Casa mia, per pobra que sia

És com en català antic es deia –i es diu encara, segons com i segons a on, o almenys s’escriu– allò que els estatunidencs han popularitzat amb el seu «Home, sweet home». La nostra dita sembla que és més antiga. Una mica més miseriosa, també, menys senyorívola, però això és perquè els catalans som pràctics i no ens deixem portar per les flors i violes buides dels bons desigs sense més. O diuen que som així, que jo ja no sé com som. Ni com hem de ser.

És veritat que tampoc no cal recordar-nos sempre que som en una vall de llàgrimes, i que per tant no va malament que quan arribes a casa pensis només en la cosa ensucrada de la dolça llar. O sigui, en aquest aspecte els nord-americans que hi ha al sud del Canadà i al nord de Mèxic potser ens superen psicològicament amb la seva dita, perquè sembla més encoratjadora que no la nostra. Per bé que la nostra puga ser més real, sobretot entre els pencaires.

Tot plegat és per dir que demà al matí ja serem a casa. Vull dir a casa meu, com ho diuen a Vic i a d’altres indrets, a casa nostra. Després de quatre anys, un mes i 14 dies, haurem tornat a casa. Feliciteu-me. Laus Deo Virginique Matri. Em penso que abans, a les làpides, s’escrivia d’aquesta manera.

(La veritat és que en segons quines cases, com ara aquesta meva, trobar-t’hi allò de «per pobra que sia» podria semblar un pèl cínic, perquè de «pobra» res: a més de la pasta gansa que teníem estalviada i que ens semblava que seria suficient per a les reformes, ens costarà 6 o 7 anys més acabar de pagar-ho tot, per les diverses aventures, totes cares, que hem hagut d’afrontar aquests quatre anys i escaig. Perquè la casa és gran, què carall; molt compartida i per tant molt compartimentada, però realment fa peça. O sigui, que no és pobra, i per tant tampoc no és gens barata. Sense comptar que ara les cases, totes, es paguen a preu de joia. Però és casa mia, de moment. Dic «de moment» perquè «mia mia», tampoc no puc dir que ho sigui, i llavors no se sap mai el que pot passar. No hi tinc pas arrels fondes, jo, en aquell edifici concret. La vida és molt rica en possibilitats. Però ara com ara sí, és casa mia.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sant Pere

Tant de Pere vol dir ase. Tots els Peres són ases. Dos Peres i un Bernat, fan un ase acabat. De Peres, Joans i ases, n’hi ha per totes ses cases (a l’Empordà i a ses Illes ho diuen així, a la resta són més els Joseps que els Peres). Tots els Peres són ases, sinó jo i mon pare. Tant és en Pere com en Berenguera, com el qui li va darrere. A tu t’ho dic, Pere, perquè m’entenguis, Pau. Tal és en Pere, tal és com era. Pere ja és vell, per a tindre cervell. Casa’t, Pere, que mal any t’espera. Tal fas, Pere, tal t’espera. Tant donaràs a en Pere, que li hauràs d’anar darrere. Pagant, sant Pere canta. Qui no té sant Pere, manlleva a sant Pau. Qui té a sant Pere, no empra [demana] a sant Pau. Per Sant Pere, juny arrere. Per Sant Pere, enrevolten [o festegen] sa figuera. Per Sant Pere, posa’t sota l’olivera; si veus una oliva aquí i una allà, torna-te’n a casa, que ja n’hi haurà. Per Sant Pere i Sant Feliu, l’avellana surt del niu. Per Sant Joan i Sant Pere, no posis taules a l’era.

(Tots els refranys, llevat del darrer, estan trets del Diccionari català-valencià-balear d'Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, i l'últim, del Diccionari de refranys d'Anna Parés).

Visca sant Pere, doncs!

(Felicitacions als Peres, als Perets, als Perics, als Perots i als Pericos. I a les Perones i Peronelles, si en queda cap pel món.)

(Afegitó posterior: lectors d'aquest recull em proporcionen més material: Sant Joan vote pal devant, sant Pere vote pal radere (fent referència als focs que fins fa una trentena d'anys s'encenien per Sant Joan -els únics que d'una manera o altra encara perviuen- i també per Sant Pere, reportat per Santi Arbós, de Fulleda, les Garrigues) i Sant Joan bon home, sant Pere bon sant (potser de Lleida, reportat també per l'amic Arbós).

(I em passen també el cant tradicional que es cridava quan se salta(va) la foguera de les nits de Sant Joan i de Sant Pere, segons la lletra arreplegada per Josep Riera, Foc de Sant Pere, / foc de Sant Joan, / guardeu-nos de ronya / per tot aquest any.)

(I encara el 2 de juliol m’envien més refranys i cançons referents a sant Pere, sembla que la majoria del Costumari català de Joan Amades: Sant Pere, enramades [o envelats] al darrere. Qui a Sant Pere va i no torna l’endemà, pel juliol ha de tornar [es diu o es deia als pobles dels voltants de Sant Pere de Torelló]. Per Sant Pere, el dia enrere. Per Sant Pere, una hora enrere. Per Sant Pere, la claror surt de sota terra. Per Sant Pere, blat a terra. Quan sant Pere toca el timbal [trona], els cargols surten a ballar. Tronades per Sant Pere, molta pesca darrere. Entre Sant Joan i Sant Pere, la millor pesquera. Qui pesca o neda / per Sant Pere / es nega. Boires per Sant Pere, maten les oliveres. Fins per Sant Pere, el vi va enrere. Per Sant Pere, pluja endarrere. Si plou per Sant Pere, plourà tot un mes darrere. Sant Pere plujós, trenta dies perillós. La pluja de Sant Pere / no omple el celler, i buida l’era. Qui no ha segat per Sant Pere / li costa alguna quartera. Val més la missa de Sant Pere / que tres-centes de les que li van darrere. Per Sant Pere, el cucut enrere. Si sents el cucut per Sant Pere / mal any espera. Quan canta el cucut per Sant Pere / fam espera. Quan Sant Pere és arribat / canta el cucut sota teulat. Quan Sant Pere arriba / cada pastor amb la bassiva [ovella estèril?]. I la millor de totes: Els quatre dejunis complets / són Sant Pere i el Colomet / l’Ajagudeta i el Nadalet [el Colomet és l'Esperit Sant, o sia la festa de Pentecosta, i l’Ajagudeta és l’Assumpció de Maria, el 15 d’agost; cal suposar que en altres èpoques es devia fer dejuni en aquestes festes, o potser més aviat les vigílies...].)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’últim vigilant de far?

La Vanguardia del diumenge 19 de febrer parlava de nosaltres, dels vigilants de fars. A la periodista Sílvia Angulo, com correspon a la mentalitat borboniconapoleònica –entomeu aquesta!– del diari per al qual treballa, es veu que li havien dit que fes “Girona i Barcelona”. I ella, obedient, deia que en aquestes dues “províncies” només quedaven tres fars habitats –Palamós, Calella i delta del Llobregat– i que un dels faroners havia plegat feia uns dies –d’aquí venia l’oportunitat del reportatge. No deia res de la Costa Daurada, doncs, que potser hi ha més fars encara amb vigilant i no els coneixem. I per descomptat, ni una paraula de més amunt de Roses, ni tampoc de la Costa Blanca, ni de la Costa de València, ni de la d’Azahar, ni de ses Illes... Prometo investigar-ho..., amb la calma, eh?, com diuen per l'Hospitalet del Llobregat. Però de moment us puc dir que almenys al far de Sant Carles de la Ràpita hi ha vigilant permanent. I que, en canvi, els dos que hi ha al Delta de l'Ebre, el del Fangar i el de la Banya, no que no estan habitats.

Però, en fi, si ara ha marxat en Víctor, el de Calella, imaginem-nos que podria ser que només quedéssim a Catalunya quatre faroners, el de Palamós, el del Llobregat, el de Sant Carles i jo, que m’estic a Barcelona. El far del Llobregat és el més antic de Catalunya. El més modern, ja ho sabeu, és aquest, que es va crear i habitar discretament l’any 2004, el mes de maig, no fa ni dos anys. Llavors encara no estava construït el far, però ja s'hi va instal·lar el vigilant. El far (el nom) el tenim des de fa ben pocs mesos, tot i que deunidó la fama (?) que ha adquirit.

(La Sílvia no va contactar amb mi abans de fer el seu reportatge, però va ser perquè em vaig concentrar i li vaig dir telepàticament, si us plau, Sílvia, no diguis res del meu far, que aquest far i la meva vigilància són d’una altra mena. Perquè així no em trobaran quan despatxin –que ja han dit que ho faran– el de Palamós, el del delta i els altres que hi pugui haver més avall. Perquè heu de saber que tots els fars de l’Estat espanyol, tret del meu, depenen del Ministerio de Fomento de Madrid, i el Ministerio ha decidit que s’han acabat els faroners, que no calen. El meu no el tocaran perquè de fet no és de l’Estat espanyol: és en territori de ningú. I potser seré aviat l’últim vigilant de far de Catalunya. Seré un vigilant clandestí, fora de la llei.)

O sigui, els espanyols es carreguen tots els vigilants de far de Catalunya i ningú no piula!

La culpa és de Madrit
i mai més ben dit.
Però els catalans no fan gran cosa,
deu ser que no els fa nosa.

«Cada far –explicava la Sílvia– té pulsacions diferents. És a dir, les pampallugues indiquen als mariners, si consulten el llibre de fars, el punt costaner on són. Així, el de Montjuïc presenta un raig blanc i dos centelleigs agrupats cada 20 segons.» (El meu far també té pulsacions pròpies, però són força irregulars.)

«La llum de far que més llueix és a Palafrugell. Es troba damunt el turó del cap de Sant Sebastià, a una altitud de 168 metres sobre el nivell del mar. La longitud teòrica del seu raig de llum és de 32 milles, però en la pràctica es veu a més de 50 milles, pel fet d’estar situat tan amunt.» El de Sant Sebastià, doncs, és un dels fars amb més projecció lumínica d’Europa i fins i tot del món. Per tant, és el far més important de Catalunya... teòricament. I dic «teòricament» perquè jo no crec en els fars sense vigilant, encara que facin molta llum.

Bé, estic copiant descaradament –i comentant suposo que sense gaire gràcia– unes quantes frases i dades del reportatge de la Sílvia, que també diu que als faroners els fan fora dels fars perquè «les noves tecnologies fan innecessari destinar una persona a vigilar durant 24 hores que el llum del far no s’apagui». El meu company Víctor, el de Calella, diu que és un greu error que s’acabi l’ofici aquest, perquè les avaries són imprevisibles: «Són moltes nits de vigília per aquesta causa. Sembla que ara ja no sigui important si el far és apagat o encès», explica. I tant si és important.

Segons l’opinió del Víctor, els fars haurien de ser «espais oberts al públic i símbols d’hospitalitat, i no un objecte de desig del president de torn de l’Autoritat Portuària». L’Autoritat Portuària té el projecte de reformar els edificis i transformar-los en allotjaments de disseny, com les cases rurals. “Arreglaran” els fars perquè siguin més turístics. I els fars turístics, diuen, no necessiten vigilants.

Aquest far meu és poc hospitalari, ho reconec, perquè no deixa ni publicar comentaris dels passavolants, però us prometo que m’esforço a recollir totes les sensibilitats que m’arriben per correu, totes. De fet, aquest reportatge de La Vanguardia no l’hauria ni vist si no hagués estat que una amable lectora me’n va enviar l’enllaç i fins i tot havia tingut la precaució de copiar-me el text, per si en caducava l'accés al web… I un altre lector no menys amable m’ha enviat aquest mateix cap de setmana un mp3 amb la cançó “El faroner del Cap de Creus”. Us en copio la lletra:

El faroner del Cap de Creus
encén el foc amb llum de lluna,
du barba llarga fins als peus
i mai no menja ni una engruna,
fa tres mil anys que vetlla el far
i ja ha viscut set-cents naufragis,
té la mirada al fons del mar
i sempre canta mals presagis.
El faroner del Cap de Creus.

(Lletra: Miquel Desclot)

Si en voleu sentir una versió de Mariona Segarra...

(Hi ha informació més nova sobre aquest tema dels fars i sobre l’últim vigilant de far.)

(Busquen pis)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)