AGRICULTURA MENTAL

Fa ben poc que la meva admirada i estimada Gisèle Casadesus ha fet anys. Ha celebrat el seu 103è aniversari acompanyat dels seus éssers estimats que l’han anat a veure a la residència on reposa amb calma. Quin plaer saber que encara és entre nosaltres i gaudeix de bona memòria i una salut que, amb els condicionants que comporta passar del segle de vida, és delicada però sense massa perills.  En vaig parlar a principis d’aquest 2017 en un escrit que va tenir més de 400 visites i que podeu rellegir AQUÍ . Ànims Gisèle! Et penso i m’agrada saber que ets aquí!  La foto és de fa poques setmanes i l’autor és el Jean Montagne. La seva pel·lícula preferida per a mi (Mis tardes con Margueritte) la tornaré a veure ben aviat. 

Les persones que heu estat més a prop meu, ja sabeu els meus gustos musicals, literaris i cinematogràfics. Sí, ja que són ben diversos perquè m’encanta tastar constantment de plats ben diferents i crec que en la varietat hi ha la riquesa. Però de ben segur que, els qui dic que em coneixeu bé, sabeu que una de les meves pel·lícules preferides és “Mis tardes con Margueritte”.  Els dos protagonistes fan un paper únic en aquesta adaptació que el director Jean Becker va fer del llibre de la Marie Sabine Roger. Els dos actors són el camaleònic Gérard Depardieu i la delicadíssima Gisèle Casadesus. El paper d’ella, de la Gisèle, em va deixar bocabadat perquè desprèn tendresa en tot moment. I també perquè quan es va rodar la pel·lícula, aquesta actriu tenia 96 anys.  Feta la descoberta, aquests últims set anys he anat seguint la trajectòria professional de la Gisèle i he tingut l’oportunitat de veure algunes de les seves moltes pel·lícules tot i que el meu francès està ...

Que bell és veure que la gent envelleix sense perdre massa la salut i, encara més important, la dignitat que tenim tots com a persones humanes. Emocionen segons quins casos. Avui us parlo del de la Gisèle Casadesus a qui no coneixia fins fa cinc anys. La vaig descobrir veient “Mis tardes con Margueritte”, al costat del Gerard Depardieu. Aquesta és una petita obra d’art que s’ha de veure si s’estima la bellesa, els detalls i el setè art. La Gisèle era ja gran quan va filmar aquest film, tenia 96 anys. I Ara, cinc anys després, acaba de celebrar els 101. El seu estat de salut és delicat per l’edat però no és greu en cap moment. No treballa ja al cinema ni al teatre perquè, diu ella, que ja li tocava descansar. La primera obra de teatre que va representar i la primera pel·lícula en la que va intervenir, va ser l’any 1934. Imagineu-vos.  No cal que us digui que a França és molt popular i que aquí no la coneix ni el “tato”. El nostre país, com molts altres de l’Europa ...

La Margueritte passa dels 90 anys i viu en una residencia d’avis. Cada tarda passeja fins el parc del poble, seu en un banc i llegeix. I allí hi coneix al Germaine, un homenot alt i doble que regala bondat i incultura pels quatre costats. Els dos saben quants coloms viuen en aquell espai verd i com de complicada és la vida sense l’amor dels teus. Ella viu enclaustrada per decisió dels fills i ell sempre ha estat rebutjat per la seva mare que el considera, senzillament, una errada. I així neix una història única que permet aprendre als dos protagonistes. Ella li llegeix els llibres i ell comparteix les estones que, a certa edat, passen molt lentes. El final no l’explicaré perquè crec que val molt la pena veure aquesta pel•lícula. A mi, personalment, m’ha renovat molts sentiments que ja tenir a flor de pell. M’ha tocat molt a fons. Per cert, ell és en Gerard Depardieu i ella es diu Gisèle Casadesús, actriu amb una carrera molt extensa. Fa pocs dies vaig llegir una crítica de la pel•líc...