De porquets rodoladissos

I un dia ens plouran del cel ocells de colors que, menats amb destra precisió (i precisa destresa) pel dit índex d'una dea, cauran damunt dels nostres caparronets de simis equilibristes. De porquets rodoladissos. I ni amb cascs de manobra, ni amb envans de pedra picada, prodrem evitar l'impacte (deliciós, per cert) dels projectils de la dea dels ocellets damunt la nostra carcanada. I li oferirem, amb un somriure i un  extra-bonus, la nostra vida. Pluf, farem quan ens encerti de ple un dels moixonets. Pluf. I ens fondrem fent mil bombolletes de colors que s'enlairaran, amb aquell enlairar-se evanescent de les bombolletes de colors, cap al no res. I si veiem que l'ocellet cau massa lluny, o massa a prop, rodolarem, amb el gràcil rodolar dels porquets rodoladissos, per anar-lo a trobar. Perquè ens pugui caure just damunt de la carcanada. Pel plaer de donar plaer a la dea dels ocellets. Pluf, bombolletes de colors i un altre extra-bonus. 

Preneu-nos, dea dels ocells, feu-vos vostre tot el que som, tot el que tenim. Tot el que volem. Us oferim la nostra riallera i rodolodissa vida, disposeu-ne com vulgueu: és ben vostra.

Perquè en aquest món de palmeres i escuts de formigó, el plaer més gran del món per aquest humil simi equilibrista, per aquest modest porquet rodoladís, és fer-vos feliç.

Visions

No em diguis coses que m’agrada sentir, perquè corres el risc que me les cregui(*).

(*) Sí, és cert: vist des de darrere unes ulleres de pasta, el món mola més.

Patrimonis

Un cop reunits els òrgans vitals i els set sentits de mi mateix en assemblea general extraordinària celebrada a l’indret de la consciència que regeix les pulsions,  UN Egoista Servidor –i Cagadubtes Ocasional– (a partir d’ara, UNESCO), ha pres la resolució inapel·lable de declarar-te Patrimoni de la Meva Individualitat. 

 

De la Meva Individualitat que, de fet, –ja ho saps– és ben Teva.

Quatre

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;

A priori, no hi ha camins. O n’hi ha molts. De fet, tot és un camí. O no ho és res.
A priori, tot és una possibilitat. O no és res. Perquè, de fet, una possibilitat no és res. O ho és tot.
A mesura que avancem, obrim nous camins. I en tanquem d’altres pel sol fet de no caminar-los.
A mesura que prenem decisions, creem noves possibilitats. I en descartem d’altres pel sol fet de no intentar-les.

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!

Potser el secret de tot plegat és saber passar per aquells camins que ens porten on volem arribar. Saber prendre aquelles decisions que en obren les possibilitats cap allò que desitgem. Uf.

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Però, al capdavall, què en sabem, nosaltres, d’allò que volem? D’on volem arribar? De què desitgem? I més enllà d’això, què farem quan arribem on volem arribar? Aturar-nos? Descansar? Morir? Mirar enrere i recrear-nos amb l’encert de les nostres decisions? No, no pot ser. El secret de tot plegat no és arribar. És caminar. És decidir. Avançar. Endavant, sempre endavant. I després d’un camí, un altre. I després de cada decisió, una nova oportunitat.

que tot està per fer i tot és possible.

Viure és, doncs, avançar. Per uns camins que no existeixen fins que no els caminem. Per unes possibilitats que creem amb les pròpies decisions. Dit així sembla clar: viure és, també, ser lliure. Viure és (alehop!) saber que tot està per fer. Que tot és possible.


I com que resulta que sí, que és veritat, que tot és possible, una tarda qualsevol dues decisions que venen de centenars, o de milers, o de milions, o de tres decisions prèvies, ens fan coincidir en l’espai i en el temps. Tu i jo. I decidim (perquè viure és decidir), que a partir d’ara ballarem la vida junts. Un, dos, tres, un dos tres.

I quatre.

Funcions d'estat

A tercer de BUP, el Grifell ens va introduir a la termodinàmica. Ens parlava de la temperatura. De la pressió. Del volum. De l’entalpia. De l’entropia. I de les funcions d’estat.

Les funcions d’estat, deia el Grifell, són aquelles que només depenen de l’estat inicial i de l’estat final del sistema, i no del camí que recorre aquest sistema per anar d’un estat a l’altre. I com que no m’explico, val més que posem un exemple.

Anem a suposar que agafem el senyor Venanci de Girona (que té sis fills) i que el pengem d’un globus aerostàtic a cinquanta metres d’altura. A aquesta alçada, el senyor Venanci de Girona tindrà (a més de sis fills) una energia potencial èquits. Però suposem que deixem anar llast i el senyor Venanci de Girona (que té sis fills i una energia potencial èquits) s’eleva fins als confins de la troposfera, a deu mil metres d’altura. En aquest estat final, el sistema (és a dir, el senyor Venanci de Girona), tindrà sis fills i una energia potencial igriega. I, ai las!, resulta que, com que l’energia potencial és una funció d’estat, no importa si el senyor Venanci de Girona arriba als deu mil metres d’altura pujant directament en vertical des dels cinquanta metres inicials, o bé hi arriba després d’haver fet escala a els Omellons (repeteixo: els Omellons) per fer un cafè. A deu mil metres d’alçada l’energia potencial del senyor Venanci de Girona sempre serà igriega, independentment del camí seguit per arribar-hi.

I això m’ha portat a pensar en tu.

Us explicaré un secret. Cada matí, abans de sortir del llit, abans posar els peus a terra, abans fins i tot d’obrir el llum, ens fem un petó. Ens busquem a les fosques, d’instint, mig burlant el somieig. I ens trobem. Sempre ens trobem. I així comencem el nostre dia.

I ja que hi som, us explicaré un altre secret, que a hores d’ara ja no ho és tant. Cada nit, quan ja som dins del llit, just abans de tancar el llum, abans de caure rendits pel cansament acumulat, ens fem un petó. I així acabem el nostre dia.

Tot i que el Grifell mai no ens ho havia explicat, els teus petons també són una funció d’estat. Cada matí, després del primer petó, saltem del llit i se’ns obren una infinitat de camins. I no tots són precisament planers. Però independenment que el dia enfili un camí més o menys costerut, menys o més ple de sots, sé que al final d’aquest camí hi ets tu. Perquè tots els camins menen a tu. I als teus petons de bonanit, que són l’estat final perfecte del nostre sistema. Aquest plaent estat final que no depèn en absolut del camí seguit, perquè sempre, sempre, sempre, per mil camins que caminem, sempre és el mateix. Igual de perfecte. Igual de plaent.

Perquè, al capdavall, tu, jo i els nostres petons som pura termodinàmica.

Bicicletes a Beijing

No sé quantes bicicletes hi ha a Beijing. O quanta gent hi ha al món. O quants anys llum ens separen de les cancarulles de l'univers.

Però sí que hi ha una veritat incontestable que la conec amb precisió mil·limètrica. Amb exactitud cartesiana. Amb estricta determinació. Amb rigurosa certesa.

Que t'estimo.

Que t'estimo molt. Que t'estimo cent. No, més. Mil. T'estimo mil. No, encara més. Molt més. Moltíssim més. Tres. Sí, això mateix. Tres.

T'estimo tres.

Tal nit farà un any

Tal nit farà un any que obríem la porta de casa i ballàvem un vals. Un, dos, tres, un, dos, tres. Touché, senyoreta. Touché. Permeti'm que em presenti: sóc el seu company de vida. El seu amant etern. Un pallasso amb alts i baixos que farà la muntanya russa de la vida amb vostè, missenyora. Però ojo, que això va en sèrio i no té marxa enrera. Res ja no serà igual: desea guardar cambios?

(Intueixo un sí, sí, sí, fent saltets damunt del llit amb les ales esteses.)

Tal nit farà un any i tal altra en farà més. Mil. Vint-i-dos. Tres i tot.

E tale notte capirai, in un solo momento, cosa vuol dire un anno d'amore.

O mile. O ventidue.


Powered by Castpost

Un qualunque mattino

Surto de casa. Encara és fosc. El sol no ha sortit, però jo sí: tris-tras, tris-tras. El sol no ha sortit i encara és fosc, però ja som al matí. Perquè jo sí que he sortit. Tris-tras, tris-tras. Ja som al matí. I no pas pel sol, que no ha sortit, sinó per mi, que sí que ho he fet. Tris-tras, tris-tras. Ben mirat, el matí el faig jo, que sí que he sortit, i no pas el sol, que no ho ha fet. Més ben mirat encara, jo sóc el matí i camino cap a l'estació. Tris-tras, tris-tras. El sol dorm.

Duc a la mà esquerra el telescopi de Schopenhauer i un entrepà de pernil dolç. La mà dreta la tinc a la butxaca. Perquè jo sóc el matí, i els matins tenim butxaques per guardar secrets. Per amagar tresors. I jugo amb el mocador, que encara fa olor de planxa. De cotó. I amagada sota el mocador et trobo a tu, que has vingut. Que et duc a la butxaca. Perquè jo sóc el matí i tinc butxaques per amagar tresors. Perquè tu ets petita, ja ho saps, i, és clar, no pots anar soleta, perquè et perdries i potser et trepitjarien i això no pot ser. Perquè tu ets petiteta. Mira com n'ets, de petiteta, que les teves ales encara no volen. Que et deixes endur pel matí, encara que el sol no hagi sortit i sigui fosc. Tris-tras, tris-tras.

I passaran les hores. Una, dues, tres. Vint-i-dues. I el sol potser sortirà, però no el veurem, perquè avui és dilluns i plou. I passaran les hores, una, dues, vint-i-dues, i el sol encara no haurà sortit. Però jo ja no seré el matí, sinó la tarda. Perquè les hores hauran passat. I, sota el sol del migdia que no surt, encara duré, a la mà esquerra, el telescopi de Schopenhauer. I la mà dreta la tindré a la butxaca. Perquè ara seré la tarda i les tardes, com els matins, tenim butxaques per guardar secrets. Per amagar tresors. I jugaré amb el mocador. Un fazzoletto de seda. I amagada sota el fazzoletto, tu.

Si tu vols, ningú no ens veurà i jo et faré pessigolles. D'amagat. Sota el fazzoletto di seta. Mentre acaba de passar aquesta tarda qualsevol. Irrepetible.

Fins que passin les hores. Una, dues. Vint-i-dues. Fins que arribi un altre matí irrepetible qualsevol: el matí de demà.

El matí de sempre.

Dos i dos, vint-i-dos

Això no és un vals

No passa gaire sovint, però de vegades passa: les lletres s’ajunten, el món es torna borrós i has de deixar de llegir per treure’t les ulleres i fregar-te els ullets. És un moment perfecte de felicitat perfecta. Touché, punyetera: m’has fos. Però no ho reconeixeré mai davant de ningú, llevat de tu. Perquè els homes no ploren. I menys de felicitat.

I, casualitat o no, per fer el moment encara més perfecte, mentre tot això passava, de fons algú cantava veritats. Veritats perfectes. Veritats reals.

T'estim, tot i que això sigui un post i no un vals. T'estim molt.

Wa yeah!

Ets a la fenya i t'aixeques per anar al lavabo. Tris-tras, tris-tras. I tot d'un plegat no ets en Zinc, sinó la Judi Garland saltironant per un caminet de rajoles grogues. Tralarilo, tralarilorà. Som dilluns al matí, però tu estàs content, ves. Més que content. Feliç. I aprofites la intimitat del lavabo per posar-te a xiular allò de haser del lunes otro sábado, crusar en rojo los semáforos... I tot d'un plegat ja no ets la Judi Garland, sinó la Paloma San Basilio davant del mirall d'un lavabo de senyors, amb coreografia i tot, va, no tinguis vergonya, que ara no et veu ningú, deixa't anar home, vull dir, dona. Que divertit, wa yeah!

I en surts com n'has entrat, fent saltironets. Tralarilo, tralarilorà. Però ja no ets la Paloma San Basilio perquè el teu jo femení ja ha tocat sostre, a Déu gràcies. I ara ets una harmònica, i un saxo, i un acordió, i una veu italiana que canta que allora io quasi quasi prendo il treno e vengo, vengo da te, que traduït vol dir textualment que el món és la polla. I tu, que això ja ho sabies d'abans, tornes a la teva taula, tris-tras, tris-tras, i al teu ordinador, i als teus papers, i al teu telèfon que està sonant, però que no fa ring-ring, sinó zinc-zinc, i ja no ets una harmònica, ni un saxo, ni un acordió, ni una veu italiana, sinó el melic d'una panxulina que també fa zinc-zinc.

I despenges el telèfon i blablabla-ves-quina-tonteria-blablabla, perquè els problemes no són problemes quan tens la sort de ser el melic d'una panxulina que fa zinc-zinc quan et toquen. I penges i el món no sembla dilluns, ni l'hora el matí, ni el lloc la fenya. Ni tu la Paloma San Basilio (a Déu gràcies). Ni res res. No. Res no és el que és. Tot és molt més millor.

I et venen ganes de dir-ho. De cantar-ho. De cridar-ho. De saltar-ho. De ballar-ho. I tornes al lavabo, assumint el risc que algú cregui que no estàs bé de la pròstata, per retrobar-te novament davant la intimitat del mirall i confessar-li, sabent que el guardarà, el nostre gran secret:

Que tu ets tu, que jo sóc jo i que el melic de la teva panxulina fa zinc-zinc.