AGRICULTURA MENTAL

Sembla, tal vegada, que la teva veu és brisa, pluja i tempesta, un crit suau d’un volcà recent nascut, el desig i la cendra. Dus al teu cor un bosc blau que reparteix llavors per nous somriures. I arribes, amb la veu nua, d’indrets on mai no ha estat ningú. Penja la nit plena de dents i cometes. I du al seu final un presagi estrany, un parany sense edat ni cap memòria. Els episodis són segles malferits i cauen moments per les muntanyes ennegrides pel paisatge nocturn.  Més enllà de la penombra, de la son dels tímids fanals que t’enlluernen una part del rostre, les carícies de la por són tactes del vent que et recorre l’espatlla i el coll, que et navega els cabells i no vol salpar mai dels teus llavis.  Presagis d’enyor i noves vides, de cicatrius closes pel pas dels silencis. Presagis del naufragi horitzontal tot just ara que caiem i mai toquem de peus a terra. La eternitat, la teva alegria. 

La dolçor de la flauta i la sensualitat del piano en aquesta peça del Conrad, anomenada “L’herència de la llum”, em porten a escriure aquest text: Onades de flors llueixen el seu bosc, el regalen a uns ulls que clamen bellesa i criden vida. No hi ha paraules noves quan jau tanta bellesa davant teu. I el ritme de les fulles als seus arbres, que quan cauen fan d’ocell, conviden a abandonar-se a l’aire i salpar cap al verd blau, ara cel o boscatge fràgil, que ens frega el cap i besa amb sentiment.  Tanta rutina ens fa de bandera que no veiem el nostre signe més vital: la pausa per contemplar, el gest d’esguardar-nos ben endins de l’ànima, el silenci de la llum quan ens xopa el ulls i refem l’horitzó, la calma pel fet d’existir sense que ningú ho noti o pressenti. 

He triat aquesta peça del Conrad que pertany al cd “L’Ebre: somni, música, memòria”   per mantenir les converses entre la seva música i els meus textos nascuts mentre l’escolto. I avui, aprofitant que el fragment del Conrad és del 1995, he cercat un text meu del 1997 que m’ha vingut a buscar per generar la sinergia que convenia. Sota el text, el vídeo i la música. Gaudiu. CONSIDERANT-TE AIGUA Per la finestra que tinc a un pam, per fora el terrat, passa l’aigua com un llarg somriure. De totes les musiques del món, aquesta es la que estimo més. Si quan corre l’aigua estic escoltant Mozart, deixo d’escoltar-lo  per escoltar les notes de l’aigua. . . És el que estic fent ara: la seva veu clara entra per la finestra i omple les habitacions de la casa i les meves cambres interiors. Aturo l’escriptura per evitar que el teclejar del meu ordinador profani aquesta simfonia sacra. . . La música més meravellosa del món!

He decidit encetar una nova secció al blog que anomeno “Converses amb Conrad” i que ja té un precedent publicat fa pocs dies. Es tracta de combinar els paisatges sempre suggestius que em provoquen els sons creats pel músic, compositor i multi-intrumentista Conrad Setó, per compartir les paraules que em regalen les seves creacions que acompanyen i complementen l’escrit.  Avui, segona entrega, toca una peça anomenada Arabesque, que és també el nom d’un dels millors discos de la Jane Birkin, i que, escoltada, m’ha generat interiorment el següent: Fragmento les emocions per la supervivència, esquerdo els núvols amb els ulls clucs per evitar incendis del cel. I tot just inicio el pas que em relleva de la por de transitar sense etapa. Cuso els peus davant l’espill per trobar els moments abandonats. Recordo aquell amor mentre el trec de la cartera i el vesteixo ditejant-lo en la distància.  Recorro hotels, teatres i ponts, aquells indrets on els somnis es tatuen i o...

Escoltant la “Fuga” de Conrad Setó , que complementa aquest escrit en format de vídeo, i amb una paraula escollida a l’atzar per la punta del dit, i és “llamborda” , em disposo a abandonar-me al paisatge que se’m dibuixa i aixoplugo amb aquestes paraules. No hi ha al carrer ningú com jo. Ni tan bell, ni delicat, ni més burleta, paradoxal i irresistible. I quan trepitjo les llambordes em persegueixen els autògrafs, s’aglutinen les veus al meu costat i se’m desmaien. Sóc més immortal que les hores i em sospiren estels a la boca.   A cada núvol hi ha una escala d’emergència, cada muntanya és un tros del meu cos i persegueixo, com un mag, un conill que sempre desapareix. Tots al meu voltant em lloen la fugida pel carrer ple de llambordes. Els escolars de reüll, el trapezista d’un circ desnonat, l’hostessa del vol imaginari, els fantasmes encara vius al present i una cara enclaustrada en un barret.  Ric. No paro de riure mentre marxo quan les flores cauen als meus ...