No és gaire habitual que el primer àlbum d’un grup, en lloc de ser una òpera prima, sembli més bé un grans èxits com és el cas del nou disc llarga durada dels Pataconas, grup de rock instrumental de València, titulat Spanish bandito. Es ben cert que ens trobem davant del treball de quatre músics amb una trajectòria artística ben prestigiosa, però els antecedents si bé són importants, no són suficients per aconseguir un treball tan acurat i perfecte com aquest que us presentem.
De forma genèrica, es tracta d’un compendi imaginatiu, brillant i divertit que recull, mitjançant 14 cançons, totes les variacions possibles en aquest estil instrumental, des de les versions dels clàssics a la fusió convincent amb el pop, el folk, l’spaghetti western, la música de ball, els temes de sèrie b o el flamenc. Si li afegim una edició, un disseny i un tractament de so impecables, Magic Pop creu que ens trobem davant d’una mostra excel.lent de l’essència musical i l’originalitat d’un estil que cal reivindicar.
El cas del disc dels
Pataconas, titulat genèricament Spanish Bandito, és un exemple perfecte de com les coses quan es volen fer bé i es té categoria, surten rodones. Quatre músics de reconegut prestigi i experiència com són Pedro “Trueno” Galindo i Heri Bueno a les guitarres més la secció rítmica de Vicente “Sento” Julià al baix i Carles Carrión Darijo a la bateria han signat aquesta obra mestra de la mà de d’una nova discogràfica Jaguar creada Víctor Romero de la imprescindible botiga de discos de València,Monterey Discos, més Juan Diego, baixista dels Vibrants. L’edició ha estat en vinil, numerada i amb 500 còpies que de ben segur s’esgotaran si encara podem apel·lar al bon criteri del públic d’aquest país.
Cal nomenar també que els Pataconas han comptat amb l’ajut musical de Daniel Esteve a la dolçaina, orgue i flauta; a les congues Xuse “Akelarre”, a la percussió Dani Cardona i als efectes, A.J. Iglesias. Produït pels ells mateixos i l’esmentat Dani Cardona, fou enregistrat del 16 al 19 de juny de 2008 a El Estudio 54 de València i masteritzat per Germán Ponte als estudis Garbanzo de Madrid. A destacar també el disseny molt original i acurat de Mik Baro, tot un expert en la recreació del més petit detall dintre d’un conjunt sublim; la foto de la portada, obra de Belinda “Dottie Danger” i el bon grapat de fotògrafs que han aportat una imatge del grup per fer una composició visual inclosa com a encartat. Pel que fa a la portada, val la pena aventurar-se a entendre el perquè d’una foto davant de l’entrada de l’històric “Matadero Municipal de Alboraia” de l’ any 1933. És possible que hagi estat triat per motius únicament estètics però no ens estranyaria gens ni mica que s’aprofités la instantània per reivindicar l’horta valenciana, cada cop més amenaçada per la pressió urbanística. La versió de l’autor del disseny, Mik Baro, fa referència a altres connotacions de tipus western i alhora mediterrànies gens menyspreables.
Los Pataconas són un grup indispensable per comprendre l’estimació i el notable seguiment que la música surf instrumental té al País Valencià. Formats l'any 2005, el nom del grup pervé d’una platja del municipi d’Alboraia molt a prop de València capital. Fins ara havien editat maquetes i un Ep de vinil amb la discogràfica americanaSlovenly Records, amb tres grans temes com són dos versions d’Spiderman, Mi Carro més un tema propi titulat La Venganza del Moro Maclet. Com sabeu, es tracta d’un document també únic, una veritable peça de col·leccionista que encara podeu aconseguir a la botigaMonterey. La formació actual és "Sento" a la guitarra, Carrión a la bateria, Heri Bueno a la guitarra i Coque "Dwomo" al baix.
Pel que fa al títol d'aquest nou disc, Spanish bandito, pren com a referència una locució inventada pel popular locutor radiofònic americà, expert en música instrumental, Phil Dirt, referint-se als Pataconas a una crònica. En ell, trobarem 14 cançons del seu repertori habitual però cap del seu 45 rpm anterior. Per les nostres referències tampoc s’han inclòs altres versions que solen o que en ocasions han interpretat en directe com són Dos cruces o Run Chicken Run. Magic Pop ha fet una audició molt exhaustiva d’aquestes 14 meravelles per tal d’aproximar-se un mínim respectable a la seva profunda rellevància no tan sols en el món del rock instrumental sinó també dintre de les novetats musicals d’aquest 2009. Afegim també entre parèntesi l’estil que consta al mateix àlbum com a referència metòdica. Comença el disc amb Bultaco (Raing-surf), tema on destaquen els seus solos de guitarra gairebé d’escola clàssica, detalls de pedal wah wah fantàstic, i fins i tot una part més garatgera. De forma general, s’exploten amb professionalitat i una creativitat envejable moltes de les possibilitats instrumentistes de les sis i les quatre cordes. Amb Bultaco, com també amb la resta dels temes del disc, entendrem també el perquè els bateristes de surf estan considerats com els més precisos del món del rock. Li segueix Scotch on the socks (Hard-On the road) versió gens conformista del tema dels Shadows, (cara b del single de 1966 Dreams i dream), on el diàleg de les dues guitarres és una veritable delícia per als sentits. El tercer tema porta per nom Malindi Blacky (70’s-.ambient). Si teniu al vostre abast una esfera de discoteca dels setanta no dubteu en posar-la en marxa. Només li falta aquest detall per tornar a una dècada on es va fer famós el so de guitarra de Santana, els tocs de percussió llatina, els ecos de rock progressiu. Els Pataconas ens ho recorden amb un tema propi d’una gran bellesa “ambiental”.
La segona versió del disc la trobem a continuació i es titula los Vikingos (Rock&Roll-Dancing) obra de Pablo Herrero de los Relámpagos i editada per primer cop l’any 1962 per Phillips en un Ep. Es nota cert toc entre hawaià i ye yé, i és, sens dubte, un gran tema, no només l’original sinó també la versió dotada amb aquest aire festiu que la fa especial. I del Vikingos, tema que fa referència a una pel·lícula de 1958 de Richard Fleischer amb Kirk Douglas com a principal protagonista, passem a la primera mostra Spaghetti Western del disc, titulada Tormento. En aquest cas són bens paleses les característiques que han fet mítica aquesta temàtica cinematogràfica tan coneguda a l’estat espanyol. En aquest cas, el so fronterer és magistral. La següent cançó porta per nom Sabotaje (Surf-Terror). Ens trobem davant d’un exemple ben tangible d’aquest “sub-estil” del rock instrumental. Es tracta d’una de les actituds actuals més concorregudes dintre de l’ampli bagatge de bandes que basen la seva estètica en les pel·lícules de zombis, alguns tocs de punkabilly i un resultat final ben enigmàtic. Els Patacones també ens donen una bona lliçó, amb els elements justos i fins i tot amb alguns detalls curiosos com el toc japonès o àrab introduïts subtilment. Tanca la cara A, Mazinger Z , versió lliure de la música principal de la sèrie japonesa de dibuixos animats que va nàixer als setanta al Japó com a còmic i que fou emesa per televisió a Europa, primer a Espanya i Itàlia, als vuitanta. Mazinger (Mazinja) en japonès vol dir “deu-dimoni”, o sigui que el protagonista, el robot, tan podia ser programat per fer el mal com el bé. Per cert, com a detall de qualitat, l’altra protagonista de la sèrie Afrodita A no va dir mai, “pechos fuera” en la versió en castellà sinó en la doblada al català on sí pronunciava el conegut “pits fora”. Anècdotes al marge, el que sí són veritables detalls de qualitat, com per treure’s el barret, és el treball d’arranjament dels Pataconas. No és un tema fàcil, gens ni mica, com tampoc ho era el tema d’Spiderman, i aquests grans seguidors dels còmics, si més no, de les bandes sonores dels superherois, ens regalen un tema que efectivament recorda a “la maldad y el terror, Koji puede dominar” però en mans d’aquests genis, esdevé una cançó gairebé original seva amb un solo de guitarra memorable.
La Cara B s’inicia amb una imatge sonora més de l’anomenat Spaghetti western, titulada en aquest cas com el Forajido. Es tracta d’un tema molt elegant on es posa de manifest de nou la gran capacitat de diàleg i enteniment dels tres guitarristes. Comença amb un toc de misteri que no perdrà en cap moment i que fa d’aquesta cançó un cant a la solitud del protagonista al marge de la llei i per tant “forajido”. A continuació, ens trobem amb un dels nostres temes preferits: Mon gran (rock&roll dancing). Es difícil, però si haguéssim d’escollir una cançó que reculli bona part de les excel·lències creatives i interpretatives que fan únics als Patacones, aquesta seria, per nosaltres, aquest Mon gran. Tocs ye yé, melodies pop ballables, fins i tot detalls ska sixties, fan d’aquesta cançó, el nostre particular i més estimat single. Li segueix una peça de lluïment, un Link Wray Woman d’homenatge a un geni i, segons diuen, a persones més properes. No es d’estranyar, doncs, que la cançó sigui extremadament suggeridora. A continuació, els disc ens regala una versió encomiable del conegut Flamenco de los Brincos. De nou, la versatilitat dels intèrprets aconsegueix no només donar una visió intensa de tot un clàssic de la memòria pop estatal sinó també de dotar-la d’aspectes nous que la porten a l’univers intransferible dels Pataconas. Flamenco fou el primer èxit del grup Brincos i va aparèixer en el seu primer àlbum de desembre de 1964. Va arribar a ser número u de les llistes l’any 1965 mantenint-se durant tres setmanes. Els Pataconas fan d’aquest tema, respectant el contingut general, el que volen i el resultat és espectacular: doblen guitarres, fan canvis de ritmes i de compàs, introdueixen variacions i li donen tal vida que fins i tot la veu cantada d’una lletra tan famosa és absolutament prescindible. I si Mon gran és una de les nostres preferides, la següent cançó Massamardà seria la nostra possible Cara B perfectament intercanviable per una A. El toc de folk flamenc d’aquesta meravella de sensualitat l’haurien signat sense pensar-s’ho dues vegades els mateixos Relámpagos. El domini del tempo és molt significatiu i l’elegància amb que interpreten un so d’origen andalús només pot aconseguir-se des d’un tractament molt valencià dels temes del sud de la península fàcilment comprovable a altres estils com les conegudes malaguenyes en mans de cantautors valencians.
Només queden dues cançons per tancar l’Spanish bandito i de fet, si us fixeu sembla que el disc acabi com ha començat, amb uns Pataconas ben capficats en el que ells denominen com Hard-On the road, que bé a significar l’ús més clàssic de les guitarres rock. Així és el Enfado del Centollo, títol molt original, que podria ser un final perfecte per a l’àlbum però que, afortunadament no ho és, i no ho és gràcies a la insistència més que justificada per a què els Pataconas no deixessin fora d’aquest ampli ventall de recursos instrumentistes i temàtics, una de les millors cançons de rock instrumental fetes a aquest país com és Nit de Llampecs, versió en si mateixa d’un tema popular català. Segons hem pogut saber de fons ben fidedignes, la insistència per a què aparegués aquesta cançó va sorgir de la discogràfica ja què havia format part del repertori en directe de la banda i calia incloure-la. Quan l’escolteu, us adonareu de seguida que no estaven gens equivocats i valia ben bé la pena afegir-la per moltes raons. Nit de Llampecs és també obra de Pablo Herrero dels Relámpagos i fou editada per Novola l’any 1965. En la versió dels Pataconas, l’orgue ben conegut del mestre Pablo Herrero es substitueix per un altre mestre, Daniel Esteve en aquest cas de la dolçaina. I quina dolçaina, amics!!!. Qui hagi tingut el “plaer” de tocar un instrument acompanyat o acompanyant a aquest parent menys consagrat de la ben “especial” gralla, sabrà el difícil que és tocar de forma afinada. Els resultats dels llampecs dels Pataconas són més que magnífics. El solista, ja ho hem dit, de categoria, dominant la situació en tot moment. El tempo de sardana és el just, ni massa ràpid per perdre identitat ni massa lent, defecte que la faria un xic pesada. El resultat final és una veritable troballa i si se’ns permet l’atreviment, obre moltes portes al grup, a banda de les pròpies més que excel·lents, com per exemple una versió d’una malaguenya amb Pep Gimeno "Botifarra", o un acompanyament amb banda de música que podria ser apoteòsic.
En definitiva, totes aquestes idees només són unes tantes de les que segurament us suggerirà cada una de les audicions d’aquest obra mestra del rock instrumental. Com diu la dita, es pot dir amb més fuzz però no més clar. A l’hora de la veritat, tot plegat significa que els Pataconas poden fer aquestes coses i moltes més perquè tenen el que ha de tenir un grup: professionalitat, originalitat i creativitat. Aquestes tres consideracions fonamentals permeten donar vida a aquesta gairebé perfecte antologia del surf instrumental: un primer disc amb gust de gran èxits que ens demostra que són grans, molt grans. A nosaltres només ens queda, per acabar, donar-los les més efusives gràcies per haver-nos meravellat amb aquesta complerta obra, Spanish Bandito, que us ben recomanem.
Nota: Podeu comprar la discografia dels Pataconas a la botiga de
Monterey Discos.