Assegurances de viatge

Quan compres un vol amb Ryanair, abans de fer el pagament t'ofereixen un munt de serveis: que si vols un cotxe de lloguer, que si vols una habitació a un hotel, que si vols una maleta amb les mides reglamentàries per anar a cabina... i, per descomptat, una assegurança. Ahir vaig fer captura de pantalla de l'avís de l'assegurança, perquè em va semblar una perleta lingüística. Analitzem-la acuradament.

"Una emergència a l'estranger li pot costar MILERS" (¿milers? ¿milers de què?)

Interessant "ce doblement trencada" a la paraula "assegurança", trencada per baix i també per dalt: segur que aquesta ce no tenia assegurança...

"El cost mitjà de repatrició": això és cosa de les retallades, segur. Em jugo el que volgueu que una "a" deu ser caríssima en el món de la publicitat.

Atenció al botonet verd: aquest és cosa dels de Ciutadans, hi poso la mà al foc.

Però "the Oscar goes to", la cobertura pròpiament de l'assegurança, que inclou:

"Accident a un viatge": és a dir, si ets a Londres d'escapada de cap de setmana i tens un accident al matí, al bus, i a la tarda, al metro, tu tries per a quin vols l'assistència... (¿o serà que volien dir "viatger"?)

Quina vergonya...

L'alcaldessa de Torrent (al País Valencià), demana disculpes en un acte del PP per parlar valencià.

Ni una

io soi catalana, eh?

Ahir a la tarda, en un autobús de Barcelona, vaig copsar aquest fragment de conversa:

Dona (marcat accent català): Sí, sí, ya lo conosco el Carmelo yo... Tengo familia al Carmelo.

Home: ¿Conoce la plaza X?

Dona: És clar que la conosco, ui, la d'anys que m'hi he pasado yo en esa plaça.

Home: ¿Cuántos años tiene usted?

Dona: Mire, jo li parlo en català, perquè io soi catalana, eh? Si em parlés vostè en anglès, encara ens entendríem, perquè tinc família a Anglaterra, però en castellà, es que no me sale.

Home (amb un lleu accent andalús): No, si jo el català el parlo perfectament. ¡Fa 50 anys que visc a Catalunya!

Dona (a una noia jove que -crec- que anava amb ella): ¿Veus? El hombre parla catalán.

Puertorrican spanish

Nota inicial: escric amb un teclat sense accents, dieresi, ni, per descomptat, ce trencada.

Soc a Puerto Rico. Hom diria que aqui parlen castella, pero no ben be... Quan fa una estona que sents parlar la gent dius: 'Jo els entenc', pero alguna cosa sempre se t'escapa. I llavors t'adones que l'estructura es, en moltes ocasions, un calc exacte de l'angles. I no parlo nomes de lexic (que tambe: 'El plomero me dijo que tenia que cambiar la llave). Que us sembla aixo?: 'OK, que tu quieres? Llamame pa'tras'.

Vull aprofitar el viatge per explorar les llengues autoctones. Estic segura que malgrat la forta presencia del castella i de l'angles, a l'illa ha de quedar algun vestigi de les llengues anteriors a la colonitzacio. Si algu vol donar-me un cop de ma, li estare molt agraida.

El bilinguisme que es respira aqui es estrany. Estem en una antiga colonia espanyola que s'ha convertit en un estat de USA. Gairebe tothom enten i parla l'angles i el castella (veuen les pel.licules en VO sense subtitular, llegeixen diaris d'aqui i de USA). Pero el canvi i l'alternanca de codis es impressionant. No es nomes que de tant en tant facin servir paraules d'una llengua quan parlen l'altra, sino que passen de l'una a l'altra amb molta mes frequencia que nosaltres. Normalment tenim clar que la llengua es un habit, que quan entres en contacte amb algu en una llengua, la mantens per sempre (en la majoria dels casos). He sentit converses aqui en les quals els interlocutors canviaven del castella a l'angles com si res, i no eren casos concrets (com seria l'us del discurs directe per explicar que ha dit algu anteriorment).

Be, ja veieu que tinc feina aquests dies. Espero que m'arribi el temps per a tot.

No hablo catalán. Además soy francesa

Dilluns 15 de setembre de 2008, a l’entrada d’un gimnàs molt esnob de Barcelona.

P.R.: ¡Hola, bona tarda!
Recepcionista: ¡Hola! ¡Dígame!
P.R.: Hauria de programar el control mèdic. Ja el vaig pagar el més passat, però encara no l’he passat.
Recep.: ¿Usted va a pagar el control con targeta o en efectivo?
P.R.: No, només hem de decidir quin dia el faré, ja el vaig pagar.
Recep.: Perdone, ¿cómo lo va a pagar?
P.R.: A veure... no-més el vull pro-gra-mar. Ja el vaig pa-gar.
Recep. [amb la cara irritada d’una persona que pensa que parla amb un nen capritxós]: Lo siento, no hablo catalán. Además soy francesa.
P.R. [després de deu segons de silenci per calmar-se, i de manera amable]: Perdona, ¿que hi ha alguna col·lega teva que parli català?
Recep.: No, ahora no, lo siento, ninguna de las que estamos aquí ahora habla catalán.
P.R. [amb un somriure d’angelet]: Oh, really? I’m soooo sorry, darling, I’m Italian and I don’t speak Castilian. Well... I was trying to tell you that I wanted to... [etc.].

Informació rellevant: P.R. és un company de la facultat, lingüista també, italià (tal com li confessa a la recepcionista). La seva llengua primera (o materna, si voleu) és el friolà, que, al contrari del que molts puguin dir, no és un dialecte, és una llengua (ja coneixeu la peculiar situació político-lingüística que viu Itàlia). Des del primer moment que va arribar a Catalunya, per fer el doctorat, en P.R. s'ha comunicat en català amb tothom. TOTHOM. Millorant amb els anys, ho constato. És, com a mínim, un exemple digne d'un aplaudiment. Jo em trec el barret.

Rectificació

Rectifico les dades del post anterior. Aquest matí ha fet la seva exposició la ponent galega, i quina ha estat la meva sorpresa quan ha començat a parlar ¡en català! És a dir, el canvi de llengua no era per ella, està clar. Però, llavors, ¿qui l'havia exigit? El misteri s'ha resolt a mig matí quan, en donar-se una mena d'enrenou per si la interpretació s'havia de fer en català o en castellà, algunes persones hem alçat la veu demanant si realment hi havia tants assistents castellanoparlants com per haver de canviar-nos tots al castellà. Les conferències han seguit en català fins que a primera hora de la tarda he vist una dona que s'aixecava de la cadira i anava a parlar a cau d'orella al doctor Josep Quer (organitzador del seminari). Automàticament, ell ha anat a la cabina on hi havia els intèrprets orals, i la interpretació ha canviat a castellà. Un cop localitzades les dues persones castellanoparlants (aquella dona i el seu acompanyant), he sabut que són d'Alacant, la qual cosa encara m'ha semblat pitjor.

Al final del seminari ens han passat una enquesta de valoració de l'organització. Podeu imaginar que no me n'he pogut estar d'expressar la meva indignació.

A passar pel tub, un cop més

Avui he assistit a la primera de les dues sessions d'un seminari sobre llengües de signes com a llengües minoritàries, al CCCB. Segons el programa, totes les ponències tenen traducció simultània al català, i a la llengua de signes catalana. Els ponents són, tots dos dies, majoritàriament catalans (oients o sords). Com a convidats hi ha dos anglosaxons, un holandès, un alemany, una brasilera i una galega. I ara ve la pregunta del milió: ¿sabeu en quina llengua han fet les interpretacions simultànies els dos intèrprets que teníem a la sala? ¡¡BINGO!! En castellà, a petició del senyor Josep Mª Mestres, per -textualment- "consideració amb les persones que assisteixen al seminari des d'altres indrets del territori espanyol" (i.e., la ponent galega, ja que els foranis tenen interpretació a l'anglès). I això en un seminari on pràcticament tots els assistents són lingüistes. Doncs mira, jo vull que les facin en portuguès, en consideració amb la ponent de Brasil (que entén el català i el castellà perquè és lingüista, perquè té com a llengua primera una llengua romànica, i perquè fa l'esforç d'entendre'l ja que és una persona sensible a les minories). És que té gràcia la cosa. El seminari es diu "Les llengües de signes com a llengües minoritàries", i es debat el fet que durant segles han estat menystingudes i no considerades llengües. Al seminari s'ha presentat l'estat actual de la llengua de signes catalana i de la llengua de signes espanyola, s'ha parlat de la lluita que s'ha hagut de dur a terme perquè fossin considerades llengües de ple dret i, finalment, oficials a l'Estat espanyol. Es parla del fet que les persones sordes porten tota la vida havent d'adaptar-se a diverses situacions comunicatives en què no se'ls ha permès fer servir la llengua pròpia, la signada... i ve una ponent de Galícia (ni de Castella, ni de Madrid, ni d'Extremadura, per dir 3 comunitats a l'atzar), d'una comunitat on hi ha cooficialitat lingüística, i ens passem al castellà perquè sí.

Un pas endavant... cinc enrere.

Castells per a somiar

¿Algú ha vist La Vanguardia d'avui? Jo sí, i m'he quedat de pasta de moniato quan he obert la secció "Vivir". Tres pàgines senceres dedicades al món casteller: als concursos de castells, a les proeses de les diferents colles, una descripció completíssima de les parts d'un castell... Només això ja és tot un aconteixement digne de celebració, però el que realment ha deixat sense paraules la llenguaddicta ha estat la redacció del reportatge. La convivència textual entre el català i el castellà (obligada, en part, pel fet que molta de la terminologia castellera és intraduïble, com és el cas de les manilles o l'enxaneta) ha arribat fins i tot a la denominació dels castells: tres de deu, quatre de nou sense folre... (haurien pogut fer-la amb xifres: 3 de 10, o fins i tot traduir-la, ¡quin espant!). M'ha meravellat -no sabeu fins a quin punt- llegir "baixos", "cap de colla", "acotxador"; he xalat amb coses com "[...] los Castellers de Vilafranca podrían probar un primer castell de este nivell, el espectacular tres de vuit aixecat per sota". ¡¡¡I tot això sense ni una sola cursiva!!! Bé, no és del tot cert: "[...] la creación de una nueva colla, los Salats de Súria, formada en esta localidad del Bages a partir del ambiente caramellaire".

És cert, però, que la lectura es fa farragosa i lenta per als bilingües, o potser és tan sols que tot just m'acabava de llevar i la sorpresa m'ha agafat desprevinguda. D'altra banda, el dia d'avui té una llum diferent.

Deixeu-me somiar amb aquests castells, tal com proposa el títol.


Post post: En un dels comentaris s'ha copiat un enllaç de El País on podem comparar el tracte que en fan d'aquest mateix tema. Si el voleu llegir, cliqueu aquí.

Tota una lliçó

Fa dues setmanes, en una excursió dels grups de 3r i 4t de l'escola on treballo. Som al metro:

Senyor 1: ¿Váis de excursión?
Nen: Sí. ¿De dónde es usted?
Senyor 1: De aquí, ¿por qué?
Nen: Ah, com que no parla català...
Senyor 2: ¿I tu d'on ets?
Nen: De Xile.
Senyor 2: ¡Jo també!

(La conversa continua entre tots dos en català. És l'hora de baixar del metro):

Nen: Adéu.
Senyor 2: Adéu.
Senyor 1: Bé, adéu.


NOTA: El nen fa menys d'un any que viu a Catalunya.

Usos lingüístics

Malgrat que els humans ens regim per aquella norma que diu "una persona-una llengua", que no és més que l'establiment de la llengua d'interacció amb les persones habituals del nostre entorn, i malgrat que aquesta norma (i aquest hàbit) és pràcticament inamovible (¿quants no haureu intentat canviar aquesta tendència i us haureu sentit estranys parlant amb X en una llengua que no és la que acostumeu a fer servir entre vosaltres?), Internet, i concretament la blogosfera, està aconseguint canviar aquests hàbits.

L'exemple el tenim en el meu blog, on la llengua d'interacció entre la meva mare i jo és el català, quan a casa ha estat sempre el castellà (tot i que totes dues som catalanoparlants, o més ben dit, ella ho és de tota la vida, perquè era la llengua que parlaven a casa seva, mentre que jo ho sóc per convicció i bastant a posteriori). I penseu que es tracta del cas més complicat de canviar, perquè la llengua materna se'n diu per alguna cosa, la mare és la primera persona amb qui et comuniques, i per tant, aquell codi que s'estableix entre mare i fill és etern.

Potser costarà fer el pas a l'oral (la llengua que espontàniament usem entre nosaltres és el castellà, i molt em temo que serà impossible canviar-la, ja ho hem intentat en moltes ocasions), però com a mínim, en l'espai multilingüe del meu blog res no és impossible.

Salut i llarga vida a les llengües minoritzades.

El [so] d'en Pitus

Vaig tenir la "sort" divendres passat d'anar al teatre amb els alumnes de cicle superior de l'escola on treballo. Deixant de banda la meva opinió sobre el fet que el teatre infantil actual fa pena (persisteix una mena de tendència a pensar que els nens són estúpids), volia aixecar la meva veu contra un teatre català (i en català) que no es preocupa per les normes fonètiques, lèxiques i sintàctiques de la nostra estimada (i poc valorada) llengua.

Només perquè us en feu una idea, a la sessió de divendres de l'obra El zoo d'en Pitus (adaptació del llibre de Sebastià Sorribas), els actors van deixar anar algunes perles com les que anoto a continuació:

• "Bueno", "vale", "pues" (profusament, amb la corresponent adaptació fonètica)
• "De poca monta" (sense cap mena d'adaptació)
• "El dramaturg és qui s'encarrega d'escribir l'obra" (amb adaptació fonètica, és a dir, sense la r final)
• "[so] d'en Pitus" per "[zo:] d'en Pitus" (constantment, com una tortura xinesa)
• "mariposa" (...)
  

I això sense comptar el munt de pronoms febles que van ser exterminats, d'africades on haurien de sonar fricatives, d'ensordiments i castellanismes diversos que en no tenir a mà una llibreta (i tenir feineta a controlar els alumnes que menjaven xiclet d'amagat), no vaig poder anotar.

Si el teatre català no aposta pel català, "apaga y vámonos".