Sempre et recordarem Josep M,
Quan començàvem aquest món blogger, érem tants pocs, recordo un esmorzar amb L’Oscar, el Salvi i altres blocaries. fa anys. Ens fascinava tot això, la nostra Tarragona, la lluita diaria, la pau..... ens llegíem a diari i ens comenavem a diari. i amb els pas dels dies em fet més amics. Avui t’en vas, ostres quina putada sense dir adéu, deixant molts somnis pel camí.
Josep Maria, et recordarem sempre, serà tot un plaer anar rellegint les teves paraules del teu blog: http://aixihopenso.blogspot.com.es/
Fins a sempre amic!!!!
5 comentaris:
Món, me n'acabo d'assabentar via Vilaweb, he quedat tota trasbalsada, ell, tu, el Tondo,en Té, el Mossén...hi ha una colla de persones que em vau cridar l'atenció des del primers moments...
A ell l'admirava profundament per la seva incansable lluita i sabia de la seva salut, va ser tan amable que em va explicar via mail el seu estat i la seva lluita. La veritat, un cop fort, com si fos realment una persona a qui he abraçat i no l'he vist mai!
I ara, li acabo de dedicar un apunt, m'ha sortit ben bé del cor.
I sí, una pèrdua que té gust de putada grossa...
Un petonàs!
zel estic trist, perque el Josep M era un bon home.uN cop més es fa realitat allò de que el món es injust
Un petonàs a tu bonica
Una abraçada Mon. JO també el tinc present dels inicis...una bona colaa de blocaires.
Un comiat sense retorn et deixa molt trist i sense paraules.
El rellegiré :)
Bon estiu Mon...encara que ja estem a les acaballes .
gràcies Joana
bon estiu
Us deixò l'ùltim escrit que va fer el Josep M. pensant en aquest moment:
“Pel meu projecte de vida, valors com la solidaritat, els drets humans, l’amistat, la justícia, l’afany de transformació social, la coherència … han estat força importants – amb totes les contradiccions que vulgueu, que hi són, i malgrat que algunes persones ho posin en dubte. Amb els anys, han aparegut altres aspectes, com tot el relacionant amb la vida emocional, de la qual, em fa l’efecte, no en tenia massa idea. Suposo que, malgrat els avenços, tampoc no he acabat adquirint-ne massa més. En aquest sentit, si alguna cosa he fet, haig d’agrair-la al suport que m’ha prestat la meva esposa, Mònica, i també al Nil.
A aquestes alçades, us puc fer una confessió: tinc la sensació que mai he acabat de sentir-me integrat, del tot, en cap grup. Malgrat aquesta confessió, cal reconèixer, i no és poc, que sento que he viscut una vida bona, de fet em sento un privilegiat; em sento molt orgullós dels meus fills, el Guillem, la Montse i la Nuri i m’he sentit embolcallat amb el carinyo de totes les persones que hi ha hagut al meu voltant: la meva mare Núria, els meus germans, Mercè i Tomàs, i tots els altres familiars, amics i amigues.
El poeta Friedrich Schiller es preguntava He viscut i he estimat? Jo crec que he estimat, encara que potser no sempre a qui tocava o de la manera que tocava, això sí també tinc la sensació que podria haver estimat molt més.
Com sabeu, no sóc catòlic i no vull funerals. Prefereixo un acte civil amb familiars, amics i amigues. L’he pensat breu. Ha començat amb un fragment de l’Adagietto de la 5ª. Simfonia de Gustav Mahler i l’acabarem amb la mateixa música.
Relacionada amb els valors de què parlava a l’inici, i vistos els dies que ens toca viure, em sembla significativa una cançó d’En Raimon. Si em mor.
També toca una poema. M’agradaria que escoltéssiu Palabras para Julia de José Agustín Goytisolo. No us quedeu només en la simple emoció. Aneu més enllà i fixeu-vos en el sentit de la lletra, en les relacions que proposa entre les persones.
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.
Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
Per acabar, i en un to més desenfadat, crec que hauríem de posar més humor en els fets i les coses i no prendre’ns-els tan seriosament, una cançó de l’estimat Ovidi Montllor: Les meves vacances.
Aquesta cançó em serveix per demanar-vos que, qui vulgui, faci una copeta a la meva salut, que m’agradaria que feu pinya al voltant dels meus i, a diferència de l’Ovidi, que llenceu les meves cendres per la muntanya de l’Oliva o per la Platja Llarga en el benentès que si, sense voler, cauen per algun altre lloc, per escatològic que sigui, no penso prendre cap represàlia.”
Publica un comentari a l'entrada