Com potser alguns sabeu, aquest mes d'agost la llenguaddicta ha fet un viatge de pel·lícula per alguns països del nostre estimat vell continent. El viatge va començar a Barcelona -bé, per ser més exactes, a Lavern (a l'Alt Penedès)-, des d'on una sevillana i una servidora sortíem amb el cotxe de ma mare el dilluns 16 a les 10 del matí, camí de l'aeroport a recollir un polonès (l'organitzador del viatge: un fotògraf amic meu, un dels molts polonesos que he conegut a Anglaterra). Del Prat, marxàvem directes per l'autopista cap a Venècia, on havíem de recollir el quart passatger, un noi albanès.
A la frontera francesa, la policia ens va aturar per a preguntar-nos on anàvem i per què. El fet que jo parlés francès va suavitzar un oficial de policia que semblava que tingués ganes de brega, i vam poder continuar el nostre viatge sense problemes. Un cop arribats a Itàlia, un policia italià ens va fer les mateixes preguntes que ens havia fet el policia francès, i el fet que jo m'atrevís a parlar italià va suavitzar l'oficial, que semblava que també tingués ganes de brega... Poca feina...
La gran sorpresa del viatge ens la va donar l'albanès: en arribar a Venècia vam descobrir que parlava un italià força correcte i fluïd, la qual cosa ens va ser de gran utilitat aquells dos primers dies.
La llengua franca del viatge va ser l'anglès, és clar, perquè era l'única que tots quatre compartíem. Però dins del cotxe se'n van sentir un parell més: la sevillana i jo fèiem servir el castellà, i l'albanès ens va sorprendre a tots (un cop més), especialment al polonès, en parlar-li en la seva llengua amb força fluïdesa, de manera que de tant en tant, els homes parlaven polonès i les dones parlàvem castellà.
A Venècia vam agafar un ferry (30 hores a través de l'Adriàtic) fins a Grècia. I quina va ser la nostra (nova) sorpresa en descobrir que l'albanès també parlava grec. La següent parada va ser Tirana (casa seva), on un cop més va fer de guia i d'intèrpret per a tots nosaltres. A mesura que avançava la setmana, l'albanès (enganxat tot el dia a la sevillana) anava millorant les seves nocions de castellà, de manera que les nostres converses van deixar de ser privades... Què li farem...
De Tirana vam anar a Montenegro, i no, l'albanès en aquesta ocasió no ens va poder ajudar, perquè no coneixia el serbi. Nova sorpresa, aquest cop per part del polonès: barrejant la seva llengua amb una mica de rus, i fent un accent peculiar, va poder-se comunicar amb els locals sense cap problema per a les necessitats bàsiques: comprar, demanar direccions, etc. ¡Salvats també a Montenegro!
A Bòsnia, Hongria i Àustria, va tornar a ser el polonès qui ens va fer d'intèrpret, perquè a tots tres països la gent (a Bòsnia i Hongria la gent gran sobretot) parlaven alemany (i ell el parla amb tanta fluïdesa com parla l'anglès). Amb tants de poliglots al seu voltant, la llenguaddicta només va poder fer gal·la de les seves habilitats lingüístiques a Arles (França), on vam parar un matí -ja de tornada- per a visitar una de les exposicions de fotografia més importants d'Europa: Rencontres. És maco ser útil...
Si posem totes juntes les llengües que tots quatre parlem i/o comprenem, em sembla que cobrim gairebé tota Europa: castellà, català, anglès, francès, italià, portuguès, grec, alemany, polonès, albanès, serbi, rus, txec, eslovac, llengua de signes espanyola, llengua de signes catalana i llengua de signes anglesa.
Déu n'hi do.
La darrera sorpresa del viatge ens la va tornar a donar l'albanès. A Catalunya vam visitar el monestir budista del Garraf. A les parets del refectori, uns panells amb informació (en català) expliquen els origens del budisme i del llinatge dels monjos que viuen al monestir. La sevillana intentava llegir el que hi deia, sense entendre molt del que llegia -al·legant que li costava molt perquè el català és una llengua difícil-, mentre que l'albanès, en tan sols uns minuts exposat a la nostra llengua (escrita), va ser capaç de traduir-li a l'anglès, amb força precisió, tota la informació dels cartells.
A la nit, l'albanès ja feia preguntes bàsiques en català als amics que ens van acollir a casa seva les últimes dues nits del viatge, a Lavern, i va ser capaç de seguir algunes de les converses en català al voltant d'una taula espectacularment parada, amb tot d'especialitats de la nostra cuina: truita de patates, truita d'albergínia, pa amb tomàquet, embotits i formatges, coca de recapte, escalivada, crema catalana, vi negre fet a casa, i mistel·la i rom cremat per a rematar l'àpat.
Com m'agrada viatjar...