Narrar el com

Després d’un gener dedicat a l’assaig, amb Jean Bollack, Pascale Casanova, Slavoj Žižek o Adam Zagajewski, necessitava una bona dosi de ficció i he començat el febrer amb Rates de Manel Zabala, Los misterios de Rosario de César Aira i, de nou, Sis homes de Josep Maria Fonalleras: 19 € per 108 pàgines pot semblar car; però si tenim en compte que és la tercera vegada que el llegeixo, em sembla que és una inversió força rendible.

Al llibre hi ha un personatge-narrador, el narrador, l’autor i tot d’instàncies narratives que farien feliç qualsevol genettià. Podria dir que està molt ben escrit, que l’autor aconsegueix donar vida a uns personatges singulars, o que amb unes poques pinzellades precises és capaç d’endinsar-nos en uns fets i unes circumstàncies que tan sols són possibles a la literatura. I ho diré, perquè és veritat. Més enllà, però, de la perfecció formal, si he tornat a Sis homes és perquè m’interessa la manera com planteja quina cosa sigui la ficció. Per exemple, a la pàgina 14; August Anger ha patit un infart i el personatge-narrador rebutja escriure aquesta experiència:

Els escriptors que diuen que el lector sempre s’ha de preguntar «i ara què passarà?» m’interessen i em rebel·len. Diuen que cal crear aquesta expectativa, com si l’escriptura fos una evolució, una història dels avenços mèdics. M’interessen per la dedicació, pel ritme, per la constància. I em rebel·len , perquè no puc o no vull ser com ells. Jo penso que escriure es tracta més aviat d’una cosa estàtica. D’ensenyar i prou. Com un quadre. Un quadre no evoluciona, no té argument. Un quadre és un impacte.

Evidentment, no caurem en el parany de confondre personatge-narrador —que rebutja escriure les històries—, narrador —que és qui les escriu—, autor —que concedeix les entrevistes—, etc. Sis homes m’ha agradat, més enllà de si funciona o no com a artefacte —que ja sabem que sí funciona així—, pel fet que es planteja la possibilitat de la ficció des de la ficció mateixa. Al fragment que transcric hi ha el conegut debat sobre quina cosa és més important: què s’explica o com s‘explica, i s'hi opta aparentment pel com, amb un rebuig explícit envers el què, que seria la necessitat de trobar arguments —rebuig que trobarem en més ocasions. Però el llibre no és un assaig que vulgui fantasiejar sobre conceptes literaris, és ficció i és justament dins de la ficció que es planteja la possibilitat de narrar els arguments que els diferents protagonistes proposen al personatge-narrador.

Des del començament hi ha, doncs, un argument soterrat: narrar el com. Josep Maria Fonalleras aconsegueix portar la ficció fins a un límit, que és un interrogant sobre la naturalesa de la pròpia ficció, i l’autor frustra l’expectativa de respondre aquesta pregunta. Més que oferir un discurs tancat, sembla com si volgués disgregar-lo en diferents temptatives. “Miscel·l’ania”, a la pàgina 107, és molt útil per arrodonir l’argument però no arrodoneix l’interrogant. No es tracta, però, d’un fracàs. Estic convençut que l’encert de Sis homes, la raó per la qual he tornat a llegir-lo, està en les variacions sobre la ficció que planteja a cada conte, en el fet mateix de plantejar-les, no en una impossible resolució.

Imitació del joc

Fa uns dies que fullejo un llibre que Nick Hornby va publicar l’any passat: The Polysyllabic Spree. Recull els articles que va escriure per a la revista Believer en els quals parla de llibres, amb l’inconvenient que no conec gairebé cap dels llibres que comenta. M’agrada, però, la manera com parla de la lectura, amb una mena antiintel·lectualisme que sempre he trobat molt anglosaxó; com un aficionat als rallies parlaria de cotxes o un seguidor de l’Arsenal compararia les alineacions de dues temporades. M'agrada que llegeixi de tot, des dels cims de la poesia als mètodes tan inútils com definitius per deixar de fumar. M’agrada, també, que defensi la compra de llibres que segurament no llegirà mai: els llibreters hauríem de convidar-lo a un cicle de conferències abans no acabi l’Any del Llibre i la Lectura.

Cada article comença amb la llista, a l’esquerra, dels llibres comprats i, a la dreta, dels llibres llegits. L'impuls incontrolat de comprar un llibre, llegir llibres d'amics escriptors, observar com una dona llegeix un llibre seu, emprenyar-se amb una novel·lista perquè fa servir una frase impròpia de l'argot futbolístic, mesos que llegeix molt i compra poc, o a l'inrevés... Com que la inspiració em fuig, aprofitaré la idea per copiar-la descaradament. Començaré amb els llibres llegits al mes d’octubre.

Ja he escrit sobre Pandora al Congo. Només afegiré que és un llibre que em facilita molt la feina. La novel·la d’Albert Sánchez Piñol pertany al grup de llibres que poden agradar gairebé a tothom, des del lector ocasional que només pretén passar una estona agradable al lector que vol llegir literatura literària. Una mina.

Tenia pendent des de l’agost la lectura de La mirada de l’àngel de Drago Jančar, un volum de contes una mica irregular que recull alguns relats excepcionals. Manel Ollé ens va deixar als comentaris de l’apunt sobre L’atzar de lluita una crítica, inèdita aleshores, d’aquest llibre i de L’estirp de la solitud, amb Simona Škrabec com a traductora i autora respectivament. El número de novembre de L’Avenç recull aquesta crítica que Manel Ollé ha ampliat per escriure també sobre L’atzar de lluita, cosa que m’alegra, com m’alegra també que ahir el recomanés Vicenç Villatoro al programa De llibres, ni que fos amb un comentari tan breu com desafortunat.

Jo, un altre d’Imre Kertész em va servir de pretext per parlar de l’autor aquí. Un deute pendent de feia molt, perquè he esmentat Kertész en diverses ocasions i fins llavors no li havia dedicat un apunt. El bloc és jove, però, i vull creure que tindré ocasió encara de parlar de molts llibres i autors des de l’objectivitat i el rigor universals que em caracteritzen.

És difícil parlar de llibres com Home lent de Coetzee, en què el joc metaliterari està trenat de manera tan subtil com apassionant. M’ha agradat molt, encara que alguna errata m’ha volgut enterbolir la lectura. Elizabeth Costello apareix decidida a intervenir en la vida del protagonista, amb una manera de tenir cura del malalt molt emprenyadora. Un veritable corcó. Sembla decidida a mostrar-li un ampli ventall de possibilitats perquè el protagonista prengui decisions i passi alguna cosa. Element fonamental en una novel·la, això de l’acció; perquè si no passa res no hi ha novel·la. Elizabeth Costello, però, no és gens fiable: comet la mateixa mena de prejudicis que els altres personatges i s’equivoca tant o més que ells a l’hora d’interpretar la realitat de la ficció.

Eutanasia della critica de Mario Lavagetto és un llibret que ajuda a pensar la situació dels estudis literaris a Catalunya. L’autor escriu sobre la salut de la crítica literària a Itàlia i, és clar, una tradició crítica tan espectacular com la italiana fa que els retrets que l’autor llança contra els diversos corrents em facin sentir una mica d’enveja, si ho miro des d’aquí. Com m’agradaria, per exemple, que el batibull anomenat Estudis Culturals estigués ara en crisi a Catalunya, quan de fet ha passat de puntetes pel món acadèmic i cultural. Una pena, perquè molt més que una historiografia literària reverencial envers el passat, trobo que ens cal assajar formes de crítica des de la perifèria; i els Estudis Culturals ofereixen eines molt útils. Caldria, però, posar abans entre parèntesi el discurs dominant sobre quina cosa sigui la normalitat; cosa ben difícil.

Comento aquí Dissabte d’Ian McEwan. Només afegiré que trobar-me amb una altra traducció de Dolors Udina em va fer pensar en la invisibilitat dels traductors. Crec que hi ha un pacte no escrit entre lector i traductor: mantenir la ficció que llegir el traductor és en realitat llegir l’autor —perquè el text que efectivament llegim és una lectura que el traductor fa de l’obra orginal. Si la ficció es manté, si la traducció no grinyola, si el traductor passa, doncs, desapercebut, és perquè hem llegit una bona traducció. Que un traductor sigui invisible no és, doncs, un retret sinó un elogi.

Carrer Ordener, carrer Labat de Sarah Kofman és un llibre molt dur. Al París ocupat pels nazis, una nena jueva opta per trair la seva família i s’esforça per obtenir el reconeixement i l’aprovació de la dona que els ofereix refugi. La memòria del pare deportat i mort als camps de concentració és la figura al voltant de la qual giren les complexes situacions en què amor i lleialtat lliuren una batalla cruel. M’ha recordat L’analfabeta, d’Agota Kristof: l’experiència difícil que s’expressa de manera senzilla, com si l’esforç de recordar moments terribles demanés un estil planer per deixar-se escriure.

Para Roberto Bolaño de Jorge Herralde recull escrits que ja he llegit en altres llocs i no aporta gaire al coneixement del novel·lista català d’origen xilè. Potser les fotos.

Sis homes de Josep Maria Fonalleras m’ha sorprès per l’elegància del joc metaliterari. Això de la metaliteratura ja ha estat explotat de maneres molt diverses i a Sis homes es toca el vessant de la impossibilitat de traslladar una realitat de ficció a la ficció, de manera que la impossibilitat mateixa esdevé el nucli des del qual es desenvolupa la narració. L’autor ho fa amb un domini i, sobretot, amb una contenció admirables; ben lluny de l’exhibicionisme de molts metaliterats maldestres.

Finalment, Lacan d’Alain Vanier; no per Lacan mateix sinó perquè tinc la intenció de tornar a llegir alguns llibres d’Slavoj Žižek i em calia clarificar alguns conceptes com Gran Altre, subjecte suposat saber, objecte a, etc.

Si seguís el joc de Nick Hornby, ara hauria de fer el llistat de llibres comprats al mes d’octubre, però malauradament no n’he comprat cap.