EL FOC I LA CENDRA

El saguntí Antoni Gómez és un escriptor que al llarg dels anys ens ha oferit una obra literària que ha tingut l’ésser humà i l’humanisme com a eix central. És un autor versàtil que ha conreat diversos gèneres literaris amb solvència, com ara la poesia, de la qual és un referent de la seua generació no suficientment valorat, la narrativa, la crítica literària i el periodisme d’opinió.

L’editorial benicarlanda Onada Edicions li va publicar el 2023 el llibre El foc i la cendra, amb un subtítol molt aclaridor: Dones creadores i tràgiques. En el seu moment vaig tindre la sort que Antoni Gómez m’elegirà com un dels lectors del que aleshores era l’original d’aquesta obra. Va ser una lectura àgil, entretinguda, fins i tot afegiria que didàctica i que convidava a la reflexió sobre el drama de ser dona, intel·ligent, sensible i creativa en una societat patriarcal misògina i dominada pel masclisme, que nega la llum femenina que podria il·luminar una societat presa per un poder amb un relat falòcrata.

Aquest no és un llibre que ens parla de les dones en general, sinó de dones amb noms i cognoms que d’una manera o altra van acabar malament a causa d’un sistema de valors erronis i tremendament injust. En total catorze dones, totes elles provinents del món occidental, anglosaxones, germàniques, eslaves, gales, hispanes, afroamericanes; poetes, cantants, ballarines, narradores... Des de Maria Tsvetàieva fins a Amy Winehouse.

És cert que Antoni Gómez s’ha centrat en els darrers cent cinquanta anys, quan tots sabem de la quantitat de dones artistes ocultes al llarg de la història, i que podia haver ampliat la tria a dones asiàtiques o africanes, però aquesta ha estat la seua elecció motivada per raons d’interés personal, i això li ho hem de respectar.

Cada dona té el seu capítol. Cada capítol té forma d’article literari, un petit assaig que va més enllà de l’assaig pel seu lirisme i pels elements més propis de la narrativa de ficció que l’autor empra d’una manera descomplexada.

Antoni Gómez, en aquests catorze articles, empra la fórmula atípica de no adreçar-se al lector sinó a la personatge protagonista, descobrint-li i redescobrint-li la seua vida, i ho fa amb un to confidencial, però amb tacte i tendresa. No defuig mai els esdeveniments que portaran la dissort a cadascuna de les protagonistes.

En el llibre hi ha una voluntat d’homenatge i de reivindicació, també de divulgació d’una vida i d’una obra que sovint han acabat sent oblidades o soterrades sota el mite que amb la seua figura s’ha creat.

Un llibre cosit amb fils rojos i violetes que pren partit per la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, i per fer justícia a les víctimes d’una llarga i vergonyosa ignomínia.

XAMAN

 

Llegir per a escriure, sovint, no és cap afirmació original i innovadora. Els bons llibres, siguen del gènere que siguen, saben provocar el diàleg o de vegades la necessitat en el lector d’aportar una mirada des d’una altra òptica sobre una idea, un concepte o un conjunt de tesis. Aquest ha estat el cas del poeta, narrador i periodista saguntí Antoni Gómez, el qual, després d’haver llegit l’assaig Els xamans de la prehistòria, de Jean Clottes i David Lewis-Williams, s’ha sentit interpel·lat.

D’entre les diverses tesis que exposen aquests investigadors, és aquella que diu que les manifestacions artístiques de la prehistòria tenen un origen xamànic la que, des d’un punt de vista poètic, Antoni Gómez ha trobat més suggeridora i l’ha dut a escriure el llibre de poesia Xaman, amb el qual va obtindre el XXIV Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol i que aquest 2021 ha publicat Onada edicions.

Xaman és un llibre dividit en quatre apartats, Que hi ha algú que espanta les feres?, L’infant de Taung, Bolomor i Xaman, més un darrer poema que fa d’epíleg: Homo sapiens (sapiens). L’encapçala un dels pròlegs més ben escrits i aclaridors que he llegit els darrers anys, un text d’Ester Alba Pagán, que ens demostra el seu coneixement sobre ciència i poesia. Un pròleg amb un llenguatge diàfan on oferix la mà al lector per ajudar-lo a situar-se en el temps a què ens trasllada el poeta, el temps en el qual les diverses espècies d’homínids iniciaren la seua evolució fins a convertir-se en humans.

Antoni Gómez ens du a una època en què no existia l’escriptura i no per això hem de creure que no existien ni la poesia ni la narrativa. L’ésser humà necessita per a viure de l’aire, de l’aigua, dels fruits, de la carn, però també dels relats, del cant...

Obrim les pàgines de Xaman i de colp i volta ens trobem amb els primers homínids que van prenent consciència de la seua singularitat, que observen el seu entorn i es fan preguntes i busquen respostes, entre les estrelles o dins de les profundes cavernes que els donen aixopluc. La lluita constant per la supervivència i la por al buit existencial són presents en el llibre, el poeta els acompanya en cada pas que donen. Les qüestions que comencen a incomodar-los són les mateixes que a hores d’ara i, a pesar dels anys d’evolució, encara ens mouen en les diverses expressions artístiques.

La poesia d’Antoni Gómez mostra en aquesta ocasió, des del meu humil punt de vista, notables diferències a la de llibres anteriors com ara Laura (1992), La rebel·lió de l’heroi (1994), Sarajevo (1996), Èpica per a infants (2000), El cant de l’heretge (2002) o Elegia del pelegrí (2017), ací la trobem més nua, amb descripcions i reflexions breus i concises, amb un ritme intern molt marcat com és el dels primitius instruments de percussió.

Un llibre que és un viatge temporal a un passat inicial de la humanitat, des d’un temps de canvis constants i en el qual ens trobem a la vora de l’abisme. El poeta busca allí respostes per a un futur més incert que mai.

 

LA VIDA PRECÀRIA

 

L’editorial de Gandia Lletra Impresa i la Institució Alfons el Magnànim Centre d’Estudis i Investigació han coeditat el darrer trimestre del 2020 el llibre La vida precària. Cròniques d’un temps d’incertesa, d’Antoni Gómez. Un volum amb una nota preliminar de Julio Monreal i un pròleg a quatre mans signat per José María Bernardo i Nel·lo Pellisser.

Antoni Gómez, saguntí soca i arrel, criat davant de l’amfiteatre romà, compta amb una interessant trajectòria com a periodista, escriptor i agitador literari, amb una destacada obra poètica que li ha valgut el Premi Senyoriu Ausiàs March o el Marià Manent; amb una trajectòria periodística que l’ha portat a formar part de la redacció de diversos mitjans de comunicació com ara el diari Levante-EMV o de diversos programes de la desapareguda televisió autonòmica valenciana Canal 9. També ha dirigit la revista de literatura Abalorio i la col·lecció de poesia Ardeas de la Fundació Caixa de Sagunt.

Durant dècades, Antoni Gómez ha anat practicant el noble art de l’article, tant de crítica literària com de reflexió politicosocial. Una forma de periodisme subjectiu emparentat en primer grau amb la literatura, on el punt de partida sempre és un fet que naix de l’actualitat, l’ascens de l’extrema dreta al món, el terrorisme gihadista, el canvi climàtic, la corrupció a les institucions públiques valencianes, el tancament de Canal 9, etc., temes que per desgràcia reapareixen cíclicament en les portades dels nostres diaris.

La vida precària. Cròniques d’un temps d’incertesa recull setanta articles que han anat apareixent en les pàgines del diari Levante durant els darrers vint anys. Ens els presenta organitzats en sis apartats de desigual extensió. Encara que cada article és datat al final, no apareixen per ordre cronològic, una qüestió que el lector oblida en obrir el llibre i posar-se a llegir.

Hi trobem un escriptor amb una mirada lúcida, amb una gran capacitat d’anàlisi social i amb una important col·lecció de referents d’obres i autors sobre els quals recolza, crea o impulsa les seues opinions i la seua argumentació.

Un autor perspicaç que va teixint l’article amb fils rojos i verds, una persona conscient del món en què viu, al qual a les incerteses existents se li sumen les mentides creades en laboratoris d’idees promogudes pel poder i distribuïdes sibil·linament a través de les xarxes socials, un món que ja no és de veritats líquides, sinó gasoses.

Antoni Gómez és un home compromés amb la vida que, a pesar de tot, creu en la bondat de l’ésser humà, però alhora és crític i un tant escèptic, i es mostra sovint preocupat pel camí que estem agafant que ens porta cap al costat més fosc de la història, la qual cosa, cal dir-ho i no de passada, és una via transitada ja massa vegades.

El llibre té una lectura amena que invita constantment a la reflexió i el diàleg amb el seu autor.

"MALEÏTS ENTREPANS"

El poeta saguntí Antoni Gómez rememora en Maleïts entrepans (Onada edicions, Benicarló, 2015) la seua infantesa als peus del castell de Sagunt durant la dècada dels seixanta del segle passat.

Gómez recupera en part la mirada de l’infant que fou i trau del bagul dels records una llarga galeria de personatges que l’ajuden a reconstruir un univers que el temps s’ha encarregat de fer desaparéixer.

El protagonista compta amb una talaia força especial per a observar el món dels adults, el bar familiar, on ajuda a despatxar els parroquians des de la seua més tendra infantesa. Un bar situat davant del teatre romà, just al costat de l’antic cementeri jueu, la qual cosa fa que l’espai dels seus jocs estiga sobre les empremtes del passat.

L’infant se situa entre el passat i el present, entre els vius i el record dels morts, uns morts anònims que de vegades carreguen els vius sobre les seues espatles durant tota una vida com una llosa feixuga, i en altres són simplement el color que dóna sentit a les seues hores per trobar alguna cosa que certifique el mite de l’escenari històric.

Aquest infant és enmig del món dels adults i dels infants, i ens oferix de vegades amb cruesa escenes dels dos mons. Una cruesa que té un punt d’ingenuïtat, d’innocència, no oblidem que la mirada és la d’un xiquet, per més madur que les circumstàncies l’han obligat a ser, però amb un punt de sarcasme, d’humor del narrador adult, que en recordar lliga caps i acaba de comprendre d’una manera clara certes coses que de menut se li escapaven.

La narració està marcada per l’escenari, la ciutat vella de Sagunt, el castell, el teatre romà, la jueria, el cementeri jueu, el riu Palància... Un escenari que li aporta un espai amb una gran personalitat que porta l’autor a reflexionar sobre el pas del temps i la tragèdia del viure quotidià marcat per cada etapa històrica.

També l’escenari més domèstic, el bar, un espai on regna el pare en la barra, un home senzill però amb un sentit de l’humor especial, i la mare a la cuina, una dona que en eixir de davant dels fogons sempre es troba disposada al relat.

El bar li servix al protagonista per a parlar-nos de la ràpida evolució dels costums de l’època, dels canvis de les relacions de parella, però també és l’escenari on apareixen els primers turistes i tota aquella fauna d’espavilats que anaven a traure’ls unes monedes; els aficionats a la història i a l’arqueologia i els seus discursos inacabables; els borratxos amb les seues tragèdies personals penjades en la seua mirada tèrbola; els treballadors d’oficis de dia i d’oficis de nit, fins i tot velles glòries dels escenaris.

Tenen, també, un apartat en aquest magnífic retaule de la memòria, que ens recorda algunes pel·lícules italianes, les mascotes que doten d’humor i d’humanitat les pàgines del llibre.

Antoni Gómez, un home preocupat pel pas del temps, per la fugacitat de la vida, ens oferix un relat en el qual, millor que un llibre d’història, reflectix una ciutat de Sagunt en blanc i negre.

PEL CAMÍ DE LES MERLES

(Antoni Gómez fent un discurs als Premis Ciutat de Sagunt. Fotografia Vicent Salvador)

Allà per l’any 1976 vaig estudiar primer de BUP a l’Institut del Port de Sagunt, allí vaig descobrir que els alumnes portenys els deien als de Sagunt romans. Sagunt és una ciutat en la qual el seu passat ha marcat intensament els seus habitants i en especial a bona part dels seus intel·lectuals, el poeta i periodista Antoni Gómez no n’és una excepció, és més, sóc de l’opinió que d’alguna manera en fa gala i en el llibre El camí de les merles (Perifèric edicions, 2009) exercix de romà, no un romà de les pel·lícules amb escenaris de cartó pedra, ni un romà de Setmana Santa, sinó un romà que assumix la saviesa dels clàssics grecs i llatins però també de bona part de la cultura occidental. Un romà nascut en la segona meitat del segle xx i que es vol un home del seu temps amb la rica càrrega a sobre d’una mil·lenària tradició cultural. Però aquest romà no és cap patrici, encara que el seu llenguatge ens puga confondre, és un poeta nascut en la plebs i que aspira a entendre el món i el temps que li han tocat viure.
Aquest poeta «arribat als quaranta, m’entossudí a canviar-me la pell estètica i emprendre el camí de la prosa sense posar els peus en les rutes conegudes». La ruta que emprén és la de la memòria, la de deixar-se dur pels records i els pensament utilitzant el símil de l’excursionista, d’aquell solitari que agafa un camí, una senda i es perd per la muntanya, «sóc un senderista de la poesia a qui li agrada caminar per la sendera dels lladres, disposat a córrer riscos». «Camine lleuger d’equipatge, sense pretensions ni faules... Cavalque pels més inhòspits paisatges de la imaginació». «Sóc un solitari del castell de la polis, un captaire de la memòria, un volantiner dels acudits».
El camí de les merles és això, un anar enrere en el temps cercant uns personatges i uns espais perduts en el passat, vinculats emocionalment al poeta, els quals aquest recompon amb una certa enyorança i als quals també intenta dir allò que no va ser capaç de dir-los. També hi ha un intent d’explicar-se a si mateix actituds, posicions, comportaments. De vegades la senda dels pensaments el fa divagar en excés o el porta a espais onírics tot endinsant-lo en un bosc de branques toves i multicolors.
El jo, que és protagonista i veu narrativa, té un pes important en tot el text. No hi ha més punt de vista ni més mirada que la del mateix autor, és un text pretesament subjectiu, reflexiu, en el qual el poeta Antoni Gómez li ha guanyat la partida al periodista Antoni Gómez.
El llenguatge és clarament poètic. L’estructura del llibre també. Pot llegir-se com un dietari o com un llibre de viatges a l’interior del món de l’autor i del seu univers creatiu.
«Pel Camí de les Merles he trobat un camí cap a la prosa», diu el seu autor i no hi ha una mentida més gran en tot el llibre.