EM RECULLO, CAIC, RENEIXO... AL CAFÈ DE LA PAU
Tinc ganes de fer-vos una nova concessió, molt particular, vinculada als moments durs que m’ha ofert la vida (potser masses fins ara però avui no tinc ganes de queixar-me) i que pot servir a moltes altres persones que van a parar en aquest espai on, i des d’ahir ho penso amb més força que mai, Tot és possible . Cada cop que caic i esclato contra el terra, cada vegada que perdo el vol i el nord, que veig perillar a la persona que acullo i l’ombra que la protegeix, em refugio en un disc i em tanco dintre meu, en posició fetal, per escoltar-lo. Em calma, em refà l’ànima, em cus el tapís de la meva felicitat que s’ha esfilagarsat, esmicolat breument. I després, no pregunteu el perquè, em sento una mica millor. I és aquesta “mica” el principi de la meva involució no desitjada, obligada però necessària, que al final em fa avançar de nou i passar, de cop, a una evolució que sempre dic que és com el renaixement de l’Au Fènix, ressorgint de les cendres i llevant un cop més les al...