La caça de l'home

 

De tant en tant, el món del cinema et dona regals inesperats. Qui m’havia de dir que, a la meva edat, descobriria una pel·lícula dels anys seixanta, protagonitzada per Marlon Brando, amb Robert Redford, Jane Fonda i un llarg i esplèndid repertori, que no recordo haver vist mai fins ara: The chase, d’Arthur Penn, traduïda com, La caça de l’home, o La jauría humana.

He rebuscat a la meva memòria infructuosament, perquè em sembla insòlit no haver gaudit mai abans d’aquest film, i un cop acceptat aquest regal, el gaudeixo plenament.

La interpretació de Marlon Brando és simplement una interpretació de Marlon Brando; per a sucar-hi pa. La resta no queden gaire enrere, però el més admirable és el guió. Es tracta d’una història coral, on l’autèntic protagonista és el col·lectiu d’aquesta ciutat del sud nord-americà, i tot el catàleg de personatges arquetípics amb els seus vicis i defectes.

L’espurna que encén la trama és la fugida d’un pres, interpretat per un jove Robert Redford. És el típic noi de ciutat petita, rebel, trapella, que es posava fàcilment en embolics, que en el fons és bona persona, però que la vida el porta pel mal camí i comet tota mena d’injustícies amb ell; és a dir, el perdedor que ens roba el cor, que desitgem que se’n surti, però que porta una càrrega de fatalitat al seu damunt difícil de superar.

La fugida d’aquest noi remou la ciutat, n’hi ha que l’esperen amb esperança, però per a la majoria és una pedra a la sabata, el record de les pròpies culpes, de remordiments, la por a possibles i merescudes venjances, a infidelitats. La societat es confabula contra aquest noi que fa nosa i que quasi no apareix durant la pel·lícula, però la seva propera presència sura per damunt de cada escena.

Marlon Blando interpreta el paper de sheriff atrapat entre el seu autèntic anhel de ser granger un dia, l’obligació de fer complir les lleis amb justícia, i la realitat d’ocupar un càrrec que li ha regalat el totpoderós magnat de la vila que, en un moment o altra, segur, reclama el cost de cada regal. Totpoderós que, per cert, no pot gaudir del seu poder i riquesa, perquè el seu únic fill, típicament infeliç i tarambana, s’allunya d’ell irremeiablement.

Alguns personatges d’aquesta ciutat són realment perversos, ebris de venjança, de garantir els seus privilegis per damunt dels pobres, dels negres, de les dones (és a dir, dels forts damunt dels dèbils, com tota la vida, com a tot arreu), però l’autènticament terrible és la resta de la societat, que gaudeix impertèrrita de l’espectacle de sang i d’injustícia que es desenvolupa davant dels seus ulls, gairebé mentre mengen crispetes, còmplice necessària per a tot plegat, hipòcrita, i que no dubta, covarda, de posar-se del costat del poderós per a vèncer, entre tots, el més humil.

La pel·lícula em recorda un acudit que li escau perfectament: 

Un home li explica al seu amic: 

-Ahir mentre passejava pel carrer, vaig veure tres nois que estaven colpejant un pobre coixet. La situació em va irritar, i jo no sabia si ficar-m'hi o no ficar-m'hi.

-I què vas fer?

-M'hi vaig ficar. I entre els quatre li vam donar un pallissa!!!

qui va inventar el telèfon?

 

Fa una anys vaig iniciar una etiqueta al blog sobre acudits.

L’humor sempre m’ha acompanyat. Ha estat una bona eina per a navegar per la vida i, en general, el bon humor és una de les característiques que acostumo a trobar entre els meus millors amics.

Però els acudits, a banda de ser un bon exercici d’enginy, sovint són una bona manera d’entendre com funciona la vida i les relacions humanes, i una excusa per a reflexionar. I d’això es tracta aquesta secció.

Un acudit que sovint recordo és aquest:

.

Un pare discuteix amb son fill i finalment, per a acabar-ho d’una vegada, sentencia: els pares sempre tenen raó perquè en saben més que els fills.

-Ah sí? –respon el fill- Doncs a veure, qui va inventar el telèfon?- el repta.

El pare satisfet de poder donar una lliçó al fill, contesta amb seguretat: Graham Bell!

-Graham Bell?-contesta el fill- i com és que no el va inventar son pare!

.

L’acudit és un trampa, perquè es podria haver resolt també a la inversa, o sigui: Graham Bell? I com és que no el va inventar son fill!

Tots som fills i, la majoria, també som pares alhora, per tant, l’acudit és un engany, un truc que demostra que tot pot observar-se des d’un altre punt de vista, que la nostra posició no és única, que la nostra mirada pot adreçar-se a moltes direccions.  

la gent parlant s'entén?

Seguint amb les reflexions a què em porten els acudits, avui prenc com a excusa un que em fa riure molt cada cop que l’escolto i el veig, perquè està tret d’un surrealista gag dels genials Tip i Coll:

 .

-Buenas, soy paraguayo y vengo a pedirle la mano de su hija para hacerla feliz.

-¿Para qué?

-Paraguayo.

 .

Quan era petit no entenia els gags de Tip i Coll, no li trobava la gràcia i em semblaven absurds. Llavors no m’adonava que la gràcia està precisament en la seva absurditat, tot i que, com tot bon acudit, amaga sempre motius per a la reflexió.

Després de la meva curta vida (amb 51 anys encara sóc jove), he après algunes coses. Una d’elles és que la gent parlant no s’entèn. Assumir aquest fet costa el seu temps, perquè sempre ens ho havien afirmat a l’inrevés, que la gent parlant s’entén. Això seria bonic, però no, l’esperiència m’ha demostrat el contrari.

I és que la comunicació és molt difícil. Traslladar de forma correcta els nostres pensaments i emocions a paraules és tot un ofici. I després, aquestes paraules, sacsejades per mil interferències que ens envolten, arriben distorsionades a les orelles del nostre  interlocutor que, sovint atent a altes assumptes, les tradueix de forma lliure, passades pel sedàs de les seves pròpies emocions i experiència. A més, cal tenir en compte que, tot i ser animals sociables, sovint les converses esdevenen monòlegs on cadascú va a la seva, agafant amb pinces una paraula d’aquí i un gest d’allà per configurar el seu propi missatge i jurar dies després, aferrisadament, que el que explica és la pura veritat, que ho escoltà amb les seves pròpies orelles.

Llavors, el silenci seria una solució? Tampoc, perquè el silenci també va carregat de missatges, sovint llançats a crits, que es reben, o es deixen de rebre, al seu lliure albir.

Doctor, em fa mal si...

Un dels sentits més útils per sobreviure dignament  és el de l’humor. L’humor no tan sols ens alegra la vida, sinó que és un mitjà fantàstic per a explicar la realitat. El més simple dels acudits, si ens posem a analitzar-lo, pot amagar tota una filosofia de vida. Vet aquí un exemple.

 .

-Doctor, doctor, si poso la mà dreta darrere de l’espatlla esquerra em fa mal.

-Doncs no ho faci.

 .

Sí, és breu, i de tan ximple fa gràcia, tot i que, segurament, no riuríem gens si un metge ens respongués d’aquesta manera a la consulta.

Els humans som uns animals fantàstics i tossuts, tant per al bé com per al mal. Som capaços de les heroïcitats més grans, i coses que avui ens semblen impossibles, s’han fet realitat gràcies a la nostra tossuderia, i aquesta mena de fascinació que sentim pels reptes.

Ës important tenir missions a la vida, una meta que ens estimuli a avançar. Però hem de ser prudents amb els horitzons que ens marquem, perquè si són inabastables, ens poden fer caure en la frustració. Moltes vegades tenim tendència a donar cops de cap contra la mateixa paret, tot i que l’experiencia, també tossuda, ens digui que és massa dura, que mai la podrem tombar, que intentar-ho de nou només ens causarà dolor. Però ens tempta tornar-ho a provar, i intentem amagar dins l’oblit les nafres del passat; “una vegada més, i prou”, ens enganyem.

De vegades, rendir-se davant l’evidència no esdevé una derrota completa, sinó una passa enrere per buscar una sortida millor, o gaudir de romandre al mateix lloc durant un temps més.

Desafiar el dolor per a intentar-lo vèncer, o fugir-ne a la recerca de la pau? No hi ha una resposta vàlida, no hi ha una fórmula  universal. Cadascú ha de trobar el seu equilibri, i valorar quant desitja posar la mà dreta a l’espatlla esquerra, quant de dolor pot suportar.