El passat 11 d'abril vaig tenir la satisfacció de presentar el meu primer conte infantil publicat, il·lustrat per la parella de germans de tinta, Andreu Faro i César Da Col.
Es tracta del conte Voler ser diables! publicat per la Colla de diables de Vila-seca, en motiu del seu 30 aniversari.
La proposta de participar en aquest projecte em va arribar a través de l'amiga Coia Valls, i vaig acceptar de seguida. Fa temps que he marcat com a prioritat entrar al món infantil, i tinc diversos contes pendents de publicar (si hi ha algun editor a la sala...).
Per a escriure'l em vaig basar en quelcom molt familiar i quotidià, en la il·lusió que demostren de vegades els xiquets i xiquetes en alguna cosa concreta, i que se'ns acaba encomanant. En aquest cas, els protagonistes volen ser diables, i la seva insistència i enginy tindrà premi.
El vaig enviar redactat, amb algunes indicacions sobre les imatges, sense saber qui s'encarregaria d'il·lustrar-lo. Fa unes quantes setmanes m'enviaren la prova de les il·lustracions, que vaig respondre amb un UAUUU!, així, en majúscules. Les il·lustracions estan plenes de vida, de moviment, d'alegria, de detalls, i al seu darrer hi ha la mà d'Andreu Faro i César Da Col, germans de tinta com s'autoanomenen.
Durant la presentació, Andreu explica el procés creatiu, i com els esbossos i les idees travessaven l'Atlàntic, fins el Mar de Plata, i llegeix un text enviat per César, on explica que s'ha inspirat en les aventures de Zipi i Zape i manifesta el desig que les dibuixos s'adiguin a la idea inicial de l'escriptor (César, un SÍ majúscul i agraït!!!!!!).
A la presentació ens acompanyen el regidor Pere Segura, Laura Redón, emocionada (em fa feliç sentir-li dir que se sent identificada amb la il·lusió d'aquests xiquets per ser diables), i a la sala molts membres de la Colla de Diables, il·lusionats.
Després, llarga cua per a la signatura d'exemplars, breu i ràpida per part meva, i treballada per part d'Andreu.
Me'n torno cap a casa amb uns quants exemplars sota el braç. Havia deixat el cotxe una mica lluny, no gaire, perquè m'he regalat temps per a passejar pels carrers més vells.
M'adono que tenia aparcat el cotxe al carrer Sant Jordi; tot encaixa, coses de la màgia.
.
Més informació:
Notícies TGN