LA ICONOGRAFIA MONTSERRATINA EN LA CERÀMICA DELS SEGLES
XV,XVI i XVII
Per
Josep Batlle (article publicat a la revista Dovella)
Fragment
de ceràmica policroma amb l’ escut de
Montserrat, S.XVI
Malgrat que com bé sabem tots, la iconografía
montserratina ha estat molt ben estudiada per molts autors, aquesta sempre ha
girat al voltant de la figura de la
Mare de Déu com a element central de la mateixa. En l’àmbit
d’aquest treball podem observar curiosament que en cap cas trobem la “Moreneta”
com a element decoratiu “per se”.
Tot buscant una lògica d’aquest fet, no és
massa aventurat el pensar que la
Verge resulta un element difícil de ejecutar d’una manera
senzilla i a l’hora prou expícita per unes mans que no siguin molt expertes en
l’art pictòric, que no és gaire verssemblant que així fos en entre els
professionals terrissers o escudellers.
En canvi trobem com a elements iconogràfics
montserratins bàsics en la decoració de la ceràmica: el perfil de la muntanya, la serra
de bastidor i les creus dalt dels
turons.
No cal remarcar la obvia la senzillesa
d’execució d’aquests elements decoratius.
Ens fornirem durant aquest treball de peces
provinents de diferents fons museístics aixi com de col·leccions particulars
amb peces de procedència desconeguda i d’altres provinents de troballes de superficie
especialment després d’aiguats importants als voltants del monestir, o de
troballes casuals en fer obres al recinte del mateix.
Sembla bastant clar que es pot establir una
primera classificació en dos grans grups.
Un grup on la temàtica montserratina tendría
una funció decorativa amb elements ben executats artísticament, i unaltra grup
amb representació molt esquematica i poc acurada dels elements iconogràfics que
nomès tindrien un valor d’identitat.
Intentarem establir una datació de les diferents
representacions de les icones montserratines, tot establint una relació històrica
amb el monestir, i fent comparacions amb altres disciplines artístiques com la
pintura o l’orfebreria .
Estudiarem d’una manera individual els
diferents elements iconografics per poder tenir més arguments a l’hora
d’establir les posibles cronologies.
Ens ocuparem primerament del segon grup del
qual hem pogut veure una nombrosa representació.
Dels tres elements que apareixen representats
en la ceràmica començarem parlant de les creus dalt dels turons. Creiem que
aquest element és el que més a fons s’ha de tarctar, doncs pot donar punts de
referencia en el temps bastant importants.
Com hem esmentat abans hem de diferenciar
clarament entre les set creus que hi havien al llarg del camí de Collbató al
Monestir ,
fetes per en Pere Moraguesque
esdevindrien un classic dels grabats més antics de Montserrat, i les creus que
hi havien col·locades prop de les tretze ermites de la muntanya, que com podrem
veure, sembla que son més tardanes. Si bé les creus d’en Moragues son
representades ja amb els primers grabats no succeeix el mateix amb les creus de
dalt dels turons doncs resulta difícil saber el moment exacte de la seva
aparició, que d’altra banda ben segur que devia esser gradual al llarg del
segle XVI com intentarem demostrar.
Tot seguint els treballs dels prou coneguts
Rosenbach i Luschner a l’impremta de Montserrat observarem que si bé en una
xilografia del 1499 només apareix una creu a la part alta de la muntanya,
en els grabats de Rosenbach de 1520 i 1524 ,
ja apareixen creus a la part alta de la muntanya a més a més de les d’en
Moragues.
Unaltra testimoni grafic al que s’atorga
bastante fidelitat son els dibuixos d’en Wyngaerde
fets l’any 1563, on també podem observar un bon grapat de creus dalt dels
monòlits. De fet un dels seus dibuixos l’utilitzarem més endavant per datar
alguna de les peces.
 |
| Grabat d'en Luschner a.1499 |
 |
| Grabat d'en Rossenbach a.1520 |
 |
| Dibuix d’en Wyngaerde a.1563 |
 |
| Dibuix d’en Wyngaerde a.1563 |
Hem revisat també els documents que ens van
deixar els viatgers coetànis que van visitar les ermites, per veure si feien
referencia a les creus que encara avui dia ens han deixat com a testimoni els
forats de pal on anaven encastades.
Si per bé que Münzer (1495) no en diu rè, i
Barreiros (1542) fa referencia a les del camí de les bateries, Cock (1585) ja
en destaca la presencia d’una a l’ermita de Sant Jeroni, i Bartolomé Joly
(1603-1604) ens diu que n’hi han per tot arreu
A partir d’aquest moment, les creus als cims
ja son una constants tant en la pintura com en els gravats.
Aixi doncs podriem dir que durant la segona meitat de segle XVI les creus dels
cims esdevenen un element popular i representatiu de la iconografía
montserratina, malgrat d’existir-ne ja a principis de segle. Podriem
conjecturar que en Rosenbach i en Luschner, que de ben segur vivien al
monestir, ja tingueren coneixement de les primeres creus que existiren, pero
hagues necessari un temps fins que aquest fet es convertis en vox populi.
Com a dada significativa, podriem dir que
durant els abadiats d’en G. Cisneros (1493-1510), i P. de Burgos (1510-1536) es
feu la reforma de la comunitat eremita, aixi com la restauració i la
construcció dèrmites com la de S. Benet. Podriem pensar que tal vegada aquest
es un punt d’inflexió a partir del qual proliferaren l’aparició de les
esmentades creus, tot coincidint amb les
noves edificacions
La serra de bastidor és l’únic element de la
iconografía que romàn practicament invariable al llarg del periode de temps que
ens ocupa i només s’observa l’inclusió del bàcul abacial a la seva part
superior, en produccions ja del segle XVII.
En el que fa referencia al tercer element que
es el perfil de la muntanya , el trobem fet de forma punxeguda en les
produccions més primerenques, en d’altres posteriors desapareix i finalment es
mostra amb el seu clàsic perfil arrodonit.
Desenvoluparem tot seguit les tipologies que
hem pogut diferenciar del grup que probablement estaria format per partides importants que
encarregaria el monestir, i on figurarien els elements dels que hem parlat com
a decoració.
Trobem el mateix tipus de producció associada
a d’altres monestirs com el de Sant Feliu de Guixols, el de Pedralbes o el de
les Clarises de Vic.
La necessitat d’un aixovar d’una magnitud extraordinaria al monestir no ens
hauria d’extranyar, doncs hem de pensar que d’una banda la masiva afluencia de
peregrins i fidels al monestir ja desde l’edat mitjana,
i d’altra el fet que seguint la regla de Sant Benet donaven menjar i beure a
tothom durant tres dies, feien necessaria una gran quantitat de vaixella.
Com a punt de partida per fixar una cronología
pels tipus més antics, utilitzarem uns fragments trobats durant unes obres en
una esllavissada d’un antic colector sota l’actual claustre que precedeix
l’entrada a la basílica.
El conjunt de ceràmica que es va recollir
estava format per fragments d’escudelles de Paterna, reflex de Manises, reflex
amb blau, blau sobre coberta estannífera pobre.
Es prou evident que el conjunt demunt esmentat
i la tipologia de les peces es fàcilment datable dins del segle XV per les
produccions que hi trobem. Dins d’aquest conjunt també s’hi trobaven fragments
de plats i escudelles de coberta estannífera pobre amb la muntanya i la serra
amb blau cobalt com a decoració,i tots amb idèntica factura.
Encara però tenim unaltra dada que ens permet
d’afinar molt durant els anys en que es fa formar aquest diposit.
L’esllavissada estava just en la cantonada sudoest del gran terraplè que es va
preparar on aniria edificada l’actual basílica.
Aquesta colosal obra va esser costejada pel
rei Ferran II durant els anys 1489-1499, any en el qual es va desentendre de la
mateixa restant aturada fins ben entrat el segle XVI.
Fins i tot aquest mur es pot apreciar perfectament en un conegut dibuix de
l’any 1563 d’en Wyngaerde,
esmentat abans
 |
detall del dibuix d'en Wingaerde, on s’aprècia
perfectament el gran mur sufragat per Ferran II
|
La situació al darrera de l’antiga esglesia i
altres dependencies ben segur que el feien un lloc idoni per llençar-hi les
deixalles que també anirien omplint el mur.
Tornat a les creus dalt el turons com a
element iconografic, podem dir que no n’hi trobem cap en aquest grup,
corroborant aixi doncs la seva aparició en la decoració de la vaixella ben
entrat el segle XVI, a l’hora que esdeve
un element recurrent en els gravats d l’època. Les decoracions de les vaixelles
d’aquesta època es compondrien de dos muntanyes acabades en angle força agut,
amb la serra al demunt d’una d’elles.
Cal destacar també el fet que en aquestes
suposades primeres produccions, per representar les dents de la serra , s’ha
utilitzat la tecnica del punxó emprada en la producció de rajola gòtica.
D’aquesta tipologia trobem plats i escudelles sense orelles.
 |
| Detall de la decoració d’una escudella on s’aprecien les marques del punxó. |
Els plats d’aquest primer tipus tenen els
típics trets de la ceràmica primerenca barcelonina, amb coberta estannífera
molt pobre i transparent i reversos sense esmaltar.
També hem localitzat un plat que malgrat
sembla pertanyer a aquest primer grup si tenim en compte la seva tipologia.,
només està decorat amb la serra, tret característic de produccions que com ja
veurem son més tardanes
Aquest exemplar i d’altres que no es podrien
adscriure ni al primer grup ni al seguent que veurem, presenten uns trets
comúns com la representació ja a cops de pinzell de les dents de la serra ,
peró mantenint les formes del perfil de la muntanya. Alguns exemplars presenten
tres muntanyes en lloc de les dues habituals fins ara. Les tipologies encara son
les mateixes que les del grup anterior, i els reversos del plats continuen
estant sense esmaltar. De moment encara no apareix cap creu.
 |
Fragments de plat i escudella, amb les dents de la serra fetes
a pinzell, pero encara amb les tipologies de peça del primer grup |
A partir d’ara un dels elements canvia i
apareix el tema de la creu. El perfilat de la muntanya es fa amb dues linies a
diferencia dels tipus vists fins ara que ho feien només amb una. El perfil de
la muntanya està representat amb dos cims, un d’ells suporta la serra i l’altra
la creu. Com hem pogut veure abans la representació de les creus
dels cims es generalitza en els grabats a partir del primer quart del segle XVI, cosa que
ens fa pensar tot veient les tipologies de les peces, que al mateix temps
haurien començat a apareixer a la vaixella. D’altra banda un exemplar del
mateix tipus aparegut a la “Vinya Vella” d’Esparraguera, també ens fa pensar en
la mateixa direcció, doncs l’abat P. de Burgos va comprar aquesta finca durant
el seu abadiat , on ben segur utilitzaven
la mateixa vaixella que al monestir.
Malgrat no hem pogut localitzar cap plat
d’aquesta serie i si uns quants exemplars d’escudelles, sens dubte les produccions
deurien anar aparellades, i els plats acompanyarien les escudelles.
Les escudelles en els casos que s’han
conservat les orelles son tetralobulades, situant aquest grup dinsdel segle
XVI.
 |
| fragments d'escudelles amb orelles tetralobulades, S. XVI |
 |
| Escudella amb nansa tetralobul·lada. |
 |
| Detall |
El seguent tipus que presentem, creiem que
guarda una analogia perfecta amb la ceràmica que va apareixer al monestir de
Sant Feliu de Guixols, tant per la qüestió cronologica com cojuntural, doncs
també es tracta d’una producció ceràmica per a us del Monestir.
Per la tipologia de les peces montserratines, podriem perfectament situar-les
cronologicament coetanies de les de Sant Feliu, als voltants de 1600.
En aquestes sèries, la representació
iconogràfica es simplifica i es redueix a la serra, afegint però un element nou, el bàcul, situat
en la part mitja superior i ocupant el lloc de la fusta amb el que es tensa la
fulla en aquest tipus d’eina.En alguns casos la part central de la serra es
dibuixa amb una franja ampla.
Aquestes peces ja presenten en el cas del
plats, coberta estannifera als reversos malgrat que molt pobre, permetent veure
el to rosat de l’argil·la
 |
| Ceràmica anàloga a la de S. Feliu de Guíxols |
 |
| Ceràmica anàloga a la se S. Feliu de Guíxols |
A partir d’aquest moment i amb el material que
hem pogut localitzar, sembla que no hi hagi una continuitat de comandes per
part del monestir de vaixelles d’aquest tipus, a diferencia del de S: Feliu on
es troben produccions amb la llegenda “es del Convent de St. Faliu de Guixols”
datades de 1635-1670. No volem dir amb això que la iconografia montserratina desaparegui
de la vaixella, sino que no sembla que tornin a fer-se produccions com les que
probablement els escudellers van fabricar pel monestir al menys desde el segle
XV.
A
partir d’aquest moment i ja entrats en el segle XVII, tota la pisa que trobem
decorada amb els elements típics montserratins, podriem dir que es tracta d’una
vaixella molt més treballada i en cap cas equiparable als tipus que fins ara
hauriem vist.
En els exemples que trobarem ara, es conjuguen
tots els components de la iconografia, es a dir, la serra, la muntanya, les
creus i el bàcul. Podem veure mostres del que acavem de dir en plats exposats a
museus,
o en d’altres provinents de distints indrets de la geografia catalana.
Aixo i el fet que no ens consten mostres de troballes de superficie com succeïa
amb les series vistes fins ara, ens fa pensar que els emblemes montserratins
passan a esser un element decoratiu més de la pisa decorada de l’època, que no
vol dir que a Montserrat no s’en usessin, sino que compartirien la taula amb
altres temes decoratius del moment, i per tant la quantitat de vaixella amb
decoració montserratina seria molt menor.
 |
Museu de la ceràmica
|
 |
| Museu de Montserrat |