Un defecte de les campanyes a favor de la lectura és que prometen coses exagerades. Al no lector li agradaria que li agradés la lectura: ho intenta, fins i tot s’hi esforça una mica, i no hi troba de forma immediata ni els delitosos paradisos, ni les emocions desmesurades, ni la gimnàstica neuronal infal·lible, ni les altes dosis de cultura que prometen les institucions; però com que la lectura és tant i tant bona, déu ser, simplement, que és un mal lector. És per això que, abans d’admetre que és un insensible incapaç d’arribar a l’orgasme amb un llibre –llegint-lo, és clar-, expressa la seva decepció amb la frase famosa: és que no tinc temps. No sap, perquè la publicitat ho amaga, que per gaudir de la lectura cal temps, és a dir: lectures; o trobar-se amb un Harry Potter o amb un Codi da Vinci i voler-ne més.
Si passegeu per Barcelona trobareu unes tanques publicitàries en què una senyora de la neteja, al bell mig del passadís una mica claustrofòbic d’una biblioteca, exhibeix tota cofoia un llibre. A partir del lema ‘Més llibres, més lliures’, els publicistes ens volen fer creure que una persona amb una feina avorrida pot, pel preu d’un llibre, esdevenir més lliure. Si li agrada, és cert que s’ho passarà molt bé llegint-lo, però serà igual de lliure abans, durant i després de la lectura: la llibertat depèn d’altres coses; amb els llibres podem, com a molt, jugar a definir-la, cosa que ja és bastant complicada. Bé, he d’admetre que si llegeix durant la jornada laboral sí que serà més lliure.
Sobre els llocs comuns que s’utilitzen per evitar la temptació de pensar quina cosa sigui de veritat la lectura, ha escrit un llibre Víctor Moreno: Metáforas de la lectura. És curiós que per afirmar el plaer que procuren els llibres, moltes persones doctes hagin optat per les banalitats més recurrents. L’autor desmunta tòpics com els que equiparen la lectura a una aventura, a una conversa amb celebritats mortes, a un viatge, a una porta o finestra al món, a un amic, etc. Especialment interessant és el capítol al voltant dels tòpics que contraposen la lectura a la televisió. El llibre es mou entre la ironia i el sarcasme i sovint va massa lluny en les seves afirmacions –destraleja sense embuts d’Aristòtil a Javier Marías, passant per Nietzsche, Schopenhauer, Kafka, Alberto Manguel...-; encara que he de dir que els excessos de l'autor són la part més divertida. Al cap i a la fi, cal ser humil: els tòpics són necessaris, ajuden a articular el discurs sempre que hi hagi alguna intenció de persuadir. El recomano a tots els qui participen en l’organització dels actes del l’any del llibre i de la lectura, hi trobaran moltes de les buidors que en lloc de fomentar la lectura –o la compra de llibres- espanten els no lectors del vici confessable de llegir.
Si passegeu per Barcelona trobareu unes tanques publicitàries en què una senyora de la neteja, al bell mig del passadís una mica claustrofòbic d’una biblioteca, exhibeix tota cofoia un llibre. A partir del lema ‘Més llibres, més lliures’, els publicistes ens volen fer creure que una persona amb una feina avorrida pot, pel preu d’un llibre, esdevenir més lliure. Si li agrada, és cert que s’ho passarà molt bé llegint-lo, però serà igual de lliure abans, durant i després de la lectura: la llibertat depèn d’altres coses; amb els llibres podem, com a molt, jugar a definir-la, cosa que ja és bastant complicada. Bé, he d’admetre que si llegeix durant la jornada laboral sí que serà més lliure.
Sobre els llocs comuns que s’utilitzen per evitar la temptació de pensar quina cosa sigui de veritat la lectura, ha escrit un llibre Víctor Moreno: Metáforas de la lectura. És curiós que per afirmar el plaer que procuren els llibres, moltes persones doctes hagin optat per les banalitats més recurrents. L’autor desmunta tòpics com els que equiparen la lectura a una aventura, a una conversa amb celebritats mortes, a un viatge, a una porta o finestra al món, a un amic, etc. Especialment interessant és el capítol al voltant dels tòpics que contraposen la lectura a la televisió. El llibre es mou entre la ironia i el sarcasme i sovint va massa lluny en les seves afirmacions –destraleja sense embuts d’Aristòtil a Javier Marías, passant per Nietzsche, Schopenhauer, Kafka, Alberto Manguel...-; encara que he de dir que els excessos de l'autor són la part més divertida. Al cap i a la fi, cal ser humil: els tòpics són necessaris, ajuden a articular el discurs sempre que hi hagi alguna intenció de persuadir. El recomano a tots els qui participen en l’organització dels actes del l’any del llibre i de la lectura, hi trobaran moltes de les buidors que en lloc de fomentar la lectura –o la compra de llibres- espanten els no lectors del vici confessable de llegir.
