàcida amb el lector.

FUSTER INSTANTANI

 

L’aventura literària de Joan Fuster va acompanyada amb el combat d’un intel·lectual pel redreçament d’un país derrotat, per la dignitat de la seua literatura, per la creació de ponts entre la tradició i els creadors del present, i entre els diversos territoris que parlen la mateixa llengua. Tot en uns anys complicats per a l’activisme cultural i polític, fins i tot per a l’ús social de la llengua i el conreu d’una literatura en català. Era el temps de la dictadura feixista del general Franco, i a més hi havia la dificultat afegida d’un ambient dins del valencianisme cultural caïnita.

Joan Fuster, com a creador, és polièdric. Tenim la seua vessant de poeta, la d’assagista, la d’estudiós de l’art i de la literatura, la d’agitador polític i cultural que escriu els seus pamflets, la de dibuixant, la de tertulià, la de lector que opina sobre les seues lectures...

Per a descobrir o redescobrir la seua obra, l’escriptor d’Alzira Josep Ballester ens ofereix a Fuster instantani (Edicions 3i4) la proposta d’un itinerari a seguir, un camí diàfan a través de la vida i obra de Joan Fuster, tot recolzant-se en fragments de poemes, proses i fins i tot cartes privades de l’autor i dels seus corresponsals.

La proposta de Ballester és intel·ligent i reflexiva. Ens oferix, sense embafar, les dades, les situa en un temps i en una societat, i ho fa amb cura, evitant l’hagiografia, no fer-ho seria com trair Fuster. Estructura amb capítols de diversa extensió les etapes, els interessos i les relacions que manté amb altres intel·lectuals, com ara José Albi, Josep Pla, Xavier Casp o Carles Riba.

La mirada de Josep Ballester és la d’un estudiós que coneix i ha escrit diversos volums sobre l’època, el protagonista i alguns dels personatges que apareixen en el llibre, però també és la mirada d’un escriptor que sap de les dificultats de viure, escriure i editar en llengua catalana al País Valencià, que ha conegut Joan Fuster i ha compartit amb ell, a pesar de la distància generacional, converses i inquietuds. Josep Ballester no és un guia qualsevol, és un assagista que fila prim.

Fuster instantani és a més un llibre d’una gran amenitat, Ballester es fa de llegir. Escriu amb ofici, amb una prosa bella i eficaç. Quan el lector arriba al final de l’itinerari té la sensació no sols de tindre clares les fites referencials de l’obra i la vida del pensador de Sueca, sinó també sobre el moviment cultural i literari del País Valencià d’aleshores i quina era la relació d’aquest i el nostre protagonista amb la resta dels Països Catalans i fins i tot amb els intel·lectuals de l’exili.

La lectura d’aquest assaig ens deixa una cosa molt clara: Joan Fuster no és arqueologia literària, com poden ser altres intel·lectuals de l’època, les seues reflexions i els seus plantejaments no han caducat, continuen igual de vigents que quan es van escriure.

LA MIRADA DE XAHRAZAD

Josep Ballester pertany a eixe grup de poetes valencians que una vegada han consolidat la seua veu poètica i han vist reconeguda la seua obra han sentit la necessitat d’obrir-se a altres gèneres. Junt amb ell ho han fet altres membres de la seua generació, com ara Manel Rodríguez-Castelló (que se’ns ha destapat com un gran articulista), Lluís Roda, Ramon Guillem, Isidre Martínez Marzo, Josep Lluís Roig, Antoni Gómez, o el desaparegut Manel Garcia i Grau (vull fer constar que parle d’autors que en un principi no combinaven la seua vessant de poetes amb la seua vessant com a narradors, com sí que és el cas de Xulio Ricardo Trigo, Vicent Penya, etc). Aquesta és una actitud que compta amb pocs precedents en les anteriors generacions poètiques valencianes.
Supose que per a tots aquests poetes era un repte al qual calia enfrontar-se amb valentia per tal d’aconseguir que l’aventura no acabara en una simple anècdota en la seua trajectòria, sinó que els obrira nous camps a la seua creativitat.
La mirada de Xahrazad (Editorial 3 i 4), de Josep Ballester, ve a corroborar les meues paraules. Es tracta d’un llibre difícil de situar per la seua transversavilitat genèrica. Pot llegir-se com un recull d’articles, com un diari personal, com un assaig o com un llibre de viatges. Com un llibre de viatges en el sentit més ampli del concepte. Com un viatge de vegades en l’espai, d’altres en el temps i quasi sempre a través de personatges destacats de la cultura occidental. Moltes de les proses que el conformen són com viatges a l’interior, a l’interior de la biblioteca, de la cedeteca, de la pinacoteca de Ballester i també a l’interior de l’univers personal i creatiu d’un artista o un escriptor (ací incloc també filòsofs, pensadors, etc.) i per a fer-ho possible l’autor presta la seua veu doblant-se i assumint la veu de l’altre.
La mirada de Xahrazad és un recull de proses valentes, algunes d’una qualitat literària impecable. La seua prosa és excel·lent. No tots els poetes aconseguixen ser bons prosistes. Un llibre absolutament recomanable.

EL COL·LECCIONISTA DE FADES

Si hi ha una qüestió per la qual en l’actualitat la societat té una gran sensibilitat i alhora sent un fort rebuig, eixa és la de la pederàstia i la pedofília. La presència en una comunitat d’un o diversos pederastes la senten les famílies que la conformen com si un depredador s’haguera instal·lat en el seu espai vital, esperant, a l’aguait, el moment idoni per a capturar l’ésser més bell, més valuós i alhora més indefens d’entre tots ells: el xiquet o la xiqueta. Escriure una novel·la sobre un pederasta, encara que aquest haja estat un personatge notable i que no haja causat cap dany físic a les seues víctimes, i tractar-lo no com un monstre, sinó amb delicadesa, com un individu malalt i torturat per la passió i la culpa, és una actitud que cal qualificar com a mínim d’agosarada. El poeta Josep Ballester ho ha fet i se n’ha eixit amb dignitat en El col·leccionista de fades ( XX Premi de Novel·la "Ciutat d'Alzira", Bromera, 2009).
A través d’un suposat dietari signat amb les inicials C.L.D. i d’una relació epistolar amb el pare de la psicoanàlisi (Freud), Ballester ens oferix el suposat autoretrat d'un home culte, sensible, intel·ligent, apassionat per la bellesa de les xiquetes d’entre set i tretze anys, que és feliç compartint les hores en la seua companyia i els fa fotografies que col·lecciona i gaudix en privat. Un home adult enamorat d’una nena, Alice, una nena que amb el pas del temps creix i per tant deixa de ser-ho i d'interessar-li encara que la continua buscant en totes les altres xiquetes que coneix.
El protagonista és un individu que arrossega una estricta educació religiosa, un conservador de l’Anglaterra victoriana, rigurós en les formes, que viu la seua passió oculta i reprimida quasi com un càstig, una persona amb una relació d’odi contingut envers els seus germans i sobre el qual pesa el dolorós sentiment d’haver defraudat el seu pare. També arrossega una mena de neurosi, de la qual s’insinua que pot tindre el seu origen en un fet luctuós de la seua infantesa que el fa quequejar.

El col·leccionista de fades no és altre que Charles Lutwidge Dodgson, conegut universalment amb el pseudònim de Lewis Carroll i autor de Les aventures d’Alícia al país de les meravelles i Alícia a través de l’espill. Carroll, a més de matemàtic i literat, fou també un gran fotògraf especialitzat en retrats de nenes que han fet pensar a posteriori que patia tendències pedòfiles, d’ací el títol de la novel·la.
Com a lector, tinc la sensació que Josep Ballester ens insinua que l’art és un intent de capturar la bellesa que ens envolta enduts per un sentiment egoista i malaltís, i que la literatura crea un món que sembla un reflex de la realitat però que no ho és, sinó que està fet a la mesura dels anhels de cada autor. En el seu món, a l’altra banda de l’espill, Carroll hauria volgut viure una intensa relació d’amor amb una Alice que mai no entrara en la pubertat.
Josep Ballester, amb una prosa neta i alhora lírica, construïx l’univers íntim, torturat, de Lewis Carroll, i empra el món narratiu de l’escriptor anglès, però també el de les rondalles tradicionals infantils, per a crear unes imatges literàries que sense cruesa parlen de la passió sexual que un adult sent per una nena.

En resum, el retrat amable del retratista de fades.

LA MAR COM A REFUGI

(Galeusca a Morella, 1999. Baix Josep Manuel Sanabdon, dalt d'esquerra a dreta Sebastià Alzamora, Josep Ballester, Manel Alonso i Vicent Marçà)

En La mar (Editorial Tres i quatre, València 1997) Josep Ballester ens ofereix un treball que vessa tristesa i fins i tot desencant. Una tristesa que emana del mateix aprenentatge de viure del poeta, el qual s’ha adonat de la terrible provisionalitat de la vida, de les cruentes desfetes del pas del temps, de l’enderroc de mites com ara l’eternitat i l’amor infinit.
Al llarg del poemari hi ha un seguit de conceptes que es repetixen amb una certa assiduïtat, com ara la mort, l’oblit, la tristesa i sobretot la fi del desig. Sense el desig, la vida és un silenci de pedra, la seua mort no conduïx cap a l’oblit sinó a la tristesa.
Ballester abans d’iniciar la travessia per La mar, per aquesta mar on trobarem països de pedra, països d’aigua, muntanyes assolades, constel·lacions, fa recompte del deure i de l’haver amb el llibre de la vida obert damunt de la taula. La travessia –aviat ens n’adonarem– és un retorn a la mar o al líquid amniòtic del ventre matern que el poeta assenyala com a refugi contra el pas del temps i la mort.
La mar està estructurat en cinc apartats. En una part del primer, La masurca dels innocents, i en l’últim, Antàrtida, és on la poesia de Ballester adopta la forma de la prosa, sense perdre ni un punt ni mig de lirisme, per a crear, com si es tractara d’un concert, una obertura per on ens introduirà, tot d’una, dins del poemari; i un final on es condensaran i resumiran la majoria dels conceptes expressats, donant una resposta personal als interrogants alçats durant el camí. En contraposició a aquestes dues parts hi ha la quarta, Vendaval, de poemes brevíssims, d’una o dues línies –de cinc és el més llarg–, deliciosos i contundents alhora.
Abans hem dit que el poemari vessa tristesa, però també, en alguns moments, ironia i fins i tot escepticisme.
Ballester, que és un autor polifacètic, ha realitzat versions poètiques de Cesare Pavese, Patrizia Cavalli, Salvatore Quasimodo i Giorgio Bassani, un seguit de poetes italians els quals d’alguna manera han deixat una important petjada en l’obra del poeta d’Alzira.
Obres com La mar, amb una maduresa i una solidesa poètica notables, així com les d’altres poetes de la seua generació o anteriors, ens vénen a assenyalar l’alt nivell aconseguit per la poesia valenciana actual. Llàstima que els temps que corren no siguen els millors per a la lírica ni per a la llengua ni per al món editorial.