ABISME

 

L’editorial valenciana Vincle acaba de publicar la novel·la Abisme, de l’escriptor d’Algemesí resident a Barcelona Francesc Viadel.

Viadel és un narrador d’un realisme cru, intens, corrosiu. En Abisme ens descriu una part de la ciutat allunyada dels racons de postal per on pul·lulen desorientats ramats immensos de turistes. És la Barcelona dels barris obrers i marginals, dels tuguris on conviuen borratxos, rates, malfaeners i paneroles, la ciutat dels bordells, dels sensesostres. Una ciutat allunyada del paradís benpensant i burgés. Barcelona és l’escenari i també la coprotagonista.

L’altre protagonista és un individu de mitjana edat, fill de l’emigració valenciana. Es parla molt de l’emigració de murcians i andalusos a Catalunya durant els segles xix i xx i sovint s’oblida que durant dècades les majors onades d’emigrants provenien del País Valencià. El protagonista és un individu que amb un gran esforç ha aconseguit llicenciar-se a la universitat, tindre un lloc de treball que li garantix un bon nivell de vida, una dona guapa i intel·ligent i uns fills meravellosos, el somni lúbric dels fills de la classe baixa del segle xx.

Francesc Viadel ens el presenta en el moment just en què la seua sort és a punt de canviar. El seu cap, un individu sense a penes formació, malfaener, és a punt d’acomiadar-lo sense cap motiu. El comiat el seguix la ruptura matrimonial, la seua dona l’abandona amb els fills i els estalvis. Acaba d’esclatar la bombolla immobiliària i la crisi econòmica porta a les llistes de l’atur milers de treballadors i treballadores. El nostre protagonista és periodista, una professió que s’ha vist sacsejada per l’aparició de les noves tecnologies. Tot plegat li farà baixar escaló a escaló, planta a planta cap als diversos soterranis socials, a cada pas més llòbrecs, angoixants i tristos.

La informació sobre la situació social provocada per la crisi econòmica és desesperançadora, una informació encarnada en un personatge sense nom sota el qual s’endevina Santiago Niño Becerra, qui no va tindre en aquella dècada malsons amb ell i les seues prediccions?

Francesc Viadel és una de les plomes més afilades de l’actual narrativa valenciana, de fet la seua ploma té forma de bisturí i amb ella bisecciona i extrau les vísceres pudentes de la realitat social. Una realitat cruel que margina i expulsa de la societat, portant-los als límits de la demència i fins i tot superant-los, els individus que s’han trobat desplaçats i no troben un nou encaix productiu en ella.

Abisme és el retrat d’un perdedor, Viadel és un gran fabricant d’aquesta mena de personatges. Estem davant d’algú que té els seus somnis, però també les seues grans frustracions, un antiheroi que quan més castigat es troba encara és capaç d’un acte de dignitat que per desgràcia acabarà pagant car.

L'ESTIU DELS BRIVALLS

 

L’any 1999, el periodista, sociòleg i professor universitari Francesc Viadel i Girbés (Algemesí, 1968) inaugurà la seua trajectòria com a novel·lista (un altre dia parlarem de la seua vessant com a poeta) amb Dies de Venus (7 i mig editorial). Ja aleshores Viadel submergia els lectors en el costat fosc i dramàtic de la ciutat, en aquest cas Barcelona. Un univers de miserables que viuen i moren allà on la llei és una mentida, un parany o una simple abstracció. Personatges de la perifèria urbana que han nascut per a córrer, per a fugir mentre busquen desesperadament la felicitat que els regalen, durant unes hores, els paradisos artificials. Dies de Venus, situada a la ciutat de Barcelona i protagonitzada per dues prostitutes, fou seguida per Terra (Bromera, 2001), on Viadel retornava a la Ribera Alta i a la ciutat de València. Un relat amb tints autobiogràfics, ple d’un lirisme hereu del realisme brut, i on torna a incidir sobre les misèries de la vida de les classes baixes, en aquest cas la dels jornalers del camp, com també sobre la precarietat amb què es veuen obligats a treballar els joves periodistes en una ciutat terriblement provinciana com València.

L’advocat i el diable (El cep i la nansa, 2004), el seu tercer lliurament, és una novel·la negra on ens detalla les accions de l’anomenada màfia russa en el nostre país. Una narració on el periodista Viadel ha sabut documentar el narrador de ficció.

Dèsset anys ha tardat Viadel a oferir-nos un nou relat, L’estiu dels brivalls (El vincle editorial, 2021), Premi Teodor Llorente 2021 de Novel·la Negra de La Pobla de Vallbona. Estem davant d’una narració intensa, que l’autor situa de nou en una ciutat de la Ribera Alta. Un relat on l’univers dels miserables, dels perdedors, dels fracassats, és descrit amb una contundència crua no exempta de lirisme.

L’estiu a les comarques litorals valencianes és sinònim de ponentades, d’una calor i d’una humitat extremes que creen una atmosfera que aixafa els estats d’ànims i aclapara el més pintat.

Francesc Viadel torna escriure sobre els jornalers agrícoles, ell mateix en la seua joventut en fou un i sap el pa que s’hi dona. Escriu dels collidors de taronja que a l’estiu es quedaven sense faena. Som en la dècada dels huitanta del segle passat, anys en què la crisi econòmica colpeja d’una manera brutal les capes més desfavorides de la societat. Anys en què l’Estat, a través dels ajuntaments, oferix ocupació als aturats agraris.

Els joves, sense cap expectativa de futur, fills i nets d’homes i dones acabats, intenten omplir les hores del dia i de la nit amb alcohol, drogues i sexe. Viuen en una jungla de la perifèria, un abocador d’éssers humans que sovint provenen de famílies desestructurades, productes del fracàs escolar i víctimes del darwinisme social. Són membres obligats d’una societat en la qual s’ha trencat l’ascensor social i que és incapaç d’oferir-los expectatives i un futur digne. Una societat on els rics protegixen els seus privilegis i les classes dirigents clouen els ulls davant d’una realitat que els pot esclatar qualsevol dia davant dels nassos.

En aquesta jungla, com en totes les jungles, impera la llei del més fort, o del més boig. El tràfic de drogues, els robatoris i la prostitució són una manera habitual de guanyar diners.

A través del protagonista, Marc Lloret, ens endinsarem en un món habitat pels supervivents de centenars de naufragis, personatges embrutits, embogits, violents, cruels, sovint fatxendes, altres estupiditzats i acabats. Un món on només compta tindre bitllet per a un paradís fals i enganyós.

I el final no és la llum, sinó el punt de maldat que acaba desencadenant la tragèdia. Mentrestant, el vent de ponent continua bufant.

LA CIUTAT DE FRANCESC VIADEL

Potser que Francesc Viadel siga més conegut per la seua vessant com a articulista de premsa i assagista que com a narrador i poeta, però això no vol dir que la seua obra poètica i narrativa no tinga la rellevància de la primera. Viadel és un magnífic poeta, amb una veu de gran personalitat, i n’hi ha prou per adonar-se’n amb només donar-li un colp d’ull al volum que acaba de publicar en l’editorial Onada, Ciutat, dies insòlits, un llibre amb el qual va obtindre el 18é Premi de Poesia Josep Maria Ribelles. Francesc Viadel i el desaparegut J.M. Ribelles, a més de tindre en comú arrels familiars en el mateix poble, Puçol, compartixen un tret de la seua personalitat: són tots dos uns out-siders dins de les seues generacions literàries, un fet que ha marcat profundament la seua obra.

El títol del llibre, Ciutat, dies insòlits, ens informa d’una manera directa d’allò que ens hi trobarem: una mirada personal sobre una ciutat que és centre del poder econòmic i polític, un poder provincià i subsidiari del poder central, amb una classe dominant instal·lada en la fal·làcia, la demagògia més barroera, l’egoisme, l’autoodi i encaparrada en destruir tot moviment individual o col·lectiu que no estiga al servei dels seus interessos i dels seus amos.

No debades el poemari l’encapçalen tres citacions d’autors coetanis i amics de Viadel: Enric Soria i uns versos d’Oda impossible a València, Lluís Roda i Elogi de la llibertat i Josep Manel Esteve i Inventari d’exilis, amb els quals compartix diagnòstic sobre una societat malalta.

Trobe que en el poemari, més que la influència d’aquests autors o d’altres de la generació dels setanta amb els qual Viadel manté una relació intensa, com ara el cas de Joan Navarro, es fa sentir més l’eco de l’Estellés de Coral romput, un Estellés molt ben digerit, ben assimilat.

La ciutat que és València, però, també, són altres ciutats. Espais habitats per perdedors, per exiliats, per cadàvers atònits que no s’han adonat de la seua pròpia mort en vida, camps de batalla on es constata diàriament el fracàs dels discursos de ruptura (“Que brutal la solitud de les banderes roges” ens diu Viadel), la resignació, i la venda d’ideals.

Uns poemes en el que el seu autor des de la talaia de la memòria, com un vigilant prudent i avisat, reflexiona i es fa preguntes sobre certes vicissituds de la seua vida que són també, animal social com és, un reflex de la de la societat del seu temps, convertint, d’aquesta manera, cada estrofa en el relat subjectiu d’un home lúcid i ferit.

L’altra part del títol no conforma en el llibre un apartat a banda, si així ho fera estaríem parlant de dues col·leccions de poemes en un mateix volum, i no és això. Els dies insòlits, els dies extraordinaris dels quals ens parla, són aquells que d’una manera o altra vénen a subratllar el discurs central del llibre i que han colpit d’una manera directa quan no sagnant l’autor.

Tant la prosa de Francesc Viadel com la seua poesia tenen en comú un llenguatge personal, construït al llarg del temps, un llenguatge contundent, d’un lirisme que de vegades ratlla en l’escatologia, en l’obscenitat, un llenguatge carregat d’imatges d’una potència devastadora davant de les quals no podem mantindre’ns aliens, un llenguatge que destil·la sarcasme, ironia i una ira convenientment canalitzada per a construir un camp de mines a través del qual obliga el lector a reaccionar, a estar alerta, a traure’s d’una vegada i per totes les lleganyes dels ulls i posicionar-se, rebel·lar-se contra un sistema que l’entreté amb estupideses mentre els seus lacais li roben la cartera.

Ciutat, dies insòlits és un llibre intens, combatiu, valent, gens ni mica pamfletari, en què l’autor ha posat la sang i el fetge, la seua llarga experiència com a observador crític i sagaç de la realitat que l’envolta, una realitat a la qual li agrada descobrir-li les veritats ocultes.

Estem davant d’una obra molt personal, que Viadel ha estat treballant anys i panys, on l’autor no és sols el subjecte que mira, analitza i trau les seues conclusions, sinó també aquell que sent sobre la seua pell el colp de la tralla de les circumstàncies, del destí fatal.

De vegades el poeta, que se sol protegir del dolor i de la impotència amb el sarcasme, es mostra nu, feble, adolorit, terriblement tendre, com en el poema X, que a mi personalment m’ha emocionat.

Ciutat, dies insòlits està conformat per trenta-nou poemes on d’una manera intel·ligent i complementària es barregen proses poètiques i vers lliure, unes proses cosines germanes dels millors articles d’opinió de l’autor però amb una gran vocació lírica.

En aquesta ocasió Viadel ha triat com a prologuista un home que el coneix des de que era quasi un adolescent, un poeta amb una paciència infinita que observa amb atenció el moviment constant de la poesia valenciana, em referisc a Marc Granell, que ha resumit en poques paraules aquest poemari: «En Ciutat, dies insòlits, són molts els poemes, els versos, que des de la memòria, des de la reflexió que du el poeta a conèixer-se a través de l’autocrítica més despietada, des de la ràbia que l’empenta a dir la veritat despullada, configuren el paisatge que hem construït i som».

VENUS

La primera novel·la de Francesc Viadel i Girbés (que no l’única, ja que compta en l’actualitat amb un parell de títols més), Dies de Venus (7 i mig editorial de poesia) és la crònica agredolça i crua dels darrers mesos de dues persones que compartixen un apartament. Dues dones de diferent condició, edat i origen que han acabat exercint l’ofici més vell del món. Però fins i tot en el sòrdid univers del comerç de la carn hi ha classes: la primera d’elles, Yvette, viu de la prostitució d’alt estànding, té una vida més o menys còmoda i econòmicament confortable; la segona, Rocío, viu de la prostitució de cantonada i club de carretera, el seu viure és sinuós i torturat. El destí s’encarregarà d’ajuntar els seus camins i d’arrossegar-les cap a un carreró sense eixida del qual no les podrà traure ni tan sols la força de l’amor. Yvette i Rocío són dos personatges magníficament retratats –dels quals anirem coneixent la seua biografia mitjançant pinzellades precises en forma de flash-backs– i portats fins al límit que li han servit a Francesc Viadel per a descriure un paisatge urbà molt concret: Barcelona, on ell mateix ha viscut i sobreviscut durant uns quants anys com a estudiant primer i després exercint l’ofici de periodista. Entre les places i carrers barcelonins transiten una llarga galeria d’individus «peculiars»: prostitutes del país i estrangeres que es giten amb botiguers vinguts de comarques per a sadollar-se de luxúria i una falsa llibertat; drogoaddictes i macarrons, polítics corruptes, empresaris posats en negocis dubtosos i trepes de pont aeri; màfies locals i d’altres importades del país del vodka. Un paisatge d’un realisme brut però no exempt per això de lirisme. Al llarg de la narració hi ha una constant al·lusió a l’oratge: els dies són grisos i la pluja intermitent, la qual cosa crea una atmosfera densa, metàl·lica. Alguns han qualificat Dies de Venus com una novel·la urbana, altres com atípicament eròtica, i uns tercers fins i tot com a negra i potser que tinguen raó. Però s’obliden de ressenyar a continuació que tot plegat ve de la mà de la personalitat i de les circumstàncies dels personatges, dels quals Viadel s’aprofita per a parlar-nos dels grans conflictes humans: les relacions interpersonals en una gran àrea metropolitana, la hipocresia, el desig i la luxúria, l’amor, els diners, l’explotació humana i les noves fronteres de l’esclavitud, la corrupció. En resum, la cara fosca i amarga de la ciutat. Un blues de la mà d'un escriptor de raça.

ÈXODE SALNITRÓS

Conec Francesc Viadel i Girbés (Algemesí, 1968) des de fa més de vint anys, i ja des d’un principi vos he de confessar que em va captivar la seua capacitat per a la conversa i per a improvisar un discurs coherent. El meu nas, que és gran i lleig, el qual accepte tot i que no m’hi acostume per molts anys que convisca amb ell, sempre m’ha fet percebre en Viadel un d’aquells rars individus addictes a la paraula escrita, un escriptor tot terreny que troba espai, temps i energies per a conrear diverses disciplines: poesia, narrativa, ressenyes literàries, assaig, i que no sols ho pot fer bé, sinó que ho fa amb una empremta pròpia i una veu personal. El meu nas no em sol dir mentides.
No ha estat debades que el prefaci del seu primer llibre de poesia, Èxode salnitrós (7 i mig editorial de poesia) el signara el poeta Joan Navarro. I dic que no fou debades perquè Navarro, en el seu pas com a professor per l’Institut d’Algemesí, va influir notablement en la incipient obra d’alguns dels seus alumnes, ferits, malgrat la seua joventut, per les lletres. Un grup que aleshores treballava al voltant d’un projecte en comú, la revista de creació literària L’Horabaixa. Eren –són– Josep Manuel Esteve, Vicent Nàcher i Francesc Viadel. La influència de Navarro sobre aquests poetes joves en ple procés de formació i aprenentatge anava des de les lectures i la temàtica fins l’estètica i la manera personal d’usar el llenguatge que té l’escriptor d’Oliva.
Josep Manuel Esteve radicalitzà el llenguatge cercant imatges que l’acosten al pop-art i sobretot radicalitzà els continguts adaptant-los a la seua llibertària manera d’entendre el món, Tangent dels cossos (Ajuntament de Benissa), Contraindicacions (Amos Belinchon editor), Inventari d’exilis (7 i mig editorial de poesia), Travessera (editorial Can Sifre) i L’entretemps perdut (Brosquil Edicions); Nàcher l’ha anat diluint en altres influències (Estellés, Martí i Pol) que l’han dut en els seus últims treballs, La sang dels dies (7 i mig editorial de poesia), Jardí públic (Brosquil Edicions), fins a una poesia que en ocasions ratlla en la narrativa. Viadel, potser perquè Éxode salnitrós és un treball escrit fa uns quants anys, ha sigut qui més fidel s’ha mantingut al mestre.
Èxode salnitrós, del qual la desapareguda revista Tuacte ja ens va oferir una mostra, està dividit en dues parts: «Si la lluna és plena» i «Poemes de l’amor passejant». En la primera part Viadel ens parla de l’amor carnal. Sobre aquesta mateixa qüestió l’escriptor basc Bernardo Atxaga diu en el relat Un traductor a París: «L’amor és cec, se sol dir. És un eufemisme. El que encega, el que fa mal, és el desig». El que encega, el que ompli de tendresa i de passió, però també de desventura i de tristesa, Francesc Viadel i el porta a escriure versos és la força huracanada del desig. La seua poètica de vegades bruta ens acosta a un món urbà, subterrani, on els amants pul·lulen de nit entre bosses d’escombraries i xeringues escampades pel terra. Front a la foscor i la desesperança imperants, Viadel decideix emigrar cap a la llum que emet el món dels sentits, la calor de l’estima. El desig per a ell és un ritu de gebre salat i el cos de l’estimada és un salnitrós èxode de semença on troba refugi i raons per a una nova vida.
En la segona part el poeta, l’amador, es torna una mica rodamón i passeja per diverses places i carrers de Barcelona, de València, Iruña, Xàtiva, Carcaixent, Perpinyà, Terrassa, empés per l’anhel de fer un inventari d’encontres, fer memòria incerta dels cossos i de l’energia balafiada recercant l’amor i la tendresa en parelles esporàdiques. Són poemes escrits uns anys més tard que els anteriors, on es veu que la poètica de Francesc Viadel ha anat evolucionant cap a una lírica més lluminosa sense acabar d’abandonar la nit urbana, la nit d’encontres tòrrids on les boques dels amants tenen gust d’alcohol de garrafa i nicotina.
Després d’Èxode salnitrós (un treball que com el vi trobe que amb el pas del temps millora, malgrat que en el seu moment passara més o menys inadvertit) no ha tornat a donar a la impremta cap poemari més, sé que en té algun inèdit, però sí que ha publicat novel·les com ara Terra (Bromera), L’advocat i el diable (El Cep i La Nansa), que se sumen a l’anterior Dies de Venus (7 i mig editorial de poesia). La seua novel·lística està immersa dins del gènere negre i quan no és així molt influenciada pel mateix. També ha conreat l’assaig periodístic en llibres com ara No mos fareu catalans (L’Esfera dels Llibres).