Afinitat de caràcters

L’aparició d’un nou lliurament de la revista Caràcters és sempre una bona notícia. Sobretot si comprovo que hi ha una certa afinitat amb la trajectòria erràtica de les meves lectures. El número 38 s’obre amb dos articles a propòsit del centenari d’Hannah Arendt. Fina Birulés ofereix una síntesi de la vigència de la pensadora alemanya i Simona Škrabec s’ocupa de la recepció mitjançant un comentari bibliogràfic, amb l’elogi de les Converses amb Hannah Arendt que ja vaig esmentar en una ocasió. Aquesta afinitat s’estén a altres títols que he també he intentat explicar al bloc i a la mateixa ocasió —Nacionalisme banal de Michael Billig i Els usos dels passat d’Enzo Traverso— o a algun article d’opinió com «Literatura o pensament», on Francesco Ardolino parla de la gestació del número 3 de la revista Descord. També hi trobo llibres que he llegit però que no he comentat. De vegades coincideixo amb l’opinió del crític, com és el cas de Jordi Rourera a la crítica de Cementiri de butxaca de Ramon Solsona:

sens dubte és un llibre amè, amb alguns relats on tot funciona com un rellotge i que proporciona força somriures. En canvi, en molts d’altres —massa— deixa en el lector una sensació d’inanitat i poca cosa.

O d’Arantxa Bea amb La decisió de Brandes d’Eduard Márquez:

Així, per l’obra desfilen, en lloc d’individus, ombres amb perfil humà, de traços més consistents o difuminats, segons els casos.

O de Manel Ollé sobre la trajectòria literària de Sergi Pàmies, autor d’un llibre magnífic que ha passat gairebé desapercebut: Si menges un neonoucentista sense fer ganyotes, o alguna cosa així. O d'Antoni Maestre sobre l'obra periodística del mateix autor, també al dossier que ocupa les pàgines centrals de la revista.

En altres ocasions discrepo, com és el cas de la crítica que Alícia Toledo fa de Qui vam ser de Lolita Bosch:

escrita al marge de les tendències dominants i amb una prosa audaç i rigorosa, visual i plena de colors. Brevetat i complexitat conviuen harmònicament en aquest conte llarg, singular, revitalitzador i que es distingeix des de la llunyania entre la muntanya de literatura accessible i de gèneres definits.

Les afinitats s’estenen a llibres que no he llegit però que d’alguna manera estic condemnat a fer-ho, com Un Home Vulgar de Miquel de Palol. O a l’entrevista a Josep Gregori i Joan Carles Girbés, amb el pretext dels vint anys d’Edicions Bromera.

Atenció

Els incunables seguien les pautes de composició dels manuscrits. L’expansió de la galàxia Gutenberg no va significar immediatament un canvi en la disposició del text publicat, de manera que aprofités els avantatges de l’avenç tecnològic. Si bé el llibre imprès va ser rebutjat per una selecta minoria, que s’estimava més els costosos i exclusius exemplars il·luminats a mà, la raó d’aquesta semblança és que en els inicis de la impremta era molt difícil imaginar totes les possibilitats que seria capaç d’estimular l’invent. Una cosa que ara sembla tan senzilla com citar la pàgina exacta d’un llibre, amb la certesa que algú que consulti un exemplar de la mateixa edició la trobarà sense dificultat, va trigar temps a ser habitual. Actualment, succeeix una cosa semblant amb les noves tecnologies aplicades a l’escriptura i la lectura, amb la diferència que les novetats tecnològiques sí han aportat formes de publicació de textos que han estat aprofitades ràpidament i, també, que la reflexió sobre el futur de les formes de difusió dels textos omple quantitats inabastables de pàgines de paper i virtuals. Però aquestes diferències amb el passat, certament determinants, no amaguen el fet que hores d’ara tampoc és possible imaginar exactament quina mena de relació entre els lectors i la paraula escrita s’establirà d’aquí a unes dècades.

Actualment, els blocs participen en la difusió d’una manera de llegir no lineal, en què el lector decideix l’itinerari a partir d’una sèrie d’estímuls en forma d’enllaç. L’atenció en la lectura es veu interrompuda, o animada, contínuament, de manera que l’itinerari esdevé també imprevisible, malgrat que se segueixin uns mateixos hàbits cada dia. El llibre de paper, en canvi, implica una manera de llegir més concentrada, que permet abordar obres de centenars de pàgines, sense la invitació a saltar d’un lloc a l’altre fins que es perd de vista el lloc partida. Un exemple d’això seria la publicació en paper d’obres virtuals. Al número 36, de juny de 2006, de la revista Caràcters apareix una crítica de L'aeroplà del Raval on Gonçal López-Pampló escriu sobre les coses perden els apunts de Tina Vallès quan es traslladen al paper: enllaços, fotografies, comentaris... Un seguit d’elements imprescindibles a l’hora de definir els blocs, d’acord. No esmenta, però, quina cosa guanya L'aeroplà del Raval en paper: atenció.

Mig any

Fa gairebé un mes que Caràcters ha tret un número, el 32, que demana subratllats a cada pàgina. Un recorregut per la literatura catalana de l’any 2004: poesia, narrativa i assaig dividits per territoris, encara que és cada cop més habitual que els escriptors valencians, catalans, illencs i nordcatalans publiquin fora del lloc d’origen. A mi, això m’alegra: un símptoma que encara som a temps d’enfortir un espai cultural comú. M’alegra també que els números 30 i 31 de la revista hagin doblat les vendes a la llibreria respecte als números anteriors, i que el 32 hagi superat ja el 30 i el 31.

També m’alegra que Sobre la lectura de Marcel Proust, en l’edició de Quaderns Crema —6 € només— hagi superat els cent exemplars venuts enguany. La meva batalleta particular no ha anat gens malament: s’han venut fins ara catorze exemplars del Tirant lo Blanch en l’edició d’Albert Hauf; entre els quals, el meu.

Tot i que sé que és estadísticament impossible, m’agrada fantasiejar que el bloc té alguna cosa a veure amb aquestes petites satisfaccions de llibreter. Volia compartir-les perquè el bloc va fer ahir mig any de vida. Quan vaig començar mai no m’hauria imaginat que seria portada de Vilaweb o que seria citat per algun bloc argentí. Si arribo a saber que escriure això és font d’alegria, hauria començat abans.

Blocs amb caràcter

Ser llibreter, com ser poeta, és un estat d’ànim; el vincle amb els llibres no cessa ni tan sols durant les vacances. Per això, ahir divendres no em vaig poder estar de visitar la llibreria durant una estona. Sort que em vaig deixar seduir per la temptació, perquè ja havia arribat l’últim número de la revista Caràcters, que sempre espero amb curiositat i que sempre satisfà les expectatives. Després d’un primer article dedicat a Lionel Trilling, hi ha una breu reflexió de dues pàgines sota el títol ‘Una aproximació a la relació entre weblogs i literatura’, una agradable sorpresa perquè esmenta els blocs d’escriptors que acostumo a visitar —Jaume Subirana, Xulio Ricardo Trigo, Orteuperellosalvadó, Josep Porcar, Joan Josep Isern, Oriol Izquierdo, David Figueres, Vicent Partal, Carles Bellver o Carles Miró—, i alguns altres: “Pel que sabem, podem constatar que Tina Vallés, l’autora de L’aeroplà del Raval, és traductora, de la mateixa manera que podem intuir que el responsable anònim d’Un que passava és bibliotecari; en canvi, ben poc es pot dir de la Lola d’El cançoner de la Lola, de qui no sabem res”. M’estalvio els enllaços perquè estic convençut que tots els coneixem.

Segueix una entrevista a Albert Ràfols-Casamada —a qui he tingut el plaer d’escoltar recitant els seus versos junt amb Perejaume i Narcís Comadira, aquesta mateixa setmana d’esbarjo—, que ha publicat Dimensions del Present a la col·lecció Jardins de Samarcanda, una coproducció de Cafè Central i Eumo Editorial. Per no espatllar l’interès dels lectors, només avançaré que s’hi parla de Miquel de Palol, Petrarca, de la col·lecció Els ulls de Tirèsies o Jaume Subirana de nou. No oblido remarcar les tres pàgines dedicades a la relació de novetats, que atorga especial relleu a les publicacions de les editorials valencianes; tres pàgines que em permeten pescar llibres que no hem rebut.

Entre les coses concretes i possibles que es poden fer per divulgar millor els llibres publicats en català hi ha, per exemple, l’opció de comprar massivament la revista Caràcters; per aconseguir que una publicació modèlica i necessària esdevingui mensual.

Caràcters

Fa pocs dies que ja és a l’abast l’últim número de la revista Caràcters, el 30, que dirigeix Vicent Alonso des de València. L’obre una reflexió del sociòleg Vicent Pitarch que situa l’origen del blaverisme en l’autoodi generat per la renúncia des del cap i casal valencià, en plena Renaixença, a bastir un model d’identitat propi, com a resultat de les desavinences econòmiques amb Barcelona –a partir del desenvolupament de models diferents d’industrialització- que es van resoldre en un procés d’espanyolització incapaç d’amagar els remordiments per la renúncia a la pròpia llengua. Això fa que les precisions de filològiques siguin inútils a l'hora de posar una mica d'ordre en la situació, conclusió a la qual arriben també els de Contrastant a partir d’una molt bona anàlisi dels arguments que pugnen en aquesta vergonyosa polèmica -'Si el valencià és català no és perquè ho diguin els científics (II)'. I escrivint això, aprofito per recomanar un molt bon llibre sobre la situació del català: Contra el liberalisme el cofoisme lingüístics, d'Albert Berrio, que dedica unes poques planes a desmuntar els bons auguris propagats des dels organismes oficials sobre l’ús social del català i moltes a rebatre les moltes cares dels qui enarboren la senyera liberal, des dels adaptadors de les essències imperials al neoliberalisme fins als antinacionalistes incapaços de detectar el nacionalisme banal espanyol en el seu discurs.

La revista dedica les pàgines centrals al poeta Joan Margarit i conté altres coses ben gustoses, sobretot crítiques de llibres que em permeten descobrir els que m’havien passat desapercebuts i repensar els que ja he llegit, com la pàgina que Isabel Moll dedica a Cara d’àngel, de Jordi Coca; una novel·la impressionant, encara que l’anterior, Lena, em sembli millor.

Al final hi ha aquest poema d’Amir Guilboa, poeta israelià nascut a Ucraïna, traduït per Yael Languella i que no em resisteixo a copiar:

Si m’ensenyen una pedra i dic pedra, diuen pedra.
Si m’ensenyen un arbre i dic arbre, diuen arbre.
Però si m’ensenyen sang i dic sang, diuen color.
Si m’ensenyen sang i dic sang, diuen color.