Espectacular nit final del Castanyasso 2013 amb Dusty Mush, See See i Future Primitives

Dusty Mush. Foto Magic Pop 

La darrera jornada de la XIIena edició del Catanyasso va tenir lloc a la Sala Zero de Tarragona (Carrer de Sant Magí, 12) el dissabte 26 d’octubre de 2013. Van actuar, per aquests ordre: els francesos Dusty Mush; els britànics  The See See; i els sud-africans The Future Primitives. Si  les dos primeres jornades havien posat el llistó molt alt, la tercera i última va superar tots els bons auguris previstos amb tres propostes imaginatives i encisadores. Els tres grups ens van oferir un concert vibrant amb un  repertori magnífic de cançons, entre pròpies i algunes versions ben curioses.  Sens dubte, un colofó musical perfecte per a tres nits intenses de rock and roll que han convertit aquest  Castanyasso 2013 en una de les millors edicions celebrades durant la seva trajectòria i, de pas, en un dels millors esdeveniments artístics que ha vist aquest ciutat en temps sense tenir que recórrer als romans com solen fer obsessivament les autoritats politiques i culturals d’aquest ciutat.  

Així que, abans de passar a detallar-vos una bona part dels principals aspectes que van convertir la nit en memorable, permeteu-nos fer públic el nostre més sincer agraïment, i aplaudiment objectiu per la feina feta, a una organització impecable que, amb el seu bon criteri, ens ha permès gaudir d’un espectacle tan fantàstic com aquest al que, afortunadament, en la seva darrera nit va aconseguir una entrada més generosa i conseqüent amb la rellevància de les  propostes de caire internacional que hem pogut gaudir durant aquesta dotzena edició.

Dusty Mush. Foto Magic Pop 

La festa començava amb un raig penetrant i continuo de distorsió, de la primera a la darrera cançó,  gentilesa dels francesos Dusty Mush. Amb poderosa formació de trio, van desgranar el seu repertori de “cassette” a base de contundents riffs de guitarra que, si bé tenien unes evidents arrels de “garage punk”, ells hi afegien altres detalls de tipus psicodèlic amb solos eteris així com moments d’after punk mitjançant ritmes de percussió i baix obsessius. D’aquesta forma aconseguien transportar aquests sons de caire sixties cap a concepcions més pròpies i ben prometedores on destacaven elements tan sinistres com ferotges. Entremig,  el seu guitarrista protagonitzava escenes impactants de poderós feedback compenetrat de forma total amb la seva generosa “pedalera” així com amb alguns dels elements del mobiliari de la sala on va refregar la guitarra per obtenir alternatives sonores que omplien tots els racons de la Zero. Un bon concert, amb algunes versions apassionades com per exemple del tema "Gloria" dels Them, que va aconseguir agradar tant a aquells que opten per un garatge salvatge com als que prefereixen una interpretació ben sorollosa i atmosfèrica del rock and roll.

The See See. Foto: Magic Pop 

La següent proposta de la nit va ésser protagonitzada per uns, més que impressionants,  The See See.  Un quintet londinenc que va fer honor a la seva fama de banda ben professional, amb una imaginació desbordant, un repertori de pop psicodèlic magnífic i uns genials instrumentistes que van prioritzar la seva aportació global al grup abans que les seves possibilitats instrumentals que foren relegades a un segon pla en benefici del so ben conjuntat. Tot i aquesta intencionalitat manifesta, vam poder gaudir d’alguns moments d’execució fantàstics. Però els més destacable d’aquesta banda fou, al nostre parer, l’enorme capacitat de crear tot un món sonor ben lisèrgic que naix d’un simple riff de teclat o de guitarra. Des d’aquest element harmònic senzill primigeni aconseguien,  amb un crescendo fabulós que durava tota la cançó, transportar-nos a una altra dimensió mental d’espai i temps.  Mitjançant dues guitarres molt inspirades, una d’elles amb el seu bon cantant principal; un orgue senzill però efectiu; acompanyats d’ una bateria omnipresent amb alguns moments fins  i tot del “madchester” més àcid, i un baix del que sorgien alguns riffs d’acompanyament extraordinàriament ben perfilats,  els See See ens van oferir un dels millors concert d’aquest estil que la nostra memòria periodística ens permet recordar.

The See See. Foto: Magic Pop 

Gràcies a aquests extraordinaris músics, els amants de l’autèntica  psicodelia,  la de finals dels seixanta i principis dels setanta es, poden sentir ben reconfortats entre tantes propostes actuals que, per moda o per contagi de grups d’èxit, se’n fa dir erròniament psicodèlics. Els See See no tenen  res que veure amb aquestes bandes que es consideren psicodèliques quan en realitat tant sols estan fent una mena de post-rock indie que, com a molt, abusa del pedal wah wah i del Farfisa a lo tonto . Els See See capten i representen l’autentica psicodelia, aquella que tant aviat pot fer referència al so de la costa oest nord-americana com al swinging london de finals dels seixanta. I això sí, sense caure en  concepcions repetitives heretades dels mites  i llegendes de l’època del Sargent Pepper i posteriors succedanis, sinó creant el seu propi espai, una proposta ben original i actual de cançons amb una melodia commovedora i una rítmica fascinant.
                        
Després d’un concert d’aquests dimensions i èxit, reconeixem que, abans que pugessin a l’escenari els  Future Primitives, no confiàvem gaire que la seva actuació fos capaç de superar la intensitat i el nivell de complicitat assolit per l’anterior banda. Amb menys músics sobre l’escenari, la seva proposta de rock and roll a parts iguals de primitiu garatge i instro rock, no era garantia suficient per estar, almenys, a l’alçada del britànics. I contra tot possible pronòstic de que no aconseguirien sobreeixir, els sud-africans van oferir-nos també un enorme concert amb el que es van guanyar a públic mitjançant un brillant repertori  de temes propis i algunes que altres versions molt aconseguides.

The Future Primitives. Foto: Magic Pop

Els Future Primitives son un trio magnífic  format per un cantant i guitarrista que no tant sols entonava els temes amb perill de perdre la veu tot i la gran capacitat de cridòria que tenia, sinó que també ens va regalar uns moments de guitarra amb riffs ben dissenyats i una rapidesa encomiable que el convertien en un dels instrumentistes de les sis cordes més hàbils i resolutius que hem vist mai. I si el guitarrista era enorme, el baixista no es quedava enrere amb riffs de baix increïbles, tremendament rítmics i ben dissenyats que aconseguien omplir  cançó amb una visió ben personal i també única de les, en aquest cas, les quatre cordes. Com acompanyament  tenien un baterista força destacable que, amb ritmes tribals, els va conduir cap a moments rítmics d’una intensitat aclaparadora des del primer tema fina el bis passant per un final anterior ben curiós, una versió extraordinària en castellà del tema “El entierro  de los gatos” dels peruans Saicos.

The Future Primitives. Foto: Magic Pop

Amb el darrer acord en directe de la nit, i de pas de l’edició d’enguany d’aquest prestigiós festival, aquest que escriu va quedar extenuat d’haver ballat inevitablement, perquè no podia ser d’altra forma, durant tots tres dies i en especial durant aquests tres concerts finals tan  apoteòsics. Tots tres dies van estar a l’alçada del millor rock and roll, aquell que posa ben de manifest que la música no només espavila les neurones, i ens commou el cor, sinó que també ens arrossega el cos cap a una dansa tribal com a forma immillorable per demostrar la nostra participació incondicional en un fenomen de comunicació i emocions protagonitzar per totes i cadascuna de les bandes del Castanyasso 2013.

Després dels concerts van punxar Mick Gave aka Miquel Gistas responsable del festival, David Cobo "Dabeat" i Charlie Faber,  director i presentador del programa Sateli3 de Radio 3 (RNE), amb una selecció ben original i ballable de rock and roll, soul, surf, boogaloo, punk i garage, americana i funk. 

Dades dels grups i el festival

Dusty Mush. Foto: Magic Pop 

Els francesos Dusty Mush es van formar l’any 2011 a Ile-de-France. Tenen enregistrat un Ep en cassette titulat “Tom Pitt”  editat per Cheap Miami aquest 2013 i masteritzat per Johnny Tex dels Future Primitives, que conté sis temes, cinc propis i una versió del “Yeah” de The Alarm Clocks.  També han tret un altre cassette compartit amb els Future Primitives.  Ells són: al baix Romain Duplessier, a la batería Maxime Saïd i a la guitarra i veus, Cédric Bottacchi.

The See See. Foto: Magic Pop

The See See és una banda de pop psicodèlic, resident a Londres, formada amb músics procedents de  Malmö (Suecia), Detroit (USA), Leeds (UK), Manchester (UK) i Auckland (Nova Zelanda).  Ells són Richard Olson, veu, guitarra i harmònica; Pete Greenwood, teclats, banjo i guitarra; Kevin Peyok al baix; Paulie Cobra, a la bateria; o els teclistes  Phil Anderson i Sam Ferman.  Van debutar amb el single “Up the Hill” (The Great pop Supplement 2008) enregistrat  per  Kevin Peyok  al baix i veus; Ben Swank a la percussió; Pete Greenwood a les guitarres; i Richard Olson, harmònica, guitarra i veus així com a autor dels temes.  El van seguir més senzills com “Keep Your Head” ( Heron recordings 2009); “Mary Soul” (360 Degree Music 2010); “Powers of ten” (Rank Records 2010); un split amb By The Sea  (The Great Pop Supplement 2011): “All to Tired” ( Spring records 2011); “Gold and Honey” (The Great Pop Supplement 2012); “Sweet Hands” ( Rank Records 2012); i “The Rain and The Snow” (2013) amb Sundazed Music els quals tenen previst traure una antologia amb els seus temes. Pel que fa als àlbums, van editar  l’any 2010 “Late Morning Light” amb  The Great Pop Supplement amb Keith Wood a la guitarra;  Kevin Peyok al baix; Ben Swank i Pailie Cobra a la batería;   Pete Greenwood a la guitarra i banjo qui l’any 2008 va traure un disc en solitari titulat “Sirens” quan no estava formada la banda ; Richard Olson a la guitarra, harmònica i veu principal, entre altres col.laboradors als teclats com Phil Anderson dels Beep Seals, o Sean Read dels Famous Times.  Fou reeditat en Cd l’any 2011 per Dell’Orso Records. L’any 2012 van traure un segon àlbum amb The Great Pop Supplement i Dell’Orso Records titulat “Fountayne Mountain”. "Featherman" és el títol del seu més recent treball, un  E.P. editat amb Great Pop Supplement/Dell'Orso aquest 2013.

The Future Primitives. Foto: Magic Pop

Els sud-africans Future Primitives  són Johnny Tex, veu i guitarra; Heino Retief al baix; i Mad Dog, baterista.  Es van formar a finals de 2011 a Ciutat del Cap. L’any 2012 Groovie records va traure el seu disc de debut “So here’s” que havien enregistrat abans amb els sud-africans Not on Label,  amb el baterista Warren Fisher. Woodoo Rhythm, que també va distribuir el primer, els ha editat aquest 2013 un Lp titulat “Into The Primitive” amb 11 temes originals i dues versions: "For She" (The Milkshakes) y "Every Night" (The Human Expression). Aquest any també han tret un àlbum de versions titulat “Songs We Taught Ourselves”, amb Dangerhouse Skylab i Casbah records, que recull adaptacions de The Haunted, The Primitives, The Chancellors, The Milkshakes,  Captain Beefheart , Link Wray, The Spades,  The Human Expression, i The Mummies, entre altres. Un álbum amb el que només volien divertir-se com diuen a aquesta entrevista per al blog New H-Zine. Finalment, el segell Cheap Miami els ha editat un cassette compartit amb Dusty Mush. Els Future Primitives aporten cinc temes i els Dusty Mush, sis.

El Castanasso Rock Festival està organitzat per la promotora de concerts Soulblonding, que com ben bé sabeu està dirigida per Miquel Gistas. Celebrava la seva 12a edició del 24 al 26 de octubre de 2013 a la ciutat de Tarragona amb concerts i sessions de Dj’s. Va començar dijous dia 24 d'octubre de 2013 al Groove Bar, amb les actuacions de Ned Colette acompanyat de Wirewalker, i el suec Fredrik Kimbon (+ info). Divendres dia 25 tocaren els nord-americans Fuck Knights i les barcelonines Marlenes al Cau (+ info);  i el dissabte dia 26 pujaren a l’escenari de la Sala Zero els sud-africans The Future Primitives, més els britànics See See i els francesos Dusty Mush.

T'invitem també a recordar la nostra ressenya de la festa de presentació del dia 12 d'octubre de 2013 amb l'actuació de The Drip Dry Man al Groove (+ info), o bé la nostra crónica de la primera nit amb ned Colette més Wirewalker i Fredrik Kinbom  aquí i de la segona amb les Marlenes i els Fuck Knight aquí. Pots llegir una entrevista amb Miquel Gistas al blog New H-Zine repassant la trajectòria del festival des de la seva primera edició l'any 2002 a Montblanc.

Nota: Si vols més informació pots accedir també al blog del Castanyasso o al facebook del festival.

Segona nit del Castanyasso 2013 amb els Fuck Knights i Las Marlenes a ritme de "garage punk"

Las Marlenes, Foto: Magic Pop

La Sala El Cau de Tarragona (carrer del Trinquet Vell, 2) va obrir les seves portes la nit de divendres 25 d'octubre de 2013 per acollir la segona jornada del festival amb dues propostes de punk i “garatge” a càrrec de les barcelonines Marlenes i els Fuck Knights, banda nord-americana que actuava per  tercer cop al Castanyasso.  Tan unes com els altres van pujar al escenari disposats a  compartir, amb els presents, una bona estona de rock and roll mitjançant les seves respectives propostes ferotges.  La resposta del públic, que inexplicablement tampoc va tenir aquesta segona nit una presència gaire nombrosa, fou de complicitat amb les dues formacions que, al nostre parer, van assolir el seu objectiu de passar una bona estona de diversió a base de cançons  contundents que invitaven amb energia al ball regenerador.
       
Las Marlenes van ocupar l'escenari amb les seves perruques de verd  fluorescent i antifaços de superwoman. Des de la primera cançó ens van oferir un repertori propi format per temes curts i intensos que tenen, com a principal objectiu, activar d’immediat el sistema motriu dels espectadors mitjançant dosis concentrades de ràbia canalitzades per  descàrregues potents de baix i guitarra més una bateria imparable.  Es tracta d’una banda, amb aproximadament un any d’activitat, formada per noies joves que, en pocs mesos, han estat ben capaces de millorar considerablement el seu nivell musical al mateix temps que passaven, de forma inevitable, de quartet a poderós trío com es va poder comprovar durant la segona nit del Castanyasso. Magic Pop va tenir el plaer de veure-les tocar a un dels seus primers concerts al festival Munster de 2012 a la Pineda de mar (Barcelona) i us ben assegurem que han estat molt notables les millores assolides. Es nota que durant aquests mesos no han estat perdent el temps i han fet un bon treball de conjunció, tan instrumental com creatiu; una feina que les ha portat a atresorar un repertori de cançons pròpies força creatives.
 

Las Marlenes. Foto: Magic Pop

El seu projecte es fonamenta en la mateixa actitud i concepció sonora que tenien les bandes nord-americanes dels anys seixanta: grups d’esbojarrats adolescents amb ganes de passar-s'ho bé que van proliferar per tots els racons dels Estats Units.  Formacions, amb més o menys transcendència mediàtica,  que articulaven la seva proposta mitjançant un so “brut” a base de riffs distorsionats d’instro surf, com el del “Wipe Out” de los Ventures. Després li afegien acompanyaments rítmics tribals de R&B negre i amb aquesta combinació exuberant aconseguien posseir a salvatges cantants embruixats pel rock and roll. En el cas de les Marlenes, totes tres canten i criden els seus missatges existencials amb moltes ganes. En aquest punt, ja ens permetreu que ressaltem el gratificant que resulta veure en escena un grup de noies, pel general més desinhibides que els homes, guanyant-se un espai propi al món del rock and roll habitualment monopolitzat per uns homes que, en força casos, es manifesten més preocupats per una estèril lluita d’egos que per la música. 

No amagarem tampoc que es van poder sentir algunes que altres desafinacions; però no cal oblidar tampoc que estem davant d’una concepció proto punk del rock and roll que ja ve així de fàbrica. Amb aquesta predisposició a agradar, sense contemplacions, amb tota l’actitud necessària, les Marlenes van aconseguir fer-nos passar una molt bona estona obrint la segona nit del Castanyasso 2013.  Tot plegat, va funcionar sobre l’escenari del Cau ben predisposat per fer-nos vibrar amb temes directes, sense floritures,  tan fascinants com esfereïdors. 

Fuck Knights. Foto: Magic Pop

Pel que fa als Fuck Knights, el concert que ens oferiren la mateixa nit del 25 d’octubre va confirmar les bones expectatives que ens havien fet arribar aquells que tingueren el plaer de presenciar les dues anteriors actuacions en altres edicions d'aquest prestigiós festival tarragoní. Amb una formació ben original de saxo alt, guitarra i baix, més dos percussionistes, un d’ells el cantant principal, que marcaven tremendament conjuntats el ritme frenètic dels temes,  aquesta banda de Minnessota van agradar a una gran part del públic si jutgem l’entusiasme amb que els hi sol·licitaren l´únic bis que ens concediren. 

La seva proposta es certament curiosa, sobretot pel que fa a la contundència aconseguida mitjançant dues caixes, dos timbals o “Goliats” i dos plats d’atac que són accionats de forma incansable com si fossin una mena de “batucada de garatge”.  Ara bé, reconeixem també que aquesta idea conceptual rítmica també pot arribar a ser un tant repetitiva si no es té una cura escrupolosa en la sonorització del concert. Si aquest aspecto es descuida, per poc que sigui, el soroll de les semi bateries pot arribar a menjar-se el dels altres instrumentistes. Tot i això, malgrat aquests menyspreables desajustaments, vam poder gaudir d’un bon baix que ens oferí riffs de qualitat, un saxo alt que intentava assolir el protagonisme que li pertocava amb moviments de free jazz i R&B, així com un guitarrista molt precís que, fins i tot, va cantar un tema al bis, en concret una versió del famós “Slow Down” de Larry Williams.

Cal destacar també que el cantant i líder de la formació va tenir detalls de complicitat amb tothom,  com quan va anunciar el tema “Hey Hey” i va recordar que Las Marlenes  també tenen una cançó amb aquesta onomatopeia tant rockandrolera. O d’agraïment al Miquel Gistas, organitzador del festival, per la seva dedicació  i, per suposat, per haver-los  contractat durant tres anys, així com també amb el públic assistent amb qui va intentar comunicar-se mitjançant un esforçat i voluntariós espanyol.  

Indubtablement, els Fuck Knights van fer honor a la seva fama de grup conjuntat, potent i ben professional.  Un dels seus principals atractius és precisament  aquesta distribució tan particular de percussió que amplifica la part rítmica d’un rock and roll amb actitud de “garatge” primitiu. Hi ha qui hagués preferit més variació percutiva aprofitant que en són dos els percussionistes. Analitzat subjectivament, no li mancaria raó. De fet un dels pocs temes que va trencar amb la dinàmica, va esdevenir un temps molt atractiu de psicodelia llatina; però cal tenir també en compte que si variessin el seu projecte, potser llavors ja no estaríem davant d’un grup de “garage” com ha de ser o almenys com l’entenen aquests divertits Fuck Knights.  

Sigui quin sigui l'anàlisi subjectiu de cadascú, creiem objectivament que la segona nit del Castanyasso 2013 va continuar mantenint el nivell mol alt. Sens dubte, es tracta d'un festival que es caracteritza pel seu excel·lent criteri no tant sols alhora d'omplir el seu cartell genèric sinó també pel que fa  al moment difícil de distribuir les bandes per cadascuna de les tres jornades, tal i com hem vist durant les dues primeres nits.  Llàstima que no obtingui, a un ciutat com Tarragona massa endormisca i sovint queixosa, la repercussió numérica de públic que es mereix. Tot i així cal destacar la presència d'un grup selecte d'espectadors i espectadores que han decidit no perdre's un dels esdeveniments culturals i musicals de l’any.

  

Dades dels grups i el festival 

Las Marlenes, Foto: Magic Pop

Las Marlenes són una banda de “garage punk” de Barcelona que van començar sent un quartet a l’any 2012 i ara són un trio de noies, amb canvi de bateria a principis de 2013,  amb els noms d'Anna, Kity i Andrea. En els seus temes s’aprecien diversos detalls ben ferotges que van del rock and roll  primitiu al punk'77 passant pel garatge revival o l’instro surf. Tenen cançons enregistrades amb una demo i sota el títol de  “Don't Care”, “Howdy Howdy”, que són les més conegudes, aixó com altres com "Looking for somebody Like you"; “Green poison” més “Not you”, “Wishes”, “I was”.En aquests moments estan avaluant les possiblitats d'editar el seu treball enregistrat.

Els Fuck Knights són una banda de Minneapolis ( Minnesota) de "garage" amb arrels sixties formada per Sir Gregory Fuck Knight (baterista y veu principal); Eve Brummond (batería); Jason Medeiros (guitarra, veus); Mike Bennett (baix, veus); i Matt Pahl (saxo).

Fuck Knights. Foto: Magic Pop

Greg Mills també conegut com Sir Getalottapuss o GD Mills va tocar la bateria amb Dan Melchior's Broke Revue a Nova York. Va aconseguir  una beca per estudiar a l’escola d’art de Minneapolis d’on el van expulsar. L’any 2007 va formar Fuck Knights amb el baixista Joe Holland amb qui es va autoeditar cassettes enregistrades als concerts que oferien a un soterrani. L’any 2008 van treure un single amb el tema “Kristina” per a Big Action Records,  i l’any 2009 l’espanyola Munster els va editar un Ep “Oh-Oh” amb temes enregistrats als Albatross Studios de Minneapolis els anys 2008 i 2009. La banda estava formada per Lord Ballahag al baix; Sir Getalottapuss a la batería; Sir Fuxalot a la guitarra; i R. Reynolds al saxo.  L’any següent enregistrarien un Ep amb el Monks, Gary Burger, per a Crustacean Records.  L’any 2011 sortia el seu primer àlbum anomenat “Let It Bleed” amb Boss Hoss records. A l’any següent van traure  "Real Love" EP, amb el segell de Chicago, Cold Slice Cassettes. Darrerament han enregistrat un Ep titulat “For her Pleasure” i han col.laborat en un split amb  Narco States, Marry Allen and the Percolators, i The Mystery Train.

Després dels concerts van punxar Mick Gave aka Miquel Gistas responsable del festival i Charlie Faber,  director i presentador del programa Sateli3 de Radio 3 (RNE) amb una selecció acurada i eclèctica de rock, soul, surf, punk i garage, americana i funk. 

El Castanyasso Rock Festival està organitzat per la promotora de concerts Soulblonding, que com ben bé sabeu està dirigida per Miquel Gistas. Celebra la seva 12a edició del 24 al 26 de octubre de 2013 a la ciutat de Tarragona amb concerts i sessions de Dj’s. Va començar dijous dia 24 d'octubre de 2013 al Groove Bar, amb les actuacions de Ned Colette acompanyat de Wirewalker, i el suec Fredrik Kimbon (+ info). Després de la sessió de divendres dia 25 amb els nord-americans Fuck Knights i les barcelonines Marlenes al Cau, dissabte dia 26 pujaran a l’escenari de la Sala Zero els sud-africans The Future Primitives, més els britànics See See i els francesos Dusty Mush.

T'invitem també a recordar la nostra crònica de la festa de presentació del dia 12 d'octubre de 2013 amb l'actuació de The Drip Dry Man al Groove (+ info) així com la ressenya de la primera nit del festival amb les actuacions de Ned Colette més Wirewalker, i Fredrik Kinbom ( + info). Pots llegir una entrevista amb Miquel Gistas al blog New H-Zine repassant la trajectòria del festival des de la seva primera edició l'any 2002 a Montblanc.

Nota: Si vols més informació pots accedir també al blog del Castanyasso o al facebook del festival.

Ned Colette i Fredrik Kinbom obren el Castanyasso 2013 amb folk primer intimista i després atmosfèric

Fredrik Kinbom. Foto: Magic Pop

Fantàstica obertura de la dotzena edició del Castanyasso 2013 amb les actuacions de Ned Colette més Wirewalker, i Fredrik Kinbom. La primera nit d’aquest veterà i prestigiós festival de l’escena internacional, arrancava el 24 d’octubre de 2013 al Groove Bar de Tarragona  (Carrer del Cardenal Cervantes, 4) amb dos directes tan convincents com emotius. 

Va obrir la nit el suec Fred Kimbon, en solitari, davant d’una discreta entrada de públic que es va endur una més que agradable sorpresa arran d’una actuació encisadora a càrrec d’aquest gran cantant i guitarrista suec. Fred Kinbom ens va oferir un intens repàs al seu repertori intimista amb tres models diferents de guitarres, dues Lap steel slide guitar i una Gibson elèctrica. 

Pel que fa a l’instrumental, cal destacar que els presents varem tenir una de les comptades oportunitats de gaudir del so d’un model original de Lap steel, concretament l’anomenada Hawaiana. Es tracta de la Lap original i procedeix directament de la guitarra espanyola, amb 6 cordes afinades de forma tradicional o bé en acords oberts, a l’estil hawaià. Aquest model fou inventat a Oahu (Hawai) l’any 1894 per Joseph Kekuku. En el seus orígens s’empraven les guitarres espanyoles, disposades tal i com ho va fer Kinbom damunt dels genolls del músic. D’aquí es on ve el nom de “lap” que vol dir damunt de la falda, y steel perquè es van comercialitzar guitarres fetes amb cos de metall amb “resonador” o pel “tone bar” peça de metall que es fa relliscar, "slide" per damunt de les cordes. 

Fredrik amb la Lap hawaiana. Foto: Magic Pop

Detalls tècnics al marge, Kinbom ens va oferir una actuació excel·lent amb molta emotivitat, una afinació perfecta i una veu molt conjuntada amb el so de les Lap Steel per on relliscaven els sons entre hàbils combinacions de puntejos. Tot i ser un instrumental més relacionat amb els tradicionals estils americanes del country, el bluegrass y el blues, la música de Fredrik  estava més marcada per les arrels del folk celta, fins i tot amb moments  mediterranis i per suposat hawaians. En ocasions resultava molt tendra i en altres, força rítmica amb jocs genials de Lap Steel.  Sens dubte, tota un sorpresa que ens descobria una proposta ben original d’un bon cantant, compositor i instrumentista. 

Ned Colette y els Wirewalker. Foto: Magic Pop

La següent actuació va estar protagonitzada per Ned Colette amb formació de trio  anomenada Wirewalker que, per aquesta gira que estan portant a terme per l’Estat, estava integrada per l’esmentat Kinbom al baix i un baterista de nom Mads Ronbjerg. El concert fou brillant de la primera a la darrera cançó, bis inclòs. Colette va destacar a la veu principal i també a la guitarra elèctrica acompanyat per una secció rítmica potent, mil·limetrada quan calia, e imaginativa en tot moment. Les cançons partien d’un fonament folk, en molts cops certament intimista, al que li afegien uns arranjaments fascinants de rock. D’aquesta forma creaven atmosferes sonores que posaven la pell de gallina. Llàstima que no van proliferar les cançons a dues veus entre Fred i Ned, perquè quan ho van fer, es va obrir tot un món de possibilitats vocals infinit i fabulós. 

Ned Colette. Foto: Magic Pop

A les acaballes del concert en Fred ens oferí una progressió de riffs de guitarra absolutament genial no tant sols per l’encertat de la combinació sinó també per l’habilitat alhora de generar una tensió ambiental per moments hipnòtica. El directe també va tenir fragments de pop amb melodies més etèries i fins i tot seqüències ballables d’un funk psicodélic per a les que feia servir alguns “samples” que tot i ser presents mai van obtenir cap protagonisme tal i com ha de ser al nostre parer.    

  

Veritablement, la primera nit del Castanyasso 2013 fou màgica, ideal per obrir aquest festival tarragoní que arriba a la seva dotzena edició amb un dels seus millors cartells i que, segons la nostra opinió, hauria d’aconseguir arrossegar almenys al públic tarragoní que s’interessa per la cultura de forma genèrica i sobretot pel rock and roll en totes les seves possibles variants. Si més no, bona part dels grups d’aquesta edició són capdavanters en la seva respectiva escena i, convindràs amb nosaltres, que Tarragona no acostuma a veure en els seus escenaris a bandes de prestigi, almenys a nivell internacional. Esperem i desitgem que les dues nits que ens esperen obtinguin més espectadors perquè si la primera ha estat tan fabulosa com aquesta, la de divendres i sobretot dissabte promet oferir-nos un dels millors directes que hagi viscut la ciutat en temps. Sigui com sigui, el Magic Pop hi serà present per explicar-vos-ho amb tot luxe de detalls.  

Dades dels grups  i el festival

Fredrik Kinbom. Foto: Magic Pop

Fredrik Kinbom és d’Estocolm (Suècia) i està considerat tot un expert en Lap steel guitar. Sol tocar el seu propi repertori en solitari,  tot i que també ha destacat col·laborant amb altres músics com l’australiana Sarah Blasko i l’orquestra simfònica de Bulgària; així com amb l’artista aborigen australià Gurrumul o la banda d’indie folk  britànica Moulettes. També ha realitzat nombrosos concerts acompanyat de prestigiosos músics com el contrabaixista Jim Mortimore (Arthur Brown, Moulettes), o multiinstrumentistes com Samuel Walker (The Muel), celistes com  Hannah Miller (Moulettes), clarinetistes com Björn Dahlberg, pianistes com Matthew Gest o bateristes com Ollie Austin (Moulettes) i Fredrik Rundqvist (Velodrône, Sarah Blasko). Des d’aquest 2013, Fredrik toca el baix amb Ned Collette + Wirewalker. L’any 2002 va publicar amb el nom de Frock un disc anomenat “Frozen Jungle Entertainment“ per I Like records, i l’any 2009 va traure un disc titulat “Hedgehogs And Elephants“ amb Not On Label. El seu darrer treball és un single amb el tema "Oil" (Capstan Recrods 2013).

Ned Colette y els Wirewalker. Foto: Magic Pop

Ned Colette va nàixer l’any 1979 a Melbourne. Es va instruir en improvisació i composició moderna i va formar una banda instrumental anomenada City City City amb els que va traure un parell d’àlbums. Ja amb solitari va enregistrar els treballs "Test Patterns" ( CDR 2004)  “Jokes & Trials” (Dot Dash/Remote Control, 2006) y “Future Suture (Dot Dash/Remote Control, 2007)”. Tot seguit  es va establir a Glasgow i l’any 2009 van decidir afegir al seu projecte artístic el nom de la banda, Wirewalker en referència a la película “Man on wire”, documental sobre el passeig del funambulista Philippe Petit l’any 1974 al  World Trade Center. Amb aquesta formació ha tret un parell de discos  “Over the Stones, Under the Stars” (Dot Dash/Remote Control, 2009) y “2” (Dot Dash/Remote Control, Fire Records, 2012) amb la col·laboració, entre altres, del músic baterista també australià Joe Talia amb qui va editar un single amb els temes "Long you lie/The hedonist". L’any 2007  va enregistrar un àlbum amb Rand & Holland anomenat “Caravans” (Spunk). Després es va establir a Berlín l’any 2010 on es va introduir dintre de la prestigiosa escena avantguardista mitjançant la seva original proposta mescla de folk y música experimental. Els Wirewalker amb qui ha enregistrat els seus treballs són Ben Bourke, baix i veus; Joe Talia, bateria i veus; i James Rushford, teclats. 

El Castanyasso Rock Festival està organitzat per la promotora de concerts Soulblonding, que com ben bé sabeu està dirigida per Miquel Gistas. Celebra la seva 12a edició del 24 al 26 de octubre de 2013 a la ciutat de Tarragona amb concerts i sessions de Dj’s. Després de la jornada d'inauguració dijous dia 24 al Groove Bar, amb Ned Colette acompanyat de Wirewalker, i el suec Fredrik Kimbon, el divendres dia 25 està previst el directe dels nord-americans Fuck Knights i les barcelonines Marlenes al Cau; i el dissabte, dia 26 d'octubre pujaran a l’escenari de la Sala Zero, els sud-africans The Future Primitives, més els britànics See See i els francesos Dusty Mush.

T'invitem també a recordar la nostra crònica de la festa de presentació del dia 12 d'octubre de 2013 amb l'actuació de The Drip Dry Man al Groove (+ info). Pots llegir una entrevista amb Miquel Gistas al blog New H-Zine repassant la trajectòria del festival des de la seva primera edició l'any 2002 a Montblanc.

Nota: Si vols més informació pots accedir també al blog del Castanyasso o al facebook del festival.

The Drip Dry Man presenta la XII edició del Castanyasso a ritme de blues primitiu i hipnòtic

Foto: Magic Pop

The Drip Dry Man va actuar el passat dia 12 de octubre de 2013 al Groove Bar de Tarragona (Carrer del Cardenal Cervantes, 4) en el marc d’una festa de presentació de la dotzena edició del festival Castanyasso Rock organitzat per Soulblonding, que com ben bé sabreu està  dirigida pel promotor i Dj Miquel Gistas.

The Drip Dry Man és el nom artístic de Rajinder Kumar al que acompaña un teclista de nom Sven Karma. Es tracta d'una formació de duo destacable sobretot pel seu cantant solista, maquillat com un malvat Joker i dotat amb una veu cavernosa veritablement espectacular.  També s’encarrega de tocar la guitarra amb una ràbia i energia considerable mentre que, amb els peus, fa anar un combinat de percussió a base de caixa, bombo i pandereta. L’acompanya  un teclista que interpreta riffs de piano que es desdibuixen a l’instant ,  amb segones veus gairebé de joguina, així com pedals que arrodoneixen un efecte genèric tan impulsiu com minimalista.  Els arranjaments són provocativament senzills però a la vegada intensos i salvatges amb els que aconsegueixen  dissenyar una sessió convincent de blues primitiu amb alguns moments de dixie funerari.  El repertori  de Drip Dry Man es sustenta amb cançons d’una elevada càrrega emocional  i un dinamisme penetrant amb títols com “Gin Alley”, “Oh Brother Brother “, “Hard Time Blues”, “Dirty Thang” o “Will You Take Care of My Daughter?”, “ Black Milk”, “Dance” o “Major Manchester”.

Foto: Magic Pop

Dos de les tres guitarres que portava Drip Dry Man eren de fabricació pròpia. Amb només tres  i quatre cordes, això sí, convenientment distorsionades per un generós joc de pedals,  esdevenien una evolució curiosa de les mítiques Cigar Box Guitars americanes. Fins i tot una d’elles tenia incorporat un “resonator” metàl·lic que, amb el corresponent slide, li permetia aconseguir un so particular molt adient per a l’estil hipnòtic de la majoria de les cançons.  Pel que fa a l’acompanyament  de teclat, aquest era un petit Hammond SK1 maniobrat, a propòsit, amb una senzillesa crua, mitjançant les notes  justes i precises que remarcaven  una ambientació màgica no exempta de certa psicodelia mortuòria. Tot plegat va permetre gaudir als assistents al concert d’un bon espectacle de trash blues amb moments fins i tot a capella només acompanyat de les palmes del públic que vingueren a suplir alguns problemes tècnics amb l’estructura rítmica accionada amb els peus.   



Foto: Magic Pop

El resultat fou convincent musicalment i no menys divertit gràcies a les surrealistes intervencions del teclista, amb peluca rosa xiclet, qui entre tema i tema, en un esforçat espanyol i català explicava situacions rocambolesques.  D'altra banda, cal esmentar que el concert va permetre al  públic tarragoní gaudir d’un espectacle no gaire habitual en el cicle de concerts de rock and roll de la ciutat  como és el de les anomenades “one man band” que tant han proliferat darrerament per devoció però també, de vegades , per obligació económica dels moments de crisi que vivim. Resulta cada cop més difícil trovar promotors que apostin per la música en directe de tota una banda de rock and roll al complert. De la necessitat de reduir el personal, van sorgir  iniciatives com la de Drip Dry Man que, amb el temps, han adquirit una entitat propia irrenunciable relacionades amb els mítics intèrprets de blues del Delta. Seria injust no afegir també que el local va resultar ideal per gaudir d'un concert d'aquesta tipología, confirmant-se un cop més com a espai de referència per a una ciutat on no resulta gens fácil, ni molt menys agraït, esforçar-se per crear una escena de rock and roll en directe com fan promotors com Soulblonding o locals com el Groove.


Rajinder Kumar va nàixer a Birmingham l'any 1984. De pares panjabís, es va criar a un ghetto de Gal·les, y va descobrir el blues tocant a una banda de kraut-rock, Brothers Gin . Per la seva núvia espanyola es va traslladar a viure a Madrid després de passar per Lisboa. Va treballar al món de la gastronomia i el seu següent lloc de residència fou  Amsterdam on també es dedica a escriure guions de còmics.



Foto: Magic Pop

Seguidor de Howlin' Wolf, R L Burnside, Lead Belly, prefereix que el comparin amb Captain Beefheart que amb Tom Waits.  Després d'una demo enregistrada amb el títol de “This is Primitive” (2009), té editat amb el nom de The Drip Dry Man and His One Man Beat Revolver un Lp de títol homònim i un single amb dos temes titulats "Dance / End of the Goddamn World Blues" editat pels holandesos The Electric Monkey House.

Quan actua amb la banda de garatge punk anomenada  Beat Revolver ho fa amb la formació Mr Kinky Star Luc Waegeman  (ex-seXmachines, Lee & The Lovedaddies, Needle & The Pain Reaction) al baix; Ir. Vendermeulen (WestHell 5, MT’s, Amsterdam BeatClub) al theremin i saxo; Sven Karma als teclats, qui viu actualment al País de Gal·les; Fat Pete (ex-Skidmarks, Check1-2) a la batería; i Tomas ‘Surferdude’ Gons (Fabrieke) més Bas Pfaff (ex-Pfaff, The Ik Jan Cremers) a les guitarres.

Després del directe vam poder gaudir d’una sessió a càrrec de Mick Gave (aka DJ Soulblonding) la versió més garatge-psych de Miquel Gistas, màxim factòtum de l’organització del festival, promotor de Soulblonding, codirector de Philatelia records, i responsable de Houserockin’ Club així com de la programació estable de concerts al Groove Bar (Tarragona).

Cartell del Castanyasso 2013

Pels comentaris que vam poder copsar, creiem que el concert del dissabte dia 12 d'octubre va agradar força al públic assistent i va servir a la perfecció com a tast inmillorable per presentar una edició del Castanyasso dotada aquest any amb un cartell impressionant que et recomanem efusivament.

El Castanasso Rock Festival celebrarà la seva 12a edició els dies 24 al 26 de octubre de 2013 a la ciutat de Tarragona amb concerts i sessions de Dj’s al Groove Bar, la sala El Cau i la Sala Zero. Actuaran l’austrilià resident a Alemanya Ned Colette acompanyat de Wirewalker; el suec Fredrik Kimbon, els nord-americans Fuck Knights, les barcelonines Marlenes, els sud-africans The Future Primitives, els britànics See See i els francesos Dusty Mush. 

Nota: Si vols més informació de com comprar els abonaments o les entrades soltes pots accedir al blog del Castanyasso o al facebook del festival.