AGRICULTURA MENTAL

Torno a parlar de les escultures urbanes en miniatura de l’escultor gallec Isaac Cordal. Fa pocs dies us el descobria i compartia algunes de les seves creacions que sempre són petits humanets d’uns quinze centímetres d’alçada. Ell els situa a espais de la ciutat i els dóna un rol sempre de critica social. El resultat és del tot impactant. A mi em té al·lucinat cada cop que revisito la seva pàgina web.  Avui comparteixo amb vosaltres tres noves imatges d’aquest street art de l’Isaac. La primera obra, creada en una rajola trencada en qualsevol carrer de qualsevol ciutat, és un diàleg amb la mort, una mirada a un acte que tots hem fet en alguna ocasió. Òbviament, al tractar-se d’un escultor que sempre té un caire social, caldria preguntar-se qui o què hi ha a la tomba que mira el personatge.  La segona obra és també una mirada a un altre imatge que, dissortadament, ens estem acostumant a veure massa sovint. Un home, procedent d’una classe social mitja o potser m...

Climatic change and social revolution (Canvi climàtic i revolució social). He titulat així a aquest post per parlar-vos d’un escultor que m’està captivant cada cop més quan em miro les seves obres.  Es diu Isaac Cordal, es gallec i viu a Londres. El teniu a la foto que obre aquest post. L'Isaac fa unes escultures petites en ciment, d’uns 15 centímetres d’alçada, i les situa al mig del carrer i a altres espais per crear escenes de critica social.  Avui compartiré tres obres d’ells i els propers dies hi haurà continuïtat aquí, al blog, per parlar molt més a fons de la seva obra. La primera de les obres es diu “Canvi climàtic” i és una clara crítica als governants internacionals i les seves cimeres que no serveixen mai per a res.  La segona obra, i us recordo que es tracta d’escultures petites que ell crea i pinta, evidencia la crítica cap a l’art modern, cap al classisme i etiquetatge intel·lectual, cap a un aprenentatge en massa que no du incorporada...

L’art té, com a principal avantatge, que una obra té el significat que li donen els ulls que la miren. Això sí, s’ha de saber mirar cadascuna de les obres que la vida ens posa al davant. La que veieu és una escultura que ahir a la tarda em va demanar que la mirés. Jo passejava pel taller d’un escultor i de sobte vaig notar un cop al turmell. Al baixar la mirada, ella era allí.  Em vaig acotxar i la vaig mirar fixament a l’ànima. Us demano que feu el mateix, que amplieu les dues fotos que li vaig fer i que hi cerqueu l’ànima. Si la trobeu, us mostrarà tots els seus secrets traduïts en formes, espais, amagatalls, foscors i llums, textures, colors...  A mi, personalment, em provoca dues emocions diferenciades depenent de quina cara li miri. La primera foto que acompanya aquest escrit, la de dalt, m’ofereix un paisatge on hi ha muntanyes, camps de conreu (potser de vinyes), penya-segats llepats pel mar i, sobretot, vies comunicants entre tots els elements que es pe...

De les escultures de Giorgio Rastelli n’havia parlat fa pocs mesos, quan les vaig descobrir per primer cop, i quedava pendent palpar-les de més a prop. I ara, a Altamura, ha estat la ocasió ideal per notar les sensacions que et provoca una de les seves ballarines, un dels personatges que crea per jugar amb la música i el vent, per donar bellesa a les corbes i crear una màgia especial que neix de la ballarina i passa a l’ànima de qui l’observa. Captiva i provoca... Un, al costat de la ballarina que va oferir-se per la foto, no sap què fer exactament. Si la mirava als ulls tenia ganes de besar-la. Si l’agafava pel moment, m’hagués estat impossible deixar-la fugir. Notava la seducció a tocar de la meva pell i vaig retenir-me tendrament.  La foto, a la seu de l’empresa De Mura que és on reposa, s'amaga i actua la ballarina, me la va fer el Bartolomeo Smaldone.

Son tiempos líquidos, vaporosos, inestables; ¡es época de oráculos! Estoy haciendo uno con veinte preguntas a   Pitia. Espero que sea el último templo para las invocaciones... Així explicava fa pocs dies l’inici de la creació de la seva última obra l’escultor Rufino Mesa. Un Oracle, una comanda a Pitia, moradora del santuari de Delfos i mestressa de les respostes des del fons del recinte no permès a tothom. Del Rufino us en he parlat aquí en varies ocasions. Escultor i exdirector de l’Escola de Belles Arts de Reus en la època en que jo hi vaig estudiar. Ara, passats els anys, els rols han canviat i tenim una amistat que permet compartir conversa, paella i cafès.  El Rufino està acabant d’enllestir aquesta nova obra, aquest Oracle, a les instal·lacions de La Comella, el parc escultòric envoltat de natura que té a la sortida de Tarragona. Ha anat compartint el procés amb tots nosaltres aquests dies. Com les altres peces del La Comella, aquesta té també unes dimensi...

Cercava una imatge i no ho sabia pas. No recordo com però de sobte, navegant per aquesta xarxa que ha passat de ser l’autopista de la informació a esdevenir el camí diari que fem de casa al treball tot tafanejant a tort i dret, va venir-me el segon atac de bellesa que us comentava abans d’ahir.  Acostumats a veure desenes d'imatges a diari, a visionar vídeos, llegir diaris, observar anuncis o remirar detalls del dia a dia, un no es pot pensar mai que hi hagi una imatge en concret, un moment precís, que l'acabi desbordant tan gratament.  Una imatge, la que encapçala aquest text, va produir-me els efectes descrits l’altre dia. Humanitat que em va arrissar la pell, tendresa que em va obrir els llagrimalls, una sensació de calfred per tot el cos motivada pel gest d’una figura immòbil a primer cop d’ull però que es regala als ulls dansant pel teu interior sense parar. I et mira, Déu! si et mira!  La figura és obra d’una jove autora, escultora, nascuda a L...