Supertramp, potser el meu grup preferit

 Ahir ens arriba la notícia de la mort de Rick Davies, un dels líders de Supertramp.

El meu record em diu que vaig començar a escoltar el grup al 80. Devia fer primer o segon de BUP, i un company d’habitació de la residència Sant Jordi de Tarragona es va comprar la cinta del concert a París. Aquelles habitacions del Sant Jordi, que ens feia conviure amb gent de gustos diversos, foren un catàleg de finestres per a observar mons musicals –i de tota classe- diferents; alguns s’han quedat amb mi. Posava la cinta contínuament, i recordo que em començava a agrada Dreamer, que era la primera d’una cara.

Els primers anys dels 80 foren de canvi per a mi, i el ventall dels meus gustos musicals es va obrir a estils diferents, mentre d’altres començaven a desar-se al calaix del record; un calaix que ara obro de tant en tant, amb certa nostàlgia i ànim de reconciliació.

Grups com Dire Straits o The Police ja formaven part de la meva dieta musical, però durant molts i molts anys, si algú m’ha preguntat pel meu grup preferit, he contestat que Supertramp.

Acudeixo a ells periòdicament, sense abusar-ne, només quan tinc necessitat de delectar el meu paladar, semblan a quan em ve de gust una mica de clàssica.

Em vaig anar comprant tots els discos, i ara sobretot els escolto a la llista de reproducció que tinc a youtube. És pràcticament impossible escollir una cançó preferida, perquè entenc Supertramp com una gran obra, però tinc especial estima pel primer disc que vaig comprar, Crime of the century.

un susto de tomate

Després de 50 anys, crec que la meva capacitat de crear històries ha millorat. Lluny queda aquell 6è d'EGB.

Premi Valldoreix, fa 20 anys

 Avui fa vint anys que vaig guanyar el meu primer certamen, el Premi Literari de Valldoreix 2004, amb el relat Monedes o l'indecís rodar dels anys.

Es tractava d'un primer intent de novel·la, que acabà sent un relat llarg, inspirat en un objecte que sempre hem tingut a casa. 

Llavors ja havia publicat tres anys enrere el meu primer recull de contes, Tens un racó dalt del món, el 2001, i no acabava d'aconseguir tirar endavant la publicació d'un segon recull que ja tenia acabat. 

En aquells moments d'incertesa, i de desconfiança amb les meves possibilitats, va arribar una trucada de telèfon que em comunicava que era el guanyador del premi, i que acabà entre plors d'alegria.

La nit de l'entrega del premi fou inoblidable, nova per a mi. Vaig compartir taula amb la guanyadora del premi infantil, una joveníssima Alba Dalmau que ja apuntava el talent que després ens ha demostrat.

Quatre mesos després arribaria una trucada des d'Olot, per a comunicar-me que guanyava el Premi Marian Vayreda, que es convertiria en el meu segon llibre, Postres de músic, i ja començava a considerar-me un escriptor.

Tota l'aventura que ha vingut encabat era insospitada, i em fa goig recordar-la.

Aquell conte guanyador del Premi de Valldoreix serviria per a obrir el tercer llibre, El vertigen del trapezista.

hi ha coses que canvien, però coses que no

 

En sortir de l’edifici, presencio una escena quotidiana, que es repeteix generació rere generació, i que em desperta tendresa. Una noia entra per la porta, al mateix moment en què jo surto, mentre dues noies estan plantades fora. Em saluden, educades totes tres, i es diuen adéu amb un somriure dolç. Tot just l’una ha tancat la porta, les altres giren cua per on han vingut, en direcció a les seves llars, suposo. Com a tots els pobles i ciutats, han seguit el ritual d’acompanyar la seva amiga fins la mateixa porta de casa, per una ancestral necessitat de seguretat compartida, i per a estirar la conversa fins a l’últim moment.

Quan jo tenia la seva edat, a Cornudella no teníem aquest hàbit, almenys els nois, i crec que tampoc les noies. Als anys setanta el poble era una bassa d’oli, la inseguretat era impensable, i els carrers formaven part de casa nostra; la gent que hi transitava era tota coneguda i de fiar, amb nom, cognom i malnom. Només recordo una excepció. Als estius, quan la colla es veia incrementada pels estiuejants habituals, i les nostres trobades acabaven més tard, acompanyàvem una de les noies més joveneta fins a casa seva, carretera de la Morera amunt, cap als “afores” –i escric “afores” entre cometes, perquè aquest concepte, al meu poble llavors, representava una distància ben petita. Estiràvem una estona el temps de comiat, asseguts a la barana de la carretera, des d’un revolt on es veia el poble i les estrelles.

Xalava molt ballant amb aquella noia, ens enteníem, rèiem. D’això fa més de quaranta anys. Com ha canviat tot! Jo he publicat una vintena de llibres, i ella ara comanda el poble, havent-se convertit en la seva primera alcaldessa. Fa temps que no ballem, però somriem sempre que ens trobem, perquè hi ha coses que canvien, però coses que no.

un dibuix, un tresor

 

Un estiu dels setanta, jo devia tindre onze o dotze anys, ma mare em va fer anar a classes de dibuix al mateix carrer, amb la Pinet, suposo que per a ocupar una mica les hores.

Jo no destacava en dibuix, era millor mon germà, però m'agradava passar alguna estona copiant -no calcant - el Mortadelo, l'ànec Donald, el Mickey, i coses així.
Aquelles poques classes no em convertiren en bon dibuixant, però m'obriren una finestra que agraeixo, em donaren unes tècniques bàsiques per passar a un altre nivell. Dibuixava bodegons, paisatges de Cornudella, a llapis i també amb ceres.
Molt de tant en tant, encara ho faig, i em relaxa.
Vaig fracassar rotundament en l'intent de dibuixar retrats. Els rostres i les mans han quedat fora del meu abast, de lluny.
Però un dia de la meva adolescència, a casa, potser avorrit, a una llibreta on hi feia de tot, i amb un bolígraf a la mà, vaig tenir l'impuls de dibuixar la padrina. Mirava la tele -no l'escoltava, perquè era bastant sorda- i seia a la seva cadira en una postura típica, amb les mans agafades al genoll. I per alguna mena de miracle o atzar, sense ser cap gran dibuix, vaig captar l'essència del seu rostre.
Ella es va morir pocs anys després, i el dibuix va agafar una dimensió emocional a la família, perquè pràcticament no teníem fotos d'ella. Vam desar-lo tan bé perquè no es perdés, que li vam perdre el rastre durant molts anys. Fent neteja per casa, mon germà l'ha trobat, en una capsa que hi deia "tresors". Bon títol per a un dibuix

Aquells estius, aquella calma

 

Migdia de diumenge en plena canícula. La ciutat resta somorta. Després de dies d’intensa calor, ahir va caure un ram d’aigua típic del temps, amb la rauxa dels jóvens: impulsiu, enèrgic i mancat de constància. Però avui la temperatura ha baixat, i s’està bé a l’ombra dels arbres que agita el vent. Fa calor, però és una calor com la d’abans, que em transporta –ajudat pel cant de les cigales- als estius de quan era xiquet al poble. Estius d’infantesa, sovint mitificats. Aquelles infinites hores de migdiada, esperant rere la persiana que surti algú a jugar, amics de tot l’any, i d’altres només d’estiu, passatgers que amb la seva presència certificaven les vacances. Sovint recordem els jocs al carrer, el córrer per tot el poble, saltar marges i ferides, menjar polos de llimona. Tendim a oblidar les hores mortes, la serenor, l’avorriment que jo llimava amb les poques hores de programació infantil televisiva, amb la lectura de tebeos, dibuixant, pintant i, sobretot, inventant-me jocs on personatges inventats competien.

Enyoro de vegades aquella calma, que llavors es feia llarga a l’espera del bo del dia, deixar passar els minuts, omplir-los de res que sembli imprescindible o d’allò que ens fa més humans.

Fira del Llibre Ebrenc, 20 anys

Avui fa vint anys de la primera Fira del Llibre Ebrenc de Móra d'Ebre, i allí estava jo, molt inexpert encara, amb el meu primer llibre Tens un racó dalt del món, i l'Editorial Montflorit. 

Dos dècades després, amb més llibres al bagatge, centenars d'amistats com a tresor, alguna pèrdua com la de Víctor Canicio que llavors m'acompanyava, segueixo al costat de la Fira, any rere any.

Continuarà.

Fira Joan Cid i Mulet, l'inici

 La Fira Joan Cid i Mulet de Jesús ha arribat enguany a la seva 18a edició, i és massa temptador no parlar de la seva majoria d'edat, com s'acostuma a fer en tota mena d'activitats d'aquest tipus quan arriben a aquesta edat. Coincideixo amb el president de l'EMD, Víctor Ferrando, quan en algun dels actes afirma que la Fira ja fa temps que arribà a la seva majoria d'edat, consolidada ja fa temps al calendari de cites anuals ebrenques, al costat de la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d'Ebre, i les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta, i altres activitats literàries que jo afegiria com la Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, per exemple. 

Avui em ve de gust recordar aquella primera edició, l'any 2007, lligada encara a la celebració de la Fira de l'Oli, quan encara no tenia ni blog, i allí es van fer alguna taula rodona sobre el tema que, sense dubte, em va motivar a iniciar el meu. És entendridor veure les imatges, comprovar com hem envellit, imaginar que hem après alguna cosa, plorar les absències, ser feliços d'haver consolidat amistats i estimes que no han parat de crèixer.

Poems & Blogs, 15 anys

 Avui fa 15 anys de la presentació del llibre Poems & Blogs a Vilafranca del Penedès, fruit de la xarxa de blocaires que vam crear en aquells temps.

Amb molts continuo encara en contacte

15 anys A la barana dels teus dits

 Fa 15  anys de la presentació virtual del meu quart llibre llavors, A la barana dels teus dits.

Ho recordo amb aquest enllaç.

els camins de rock són inescrutable

 

Un dels millors records de la meva infantesa són els balls. Era l’activitat lúdica per excel·lència al poble, on els dos locals, La Renaixença i L’Intim, competien en fer la gresca més grossa, a Carnaval i a la Festa Major –competien en altres coses també, però llavors la meva innocència era immune a velles cicatrius. A banda d’aquests dos moments especialment esperats de l’any, destacava el ball de Sant Cristòfol, a la plaça, organitzat pels xofers.

Després dels primers anys, en què em dedicava com tota la canalla a esquivar els peus dels balladors per plegar caramels, que col·leccionaria per colors i que faria durar dotze mesos, vaig posar-me a ballar molt aviat. No sé quina edat deuria tindre -9, 10, 11?- quan em movia a ritme dels primers pasdobles, valsos o txa-txa-txas, agafat a una distància prudencial, marcada per la llargària dels braços de les xiquetes que m’havien dit que sí, de vegades a la primera, però sovint després de demanar-ho a unes quantes que s’esperaven assegudes en fila: Balles? Balles? Balles? La negativa era suportable; la indiferència, dolorosa. De seguida vaig tenir unes quantes balladores habituals.

Un dia d’un any, no recordo quin concret, el repertori habitual de cançons que tocaven totes les orquestres es va veure alterat per la incorporació d’una de més moderna que vam començar a ballar “sueltos”, en rotllana, i de forma més desinhibida. Aquella cançó que va marcar un abans i un després en la nostra forma de ballar va ser (I can’t get no) Satisfaction, dels Rolling Stones. De ben segur que els nostres moviments eren més decorosos que els de Mick Jagger, però per alguna cosa es comença.

Sempre que l’escolto em retorna aquell ambient lúdic i de diversió, i m’envaeix una mena de tendresa que, crec, no era la intenció de ses satàniques majestats; els camins de rock són inescrutables.

Cicatrius de tauleta

 

Cada cicatriu que mostra la tauleta de la nostra sala d’estar, entre els sofàs i la tele, té una història al darrere, o, potser més ben dit, al davant. Històries que inventava el nostre fill, fent-la servir de decorat dels seus jocs, base de construccions, paisatge d’aventures, ball de gegants, circuit de curses, taller de reparacions, i mil ocurrències més que patia pacient la pobra tauleta, amb silenci i resignació de fusta  massissa. Ara que ell té altres distraccions i que comença a volar, podríem jubilar-la, canviar-la per una altra de nova, però no som tan desagraïts. Es queda de moment amb nantros, compartint l’enyorança i el futur.

Tres contra un seria abusar

 

A la verduleria, un xiquet plora i crida: “Enciam,no, enciam, no!” Bé, plorar, plorar, no plora; berreja histriònicament, utilitzant l’arma de destrucció massiva que li funciona millor. La mare explica a la caixera que volia un juguet, però... La caixera, per solidaritat generacional, li dona la raó i, de cara al xiquet, argumenta que en tres dies arribaran els Reis carregats de regals. “Enciam, no”, insisteix desesperat el xiquet, però a menys volum. Jo, que ja estic posant les meves verdures i fruita a la bossa, recordo els anys en què feia de patge a Cornudella quan, coneixent la majoria de xiquetes i xiquets, els recordava la necessitat de menjar bajoques, o de no discutir amb els seus germans. Estic a punt d’afegir-me a l’equip dels adults, però me n’estic, perquè no és la meva verduleria habitual i no tinc prou confiança, i perquè tres contra un potser seria abusar.

Una pedra i quatre lletres per a l'esperança

 

Quan camino pels voltants del meu poble els ulls sempre se me’n van a les pedres pissarra. De més gran vaig saber que es diu llicorella, i és típica del Priorat, però de petit era simplement “pedra pissarra”, per motius obvis: la seva forma plana, el color negre, i la característica duresa, permeten que s’hi escrigui amb la punta d’una altra pedra. I de xiquet ho feia, sovint com a entreteniment quan anava a l’avellana. No recordo concretament quina mena de paraules hi escrivia; devia ser més important el com, que el què. Que després aquell xiquet es fes escriptor, i ambientés molts relats a la seva terra, potser era inevitable. Posats a imaginar –ja sabem que ens agrada embolicar d’emocions fetes a mida els records-, podria afirmar que hi escrivia el nom d’alguna noia, i això seria romàntic, però si fos així crec que me’n recordaria amb seguretat. 

Avui penso aquestes coses mentre camino per la carretera del pantà. M’acotxo, trio una pedra pissarra adient per a escriure-hi alguna cosa, i el primer que em ve al cap és el nom de mon fill. Quatre lletres majúscules que torno al terra amb cura, als peus d’un estimat coster, enmig del silenci d’un matí de desembre, un gest poètic, que em fa sentir una baula del temps, part d’una cadena que tingui algun sentit, un missatge sense ampolla ni mar.

Continuo avançant per la carretera, amb la lentitud del pas de caminant, que sempre lloava Josep Maria Espinàs. A poc a poc m’envaeix la tristesa de veure pràcticament buit el pantà, la marca acusadora d’on abans arribava l’aigua, com un crit, les barques abandonades a l’antic fons, una parella que hi camina, amb rumb incert, i que entra a les runes d’una antiga caseta, desolada massa cops.

L’esperança amenaça amb fugir; vull creure que una pedra, i quatre lletres arrelades a la terra, tenen prou màgia per a retenir-la.

Sense perdó

No soc rancorós. M'estalvio aquesta pesada càrrega que porten sempre damunt algunes persones. Oblido amb certa facilitat la majoria dels greuges, i procuro no tenir en compte alguns petits defectes o manies.

Però tot té un límit, i algunes coses no poden ser perdonades ni oblidades.

Avui fa quaranta-cinc anys, el 16 de setembre de 1978, sense previ avís, a traïció, quan tots esperàvem un nou capítol de Mazinger Z, TVE va començar a emetre Orzowei

Record de fa 10 estius

Agost. Als peus del castell de Penyíscola, un papa Lluna de bronze, enfadat, malhumorat potser contra la història. O perquè ha de suportar que els turistes s'hi asseguin a la falda per fer-se fotos. El rostre no li canvia ni quan li toca el torn a una noia molt maca, jove, potser nòrdica, rossa, i amb un somriure diví.

Record de fa 10 estius

Platja del Trabucador, al vespre. La meva dona i el meu fill passegen amb l’aigua a mitja cama; busquen caragols de mar o catxels, i celebren cada troballa com un gran èxit que comparteixen amb mi. Caminen a poc a poc, com si mesuressin bé cada passa. El sol, abans d’amagar-se rere la serra del Montsià, pinta una catifa de llum sobre la badia. Per un moment es posen al seu camí, i el relleu queda gravat sobre l’aigua tèbia i gairebé immòbil del record.

Avui fa quaranta anys el meu primer poema

Avui fa quaranta anys el meu primer poema. Quasi em veig a mi mateix, abocat damunt de la llibreta, carregat de somnis, d'il·lusions, pensant que em trobava a les portes d'una nova etapa vital. 

Lector empedreït des de sempre, mai havia se m'havia passat pel cap això d'escriure, però aquell noi de 18 anys, que estudiava primer de Magisteri, amb el ressò de les cançons, idees i amistats que compartia a la sala d'estar de la Normal i a la residència Sant Jordi, començava a pensar que potser tenia alguna possibilitat de, com a mínim, intentar-ho. I aquí segueixo.

Aquesta és la imatge d'aquelles primeres paraules, que mostro amb cert pudor, tal qual, amb els seus dubtes i rectificacions. Durant els cinc o sis anys següents vindrien més d'un centenar de poemes, amb amors i denúncies socials, arrauxats tots dos, de discreta qualitat, que deso amb tendresa amagats en un parell de llibretes. Després, uns anys de silenci fins que vaig emprendre el meu camí dels contes breus, on, penso, la poesia hi és present d'alguna manera.

Des de que vaig escriure l'últim poema d'aquella etapa, vaig tardar quasi vint anys a tornar-me a trobar amb els versos, recollits A la barana dels teus dits. I fa pocs mesos, es va publicar el tercer poemari, Hi entra de puntetes la llum. Perquè la poesia, quan arriba, és per a quedar-se.

La primera paraula d'aquell primer poema fou "Ara", i l'ara continua quaranta anys després, com una condemna sense treva ni perdó, sense remei ni indult.

El brogit de l'Ebre, 20 anys

 Aquest mes de març compleix 20 anys el llibre col·lectiu El brogit de l'Ebre (Cossetània Edicions, 2003), en què vam participar 15 autors: Francesca Aliern, Agustí Bel, Zoraida Burgos, Andreu Carranza, Artur Gaya, Màrius López, Carme Meix, Hèctor Moret, Manel Ollé, Vivent Pellicer, Manuel Pérez Bonfill, Pere Poy, Emili Rosales, Jesús M. Tibau i Gerard Vergés.

L'any abans jo era un recent arribat a aquest món, i ben just gosava anomenar-me escriptor. Havia publicat el meu primer recull de contes Tens un racó dalt del món (Editorial Montflorit, 2001), i amb Cossetània havia publicat un dels contes finalistes del premi Tinet el 1999. Va ser una alegria enorme rebre la proposta de Cossetània de participar en aquest recull. Començava a tenir la sensació d'arribar a cert nivell, perquè ja admirava molts dels autors que hi participarien i, després, amb el pas dels anys, a molts els considero amics. Ara m'emociona veure-hi noms que ja no estan entre nosaltres, i el llibre pren altres dimensions. 

En aquella època estava en plena vigència la lluita per l'Ebre, encapçalada sobretot per la Plataforma en Defensa de l'Ebre, i el riu havia de ser el fil conductor, amb relats de determinada extensió. Jo, que llavors ja era un apassionat, o un esclau, de la brevetat, vaig haver d'encadenar tres històries per a arribar al mínim, amb el títol de La vida i el riu, que anys més tard inclouria també a El vertigen del trapezista.

L'edició del llibre va coincidir amb el projecte d'una jove Montse Castellà, que estava en plena elaboració de l'espectacle i el disc L'escriptor inexistent, per a la Fira del Llibre Ebrenc, i em va demanar permís per fer servir unes frases d'aquest conte, que  inclouria a una cançó. Una cançó que m'emociona escoltar sempre, perquè les meves paraules formen la tonada d'un dels temes més mítics de la cantautora tortosina, És com un miracle (El sol ja deu sortir en aquests moments i escampa de roig tota la façana dels Ports. Per algú que ve del Priorat acostumat a un paisatge on després d’un turó sempre en ve un altre, trobar-se amb la plana que travessa l’Ebre és com un miracle).

Ara, mentre escric aquest apunt, obro el meu exempalr i recordo que els realts estan dedicats per la majoria dels companys. Gerard Vergés, per exemple, m'escriu A Jesús Tibau, company de navegació en aquesta travessia de l'Ebre. Llavors gairebé no el coneixia, segurament fou el primer cop que hi vaig parlar.

El llibre el coordina Núria Grau, que al meu exemplar m'agraeix la predisposició a participar al projecte, i desitja que no sigui l'últim que ens uneixi. Els seus desitjos es van fer realitat, perquè ja he perdut el compte dels meus llibres cossetanis, una editorial que estimo, per molts motius.

Per tot plegat, com podeu entendre, El brogit de l'Ebre és un llibre molt especial per a mi.

Aquelles notes de papers polsosos

 Un dels hàbits o manies que tinc a la feina és aprofitar un foli per a llençar, imprès per una cara, per a anotar-hi petits recordatoris. Me’l poso davant del teclat, i hi escrit xifres, telèfons, noms, petites informacions que no vull oblidar, que hauré de necessitar de seguida en una trucada de telèfon, un informe o incorporar a un dels meus excels. Hi predomina la mala cal·ligrafia, el caos, el desordre, la improvisació, la manca absoluta de línies rectes; si tardo massa a fer-lo servir, de vegades no sé què hi posa. Quan ja no hi cap res més, de vegades li ensenyo a la meva companya abans de llençar-lo, i li pregunto, fent broma de mi mateix, si està prou aprofitat, i riem. Fa molts anys que tinc aquest hàbit, però avui, de sobte, la visió d’aquestes xifres m’ha recordat mon pare. Com molts de la seva generació, va haver de deixar l’escola primària ,i convertir-se en home, massa aviat. De seguida es va adonar de les seves mancances, i gràcies a les classes que feia el mestre fora de l’escola, va aprendre les nocions matemàtiques principals per a anar per la vida. I déu n’hi do si va aprofitar aquelles classes, aquells càlculs bàsics amb què, gràcies també al seu enginy i intel·ligència natural, va aixecar cases com la nostra. De vegades, mon germà i jo l’ajudàvem de tendres manobres, o el visitàvem a les obres. Sovint anotava amb llapis, als sacs de ciment o de guix, xifres, mesures, càlculs aritmètics i esquemes de plànols, que li servien de guia suficient. Com m’agradaria conservar aquells trossos de sacs, polsosos i precisos, amb cal·ligrafia senzilla, i que em servissin de guia.