segons a quina banda estàs...

 

Converses agafades al vol. 

Aturats en una vorera, un home li diu a una dona: “tu ja saps que la gent, segons a quina banda estàs...”

Ai! Aquella vella divisió entre els nostres i els seus, els d’aquí i els d’allí... I oblidem que els nostres són els seus vistos d’allí, i que els d’allí són els nostres per als seus.

Els humans som animals socials, i necessitem sentir-nos identificats amb algun col·lectiu o un altre, i tendim a empatitzar amb els més propers, tan físicament com mentalment, amb tot allò de bo i de terrible que ha portat a la humanitat.

LLEGINT DES DEL CONFINAMENT

Un nou article a la Marfanta:
.

LLEGINT DES DEL CONFINAMENT

Aquestes setmanes més d’una vegada m’han preguntat si el confinament ha variat els meus hàbits d’escriptor, però que el més s’han modificat són els meus hàbits de lector.

Fa anys jo era un lector metòdic, m’acabava tots els llibres, i les lectures eren diverses, tant en proximitat física com temporal.

Quan el meu blog literari començà a tenir moltes visites i, sobretot, a partir del programa a Canal 21 Ebre, Tens un racó dalt del món, em van començar a arribar centenars de llibres cada any, pràcticament sempre novetats, i sovint d’autors propers. Aquesta arribada de llibres, en èpoques determinades, especialment abans de Sant Jordi, s’incrementa extraordinàriament.

Per a un lector empedreït des de la més tendra infantesa, rebre sobres, paquets i fins i tot caixes de llibres, no deixa de ser un extraordinari regal que m’omple d’agraïment i il·lusió, i que m’ha permès conèixer autors que, en altres circumstàncies, m’haurien passat desapercebuts, alguns dels quals figuren entre els meus preferits a hores d’ara. Però al mateix temps, aquest allau de publicacions, crea una mena de remordiment per la impossibilitat de llegir tots els llibres amb la mínima atenció que mereixen. Faig el que puc, procuro fer-ne difusió de tots, en llegeixo unes poques pàgines de la majoria, i n’arribo a la meitat de ben pocs. Salto d’un a l’altre amb excessiva velocitat, i altero el tempus de lectura en funció de la data en què entrevisto una autora determinada o que participo a més d’una presentació. En resum, una mena de voràgine lectura no exempta de certa disbauxa.

Amb l’arribada del confinament i l’ajornament sine die del programa de televisió i de tota mena d’activitats culturals en què sovint participo, la meva disponibilitat lectura s’ha vist propietària d’una llibertat que, al principi, potser víctima d’una mena de síndrome d’Estocolm, no sabia què fer-ne. 

La idea inicial de disposar del temps per a llegir una gran novel·la, que abans m’era impossible abordar, s’ha vist frustrada de seguida.

L’obligació moral d’anys enllà d’acabar tots els llibres crec que està soterrada per sempre. 

I he buscat refugi a la falda d’emocions contrastades, i he pessigat lectures a la lleixa on deso la poesia, sobretot de Gerard Vergés i la saviesa amb què ens porta del diví a l’humà, de l’universal a l’olor concreta d’una llimona.

I m’he retrobat amb els Buendía, amb un enèsim retorn al Macondo de Cien años de soledad, i l’enèsima sensació que, potser, és innecessari escriure més llibres.

I he tornat a enfangar-me en la inevitable fatalitat d’Arbó i de Tino Costa, i la seva irreprimible passió que és com una mena de condemna.

I m’he deixat endur de nou, vençut ja d’entrada, pel remolí d’històries del Camí de sirga de Moncada, per la tendresa amb què acarona els personatges, no exempta de l’ironia amb què retrata els seus vicis, passions i debilitats, i tot en un engranatge perfecte que demana, això sí, una atenció per part del lector que es veu compensada amb escreix.

No sé què llegiré aquest vespre, no sé quin vell amic abraçaré de nou, potser Bladé, potser Lorca. La paciència i fidelitat amb què m’esperen a la lleixa fa que em senti com a casa.

Centenari de Gianni Rodari

No recordo amb quina persona, que em recomanà el llibre Contes per telèfon, de Gianni Rodari, hi estic en deute, perquè s’ha convertit en un dels meus llibres preferits. L’he rellegit diverses vegades a mon fill, n’he penjat vídeo lectures a youtube, ja fa sis anys que en llegeixo un conte per Nadala la Cadena Ser, l’he fet llegir al Club de Lectura de Tortosa per a adults, i l’he recomanat infinitat de vegades.

Però no només aquest llibre, sinó tota l’obra de ficció d’aquest autor italià, del qual enguany se celebra el centenari, i d’altres llibres com Gramàtica de la fantasia, ens ensenyen a jugar amb les històries, a mirar el món des d’una altra perspectiva, ens conviden a experimentar, a sacsejar el nostre entorn com un calidoscopi per a veure què en surt. El més interessant de tot plegat és que les seves històries de fantasia ens ajuden a observar millor el nostre món de veritat, a subratllar les petites coses que tenen autèntica importància, a posar en relleu uns quants valors que no hauríem de perdre de vista en cap moment. Contes adreçats a xiquetes i xiquets de totes les edats, sobretot, per qui estigui amenaçat d’oblidar que encara ho és.

COM ÉS QUE M’AGRADAVA DEMIS ROUSSOS?

Quan jo encara no tenia ni deu anys, a principis dels setanta, no sé per què, però m’agradava Demis Roussos. Me n’agradaven molts més, les cançons que sonaven llavors i que compartim segur amb la gent de la meva edat, però avui, en escoltar-lo de casualitat, m’he sentit transportat a aquella edat. No diré que podria cantar totes les seves cançons de memòria, però les que traduí al castellà, déu n’hi do.
No sé què hi devia veure un xiquet poca cosa en un homenot gros, barbut, de cabell llarg, i que cantava amb els braços oberts vestit de forma extravagant i amb colors cridaners (colors que intuïa a la nostra tele en blanc i negre). Potser era precisament això, la grandària que transmetia amb el cos, amb els gestos, amb la veu, amb la mirada. Potser em feia pensar en llocs exòtics, i allunyats d’un petit poble del Priorat. O potser simplement em queia simpàtic, i un xiquet amb això en té prou i li’n sobra. Als xiquets difícilment se’ls enganya.

GRÀCIES, COLOMBO

Cada generació està marcada, sobretot, per allò que ha viscut a la infantesa i a la joventut. Per això m’arrisco a dir que la meva generació és la primera, i potser l’única, eminentment televisiva.

Els nostres pares han viscut l’arribada de la televisió, però ja els va agafar grans, i els seus records més tendres estan associats a la ràdio i al cinema. Els nostres fills també veuen la televisió, però tenen una gamma molt més variada d’oci visual i tecnològic.

A més, la nostra generació, va crèixer amb un únic canal de televisió, tots miràvem els mateixos programes, i els seus protagonistes assolien una fama difícil de comparar avui en dia.

La nostra generació tenim molts records comuns evocats per aquella televisió, tot i que cadascú, com és lògic, tingui els seus personatges preferits. Un dels que més recordo, perquè encara en fan reposicions que no deixo de mirar una vegada i una altra, és el tinent Colombo. És una sèrie de detectius atípica. No es tracta d’endevinar qui serà el culpable, al contrari, això ho sabem des dels primers segons, sinó de gaudir de la tàctica  amb què el nostre estimat Colombo l’arraconarà.

Sí, he dit estimat. És un protagonista poc habitual per a aquesta mena de sèries i de personatges. No té l’atractiu físic d’alguns investigadors, ni la duresa de la majoria, ni té una vida privada turmentosa. Durant anys i anys es manté fidel a la seva esposa, que mai veurem, i la llista de cosins, nebots i cunyats que sovint cita, és inacabable. És un personatge humil, de nòmina discreta, que no li permet canviar el seu vell vehicle (ell en diu “clàssic”), i sovint pregunta el preu de totes les andròmines que es troba a casa dels investigats, tot i que sap que mai podrà comprar-les, sobretot les noves tecnologies (tecnologies de llavors, com el telèfon inalàmbric, el vídeo o el fax) que no acaba d’entendre, però que li desperten l’interès.

La seva humilitat és entendridora, com la forma de tractar el seu gos, un gos comú sense altre nom que Gos. Una humilitat i senzillesa que contrasta amb els sospitosos/es, sempre de classe alta, banquers, cantants i músics de renom, jet set de la societat americana de l’època (de sempre), amb els seus vehicles fastuosos, les cases amb piscina i moble bar, els despatxos de fusta noble i secretària atractiva, que el miren amb supèrbia i cert menyspreu, que no arriba ni a menyspreu perquè pensen, al principi, només al principi, que Colombo és un ésser inferior.

I jo, que sóc de poble petit i de familia humil, que sempre m’han atret els perdedors, els personatges secundaris, invisibles i arraconats de la societat, no puc ni vull deixar de sentir-me feliç per la victòria de Colombo sobre els poderosos, lenta, progressiva, amb enginy, però implacable; de quatre a sis, de sis a vuit, de deu a dotze, o a l’hora que reemetin aquesta sèrie... de ficció.

EL PODER DE LES PARAULES

Fa un parell d’anys, aproximadament, l’Ajuntament va instal·lar al passeig de la vora del riu unes lletres immenses amb la paraula TORTOSA, d’un roig típicament local que fa conjunt amb el pont que abans travessava el ferrocarril.

És rara la vegada que passejo per allí, molt sovint per cert, i no hi ha alguna persona fent-s’hi fotografies: alguns dins de la O, d’altres a sopluig d’una T, els més joves i àgils, asseguts a cavall. I gairebé tothom somriu, és com un joc irresistible, tant se val si es tracta de tortosins de tota la vida, com de turistes que estan de pas.

El poder de la paraula, què us he de dir jo, un escriptor especialitzat en nanocontes!

Les paraules em fascinen de ben petit, i no tan sols dins dels llibres, sinó en qualsevol lloc. Si trobo un paper tirat al terra, si hi distingeixo de lluny el rastre d’alguna paraula, m’hi aboco goludament, com qui recerca un tresor. Potser el meu cas és exagerat o malaltís -no ho descarto-, però aquesta fascinació per les paraules crec que és general. Som animals eminentment literals: el llenguatge, les paraules, les lletres, sobretot des de que es va inventar l’escriptura, ens han fet més humans, tot i que de fet, són causa i efecte alhora, de la nostra humanitat.

Una imatge val més que mil paraules, diuen, però també a l’inrevés, i un bon exemple és el cas amb què he iniciat aquesta reflexió: la paraula TORTOSA com a imatge que pot resumir tot un viatge, unes experiències, unes emocions. Hi ha paraules de gran transcendència que evoquen sensacions múltiples i diverses, gairebé infinites (amor, amistat, solitud, angoixa...), però també en són capaces paraules més humils, amb el mateix poder d’evocació (pèsol, flassada, pastisset...).

Som humans, i les paraules són temptadores, gairebé tant com la visió d’un rostre humà, irresistible per al nostre cervell, que no pot evitar centrar-hi tota l’atenció.

Potser les paraules són el rostre dels nostres pensaments, de les nostres emocions.

El poder de la llengua

Fa uns dies, una notícia extraordinària ha passat injustament desapercebuda i allunyada dels titulars dels mitjans de comunicació, centrats en l’amoral despesa per comprar un jugador de futbol. Em refereixo al fet que hagin desconnectat dos robots, Bob i Alice, que havien començat a crear una llengua pròpia per a comunicar-se.

De seguida ens vénen al cap diverses novel·les i pel·lícules de ciència ficció, que presagiaven un futur que ve cap a nosaltres a tota pressa.

Tot plegat em provoca una gran varietat d’emocions, em fascina, i crec estem davant d’un moment històric, una d’aquelles fites que marquen una era, tot i que no sé si per als humans o per a les màquines.

Que la intel·ligència artificial avanci tant de pressa, ens provoca admiració i recança alhora, i no sabem si ens portarà a les estrelles o a la destrucció. Som conscients que no hi ha marxa enrere; l’espècie humana no s’arronsa davant d’un repte, davant la possibilitat d’una conquesta. Però el moment en què han saltat les alarmes, l’instant en què la por ens ha fet prémer el botó d’aturada, ha estat quan els robots comencen a crear un nou llenguatge. I això em fa reflexionar sobre el poder de la paraula, sobre aquesta qualitat que ens fa humans per damunt de tantes altres. Vivim en un temps que glorifica la tecnologia i la ciència, mentre que les humanitats es veure arraconades a un paper secundari sense gaire notorietat, crec que de forma gens casual. La separació entre ciències i lletres és una estafa, i la manca d’atenció en les segones, un robatori al futur.

La llengua ens fa savis, i lliures, i humans. Els robots ho comencen a tenir clar, i nosaltres?

Una nova llar estrelles enllà?

Avui m’he sentit xiquet. La NASA havia anunciat una roda de premsa per a donar una important notícia, a les 7 de la tarda, hora local. Neguit, impaciència, una mica de nervis. A la mateixa hora el Madrid està perdent dos a zero, però jo busco informació galàctica de debò. I començo a trobar imatges pel twitter del sistema Trappist-1 i els seus set planetes, no gaire grans, de mida terrestre; no sabem si set nans, o set magnífics, al voltant d’una estrella nana, propera a escala universal, tan sols a 39 anys llum de no-res. A més, es veu que alguns dels planetes semblen habitables. 

Mirant les imatges, no puc evitar posar-me a somiar. Algun dia molt llunyà, si no ens destruïm a nosaltres mateixos, si no som víctimes de cap cataclisme planetari, la humanitat haurà d’abandonar el planeta i buscar nova llar estrelles enllà. El sistema Trappist-1, de moment, sembla bon candidat. De vegades imagino la titànica aventura que haurem d’assumir, pobres mortals, aquesta espècie que de vegades ens fa tanta ràbia, sovint egoista, hipòcrita, injusta, narcisista, aquesta espècie nostra indòmita, amb una set insaciable d’aprendre, capaç de les més grans crueltats i nobleses. I tot això ho somio acompanyat de la veu de Carl Sagan, del seu somriure optimista, de la seva indestructible fe en les nostres possibilitats. 

Tot just aquestes setmanes, a la classe de 2n de Primària del nostre fill fan un projecte sobre el Sistema Solar, que ell viu (vivim) intensament i amb entusiasme, i vistes les primeres imatges que ens mostren del nou sistema, dedueix que pot haver vida al de color verd, diu. Agraeixo a la NASA la deferència d’afegir més material al seu treball. Al Telenotícies, li dediquen més temps a la derrota del Madrid que a aquest històric descobriment. Quina espècie, aquesta nostra, tan humana!

Quan dic Van Gogh, vull dir Vincent, i Theo

Tothom coneix Van Gogh, i quan dic Van Gogh, vull dir Vincent. La seva pintura es reconeix a distància, la passió, el color, la llum, la follia... Tothom coneix també la seva història, més o menys, l’angoixa, la pobresa, la follia... Molts envegen un talent incomprès al seu dia, únic, irrepetible, i el seu rostre, torturat, es passeja pels llibres d’història; autoretrat de la recerca humana d’un mateix. Els seus quadres baten rècords milionaris a les subhastes, cosa que al meu cor li desperta certa angúnia; no sé si ell n’hauria estat feliç, o si abans preferiria haver-los cremat tots.

Però ningú no enveja l’altre Van Gogh, el Theo, son germà, l’exitós marxant d’art que lluny de gaudir del talent suficient per pintar, acumulà força diners amb el seu tracte. El Theo no estalvià cap mena de suport al Vincent, tant econòmic (sense el qual potser no gaudiríem ara dels seus quadres), ni, sobretot, moral.

El món no va sobrat de Vincents, ni de Theos.

Bon any

S’acosta un dels meus moments preferits del cicle anual: cap d’any.

De petit el vivia excitat de ser testimoni d’un moment històric que em semblava fascinant, i gaudia del privilegi d’estar despert fins tard mirant el programa televisiu estrella de l’any.

De jove, em deixava portar per una rauxa moderada acompanyat dels amics, de les nostres cançons, amb petons amb gust d’un cava que, a poc a poc, anava pujant de preu i qualitat, primer en magatzems i baixos foscos que recordo amb tendresa, i després en restaurants de poble amb caliu quasi familiar.

I des de fa vuit anys, en estricta intimitat familar, fent que cada cop costi menys mantenir despert el nostre fill, que no menja encara raïm, però que fa dels seus riures sonores campanades.

I sempre, sempre (menys un cop d’infaust record durant la mili a Melilla), esdevé un instant ple de màgia per a mi.

No m’enganyo, ja sé que es tracta d’un canvi de cicle arbitrari, i no sóc tan innocent com per fer-me indefensos propòsits. Tots els dies són bons per a iniciar nous projectes, per posar fils a les agulles, per a embastar vestits que ens quedin bé, però aquesta nit el calendari ens fa una guerxada i ens brinda una oportunitat que jo accepto de bona gana. Els dies previs preparo noves carpetes i arxius, endreço taules i papers, i miro de netejar-me de pensaments foscos. Vull tonar a ser xiquet, il·lusionar-me amb el canvi instantani de la xifra de les unitats, la més humil i senzilla de totes, la més humana.

 Bon any a tothom, i que no us manqui força per lluitar pels vostres somnis, i que les vostres realitats esdevinguin desitjos.

Emigdi i jo

Aquest vespre havia d’estar (no, havia; volia) a Campredó, en motiu del nomenament d’Emigdi Subirats com a escriptor de capçalera de la Biblioteca Manuel Pérez Bonfill.

Fa dos o tres setmanes em va demanar la meva participació per tal de fer una petita xerrada sobre la seva obra. Però al final no hi podré anar, i em sap greu; no perquè senti una mena d’obligació d’anar-hi, sinó perquè em venia de gust. No hi puc anar per un bon motiu, i abans de comunicar-li ja sabia que no s’ho prendria malament; al contrari, estava segur que se n’alegraria per mi. L’Emigdi i jo no necessitem anar amb pretextos ni fem res per compromís; sabem que podem comptar l’un amb l’altre, de forma sincera.

La nostra relació començà fa onze anys. Ens vam conèixer (com no podia ser d’una altra manera) a la presentació d’un llibre de Francesca Aliern, Paquita, a l’antiga llibreria del Temple de Tortosa. Jo ja tenia referències seves pels articles que publicava a la web de llibresebrecs. Vam simpatitzar de seguida. Ens uneixen moltes passions: per la literatura en general i per la literatura ebrenca en particular, i per la llibertat del nostre país, entre d’altres. I una ferma mania d’embolicar-nos en mil projectes per fomentar la cultura, o simplement per a gaudir-ne. Ja és impossible citar les ocasions en què hem col·laborat. És fàcil; només cal un missatge, una trucada, un whasapp, i ja hi som.

La seva necessitat d’escriure, novel·la, conte, o poesia, només és una cara de la seva tasca, potser la més oculta, perquè la faceta com a treballador infatigable, articulista, biògraf, presentador, i tot el que convingui, és d’una talla comparable amb ben pocs, que ja ha rebut diversos i merescuts premis.

Té una fidelitat inquebrantable a les seves idees, però això no li impedeix treballar amb quasi tota mena de gent, sempre que no es traspassin determinades línies roges que la seva dignitat no li permet.

Capacitat de treball, memòria enciclopèdica, passió, tossuderia (no com a sinònim d’obstinació, sinó de tenacitat) i generositat, només són algunes de les seves virtuts. I l’amor per la família, i pels amics. Perquè amb l’Emigdi, sobretot, som amics, i em satisfà haver-lo abraçat en moments de dolor, i compartir les seves alegries, i les meves.

Per això, en certa manera, jo avui seré amb ell, i ell amb mi. Amb fidelitat, amistat i estima, per sempre.

malgrat tot, continuo confiant, tossudament, en la màgia

Sóc un maldestre crònic. La meva relació amb tota classe d’aparells mecànics, electrònics, elèctrics o altres tortures similars, no és d’amor-odi, sinó d’odi directament o, en el millor dels casos, d’indiferència. De forma periòdica, aquests aparells que m’envolten i que algú ha decidit que són imprescindibles (segur?) s’espatllen i, sovint, seguint alguna mena de pla malèfic o de conxorxa còsmica, més d’un es posen d’acord per a espatllar-se alhora.

Armat amb la meva manca de destresa, i sense gaire èmfasi, de vegades els agafo, me’ls miro, com si busqués algun ressort que s’autoinculpi de l’avaria. Altres cops els deixo en repòs, i recolzat en la innocència que des de sempre m’acompanya, després d’unes hores o d’uns dies, els agafo de nou, i premo el botó corresponent amb l’esperança que funcioni, que s’hagi reparat sol. No, normalment no funciona, però, malgrat tot, continuo confiant, tossudament, en la màgia.

la gent parlant s'entén?

Seguint amb les reflexions a què em porten els acudits, avui prenc com a excusa un que em fa riure molt cada cop que l’escolto i el veig, perquè està tret d’un surrealista gag dels genials Tip i Coll:

 .

-Buenas, soy paraguayo y vengo a pedirle la mano de su hija para hacerla feliz.

-¿Para qué?

-Paraguayo.

 .

Quan era petit no entenia els gags de Tip i Coll, no li trobava la gràcia i em semblaven absurds. Llavors no m’adonava que la gràcia està precisament en la seva absurditat, tot i que, com tot bon acudit, amaga sempre motius per a la reflexió.

Després de la meva curta vida (amb 51 anys encara sóc jove), he après algunes coses. Una d’elles és que la gent parlant no s’entèn. Assumir aquest fet costa el seu temps, perquè sempre ens ho havien afirmat a l’inrevés, que la gent parlant s’entén. Això seria bonic, però no, l’esperiència m’ha demostrat el contrari.

I és que la comunicació és molt difícil. Traslladar de forma correcta els nostres pensaments i emocions a paraules és tot un ofici. I després, aquestes paraules, sacsejades per mil interferències que ens envolten, arriben distorsionades a les orelles del nostre  interlocutor que, sovint atent a altes assumptes, les tradueix de forma lliure, passades pel sedàs de les seves pròpies emocions i experiència. A més, cal tenir en compte que, tot i ser animals sociables, sovint les converses esdevenen monòlegs on cadascú va a la seva, agafant amb pinces una paraula d’aquí i un gest d’allà per configurar el seu propi missatge i jurar dies després, aferrisadament, que el que explica és la pura veritat, que ho escoltà amb les seves pròpies orelles.

Llavors, el silenci seria una solució? Tampoc, perquè el silenci també va carregat de missatges, sovint llançats a crits, que es reben, o es deixen de rebre, al seu lliure albir.

I si no, tres

Fa unes dies, en mirar un pot de pintura, vaig recordar una petita anècdota amb mon pare (sembla mentida la capacitat evocadora que pot tenir un objecte senzill). Mon pare era bàsicament paleta, però sabia fer, i feia, de fuster, de ferrer, d’electricista, de lampista, de pintor... Al contrari que jo, que canviar una bombeta fusa ja em fa angúnia. Un dia que estàvem pintant, ell va fer broma sobre les instruccions d’ús que es llegien al pot: “déle una capa, y si no queda bien, déle dos”. Ens feia gràcia aquella evidència tan simple, i ens imaginàvem una possible continuació: “y si no, tres”.

Dècades després, la visió d’aquest pot de pintura em fa saltar en el temps; no recordo el lloc, ni el dia, ni l’any en què va passar, només la sensació, que no és poca cosa. I el xiquet amb una mica més d’experiència al cos que sóc, es posa a rumiar. Potser aquestes instruccions evidents, i en aparença innecessàries, ara prenen sentit. Potser parlen de tenacitat, de constància, de convicció, de l’anhel de no rendir-se. Potser parlen de com era mon pare, de l’exemple que em va donar.

Potser no parlen de pintura. Potser parlen de la vida.

D’ON PROVÉ LA PARAULA MADURAR?

Quan et trobes en aquesta etapa de la vida en què comences a deixar de ser petit i avances, de forma inevitable, cap a l’edat adulta, et diuen (t’alerten) que t’estàs fent gran, que t’has de convertir en un home, que certes llicències que t’eren permeses de xiquet, certes febleses, han de passar a la història, a la teva història, que has de madurar; com si madurar tingués quelcom a veure amb tornar-se més dur per assumir dignament les responsabilitats que et pertoquen, els compromisos, les obligacions.

Jo confesso que sempre he estat de maduresa lenta, que he arribat a cadascuna de les etapes de la vida amb una mica de retard respecte els meus coetanis. Hi ha hagut èpoques en què això em preocupava, quan a companys de classe els sortien pèls de la barba, i a mi no; quan explicaven els primers acudits verds que a mi no em feien gràcia i més aviat m’intimidaven.

Madurar; quina tasca més feixuga se m’afigurava llavors, no sabia si en seria capaç. Però si ens cenyim al món de la fruita, madurar no representa tornar-se dur, sinó tou.

Passats els cinquanta, m’emociono amb més facilitat que mai, i enceto il·lusions cada dia, i em “sento bullir la sang”, com deia el Serrat.

Amb els anys em faig tou, més tou encara, i si fos una fruita, no sé quina fruita seria, alguna sucosa i dolça, espero. Quan en un futur, llunyà si pot ser, la meva carn es faci malbé, vull creure que restarà una llavore, rere meu, la llavor del xiquet que no es resigna a crèixer del tot.

Dones escriptores

Fa uns dies va ser el dia de la dona escriptora. És evident que quan es dedica un dia a algun fet, és perquè aquest fet es troba en perill o perquè necessita cert recolzament. No descobriré res fent constar que la dona encara es troba en una situació de desavantatge en la nostra societat, i que ho té més difícil per a assolir certes posicions, tot i el molt que s’ha avançat fins ara, i el molt que queda, sobretot en alguns països.

I què faig jo, en aquest sentit, quant a les dones escriptores? Quan em proposo llegir un llibre, mai em plantejo si l’autor és un home o una dona. Tampoc m’ho plantejo quan proposo un llibre al Club de lectura o convido algú al programa de televisió que presento a Canal 21; simplement, em centro en la qualitat, interès o proximitat, que pugui tenir el llibre.

Jo sóc un amant de les paraules, però els números també m’agraden, perquè de vegades parlen molt clar.  I per aquest motiu, m’he posat a comptar els homes i les dones que he convidat al programa Tens un racó dalt del món fins ara, i el resultat és: 146 homes, i 82 dones, és a dir un 64% d’homes. Em pregunto per què convido més homes que dones? No hi ha cap voluntat que així sigui, més aviat al contrari.

I consulto una base de dades on tinc els contactes d’escriptors i escriptores; em poso a fer càlculs i, (us asseguro que és cert) apareixen exactament un 64% d’homes.

Potser si hi hagués més dones escriptores jo en convidaria més al meu programa. I potser, també, si jo (i molts altres) convidessin més dones als seus programes, més dones escriurien? Suposo que cal que tots empemyem una mica des del nostre costat.

Doctor, em fa mal si...

Un dels sentits més útils per sobreviure dignament  és el de l’humor. L’humor no tan sols ens alegra la vida, sinó que és un mitjà fantàstic per a explicar la realitat. El més simple dels acudits, si ens posem a analitzar-lo, pot amagar tota una filosofia de vida. Vet aquí un exemple.

 .

-Doctor, doctor, si poso la mà dreta darrere de l’espatlla esquerra em fa mal.

-Doncs no ho faci.

 .

Sí, és breu, i de tan ximple fa gràcia, tot i que, segurament, no riuríem gens si un metge ens respongués d’aquesta manera a la consulta.

Els humans som uns animals fantàstics i tossuts, tant per al bé com per al mal. Som capaços de les heroïcitats més grans, i coses que avui ens semblen impossibles, s’han fet realitat gràcies a la nostra tossuderia, i aquesta mena de fascinació que sentim pels reptes.

Ës important tenir missions a la vida, una meta que ens estimuli a avançar. Però hem de ser prudents amb els horitzons que ens marquem, perquè si són inabastables, ens poden fer caure en la frustració. Moltes vegades tenim tendència a donar cops de cap contra la mateixa paret, tot i que l’experiencia, també tossuda, ens digui que és massa dura, que mai la podrem tombar, que intentar-ho de nou només ens causarà dolor. Però ens tempta tornar-ho a provar, i intentem amagar dins l’oblit les nafres del passat; “una vegada més, i prou”, ens enganyem.

De vegades, rendir-se davant l’evidència no esdevé una derrota completa, sinó una passa enrere per buscar una sortida millor, o gaudir de romandre al mateix lloc durant un temps més.

Desafiar el dolor per a intentar-lo vèncer, o fugir-ne a la recerca de la pau? No hi ha una resposta vàlida, no hi ha una fórmula  universal. Cadascú ha de trobar el seu equilibri, i valorar quant desitja posar la mà dreta a l’espatlla esquerra, quant de dolor pot suportar.

Equivocar-se és de pares

En un anunci d’algun curs d’anglès per correspondència (un més amb els que cada any ens assetegen al mes de setembre aprofitant l’esperit amb què arrenca la nova temporada escolar), un xiquet entra a l’¡habitació i li crida al seu pare, amb aquella energia que desprenen quan acaben de fer un descobriment: “no és club, sinó clab!” (ho he escrit tal com sona fonèticament). El pare fa cara de circumstàncies i somriu una mica avergonyit pel seu mal anglès.

Sembla ser que el seu fill aprendrà molt millor aquest idioma, i que les futures generacions faran oblidar per sempre aquest anglès macarrònic amb què intentem, de forma estèril, dissimular el nostre pèssim accent.

Aquest xiquet haurà descobert que son pare anava errat. És un moment transcendental en la vida d’un home, tant per al pare, com per al fill. El pare no és invencible, no és infal·lible, no sempre té raó, s’equivoca, és humà. Això desconcerta al principi, pot fer trontollar les bases on cimentem la nostra seguretat i, alhora, demostra que ens fem grans, amb la càrrega d’orgull que representa per a l’un, i de nostàlgia per a l’altre.

Recordo quan vaig guanyar la primera partida d’escacs a mon pare, i anys més tard, una tarda, quan acabàvem de plegar avellanes i ens va demanar a mon germà i a mi que carreguéssim els sacs d’avellanes, coster amunt de la Ronadella. Era estrany, perquè mon pare era, als meus ulls, l’home més fort del món.

A partir d’aquell moment me’l vaig mirar, segurament, amb més tendresa.

Ara, em trobo en aquell moment fugisser en què mon fill em diu encara, mentre m’abraça, que sóc el millor pare del món, i que, fins i tot, hauria pogut jugar a bàsquet perquè sóc prou alt. Però, quan em lamento que estic cansat o em queixo que em fa mal alguna cosa, també em diu, de vegades, que sóc un papa “potxo”. Estic al límit, a la frontera entre el papa invencible i el papa humà.

No importa, perquè algunes vegades, encara noto com m’ajuda la força de mon pare, tot i no ser-hi, tot i les seves derrotes i els seus errors. Perquè els pares som vencibles, som fal·libles i, per damunt de tot, estimem de forma inquebrantable.

A PUNT, AMB EL SENY I LA RAUXA ALHORA

A PUNT, AMB EL SENY I LA RAUXA ALHORA

 El poble català és un poble esquizofrènic, que es mou estranyament entre el seny i la rauxa i, de vegades, potser atenent a les lleis de la física quàntica, és capaç de trobar-se als dos extrems a la vegada. Un poble ben curiós el nostre, amant de les tradicions i la modernitat, inquiet i conservador, revolucionari sense ganes de molestar. Tan aviat volem salpar cap a Ítaca amb el que portem posat, com ens discutim per fer les maletes de la forma més meticulosa possible, que no manqui res, tot ben plegadet que no s’arrugui durant el trajecte. La campanya del’ANC i Òmnium per a aquest 11 de setembre ens diu que ja estem a punt. En converses que he mantingut amb altres il•lusionats i pacients independentistes ens hem lamentat que altres nacions, amb molt menys bagatge que nosaltres (manifestacions multitudinàries, majoria absoluta al Parlament, etc), ja haurien declarat la independència fa temps. Però nosaltres no, nosaltres ho hem de tenir tot a punt. En principi no és una crítica, o sí, no ho sé, ens agrada fer les coses ben fetes, tot i que no sempre ens en sortim, o ens quedem a mitges, o a l’hora de la veritat ens sentim traïts per altres nacions més pràctiques. Estem a punt? En quin punt? Al punt i final? A un punt i seguit? A part? O uns indecisos punts suspensius? També és cert que enmig d’aquest Procés que ens sembla infinit perdem la perspectiva històrica, i oblidem el punt en què ens trobàvem fa deu anys, quan ni tan sols imaginàvem un present així. Però ho volem tot, i en tenim el dret, i, posats a demanar, ho volem ara, perquè els somnis, quan es toquen, ens aviven el desig. Un desig imparable de llibertat.

De pintures rupestres, o de la vida

Tarda d’agost. Breu parèntesi a la xafogor que s’agraeix. Amb mon fill visitem les pintures rupestres d’Ulldecona. Sé que xalarà, perquè als seus set anys el fascinen els primitius i la història en general; no sé per què deu ser (mode ironia). El guia és molt didàctic; assaborim cadascuna de les figures que es distingeixen, ens emocionem amb les que es deuen haver perdut, i somiem amb les que resten amagades. Cent segles ens contemplen, i aquesta és una xifra inimaginable per a un xiquet de set anys, i de difícil comprensió per a son pare.

Els caçadors es troben en plena acció; els animals intenten fugir, imagino que amb desesperació. Em giro per contemplar la vall que ens separa de la serra del Montsià, on es devia desenvolupar tota l’acció.

El guia ens demana que no trepitgem una roca que amaga una valuosa informació que, ignorants, no sabem veure. Amb el dit ens mostra el que eren restes d’un foc, taques negres de carbó, trossets blancs de petits ossos d’animals; una enciclopèdia, vaja, que agraïm que ens desvetlli. També hi trobaren restes de sílex procedents d’Ulldemolins, al costat mateix del meu poble. Li faig repetir al guia per si no ho he sentit bé. Es veu que fa deu mil anys ja venia gent del Priorat per aquí; no sóc el primer.

El guia també ens parla de com van descobrir les pintures, dels primers maldestres treballs per treure’ls a la llum que, en algun cas, destruïren informació per a sempre. La curiositat humana, el nostre afany per descobrir, ens ha portat a assolir moltes cimes, i ha resultat  letal altres cops.

Finalment, ens confessa el gran dubte: què cal fer per descobrir la resta de figures amagades sota la capa de sediments? Què cal fer per garantir-ne la supervivència?

Que algunes figures hagin sobreviscut fina ara ha estat fruit de la sort i d’unes condicions ambientals òptimes o, al menys, suportables. Qualsevol acció humana que les modifiqui, des de la bona fe i la ignorància, pot ser devastadora. Per tant, de moment, és preferible no fer res, deixar-ho estar, protegir-les des de la distància.

Pot semblar frustrant per a la nostra insaciable necessitat de posar els dits a tot arreu, però és una bona lliçó que cal admetre. Tant se val si parlem de pintures rupestres, com de la vida.