SANT JORDI, DIA DE FLORS I LLIBRES

Aquesta foto, feta fa un parell d'anys al meu nét, recull un fet insòlit: llegir "dins d'una rosa". Em fa gràcia compartir-la.

ELS RELLOTGES

Des de petit m'han atret els rellotges. En el trajecte de l'escola a casa hi havia un rellotger que treballava a la vista de la gent. Cada dia m'aturava una estona a veure com manipulava les petites peces de les entranyes dels rellotges. Vaig pensar, fins i tot, que de gran potser m'agradaria ser rellotger.

Encara ara m'aturo de tant en tant davant els aparadors de les bones rellotgeries a contemplar les meravelles que fabriquen les grans marques suïsses. Una mica com qui entra a contemplar quadres en una galeria d'art.

No es tracta de posseir-los. Una, perquè els preus d'aquests extraordinàries artefactes són molt elevats i dos, perquè en tinc prou gaudint de la seva presència momentània.

Els meus, els que porto, són pocs i senzills, però m'agraden. No són màquines sofisticades. El seu cor és de quars, però funcionen de meravella. El de la foto és un dels que més aprecio. Fa divuit anys me'l van regalar els meus fills i el segueixo portant. Mai ha deixat de funcionar.

Tot i això, crec que són envejables aquells que viuen sense rellotges perquè són els amos absoluts del seu temps. Segurament en la nostra societat occidental, accelerada i programada, en són pocs, però en indrets i cultures diferents, on la manera de viure està més acoblada al ritme que marca la naturalesa, la cosa canvia.

L'any 2009 vaig penjar un post amb l'entrevista que La Vanguardia li va fer a un tuareg. Les seves paraules impacten per moltes coses. També amb referència al temps i als rellotges. Si voleu llegir-la, feu clic aquí.

FER PARLAR LES PEDRES

Les bones escultures que representen éssers humans sempre m'han agradat. Més que agradat. Sobretot aquelles que reflecteixen sentiments. 

Aquests dies n'he penjat unes quantes (Rodin, Llimona i Vigeland) D'aquest últim he triat algunes de les que té exposades al seu impressionant museu a l'aire lliure d'Oslo. N'hi ha centenars. La majoria em van emocionar.

No calen paraules per descriure-les. Les figures parlen per elles mateixes i ho fan amb una potència que trasbalsa.

ELS CARTELLS DE LES PEL-LÍCULES

Guardat a l'àlbum immaterial dels meus records hi ha un petit capítol que de tant en tant m'agrada repassar. Són aquells cartells que es van quedar gravats el dia que vaig anar a veure la pel·lícula i que per anys que passen segueixen ben presents.

D'alguns podria dir poc del contingut detallat del film; d'altres els recordo força bé. En qualsevol cas, és una mostra de la importància que té el cine o, dels senyals que han deixat en el meu cervell aquestes i tantes altres pel·lícules que he vist.

Aquesta és una selecció d'aquests cartells recordats:

QUAN LA BELLESA ARTÍSTICA ENS TOCA LA FIBRA SENSIBLE

Visitant l'altre dia el Cau Ferrat i el Museu Maricel, ara comunicats, vaig sentir, una vegada més, davant de moltes de les obres que s'exposen, les característiques bones vibracions que provoca sovint la bellesa artística.

Només com a mostra; a la galeria del Maricel en que s'ubica, entre altres, aquesta escultura d'una noia mediterrània, hi ha també molt bona pintura. Observant l'escultura i buscant la millor perspectiva per fotografiar-la, vaig trobar-me amb els personatges del quadre de l'esquerra de la foto. 

L'home, sembla que estigui observant la jove, i la dona que té al costat, sembla que miri al visitant que contempla la noia.

Tot plegat, un bonic detall que et trobes en un ambient d'una lluminositat perfecte i en una galeria que sense solució de continuïtat ens porta a un gran mirador integrat en l'edifici que proporcionen una panoràmica fantàstica sobre el mar.

Davant dels vidres, un conjunt espectacular d'escultures...

CATIFES DE FLORS - MONT-RAS

La Fira de Corpus 2016 en aquest petit poble empordanès al peu de les Gavarres, tocant a Palafrugell, va oferir un conjunt catifes florals proporcional a les característiques del poble tant per mida com per bellesa.

Amb el recull de les fotos que vaig fer, he muntat aquesta catifa fotogràfica que permet contemplar els detalls d'aquestes obres de bellesa efímera.

Després de la serena contemplació de les flors, l'emocionant espectacle dels castellers i, per rematar el dia, a poca distància de Mont-ras, des de el Far de Sant Sebastià el goig de veure i gaudir una vegada més la impressionant panoràmica sobre Llafranc i Calella de Palafrugell.

LA FASCINACIÓ PER LA IMMENSITAT DE L'UNIVERS

La contaminació lumínica de les ciutats ens priva de contemplar la volta celeste d'una manera nítida. i això fa que gairebé mai aixequem la mirada al cel per contemplar les estrelles.

Hi ha però una manera de fer-ho que sense ser natural, proporciona un efecte de tal realisme que ens permet ser espectadors del més gran i misteriós dels espectacles. Em refereixo als Planetaris, i avui, específicament al Planetari de la Facultat de Nàutica de Barcelona, que aquest divendres passat va obrir les seves portes al públic en una de les poques jornades en què es permet l'accés.

D'entrada, dir que el mecanisme és totalment mecànic i òptic, sense la intervenció de la moderna electrònica. Només hi ha dos en tot l'Estat.

La sala on hi ha la volta és relativament petita i aquesta volta té un diàmetre de 6 metres.

Quan s'apaguen les llums, a poc a poc, apareix el cel de Barcelona sense un bri de contaminació lumínica ni de l'altre.

Constel·lacions, estrelles, planetes es veuen amb una nitidesa extraordinària i amb un efecte tridimensional perfecte.

La persona que ho explica va senyalant i identificant els diferents astres i en un moment donat posa davant dels espectadors alguns dels cels que es poden veure en altres latituds de la Terra tot movent el complex aparell de projecció.

Mentre vas submergit-te en l'espai infinit et passen moltes coses pel cap. La majoria tòpics sobre la immensitat i la petitesa; sobre com cultures de fa milers d'anys tenien identificades constel·lacions i estels i eren capaços de preveure eclipsis i calcular distàncies...

Quan s'acaba la projecció et sens un privilegiat que ha pogut navegar una mica per això que diem univers i que a pesar que en sabem moltes coses, encara estem molt lluny de conèixer el seu abast, la seva raó de ser i el seu final...

ALS CREADORS DE TOTA MENA DE BELLESA

Un poema, una música, una mirada, una pintura, unes paraules, una fotografia, una pel·lícula... quan són o ens semblen bells ens fan gaudir de l'existència i això, és important; molt important.

Per això tots aquells que són creadors de bellesa, són llum i haurien de ser referència.

Avui, revisant fotos de fa uns anys, m'he trobat aquestes que vaig fer a l'interior de la Torre de la Creu, a Sant Joan Despí.

M'ha cridat l'atenció la bellesa de les escales que hi ha dintre d'aquest singular edifici. He pensat en aquell o aquells que la van pensar, la van dibuixar i la van construir.

Unes escales, que en principi tenen una funció exclusivament pràctica, les van convertir en una obra d'art perquè només mirant-les els qui les van gaudir cada dia i els que ara les podem visitar de tant en tant, quedéssim enlluernats.

Per acabar, i com homenatge a Black,  creador de "Wonderful life", que ha mort fa pocs dies, el vídeo d'aquesta seva coneguda i bella cançó:

MITES I LLEGENDES

L' antiga Grècia, sol fascinar a qui s'acosta, encara que sigui una mica, a la seva cultura. La seva mitologia, però,  reconec que mai no m'ha acabat d'interessar. Pot ser perquè degut al gran nombre de personatges i d'històries fantàstiques entrellaçades se m'ha fet feixuga i per això  no he sabut interpretar-la.

De tota manera, algunes de les representacions artístiques de determinades escenes d'aquesta mitologia m'agraden molt.

A la Vall dels Temples de Sicília, davant del temple de la Concòrdia hi ha una escultura de bronze de l'artista Igor Mitoraj, (fa uns anys va fer a Barcelona una sensacional exposició a l'aire lliure de moltes de les seves obres), què impacta per la seva bellesa i per l'encaix que té en el lloc on està posada.

Aquesta escultura representa a Ícar caigut, (Ikaro caduto), un home amb ales que està tombat a terra, derrotat; trencat.

He buscat a la xarxa informació sobre aquest personatge mitològic i m'ha semblat que val la pena reproduir-la al peu de la foto que li vaig fer aquest passat mes de novembre:

"En la mitologia grega, Ícar (en grec, Ίκαρος) era fill de Dèdal. Va ser empresonat amb el seu pare al laberint que aquest últim havia construït per ordre de Minos, rei de Creta.

Per poder escapar del laberint, el seu pare va fabricar unes ales per tots dos amb plomes i subjectades amb cera. Abans de fugir el seu pare li va dir: "Ícar, fill meu, mantén-te a una altura mitjana. Si voles molt baix, la humitat obstuirà les teues ales, i si ho fas molt alt, la calor fondrà la cera. Si no et separes de mi no et passarà res".

De sobte el fill va començar a volar cap amunt per arribar fins al cel i la proximitat als rajos del Sol va començar a fondre la cera que mantenia les plomes unides i va fer que Ícar caiguera a l'aigua mentre cridava al seu pare, Ícar s'enfonsava a la mar. Finalment el seu pare va trobar les restes de les ales i va maleir els seus invents.

Va soterrar el cos del seu fill i va anomenar aquella terra Icària (i al mar on caigué mar d'Icària) en la seva memòria. Dèdal va arribar fins a Sicília, va crear un temple per Apol·lo i va oferir les seves ales al déu com una ofrena."

QUAN UNA INSTANTÀNIA FA HONOR AL SEU NOM

Aquesta foto la podia haver fet una dotzena de vegades amb l'únic objectiu de recollir el magnífic i gran grafiti que s'hi veu. En cap altre, però i potser mai més, hauria sortit la imatge de l'home que surt reflectit al vidre de la porta que hi ha a l'esquerra de la pintura. Mig segon abans o després de disparar l'home no hi era. 

La casualitat sempre juga i moltes vegades mig segon, un instant, és suficient per ser-hi o ja no ser-hi.

EL PESCALLUNES

A Sant Feliu de Pallerols hi ha una escultura que sempre que la veig, m'aturo a mirar-la i a llegir la placa que te al costat. Aquesta foto és la última que li he fet, fa molt poc.

Inevitablement penso amb tants i tants pescallunes com ha d'haver-hi al món i amb el petit o gran "pescallunes" que potser molts, sabent-ho o no,  portem dintre.

 Vet aquí la llegenda del Pescallunes de Sant Feliu:

"S’explica, des de temps immemorials, que una nit de cel transparent i de lluna plena, anava un santfeliuenc vorejant el riu Brugent quan va haver d’aturar-se atret per l’encant, mai vist per ell fins aleshores, que li oferia aquell astre que es reflectia en tota la seva plenitud en les aigües encalmades de la riera. Tan embaladit en va quedar de la bellesa d’aquella lluna, que molt brillava en la foscor de l’aigua, que il·lusionat, se li acudí pensar que la podia haver i decidí pescar-la amb un cove. Però per més que posés el cove dins l’aigua i l’enlairés ben de pressa no aconseguia ficar-la-hi.

Algú va veure l’espectacle i en to burleta li digué: què voleu fer? Pescar la lluna?. Des aleshores als de Sant Feliu de Pallerols ens diuen “PESCALLUNES”: gent que s’il·lusiona i té somnis, romàntica, amb ambició i molts projectes, gent que no s’atura, que mira sempre endavant."

AQUESTS MAGNÍFICS RELLOTGES DE SOL

Antics però amb la tecnologia més fiable. Mentre el sol els il·lumini, assenyalaran l’hora amb absoluta precisió.

A la nit, quan el sol ha marxat, el rellotge descansa tot esperant que el seu amic torni a fer-li unes hores de companyia.

Dia rere dia, any rere any, fins que un dia, algú decideixi enderrocar la casa i amb ella el rellotge. 

Adéu, "missió complida", podria dir aleshores el rellotge si parles. Una mica com qualsevol ésser viu quan li arriba l'hora de plegar.

Foto: Torroella de Montgrí - maig 2015

QUAN L’ART HO IMPREGNA TOT

Hi ha pobles, com Mougins, als Alps Marítims, tocant a Cannes, on carrers i places estan plens d’obres d’art. 

A més del que hi ha a l’interior de galeries, exposicions, tallers i museus, els seus habitants aconsegueixen que viure i passejar per aquest poble sigui una experiència fantàstica.

Aquesta és una petita mostra:

PRIMAVERA PERPÈTUA AL PARC GÜELL

Ara feia temps que no hi anava. Ja començava a tenir la síndrome d'abstinència. 

Retrobar-se amb la bellesa dels detalls del Parc Güell és un veritable plaer.

Tantes vegades com l'he visitat, he sortit amb la sensació d'haver descobert coses noves i sempre m'emporto en fotos, formes, colors i perspectives molt atractives.

D'aquesta última visita, he escollit aquestes cinc.