TIC TAC
No hi ha aixopluc en la distancia ni paciència en els carrers que empelten els meus passos de l’ombra dels teus, ara llunyans, tal vegada enlairats i poèticament nostàlgics. Faig, un cop més, agricultura mental amb el retall de fotos esborrades d’un lloc i guarides amb tacte en un altre, al meu cap. El tic i el tac, mandrosos i emprenyats, no es compassen ni volent. S’han aturat les hores i les esferes del rellotge són taules buides inventades on les agulles es palpen juganeres sota les tovalles invisibles on fan manetes sense perdre els papers ni trobar l’hora exacte. Un, dos, tres, final del compte enrere. No tornem a començar. Tic Tac, Tic Tac i ara el temps ja s’apassiona.