PROSCENI BLAU

 

El teatre es representa en una caixa en què l’espectador, des del pati de butaques, veu tres parets aparentment físiques i una quarta invisible que el separa d’allò que està passant sobre l’escenari, una paret que s’inicia justament on cau el teló i acaba en la fossa de l’orquestra. Aquesta quarta paret, on hi ha l’espai de l’apuntador i les llums, és el prosceni.

Francesc Mompó construïx en la seua darrera novel·la un prosceni al seu gust i mesura, un pub, i des d’una taula discreta però amb una àmplia panoràmica visual s’asseu davant un got de bourbon, un gintònic o unes cerveses i comença un dels exercicis literaris per excel·lència, recordar.

Per la fossa de l’orquestra van passant un grapat de músics i cantants de blues, amb l’harmònica o la guitarra, amb què inicien el seu diàleg característic, Sony Boy Williamson, B.B. King, Janis Joplin, Joe Bonassa... I fins i tot de rock, com John Fogerty i els Credence, els quals van creant l’atmosfera que cada capítol reclama.

La llum que il·lumina el prosceni és blava, blue en anglés, blues que ve a prendre també la significació de tristesa.

Francesc Mompó s’erigix en narrador i s’adreça a un tu narrat que en part és ell. Narrativa del jo, convertida en narrativa del tu, i el tu no és més que el reflex del jo que Mompó s’ha construït en la seua justa mesura. Un jo amb el cos ple de blaus i d’ànima esguitada de tristesa.

El títol de la novel·la és Prosceni blau i ha estat editada en la col·lecció Narratives per Onada edicions. Compta amb un ben fonamentat i aclaridor pròleg de Josep Mir.

Si la meua opinió és necessària, els diré que és el millor llibre de narrativa que ha publicat en la seua extensa i variada trajectòria el de l’Olleria, resident a Burjassot i ciutadà declarat dels Països Catalans.

La prosa que empra és d’una gran riquesa lèxica i d’una notable potència lírica, hi ha alguns moments en què el lector es despista una miqueta i creu que és davant d’un llibre de poesia, pel ritme interior de cada frase, la presència de metàfores i imatges amb una gran càrrega de profunditat. I no per això la novel·la té una lectura complicada, ni carregosa, ni li falta frescor, tot el contrari, és àgil i amena.

El pensament, que sempre tendix a la dispersió, l’obliga a encadenar amb destresa els records, a oferir-nos-els amb reflexions punyents, sobre la vida, la literatura, la música, les relacions humanes, el pas del temps, l’amistat i la pròpia memòria, també sobre política i identitat nacional. I ho fa des d’una posició clara, nítida i radical a la qual mai no ha renunciat. En això, com en altres coses, Mompó sempre ha estat d’una coherència de pedra picada.

La novel·la és el repàs d’un temps que s’inicia a finals del franquisme i encara no està tancat, ambientada en una ciutat sensual, oberta i de vegades obscura i intolerant. Una ciutat que cal viure amb intensitat, com ho fa i ho ha fet sempre Francesc Mompó.

Hi ha en el llibre reflexions sobre la literatura, els seus poetes de capçalera, els simbolistes francesos, els seus poetes amics de la tertúlia La Forest d’Arana, la literatura nord-americana, he vist en algun capítol com s’asseia al seu costat Bukowski i es feia tres o quatre cerveses amb ell. La música, Brassens, i els que són en la fossa de l’orquestra.

Prosceni blau és el cant d’un home realista, que ha rebut un bon grapat de pals en les costelles, que ha lluït blaus en la cara, però que en cap moment s’ha desencantat i menys encara ha presentat la renúncia de les seues fermes i sòlides conviccions davant de ningú, ni tan sols de la Parca, que temps enrere li pegà un fort pessic en el pit.

 

 

DARRERE DEL POETA, LA FIGURA DEL LECTOR

Paul Antschel fou un jueu de parla alemanya nascut el 1920 en una regió romanesa que anys més tarda passaria a formar part d’Ucraïna. Els seus pares foren deportats a un camp d’extermini nazi on van morir, l’un de tifus i l’altra d’un tret en el cap. Paul, mentrestant, anava d’un camp de treball a un altre explotat com un esclau. Finalitzada la segona guerra mundial, travessa Hongria i fuig primer a Viena i després a París.

L’adaptació a la llengua romanesa del seu cognom Antschel és Ancel, que esdevé Celan per anagrama. Així, Paul Antschel és el poeta Paul Celan. La seua poesia es caracteritza pel simbolisme i el surrealisme, i és en línies generals poc accessible al gran públic.

El dolor provocat per la pèrdua dels seus progenitors, als quals sent que va fallar, i tots els esdeveniments que es van produir a Europa abans i durant la segona guerra mundial, l’ascens del feixisme al poder, la seua consolidació, la persecució i extermini d’algunes minories ètniques i religioses com ara els jueus i els gitanos, van marcar profundament la seua poesia.

Tornar a llegir Celan, en un temps en què el feixisme recupera espais de poder polític a Europa, és un exercici necessari per a posar-se en alerta contra aquest nefast virus. L’escriptor de l’Olleria (la Vall d’Albaida) Francesc Mompó, que ja ha demostrat en altres ocasions que és un lector apassionat de poesia (recorde i recomane el seu poemari Atlàntic on oferia la seua lectura sobre diversos poetes), es capbussa a pulmó obert en les profunditats de l’obra de Paul Celan, desmuntant els seus poemes, els seus anagrames a fi d’iniciar un diàleg personal que l’ajude a trobar els seus propis anagrames, en un llibre amb un títol senzill i directe: Llegint Celan (Perifèric Edicions, 2019), amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Benvingut Oliver. Un volum que compta amb un magnífic i intel·ligent pròleg de Josep Mir, un poeta que per desgràcia es prodiga poc.

Paul Celan i la seua poesia són utilitzats per Francesc Mompó com un espill, on la seua mirada sagaç de lector es retroba amb la d’observador de les realitats ocultes sota el vernís de les aparences.

El seu no és un exercici literari, un passatemps. Mompó va més enllà, li interessa el lament convertit en poesia de Celan però, també, d’on naix aquest crit sord i angoixat, i troba que ho fa de l’incommensurable dolor d’Antschel, un individu torturat, aclaparat per la culpa, que patí greus problemes psiquiàtrics i que acabà finalment suïcidant-se.

LA COL·LECCIÓ D'INSECTES DE FRANCESC MOMPÓ

El poeta pot nàixer o morir pels ulls. La mirada és el seu sentit primer, aquell que després de fer-lo testimoni, espectador o protagonista, el portarà a la reflexió, a l’encantament, a l’evocació, a capbussar-se en la memòria o a entrar en el complex bosc dels suggeriments. Això no vol dir que els altres sentits no siguen importants o no complisquen una funció determinant. El poeta escriu, però també llig. La lectura és la mirada que fa sobre la mirada dels altres. Mirades que el poden colpir, que el poden irritar, que li creen una necessitat de contestar-les, de contrarestar-les, mirades que el poden seduir, atrapar en una xarxa on pot morir la seua veu poètica original.

El poeta no administra més que el llenguatge i les emocions, i encara que la seua disciplina és lluny de la d’un notari, li agrada inventariar tot allò físic i eteri que es mou al seu voltant.

En la literatura hem vist inventaris de sentiments, de personatges, de realitats socials i fins i tot de bèsties amb els quals el poeta ociós recull i juga amb el llenguatge i atorga personalitat humana o quasi humana a tot un vaixell d’animals.

Entre les diverses espècies animals, hi ha en poetes de diferents tradicions literàries una certa predilecció pels insectes. Apareixen en tota mena de gèneres, des dels més populars fins els més cultes. En la nostra tradició poètica són nombrosos els poetes que han escrit sobre insectes: Maragall, Carner, Salvat-Papasseit, Brossa, Vall, Estellés, Llompart, als quals se’ls suma ara el poeta i narrador de l’Olleria (la Vall d’Albaida) Francesc Mompó. Mompó ens oferix una col·lecció d’insectes en Insectostomia (El petit editor, Cullera, 2017), un grapat d’animalons que d’alguna manera habitaren la seua infantesa, bestioles domèstiques que en la seua maduresa encara sobrevolen el seu paradís perdut.

Insectostomia recull un total de noranta-nou poemes de dos versos cadascun. Mompó, amb un artesanal exercici de contenció verbal, ens brinda un univers reduït com un bonsai, però al cap i a la fi univers, amb tots els elements necessaris per a mantindre la vida poètica, vull dir ritme, imatges, capacitat per a l’evocació, per a la seducció i fins i tot per a sorprendre el lector en un gir inesperat.

El llibre ha estat editat en un format apaïsat, que a mi personalment no m’agrada, i molt ben acompanyat per les il·lustracions de Manola Roig, les quals juguen a emmarcar alhora que dotar d’una certa atmosfera plàstica cadascun dels poemes.

També vénen a acompanyar el volum un pròleg i un epíleg. En el pròleg trobem la saviesa, la veterania, el saber fer del poeta de la generació dels setanta Pere Bessó. En l’epíleg, la frescor, la passió, la intensitat de la joveníssima Àngels Moreno. Tots dos poetes han confeccionat uns textos que per ells mateixos ja justifiquen la lectura de l’obra, i ho dic sense ànim de menysprear els poemes de Mompó, tot el contrari.

Els noranta-nou poemes d’aquest ciutadà de l’Olleria resident a Burjassot són realment interessants, però des del meu punt de vista cal dosificar i ralentir la seua lectura per tal que la brevetat no ens impedisca gaudir d’un treball escrit amb ofici i amb una bagatge cultural de l’autor que ens farà descobrir, sota aquestes bestioles sovint impertinents en el nostre àmbit domèstic, unes formes i uns comportaments d’una bellesa corprenedora, fins i tot cruel com la mateixa natura, així com una interrelació complexa amb l’humà que les contempla.

ATLÀNTIC

Un oceà pot ser una barrera infranquejable que aïlla societats, sobretot si aquestes tenen una propensió a l’autarquia i no són amigues d’aventurar-se en la navegació amb la mirada clara i amb l’ànim de descobrir noves cultures amb les quals obrir diàleg, un diàleg no impositiu. Si s’embarquen decidits a propiciar trobades, l’oceà es convertix en un pont, en una gran oportunitat perquè les cultures d’una banda i l’altra s’enriquisquen.

Entre les costes d’Europa i d’Amèrica del Nord hi ha un immens oceà, l’Atlàntic. En un costat i en l’altre dos grans centres creadors i emissors de cultura, París i Nova York. Dues ciutats que irradien la llum de les idees i que arriben a il·luminar amb aquestes bona part del planeta. Aconseguir un diàleg entre aquests dos centres és de vegades complicat per la competència que hi ha hagut entre totes dues per obtindre una preeminència. Només aquell que navega per l’oceà amb la ment oberta, sense excés de prejuís, pot gaudir i enriquir-se amb un diàleg que ell mateix ha de propiciar.

Francesc Mompó i Valls, poeta i narrador de la Vall d’Albaida, és un home amb un punt de rauxa i rebel·lia, un individu cultivat, amant de la chanson, lector atent dels simbolistes francesos, dels poetes bohemis, maleïts i rupturistes, encarnats en la figura de Charles Baudelaire i el comte de Lautréamont. Però, també, de la generació beat, dels diversos moviments contraculturals nord-americans, dels joglars del rock encarnats en creadors com ara Jack Kerouac o Patti Smith. Ara Mompó es posa a navegar per aquest immens oceà amb un bagatge com a lector ben digerit, eixamplant el seu propi horitzó poètic, la seua literatura, per a iniciar una conversa amb les dues ribes a través de quatre universos poètics i diverses maneres d’entendre la literatura i la vida que tenen en comú la revolta constant contra la mediocritat, l’inconformisme, la falta de mires i la necessitat d’assumir reptes estètics i vitals per a remoure les aigües calmes de la literatura, de la societat.

El quadern de bitàcola d’aquesta singladura intel·lectual porta com a títol Atlàntic (Voliana edicions, Argentona, 2015) i Francesc Mompó l’ha dividit en quatre etapes o apartats que porten el nom de cadascun dels autors interpel·lats per ell, Patti Smith, Jack Kerouac, Charles Baudelaire i Lautréamont (Isidore Lucien Ducase).

La veu poètica de Francesc Mompó es mostra en aquest llibre camaleònica, capaç d’assumir la manera de fer, de dir d’aquests autors, de prendre i fer seu tot o bona part de l’univers que embolcalla les seues obres, amb l’objectiu, per una banda, de retre’ls un homenatge i, per una altra, d’interpel·lar-los i finalment dir la seua, ja que sota la pell del camaleó hi ha sempre un poeta que domina el seu ofici, amb una veu inconfusible, un home inserit en un temps, una llengua i una tradició poètica de les quals no pretén dimitir sinó que vol millorar, enriquir amb aquest notable exercici.

Atlàntic el precedix un magnífic pròleg del poeta Carles Duarte, un text de recomanable lectura que fins i tot al lector més despistat li donarà pistes per a fer una lectura correcta del que personalment considere un dels millors llibres de l’esparver de l’Olleria.

SUC DE MAGRANA

Francesc Mompó, després del parèntesi que va suposar en la seua trajectòria poètica el llibre “55 maneres de mirar València” (Editorial Germania), en el qual oferia als lectors la seua particular visió sobre el cap i casal, torna ara a un dels temes més recurrents en la seua obra, l’erotisme. En aquesta ocasió el tracta, en la forma i en el contingut, d’una manera molt diferent a com ho fa en el seu llibre “De la fusta a l’aigua” (Onada edicions), on Mompó ens descrivia tota una llarga escena sexual des del punt de vista masculí, des de l’ansietat del ser acceptat o no fins la realització total de l’acte i la dutxa final on l’aigua s’emporta els fluids corporals i tots els pensaments i sentiments sovint contradictoris que han assaltat l’amant durant la trobada amatòria.

En el seu nou llibre, “Suc de magrana” (col·lecció Plaerdemavida, Editorial Germania, 2014), la forma poètica que ha triat Francesc Mompó és el haiku, una forma que ha estudiat prèviament a fons des dels seus orígens al Japó fins la seua extrapolació i adaptació a la cultura occidental, i en especial en la seua introducció en la literatura catalana a través d’autors com ara Marià Manent i Joan Salvat-Papasseit. D’aquest darrer, sobretot del magnífic llibre “La rosa als llavis”, Mompó agafa en part la intensitat sensual que d’una manera senzilla i diàfana ens transmet el barceloní.

Les xarxes socials en la cultura catalana han donat peu a una gran proliferació d’autors que en narrativa conreen el que s’ha anomenat microconte i en poesia el haiku d’origen japonés i la tanka d’origen xinés. Mompó no és alié a aquest moviment i ens oferix en “Suc de magrana” quasi un centenar de haikus amb una estructura sil·làbica de 4-6-4, on els dos primers versos fan una descripció i el tercer intenta sorprendre el lector trencant o explosionant allò que ha dit en els dos anteriors.

Al llarg de tot el llibre Mompó juga amb el títol de cada poema buscant un nou sentit a la mateixa paraula haiku, combinant-la amb diversos adjectius que el qualifiquen d’una manera o altra o situant-lo en diverses escenes i escenaris.

Com ja ens té acostumats en els seus poemes, hi trobem homenatges i referències culturals de tota mena com ara el mite de Sísif, un mite que com el Guadiana apareix i desapareix en la seua obra, o a l’escriptor italià Cesare Pavese.

Francesc Mompó se’ns ofereix en “Suc de magrana” en petites dosis i en una poètica minimal, però amb una gran capacitat d’evocació. Una poètica de la mirada i dels sentits, capaç de seduir-nos (no li ho diguen a ningú: Mompó és un gran seductor) amb un sol mot que ens explota com una mina sota els peus i canvia la percepció d’allò que en llegir el vers la ment donava ja per fet.

“Suc de magrana” és un llibre per a ser digerit a poc a poc, una lectura ràpida farà que ens perdem els detalls d’un bon tast. És un llibre per a no ser tancat en molt de temps, cal que reste obert sobre la taula de lectura com una papallona que de tant en tant ha d’iniciar el vol per a descobrir-nos un univers on la paraula ens suggerix les tòrrides imatges del desig.

55 MANERES DE MIRAR VALÈNCIA DE FRANCESC MOMPÓ

Hi ha un moment en la trajectòria literària de molts poetes valencians que irremeiablement els arriba l’hora del seu cant a la ciutat de València; potser fou Estellés el més conscient d’això, i així ho escriu en Cant de Vicent, i potser siga també qui més ha escrit la ciutat, però no l’únic, recorde ara alguns poemes de Lluís Roda o Enric Sòria que també en parlen.

Ara, amb la publicació de 55 maneres de mirar València, (Col·lecció Plaerdemavida, número 5. Editorial Germania. Alzira, 2012) li ha arribat el moment a Francesc Mompó. Més que un cant, la seua és una ràfega de petits projectils poètics amb una càrrega interior explosiva que en impactar sobre el lector li oferix tot un seguit de sentiments, sensacions i emocions que l’autor, des de la seua arribada en plena adolescència a la ciutat fins a dia de hui, ha anat acumulant per a després, com en una mena de catarsi, boçar sobre el paper, deixar respirar i, després, amb el vestit i les eines d’un bon jardiner de la poesia, aclarir pacientment fins a convertir-los en uns bonsais poètics amb una marcada línia impressionista, no per això exempta de simbolisme.

55 maneres de mirar València traspua un gran amor i un odi aparent que no és més que decepció per la ciutat. Mompó li reclama a València que exercisca com a capital d’un país amb una identitat i personalitat pròpies, d’un país que després de la llarga nit encetada el 1707 reviscola mentre la ciutat sorda es construïx una imatge cosmopolita de cartó pedra que només és una disfressa, un engany de modernitat, ja que continua aspirant només a ser una capital provinciana que navega sobre tòpics fal·laços.

Hi ha moments en què Francesc Mompó convertix la ciutat en un espill del país, un país seduït per l’olor de la rosa i el cant de les gavines, que han fet que el moment històric en el qual semblava que es podria alçar per a emprendre un camí de llibertat decidira prostrar-se als peus del penó de la nació opressora.

Mompó estima València com a símbol d’un regne sobirà que fou i la menysprea amb el rancor d’un amant rebutjat com a símbol de la república que es nega a ser. Quan dic amant no ho faig debades, al llarg de tot el llibre els qualificatius que dedica a la ciutat tenen en la seua majoria clares connotacions sexuals.

55 maneres de mirar València és un llibre subjectiu, com la mateixa mirada de l’autor, perquè Mompó no vol ser objectiu en cap moment. El jo del poeta, un poeta amb una clara vocació de ciutadà que té un projecte per a la comunitat humana on viu, passa compte amb una ciutat que el va fascinar, que el va enamorar, des del seu primer encontre. Una ciutat que després no tan sols el va desencantar, sinó a la qual li ha vist donar-li l’esquena i fins i tot ensenyar-li els ullals del menyspreu i la intolerància.

La lectura de 55 maneres de mirar València, n’estic segur, no deixarà indiferent ningú.

ATRAPADA EN EL DESIG DELS ALTRES?

(Presentació de la novel·la Somiant amb Aleixa a la Casa del Llibre de València el passat 30 de juny de 2011, a la taula d'esquerra a dreta Manel Joan i Arinyó, Mercè Climent i Francesc Mompó)

Hi ha una etapa de les nostres vides en la qual, d’una manera inesperada, els somnis ens regalen escenes tòrrides que acaben amb els llençols o els pantalons del pijama molls. L’aparició d’aquests somnis coincidix amb el nostre despertar sexual i, encara que poden aparéixer durant bona part de la nostra vida, és en l’adolescència i la joventut on més altes resulten la seua quantitat i intensitat.
El món dels somnis, des de temps immemorials, ha sembrat d’inquietud l’ésser humà, el qual de vegades ha volgut veure’ls com a missatges del destí que ens espera, o més tard com a elements imprescindibles per a estudiar el nostre subconscient.
En els somnis les nostres fantasies més íntimes i irrealitzables prenen cos i naveguen empeses pel desig ocult que les ha creades cap a terres volcàniques. Quan despertem del somni, de vegades de tot plegat només ens resta un sabor dolç en la boca i unes imatges sensuals que ens neguem a oblidar. De vegades hem desitjat controlar el món dels somnis i, com un aparell de televisió, triar cada nit un canal temàtic per a poder viure allò que la realitat ens nega. A alguns, més morbosos, els agradaria fins i tot saber qui té somnis eròtics amb ells, encara que sovint tindrien sorpreses extraordinàries i en ocasions poc agradables, com les que té la protagonista de la novel·la Somiant amb Aleixa (Bromera, 2011) amb la qual el tàndem Mercè Climent-Francesc Mompó va obtindre el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida 2010. Aleixa té el do heretat de somiar els somnis d’altres on ella apareix (o almenys és el que ella es creu). La cosa, encara que estranya, no passaria de ser una simple anècdota si no fóra per la seua joventut, la seua bellesa i el seu sex-appeal, a la qual cosa cal sumar el fet que fa poc ha acabat la seua carrera i combina dues faenes, la primera com a professora en un institut i la segona en una botiga de roba.
La seua sensualitat no passa desapercebuda entre professors i alumnes, entre companyes i encarregats, i prompte es veu immersa en tot un seguit de somnis cada vegada més intensos i tòrrids.
El xoc entre la ficció onírica provocada pel desig que causa en els altres i la realitat quotidiana la farà viure immersa dins d’un laberint de sentiments contradictoris on la culpa i la vergonya la tenen subjugada.
Climent-Mompó, a més, ens oferixen en forma de flash-backs escenes del passat sexual de la protagonista que ens confirmen que, malgrat les aparences, estem davant d’una dona que ha tingut experiències amb els dos sexes. En el seu despertar sexual i en esta aparent bisexualitat cobra una gran importància Emma, una amiga de la infantesa, que és qui la inicia en les pràctiques sexuals.
Climent-Mompó, amb un llenguatge clar, impregnat en ocasions per un cert lirisme, però sempre directe, atent als detalls i amb un gran vigor plàstic, recreen un complex castell de focs artificials on l’esclafit del final de cada capítol obri el pas a una altra escena que acabarà en iniciar-se el repòs dels amants i en el cim del clímax literari.
Entre escena i escena, retrataran la personalitat d’una dona a la qual en el pla sexual l’han dirigida i modelada els seus partenaires omplint-la de dubtes i incerteses.

FRONTERES DE VIDRE

(D'esquerra a dreta Manel Alonso, Coia Valls i Francesc Mompó a la Fira del Llibre de Jesús, 16 d'abril de 2011)

L’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó s’estrena en el camp de la narrativa curta amb un recull de vint relats, Fronteres de vidre (Editorial Germania, Alzira, 2011), que tenen com a nexe la projecció de la mirada sobre el vidre i els reflexos que aquest produïx en l’ànima humana. El vidre pren ací formes diverses, algunes de reals, com ara un espill, un got, l’aparador d’una botiga, una pantalla de televisió, una fotocopiadora, però d’altres on el vidre és simbòlic com ara en el reflex d’una personalitat en una cal·ligrafia, l’ombra d’un individu, l’holograma d’una dona, els personatges d’un escriptor. El vidre, però, també és per a l’autor un mur, una línia divisòria trencadissa entre la realitat i la irrealitat.
Amb aquest grapat de vidres Mompó ens porta a l’espai fronterer on, amb elements provinents del gènere fantàstic, construïx una realitat que trenca cap al final amb pinzellades màgiques, absurdes o irreals, buscant sorprendre el lector.
Els sentiments, els pensaments, les sensacions dels protagonistes s’alcen com els pilars sobre els quals descansa l’edifici de cada relat. Mompó en uns casos obliga els seus personatges a patir una situació surrealista, en altres a qui pren de la mà i empeny a enfrontar-se a un personatge irreal o absurd és al mateix lector, que sorprés es veu atrapat en les queixes de la cal·ligrafia d’un individu o el llistat de greuges d’una ombra humana.
El recull s’inicia amb la queixa de la lletra d’un escriptor, que ho fa de la poca cura que té aquest en plasmar-la en la narració Ja n’hi ha prou, i acaba amb el segrest d’un escriptor a càrrec dels seus personatges, per acabar convertit en un personatge més en la narració El secret de les pàgines blanques. Pel mig trobarem relats d’una gran senzillesa expositiva, com ara La inapreciable quietud del vidre, que ens parla sobre el desig incontrolable de tornar a viure (en) un record, el familiar Bon dia, o la reinvenció dels mites de Sísif en L’existència de Sigfred, on un ésser es veu condemnat a fotocopiar-se constantment, o de Narcís, en Fèlix, un jove modern que busca i només troba una persona digna del seu amor i de la seua bellesa. Trobem també petits homenatges, com ara El cas de l’estranya pintora, dedicat a Agueda Climent, que ha estat l’encarregada d’il·lustrar el llibre, i Els habitants de Jam, un relat màgic dedicat a Otos i a les diverses activitats culturals que es realitzen a Ca Les Senyoretes.
Fronteres de vidre és un recull de contes amb una gran unitat, donada no sols per la filosofia que desprén, sinó també per l’objectiu fotogràfic emprat que ens oferix uns primers plans d’uns personatges atrapats per la insatisfacció i l’autoengany. La prosa, com ja ens té acostumats Mompó, és rica en locucions, frases fetes i expressions, amb un lèxic molt cuidat. La llengua emprada és culta, però àgil i de vegades emparentada amb la poesia.

DE LA FUSTA A L'AIGUA

(Manel Alonso i Francesc Mompó a Ca Les Senyoretes (Otos) durant la presentació del llibres Els somriures de la pena i De la fusta a l'aigua, 13 de maig de 2011. Foto: Mercè Climent)

Francesc Mompó, més conegut per la seua vessant de narrador i en especial per la seua extensa producció de narrativa juvenil (on destaca Camí d’amor, amb el qual va obtindre el Premi Samaruc al millor llibre juvenil d’autor valencià editat l’any anterior), ara, i després d’haver sigut guardonat amb el Premi de Poesia Josep Maria Ribelles 2010, ens oferix un nou tast de la seua poesia amb De la fusta a l’aigua (Onada edicions, 2011). Fins ara l’autor de l’Olleria havia publicat un altre poemari, Viàtic marí, editat en la desapareguda Forest d’Arana, i hi ha hagut aparentment un buit extens en el qual no ha parat d’escriure poesia en llibres col·lectius, revistes literàries, blogs i darrerament a través de la música de Carles Pastor.
De la fusta a l’aigua ens parla d’un dels temes clàssics i universals de la literatura: la passió amorosa, i retrata amb elegància una nit d’amor des de la porta de la cambra, eixa fusta que s’atrevix a barrar-li el pas a l’amant encés de desig fins l’aigua que en la dutxa s’emporta les petjades que sobre la pell deixà l’amor.
Entremig sis apartats conformats per set poemes cadascun, en els quals el poeta ens narra en primera persona allò que veu, allò que sent mentre va assaborint amb tendresa i delectança cada pas per petit que aquest siga, cada detall per molt intranscendent que parega.
La proposta, ja ho diu Ramon Guillem en el pròleg, és agosarada pel seu mateix plantejament, no tan sols unitari, sinó per la forma que té: una narració en clau poètica d’una nit d’amor. La mirada del poeta adquirix en aquest llibre la funció d’objectiu d’una càmera cinematogràfica que recull en diversos plans escenari, protagonistes i acció, construint mitjançant imatges carregades de força i de sensualitat un curtmetratge en el qual la contenció de les paraules augmenta la intensitat sensual d’allò que ens descriu. Mompó no defuig cap escena, per més graus de temperatura que aquesta tinga, però com un amant expert ens la descriu amb grans dosis de delicadesa, és conscient que es troba davant d’un petit miracle: l’atracció ferotge de dols oposats que s’unixen en un esclat de joia, i atrevidament pretén que aquest dure una eternitat encara que siga a través del vers.
La sexualitat és un dels impulsos humans més crítics, vull dir que hi ha qui només destaca els aspectes més obscurs i defén la continència i la repressió, d’altres, com ara Mompó, el destaca com una força que ens ajuda a transportar les feixugues càrregues del viure i ens atorga dosis d’eixe sentiment que mai no acabem de definir que és la felicitat.
Francesc Mompó és un escriptor preocupat pel llenguatge, en les seues obres podem veure que a més de creador de ficcions intenta crear un llenguatge propi tot enriquint l’estàndard amb dialectalismes propis de les comarques centrals del País Valencià. En la seua poesia Mompó ha tingut molta cura de la llengua emprada que té un tast clàssic, amb imatges poètiques provinents de la nostra tradició, de la nostra millor tradició. Però en aquest llibre Mompó és alhora molt modern a través de l’òptica cinematogràfica que pren en escriure, conformant d’aquesta manera una altra unió quasi sexual: la de la modernitat i la tradició, cosa que li dóna un gran resultat.
Tinc la sensació que Francesc Mompó en aquest llibre d’alguna manera ha practicat aquell exercici d’escriviure, no debades la passió amorosa ens dóna forces per a viure però també per a escriure.

ELS FANTASMES DE LACRIMA COELI

Lacrima Coeli és un centre educatiu amb prop de tres segles d’història, on conviuen tres mons: el dels professors, el dels alumnes i el dels fantasmes que es mouen pel centre fent de les seues. Sobre aquesta base Francesc Mompó, en la seua novel·la Els fantasmes de Lacrima Coeli (Edicions del Bullent, 2010), ens conta una història una mica esbojarrada en què ens anirà descobrint un seguit de fets estranys que s’inicien quan uns bandolers amputen el dit al primer director del centre, el pare Celestí, un home que després acabarà morint però que no serà soterrat amb el seu dit, deixant d’aquesta manera oberta una porta entre dues dimensions. Amb el pas del temps al pare Celestí se li aniran afegint, en morir, altres professors. Passats els segles i amb una munió de fantasmes pul·lulant pel col·legi, es descobrirà que hi ha una manera de tancar aquesta porta i que totes les ànimes en pena vagen on els toca anar. A partir d’ací, amb una jugada paranormal, un professor i els seus alumnes seran utilitzats pels espectres per aconseguir el seu objectiu. Però en arribar l’hora de la veritat no tots els fantasmes voldran deixar Lacrima Coeli.
Francesc Mompó ens retrata amb humor i ironia les interioritats d’un centre educatiu, les relacions entre els professors i les d’aquests amb els seus alumnes. Ens parla de la passió secreta d’un dels personatges, Ofèlia, que és alhora la passió no tan secreta de l’autor, la poesia. Mompó aprofita per a parlar d’alguns poetes que li interessen especialment (Pere March, Salvat-Papasseit...) i fins i tot afegir al relat fragments de poemes.
Una de les qüestions més interessants amb la qual em trobe quan em pose a llegir un llibre de prosa de Francesc Mompó és el model de llengua que empra. Mompó, un escriptor amb una llarga trajectòria com a autor de narrativa juvenil però també com a professor de llengua i literatura, a l’hora d’escriure sent la necessitat de no seguir un model lingüístic encotillat en l’estàndard i d’alguna manera empobrit i allunyat de la llengua parlada. Per això cerca l’equilibri entre un llenguatge literari i el llenguatge col·loquial, i fins i tot els girs de l’argot que empren els joves, un argot, siga dit sense segones intencions, manipulat ja que sovint els joves usen models provinents del castellà, però a Mompó també li agrada assajar-se incloent-hi expressions i paraules provinents del subdialecte valencià parlat a la Vall d’Albaida. D’aquesta manera construïx un llenguatge propi amb una marcada personalitat amb el qual pretén aportar el seu gra d’arena contra l’empobriment de la llengua i la seua posterior patuesització.
Amb aquesta matèria primera, l’autor de l’Olleria convertix la lectura dels seues llibres en un joc de troballes i d’aprenentatge lingüístic. Com a contrapartida, només afegir que els lectors més inexperts poden ensopegar amb algun mot que els faça minvar el ritme amb el qual consumixen el relat.

L'ELEGIT

Jordi, el personatge de la novel·la de Francesc Mompó L’elegit (Tabarca Llibres, 2003), és un adolescent de ciutat amb un caràcter difícil, per la qual cosa els seus pares decidixen anar-se’n a viure a un poble on pensen que el tindran més controlat.
Ell, però sobretot la seua germana, s’ho agafa com un càstig. Res més lluny de la realitat, ja que el poble que ells intuïen com a ensopit oculta una història increïble i apassionant de la qual acabaran sent protagonistes.
Tot comença amb la trobada al jardí de la nova casa d’una urpa, que Jordi pensa que és del diable. Des d’eixe moment Jordi rebrà un seguit de sensacions i tindrà un seguit d’aparicions estranyes que el posaran en la pista d’uns fets en què va estar implicada la Inquisició que van ocórrer fa tres segles en aquella vila i dels quals a penes resta memòria.
A poc a poc i amb l’ajuda de la seua germana i d’altres personatges que es van incorporant a l’argument narratiu, anirem descobrint una història terrible, injusta i extraordinària que va marcar la vida de tot un poble i en especial la d’una família.
Francesc Mompó ens narra, amb un llenguatge no exempt de lirisme, un succés amb una gran carrega màgica i per això mateix una mica inversemblant, per aquesta raó apuntala la narració amb personatges l’actuació dels quals aporta raciocini i veracitat històrica.
Hi ha moments de la novel·la en què el relat s’emparenta d’alguna manera amb el realisme màgic hispanoamericà, i pense que són els més aconseguits del llibre, em referisc a l’escena del corb, la vella i la figuera. El corb que cull una figa per a la vella i que aquesta, conscient i lúcida, diu que serà l’última que menge. En morir la vella, la figuera, després d’uns segles d’existència, s’anirà assecant i morint.
L’elegit és un text literari pensat per a un públic adolescent àvid d’emocions fortes, a qui van les històries d’ultratomba, però Mompó aprofita com altres ocasions la visita a les seus pàgines dels joves per a transmetre’ls el seu amor per la llengua i la literatura i per a deixar-los de regal alguns mots propis de la seua comarca.

EL MÓN SECRET DELS DONYETS

Quan l’ésser humà donava els seus primers passos sobre la terra va haver-hi un cataclisme que féu que algunes espècies desaparegueren i altres evolucionaren per tal d’adaptar-se millor al nou medi. Els humans van prendre dos camins, un grup dels quals va romandre a l’exterior i l’altre s’endinsà per l’interior de les coves i de les simes i mai més no se’n tornà a saber res sinó a través de les llegendes i de les rondalles. Aquests éssers cosins germans de l’home i de la dona actuals en alguns llocs els anomenen donyets, en altres barruguets i a la Vall d’Albaida els anomenen uendos.
De la Vall d’Albaida és originari l’escriptor Francesc Mompó, qui, tot recollint de la cultura popular de la seua comarca dites i rondalles, ha intentat en el seu llibre Uendos (Tabarca Llibres, València, 2008) (re)construir el món dels donyets alhora que recuperar per al nostre imaginari col·lectiu aquests nanets entremaliats però amb un gran cor i amb una manera molt peculiar d’entendre la justícia.
Uendos és una novel·la infantil (encara que l’editor ha tingut el descuit de publicar-la dins d’una col·lecció juvenil), que jo, que he deixat darrere d’unes quantes dècades la infantesa, he gaudit per la trama senzilla però eficaç i pel llenguatge planer i directe del qual fa gala l’autor.
La narració s’enceta en un oliverar en el temps de la collita quan a Bernat, el propietari del tros, se li apareix un uendo, Sarmentet, que malcarat l’ajuda a acabar d’agafar un grapat d’olives que estan en la punta d’una branca de difícil accés per tal que el llaurador no acabe descobrint l’entrada al seu poblat. Bernat s’espanta i la resta de uendos també, ja que els homes no han de saber de la seua existència.
Sarmentet, tot utilitzant la seua màgia, haurà de traure-li del cap a Bernat que l’ha vist i per això el visita en sa casa una nit per a manipular els seus somnis. Però abans, jugant amb els seus amics, una broma es capgira amb un resultat que ningú no espera: un atac massiu de milers de formigues que posarà en perill tot el poblat de uendos. Només la intervenció inconscient de Bernat podrà salvar-los.
De la mà de Sarmentet i de la seua germana Pebrelleta entrarem al poblat dels uendos, coneixerem com és el seu món, quina és la seua llengua, com s’organitzen, quins perills els sotgen, quins són els seus enemics. Després veurem de quina manera interactuen amb els humans i quines són les seues trapelleries més habituals.
Uendos és un llibre amé, entretingut, ben escrit, en el qual el seu autor ens submergix en el món de la fantasia sense haver d’anar a visitar el folklore d’altres cultures. Un llibre que podria donar peu a una pel·lícula o una sèrie televisiva per a infants, ja que en la manera com està escrit s’entreveuen certes influències de l’audiovisual que el farien senzill d’adaptar.

EL DRAMA DE L'ASSETJAMENT ESCOLAR

(Mercé Climent, Francesc Mompó i Manel Alonso durant el sopar dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians celebrat a Castelló el 4 de juny de 2010)

Amable, el protagonista de la novel·la del mateix nom de Francesc Mompó, és un alumne de quart d’ESO, un adolescent tímid, solitari, bon estudiant i amb una vida interior torturada. Fill de mare soltera, no ha conegut el seu pare biològic, la seu progenitora d’una manera inconscient ha exercit una sobreprotecció amb ell. Des de menut, Amable Boix ha patit l’assetjament dels seus companys, un fet que ha marcat a ferro roent el seu caràcter, la seua personalitat.
Quan Amable coneix Teresa, una alumna que ve de fora i per tant no sap ben bé res d’ell, pareix com si el destí li donara una oportunitat per a ser feliç i eixir del tètric forat emocional on es troba, però, per una banda els malentesos, molts d’ells producte de l’ambient que han creat al seu voltant els companys de classe però també alguns dels seus professors, i per una altra la gran necessitat de sentir-se estimat i respectat que té Amable, qui d’una manera dissimulada cerca una amiga però també una segona mare en Teresa, fan que entre en una espiral depressiva que el portarà irremeiablement al drama del suïcidi.
Francesc Mompó en la novel·la Amable (Tabarca llibres, València 2006) retrata amb precisió psicològica la personalitat i els factors externs que han configurat un adolescent que té quasi tots els números per a ser víctima de l’assetjament a les aules. Reproduïx amb cruesa i defugint allò que és políticament correcte l’ambient d’un institut d’educació secundària, l’atmosfera del pati d’esplai, de l’aula, de la sala de professors, ens parla de l’actitud dels alumnes assetjadors i d’aquells que els riuen les gràcies, dels companys que s’inhibixen i fan ulls cecs, de com els professors s’enfronten cada dia a la seua tasca d’educar, de les tedioses reunions del professorat, de les discussions banals que allí s’efectuen que no porten enlloc, de l’estúpid costum humà de buscar falsos culpables per tal de traure’s del damunt responsabilitats.
Amable és el nom sota el qual s’oculten cada dia milers d’alumnes que viuen en silenci un drama terrible que només la comprensió i la solidaritat poden donar-li un final feliç, del qual Mompó ens informa en aquest llibre.

GREIXETS

El poeta i narrador Francesc Mompó, en la novel·la Els greixets (Tabarca llibres, 2005), crea amb elements provinents de la tradició popular, de la narrativa de terror i de la novel·la juvenil d’aventures una història versemblant i dinàmica on es reinventa el mite del Greixet, conegut en altres comarques amb el nom del Saginero.
La novel·la està escrita amb un lèxic ric i genuí, amb un llenguatge condimentat amb expressions i frases fetes que vénen a enriquir el model de llengua emprada. La narració té dues línies argumentals, la primera i principal la protagonitzen una colla de joves d’un poble menut de l’interior del País Valencià amb un riu proper i que jo, lector atrevit instintivament, he situat a la comarca d’on és originari l’autor, la Vall d’Albaida, però que Mompó no anomena en cap moment.
Aquesta colla d’amics, tot lluitant contra les seues pors i les seues limitacions, algunes pròpies de l’edat i altres del caràcter, intenten aclarir el misteri de diversos assassinats sense resoldre que s’han produït al llarg dels anys i dels quals la vox populi assenyala com a culpable un personatge real o imaginari anomenat el Greixet, perquè totes les víctimes han aparegut sense sagí en el cos.
La segona línia argumental està directament emparentada amb la narrativa anglosaxona de terror del segle xix, amb clares influències de Robert Louis Stevenson, a través de la qual descobrim la vida d’Estanislau Marau, un personatge de finals del segle XVIII, i els experiments científics que practica per tal de curar-se una epilèpsia, uns experiments que lluny de sanar-lo el portaran a transmetre als seus descendents una estranya malaltia.
Els greixets és una novel·la apta tant per a joves com per a adults, molt entretinguda, en què l’autor ha pretés recuperar alhora que reintegrar un mite de la cultura tradicional a la nostra cultura moderna, i ho ha fet amb la destresa i la naturalitat que li dóna l’ofici amb un resultat molt digne.

CAMÍ D'AMOR

(D'esquerra a dreta Albert Forment, Manel Alonso i Francesc Mompó al Port de Catarroja durant L'anguila literària)

Sovint les histories més belles són les més senzilles. No fa falta ni laberints ocults on habiten monstres impossibles, ni universos paral·lels, només calen dues persones i els sentiments que fluïxen entre elles per atrapar el lector. Així ho ha entés Francesc Mompó i el resultat és una novel·la, Camí d’amor (Premi de Narrativa Juvenil Benvingut Oliver 2008, Perifèric edicions), on totes les sensacions i sentiments que apareixen giren al voltant del gran astre lluminós de l’amor.
El camí d’aquest amor s’inicia amb l’entrada a la guarderia dels seus protagonistes, Màrius i Talia, i ho fa amb un tal magnetisme que els unirà tots dos al llarg dels anys. La seua amistat, a mesura que van creixent, es convertirà d’una manera natural en amor i desig.
El seu és un amor tendre, però capaç de saltar per damunt de les barreres i de les convencions dels adults, alguns dels quals intentaran sense èxit posar-hi impediments, contraposant l’amor filial a l’amor de parella.
L’amor no és cec, com s’ha dit tantes vegades, sinó que no diversifica la mirada, la centra en l’ésser estimat i al seu voltant fa girar totes les coses.
Al llarg de la narració Mompó va deixant caure, com molletes de pa, els senyals de la tragèdia, la qual prendrà cos i marcarà el final de l’obra. De vegades l’ésser humà, per adonar-se del que realment és important en la vida, necessita que el drama li done un colp baix.
Aquest Camí d’amor també és un cant a l’amistat, la del seu amic comú Fèlix, a la lleialtat, a la fidelitat.
No hi ha amor sense erotisme i Francesc Mompó resol els afers més tòrrids, que alguns autors que adrecen els seus textos al públic juvenil decideixen ocultar, amb lirisme, un lirisme que remarca la tendresa i la bellesa d’aquesta bella història.