Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antoni Prats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antoni Prats. Mostrar tots els missatges

dilluns, 26 de febrer del 2024

OBRINT ELS ULLS

 

Hi ha un moment en la infantesa en el qual anem prenent consciència del món que ens envolta. És com si per segona vegada en la vida obrírem els ulls, deixant que la llum il·lumine el nostre interior. Tradicionalment, s’ha dit per aquestes terres que es tracta de l’edat en què la persona comença a tindre coneixement.

El veterà poeta Antoni Prats ha sigut conscient d’aquest fet a l’hora de posar títol a la que és la seua primera incursió en la narrativa memorística, Obrint els ulls, una obra amb la qual va obtindre el VIII Premi de Narrativa Ciutat de Carlet i que ara ha publicat Neopàtria.

Antoni Prats, nascut el 1946 a Sueca, situa Obrint els ulls en la dècada dels cinquanta del segle passat en diversos escenaris de les comarques de la Ribera Alta i Baixa, Sueca, el Brosquil de Cullera, Alberic, Alzira... La dictadura del general Franco s’ha consolidat i ha impregnat la societat amb la seua ideologia conservadora, ultrareligiosa, militarista, patriarcal i profundament nacionalista i reaccionària. El nostre protagonista, Antoniet, és el fill d’una família amb pretensions en l’escala social. El pare, mestre d’escola fill de botiguers i amb somnis de propietari de terres. La mare, filla de terratinents i ama de casa. A través de la mirada de l’infant anirem descobrint els diversos paisatges rurals que conformen els conreus agrícoles: les amples extensions d’arrossers, els horts de tarongers. També el paisatge urbà de diversos pobles de la Ribera i en especial Sueca. El carrer per on un dia se sentia el tecleig de la màquina d’un jove escriptor de nom Joan Fuster.

Antoniet ens fa un interessant retrat sociològic d’un temps i un territori on la família anava més enllà del nucli pare, mare i fills. Hi havia diverses generacions d’una mateixa nissaga que s’interrelacionaven. Així, ens parla dels pares i dels germans, però també dels avis, d’una manera especial dels materns, que viuen amb un oncle solter, de ties besàvies, etc. Una relació que s’intensifica durant els períodes de vacances.

És una etapa en la vida d’Antoniet de poc de temps, comença als huit anys i acaba als onze quan comença a estudiar el batxillerat. Un període en el qual el xiquet Antoni Prats obri els ulls i comença a arxivar en la memòria imatges, escenes, paraules... que crearan en ell sentiments i sensacions diverses. Ara que fa set dècades d’aquells instants, els evoca i fa inventari dels vells records. I ho fa sense acritud, ni ganes de revenges estèrils, des d’una actitud realista i no exempta de tendresa, al cap i a la fi aquests són els espectres de la gent que un dia ho va significar tot per a ell.

dimarts, 16 d’octubre del 2018

EL NOM I LA COSA



Antoni Prats és un escriptor nascut l’any 1946 ala comarca valenciana de la Ribera, però profundament arrelat a la Marina Alta, des d’on s’ha projectat en la seua doble vessant de poeta i de crític literari. Durant dècades, Prats ha estat al capdavant de la prestigiosa revista de literatura L’Aiguadolç.
Una de les vessants creatives més poc conegudes d’Antoni Prats ha estat la de columnista d’opinió, una tasca que ha vingut exercint majoritàriament en periòdics comarcals.
Enguany l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, una entitat fundada l’any 1932, en la seua col·lecció La Medusa, publica sota el títol El nom i la cosa un recull dels articles publicats per Antoni Prats entre els anys 2004 i 2007 en periòdics comarcals com ara Canfali i altres mitjans de tirada més extensa com Serra d’Or.
Iniciada la lectura del llibre trobem que a pesar dels anys transcorreguts els articles que van nàixer seguint el fil de l’actualitat mantenen la seua vigència. Potser que els noms dels protagonistes no siguen els mateixos, però la problemàtica que va empényer Prats a escriure continua ben viva.
Al llarg del centenar d’articles que recull El nom i la cosa trobem un autor preocupat per la realitat que l’envolta, el qual se sent hereu de Joan Fuster i s’enfronta a les qüestions que se li plantegen amb més preguntes que respostes. Hi ha diverses problemàtiques que apareixen una i altra vegada en el llibre, com ara la inestabilitat a l’Orient Mitjà, les relacions entre els països occidentals i els països musulmans, les migracions humanes, l’educació (no oblidem que Prats durant dècades exercí de professor i la seua és una opinió fonamentada en la seua experiència), les noves tecnologies, la pressió humana sobre el medi ambient, la democràcia espanyola limitada en tants aspectes, entre altres.
El recull està emparentat en primer lloc amb els dietaris. De fet, l’autor en el pròleg ens confessa que ha estat temptat de presentar-nos-el com a tal.
Trobe que quan Antoni Prats s’acosta més al dietari i fins i tot a les notes de viatge (hi ha un pomell d’articles que recullen les seues impressions a Israel i Palestina) és quan El nom i la cosa abasta el seu millor nivell literari i la connexió amb el lector és major.
El nom i la cosa és un llibre molt recomanable per a aquells que vulguen descobrir una nova vessant d’un gran poeta i un millor crític literari. Un home incombustible que cal tindre en compte.