Rates, de Manel Zabala: sarcasme malencònic. Molt bé: ja tinc el concepte, però si volgués publicar res al bloc caldria explicar aquest concepte. Difícil. ¿El joc màscares? ¿El fet que la imatge diligentment apedaçada d’un mateix mai no coincideix amb la que tenen els altes? ¿I què passa si els altres tenen alguna mena de poder i l’exerceixen de manera estúpida i arbitrària? El sarcasme d’un home sense atributs a qui li fabriquen una màscara, la necessitat de fabular sobre la vida per trobar una mica de consol, la contingència dels fets que escapen a la construcció del sentit si hi furgues una mica, els canvis de màscara segons la necessitat. La tristesa que tota màscara amaga una buidor essencial. La tristesa dels fantasmes. L’oblit de la història.
El dia de l’alliberament de Sebastià Bennàssar: Primera narració, premiada, un suïcidi en un tren. La llegeixo a l’estació: el meu tren arriba amb retard. Moltes veus que es passen el testimoni per explicar els mateixos fets. Llegeixo ara al tren, el tren s’atura per primera vegada. M’és igual, perquè tinc lectura. Les veus teixeixen relacions. Segona aturada, em començo a empipar. Més contes. Ara un sobre un jove periodista descarat que és convidat a participar en un homenatge a Blai Bonet. Mai no l’ha llegit i... bé, no explicaré final. Tercera aturada, la més llarga. Odio la RENFE. Profundament. Però tinc lectura, molts contes premiats. El narrador parla ara d’ambició literària i esmenta Hemingway i Boris Vian i es queixa que a les Illes la literatura es decanti per la cosa barroca. Quarta aturada: penso en negre. M’agraden més els contes breus, tot i que la ironia es dissol de vegades en una inofensiva gracieta. Arribo al meu destí: 40 minuts de retard. L’endemà reprenc el llibre i em sembla millor. Acabar l'apunt amb una reflexió sobre literatura i mitjans de transport en el marc de la teoria de la recepció.
Incís: en comptes del típic “És trist de demanar, emperò àdhuc tanmateix és dur de furtar, car...”, fa molt de temps vaig escoltar “Marito morto nella Romania / non tengo casa, non tengo comida”. Títol: El decasíl·lab delator.
Imaginem que treballo per a una editorial. Imaginem que em demanen un informe de lectura de Gallifa, signada per un tal MP. Resposta: mal imitador de Miquel de Palol. La novel·la és un iceberg: incommensurablement freda. Res a veure amb la molt famosa teoria de l’iceberg. Molt diàleg, poca intervenció del narrador, que acota més que narra: MP se sap la recepta, però la immensitat que suposadament hauria d’amagar aquesta tècnica és insubstancial, com si el cim de l’iceberg surés plàcidament sobre un flotador i, a sota, res. Comparar-la amb Rates, antihipotàctica també, que sí suggereix i sí és pertorbadora i sí assenyala un abisme i sí val més del preu —fix, sisplau— que costa. L’editor em revela, finalment, que Gallifa és de Miquel de Palol. Quina decepció, li dic. Però la publica.
Los misterios de Rosario, de César Aira: començar amb algunes reflexion sobre l'addició que provoquen alguns autors. La novel·la: seminaris de literatura, deconstrucció i rutina, guerra entre departaments de filologia, tallers de poesia que amaguen la capacitat de convocar la catàstrofe, el Savi Boig, les servituds de la literatura enmig d’un apocalipsi glacial, temperatures de cent graus sota zero, anticausalitat, inversemblança, destrucció de les expectatives. Una arquitectura perfecta, però César Aira escriu sàviament i ens ofereix un edifici esfondrat. Ni un sol ninot indultat. El desig d’haver nascut a Pringles, de viure a Buenos Aires, de parlar amb César Aira sobre Osvado Lamborghini.
Caterina Pascual Löderbaum: El sonet de la respiració. Un autèntic iceberg nòrdic, ara sí: personatges que escriuen notes, que llegeixen, que viatgen, atents sempre als detalls, a la importància dels detalls que assenyalen cap a la pròpia vida. Llegir la vida, doncs, en els detalls i callar on el dolor no es deixa dir, tan sols suggerir. Quina immensitat. M’agradaria ser capaç d’escriure l’emoció d’algunes pàgines d’aquest llibre, el nus a la gola, la felicitat en ocasions, la meravella.
El mal francès. Brutal. La millor novel·la —¿roman, récit?— de Lluís Maria Todó. Il·lustrar el comentari amb una reflexió sobre la noció d’habitus de Pierre Bourdieu. Com les coercions socials se somatitzen, s’incorporen al cos i produeixen paràlisi general —la dificultat d’abandonar el confortable miratge heterosexual i aprendre el rebuig— i altres reaccions: incomoditat davant la la incomoditat per la presència de loques amb ploma, per exemple. Atavisme i reflexió. Un gran invent: l’essencialisme nonacionalista, políticament difícil de pair però literàriament sensacional. És una mena d’autenticitat catalana que hauria sobreviscut malgrat la imposició del simulacre pujolià. Un gran llibre perquè és discutible; és a dir: perquè permet la discussió. Lluís Maria Todó deu ser un gran conversador.
Vidas de Santos: al·lucinant. M’és ben igual si és bona o no. No invocaré la paraula qualitat. M’estimo més gaudir del llibre sense preguntes impertinents. Literatura de l’excés, de la divagació absolutament gratuïta. Frases, paràgrafs sencers del tot prescindibles, que fins i tot m’incomoden perquè em grinyolen, però no em salto ni una coma. Destrucció de la forma: no és artefacte, és andròmina. Canciones Tristes no té contorns, Rodrigo Fresán narra i difumina la sacralitat i la fa abominable i banal. Moltes dades, farceix, juga amb les referències al cine, la música i la literatura, sobretot dels Estats Units. Potser comparar el Glenn Gould de Vidas de Santos amb el Glenn Gould de Don DeLillo —¿com es deu pronunciar? ¿Don Dilailo?— a Contrapunto. És tan sols una hipòtesi, però tinc llibres aquí davant que són ben reals. Potser un altre dia.
El dia de l’alliberament de Sebastià Bennàssar: Primera narració, premiada, un suïcidi en un tren. La llegeixo a l’estació: el meu tren arriba amb retard. Moltes veus que es passen el testimoni per explicar els mateixos fets. Llegeixo ara al tren, el tren s’atura per primera vegada. M’és igual, perquè tinc lectura. Les veus teixeixen relacions. Segona aturada, em començo a empipar. Més contes. Ara un sobre un jove periodista descarat que és convidat a participar en un homenatge a Blai Bonet. Mai no l’ha llegit i... bé, no explicaré final. Tercera aturada, la més llarga. Odio la RENFE. Profundament. Però tinc lectura, molts contes premiats. El narrador parla ara d’ambició literària i esmenta Hemingway i Boris Vian i es queixa que a les Illes la literatura es decanti per la cosa barroca. Quarta aturada: penso en negre. M’agraden més els contes breus, tot i que la ironia es dissol de vegades en una inofensiva gracieta. Arribo al meu destí: 40 minuts de retard. L’endemà reprenc el llibre i em sembla millor. Acabar l'apunt amb una reflexió sobre literatura i mitjans de transport en el marc de la teoria de la recepció.
Incís: en comptes del típic “És trist de demanar, emperò àdhuc tanmateix és dur de furtar, car...”, fa molt de temps vaig escoltar “Marito morto nella Romania / non tengo casa, non tengo comida”. Títol: El decasíl·lab delator.
Imaginem que treballo per a una editorial. Imaginem que em demanen un informe de lectura de Gallifa, signada per un tal MP. Resposta: mal imitador de Miquel de Palol. La novel·la és un iceberg: incommensurablement freda. Res a veure amb la molt famosa teoria de l’iceberg. Molt diàleg, poca intervenció del narrador, que acota més que narra: MP se sap la recepta, però la immensitat que suposadament hauria d’amagar aquesta tècnica és insubstancial, com si el cim de l’iceberg surés plàcidament sobre un flotador i, a sota, res. Comparar-la amb Rates, antihipotàctica també, que sí suggereix i sí és pertorbadora i sí assenyala un abisme i sí val més del preu —fix, sisplau— que costa. L’editor em revela, finalment, que Gallifa és de Miquel de Palol. Quina decepció, li dic. Però la publica.
Los misterios de Rosario, de César Aira: començar amb algunes reflexion sobre l'addició que provoquen alguns autors. La novel·la: seminaris de literatura, deconstrucció i rutina, guerra entre departaments de filologia, tallers de poesia que amaguen la capacitat de convocar la catàstrofe, el Savi Boig, les servituds de la literatura enmig d’un apocalipsi glacial, temperatures de cent graus sota zero, anticausalitat, inversemblança, destrucció de les expectatives. Una arquitectura perfecta, però César Aira escriu sàviament i ens ofereix un edifici esfondrat. Ni un sol ninot indultat. El desig d’haver nascut a Pringles, de viure a Buenos Aires, de parlar amb César Aira sobre Osvado Lamborghini.
Caterina Pascual Löderbaum: El sonet de la respiració. Un autèntic iceberg nòrdic, ara sí: personatges que escriuen notes, que llegeixen, que viatgen, atents sempre als detalls, a la importància dels detalls que assenyalen cap a la pròpia vida. Llegir la vida, doncs, en els detalls i callar on el dolor no es deixa dir, tan sols suggerir. Quina immensitat. M’agradaria ser capaç d’escriure l’emoció d’algunes pàgines d’aquest llibre, el nus a la gola, la felicitat en ocasions, la meravella.
El mal francès. Brutal. La millor novel·la —¿roman, récit?— de Lluís Maria Todó. Il·lustrar el comentari amb una reflexió sobre la noció d’habitus de Pierre Bourdieu. Com les coercions socials se somatitzen, s’incorporen al cos i produeixen paràlisi general —la dificultat d’abandonar el confortable miratge heterosexual i aprendre el rebuig— i altres reaccions: incomoditat davant la la incomoditat per la presència de loques amb ploma, per exemple. Atavisme i reflexió. Un gran invent: l’essencialisme nonacionalista, políticament difícil de pair però literàriament sensacional. És una mena d’autenticitat catalana que hauria sobreviscut malgrat la imposició del simulacre pujolià. Un gran llibre perquè és discutible; és a dir: perquè permet la discussió. Lluís Maria Todó deu ser un gran conversador.
Vidas de Santos: al·lucinant. M’és ben igual si és bona o no. No invocaré la paraula qualitat. M’estimo més gaudir del llibre sense preguntes impertinents. Literatura de l’excés, de la divagació absolutament gratuïta. Frases, paràgrafs sencers del tot prescindibles, que fins i tot m’incomoden perquè em grinyolen, però no em salto ni una coma. Destrucció de la forma: no és artefacte, és andròmina. Canciones Tristes no té contorns, Rodrigo Fresán narra i difumina la sacralitat i la fa abominable i banal. Moltes dades, farceix, juga amb les referències al cine, la música i la literatura, sobretot dels Estats Units. Potser comparar el Glenn Gould de Vidas de Santos amb el Glenn Gould de Don DeLillo —¿com es deu pronunciar? ¿Don Dilailo?— a Contrapunto. És tan sols una hipòtesi, però tinc llibres aquí davant que són ben reals. Potser un altre dia.
