Hi ha un moment en la infantesa en el
qual anem prenent consciència del món que ens envolta. És com si per segona
vegada en la vida obrírem els ulls, deixant que la llum il·lumine el nostre
interior. Tradicionalment, s’ha dit per aquestes terres que es tracta de l’edat
en què la persona comença a tindre coneixement.
El veterà poeta Antoni Prats ha sigut
conscient d’aquest fet a l’hora de posar títol a la que és la seua primera
incursió en la narrativa memorística, Obrint
els ulls, una obra amb la qual va obtindre el VIII Premi de Narrativa
Ciutat de Carlet i que ara ha publicat Neopàtria.
Antoni Prats, nascut el 1946 a Sueca,
situa Obrint els ulls en la dècada
dels cinquanta del segle passat en diversos escenaris de les comarques de la
Ribera Alta i Baixa, Sueca, el Brosquil de Cullera, Alberic, Alzira... La
dictadura del general Franco s’ha consolidat i ha impregnat la societat amb la
seua ideologia conservadora, ultrareligiosa, militarista, patriarcal i
profundament nacionalista i reaccionària. El nostre protagonista, Antoniet, és
el fill d’una família amb pretensions en l’escala social. El pare, mestre
d’escola fill de botiguers i amb somnis de propietari de terres. La mare, filla
de terratinents i ama de casa. A través de la mirada de l’infant anirem
descobrint els diversos paisatges rurals que conformen els conreus agrícoles:
les amples extensions d’arrossers, els horts de tarongers. També el paisatge
urbà de diversos pobles de la Ribera i en especial Sueca. El carrer per on un
dia se sentia el tecleig de la màquina d’un jove escriptor de nom Joan Fuster.
Antoniet ens fa un interessant retrat
sociològic d’un temps i un territori on la família anava més enllà del nucli
pare, mare i fills. Hi havia diverses generacions d’una mateixa nissaga que
s’interrelacionaven. Així, ens parla dels pares i dels germans, però també dels
avis, d’una manera especial dels materns, que viuen amb un oncle solter, de
ties besàvies, etc. Una relació que s’intensifica durant els períodes de
vacances.
És una etapa en la vida d’Antoniet de poc de temps, comença als huit anys i acaba als onze quan comença a estudiar el batxillerat. Un període en el qual el xiquet Antoni Prats obri els ulls i comença a arxivar en la memòria imatges, escenes, paraules... que crearan en ell sentiments i sensacions diverses. Ara que fa set dècades d’aquells instants, els evoca i fa inventari dels vells records. I ho fa sense acritud, ni ganes de revenges estèrils, des d’una actitud realista i no exempta de tendresa, al cap i a la fi aquests són els espectres de la gent que un dia ho va significar tot per a ell.