Tres respostes de Ramon Dachs

Eduardo Moga acaba de publicar Lecturas nómadas a l’editorial Candaya, un recull d’assaigs on predomina la crítica de poesia. Com sempre, vaig fer un cop d’ull a l’índex, que em va menar a «El azar y el àlgebra», sobre Tarot de Marsella: Poema aleatorio de Ramon Dachs. Comença així:

La obra de Ramon Dachs (Barcelona, 1959) constituye uno de los más insólitos ejercicios creativos de nuestra poesía reciente. En primer lugar, porque aparece como una obra en sentido pleno, como quería Juan Ramón Jiménez: como un conjunto orgánico en el que se integra todo un sistema de pensamiento e incluso toda una trayectoria vital. Y, en segundo, porque ahonda en un propósito estético alejado de cuantos inspiran la mayoría de sus contemporáneos [...]

No és la meva intenció esgrimir un argument d’autoritat, encara que l’apreciació d’Eduardo Moga sigui justa. M’ha cridat l’atenció l’última paraula que apareix entre claudàtors al final de la crítica: inèdit. Em sembla significatiu que una crítica elogiosa d’un llibre de Ramon Dachs hagi romàs inèdita, perquè mostra fins a quin punt una obra tan insòlita com interessant ha passat de puntetes per les revistes i suplements que tracten la cosa literària.

Arran de la publicació de l’apunt sobre Blanc: Topoèmologie, Ramon Dachs ha tingut l’amabilitat de respondre tres preguntes.

EL LLIBRETER: Blanc: Topoèmologie és un llibre que convida a navegar-hi. Tant els fils que se segueixen de la disposició com la intervenció de l'atzar generen variacions. ¿Fins a quin punt estan previstes aquestes variacions i quin risc hi ha que s'apartin del sentit del conjunt?

RAMON DACHS: Blanc: Topoèmologie, el llibre que acabo de publicar a Le clou dans le fer (Reims), és una evolució en tercer grau de Blanc, segons vaig publicar a Moll (Mallorca, 1998) en francès i català. Vaig dedicar el capítol 62 d' Euràsia: 30 anys d'insubordinació literària als mandarinatges (Llibres de l'Índex, 2004) a comentar la primera fase d'aquesta aventura, capítol disponible a les pàgines que em dedica Hermeneia. La segona fase de l'aventura fou palimpsèstica. En vaig eliminar les versions en català i vaig reescriure-les en castellà. En resultà Blanc, o Nada, que vaig publicar a ciutat de Mèxic com a part del volum Eurasia: palimpsesto lírico mayor (Ediciones Sin Nombre, 2003). En parlo a la pàgina 42 d'una llarga entrevista publicada a la revista Movimiento actual (Monterrey, N.L., 2003), que recull també Hermeneia. La tercera fase que ens ocupa, Blanc: Topoèmologie, es proposa com a versió integral trilingüe de Blanc, que entrellaça poesia i topologia (el subtítol és un neologisme obtingut de la fusió dels mots topologia i poema). Igual que un donut, en topologia, per més deformacions dinàmiques a què se sotmeti, manté el mateix valor topològic mentre conservi el forat i no es disgregui, així mateix passa amb aquest poemari.

El llibre, en efecte, convida a navegar-hi, ja que formalitza els mateixos textos en 9 seqüencies diferents (3 de trinlingües i 6 de bilingües). És, en certa manera, un hipertext en paper. Cal dir, però, que les tres llengües emprades no es tradueixen, sinó que es complementen en un assaig inassolible de dir l'indicible. Acoten, en definitiva, un poema quasi inaprehensible. És un joc de miralls obert a les percepcions que en copsi el lector. No hi ha risc d'apartar-se del sentit perquè el sentit no hi és unívoc, sinó dinàmic i permutant. És a dir, topològic. Én aquest mateix sentit (valgui la redundància), la present aventura esdevé una prolongació de les meves propostes d'"escriptura fractal", que han estat objecte, els darrers anys, de diverses exposicions internacionals. Blanc: topoèmologie i Codex mundi: écriture fractale II (Nîmes: Éditions de la mangrove, 2004) són, justament, els dos títols meus que Benoît B. Mandelbrot, creador de la teoria de fractals, inclou a la seva bibliografia oficial sobre la matèria a la Yale University. Es tracta de permutacions textuals en què es constaten invariàncies permanents. Tot i que, en parlar-ne, pot semblar complicat, en llegir-ho, pot resultar senzillíssim, plaent i lúdic.

EL LLIBRETER: Intermínims de navegació poètica és de l'any 1996. Has pensat a tornar a la poesia electrònica?

RAMON DACHS: En realitat, no l'he deixada mai. De fet, des del 96, Intermínims és, a més d'un poemari hipertextual esdevingut històric (una espècie d'incunable de l'hipertext), la meva pàgina d'autor, que actualitzo regularment sense trencar la formalització de l'època. D'altra banda, al 2004, vaig desenvolupar l'hipertext integral en castellà, francès i anglès, i des de llavors és tetralingüe, amb un portal d'accés per a cada llengua. Però avui tinc una proposta digital igualment insòlita. Al maig passat, durant la darrera Setmana de la Poesia, vaig presentar a l'Ateneu Barcelonès i al Palau de la Virreina la meva segona proposta de poesia electrònica. Es tracta d'un programa interactiu desenvolupat per Pau Ceano a partir del meu llibre Tarot de Marsella: poema aleatorio (Barcelona: Azul, 2006). Com suggereix el subtítol, és una proposta poètica aleatòria interactiva. He escrit un dístic per a cada una de las 78 cartes del Tarot. De tal manera que a partir de cada tirada de cartes s'obté, tot encadenant els respectius dístics, un poema diferent. Amb un potencial combinatori que ratlla l'infinit. El programa de Pau Ceano compon, a partir de diferents opcions de tirada (arcans majors, majors i menors, a l'atzar, o escollint cartes) una pàgina en color amb la tirada a la capçalera i el poema resultant a sota. Espero fer-ne dues edicions: una d'accés lliure a Internet i una altra de comercialitzada en CD-Rom.

EL LLIBRETER: Quines afinitats i complicitats trobes en la literatura contemporània?

RAMON DACHS: Escriure és un diàleg obert amb els vius i amb els morts que han escrit abans. Cada autor n’extreu una lectura reescriptura en forma d’obra nova (heus ací el diàleg) indefugiblement contemporània; ja que ho és tant si ho vol com si no. Ara bé, la major part dels autors biològicament vius estan, literàriament parlant, morts (tot i que tinguin èxit comercial) perquè són mers imitadors. En aquest sentit, no són contemporanis. És a dir, no obren camí en diàleg amb el passat. Jo em vull creure, en definitiva, radicalment contemporani. Un dels signes constitutius de la darrera contemporaneïtat és, al meu entendre, la des-localització geogràfica de l’autor. En el món actual, creix la Literatura i minven les literatures. Les tradicions literàries nacionals ja són anacròniques. Hi ha qui em considera un autor de segona fila perquè la meva recepció barcelonina és limitada, tot ignorant que tinc recepció a Espanya, França, Mèxic, Argentina i als EUA. Durant els darrers dos anys, per exemple, he gaudit d’invitacions literàries pagades a Miami, Nova York, Madrid, Périgueux, Monterrey, Mina (Mèxic), Ciutat de Méxic, Múrcia, Barcelona, Córdoba (Argentina), Buenos Aires, Montevideo y Soria. Y el proper 10 de desembre espero presentar Blanc: Topoèmologie a París. Tot sense cap subvenció, cal dir-ho, de l’Institut Ramon Llull. I aquest és l’esbós del mapa on tinc interlocutors literaris còmplices i afins. Si només llegís les pàgines literàries dels mitjans barcelonins, crec que m’hauria quedat al marge de la contemporaneïtat. Per què? Perquè portaria una bena als ulls. La nostra literatura local és una literatura administrada (i, com a tal, distorsionada i desacreditada). Té per administradors —circumstància encara més agreujant— a uns acomplexats incompetents nomenats a dit, que promouen els autors, de retruc, també a dit, sectàriament. Podant molt i regant poc. Però la contemporaneïtat segueix i seguirà el seu curs indomable per on trobi camp lliure. Com ha estat sempre. I els administradors es quedaran amb un sol cadàver als braços. El d’una dama anomenada Literatura Catalana. “La maté porque era mía.” L’altra, per sort, se’ls escapa i no emmalalteix; té molt espai intercontinental per córrer i gaudeix d’una salut de ferro. Dit això, destacaré les tendències literàries contemporànies que més m’estimulen: les poètiques breus, les poètiques sense “jo”, l’hipertext, la intertextualitat, les literatures potencials post-oulipianes, el plurilingüisme, la síntesi de tradicions orientals i occidentals, la narrativa d’autoficció, la prosa de gènere borrós, l’eclecticisme postmodern, la teoria de fractals (extensiva a la geometria, l’àlgebra i la matemàtica en general) aplicada com a estratègia de creació literària, la integració complementària d’imatge i text, i les escriptures no lineals ni orals en conjunt.

Blanc, paradoxal

Blanc de Ramon Dachs, publicat per l’editorial Moll l’any 1998, conté vint-i-quatre poemes. Cada poema consta d’un vers en català a la pàgina dreta i la reescriptura en francès, invertida, a la pàgina esquerra. Els versos s’ordenen per ordre alfabètic: en català, seguint la disposició habitual; en francès, cal girar el llibre i llegir de la contraportada a la portada. Com que el criteri d’ordenació és l’alfabètic, la reescriptura francesa d’un vers no sol coincidir amb la versió catalana.

Blanc: Topoèmologie de Ramon Dachs, publicat per Le clou dans le fer l’any 2007, conté els vint-i-quatre poemes de Blanc més la reescriptura en espanyol. Cada pàgina conté la versió de cada vers en les tres llengües. Consta de tres parts, cadascuna de les quals correspon a una de les llengües. L'ordre dels poemes és diferent a cada part perquè es manté l'ordre alfabètic del primer vers com a criteri de disposició dels poemes.

Blanc: Topoèmologie és una variació en la tensió poètica respecte a Blanc.

Manté la tensió entre tradició i avantguarda: el minimisme que representa l’ús d’un monòstic reescrit en una altra llengua —a Blanc, el poema seria el conjunt de versions del mateix monòstic, encara que la reescriptura es trobi en una altra pàgina; a Blanc: Topoèmologie sí apareixen les reescriptures a la mateixa pàgina— sembla una resposta contemporània a les formes poètiques mínimes que es troben tant als orígens de la lírica romànica com a les tradicions poètiques orientals. És aquí on m’ha semblat detectar la influència d’un dels estudis literaris més bells que he llegit mai: Más allá de las neblinas de noviembre, d’Stephen Reckert.

Manté la tensió entre la disposició lineal dels poemes i la lectura no lineal que suggereix la pròpia disposició. Intermínims de navegació poètica, de l’any 1996, és la versió hipertextual d’aquesta tensió. Es tracta d’una proposta pionera i excepcional, sobretot perquè planteja un llenguatge literari pensat des de les possibilitats que oferia llavors internet; no és, per tant, un simple trasllat dels gèneres literaris tradicionals a la pantalla. Les intuïcions que Ramon Dachs va desenvolupar a Intermínims s’han vist confirmades posteriorment en altres obres cibernètiques, com a Amor de Clarice de Rui Lopes que podeu trobar la l’antologia de literatura digital que ofereix Hermeneia.

Manté la tensió entre repetició i variació, que és un dels fonaments de la literatura. Blanc: Topoèmologie l'augmenta amb la introducció d’una nova llengua; cadascuna de les parts repeteix les altres però no exactament, atès que l’ordre alfabètic estimula les variacions.

Manté la tensió entre el sentit que es desprèn de la concepció del llibre com a generador de combinacions i els sentits —però no qualsevol sentit— que cada resultat suggereix.

La paradoxa és llegir un llibre —idealment, un conjunt de plànols bidimensionals reunits en un objecte tridimensional— que prefigura una lectura hipertextual del mateix llibre. Com a Intermínims de navegació poètica: lectura no lineal —contra la superfície de la llengua—, el minimisme com a forma d'expansió del sentit, participació del lector i intervenció de l’atzar, etc.

En una representació tridimensional dels punts de tensió —sospito que no els he enumerat tots, i tampoc no sé si he dit els més importants—, cadascun tindria exactament la mateixa força. El resultat seria, també paradoxalment, l’equilibri.

Poètiques

Des de fa uns mesos, Hermeneia allotja Intermínims de Ramon Dachs, primera obra literària en català que es va aventurar per l’hipertext. Per celebrar els deu anys de l’esdeveniment, Hermeneia ha organitzat també una l’exposició virtual Ramon Dachs: poètiques no linials [1996-2006] sobre la seva trajectòria. Dels juejus de la Xina Tang a l’escriptura fractal, passant per la poesia àrab o les matemàtiques: tradició i modernitat per interrogar-se sobre els límits de la poesia.

Els tres devedés que recullen l’antologia de les quatre edicions de Proposta: festival internacional de poesies + polipoesies són desconcertants. Poesia fonètica en alemany sense subtítols, per exemple. Potser perquè és fonètica, malgrat els mots, hom considera que no cal facilitar-ne una mínima intel·ligibilitat. Poesia plàstica visual culinària. Algunes coses incomprensibles, doncs, que assagen possibilitats, que també assenyalen límits, que no demanen un desxiframent mot a mot sinó que s’inscriuen en una forma que els conté i, d’alguna manera, els explica. Què és la poesia? De vegades és més interessant la cara que fan alguns assistents que la performance. Però seria injust negar el valor d’un cicle que va reunir molts riscos i alguns encerts memorables.

La primera vegada que vaig escoltar Enric Casasses, poeta modernista, acompanyat de Pascal Comelade & Co. va ser precisament a la Proposta 2002. Llavors ja interpretaven molts dels poemes que recull el cedé La manera més salvatge. Si el cedé té una producció molt més acurada, al devedé es pot gaudir de l’actuació: la música —amb tot d’instruments insospitats— al servei de la veu que diu el vers i, a més a més, el gest i l’escena. Se suposa que UH! hauria de trobar-se al web transports ciberians, però com que passen olimpicament no hi és. Encara. O potser mai.

Grans poetes que no saben recitar però reciten, poetes tan intel·ligibles que no entenc perquè escriuen, poetes foscos que a l’escenari il·luminen el poema, poetes dolents que amb la veu enlairen els versos, poetes gairebé secrets que saben dir l’emoció subtil, poetes solipsistes que es masturben en vers i en públic... La Setmana de la poesia d’enguany demostra que la dificultat de conèixer la complicada orografia de la poesia, entre les poètiques del tedi i les de l’exaltació, val la pena.