AGRICULTURA MENTAL

He tardat dos anys però avui començo de nou unes vacances. Marxo una setmaneta fora, a gaudir de l'estranger i els estrangers que hi viuen, tot i que als pocs dies ells acaben sent com de casa i tu ho ets per a ells, i a desconnectar del tot. Aquesta vegada no pren telèfon i puc afirmar que estaré gratament aïllat. Me'n vaig al país dels fados i el bacallà, a la pàtria de Pessoa i Saramago, a les terres del bon oporto i els tramvies.  Set dies a diferents ciutats, indrets, racons de món, espais verges encara i propers en poques hores. L'encant de viatjar, si viatges amb ganes, passa per això, per entendre i fer-te entendre. Tot i que, com deia ahir, penso que tots plegats som nòmades efímers. Sempre m'he considerat apàtrida però tampoc em defineixo com a ciutadà del món. Esdevinc, em considero així, ànima contenta i sense pena que dibuixa els seus paisatges a cada pas i gest. Ah! per cert! Per no deixar-vos sense escrits n'he programat set pels set dies...

Hi ha una frase de Fernando Pessoa que diu que “els viatges son els viatgers i que allò que veiem no és el què veiem, és allò que som”. La comparteixo. Som nosaltres qui fem els viatges a la nostra mida, els qui veiem de manera especial els espais que visitem, les ciutats que ens acullen, les seves gents. Fem el viatge a la nostra manera i per tant és el nostre viatge el què ens val. I és lògic que allò que veiem no sigui realment si la ciutat o les imatges les configurem a la nostra mida, com el propi viatge.  Però em queda encara el dubte de saber perquè ens hem d’anomenar realment viatgers quan en el fons som, i ho crec molt particularment, nòmades efímers en recorreguts breus anomenats dies.