A SANG I A FOC

El poeta de Calles (els Serrans) Jesús Giron Araque, després d’haver publicat l’obra de teatre Ma chèrie, fa una nova incursió en un altre gènere literari amb la publicació de la novel·la A sang i a foc.

Amb aquesta obra, publicada dins de la col·lecció L’Eclèctica d’Edicions Bromera, Jesús Giron i Araque va obtindre el 2025 el Premi de Novel·la i Falles que convoca des de fa sis anys l’Ajuntament de Cullera.

A sang i a foc és una novel·la de lladres i serenos amb l’estructura clàssica del gènere: algú ha desaparegut o ha mort i els representants de la llei han de trobar el responsable del crim.

L’escenari elegit pel nostre autor és un poble menut anomenat Bellriu, situat a la Ribera del Xúquer, a pocs quilòmetres de l’Albufera. Els fets es desencadenen el dia en què la comissió de la falla local celebra la proclamació de la nova fallera major. Jesús Giron Araque barreja amb equilibri els elements clàssics d’una novel·la de lladres i serenos de caràcter rural amb els de la festa fallera, sense caure en la coentor o la caricatura.

La sang de la qual ens parla en el títol és la de la fallera major i la de l’artista faller, i el foc el de la Nit de la Cremà on les flames devoren bona part dels seus cossos.

Aquesta nit l’equip investigador de la Guàrdia Civil arriba a la conclusió que el cas està tancat. Durant uns llargs mesos troben que mai no sabran què va ocórrer exactament. Però en aquest equip hi ha un sergent, Ripoll, que prompte s’adona que hi ha peces que no encaixen i, amb l’ajuda de Jordi, un jove amb síndrome de Down que té una mirada diferent sobre tot allò que passa al seu voltant, anirà traient l’entrellat.

Davant d’un assassinat s’afirma que el primer que cal fer és seguir el rastre dels diners, però en aquest cas no té res a veure el motiu econòmic, de manera que queda seguir el rastre d’una possible relació sentimental.

Al cap d’uns mesos del crim torna a desaparéixer una altra fallera major. Aleshores el nostre investigador busca possibles antecedents en el sospitós. Els especialistes en criminologia afirmen que bona part dels assassins subconscientment desitgen que els atrapen, i el cas que ens ocupa no n’és una excepció. L’antecedent i el rastre eren davant dels seus nassos. Ara a l’investigador només li cal trobar les raons ocultes del crim.

Jesús Giron Araque ens oferix un relat que manté en tot moment la necessària tensió narrativa que exigix el gènere, i ho fa mitjançant un llenguatge àgil i diàfan, jugant amb les expectatives que crea al lector i amb grans dosis de versemblança.

 

 

DE DÉUS EFÍMERS

 

Després d’haver-se capbussat en la tradició literària xinesa amb llibres com ara El bosc de bambú, La flauta de jade i La dinastia de terracota, el poeta de Calles (els Serrans) Jesús Giron Araque retorna a la Mediterrània originària i se submergix en la Grècia clàssica, els seus mites, els seus filòsofs, els seus escriptors i els seus déus, en un llibre en què reflexiona sobre la vida, el pas del temps i la mort, De Déus efímers.

Amb De Déus efímers Jesús Giron va obtindre el 27 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles que organitza i patrocina l’Ajuntament de Puçol i edita Onada Edicions. Els poemes estan acompanyats per les il·lustracions de línies diàfanes i motius clàssics de l’artista plàstica Melanie Oliveira Andrade.

El llibre està dividit en quatre apartats: Admonicions, amb deu poemes, Suite per a esperits quasi inconsútils, amb díhuit poemes, Sota l’estoa de l’àgora, amb huit poemes, In medias res (complanta per a Aristarc), amb un llarg poema quasi com una epístola, i Deus exmachina, amb un poema més breu. En el conjunt trobem diversitat de formes que van des del vers lliure als quartets blancs, passant pels poemes en prosa, i una única veu clara que des del coneixement de la tradició hel·lènica reflexiona sobre els grans i petits temes que sempre han preocupat l’ésser humà.

Si la vida dels déus té una curta durada, sovint, fins que apareix una nova creença i la desplaça, la dels éssers humans, que els inventaren moguts pels nostres temors i per la necessitat de saber qui som, d’on venim i quin destí ens espera, és fugissera i fugaç.

El poeta es pregunta tot interpel·lant els déus i els mites grecs, aquells mites sobre els quals se sustenta la nostra cultura, sobre el pas del temps i els estralls que no sols causa en la nostra aparença física, sinó en la nostra ànima, en la font de les nostres emocions; o sobre la mort: «Em fa feredat, Aristarc, la mort: / la seua confusa geometria, / eixa inexpressiva immobilitat / que rau l’espessorall de la memòria»; o sobre l’eternitat.

Jesús Giron sap que és un ésser que limita per una banda amb el seu naixement i per l’altra amb l’hora de la seua mort, i és conscient que els éssers humans vivim en la creença que el món es va crear el dia que vam nàixer i s’acabarà el dia que morirem: «Quan morirem el món s’acabarà; / els estels i el sol romandran immòbils; nosaltres ja no hi serem, Aristarc», i la vida sense nosaltres continuarà el seu camí: «Hem sigut el centre de l’univers», ens diu. Alguns, molt pocs de nosaltres, potser gaudiran d’una certa posteritat que anirà diluint-se amb el pas de les generacions, però el cert que és que tots acabarem en el buit inextingible de l’oblit: «Els Déus efímers clouran el nostre relat / i l’ocultaran en l’oblidança».

Un llibre i un autor a tindre en compte.

EL BOSC DE BAMBÚ

En un bosc de bambú es reunien els set savis durant el període històric xinés anomenat dels Tres Regnes (220 a 280). Un grup d’intel·lectuals rebels i un tant excèntrics que rebutjaven els valors de Confuci. Envoltats per pandes, ocells de colors i algun tigre solitari, s’aplegaven per a conversar i discutir de qualsevol tema, escriure poesia i embriagar-se, tot fugint d’una realitat social que els desagradava.

El poeta de Calles (els Serrans) Jesús Girón Araque utilitza aquesta referència com a títol per al seu darrer llibre de poesia, amb el qual va obtindre el XIX Premi Literari Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch, El bosc de bambú (Viena edicions, Barcelona, 2019). I ho fa, per una banda, per a reivindicar el seu llibre com un espai de llibertat creativa, i per una altra, com un homenatge i tribut a la llarga tradició poètica xinesa.

Des del modernisme ençà, els poetes europeus han sentit una certa atracció per la poesia de l’anomenat extrem orient asiàtic. A pesar de les gegantesques diferències entre els alfabets d’origen llatí i ciríl·lic i el xinés, adaptaren les composicions poètiques xineses i japoneses a la literatura occidental, com ara les tankes i els haikus.

En la literatura catalana Marià Manent fou un dels pioners. Al llarg del segle xx i del que portem del xxi hi ha hagut magnífics traductors i conreadors de les adaptacions occidentals de les composicions poètiques xineses.

Jesús Girón Araque ha anat un pas més enllà i ha volgut traslladar l’univers de la Xina imperial, la manera de dir, l’atmosfera i el paisatge que s’hi recreaven, al segle xxi. Un magnífic viatge que inicià com a lector, quasi sense pretendre-ho, en descobrir la mirada incisiva i dialogant amb la poesia oriental de poetes com ara el mallorquí Miquel López Crespí i el costa-riqueny José María Zonta. Un viatge que avança amb el descobriment de l’obra dels clàssics xinesos.

Al bosc de bambú, és Girón qui ens fa de guia, qui ens ajuda a saltar la gran muralla que ocultava la tradició poètica xinesa. I ens recrea un món de rebels i buròcrates imperials amb una mirada atenta i reflexiva, capaços de capturar el més petit moviment entre les plantes i convertir-lo en una metàfora de la vida, de la mort o de l’esdevindre d’una època.

El bosc de bambú és un llibre que ens desconcerta en un principi, però que no ens deixa indiferents. Un llibre que invita el lector a entrar a poc a poc, a deixar les sabates i la pols que portem enganxada en les soles a la porta. Un llibre que ens va guanyant d’una manera pausada, aconseguint que gaudim de la recreació que ha fet d’un bosc de bambú el seu autor. Un bosc en el qual acabem descobrint, sota la disfressa xinesa del poeta, un individu amb un equipatge literari que en cap moment ha pretés deixar a casa. Un equipatge i una mirada personal sobre una literatura ubèrrima i aparentment tan allunyada de la nostra.

INVENTARI DE FRAGILITATS

El poeta Jesús Giron Araque (Calles, 1956) ha decidit fer un inventari de tot allò que hi ha en aquell espai que limita a l’est amb l’amor i a l’oest amb el desamor, una geografia que en el seu llistat ha dividit en quatre departaments, en cadascun dels quals ha situat el desengany, la ruptura, l’enyorament i el triomf de l’amor (Jesús és un optimista).

D’aquest inventari l’autor afirma que és de fragilitats, però, en realitat els sentiments de què ens parla no són, almenys aparentment, fràgils, sinó sòlids i contundents i sovint ferixen com un coltell. El que és realment fràgil és la vida humana, així com les relacions socials i, com no, les de caràcter amorós.

Jesús Giron en aquest que és el seu segon llibre, Inventari de fragilitats (Onada edicions, 2016), recordem que l’any 2013 va publicar en l’editorial Germania Llibre de contemplació, se’ns mostra com un autor que ha arribat a la maduresa no sols vital, sinó creativa. Giron ha estat i és un gran lector de poesia abans que poeta. Fins i tot és promotor de l’obra d’altres poetes a través del seu blog El cau de Calpurni.

Potser algú em title d’exagerat quan dic que algunes de les imatges que en aquest poemari ha estat capaç de crear Jesús Giron justifiquen per si soles l’edició del llibre i el premi amb què va ser reconegut, el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Ciutat de Sagunt 2015, com a mostra els oferisc unes quantes: «pausadament i inexorable/ el vol esbatanat de les hores/ passa rasant, a la caça/ dels desitjos. / Com un estol d’orenetes», «...com un mosquit aixafat/ sobre la portada d’un llibre de poesia amorosa», i la meua predilecta: «També sé que oblit i enyor/ són la mateixa paraula pronunciada/ per l’ignorat captaire que demana almoina/ a la porta de la catedral de la memòria».

Estem davant d’un poemari de versos lliures que descansen sobre un ben construït ritme intern i unes imatges poètiques efectives i belles.

Un llibre sense saturació verbal ni portes que barren el pas al lector, on l’autor navega amb destresa tot escoltant els ecos d’una llarga tradició poètica que va des dels clàssics antics als clàssics moderns i dels que el lector trobem rastre en molts dels seus poemes.

El seu inventari és una bella i intensa recreació poètica, una evocació de tot un seguit d’emocions i sentiments que florixen i es marcixen durant una relació amorosa.

Aquest inventari, més que un llarg llistat notarial, és la lectura d’un sismògraf capaç de recollir els moviments interns de l’ànima humana.

El volum l’obri un pròleg del poeta Alexandre Navarro, un autor capaç de donar a tots els seus textos un to que a mi, personalment, sempre m’ha delitat. També acompanyen els poemes les il·lustracions d’Alicia Renales Toboso, uns dibuixos elegants que combinen amb el text sense estridències notòries.