Punta de l'Home des de Flix

Aljub a les Valls

Vèrtex geodèsic de la Punta de l'Home

Feia temps que em rondava pel cap anar fins a Flix per pujar a la Punta de l'Home, amb la creença que seria una pujada més o menys fàcil. Ahir al vespre m'ha vingut el rampell de fer-ho avui. En un moment he preparat els «trastets», m'he fet un parell d'entrepans i he imprès en paper el mapa de la ruta. Avui m'he aixecat aviat i m'he anat fins a Flix. He anat fins una urbanització a la part alta del poble, per que la caminada sigui una mica més curta, aparcant a la Avinguda de les Valls. M'he preparat i he començat a caminar uns minuts abans d'un quart de nou. He de significar que ja des de abans de Mora es veia un bon barret de núvols negres damunt d'aquestes muntanyes, però quan he arribat ja havien començat a aixecar-se.
He sortit pel camí vell de Flix, però de seguida he agafat cap el Camí de Mont-redons. El noms estan extrets del mapa ICGC 5.000. A la cruïlla on m'he desviat a la dreta, el de l'esquerra que he deixat, es per on tornaré. Allí hi ha una bassa natural que quan plou es deu ompli d'aigua, ara no hi ha, encara que al fons es veu verd  lluent, per la vegetació humida. Deixo, a tocar, un mas a l'esquerra i més endavant em desvio unes passes per visitar unes runes, però resulta que en peu només queda una paret, o sigui poca cosa es pot visitar. Encara que es aviat ja comença a notar-se una mica de calor, el cel està obert i el sol ja comença a escalfar una mica, penso que encara es aviat.  A més no es nota gens de vent, potser aquesta zona queda arrecerada, ja veurem quan estigui més amunt.
Deixo a l'esquerra un mas amb possible granja, i per la pista que segueixo, i des d'una mica abans del mas, hi ha bastantes deixalles a les vores. La incivilització cada vegada està més arrelada. Quan la pista fa un tomb fort a l'esquerra, el camí a seguir segueix recte. Pel que sembla abans s'agafava una mica abans. Al poc el recuperat, per on passo, i l'altre quasi que es toquen, van bastant paral·lels. El «vell» es veu molt més trillat, però jo em quedo en el «nou». Es troben i es passa per terreny rocós. Està molt be i es agradable, amb grans visions cap a l'Ebre. Quan el camí sembla que entra en un camp llaurat, va cap a la dreta per un tros bastant perdedor si no fos perquè en tots els possibles desviaments, el pas està barrat amb línies de pedres. El camí baixa i on al gps tinc la traça que dona un retomb, hi ha un camí que va recte i el mapa del gps em diu que puc fer drecera encara que hi ha tros sense camí. Ho agafo i al moment arribo a un maset completament arruïnat. Era petit amb un aljub on anava l'aigua que recollia de la teulada. D'aquí surt ben visible el que era el  possible camí d'arribada. Pel que després m'ha semblat per arribar al mas es podia arribar pel camí que he deixat i pel que aniré. Però com no acabo de trobar la sortida, dono un petit tomb, però després ja el trobo i el segueixo, encara que hi ha un petit tros una mica tapat. Aquest sender salva un marge per on s'ha de fer, no saltant-lo si no pel costat, o sigui que es el real. Per enllaçar amb el que he deixat abans del mas, ho aconsegueixo mercès al gps, ja que es una gran esplanada amb vegetació alta, encara que bastant aclarida.
S'arriba a una pista, on a la dreta hi ha unes runes, més ben dit dos, una de gra i l'altre de petita, i al davant d'aquestes i al costat d'una sifonada de la canonada d'aigua, surt una drecera. Aquesta drecera va pel mig de camps abandonats i estalvia un gran retomb. Al lluny es veu un cotxe abandonat. Es torna a trobar la pista. Per aquesta pista es passa pel costat d'un mas amb un gran i bonic aljub, darrere d'ell, pel mas de Fanxec amb una creu de fusta i una dedicatòria als avantpassats de les Valls, dos tanques amb cartell de «pas prohibit», fins arribar a un mas rodejat d'andròmines. Des d'aquest mas surt el camí que pujarà a la carena que m'ha de portar a la Serra de la Fatarella.
La sortida des del mas es terrorífica, sort que es curta, abans devia anar a tombar. La sortida es una pendent de terra a la que inclús han fet tallades a la pendent a manera d'escales, però estretes; quan deu estar mullat deu ser una patinada darrere un altre. Quan s'arriba a la carena el camí encara que estret està ben trillat. A partir d'aquí fins que deixi la serra, el vent es deixarà sentir, menys quan passi per dins de bosc, però a les zones més o menys obertes serà bastant molest. La pujada se'm fa bastant dura ja que hi han repetjons continuats. On hi ha una torre elèctrica arriba una pista, que s'ha de seguir durant una estona. En quan es deixa, la pujada torna a ser molt forta. Abans d'arribar a la carena de la Serra de la Fatarella he de parar a descansar i menjar una mica de fruita. La carena de la Serra de la Fatarella ja es bastant més suau, amb una petita sifonada abans de l'última pujada. S'arriba en pla a l'esplanada on hi ha el vèrtex.
Fotos, menjar, reposar i seguir avant. Segueixo la pista, i veig un pal indicador que senyalitza un camí que baixa cap el camí de la Fatarella a Flix. Sembla un camí netejat i arranjat de fa poc, potser per alguna cursa, he trobat un petit tros de cinta petit que havia quedat enganyat a una rama. La he agafat per llançar-la a la brossa.  El que crec demencial es que en un camí que entra en una barrancada i que el camí va fent esses, curtes, per un terreny amb sol de terra fina (molt agradable de baixar), hi hagi gent tant egoista que per estalviar-se dues passes baixi al dret, deteriorant significativament el camí, i que aconseguiran en poc temps, que les esses desapareguin. Quan el tros s'eixampla, continuant baixant, el camí passa per la vora dels marges, no pel mig com la majoria de camins recuperats, encara que aquí es fàcil perquè es deixen pràcticament tots a la mateixa ma, a l'esquerra. En realitat es una baixada amb forta pendent però, de moment, molt fàcil i agradable de baixar.
Una vegada a la pista, que segons els cartell es el Camí de la Fatarella a Flix, i segons l'IGCG té diferents noms fins a Flix, queden uns sis quilòmetres per asfalt. Hi ha una drecera, que jo agafo, i que arriba a una torre elèctrica, allí no la segueixo ja que la baixada es molt forta i penso que pel retomb de la pista serà més agraïda pels meus genolls. Per sort no cal retrocedir ja que per un sender  puc arribar a la pista, sense fer més llarg el camí. Una mica més endavant i al costat d'una cruïlla hi ha una esplanada tota plena de deixalles, botelles, plàstics, envasos de tota mena, etc.; a l'entrada hi ha una pedra on encara es poden veure restes de pintades blaves, es pot distingir el que queda pintat d'una fletxa, pel que em dona la impressió es que va passar per aquí una marxa o cursa i aquest era un lloc d'avituallament. Ho sigui o no ho sigui torno a significar la porcada de part de la gent, inconcebible.
Abans d'arribar a la cruïlla d'aquest matí he deixat alguns masets a dreta i esquerra, per una pista amb extensos camps d'oliveres, algunes de ben maques, i d'ametlles. Els camps estan molt bonics, tots verds i amb multitud de flors. Arribo al cotxe quan manca mig quart per les tres, després d'uns quinze quilòmetres. Un dia molt solejat i això que mentre arribava en cotxe no em donava aquesta impressió, tal i com he comentat al principi, amb fort vent des de que he començat a pujar per la carena perpendicular a la Serra de la Fatarella, i fins que he arribat a la pista de la Fatarella a Flix. A banda he estat tot el dia acompanyat, primer pel soroll dels ventiladors de la serra, però després i durant tot el dia he pogut gaudir del cant dels ocells, que ha fet una mica més agradable la caminada.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000

000000000000000000000000000

Meteocat, mala informació o mala interpretació

Davant de les noticies referent a les tempestes d'aquesta setmana, vaig estar mirant a la pàgina del Meteocat, comarca a comarca, per si hi havia alguna on la previsió del temps no fos de pluja, ja que volíem sortir a caminar. Al final vaig trobar que la previsió del temps a les comarques de la Ribera d'Ebre i de la Terra Alta, el dimarts i el dimecres pronosticaven entre obert i tapat però sense pluja. El dimarts, i per varies vegades (l'última a les 11 de la nit), vaig entrar a la pàgina web, i em vaig centrar a la comarca de la Ribera d'Ebre i en concret a la població de Garcia. Continuava dient el mateix, ni dimarts ni dimecres plouria. 

Dimecres a les quatre de la matinada, aproximadament, a Reus va caure una tempesta molt forta de pluja, llamps i trons. Com havia quedat amb el company Josep Maria de sortir a les 7 del matí cap a Garcia, a les 6 em vaig aixecar i vaig tornar va mirar a la pàgina del Meteocat, centrant-me un altre vegada, a la Ribera i concretament a la població de Garcia. Continuava dient quasi el mateix, ara canviant una mica, ja que pronosticaven pluja cap les 21:00 hores. Per això, puntualment a les 7 sortim cap allà, per fer una caminada que feia temps tenia preparada. La nostra sorpresa va ser, que des de Reus i fins Garcia no va parar de ploure, i al arribar al poble ho feia en ganes, a més els carrers i les pistes per on havien de sortir, estaven ben molles, o sigui feia bastant d'estona que plovia. 

No ens ha quedat més remei que recular i tornar cap a casa, amb una parada al restaurant de la gasolinera Les 4 Rodes (nom extret del Google Maps), per fer un bon esmorzar. Del perdut s'ha de treure el que es pugui.

Crec que la pàgina web de Generalitat, referent al temps, Meteocat, hauria de ser una mica més seriosa i/o actualitzar-se més sovint, però sobre tot ser més fiable.

000000000000000000

Puntal dels Escambrons, des de Almatret

Al Camí del Barranc d'Almatret

Escambró de Pere Joanet

Avui ens hem anar al Segrià per iniciar una ruta des de Almatret, encara que una part del recorregut el farem per la Ribera d'Ebre, al terme de Riba-roja d'Ebre. Aparquem al carrer Sant Joan, a tocar a la Plaça Major, on està l'església i la Creu de Terme. Sortim quan passa molt poc de dos quarts de nou del matí, tot seguint el carrer Sant Joan, dirigint-nos fins l'ermita de Sant Joan, al costat del cementiri. Aquest cementiri per fora sembla molt gran per la població que té Almatret (a l'any 2012, 354 habitants). Allà mateix hi ha un monument als caiguts pels bombarders de la guerra incivil, i un bon mirador. Ens trobem a unes senyores que surten del cementiri i ens pregunten si seguim el Gr, li diem que no i nosaltres li preguntem que vol dir “Escambró”, aclarint-nos que es denomina així a una gran quantitat de partides de terra de la zona, i coincidint que encara que sigui una nomenclatura local hi hauria de figurar en els diccionaris catalans.

Reculem una mica i agafem el Camí dels Escambrons, camí asfaltat. Tot badant ens passem la cruïlla, fet que dona per veure un antic aljub completament arruïnat i destrossat. Reculem i agafem una pista que baixa, de terra, que va en direcció a la Planeta de l'Assistent, ja en terme de Riba-roja.

A partir d'aquí i per fer aquesta crònica, tinc problemes amb la nomenclatura dels lloc per on hem passat, ja que en l'únic mapa que em puc guiar una mica es en de l'IGCC, on hi ha parts que no hi ha nom i altres que exactament no sé quin es, ja que poden ser dos o inclús tres. Nosaltres anem seguint una pista paral·lela al Camí dels Escambrons, portant-la a la dreta però a un nivell una mica superior. A la Plana de Balique deixem una pista a la dreta i una altra a l'esquerra, fins que la nostra finalitza en una esplanada on hi ha més andròmines, caravanes, cotxes i deixalles en general, que en una deixalleria, i part d'això ben escampat per l'esplanada. Uns metres més avall hi ha les runes d'una construcció, i a tocar, com di fos la continuació, uns antics fonaments d'obra inacabats i entre ells, el que sembla una solera amb protectors de goma sota un escampall de pedres petites, igual com es posa en les excavacions que es guarden per continuar en temps futurs. Busquem la continuació, al mapa del gps, i la trobem entre l'escampall de deixalles i les runes, Marxa una mica clar però brut d'herba, i es veu el rastre d'haver passat alguna moto o btt. De seguida parem a esmorzar.

Continuem avançant, per sender bastant tapat, amb rastre efímer. A trossos una mica emboscats i a trossos a cel obert. Quan sembla que se'ns acabi el camí, ens trobem que s'eixampla a la mida d'una pista, emboscada, bruta i amb varis arbres caiguts que dificulten la marxa. De cop gira a la dreta, i baixa fort. Continuem tenint problemes pel brut i deteriorat del camí, que si es cert que es veu per on passava, ara té molts trossos dificultosos. Agafem una carena perpendicular a la que anàvem, i encara que anem quasi a cel obert, el rastre es molt fonedís, però com sabem la direcció on hem d'anar, anem buscant els millors llocs de pas. Fa estona que ens hem hagut de treure roba ja que el sol es deix sentir, estrany per aquestes dates. El camí deix la carena, i ja baixa cap a la pista. Son menys de tres-cents metres que ens queden per la pista, però s'ho fa pregar. Amb dificultat arribem. Es una verdadera llàstima que des de les runes es un quilòmetre cent, i la dificultat que hi ha per fer-los. Tot aquest terreny té una visió molt deplorable, es una zona amb quasi gens de vegetació i amb molta pedra, no rocam.

Agafem la pista que segueix el Barranc d'Almatret, deixant-la un moment per anar a visitar una barraca construïda a recer d'una marge, molt bonica per fora, però en estat bastant lamentable per dins. La pista comença a enlairar-se i comença a tenir repetjons que es fan sentir. A la Plana de Maria Guapa connectem amb el Camí dels Escambrons. El seguim fins al vèrtex geodèsic, a fer les fotografies de rigor. Es el Puntal dels Escambrons. El piló es dels que son alts amb esglaons de ferro per pujar a dalt. Intento pujar i arribo quasi fins dalt, però sense culminar l'ascensió ja que la separació entre ferros es superior al doblec dels meus genolls. Al costat del vèrtex hi ha un mirador sobre l'Ebre i la presa del pantà de Riba-roja.

Per no retornar un petit tros per on hem vingut, agafem cap les Planes de Pere i l'Escambró de Pere Joanet, visitant el mas i la possible font del mas que dona nom a la partida, o a l'inrevés. En algun petit tros hem passat sense camí, però entre mig dels ametllers, que no fa mal als arbres. Arribem un altre vegada al Camí dels Escambrons fins a la Bassa de l'Escambró, ara seca però amb una bassa metàl·lica on rep l'aigua. Abans, però hem parat a dinar. Des del puntal fins a la bassa hem visitat una serie de masets arruïnats i/o enrunats.

Baixem a creuar la Valleta de Joan de Teresina, i al pujar passem pel costat de l'Escambró de Manolo. Encara que el visitem hem de sortir ràpid ja que ens ataquen les abelles, de les que hi ha un munt entre una molt petita bassa, unes deu (més o menys) arnes, i un tros de cera que hi ha per terra al costat d'on van fer fum. A l'Escambró de Jacinto tornem a baixar en direcció a un altra valleta, visitant el maset que dona el nom i un altre, a l'altre banda del camí en front del primer. A la valleta no agafem la pista que puja amb forta decisió, sinó que agafem el camí vell que puja fent unes esses que fa que la pujada sigui més suau. Continuem pujant fins els Plans del Pèsol, per tornar a baixar a una tercera valleta. Al remuntar-la fem una petita marrada, ben ximple, per pujar al maset que tenim al davant, per on passa el camí. El maset també el visitem, i seguim marxa per tornar a baixar, ara per un grauet ben maquet fins a les valletes, Valleta del Figom a la dreta i Valleta de Maria Jaume a l'esquerra. El tros d'on es creua les valletes fins que ens enlairem una mica a l'altre banda, té herba bastant alta, que fa que no veiem massa on posem els peus.

Per fi ja només queda la pujada al poble, deixant a l'esquerra el camí a la depuradora, es del sistema antic, només amb basses. Arribem al poble, per la Bassa d'Amunt, on en mig hi ha un columna d'obra, potser de mesurament i a un costat, un pou amb poal inclòs i rentadors. Trobem a una de les senyores del matí, ens saludem, xarrem una mica i ens anem directes al bar a prendre el ben guanyat refrigeri, després d'estar més de nou hores (son les 17:35) i fer més de divuit quilòmetres i mig.

El dia que em pensava que seria un passeig total no ha estat del tot així, encara que sense massa dificultat. El terreny ha anat canviant, plantacions de secà, terreny desèrtic, bosc de pins, terreny de plantacions de secà, amb trossos amb rec, etc. Les quatre valletes, que en realitat son el que nosaltres anomenem barrancs, margenats on hi han o han hagut conreus amb parades prou amples. El dia a estat calorós que ha fet que quasi tot el camí caminem amb màniga curta. En total un bon dia de muntanya, però en un dels racons més impensable, al menys per a mi. Com a curiositat hi ha un vèrtex geodèsic, amb pilar inclòs, a la torre de l'església.

  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

La Serra d'Almos, Roca de l'Antonia, Los Adroguers, Font Vella, La Serra d'Almos

La Serra d'Almos

Montalt

Les fotografies son de la meva sortida del dia 4 de gener.

La caminada d'avui no té massa historia a explicar. Ens hem reunit deu entre companys, ex-companys de feina i familiars, i hem anat a donar un tomb per la Serra d'Almos. Primer havíem de ser vuit però al final s'ens ha ajuntat dos mes. Per fer aquest tomb, del que jo soc el que sap la ruta, es pel que el dia quatre ja vaig venir cap aquí per saber com estaven els camins. Com que tornar pel Camí del Mas del Capcir ja l'he fet dues vegades i el trobo una mica avorrit, i resultant que m'han parlar molt bé del camí per Los Adroguers, i que m'han assegurat que no hi ha cap problema per passar, ja que no fa massa es va reobrir, es pel que em decideixo portar-los per allí, en contra de la meva forma d'actuar, que es no portar als companys sinó he passat primer, però sempre hi ha una primera vegada per a tot.

Ens trobem a l'entrada del poble quan es ve per Tivissa, i sortim quan manquen tres minuts per un quart de deu. La primera intenció era baixar cap el camí que va paral·lel al Barranc de Tartacó per visitar la Font Vella, pujar cap el Mas de l'Alerany i des d'allí fer la pujada. Com que el dia es humit penso que passar per la font a la tornada es millor, i fer aquesta part del vuit a l'inrevés, sobre tot per la humitat d'aquesta hora del dia. Pel que ens dirigim directament cap el mas. El Mas de l'Alerany segons vaig llegir va servir d'hospital de sang durant la guerra incivil.

Ens dirigim poc a poc cap la Roca de l'Antonia (o Morral del Casanoves o Morral de les Moles). Aquí es troba una bona diversitat de toponímies indicant el mateix lloc, en bastants punts d'aquesta zona.

Jo em vaig quedar endarrerit amb els dos que van més lents, ja que son els únics que van fent fotografies. He de significar, fet que saben tots els que m'acompanyen, que jo sempre em cuido dels últims, mai dels primers. Com que a més d'anar una mica ressaguers, ens parem per fer fotos al aljub que hi ha al davant del masset, els altres ens esperen al collet, però esmorzant. Jo tenia previst fer-ho al roquer del morral, però ja que els altres ja han començat ho fem aquí. Després del bocata, la fruita, el cafetó de la Dolors i les gotetes del Josep Maria, pugem al Morral, a contemplar la visió esplèndida que es veu des d'aquí.

Tornem al collet i agafem el camí de carena, passem pel costat del munt de llenya simulant una carbonera i per les restes del maset amb la seva era, per començar a baixar i agafar el Camí de les Moles al Mas del Capcir, i seguint cap els Adroguers, primer per pista, després per sender que era camí de bast, però que aviat la reobertura que s'ha fet al dret, fa que es saltin alguns marges i s'hagi desdenyat les esses del camí vell, però res que sigui dificultós. Deixem la pista que va cap els Masets per agafar una de vella que retrocedint va a buscar el Racó de l'Heura. Al deixar la pista que va als Masets tot el grup s'havia empassat la cruïlla i els tres que anem últims els hem de trucar per telèfon perquè retrocedeixin.

Tornem a passar pel costat del Mas de Capdà, i una vegada passat el Mas de l'Alerany baixem cap a la Font Freda. Aquí passem una estona descansant i comentant les últimes “salsa rosa“ dels coneguts. Tot seguint el camí paral·lel al Barranc de Tartacó ens anem cap al poble. A l'entrada quatre de nosaltres baixem cap el barranc, el creuem i ens anem a fotografiar el pont de la carretera, encara que no té massa història. La primera intenció era arribar-se als rentadors, però ens creiem que estava prop, però està una mica lluny, i amb els companys esperant-se per anar tots junts cap a Mora al restaurant. Quan els quatre ja estem un altre vegada pels carrers del poble rebem trucades telefòniques dels que ens esperen, els altres sis, no entenem com es que no em arribat. Arribem després de fer més d'onze quilòmetres set-cents i estar quasi cinc-hores. Tots junts, amb els cotxes ens anem a Mora, però jo encara l'ha he de fer. Portant a dos companys al meu cotxe i tot parlant, em despito i una vegada es surt del poble no agafo cap a l'esquerra, que es per on va la carretera i segueixo recte, no ens adonem quan la pista que anem passa de ser asfaltada a cimentada, però si quan passa a ser de terra. Reculem tot rient i ja ens anem a Mora d'Ebre, on tenim reserva a l'Hostal la Creu, on amb un bon dinar i una bona sobre-taula finalitzem el bon dia que hem tingut de caminar.

Avui no he fet cap fotografia ja que portant jo la caminada no trobo massa coherent anar-me parant per fer-les, encara que avui hauria tingut temps en una part del recorregut.

Per baixar el track, teclejar aquí. Avui no he fet cap fotografia.

00000000000000000000000

La Serra d'Almos, Morral d'en Casanoves, La Serra d'Almos, per varis masos i barraques arruïnats

Mas de l'Alerany

La Serra d'Almos

Avui ha estat un nou dia molt estrany, ja que no he aconseguit la primera fita pensada però en canvi m'he embolicat en unes altres accions. La segona fita, si que ha estat aconseguida. He anat a la Serra d'Almos per comprovar com està de net el tomb on he pensat portar als meus ex-companys, al haver rebutjat portar-los a Vilaverd, tal i com vaig comentar l'altre dia. A més com que el tomb es curt se m'havia passat pel cap intentar anar a visitar el poblat Ibèric del Coll de Moro.

Deixo el cotxe en una petita esplanada només passar el Mas de l'Alerany, on hi ha una gran muntanya de pins tallats, deuen estar pendents de treure les branques i prendre'ls. Surto caminant quan les campanes de l'església estan donant les vuit del matí, tot seguint el Camí del Mas de Capcir. Em desvio per un camí que em porta a un maset (1er.), amb aljub a tocar, on hi ha aigua. El maset per dins, com la majoria dels que estan en zones agrícoles abandonades, està arruïnat i ple d'andròmines abandonades. Segons m'ha semblat veure a l'ortofoto hi ha un camí o senderó que puja cap a la carena, encara que no es veu arribar. Jo ho intento, però cada vegada es mes difícil continuar per la gran quantitat de malesa que hi ha, sent cada vegada més espesa. Tots els rastres se'm van tapant. Miro el gps i veig que encara queda massa tros en línia recta, pel que m'adono que avui no ho aconseguiré i retrocedeixo. Sense arribar al maset anterior, i per unes marjades més amunt d'aquest, em dirigeixo cap un altre mas que està a l'altre costat del barranc. Barranc que era ample i ple de marges, al menys fins on m'arriba la visió, ja que el bosc s'ho està menjant tot. Tinc una feinada per arribar ja que hi ha un tros, precisament a la part central de la barrancada, que la vegetació punxosa s'ho està menjant tot. El maset (2on.) es una mica més gran, amb un possible corral al darrera, també arruïnat. Hi ha unes escales de marge, per pujar a la següent marjada. Des d'aquí i per un camí ample, antic de carro, es surt al camí del Mas de Panxeta, aquest enllaça al camí del Mas de Capcir. En canvi jo agafo cap el Mas de Panxeta (3er.). Aquest era més gran, de dos pisos. La porta està tancada però sembla que està bastant deteriorat. Llàstima que aquí no miro el mapa, ja que una mica més amunt, sense camí visible hi ha el mas de l'Hortell, que segons m'ha semblat veure quan he estat al morral està una mica en bon estat, potser no del tot, però ...

Dono un tomb per l'entorn, ja que quan pujava cap el mas, m'ha semblat veure una possible mina d'aigua. Per sort l'encerto. Després de pujar un marge per unes escales de pedra, arribo a una raconada on hi ha una mina d'aigua i una bassa, tot digne de veure. La mina també té aigua.

Retorno per la pista, està arranjada, segurament perquè aquests conreus no estan abandonats, segons sembla. Agafo un antic camí de carro que em porta a la quarta construcció (4r.), es un maset, també arruïnat, sense teulada però sense les pedres i fustes de la ensulsida a dins, encara que la vegetació va fent el seu creixement. Continuo pel que em sembla era el camí dels marges, ara molt brut i on s'ha de caminar amb compte. Passo pel costat d'un cotxe estimbat i molt destrossat, fins arribar a la Caseta del Cisquet (5é.), molt atrotinada. A partir d'aquí el camí que baixa a la pista ja es veu bastant millor.

A la pista trobo un senyor caminant i em paro a parlar amb ell. Resulta que es el Jaume Sedó, propietari del Mas de l'Alerany, a qui li pregunto pel poblat, i em diu que en aquests moment la vegetació impedeix poder arribar-hi, però hi ha el projecte de netejar-ho per fer-ho de complement del Castellet de Banyoles. Després d'unes xarrades més, ens acomiadem.

Segueixo pel Camí del Mas de Capcir, entrant a visitar per fora, un maset (6é.) amb tantes d'andròmines que l'envolten, que sembla el negoci d'un drapaire, però cada u té casa seva com vol. Hi ha un aljub però tancat amb clau. Segueixo i arribo al Pla dels Burros, on hi ha una bassa contra-incendis, pal indicador nou i el vell que es posava abans. Aquí arriba el GR.

Des de que he començat a caminar, i sempre prop de la pista hi ha extracció de pins, amb moltes restes vegetals a la vora i restes de troncs encara per treure.

En un retomb que fa la pista, a l'esquerra el mapa em marca un altre mas (7è.), i busco un lloc per pujar-hi, en principi no trobo per on, ja que la quantitat de branques grosses de pi m'impedeixen el pas per tot arreu. En aquest moment m'avancen dos btteros, i ens saludem. Trobo per on pujar, per un roquer entre mig dels marges. On em marca el mas no es distingeix res, tot semblen marges caiguts, segurament perquè tot el pedregam deu haver anat cap a baix. Tot està cobert per pins, tallats i sense tallar, amb tot el ramatge que a més impedeix bellugar-se per allí. De paret del mas no es veu res de res. Amb dificultat torno a la pista, i penso que els pròxims masos no aniré a visitar-los si no son fàcils d'arribar.

M'empasso les runes de la Caseta d'en Pubill, l'altre vegada la vaig veure perquè ho anava controlant pel gps, ja que la vegetació l'ha tapada completament. De seguida deixo el Camí del Mas i al poc les runes d'una barraca (8è.), deixo el GR., passo a tocar les runes del Mas de Catxarrina (9è), on a prop hi ha un toll on es rebolquen els senglars. Des de les runes de la barraca fins aquest mas, el camí puja per uns repetjons forts, encara que el tros es curt.

Passo per sota del Mas d'en Beset, segons uns mapes, altres diuen que es el Mas de Capcir. Aquí han tallat el pas del sender que pujava, tot passant per dins del mas, i ens estalviaria un bon revolt per pistes. L'Altre vegada ho vaig fer de baixada, estava bastant bruta, amb dificultat per troba el començament i amb una arribada al mas a una esplanada on havien menjat un tros de muntanya, pel que era complicat baixar del camí a dita esplanada.

Entro a fotografiar un altre mas (10è), bastant nou, on al cadastre no hi figura cap construcció. Deixo les pistes, per ja enfilar-me pel sender cap a les Moles. Sender molt trillat i que va pujant amb suavitat però de forma continuada. Es passa a toca un maset enrunat (11è.), que tenia dos compartiments, i amb l'era entre el mas i el camí. Més amunt hi ha una pila de llenya, simulant el que podria ser el projecte d'una carbonera, però la vegetació de la plaça s'ho comença a menjar.

A la dreta, una mica avall, sembla veure un altre maset, coincidint el que marca el mapa, però hi veig problemes per arribar-hi, i per avui entre l'intent al poblat i el mas que no he vist, ja he tingut prou. Si que hi vaig a un altre, on he de baixar unes parades (12è.), però sense massa dificultat. Han netejat de pedres i runes de dins, no té teulada, i hi han uns quants estris a la seva vora. La veritat es que hi ha gent per tot, però arranjat un maset aquí, jo no ho veig clar.

Arribo a la cruïlla i em dirigeixo cap el cim del morral, on paro a menjar unes mandarines, contemplar el paisatge i fer unes poques fotografies. Torno a la cruïlla i ja agafo camí avall, cap el Racó de l'Heure, però abans encara he de passar un altre maset (13è.) amb aljub a tocar. Per arribar al mas, el camí actual baixa amb pendent pel mig del que eren els marges, encara que ara el camí s'ha fet ample, degut a les frenades que fan les bicis tot baixant. Abans el camí no passava per aquí, ja que ara passa per una parada. Al venir de baix deixava aquest a l'esquerra, pujava entre parades i enllaçava amb el camí de les Moles una mica abans de la cruïlla actual.

La baixada fins la pista, al Pla de l'Heura, no té res de nou, exceptuant que com sempre hi ha gent que no pot respectar els camins, fent dreceres, que només fa guanyar uns segons que no porten a res, en canvi fa que aquestes quedin més trillades i al final el camí es vagi tapant, i aquest sempre es més agradable, dolç i de bon caminar que no pas la drecera, fins que queda perdut.

Ja per pista vaig fins el cotxe, on arribo a un quart i mig de dues, després de fer més d'onze quilòmetres i mig, amb un dia agradable, amb poc de fred al començament i gens cap a meitat. El vent em feia por, ja que mentre venia en cotxe i abans de Falset m'ha fotut unes bufades que he tingut que minorar la marxa, en canvi durant la caminada no s'ha deixat sentir gens exceptuant quan estava a la recerca del poblat, que es sentia per la carena. Unes quantes escopetades llunyanes, el gruny d'unes rapinyaires, la salutació dels dos ciclistes, la xarrada amb el Sr. Sedó, algun lladruc, també a la llunyania, i el vent bufant al Coll de Moro son els pocs sons que he escoltat avui.

Aquestes son les dades del cadastre, de la majoria de masos, masets, barraques i runes que he visitat, per si a algú l'interessa. No hi figura cap nom de mas o propietat, només partides. En aquesta llista no hi ha l'extensió dels terrenys, ja que crec que no es d'interès aquí:

1er. Maset: Les Moles, polígon 17, parcel·la 240, construcció ús industrial de 27m2.

2on. Mas: Les Moles, polígon 17, parcel·la 241, construcció ús industrial de 51m2.

3er. Mas: (Mas de Panxeta),Les Moles, polígon 17, parcel·la 242, cap construcció.

4r. Maset: Les Moles, polígon 17, parcel·la 243, construcció ús industrial de 42m2.

5è. Maset: (Caseta del Cisquet), Les Moles, polígon 17, parcel·la 244, construcció ús industrial de 17m2.

6è. Maset: Mussefres, polígon 13, parcel·la 81, construcció ús industrial de 53m2.

7èr. No trobat res: Mussefres, polígon 13, parcel·la 2, construcció ús industrial de 64m2.

8è. Runes barraca: Les Moles, polígon 17, parcel·la 222, cap construcció.

9è. Mas (Mas del Patxarrina): Les Moles, polígon 17, parcel·la 222, construcció ús industrial de 69m2.

10è. Mas: Les Moles, polígon 17, parcel·la 350, cap construcció.

11è. Mas i era: Les Moles, polígon 17, parcel·la 253, construcció ús industrial de 50m2.

12è. Runes maset: Les Moles, polígon 17, parcel·la 254, construcció ús industrial de 50m2.

13è. Maset i aljub: Les Moles, polígon 17, parcel·la 249, construcció ús industrial de 41m2.

Ho he buscat per si podia esbrinar els noms ja que tota construcció antiga, o accident geogràfic en té.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

50e Dia del Camí de Muntanya, Cardó

Antic Convent-Balneari de Cardó

Ermita de Sant Àngel

Avui es el dia que van triar per fer el 50è Dia del Camí de Muntanya, per ensenyar al mon excursionista els camins netejats que poden connectar les ermites de l'antic convent-balneri de Cardó. Ens hem ajuntat uns 400 excursionistes de tots els clubs de la zona i rodalies. Jo he anat amb en Jordi, i allí ens hem trobat amb el Josep Maria, fent el tomb els tres junts, entre mig de la resta. He de deixar ben clar que encara que sembli que en alguns moments pugui criticar en alguna cosa a l'organització, està lluny de la meva intenció, ja que crec que ho han fet magnífic, tant el treball de camp com la logística. Per mi un 10 total, però no vol dir que en coses puntuals hagi trobat a faltar alguna cosa, crec que també per poca atenció per la meva banda. Ja sé que seria demanar massa, però una cosa que he trobat a faltar ha estat un petits cartells amb el nom de les ermites, fonts, o altres punts d'interès. Repeteixo sempre amb bon rotllo i que més voldria que totes les caminades organitzades estiguin, al menys, com aquesta.

Nosaltres hem arribat una mica d'hora i el passar per la taula d'inscripció, a recollir la paperassa que donàvem ja que inscrits ja ho estàvem, ha estat sense fer cap cua ni aguantar cap aglomeració. Després el nescafé amb el pastisset i esperar l'hora de sortida, tot xarrant amb tots els coneguts que anaven arribant i he trobat, que per cert han estat uns quants. El cotxe l'hem deixat en un gran aparcament de la propietat, que avui han obert per poder absorbir la gran quantitat de cotxes i algun autocar.

La caminada ha començat cinc minuts abans de les nou del matí, segons el rellotge del meu gps. No acostumo a portar rellotge ja que amb el gps sempre puc saber l'hora que es. Només sortir ens hem saltat l'ermita de Sant Elias, que està a tocar a la carretera. Llàstima que no m'he adonat, ja que tenia intenció de fotografiar-les totes. Ens desvien per visitar la ermita del Carme, tot veien a dalt l'antic convent-balneari. Passem pel costat de les restes del Pantano. Després i reculant una mica pugem a la carretera, tot passant pel costat de lo Paller i ja enfilem cap a la Santíssima Trinitat, per un antic camí on es conserva algun tros de l'antic empedrat. Es digne de visitar el que era l'estable de l'ermita, amb els noms de les cavalleries. D'aquí a Sant Àngel i al Portell de la Creu de Cosp. Si la pujada fins aquí ha estat per escalfar-se una mica, ara ve la pujada de veritat, fins la Cova Lluminosa. Al que no estat mai aquí, sorprèn molt, es una de les que s'ha de veure. El camí passa pel mig, amb un camí amb restes empedrats i que fa esses pels marges molt ben construïts. Aquí ens donen unes mandarines per refrescar-se. Per arribar fins aquí s'ha fet un bon treball de neteja i recuperació, incloent unes fustes per assentar el camí i una cadena de seguretat, que crec sincerament que no faria falta, encara que passes pel costat d'un gran roc i el pas es estret damunt de l'assentament que he dit. Pugem una mica més a un mirador que hi ha.

Baixem un tros una mica dolent i planejant arribem al desviament opcional a la Roca Foradada. Pugem, jo tampoc havia estat mai, val la pena al menys veure-la. La sobrepassem a veure si veiem el camí que puja a la carena, però no veiem ni rastre, deu estar totalment perdut. Seguim avall, amb alguns trossos que han reobert al dret, sense seguir el que devia ser el camí vell, ja que aquests no saltaven mai els marges. Segurament perquè ja devia fer molts anys que devia estar perdut i el rastre que es van trobar els netejadors, era per on han reobert. Saltem, tal com sona, a la cruïlla que per l'esquerra va a la Cassola del Diable, i a la dreta el nostre camí que ens porta a Sant Roc, amb una font que raja. Aquí es la parada d'esmorzar.

Una vegada finalitzat seguim i passem per la Font del Prior, Sant Josep, la Font de l'Avellaner per sortir a la pista que es el Camí de Tivenys. En tot aquest tros ens hem saltat l'ermita de Santa Agnès, que des de lluny sembla que es la millor conserva la façana, no així la teulada. Parlat amb l'organització em comenten que el camí exacte no està completament localitzat, a més queda una mica lluny del tomb. Per la pista ens desviem a Sant Simeó Estilita (Ermita de la Columna), abans de pujar davant tenim la font d'aquesta ermita, sense aigua i sense aixeta. D'aquesta ermita no cal parlar gaire ja que es una de les mes conegudes, ja que quasi tothom que ha estat per aquestes contrades ha pujat. Una vegada hem baixat de l'ermita aconsellen als caminants anar avall, cap la sortida, ja que consideren que el queda es massa per l'hora que és. Es una mesura que fan servir en moltes caminades populars, per que els últims no arribin massa tard, però nosaltres tres diem que seguim.

Per un camí molt boscós i obac, netejat de fa poc, en quasi continua pujada ens porta, a Sant Onofre, ens hem hagut de desviar una mica, i a la Font de l'Argelagar, sense aigua però que té un aljub incorporat (maca de veritat), abans de tornar a tocar el Camí de Tivenys. Ens hem saltat l'ermita de Sant Jeroni, però està clar o passàvem per Sant Onofre i la font o ho fèiem per Sant Jeroni.

Aquí ja estan tallant la marxa, però nosaltres tres diem que seguim. Quasi que no veiem la ermita de Sant Joan, com tenim els escombres a prop no busco arribar-hi, només la fotografio des de la pista. Al poc de deixar la pista ja tenim els escombres darrera i que ens acompanyaran la resta del camí. Passem a tocar el Pouet de Sant Bernat, i l'ermita del mateix nom, es l'Ermita Cremada, es veu que va ser cremada en una de tantes guerres. Sense deixar de pujar arribem al Coll de Murtero, on hi ha les restes del que sembla un forn de calç. Una mica més de pujada i ja ve baixada que no deixarem fins al final. S'arriba al camí de la Font de Calces, que jo em pensava que era un camí bo, i a trossos han hagut de reobrir-ho i fer-hi una bona neteja, a trossos encara es veu el camí antic. També saltem algun marge. Ens desviem per veure l'ermita de Santa Anna, i ja cap el final, passant a tocar l'antiga muralla. A l'arribada ens saltem l'ermita de Santa Teresa. Al arribar ens donen beguda i pica-pica, d'aquest quasi no queda res, sort de la companya Cori, que ens ha guarda una mica. Nosaltres hem arribat quasi a dos quarts de tres, després de fer quasi onze quilòmetres, amb un dia bastant calorós, sort que hem anat la major part de temps per bosc i zones cobertes.

El Jordi i jo decidim de no quedar-nos a dinar, de motxilla, i anar-nos cap a casa. Bon dia de muntanya. Només queda tornar a felicitar l'organització, amb gent a tots els lloc possibles conflictius, i amb una esplèndida senyalització, que dono fe que des del Camí de Tivenys ha quedat tota treta, ja que ho he pogut comprovar al anar caminant al seu costat.  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

La Palma d'Ebre al vèrtex d'en Junquet i tornar

Aljub a les Sisquelles - Cova del Render

Per avui, que m'he tornat a quedar sòl, normal tenint en compte els dies de festes dels que els companys han volgut gaudir, i com encara hem ressentia dels genolls des de l'últim dia, he decidit anar a donar un petit per pistes i algun antic camí de carro. Per això tenia mig preparada una caminada de pujada al vèrtex del Pla en Junquet, a la divisòria entre el Priorat i la Ribera d'Ebre, que encara que està més a prop de la Bisbal de Falset jo l'he preparat des de la Palma d'Ebre.

Per arribar a la Palma guiant-me per la Maria (gps del cotxe) passo per Falset, Gratallops, la Vilella, Cabacés i la Bisbal, o sigui una pallissa de mil dimonis, segurament la més curta.

Arribo a la Palma d'Ebre, aparco el cotxe a la Plaça de la Bassa del Pi, o sigui al costat del monticle on hi ha la creu, i surto quan quasi son les nou del matí. El primer que faig es anar a donar un tomb pel poble ja que penso que si arribo una mica tard ja no ho faré. En el moment que estic fotografiant  l'església parroquial una senyora arriba per obrir la porta i em comenta que cada dia de festa deixen les portes obertes per qui vulgui entrar, el que em permet visitar-la per dins.

Després de la visita al poble surto pel Raval de la Torre, que va a sortir a la carretera de Vinebre, però abans de l'enllaç em desvio pel Camí del Molí del Estudiant pel que he de creuar el Barranc dels Montblanquets i el dels Sords, quasi a l'aiguabarreig dels dos. Al poc de deixar aquest camí, em surto per si trobo la Fonteta del Roc, que hi figura als mapes. Com es normal no hi és on marca el mapa de l'ICC, l'únic del que disposo, i després de donar un tomb per unes parades amb rec instal·lat però sense descobrir d'on ve l'aigua, segueixo la marxa.

Només passar la primera línia d'alta tensió, per aquesta zona en passen dos quasi a tocar, agafo a ma esquerra un antic camí que durant tot el primer tros segueix por sota la línia, per després tombar a la dreta, fins al Mas del Secretari, un petit maset en total abandó i enrunant-se. Al sortir miro si es com no es cosa d'anar xafant els sembrats sense saber si connectaré correctament decideixo retrocedir. En aquesta zona torno a veure rapinyaires, quatre, de les que dos desapareixen ràpidament  i les altres dos les tinc una estona per damunt del meu cap. A partir d'aquí hi ha unes vistes molt maques sobre el Barranc de Valinyoves.

A lo Racó del Bisbe, estic a punt de marrar-la, però de seguida rectifico, en realitat son convergents encara que el de la dreta dona molt més tomb, el de l'esquerra va més directe, per això hauria estat una marrada. Aquest es un camí molt bonic que va re-tombant cap a l'esquerra, arribant a una cruïlla de quatre pistes, agafo la que va en direcció nord-est, molt solana, deixant-la una estona per anar a veure un maset, que com es normal està arruïnat. 

Arribo a una  nova cruïlla amb un pal indicador, agafant cap a la dreta. De seguida i al peu del monticle on es el vèrtex, hi surt un sender ben visible, encara que dos parades més amunt s'embruta totalment. Veig que per l'esquerra es pot passar i de seguida es tomba per arribar al cim. Allí dalt faig les fotografies de rigor, tenia pensat en menjar una mica però es l'únic moment del dia que fa vent. 

Des del cim he vist una construcció de pedra, com si fos un aljub. Baixo en busca de com arribar-hi. Primer surto a una pistota i d'aquí al dret, baixant per tres parades abandonades i molt brutes arribo al lloc. Es un gran aljub, amb una mica d'aigua al fons, el que no entenc es perquè te la volta (de pedra) tan alta. 

Ara segueixo la direcció a la Bisbal, passant pel costat de dos masets, un a tocar a la pista i un altre en mig de la vegetació que sembla il·legal, pel material empleat. Ja deixo la direcció cap a la Bisbal. Entro a veure la Cova del Basilio, una balma obrada que fan servir de magatzem, amb un pou al costat. Aquest tros està conreat. 

Segueixo uns tacarrots verdes a les puntes d'uns marges, però em porten a unes parades abandonades i sense rastre de continuació. Aquí intento sortir barranc avall, hi ha un rastre bastant clar, però després de tres parades amb el camí per la vora, al quart hauria de saltar-ho, pel que em torno enrere. 

El camí fa un bon retomb per creuar el Barranc dels Sords, però veig que per mig del barranc segueix un bonic camí de carro, penso que a lo millor tindrà sortida cap a la Palma. Arribo a la Cova  del Render, una bonica balma, que ha estat usada per l'home. Ha estat una bona sorpresa, encara que per arribar-hi m'ha costat el seu, del brut que està l'entorn, amb algunes punxoses de més. Queden tres escales que no se ben be quina utilitat tenien, o si les feien servir aquí o no. Segueixo el camí però finalitza a una parada conreada. Un altre vegada he d'anar enrere i seguir el camí anterior. La font que marca el mapa em sembla que he descobert on es, però no m'he pogut assegurar, crec que es on hi ha un munt de pedres posades exprés i amb compte, al costat de la pared, encara al barranc, en un lloc on hi ha un munt de deixades, pots de plàstic i sacs principalment. 

Ara em queda tot pista ampla des d'on es poden veure les dues línies d'alta tensió que venen directament d'Ascó, i al fons a la dreta una línia de ventiladors, o sigui unes visions del progrés. 

El camí baixa fort fins arribar a la Font Vella, on hi ha un àrea recreativa, dues piscines, una per nens, l'altre sembla abandonada. El que era la font vella està xafada, encara es pot veure un tros de volta.

El camí, ja carrer asfaltat, puja i en compte d'agafar pel carrer de la Plana que em portaria directe al cotxe agafo el carrer on hi es l'entrada al camp de futbol i  les escoles, el que fa que doni un petit retomb, tornant a passar pel carrer Major. Ja arribat on tinc el cotxe pujo fins el monticle on hi es la creu a fotografia el senyal geodèsic que hi ha. Vaja quina mania que m'ha agafat amb els geodèsics!!.

Al costat d'una granja, allí mateix, hi ha un senyor d'aspecte marroquí (amb tots els meus respectes, només es per especificar-ho una mica) descarregant troncs, ben talladets, i li pregunto si sap per on es la millor carretera per anar cap a Reus, i em diu per Vinebre i Mora, i a la meva insinuació de per Gratallops i Falset, em diu: “No, nunca, muy malo por allí. Por Vinebre”, o sigui que ho tinc clar. Després d'agrair-li la informació, vaig al cotxe on arribo a dos quarts de tres, després de fer més de quinze quilòmetres i mig.

Agafo el cotxe i me'n vaig a veure el Pi de Can Pino o Pi de la Palma. Un pi de grans dimensions i catalogat com a monumental. Des d'aquí hi ha una visió del pantà de la Palma i del poble. I ja cap a casa, passant per Vinebre, però primer trucant a casa ja que havíem quedar de dinar junts encara que fos tard.

El dia en quan al temps ha estat solejat, calorós i només amb vent al moment que estat al cim, potser es que la resta del dia he anat resguard més o menys. El camins han estat tot pistes, la meitat aproximadament per cotxes, o sigui polsegoses i arranjades, deixant a les vores la terra que treuen del mig. La resta han estat agradables, amb algun tros de camí de carro sense transformació a pista. El paisatge ha estat combinant els camps de conreus margenats d'olivera i ametllers, principalment, amb trossos de conreus abandonats, dels quals la majoria encara no ha entrat el bosc de pins a menjar-s'ho, i algun tros, petit, de bosc pròpiament dit. Molts masets, la majoria abandonats i arruïnats, encara que els que tenien els conreus actius, estaven més o menys conservats. Des del cim una molt bona visió al tombant, però no massa llunyana cap l'est i al sur. Una sorpresa agradable amb la cova i la balma utilitzada (el seu entorn molt bonic i arranjat). De camins, a part de les pistes, jo no he sabut veure cap. En quan a mi, ja he sortit a caminar una mica tocat, encara del dia de Benavent, per això cap al final, la pista que baixava amb forta pendent, m'ha costat una mica, i no cal dir que la pujada al poble, he acabat de suar el que no havia suat encara.

Tornant cap a casa amb el cotxe ja estava pensant el que faria el diumenge que ve i l'altre. Encara que arribi malament es veu que no tinc remei.

Per baixar el track, arranjat, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

El perfil està posat el que he fet abans de netejar-ho, ja que al fer-ho el recorregut ha quedat correcte, no així l'horari i les alçades totals.

0000000000000000000000000

0000000000000000000000000

Capçanes a Serra d'Almos pel camí de Tivissa i tornar pel sender de la Serra de Cavils

Font de les Canals o de Santa Rosalia - Caseta d'en Pocaigua

Després de la pallissa que em vaig donar el divendres tenia previst per avui quedar-me a casa, però ahir en Josep es va posar en contacte amb mi i em va “enredar” (segurament es que ja estava predisposat) a fer un tomb senzill entre Capçanes i la Serra d'Almos.

Avui ens trobem la Neus, en Josep, jo, i està clar, la Bruna i ens hem anat fins a Capçanes. La idea es fer un tomb extret de “wikilock” i fer el mateix tomb però d'una manera diferent. Aparquem al costat de l'estació de ferrocarril i sortim quan manquen cinc minuts per un quart de deu, en direcció a la font de les Canals o de Santa Rosalia, un lloc prop del poble i molt encisador, a més d'obac. Per aquí passa el Barranc de Capçanes que es un dels que subministren aigua al pantà de Guiamets, per cert molt buit.

Des d'aquí agafem el Camí de Tivissa, totalment pista, que va passant entre zones conreades, ben arranjades, i altres d'abandonades que encara conserven les marjades que recorden els seus temps quan les conreaven. Es van alternant els masets ben cuidats o inclús remodelant-se i engrandint-se amb els arruïnats. D'aquest camí no hi gaire cosa més a remarcar a banda de les bones vistes sobre el pantà i les muntanyes llunyanes del nord-oest amb el fum de la central d'Ascó que surt per darrera de les carenes. El que si que m'estranya es que tot aquest tros de camí i fins després de creuar el barranc de les Malelles, més o menys fins al final de la pujada, tot el bosc està molt netejat.

A la zona de Lo Planot i mercès al mapa agafem una drecera, que ens retalla un bon retomb de la pista. L'entrada està una mica bruta i no es veu be, però després es fa de bon seguir fins a creuar una pista vella, després hi han tres rastres, el de l'esquerra ben marcat que va pel tallafoc de la línia elèctrica, el de la dreta que aviat es perd i el del centre, que es per on passem nosaltres, es el camí vell, però que a la meitat queda completament tapat per rames caigudes i molta brossa, pel que hem de saltar al tallafoc, per on va el rastre, molt marcat. La gent que passa per aquí ja no deu passar pel camí vell i sempre deuen anar pel tallafocs.

Ara ens ve una baixada, seguim per pista, que ens porta l'entrada de la Serra d'Almos, on passa el Barranc de Mussefres. Aquí a la vora d'un maset hi ha un caquier ple de caquis que amb el seu colorit es digne de veure.

Seguim fins a l'àrea de lleure de la Font Vella, al costat del Mas de Pena, tenint intenció de parar allí a fer un mos, però al arribar ens trobem un grup amb un banderí de la Penya Blaugrana de la Serra d'Almos que a part d'estar fent alguna cosa a la brasa tenen música a tot volum amb l'aparell endollat a un alternador. El soroll de la música junt amb el de l'alternador es tan molt molest que decidim seguir i menjar mes endavant.

Sortim a una pista ampla que ve de la Serra d'Almos i ja veiem al lluny el Mas d'en Baconer. Tot aquest entorn està ben cuidat, sobre tot de vinya, amb el raïm ja recol·lectat.

El Mas d'en Baconet era un mas molt gran, ara hi un tros restaurat i tota la resta net i preparat per restaura-ho. Ens surt el propietari i estem una estona de xerrada amb ell. Una mica més amunt parem a dinar, quan de cop passem pel davant un munt de gossos i darrera dos caçadors. Hem de portar compte que els gossos no ataquin a la Bruna, mentre no arriben els caçadors i per mantenir-los a ratlla es cuida la Neus, jo mentre aprofito a fer unes quantes fotografies dels gossos.

Més amunt a l'altura d'un maset trobem a un caçador al costat d'un cotxe amb gossos al remolc i ens diu que avui la cacera ha anat molt malament i que no han vist ni un senglar.

Al creuar el barranc del Baconer i com hi han varis cotxes de mes caçadors aparcats a l'entrada del camí que hem d'agafar ens passem de llarg, i quan estem arribant al final de la pista sentim crits i es el caçador del maset que ens crida dient que ens hem passat el camí, mirem el gps i efectivament. Reculem i ja agafem el camí correcte. Aquí ja no es pista, es un camí netejat de poc, molt bonic que puja amb suavitat, sembla un camí vell de bast, i es el sender de la Serra de Cavis. Pel camí veiem i mengem cireretes d'arboç, encara que hi han poques de madures. Al arribar al lloc més alt, i abans de començar la baixada es passa pel límit comarcal entre el Priorat i la Ribera d'Ebre, no hi ha cap fita que ho identifiqui però el mapa ho indica molt clar. Al poc de baixar deixem un camí que podria ser que s'he anés cap la Serra de la Portella. A mitja baixada veiem a l'esquerra les restes d'un pou, no ens apropen ja que està en una parada inferior i entre mig hi ha un bona amplada d'arítjols.

Des d'on hem trobat els caçadors fins a creuar el Barranc de les Malelles el camí molt bonic, em sembla que era l'original i que era de bast, però a partir d'aquí i fins a la Caseta d'en Pocaigua ja no hoi tinc tan clar, em figuro que devia fer alguna esse i ara està perdut, ja que ens puja al dret per les roques caigudes de les parades, ara de bastant bon caminar. Aquest mas està completament rodejat i tapat per l'herba. A partir d'aquí tornem agafar camí bo fins a trobar una pista que ve del Mas d'en Barral i del camí d'aquest mati, que conflueix en un maset molt arranjat i peculiar.

Per camí molt atorrentat, encara que es un PR arribem al Barranc de Capçanes que el creuem i pugem al poble. Busquem algún bar per fer una cervesa però estan tancats, un altre dia serà. Hem arribar al cotxe a dos quarts menys cinc de cinc, després de fer una mica més de setze quilòmetres i mig.

El dia ha estat bo, al començament nuvolat, després i a començament de la tarda ha sortit el sol, i ens ha deixat caminar força be. A més la caminada no ha estat gens dura, encara que jo a partir del maset “peculiar” he començat a anar una mica tocat.

Les vistes han estat molt maques, tota la primera part amb el pantà, quasi buit, de Guiamets i el poble al seu costat, després la visió ha canviat, amb parades conreades i molt ben conservades, masos grans i bonics, el camí de Cavils bonic, un tros una mica salvatge sobre tot al creuar el barranc i molt ben conservat. La companyia bona i amb bon humor com ja va sent normal.

En la zona dels boscos de pins no hem vist cap bossa de processionària però en comptes d'això hi havia molt de vesc, planta parasita que xucla la sàvia del pi. Resumint, un bon dia de muntanya.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000000000000

0000000000000000000000000

Monument al Guarda, Coll del Membrado, Coll de Botana, la Franqueta

Pouet de Botana - Cova de les Piletes

Els amics d'un club excursionista em vam dir que els preparés una caminada pel Port i jo vaig pensar de portar-los a donar un tomb des del monument del guarda, a la pista de la Franqueta, fins el Coll de Membrado, d'allí al Coll de la Botana, buscar un baixador al mas de Franxo, i d'allí a la Franqueta i al cotxe. Es un tomb que vaig fer a l'agost de l'any passat, encara que amb variants.

Ens trobem la Cristina i el Jordi, la Montse i l'Albert, el Josep, el Lluís i el Paco, tots ells del club excursionista, la Chris, el Josep i la Neus, en Josep Maria, la Josepa, la Sílvia i jo, acompanyats per la Bruna i la Castanya. Després de deixar el cotxe davant del monument sortim quan manquen deu minuts per les nou del matí, tot seguint el camí de les Fanecades. El temps sembla estable sense previsió de pluja però sense sol, encara que això es normal per l'hora que es.

Anem pujant amb bona harmonia i bon humor, sense que manquin els acudits i les bromes. Abans d'una miranda abans que el camí giri a l'est, parem a fer una mossada. Com sempre hi ha qui que sembla que no se li acaba mai la fam. La miranda es espectacular.

Seguim per camí molt marcat i al creuar el Barranc dels Cucons deixem el que sembla que es un camí que baixa (de sortida puja) al Mas de Franxo (això segons els mapes) i el que va al Coll de Pere, agafant el que va a sortir a la pista de les Pinedes, ja que he preparat passar pel Cullerer. Al poc trobem una cruïlla on sembla que els dos camins son bons, jo em decideixo pel de l'esquerra, potser per que baixa i l'altre puja, fins arribar a un altre cruïlla on deixem el de l'esquerra que baixa decididament, i agafem un que puja amb força per després planejar i sortir al final de la pista de les Pinedes, on sembla que també arriba el camí que abans havíem deixat a la dreta, i que segurament no té el baixa i puja del nostre. Tot aquest tros que em fet fins ara es boscà, ombrívol i avui té un colorit màgic, potser perquè no entra el sol i està una mica humit de les pluges d'ahir.

Per la pista arribem al Coll de Membrado, deixant-la per marxar a la dreta. A l'esquerra tenim el rocam de les Roques de Benet, que per aquest costat no es tan espectacular. Visitem el pou del Cullerer, ben conservat amb les seves escales a la pared, encara que avui podrien ser perilloses degut a la humitat; visitem les runes del Mas de Cullerer i les de Sep (o Jep, segons els mapes). Només arribar al Coll de Botana i deixant les Corralissa de Franxo i el camí al Coll de Triadó, anem a visitar el Pouet de Botana i el seu bassi. En tot aquest entorn, igual com a l'entorn dels masos anteriors, estan fent treballs forestals, amb una gran neteja de tota la fusta.

Després d'un petit despiste visitem la Cova de les Bruixes, la veritat es que no ho acabo d'entendre que una balma com aquesta pugui ser un lloc de reunió de bruixes si no es per algun motiu determinat de l'entorn o altre. Des d'aquí ens dirigim a la Cova de la Benaixa. Prop de la de les Bruixes veiem una dolina ben formada d'un metre d'ampla i uns tres de profunditat.

La Cova de la Benaixa ja es un altre cosa, no es pot explicar gaire, es per veure-la. Aquí m'ha vingut al cap el llibre que fa poc he acabat de llegir on l'últim habitant del massis del Port, el Miquel Coma explica les seves vivències al Mas de la Franqueta, i tot portant els ramats, en els dies de tempesta es refugiava en aquesta cova.

Baixem fins el Coll de Pere i aquí ve el desastre del dia. Es veu que a les meves sortides sempre ha d'haver la incidència no programada, aquí potser estava una mica programada. Jo havia avisat que hi havien dos trossos que no tenia controlats, un era des del Barranc dels Cucons fins la pista de les Pinedes i l'altre des del Coll de Pere fins el Mas de Franxo. Del primer ja m'havien donat informació mitjançant “inet” i la veritat es que ha sortit força bé, però aquest altre ja son figues d'un altre paner (tal i com es la dita). Busquem la continuació, com es normal dels catorze només la busquem quatre, els altres esperem. Jo estic convençut que el camí surt del mateix coll, a l'esquera tal i com hem arribat, ja que sembla que l'entrada està definida però aviat es perd el rastre, sobre tot al arribar al barranquet. També intentem pujar pel roquer en direcció a la punta dels Cucons, per si el baixador està per aquella part, o a les dolentes trobar el camí que ve marcat al mapa. El que surt del mateix coll es el que marca el mapa del cadastre, no se de quin any i si està elaborat in situ o en un despatx, ja que on marca exactament es impossible de seguir, potser es que està totalment perdut. Un altre marca al mapa del cadastre surt de mitja pujada pel roquer cap la punta dels Cucons, però allí no marca si es camí o que, i la veritat es que no està gens clara. Mentre en Josep junt a la Neus continuen la recerca amb la primera opció, la Chris i jo seguim la branca del roquer de l'esquerra que va baixant, sembla que es pugui baixar encara que no sabem en exactitud el que pot passar a la part baixa, i el Josep Maria (que també venia havent-se estudiat l'orto-foto), la Josepa i la Sílvia, busquem l'opció d'anar a la recerca del camí del mapa. Totes les opcions no estan gens clares. Per a mi i mirant des de l'alçada que estic em dona la impressió que el més lògic sembla que el camí surti del coll, que travessi en diagonal les dues branques de la barrancada i vagi a buscar, en baixada, el final d'una pistota que puja del Mas de Franxo,. Es llavors quan la resta dels components de la caminada ens criden des de dalt que ells reculen fins el Coll de Botana i que baixaran per la pista. Nosaltres quedem de recular per no fer la trencadissa total. Quan els de la recerca ens retrobem al Coll de Pere els altres fa estona que han passat. Marxem junts (hi ha algú que va tocat de cansament i algú que va tocat moralment).

Els retrobem al costat del coll dinant. Ens ajuntem a ells per dinar també. Després de dinar baixem per la pista. No vull entrar a veure el mas que jo crec es el de Borrell, que per a mi, encara que petit, era bastant maquet, amb l'era al costat i en una parada mes amunt del mas, ja que jo quan vaig passar em va costat arribar des de la part de baix i vaig quedar enganxat amb les argilagues al moment de sortir, per la part alta.

Com es normal em vaig quedant endarrerit ja que el meu pas cada vegada es mes lent. Trobo tot el grup que m'espera a una cruïlla de pistes, anem a la dreta, on els ensenyo la servera i el roure de Franxo, on el grup de sempre (excepte un) no fan quasi ni cas. Sis ens arribem fins les runes del mas de Franxo, dos no venen perquè estan cansats de veritat, i els altres per que sembla que tant els hi fot, segurament ja estan cansats de veure runes, pous, coves i només volen caminar, o per .... ves a saber.

Més avall parem a refrescar-se a la Font de Franxo, on baixa un bon raiget d'aigua fresca. I ha qui diu que es nota que ahir va ploure ja que té un petit regust a fang, jo la veritat es que no noto res, però estar clar que el meu gust no es res de l'altre mon.

Continuem baixant i torno a quedar-me enrederit, els meus genolls estan notant el “tute” de la recerca de camí des del coll d'abans. Ens retrobem a Coll del Llop, i aquí ens queda la visita a un altre de les “meravelles” del Port, la Cova de les Piletes. Només anem cinc, dels altres, dos perquè son parella i ella està molt cansada i els altres set, no ho diuen clar, però ja en tenen prou; aquí si que ho demostren a les clares. Amb la parella quedem poc a poc aniran fins el cotxe i amb els set que com fan un cotxe sencer que s'aniran.

La Cova de les Piletes es un altre meravella que s'ha de visitar, petita i encisadora, encara que hauria d'estar prohibit de pujar amb les botes, la gent hauríem de pujar descalços, ja que estem desgastant-la.

Baixant passem pel costat de Mas de Toni i com no, pel costat del Mas de la Franqueta. Es un lloc on no m'estranya gens l'enyorança que li te en Miquel Coma.

Des de l'àrea recreativa agafem el camí de riu, ja no tenim esma de visitar els tolls del riu ni de pujar a veure les runes del Mas del Canyissar. Arribant al cotxe, on està esperant la parella, a un quart de vuit, després de fer, jo, uns divuit quilòmetres, comptant totes les anades i vingudes.

El temps ha estat molt bo, la calor no ha estat gens forta, el vent ha bufat suau, el sol ha sortit però sense cremar, o sigui dia molt acceptable i correcte. L'excursió per a mi, es una zona de les que m'agraden i que per menys que pugui repetiré, a més he d'intentar trobar l'enllaç que no hem aconseguit fer. Un altre cosa es la companyia, molt bona i agradable mentre les coses van bé, però en els moments que, tot i estar avisats, surten petits entrebancs es posen nerviosos, sense entendre que jo no soc un guia ni una empresa d'aventura, si no una persona que li agrada sortir i si pot ensenyar el que sap i que te una forma de veure les excursions que segurament està passada de moda i que la meva manera deu estar en extinció. I estic parlant d'anar a caminar amb unes persones que son d'un club “excursionista”, no el portar a uns amics de la comunitat de veïns. I per cert que a més que em coneixen de tota la vida els hi vaig remarcar com sortia jo a la muntanya.

Espero que el mal gust de boca que se m'ha quedat al final s'oblidi i aviat només me'n recordi de les estones bones, dels companys que més o menys pensen com jo i dels paratges fantàstics que hem passat.

Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000000000

000000000000000000000

000000000000000000000

Teixeda de Cosp

Teixos

Després de més de 40 dies sense sortir degut a diferents motius (físics, mentals i meteorològics) ahir vaig decidir que avui sortiria a fer un tomb, petit ja que estava segur que una caminada llarga no l'aguantaria. Em vaig decidir a anar a veure i fotografiar la Teixeda del Cosp, però com per Cardó ja la he fet mes tres vegades es pel que em decideixo a fer un tomb extret de la pàgina d'inet de l'amic Ordovás, un tomb de 6 kms., per terreny una mica dur, com son aquests de la Ribera d'Ebre.

Arribo en cotxe al Coll de Monredons, mes de tres quilòmetres i mig de pista cimentada des de la carretera de Rasquera al Perelló. Aparco el cotxe i surto a un quart i mig de nou del matí per la pista fins a la Font de Múrria. L'incendi del mes de maig ha traspassat molt poc aquesta pista i en direcció al Portell del Cosp no ha arribat, pel que es veu. Encara que es sent una mica d'olor a socarrim.

Al costat de la Font de Múrria hi ha una bassa de l'A.D.F. de Rasquera, que s'omple d'aigua que baixa entubada des de la Font del Teix. El camí va pujant fent ziga-zagues, el que demostra que es camí vell i ben pensat per salvar els 180 metres de desnivell entre la font i el portell, es el camí dels frares. Pujant ja es troben uns poc teixos.

Dalt del portell tombo per si veig l'arribada del camí que ve del Coll de la Barca però no trobo ni rastre. Un dia, si em recupero, vull fer la carena des de Rasquera fins aquí. Després segueixo fins a la teixeda i fins al refugi. Segons he llegit hi han més de 200 teixos o sigui es una teixeda important. Per sort a aquest tros no va arribar el foc. Abans del tros on es concentra la majoria dels teixos i en una forta baixada per un roquer, hem trobo que han posat una corda i el primer que penso es que deu ser per els maldestres com jo.

Després de la teixeda arribo al refugi, on entro. La porta està tancada però sense clau ni cadenat. Està net, encara que com es normal en un refugi d'aquestes característiques, i a més tancat, fa olor a fum. Damunt la capsa on està la llibreta registre hi ha unes ulleres dins d'una funda. Algú se la deu haver deixat.

M'allargo fins a la Cova Llòbrega, encara que ja havia estat, penso que des del collet del costat veure una part de l'incendi, però qual es la meva sorpresa quan comprovo que aquest va arribar a 60 metres escassos de la Font del Teix. I a partir d'aquí ja està tot cremat. No veig clar si dalt del rocam de la dreta va arribar, però en endavant i a l'esquerra (baix) està tot cremat. La Cova Llòbrega es una cova estreta però sense complicacions. Podria haver seguit una mica mes endavant del collet però la visió des d'aquí es tan descoratjadora que me'n torno després de fer unes poques fotografies.

Veig que hi ha un ramat de cabres pasturant i jaient sota els pocs arbres que conserven la part alta verda. Jo no entenc massa i segur que diré alguna cosa no massa acertada però al meu parer crec que la poca vegetació que ha quedat sense rostir si se la mengen les cabres comportarà que costi molt més regenerar-se i al meu parer potser s'hauria d'espera a l'any que ve per que tornessin a pasturar, després de les pluges primaverals.

Torno a la font del Teix i agafo el camí a la Font i Cova de la Portella. A uns cinquanta metres aproximadament ja em trobo amb senyals de l'incendi. Tota la baixada fins el cotxe seguiré per terreny cremat.

El camí es fàcil de seguir entre el cremat. Abans de passar un collet trobo les restes del que devia ser un corral aprofitant la pared del cingle. Costa arribar sense embrutar-se de negre. Al costat del corral es veuen els vidres d'una botella entre les restes de la vegetació cremada. I una mica abans del corral deixalles d'algun porc de dos potes, estan sense cremar o sigui es de fa pocs dies.

Em començo a sentir dels genolls i ara el camí comença a ser pedregós i en baixada. Passo un pal indicador on trobo a faltar la fletxa que indiqui el Coll de Monredons, que es per on he de baixar. Ara segueixo recte fins a la Font de la Portella. Està amb unes obres completament oblidades. La sortida de l'aigua està molla però aquesta no corre. L'hi han fet una canalització, que en cas que l'aigua corregués no veig com es podrà anar a agafar-la

No veig el camí a la cova, miro el gps i veig que s'apagat per haver-se gastat les piles (havia sortit amb una ratlleta de càrrega), canvio les piles però resulta que les que porto també estan descarregades (ahir no vaig pensar en revisar-ho). Miro el mapa (on tinc dibuixat el track de l'Ordovás) i veig que el camí a la cova es seguint aproximadament tal i com he arribat aquí, o sigui surto recte, sense camí i al finalitzar la parada ja trobo un rastre.

Vaig fins a la Cova de la Portella, no es massa difícil seguir la traça, per bosc cremat, a més hi ha alguna fita que ajuda. En aquesta cova diuen que s'amagaven els carlins de les contrades, de les tropes isabelines. De tornada reforço la senyalització amb alguna fita més i arranjant alguna altre.

Ja hem toca baixar fins el Coll de Monredons, per un camí zigzaguejant però amb molta pedra solta i amb molts escòrrecs que van tallant el camí i que si no es porta compte acabarà sent un camí de baixada directe, amb molt forta pendent i perdent-se les esses, que tant facilita el pujar i el baixar.

Arribo al Coll, on prop seu tinc el cotxe, encara no es la una. No se exactament el que he fet, però segur que he fet més de 6 quilòmetres, ja que com sempre hem surto varies vegades del camí a xafardejar. No he arribat cansat però si amb molèsties als genolls.

El dia ha estat be, llàstima de la visió dantesca que queda després dels incendis. No ha fet massa calor, excepte a la baixada final, entre 11 i 12 i amb terreny cremat sense ombres. L'alegria es que tot el tros de la teixeda s'ha salvat sencera.

Per veure i/o baixar les fotografies, teclejara aquí. Si algú vol el track que se'l baixi de la pàgina de l'Ordovás

000000000000000000000

00000000000000000000