LES LLETRES DE LA BATALLA DE SARDENYA

Iban L Llop, amb la seua personal manera d’entendre la poesia: ús d’un llenguatge directe, d’uns versos en els quals prima l’atmosfera que és capaç de crear, d’una imagineria aparentment senzilla, ens oferix en Batalles de Sardenya (Bromera, 2011) una col·lecció de poemes organitzada en quatre apartats i que d’alguna manera lliguen amb llibres anteriors que recullen el seu periple viatger per terres italianes Crònica de Calàbria i Llibre de Nàpols. En el primer apartat, Derrotes, conformat per nou poemes, Llop ens descriu unes escenes en les quals el mateix autor retorna a un espai del passat on el temps resta com amortallat. Ací el sacseig del record intens d’un paisatge, d’un paisanatge i d’una manera d’entendre la vida que ha estat arraconada per una de nova que l’impulsa, amb un cert enyor, una certa ràbia, a fer recompte d’allò que s’ha guanyat i d’allò que s’ha perdut. El seu retorn a casa, al seu poble, és com el d’un Ulisses modern que troba que el temps ha passat veloç i voraç emportant-se al seu pas el seu univers. En la segona part, La veu dels altres, conformada per huit poemes, ens parla dels llibres que l’han acompanyat i l’acompanyen, com també del pensament i la manera d’interpretar la bellesa dels seus autors, però també de les altres veus, aquelles que provenen de la seua infantesa. La tercera part, Cròniques de la SP-42, és un recull de setze haikus, flaixos on el poeta reflexiona tot esperant l’instantània que li dicte la primera estrofa d’un nou poema; i per a tancar l’apartat més extens, Batalles de Sardenya, amb catorze poemes, en el qual Iban L. Llop ens situa en un espai concret del planeta i inicia un monòleg on fa recompte de les hores i les situacions viscudes, reflexiona sobre allò que es podria haver dit i es va callar i es lamenta perquè potser les coses no haurien anat tal com a la fi van anar. És la seua una poesia discursiva, on el discurs és un com un riu que fabrica els seus meandres i practica les seues revoltes.
Batalles de Sardenya és un llibre on el seu autor parla al lector d’ell mateix i de les emocions d’una manera directa, sense embuts ni pirotècnies retòriques, un llibre ple d’homenatges a autors com ara Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés i alguns dels poetes valencians de l’anomenada generació dels setanta, Gaspar Jaén, Josep Piera o Marc Granell. No sé si, com diu Pessoa, el poeta Iban és un fingidor, ho dubte, aquest poemari té alguna cosa de diari personal on l’autor es mostra tal com és amb cap voluntat de crear-se un fals personatge darrere del qual protegir-se.

DIES A CALÀBRIA

Els poetes Josep Lluís Roig i Iban L. Llop a l'edifici Octubre de València participant al cicle Poetes al terrat que organitza L'AELC. Fotografia Mercè Climent.

Itàlia és el país on ha viscut els darrers anys el poeta de Burriana Iban L. Llop, i també és el lloc des d’on ha escrit els seus darrers llibres de poesia, reculls de les cròniques dels seus dies en diverses ciutats. Fa un temps ens va oferir Llibre de Nàpols (Premi Ausiàs March 2002 de Gandia) i a finals del 2009 ens va presentar Crònica de Calàbria (Premi Alfons el Magnànim Ciutat de València de Poesia 2009), tots dos editats a la col·lecció de poesia d’Edicions Bromera. Calàbria és la punta de la bota que conforma la península itàlica i que és a punt de colpejar el baló de l’illa de Sicília, una península dins de la península, una regió singular.
Aquesta Crònica de Calàbria té un marcat caràcter narratiu, es mostra nua de pirotècnia poètica, però no per això exempta de riquesa i de matisos. El lector es troba davant de la veu d’un individu que ens va relatant a través d’uns artefactes literaris que no omplin del tot les línies la crònica subjectiva que fa d’un país on es guanya el pa dia a dia. Sota el seu esguard anem descobrint el plànol d’un món, la vida d’uns personatges, però també assistim als canvis d’humor del poeta que li fan tindre percepcions diferents d’una mateixa cosa segons el seu estat d’ànim.
La mirada del poeta, presa de vegades per l’enyor, la tristesa, la ràbia, l’amor o el desencant és important en la concepció d’aquest poemari, però el llibre no ha estat inspirat només pel sentit de la vista, també hi ho han actuat l’olfacte, el sabor, el so i sobretot allò que li ha entrat directament a través de la pell.
En el llibre, a més de Calàbria i altres ciutats d’Itàlia com ara Milà o Verona, trobem els paisatges d’altres llibres i les lectures que li han oferit a Iban els poetes que ha llegit i que d’una manera o altra l’han influenciat: Joan Salvat-Papasseit i Gaspar Jaén, sobretot, als quals ret un petit tribut.
Crònica de Calàbria el componen quaranta-dos poemes dividits en sis apartats sense títol ni numeració, separats només per la citació de poetes valencians i catalans (Carles Salvador, Jaume Pérez Muntaner, Carmelina Sànchez-Cutillas, Gaspar Jaén i Manuel Forcano) i italians (Giuseppe Ungarreti,, Antonia Pozzi i Italo Calvino). Els apartats són irregulars quant al nombre de poemes, els més extensos són el primer i el tercer amb deu i quinze poemes respectivament, els més curts el segon i el darrer amb tres i un amb el qual tanca el llibre i on fa una pregona reflexió sobre el futur que li espera en deixar el quadern damunt de la taula i fer la darrera ullada al poema. El quart i el cinqué apartat contenen, al seu torn, vuit i cinc poemes.
Els quaranta-dos poemes, tots ells amb títols exceptuant el que tanca el llibre, són de vers lliure i d’una extensió superior a deu estrofes tret de L’Illa, el haiku Protecció de testimonis i Cobra.
Es tracta d’una obra carregada de referències personals en què l’autor ens parla sense complexos de les seues angoixes, les seues indecisions i fins i tot les seues covardies. Un llibre aparentment de fàcil lectura, però que en segones i terceres lectures ens descobrix allò que ocultava darrere de tanta claredat.

LLIBRE DE NÀPOLS

(Iban L. Llop)

L’atracció que alguns escriptors valencians han sentit per Itàlia, el seu art, la seua geografia, la seua gent, ve de llarg, narradors com ara Vicent Usó o Joan Francesc Mira hi han situat alguna de les seues narracions. Dins d’aquest pol d’atracció, Nàpols té un apartat especial en el qual destaquen llibres i autors com ara Un bellíssim cadàver barroc de Josep Piera o Marta dibuixa ponts de Carles Cortés; des del camp de la poesia Iban L. Llop amb el Llibre de Nàpols també ha dit la seua.
Iban és un borrianenc que viu a Itàlia des de fa un grapat d’anys treballant com a professor universitari en diverses universitats i coneix la realitat italiana de primera mà. Llibre de Nàpols (Premi de Poesia Ausiàs March, 2002. Bromera, 2003) parteix d’aquest coneixement.
Quantes vegades hem llegit que una bona novel·la és entre altres coses atmosfera, Iban L. Llop aconsegueix a través dels seus versos transmetre, com si fóra una novel·la —una novel·la de sèrie negra afegiria jo—, l’atmosfera de la ciutat que l’ha inspirat i de la societat que l’habita.
El poeta ha trepitjat els carrers i les places amb l’antena posada ja que la seua intenció era capturar l’ànima de la ciutat. L’ànima de Nàpols no és una altra cosa més que la seua gent, vull dir els vius que l’habiten, però, també, els morts que els han precedit i que han marcat amb ferro roent l’espai urbà, les relacions socials i la manera d’entendre el món: “Ha mort un camorrista i les mirades t’obliguen a saludar-lo, / encara que sigues de fora, i això és la primera cosa que has d’aprendre. / L’arrossegament d’uns peus, silenci, moltes ulleres fosques i tu, / que et plantes i saludes”. El poeta ho recull i ho col·lecciona tot, olors, sensacions, imatges..., per a després en casa, amb la calma que requereix la construcció d’un vers, fer un retrat de la ciutat a través dels mots. En cap moment intenta compondre una postal amable, tot el contrari, la imatge encara que bella no oculta el drama diari i arrelat del càncer que la corromp: “En aquesta ciutat on les mirades són còmplices d’alguna desgràcia.”
El lector, mentre es va endinsant en aquest Llibre de Nàpols, no tan sols sent d’una manera nítida la veu del poeta que li va fent de guia pel laberint urbà, assenyalant-li amb el dit alguns dels seus habitants, sinó també veu la seua figura uns passos per davant d’ell i sent en la seua pròpia epidermis les sensacions que el poeta li transmet.
Llibre de Nàpols, ja ho he dit amb altres paraules, no té una intencionalitat de guia turística, però tampoc no la té de pamflet, de denúncia social, Iban L. Llop ha escrit els seus versos de la manera que la seua consciència li ha dictat: “Encara una altra vegada presoner de les paraules i de sobte un tret / que retrona infinit pels carrers. / Vol creure que ha estat un coet, o el tub d’una moto, però sap que no, / tota la nit, tota la vida, el tret continuarà rebotant dins del seu cap, / com una palometa que colpeja insistent el tub de neó”. Ell no és cap periodista que s’amaga sota una suposada subjectivitat, ell és un poeta, ell és el subjecte d’aquests poemes i, per tant, el seu discurs és completament subjectiu i no per això erroni. Iban en gran part dels poemes s’assaja contraposant una realitat dolça, amable o simplement bella amb una altra agra, crua o dura i aconsegueix un efecte de gran impacte: “Ha passat la tempesta. Una parella s’amaga encara / de la pluja (han començat a besar-se quan les primeres gotes / no eren encara cap amenaça). / Demà Salvatore anirà a Aviano. Guarden silenci, potser saben que ell no tornarà, / qui sap si serà una bomba, una emboscada, un joc a altes hores de la nit.”
Hi ha una altra cosa que m’ha agradat i és la importància que li ha donat a l’individu atrapat en un sistema que el converteix en víctima o en botxí, en heroi o en malànima. En el retrat particular i en el relat de la vida de cada un d’ells hi ha un retrat general de la societat: “Ser puta i morir d’una pallisa / perquè Mazzarella entenga que ací és Raffaele qui mana” o “Morir en caure d’una bastida o esclafat per un tren / mentre reparaves les vies per vuit-centes mil lires al mes, / i sort que vas pagar a Remo els dos milions perquè t’aconseguira la feina”.
Aquest és un llibre de poesia on sovint es relaten amb una gran càrrega narrativa i una gran força visual les escenes del drama quotidià que es viu en blanc i negre en una ciutat plena de llum i de color.

PELL DE SALOBRE

Hi ha una generació de poetes valencians nascuda durant la dècada dels setanta que es va consolidant dins del panorama de la poesia en llengua catalana. Una generació encapçalada per Josep Porcar, Joan Elies Adell, Ramon Ramon, Alexandre Navarro, Alfons Navarret, Begonya Mezquita, Maria Josep Escrivà, Júlia Zabala i Iban L. Llop.
Una generació nascuda en ple esclat del boom Estellés, un autor que, d’una manera més o menys pregona, ha influït en l’obra de la majoria dels seus components. En el cas del borrianenc Iban L. Llop i el seu tercer llibre, Pell de salobre (Llibres de l’Escorpí, Edicions 62, Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves 1998, Barcelona, 1999), a més de la influència del de Burjassot, s’hi entreveu també la de Josep Piera o Marc Granell, entre altres.
El recull es dividix en quatre parts: Llibre de Fèlix o Els exiliats, Naufragi, Quadern Napolità i On tot s’atura. En la primera el poeta alça la veu a favor de totes les víctimes de la intolerància i les dictadures, amb imatges contundents i una fina ironia, que no l’acaba d’abandonar en tot el recull i de la qual en anteriors treballs, com ara Des d’una habitació sense llum (Editat per l’Ajuntament de Nules, 1996) o Fustes corcades (Columna, 1998), ja feia gala. D’aquest apartat destacaria per la seua força els poemes A Paul Joseph Goebbels ( On són els ferros del trens,/el tren llarguíssim/ que creuava les nits d’Europa?/ On són els forns/ on es cremaven els records dels homes?/ On són els ulls d’aquell xiquet/ que mirava espantat una càmera/ mentre un oficia de la Gestapo/ l’arrossegava per terra?)i Auschwitz (Recorde la neu i el fang/ una sabata./ Un home. Un quaranta-dos./ Cruixia el sol, recorde/ com buscava entre el fang i la neu/ una sabata./ Segurament hi ha dona i fills/ que encara l’esperen,/ segurament, un home estimat.)
En Naufragis tota la imagineria al voltant de la mar, tan present en la nostra tradició poètica, és utilitzada per Llop per a parlar-nos de l’amor i el desamor, del desig i el rebuig (Em vaig ancorar a tu/ com qui s’ancora en un port/ llunyà, com aquell/ que amb pas incert/ recorre els carrers/ d’un país estrany i meravellós.). Per la seua banda, en Quadern Napolità és on més pregona es veu la influència dels autors abans esmentats, amb construccions properes a les d’Estellés de L’Hotel París, sense per això menysprear la tasca de Llop que en aquest apartat trobe més madur (Uns diners que passen de mà en mà,/ dotzenes de cambres com aquesta,/ la llum castrada darrere la finestra./ No rei, ací no es besa.). I, finalment, On tot s’atura, versos breus on Llop reflexiona sobre el fet poètic i el subjecte del poema, també sobre la impotència civil, que enllaçaria amb el primer apartat, i, com no, el desig, un desig carnal i intens que lliga amb la segona part per a tancar amb un vers que ens du al títol del llibre Pell de salobre: Fer del teu cos una trampa/ i romandre tota la nit/ com si fos l’inici/ d’un llarg exili./ Fer dels teus ulls el silenci/ i de la pell, el record/ de la mar a l’alba.