El vertigen del trapezista, a Contes per a adults assenyats

El vertigen del trapezista, publicat per Cossetània Edicions el 2008, no deixa de sorprendre'm. Ara m'adono que a la secció Contes per a adults assenyats, de programa Geografia humana de Catalunya Ràdio, val llegir els relats:

Pausa, el 23/11/2008 

Buscant, el 2/11/2008

Un regal inesperat, el 29/06/2008

Espantant gavines, l'1/06/2008

El vertigen del trapezista, a Alcanar Ràdio

Fa setmanes que Anna Maria Ulldemolins llegeix fragments d'El vertigen del trapezista a Alcanar Ràdio. És un dels llibres que més estimo, potser perquè sense dubte és el que més cop he presentat i he comentat en clubs de lectura, i m'ha portat a més llocs, des de Blanes a Alzira, i em fa goig que segueixi viu encara, gràcies a la veu d'Anna Maria, que l'ha gravat tot sencer.

En aquest enllaç podreu escoltar un fragment ambientat a Siurana del conte Monedes, o l'indecís rodar dels anys, amb què vaig guanyar el premi de Valldoreix, i que aquest gener ha fet dinou anys que vaig escriure.

El vertigen del trapezista, A cau d'orella

 Fa uns dies explicava una activitat al voltant del meu tercer llibre, El vertigen del trapezista, amb la lectura de fragment per part d'Anna Maria Ulldemolins a Alcanar Ràdio.

I ara us n'expico una altra. L'amic escriptor Agustí Clua m'explica que està dedicant 45 minuts a la setmana a llegir El vertigen del trapezista a un home gran amb problemes de mobilitat, i que els està encantant als dos. La iniciativa forma part del programa de les biblioteques de Barcelona A cau d'orella, a través, en el seu cas, de la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu.

Em sembla extraordinari, em fa sentir feliç, agraït, emocionat. 

Una alegria més que em dona aquest llibre publicat el 2008, del que he fet més presentacions i que més s'ha comentat en clubs de lectura, i una alegria més que em dona un membre d'aquesta família de lletres que vaig cultivant des de fa tants anys.

Gràcies

El vertigen del trapezista a Alcanar Ràdio

 

Fa uns anys vaig conèixer Anna Maria Ulldemolins Soldevila a una de les edicions de la Mostra Oberta de Poesia a Alcanar, que organitza Tomàs Camacho Molina .

És una de les moltes oportunitats que hem creat entre tots per a crear vincles.

Amb Anna Maria diria que hem teixit una simpatia mútua, i aquests darrers mesos m'ha fet un regal extraordinari: àudios amb lectures de tots els contes del meu llibre El vertigen del trapezista.

Ara en podeu escoltar un fragment a Alcanar ràdio.

I la segona part del conte Ombres antigues

Moltes gràcies.

L'enèsima activitat sorgida al voltant del meu tercer llibre, un dels que més estimo.

#cosesboniquesquepassen

El vertigen del trapezista (Quan tots perden)

 No ho digueu a la resta de les meves criatures, però El vertigen del trapezista és un dels llibres que més m'estimo. 

Després de Tens un racó dalt del món, el primer llibre amb què vaig debutar de forma tímida i inexperta (sempre dic que una de les coses més importants d'un primer llibre, és que el segon ja no és el primer), després de Postres de músic, quan em vaig començar a considerar escriptor, gràcies al reconeixement del Premi Marian Vayreda i la publicació a Empúries, va passar un temps en què em costava trobar editorial per al tercer llibre.

I en aquell moment d'incertesa, Cossetània Edicions es posa en contacte amb mi per a proposar-me la publicació d'un recull de contes, i enviar-me el contracte signat abans de llegir els meus textos. Fou una mostra de confiança que mai oblidaré. 

El vertigen del trapezista (títol cedit del blog de l'escriptor Òscar Palazón) naixia el 2008 en el moment de màxima activitat blocaire, i de seguida vaig començar a programar presentacions i clubs de lectura, que em portaren a trepitjar el nostre país, des de L'Escala fins a Xàtiva. Vaig fer un vídeo resum que podeu veure en aquest enllaç.

Fa pocs dies m'arribaren les liquidacions de drets d'autor de diversos llibres, demolidores la majoria, negatives algunes, però El vertigen del trapezista es manté encara en positiu, catorze anys després, dalt del trapezi, i em motiva dedicar-li la lectura d'un dels seus contes, Quan tots perden, on parlo de ferides antigues que pateixen dos xiquets innocents.

El vertigen del trapezista, a l'Escola d'Adults

 De tots els setze llibre que he publicat fins ara, sense cap mena de dubte, el que més he treballat, el més comentat, el que més quilòmetres m'ha fet fer amb activitats des de L'Escala fins a Alcúdia de Crespins, és El vertigen del trapezista.

El meu tercer llibre i tercer recull de contes, publicat el 2008, en plena eufòria blocaire, ha estat protagonista de gairebé una vintena de clubs de lectura, n'he parlat en escoles, i algun dels seus relats són un clàssic dels meus recitals.

I el trapezista continua actiu. El passat 3 de juny va ser el protagonista del club de lectura de l'Escola d'Adults de Tortosa, amb qui em vaig reunir a la Biblioteca de Tortosa.

Per a mi fou tot un regal, Vaig recuperar sensacions, vaig recordar relats que tenia al fons de la memòria, i molts anys després, es continuen repetint algun dels comentaris i preguntes que em fan als clubs de lectura.

I és que els llibres no caduquen mai.

Moltes gràcies.

Ametlles garapinyades, del recull El vertigen del trapezista

Lectura del conte Ametlles garapinyades, inclòs al llibre El vertigen del trapezista (Cossetània Edicions, 2008), un dels que més alegries m'ha donat.

Recordant El vertigen del trapezista

Una història contada amb llibres

Pau Lleixà, tècnic de cultura de l'Ajuntament de La Ràpita, ens explica una història a partir de títols de llibres, la majoria ebrencs, especialment rapitencs, entre els quals tinc el goig de veure encara saltar el meu El vertigen del trapezista.
Gràcies

El vertigen del trapezista, 10 anys

El vertigen del trapezista ja ha complit 10 anys.
És el meu tercer llibre, un dels que més estimo i, de llarg, el llibre del qual he fet més presentacions, clubs de lectura, etc, des de Blanes a l'Alcúdia de Crespins.
Eren anys d'efervescència blocaire amb què vam teixir una xarxa de grans complicitats.
Gràcies a l'aposta decidida i cega que va dipositar Cossetània Edicions amb mi i amb els meus contes, i que tants des fruits ha donat.
Gràcies a Òscar Palazon per cedir-me el títol, tret del seu blog.
Gràcies també a tots els comentaris sobre el llibre que he anat recollint en aquest enllaç.
Gràcies a la deliciosa colla que van rodar el curtmetratge Espantant gavines, basat en un dels contes, i dels quals en va sortir el Grup CREA

Al Rodamots (fer anar)

Un cop més apareix el fragment d'un text meu a la web Rodamots, en aquest cas d'El vertigen del trapezista (Cossetània Edicions), per a acompanyar l'expressió "fer anar".

Convidat al Dia de les llengües maternes

El passat 21 de febrer, va tenir lloc a la Biblioteca Marcel•lí Domingo de Tortosa la X edició del Dia de la Llengua Materna. Vaig tenir ’honor de ser-hi convidat com a escriptor de Capçalera de la Biblioteca, i en motiu dels 10 anys del Club de Lectura. Entre altres vaig rebre un gran regal, ja que alumnat del Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l'Ebre, Associació Obre't'Ebre, Atzavara i membres dels clubs de lectura etc., havien traduït al seu idioma matern diversos textos meus i els llegiren durant l’acte. Properament us transcriuré les seves traduccions.

De moment, us transcric part de la meva intervenció:

.

Avui celebrem el dia de les llengües maternes. I per què maternes, i no paternes? Les llengües són femenines? com les paraules, com les mares, com la terra? Potser ens adrecen a allò de més essencial que hi ha en nosaltres, al vincle primigeni, o, col·loquialment, a allò que hem mamat

No hi ha macarrons més bons que els de la mare (no se’ns acudiria demanar-ne a cap restaurant), i ningú no et curava com la mare quan estaves malalt (fins i tot quan ho feies veure), i no hi ha llengua més ufana que aquella en què ens acaroraven al bressol.

Un és, d’on és sa mare, un parla la llengua de sa mare. La llengua materna es du dins del cor, o més dins encara, entre els plecs indestructibles del passat més tou.

La llengua en què vam aprendre a parlar, i a escoltar, és també la llengua amb la que vam aprendre a estimar; i la llengua, i la mare i la terra, són indestriables. Com a mostra, recordo el cas d’una dona gran, d’uns 70 anys, a qui uns periodistes de tv aturaren pel carrer. Li preguntaren si ella era d’allí, i a ella, amb el primer impuls, li va sortir un no. Però de seguida, concretà: “bé, des dels 6 anys que visc aquí”. Em va fer reflexionar molt que aquella dona, arribada a la ciutat als 6 anys, als 70 encara tingués l’impuls de respondre que no, que no era d’allí. Però, de veritat que no ho és? Què o qui ha fallat aquí? Ella no ha posat prou voluntat per a integrar-se? Qui no li ha obert suficientment els braços?

I és que un creix, i es fa gran, i viatja, i l’abracen altres terres, altres llengües; terres i llengües que es fan amigues, o que se n’haurien de fer. Avui escoltarem demostracions de com la llengua materna es pot fer amiga, aliada, de la llengua d’adopció (traduccions en diversos idiomes de fragments d’El vertigen del trapezista); com ho haurien de ser les terres, i els homes, i les dones... i els mars.

No tothom es desplaça per gust, no tothom sap encara demanar-nos ajuda amb la nostra llengua, tot i que no és necessari, s’entén tot (o alments tot allò que som capaços d’entendre). No tothom té la sort de canviar de terra petita per amor, com jo (un desplaçament minúscul, humil, petit, fàcil). Trenta anys després, sovint m’ho pregunten, si sóc d’aquí. Se’m nota per la forma de parlar, que vinc de fora, mentre que al meu poble em diuen que cada cop parlo més tortosí

I jo me’n sento, d’acollit, un tortosí més, un ebrenc que en fa bandera, ni més ni menys que escriptor de capçalera de la biblioteca de la ciutat, cosa que m’omple d’orgull, i de felicitat, perquè hi ha pocs llocs que m’agradin tant com una biblioteca.

Si una sola paraula té el poder der fer-nos somiar, quants de passatges a la màgia deu haver entre aquestes parets?

Parlant de màgia, sense anar més lluny, quan he arribat li ge demanat un bolígraf a la Txell, per si em calia prendre alguna nota. Me n’ha deixat un que diu “cor blanc i negre”. Dedueixo que fa referència a l’exposició que hi ha aquests dies de fotografies del València C.F., però jo vull creure que el cor blanc i negre em parla de les paraules sobre el blanc de les pàgines.

I des de fa 10 anys, coordino un dels clubs de lectura, primer en solitari, i després juntament amb la Sílvia Panisello. El primer dels clubs de la biblioteca, perquè després n’han vingut més (de lectura fàcil, de teatre, d’anglès, d’alemany, de francès, d’òpera...)

10 anys! Qui ho diria, no, Irene?, quan m’ho vas proposar. Jo, al principi, no m’hi veia com a coordinador, sóc una persona tímida, que no acostuma a parlar gaire, però es tractava de parlar de llibres, els meus grans amics de tota la vida, de compartir les emocions, les idees, que desperten amb altra gent. I no m’hi podia negar. I divendres vinent arribem a les 100 trobades!

.

Podeu veure més fotos a:

Biblioteca de Tortosa

Atza vara
vídeo notícia

Retrat de família; una dotzena de llibres

Amb El nostre pitjor enemic, la família arriba ja a la dotzena. Fa goig veure'ls així junts, recordar tantes emocions.

Amb El vertigen del trapezista a l'Institut Cristòfol Despuig

Una magnífica manera d'escalfar motors de cara a Sant Jordi de demà: visitar un centre d'ensenyament.

Avui he estat convidar a l'Institut Cristòfol Despuig de Tortosa, perquè en una classe de 4t d'ESO fa anys que treballen els contes d'El vertigen del trapezista, el meu tercer llibre i segurament el que més recorregut i aventures ha viscut, tant en escoles com en clubs de lectura, i que ha estat inclìos per la Generalitat de Catalunya al programa Impuls per la lectura.

Com sempre, he procurat mostrar-me senzill i proper, i demostrar que un xiquet humil d'un poble petit pot convertir-se en escriptor, que no els que ens dediquem a aquesta aventura de la literatura no som gent especial, que tothom, si ho desitja i hi posa passió i ganes, pot aconseguir-ho.

He vist en alguns ulls un interès especial en la matèria. Sigui com sigui, a tots els he recomana escriure, i els he fet un tast de nanocontes, i ells i elles m'han regalat la seva atenció, i s'han fet fotos amb mi, i he sortit amb piles carregades.

Impuls per la lectura

M’arriba la notícia que dins del programa d'Impuls de la lectura als centres educatius del país, del Departament d'Ensenyament dela Generalitat de Catalunya, es troba inclòs el meu llibre "El vertigen del trapezista", i em consta que s’està treballant a diverses escoles i instituts de Tortosa, com a estratègia de "fer preguntes".
Això em fa immensament feliç, i us demano que m’informeu si sabeu que es treballa a les vostres escoles.

A Rodamots

Avui torna a aparèixer una cita meva a la web de Rodamots, que cada dia ens proposen una paraula o frase feta acompanyada d'un text on apareix (us recomano la subscripció).
Aquest cop es tracta de l'espressió "estiuet de Sant Martí", qua pareix en un dels contes del meu recull El vertigen del trapezista.
.

“Després de quatre o cinc dies de cel núvol, d’aigua de pluja enduta pel vent i de començar a patir les urpes del fred, s’agraeix un matí així, tot ple de sol. L’estiuet de Sant Martí no falla mai; o sí que falla, i no ens en recordem, d’anys passats, quan el pronòstic de la dita no s’ha complert. Deu ser que som més benèvols amb els sants que amb l’home (o amb la dona) del temps, a qui no n’hi perdonem ni una i, fins i tot, ens delectem amb els seus desencerts.”
Jesús M. Tibau, El vertigen del trapezista (Valls: Cossetània, 2008), pàg. 67

Revetlla literària a la Biblioteca de Roquetes: Lletres, amics i copes

Ja fa uns anys que el vespre abans de Sant Jordi les Biblioteques de Catalunya organitzen una revetlla literària.

En el cas de la Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes tindrà lloc l’acte Lletres, amics i copes, en què el Grup de Teatre Te-Atrevits, el Grup de poetes Poemes al vent, i el grup de Taller de teatre, acompanyats a la guitarra d’Albino Tena, llegiran fragments de les següents obres d’autors ebrencs, entre els quals tinc el goig de trobar-me:

La insostenible lleugeresa del vers, de Gerard Vergés; Faules mamíferes, de Josep Igual; Sabó moll, de Francesca Aliern; El vertigen del trapezista, de Jesús M. Tibau; Salabror de riu, de Baltasar Casanova; Barbamecs, de Yannick Garcia; Abusos del ritual, de Manuel Pérez Bonfill; A butxacades, de Joan Todó; Els col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig; Croniques d’una mar desapareguda, de Miquel Reverté; Primavera, estiu, etcétera..., de Marta Rojals; Macianet el ventallenc, de Manel Ollé; Univers Delta, de Joan Gras.

visita a l'escola de Cornudella

El passat 23 de març fou un dels dies més especials de la meva carrera literària: tornava a l’escola de Cornudella de Montsant, però com a escriptor. Vaig deixar l’escola del meu poble al 78, una escola vella sota l’eterna amenaça de la construcció d’un nou edifici que nosaltres no vam arribar a veure, i que encara tardaria uns anys. Aquell 1978 no entrada ni en la millor de les meves hipòtesis arribar a ser escriptor, tot i la passió que llavors ja tenia per la lectura. Sempre ho explico quan vaig a centres d’ensenyament, que jo era el petit d’una família humil d’un petit poble que costava trobar al mapa. Devia imaginar que els escriptors eren éssers superiors, mítics, tocats per alguna vareta màgica o divina i que els distingia de la resta. Jo em creia un xiquet molt normal i, per tant, això de ser escriptor ni m’ho plantejava; ser mestre, sí.

Tornar a l’escola del meu poble per parlar dels meus llibres, saber que els alumnes, des dels més petits als més grans han treballat algun conte, cadascú a la seva manera, comprovar com em miraven quan he arribat amb els ulls plens d’il·lusió i de curositat.

La vista ha estat doble, perquè primer he anat a l’Escola Dr. Piñol i Aguadé, i després a l’Institut Montsant, on els alumnes de 4t d’ESO havien llegit Elvertigen del trapezista, potser el meu llibre més cornudellenc.

Seria molt vanitós creure que els he deixat alguna empremta, potser una carícia en el record.

Es pot llegir la notícia a Cornudellaweb.
Gràcies a lescola i l'institut per acollir-me, i a la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes i el seu programa Autors a les aules, que el proper 22 d'abril em portarà a l'Escola Port-Rodó de Campredó.

A la Microbiblioteca de Barberà del Vallès Esteve Paluzie

Exemplars d'El vertigen del trapezista i de I un cop de vent els despentina, desembarquen a  la Microbiblioteca de Barberà del Vallès Esteve Paluzie, i ho comenten al seu blog, amb dos fragments inclosos, respectivament.
Es tracta d'una Biblioteca especialitzada en el microrelat, per tant sé que els meus llibres seran ben acollits.

gaviotas

El sol, tímido aún, se alza en el horizonte y olvida el rojo de los primeros instantes;  ahora la luz es limpia, recién estrenada, para mostrar que esta mañana es el inicio de algo nuevo. No hace frío, ni calor, ni viento, y el mar parece un espejo de tanta calma que genera. Algunas barcas vuelven a puerto, salpicando un espectáculo perfecto. Pero él, de rodillas en el suelo, busca desesperadamente. Sabe que el tiempo se agota; el servicio de limpieza peinará la playa y borrará todo rastro de la noche. Pasa ambas manos sobre la arena en círculos, con cuidado de no enterrar nada; la pérdida sería irreversible. Mira en todas direcciones, mientras avanza a pequeños pasos, en cuclillas. No piensa rendirse hasta el último segundo; demasiado a perder. No está seguro de encontrarse en el lugar exacto; ayer bebió demasiado, y sólo tiene como referencia las luces verde pistacho del pub donde hicieron las tantas. Pero podría equivocarse, porque a partir de las cuatro sólo guarda tibios recuerdos.

Ella iluminaba una mesa del fondo, donde se sentaba con tres o cuatro amigas. Esa visión justificaba el peregrinaje de tantas noches. Es difícil calcular cuantas cervezas llevaba hasta el momento. Sabía por experiencia que mezclar le perjudica, pero no pudo evitar pedir un whisky para llamar su atención con el bailar de los cubitos de hielo.

Ella tenía el pelo largo. Lo recuerda porque, en un momento determinado, la luna se reflejó.

Acabaron en la playa enlazados uno al otro, a fuego rápido, mezclados con la arena. No recuerda el rostro, y cree que su nombre, no sabe por qué, contiene una eme. Es consciente de haber tenido entre las manos la mujer de su vida. Por eso, ahora que sus huellas aún son tiernas, quiere que le ayuden a recordarla. Pero el tiempo se agota; la máquina de limpieza entra en la playa, y espanta las gaviotas a su paso.

.

Versió en castellà del conte Espantant gavines, El vertigen del trapezista (Cossetània Edicions, 2008)