Una pedra més

Poseu que hi ha una finca –privada— situada a tocar del parc natural de la serra Mariola, en el límit entre el bosc i les terres cultivades. La neu i el vent han afectat la vegetació, molt densa i poc madura, de pins relativament joves i brolles i matollars nascuts sobre els bancals abandonats. La zona ha esdevingut, per això, un punt especialment delicat, perquè a l’acumulació incontrolada de ramulla s’hi afegeix la proximitat a zones agrícoles, la facilitat d'accés i la seua situació a la part baixa de la gran massa forestal que sobreviu encara a les ombries de la muntanya. Poseu que un grup de voluntaris es plantegen la necessitat de fer-hi alguna actuació que, si més no, contribuisca a millorar aquesta situació i a disminuir el risc que, en temporades menys propícies, el foc s’inicie o s’estenga amb major rapidesa per aquest punt. I poseu, finalment, que uns i altres –propietaris i voluntaris— s'hi posen d'acord i mobilitzen no solament a altres grups per tal que facen una mà en aquesta acció, sinó també a les administracions (local i autonòmica) perquè posen els seus mitjans i col·laboren en la intervenció. Poseu-ho tot junt, i tindreu un exemple bastant ajustat del què és, i representa, la custòdia del territori, de la què ja he parlat en diverses ocasions en aquest blog.

Dissabte passat vam estar fent custòdia del territori a Bocairent. La jornada la van organitzar Avinença –com a xarxa valenciana d’associacions i entitats de custòdia— i els amics i amigues de Mariola Verda, que són una d’aquestes entitats preocupades per la conservació del patrimoni natural valencià. Hi van col·laborar la Creu Roja de Banyeres, l’Ajuntament de Bocairent i la pròpia Conselleria de Medi Ambient. I, evidentment, la propietat de la finca sobre la què es va actuar. Un centenar de persones –moltes d’elles, membres d’altres associacions que formen part de la xarxa i que, com els voluntaris de Friends of Avinença, s’hi van voler sumar a la iniciativa— vam estar ajudant a eliminar el brancam acumulat en aquesta zona, junt al Mas de Terrers i als peus de la Serra Mariola, en la que les espècies típiques de la màquia i el bosc mediterrani comencen poc a poc a fer-se presents. Per la vesprada, una visita guiada al casc antic de Bocairent i a les Covetes del Moros per a tots els participants, va completar una jornada magnífica.

I, al remat, per què? És cert que, des del punt de vista pràctic, una acció com aquesta, limitada a un lloc i un moment molt concret, no passa de ser un simple granet d’arena. Calen molts més recursos per tal de poder dissenyar i executar actuacions racionals (i cal insistir en això: dissortadament, amb això de les neteges, segueixen fent-se massa barbaritats a les nostres serres) que reduisquen el risc d’incendis en àrees crítiques, amb criteris ecològics i sense posar en perill la conservació del sòl i de les espècies de flora i fauna que hi viuen. Però la possibitat que la pròpia societat civil –entitats i propietaris— s’organitze per a actuar, i que les administracions públiques hi presten el seu suport actiu i la seua col·laboració, representa una via d’actuació que no hauriem de rebutjar: a molts altres països del món ho saben, i han fet de la custòdia del territori una eina imprescindible per a la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic, i per a la implicació social en aquesta conservació. La nostra capacitat, com a ciutadans i ciutadanes, és molt major de la que sovint assumim, i la custòdia del territori una de les vies de què disposem per tal d’exercir una responsabilitat directa i compartida en la preservació d’un patrimoni comú. I és tanta la faena que queda per fer, tan gran la paret que volem bastir, que tota pedra hauria de ser, ara i sempre, benvinguda...