Periodistes poc preparats

«El problema amb els periodistes no prou preparats, no ben informats, és que escriuen articles plens de ‘ell diu’, ‘ella diu’. Si algú diu que el cel és blau, aquests periodistes ho transcriuran curosament, però si algú diu que el cel és taronja, faran exactament el mateix, li donaran a aquesta dada el mateix tractament que a l’altra. Els reporters han de tenir un equilibri que tingui sentit, no qualsevol mena d’equilibri, i no cal dir que pot ser un perill que siguin excessivament equilibrats, que es limitin a donar dues versions d’un problema sense tenir criteris o prou informació per poder jutjar la informació que reben.

»Cada cop més [els governs] recorren a filtrar notícies atractives als periodistes que amb més probabilitat garantiran l’enfocament favorable que es vol […] Aquests periodistes que tenen ‘bons contactes’ amb el govern saben que el seu accés a les exclusives depèn del fet que les informacions que en facin continuïn sent favorables als qui els han proporcionat la informació privilegiada. […] Hi ha una relació simbiòtica entre aquests periodistes i els funcionaris governamentals que els proporcionen informació interna.

»No ha de sorprendre que la majoria de les fonts informatives siguin esbiaixades, distorsionades o incompletes. […] [La feina dels periodistes és] pensar críticament […], fer-se les preguntes sobre qui surt beneficiat i qui perjudicat d’un canvi […] descobrir el que hi ha amagat […] saber quins interessos hi ha en joc […] intentar entendre la raó per la qual una informació és esbiaixada, detectar les agendes informatives, deixar que els lectors puguin ser conscients de les possibles distorsions i ajudar-los a aclarir-se amb les interpretacions que són contradictòries.»

(Citacions extractades de Joseph Stiglitz, premi Nobel d’Economia, i Anya Schiffrin, periodista, excorresponsal de Reuters a Barcelona i professora de la Columbia University, a Covering Globalization, Columbia University, 2004)

(La fotografia és de la periodista Anna Politòvskaia, assassinada per dir la veritat.)

Les parleries

L’altre dia Martina Klein escrivia sobre les anomenades «fonts properes». I vaig recordar que tenia a la nevera aquest altre article d’Andrés Trapiello sobre les parleries que corren de la gent coneguda pels remoròdroms (posats a inventar també en podríem dir les remoredes, que queda més nostrat) del país, sedasseries que també poden córrer sobre qualsevol de nosaltres, potser amb tota la bona intenció del món, com diu Trapiello. Ja heu fet una cerca a Google a veure si us han fet protagonistes d’alguna història? Jo ho he fet, i de moment he descobert que existeixen almenys tres persones més que es diuen com jo (nom i primer cognom), però explícitament de mi no he trobat que es digui cap falsedat.

Escriu Trapiello:

De qualsevol de nosaltres, fins de les persones més discretes i recloses, es fan circular coses foraviades. I no necessàriament de manera perversa. Fa anys Jordi Jovet, que m’havia convidat a fer una xerrada a Barcelona, va voler saber en el sopar d’encabat aquell acte si jo mateix m’ocupava del bestiar i de la granja. No sabia ni gens ni mica de què parlava el meu amic fins que ell mateix no va substanciar l’embull: algú assabentat li havia assegurat que jo m’havia casat amb la filla d’un terratinent, propietària de deveses i d’una ramaderia de bèsties braves a Extremadura. Em va fer tanta gràcia la falòrnia, i pertànyer a l’estirp dels Villalón o els Muñoz Rojas, que em va costar desmentir-ho.

El més normal, però, és que les xafarderies no sempre vulguin ser innòcues. Fa unes setmanes algú va informar la meva dona, la ramadera rica, que en un bloc d’internet un altre algú que ho sabia del cert assegurava que jo havia hagut d’abandonar Valladolid fa més de trenta anys en ser descobert com a confident de la policia franquista. El responsable d’aquesta bajanada no és, segons que em va dir, el blocaire, sinó el qui l’ha penjada al seu bloc.* O sigui, vaig deduir, el blocaire posa la pistola i un altre hi fica la bala. Ho denunciaràs?, em van demanar. Ah, no, vaig respondre, i vaig arronsar les espatlles. Hom no ha vingut en aquest món a endur-se la porqueria dels gossos a la sola de les sabates, i em vaig recordar un cop més de la marquesa de X: “Els qui em coneixen saben qui sóc i no els fa res; els qui no em coneixen, què em fan a mi?”

El que fa versemblants moltes parleries d’aquestes no és pas la feble baula que sol unir-les a la realitat. En un cas, que nosaltres tenim un trull vell al camp extremeny; en l’altre, el fet d’haver estat anys fent la revolució en aquella ciutat sense parió al costat dels qui van acabar delatant els qui, més llestos o més sortosos, no van caure a mans de la policia. No, el que les fa versemblants és el desig que tenen alguns que allò sigui de veres, la necessitat de creure-hi.

(Extracte de l’article publicat al Magazine, 12 juliol 2009)

*Un altre motiu per no permetre comentaris al teu bloc. Del que escrius tu, tu n’ets responsable. Del que hi escriuen altres, passavolants, molts cops amb pseudònim o sense possibilitat que els puguis identificar, tu també n’ets el responsable, moral i legal. Perquè escriuen el que volen en una plataforma que tu els has cedit, i s’aprofiten del teu molt o poc prestigi, de la teva credibilitat. Poden fer fins i tot grans aportacions... però tu ets el responsable del que diguin, bo o dolent, perquè és el teu bloc. I jo no crec en la censura aleatòria i discrecional –aquest comentari sí, aquest no. No és la meva raó principal per no admetre comentaris, però sí una raó que crec que també s’ha de tenir en compte.

Fonts properes

Fa un temps Quim Monzó va cridar l’atenció sobre els escrits de la model espanyola Martina Klein, una dona que, deia Monzó, trencava el tòpic que diu que les maniquins de passarel·la són només per fer bonic i val més que no les facis enraonar gaire. Com aquell acudit de la princesa superformosa i admirada per tothom però que no parlava mai, fins que un dia un pretendent aconsegueix tenir-hi una mica d’intimitat i li demana com és que no diu re. I ella: «¿Pa qué? ¿Pa cagal-la?»

Ahir escrivia Martina Klein:

Llegint una edificant notícia sobre Britney Spears, hi trobo que la princesa del pop estava anguniada perquè havia tornat a adquirir pes durant les vacances i que, al crit de “grassa” d’algun dels seus fans més estimats, plorava. Fonts properes a la cantant afirmaven que la seva dieta solia ser a còpia de verdures i pollastre a la planxa, però que havia sotsobrat davant els pastissos de nata, que la tornen boja.

El fet m’interessa poc i gens, però sí que em va cridar l’atenció allò de “les fonts properes”. Evidentment, no devien ser ni l’endocrí, ni l’entrenador, ni els amics pròxims, ni el seu representant, ni ningú que se l’estimi una miqueta. En aquest cas la font podria ser una veïna envejosa, un vianant tafaner o una pastissera oportunista. I llavors em vaig dir...: en aquest cas? No, en tots els casos, i ja no parlo de Spears i altres personatges rosats com ella.

L’expressió ha resultat que és la millor maniobra per deixar anar una bomba i amagar la mà, i cada dia tots els diaris s’omplen de “fonts properes” que afirmen, declaren, asseguren o neguen el que altres, els protagonistes, callen. Les refrescants aigües d’aquestes fonts no són la deu de la veritat. Ells ho saben, però nosaltres hi bevem a galet. Que ens agrada, una font!

Hi ha excepcions en les quals s’ha de protegir la identitat d’un declarant, però malauradament són una minoria. Darrere les fonts properes sol haver-hi l’opinió del mateix informador, que posa en boca d’altres el que no gosa posar en la pròpia, o bé el que es xerra, es diu i es remoreja, és a dir, les males llengües.

D’aquesta manera es dignifica l’alcavotisme fins a elevar-lo a llenguatge periodístic. És així que esmorzem, berenem i sopem amb notícies cedides per “fonts properes a la víctima”, “a la policia”, “al jutge”, “fonts properes a la negociació”..., que, dic jo, si no són els cònjuges (perquè no m’imagino la dona d’un empresari filtrant informació, si bé hi ha de tot), tampoc crec que siguin els que serveixen l’aigua a la reunió, ni els que ocupen la sala de juntes del costat i escolten posant un got a la paret...

Tampoc manquen mai les declaracions de “fonts properes al govern”, quan ni govern ni portaveus no han obert la boca. Llavors, si són fonts properes, darrere el titular hi ha la família que ho fa córrer?, l’assistenta, una amiga de la mare, el jardiner?

No, les fonts properes no existeixen, i si no que m’ho diguin a mi, que ens han tallat la més propera del parc i la canalla treu fum pel cap. Això sí, al colmado del davant es fan la barba d’or venent aigües minerals que acaben sent utilitzades per netejar els excrements adherits als, ara sibarites, peus dels nostres nanos.

(La Vanguardia, 18 juliol 2009)

Fa 15 anys, la llavors defensora dels lectors d’El País va explicar en una de les seves columnes, titulada «Opino que... però no diguis el meu nom», que li semblava una praxi lletja citar fonts anònimes que aportaven només opinió i no dades rellevants, un recurs molt utilitzat quan es pretén demostrar que s’ha fet treball de camp previ abans de redactar les notícies. Si les fonts citades expressen només una opinió i volen ser anònimes, no hi has de fer referència de cap manera. Si les cites, no han de ser anònimes, les has d’esmentar amb noms i cognoms, o pel càrrec concret. Si no ho fas així, deia la defensora, qualsevol cosa que facis dir a les teves fonts anònimes no tindrà credibilitat davant els teus lectors.

Sol Gallego-Díaz, una bona professional espanyola, va plegar aquell mateix any com a defensora del lector d’El País. I aquest diari i tots els altres van continuar citant fonts anònimes cada dia, com denuncia Klein, en gairebé totes les seccions informatives, no només en les pàgines roses.

‘¡Ausente!’

Deia La Vanguardia del 29 d’octubre del 1964: «Se inaugura hoy en Barcelona un monumento dedicado a exaltar y a perpetuar la figura de José Antonio Primo de Rivera. Muchas veces en esta columna editorial de La Vanguardia se ha rendido homenaje de respeto y de admiración al conmovedor ejemplo humano de este español excepcional que legó a las generaciones de hoy una de las más altas lecciones de nobleza y de sacrificio que registra la historia contemporánea de España.»

El monument va ser inaugurat, efectivament, aquell dia (foto de dalt, de Pérez de Rozas, a LV del 30 d’octubre de 1964), i durant 45 anys la ciutat de Barcelona ha mantingut aquest homenatge públic al senyor Primo de Rivera, fundador del partit (?) Falange Española, al capdamunt de l’actual avinguda de Josep Tarradellas, a tocar de la Diagonal, molt a prop de la plaça Francesc Macià (a la banda oposada d’on arrenca l’exclusiu carrer Pau Casals). Tot just fa unes setmanes es va començar a enderrocar.

N’hi havia que deien que «la gent ja no recorda la història del monument, no cal tocar-lo», però el fet cert és que hi ha persones que sí que la recordaven, i més en aquell barri, que és zona nacional. «–¿Has visto que se han cargado nuestro monumento? –Sí, ¡qué vergüenza!» Són exclamacions que vaig sentir a un parell de senyores, en un to de crispació i ràbia, fa tot just vuit dies, el 27 de març del 2009. Per a elles, tots aquests carrers deuen tenir els noms «de sempre»: Infanta Carlota (Tarradellas) Calvo Sotelo (Macià), Generalísimo Franco (Diagonal) i General Goded (Pau Casals). O sigui, sí, calia enderrocar-lo.

He cercat per tota la xarxa per veure si trobava alguna fotografia recent de com havia acabat allò. Ni una. Ni una foto. Centenars d’imatges d’abans, del temps de tots els ex esmentats, i unes quantes (foto segona) del dia que el senyor alcalde actual es va fer fotografies davant tota la premsa –com el seu predecessor Porcioles l’any 1964–, ara per declarar inaugurat l’enderroc. Tot just aquell dia es van desmuntar unes quantes escultures –plagiades, diuen, d’un monument feixista italià. O sigui, podria haver passat que l’ajuntament hagués inaugurat l’enderroc i després ho hagués deixat tot tal com estava. Sembla que ningú no s’ha preocupat de si allò s’enllestia realment o no. Els mitjans de comunicació –i els blocaires, ai– en tenen prou dient el que diu l’ajuntament.

Doncs bé, perquè a internet quedi alguna constància que l’enderroc ha arribat gairebé al final, aquí us deixo en exclusiva un parell de fotografies posteriors, de com ha anat la continuació. Va estar uns dies com en la foto tercera, però després van continuar la feina. Simplement, s’havien descuidat alguna màquina, o no havien calculat prou el pressupost, o...

Ara només hi queda la piscina i mig pam de la base de formigó del mòdul principal que conformava el monument. Si ho deixen així i d’aquí mil anys encara hi ha algú viu a la Terra i grata per la zona, potser farà teories sobre l’estrany costum dels catalans del final del segle XX de rentar-se els peus en públic (la piscina no dóna per a més, fa trenta centímetres de fons) després de fer un riu, potser cerimonial, davant del que podria haver estat una mena de monòlit negre (perquè ja deveu saber que molta gent pixava al monument, i segur que al subsòl hi han quedat restes imperibles de milers d’ADNs perquè se’n meravellin, perplexos, els arqueòlegs de l’avenir).

L’home ho va deixar tot lligat i ben lligat, però algunes coses simbòliques sí que cauen. I ja els costa, acabar de caure.

(Gràcies per les fotos 3 i 4, T.)

Pel seu interès històric, afegeixo un extracte d’una crònica periodística (?) que es publicà l’endemà de la inauguració a La Vanguardia, en concret una peça apareguda a la pàgina 5 del diari titulada «Asistencia de altas personalidades». La Vanguardia va dedicar a l’acte tres pàgines: la portada sencera (la primera foto d’aquest article està treta d’aquella portada) i les pàgines 5 i 6 (les pàgines 2, 3 i 4 eren de publicitat). Vet ací la peça:

En la tribuna presidencial, colocada junto al monumento, acompañaban al ministro secretario del Movimiento, don José Solís Ruiz, el Capitán General de Cataluña, don Luis de Lamo Peris; gobernador civil, don Antonio Ibáñez Freiré; alcalde, don José María de Porcioles; presidente de la Diputación, marqués de Castell-Florite [Joaquín Buxó Dulce de Abaigar]; presidente de la Audiencia, don Elpidio Lozano; los gobernadores civiles de Gerona, Tarragona y Lérida, señor Hellín, Serrano Montalvo y Fernández Martínez, respectivamente; vicario general de la archidiócesis doctor Pech; jefe del Sector Naval, almirante Jáudenes; jefe del Sector Aéreo, general Rodríguez Benamur; delegado de Hacienda, señor Ossorio; ingeniero jefe de la Delegación de Industria, señor García Martí; delegado de la Vivienda, señor Martorell; delegado de Trabajo, señor Mendoza; jefe superior de Policía, señor López Ballesteros; coronel Cortés, por el jefe de la Segunda Zona de la Guardia Civil; señor Rodríguez Martín, por el delegado regional de Telecomunicación; y otras personalidades. Estaban igualmente presentes los consejeros nacionales señores Sancho Dávila, Calviño y Santa Marina; procurador en Cortes, conde de Godó; director de LA VANGUARDIA, don Xavier de Echarri; directores de los diarios y emisoras barcelonesas; los ex ministros señores Serrano Súñer, Arrese y Fernández Cuesta; vicesecretario general del Movimiento, señor Herrero Tejedor; delegada nacional de la Sección Femenina, Pilar Primo de Rivera; delegado nacional de Educación Física y Deportes, don José Antonio Elola, y otras personalidades y representaciones. Ocuparon un lugar preferente los sobrinos del Fundador de la Falange, don José Antonio y don Francisco Perche Primo de Rivera, y don Miguel Primo de Rivera y Urquijo. En otras tribunas situadas en las calzadas laterales de la avenida Infanta Carlota, figuraban miembros del Consejo Provincial de F. E. T. y de las J O. N S., de la Vieja Guardia, Sección Femenina, alcaldes y mandos políticos de pueblos de las cuatro provincias catalanas. Un numeroso público rodeaba totalmente la zona donde se halla enclavado el monumento y las calles que afluyen a aquel tramo de la avenida Infanta Carlota. Comenzó el acto con la bendición del monumento a José Antonio. La efectuó el vicario general, doctor don Alejandro Pech, quien representaba al prelado [Modrego Casaus], que se halla en Roma. [...] (La Vanguardia Española, 30 octubre 1964)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Molt bé, Jana Beris

Hi ha dies que et reconcilies amb la professió periodística, quan veus un/a periodista que fa ben feta la seva feina, que fa allò que et sembla que tu mateix faries en la seva situació. Però reconec que el judici crític del tipus «com és que no han investigat això o com és que no fan aquesta pregunta tan òbvia a la persona que entrevisten?» és molt fàcil de fer i que no ho és tant enfrontar-te amb la feina real de la informació quotidiana, i pensar, dins el brogit del dia a dia, en allò que has de fer just ara, ara o mai –si no ho fas ara ja t’ha passat l’ocasió, perquè d’aquí cinc minuts ja no tindràs aquella persona al davant.

Dit això, o sigui, que comprenc el que passa perquè ho he viscut des de dins, torno a afirmar que és realment refrescant trobar que un/a periodista fa exactament el que creus que tu hauries fet –en teoria. En aquest cas, és l’entrevista de la periodista Jana Beris, corresponsal de la BBC, a Ahmed Iussef, membre del govern de Hamàs a Gaza (Avui 3 gener 2009, p. 10). Deixo ara de banda que en principi jo m’inclino pels palestins en el conflicte global Israel-Palestina, perquè em sembla que el que fan els israelians és molt gros i molt més difícil de justificar que el que fan els palestins. No entro tampoc en la qüestió de si unes accions són conseqüència de les altres o si són o no proporcionades, tot i que si m’ho demaneu us diré que entre dos malvats que juguen amb les vides de persones innocents, sempre em semblarà més greu l’acció de qui dispara sabent que matarà segur un innocent que no la de qui situa aquell innocent com a escut humà per protegir altres coses que li semblen més valuoses que la vida humana. I també crec que la violència no és mai un camí vàlid per assolir la pau.

El mèrit de l’entrevistadora, però, al marge de tot això que dic, és que pregunta i repregunta a l’entrevistat sobre la qüestió clau en el moment actual del conflicte. Potser és una qüestió col·lateral en els 60 anys d’història que arrossega aquesta guerra, però en aquest moment, des del punt de vista periodístic, és el punt número 1 de l’actualitat: Hamàs ha provocat ara Israel sí o no? I encara que sap que l’altre no li respondrà amb claredat –o justament per això, perquè la periodista interpreta que la resposta no és prou clara– insisteix una vegada i una altra per mirar d’atrapar l’interlocutor. Una pregunta concreta i fins a sis repreguntes sobre el mateix tema, la darrera precedida d’una qüestió secundària plantejada, suposo, per intentar que l’altre es refiï i pensi que la bateria s’ha acabat, i llavors, tot seguit de la resposta, tornar-hi amb el darrer intent.

Vet ací el fragment d’entrevista que em sembla magistral:

«–Israel manté que l’ofensiva és fruit del llançament de míssils disparats contra el seu territori des de Gaza.
–Durant sis mesos hem viscut una treva que els israelians no han respectat. No van complir la seva part i van continuar amb el bloqueig.

–També durant la treva van impactar míssils a Israel...
–Ells van idear aquesta guerra no contra Hamàs, sinó contra els palestins. Els israelians utilitzen els míssils com a excusa per justificar l’agressió de què som objecte.

–El fet és que es van disparar míssils. Hamàs reconsiderarà aquest tema?
–Lamentablement, els israelians no ens deixen cap altra alternativa que no sigui la de defensar-nos i la de preservar la nostra dignitat.

–Creu que el llançament de míssils contribueix a defensar els palestins?
–No es pot comparar l’acció dels avions israelians i la dels projectils de fabricació casolana, que són l’únic mitjà per defensar-nos de l’agressió.

–Els israelians mantenen que la guerra és una reacció als míssils...
–No és veritat. I no entenem per què el món s’omple la boca parlant de Hamàs, quan Israel fa el que fa.

–Si el món critica, no pot ser que Hamàs s’hagi equivocat?
–Què espera el món? Que ens rendim? Fa anys que patim un bloqueig.

–L’escriptor israelià Amos Oz, una figura identificada amb la recerca de la pau, manté que Hamàs és responsable de la situació.
–Ell és israelià, un sionista, tant se val si és del camp de la pau o del camp de la guerra. Ell vol justificar l’agressió.

–Què li aconsella ara a Ismail Haniyeh? Que accepti o demani un alto el foc?
–El que hem de mostrar és resistència davant Israel. No acceptarem una treva que mantingui Hamàs bloquejat o amb sancions. Volem veure com l’alto el foc acaba amb els atacs i el tancament de Gaza.

–També posarà fi al llançament de míssils contra territori d’Israel?
–Si no ens agredeixen dubto que es llanci cap míssil des de Gaza. Els míssils només són per defensar-nos.»

Molt bé, doncs, Jana Beris.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Demà és 29 de maig

Fa 55 anys. «Neu en males condicions. Base avançada abandonada el 29 i esperant millora. Tothom bé.» És el missatge que el 29 de maig del 1953 James Morris, l’únic periodista occidental que anava amb l’expedició, va donar a un xerpa perquè anés a Namche Bazar i el telegrafiés a The Times, a Londres. El missatge informava que Hillary i Tenzing havien coronat l’Everest aquell mateix dia. «Neu en males condicions» volia dir que havien fet el cim, «Base Abandonada» era Edmund Hillary i «Esperant Millora» el xerpa Tenzing. Gràcies a aquell codi prèviament pactat, The Times va ser el primer mitjà de comunicació que va donar la notícia al món, i no hi va haver perill que la informació fos interceptada a Katmandu pels voltors dels altres diaris occidentals que esperaven que d’alguna manera Morris o algú altre els faria arribar la nova de l’èxit de l’expedició i que llavors la podrien transmetre al mateix temps. Els que no havien corregut cap risc van quedar-se, en aquell cas, amb un pam de nas, gràcies a la murrieria (mai més ben dit) de Morris. I The Times va senyalar amb un nou èxit el seu ja llegendari full de serveis.

Suposo que avui aquesta història de gestes periodístiques epopeiques no té cap sentit. Quan jo estudiava era la pera, el non plus ultra de la professió. Gent com en Morris eren els nostres herois.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Huertas

Ara que s’han acabat els ditirambes i tothom ja ha dit la seva sobre el mític periodista Josep Maria Huertas Claveria, traspassat aquests dies, jo també en tinc una anècdota. El coneixia molt de nom, és clar, dels temps heroics –quan jo era una criatura que només tenia ídols en el món de la informació, encara no companys– i després ens havíem trobat diverses vegades, però allò de parlar personalment tots dos sols va ser només una vegada, l’any 1998 o 1999, no ho recordo prou bé però encara no fa ni deu anys. A ell li havien concedit aquell dia un premi, un reconeixement dels molts que ha rebut els darrers anys. I jo estava entre els qui havien organitzat el pessebre.

Em va cridar l’atenció –ho he explicat més d’un cop, no ho dic sols ara que ja no hi és– la seva modèstia. És un d’aquells personatges que quan n’hi ha una de grossa i n’han estat protagonistes s’excusen dient que només passaven per allà. Em va dir, en efecte, que no sabia exactament per què rebia aquella distinció aquell dia. Li vaig recordar amb poques paraules els seus mèrits. I ell: «Ah, allò? Però si allò no va ser res!» I així. Crec que era conscient que de vegades els actes d’aquests tipus en què es donen premis a personatges i institucions de renom són dissenyats perquè l’entitat que els ha organitzats s’associï als premiats. És a dir, els famosos són utilitzats, amb tota la bona voluntat, per ornar l’acte i els premis o reconeixements que s’hi donen. La gent pensa: «Quins premis més ben triats, quin bon gust, que encertat! Qui ho ha organitzat, això?»

Crec que no hi fa res: el món de l’empresa, de les relacions comercials, de l’opinió pública i dels espectacles funciona d’aquesta manera, no ens n’hem d’escandalitzar sempre que els interessats sàpiguen a què es juga allà. I en Huertas, evidentment, ho sabia. En aquest cas que us dic, confirmo que va ser exactament d’aquesta manera, que es va muntar allò per tal que en Huertas i algun altre i alguna altra dignifiquessin la cerimònia. Ho puc dir perquè vaig ser jo, com he dit, amb altres, qui ho va organitzar. El que no diré és per a qui treballava jo en aquella avinentesa (i no és fàcil que ho esbrini algú, perquè era la meva època de suposat expert en comunicació corporativa, tenia força clientela i a Huertas, com he dit, li han fet homenatges tota la vida, des de fa gairebé trenta anys: va passar directament de rebre garrotades a rebre enhorabones; a més, hi ha allò de la discreció: al llarg de la vida vas acumulant moltes dades que potser són semipúbliques, però sovint no saps fins a quin punt ho són i llavors les has de considerar confidencials, per no decebre la confiança que han dipositat en tu).

Huertas, en fi, sabia perfectament de què anava allò i va voler col·laborar. I jo crec que va fer ben fet, perquè allò s’havia fet amb prou delicadesa i professionalitat, i amb la veritat per davant. És un detall que l’honora. Li ho vaig dir, sense solemnitats: «Josep Maria, no sols ets el meu heroi, sobretot ets una bona persona.» Va somriure, una mica confús.

(Afegitó: El 23 d’abril del 2007, diada de Sant Jordi, m’escriuen del programa Una nit a la terra, de Catalunya Ràdio, i em demanen si vull intervenir cinc minuts, per telèfon, aquesta mateixa nit, per explicar aquesta nota que he escrit aquí dalt, que diuen que els ha cridat l’atenció això que dic sobre la modèstia. Els he dit amablement que no, que al far no hi tinc telèfon. Potser s’han pensat que sóc tan modest... ;-))

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Satisfet i orgullós dels col·legues

És d’aquells dies que dius: això de ser periodista és el non plus ultra, és una xamba i un orgull, és la caraba, que deia el meu pare (ja sé que és un castellanisme, ell el devia aprendre durant la guerra i se l’havia fet seu). Resulta que els corresponsals acreditats a Alemanya per seguir el Mundial de Futbol han votat el millor jugador del campionat i han escollit un francès que, durant un dels partits –concretament l’últim, amb una audiència calculada en més de 1.000 milions d’espectadors– va agredir un contrincant clavant-li un cop de cap al pit. Un cop de cap dels que poden fer molt de mal, poden trencar costelles, poden privar de respiració l’agredit. I no ho va fer com a conseqüència d’un xoc fortuït, no, ho va fer anant-lo a buscar, quan la pilota no estava en joc.

O sigui, l’important en un jugador de futbol és que faci gols i passades de gol ben boniques. Si en les estones lliures del partit fa caca al mig del camp, dispara contra el públic o mata l’àrbitre, això no té res a veure amb el futbol, això són manies o anècdotes o peculiaritats o extravagàncies que no s’han de tenir en compte. L’important és que quan tingui la pilota jugui bé, la resta són punyetes. Sí senyor, quina gran lliçó, que pedagògic.

Ja sento els meus companys: «És que a nosaltres no se’ns ha demanat que diguem qui és més bona persona ni qui és més assenyat, sinó qui juga a futbol més bé.» Hi torno: els partits duren 90 minuts, o només duren el temps que cada jugador té la pilota als peus? El cop de cap del jugador francès, no cal considerar-lo un «fet de futbol»? Els partits es divideixen en diverses activitats segons el que cada jugador faci al camp? Tot el que no sigui jugar amb la pilota dins dels 90 minuts cal considerar-lo «altres activitats» i no pas «partit de futbol»?

També n’hi ha que diuen: «És que el jugador agredit pel cop de cap abans havia insultat greument el “millor jugador del món”...» Llavors, si en un partit de futbol un agredeix i l’altre s’hi torna, només cal considerar transgressor el que ataca primer, no el que s’hi torna? Caldrà canviar les regles del futbol, doncs. Per descomptat que també em semblaria fora de lloc que nomenessin millor jugador del món l’insultador, encara que de fet fos l’únic que marqués un gol de jugada en tot el partit. Ni l’un ni l’altre, els insults i les agressions haurien de ser fets desqualificadors de manera radical.

Proposo als meus col·legues –als que han votat a favor d’aquest disbarat, que ja sé que n’hi ha que hi van votar en contra– que si mai han de triar el millor esportista de la història tinguin en compte també Mike Thysson, el boxejador que es menjava les orelles de l’adversari al ring (i els guanyava, és clar), o Ángel María Villar, que va ser l’únic defensa capaç d’anul·lar tot un partit Johan Cruyff (ho va fer clavant-li un cop de puny frontal a la cara), o les nedadores de l’antiga RDA, que més que nedar volaven sobre l’aigua (i guanyaven totes les curses), o determinats ciclistes del Tour, que pujaven el Tourmalet com una moto i feien etapes i tours com qui mastega xiclet, o l’atleta Ben Johnson, que corria els 100 metres més que ningú, o fins i tot Idi Amin Dada, un senyor d’Uganda que es veu que era molt bo als rings de boxa, una mica com l’amic Thysson. Els que li plantaven cara al ring, els convidava a dinar. I dinaven tots dos plegats, en efecte: un dinava i l’altre era dinat. De manera que la gent s’estimava més perdre al ring. Però Amin, com Johnson, com els ciclistes, com les nedadores, com Villar o com Thysson, eren realment molt bons boxant, corrent, nedant, defensant, pedalant... I quan es jutja un esportista cal deixar-se de punyetes: les extravagàncies «extraesportives» no compten, oblidem els puritanismes. És clar que sí.

Que bé, que content que estic.


(Mentre penjava aquesta felicitació als companys periodistes m'arriba la notícia que la guerra encetada pels EUA, RU i el RE dels senyors Bush, Blair i Adolf Aznar contra els àrabs ha tingut aquesta tarda un nou episodi sagnant a Bombai, a l'Índia. Tants innocents que moren... Quina pena i quina ràbia.)


(15 de juliol. Copio: "Zidane va ser un jugador genial. Va controlar la pilota més bé que ningú, però només va controlar la pilota. Massa vegades no es va controlar a si mateix. Ha estat trist que acabés així, ja que hem descobert la seva altra cara: no va saber resistir la provocació mesquina; no va voler acompanyar els seus companys derrotats en l'amarga entrega de medalles; no es va atrevir a enfrontar-se al veredicte de l'estadi en el seu últim adéu, i no ha volgut penedir-se públicament de la seva agressió. Deixa un demolidor missatge final: només va saber enfrontar-se a les paraules utilitzant els punys." Martí Perarnau, El Periódico 15 juliol 2006).


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una setmana seguida

Quan feia més de periodista (ara només en faig esporàdicament) sempre m’havia alarmat la possibilitat hipotètica que un dia m’encarreguessin escriure una peça d’opinió diària. Jo sempre pensava: si t’ho diuen, renuncia-hi, mai no podràs escriure tres dies seguits; i si finalment t’hi obliguen, potser et sentiràs molt honorat per la confiança que comporta l’encàrrec, però... pobres lectors, haver d’aguantar-te cada dia, amb tants dies com hi haurà que no tindràs res interessant a dir i hauràs de grufar sota les pedres!

Aquesta setmana tan especial –que he tingut feina, però indubtablement menys que l’anterior i que moltes altres– he escrit notes al bloc cada dia. Cada dia! Cinc dies seguits! –avui en fan sis.

És clar que amb el bloc no tinc la preocupació còsmica i aclaparadora que tenia quan treballava més que ara en coses de premsa, que era aquella impossibilitat de rectificar el que havies escrit. Només per això, de vegades no podia dormir. I el més preocupant no eren les dades, perquè de dades sempre te’n falten i saps que els lectors ho entenen; eren les valoracions que podies fer a partir de dades que sabies que segurament eren incompletes o fins i tot errònies. D'aquí venia l’angúnia davant l’opinió. Potser després de llargs processos, si t’havies equivocat en una notícia, en una dada important, podies aconseguir publicar l’endemà o l’endemà no l’altre o més tard una rectificació del que havies escrit, però normalment no t’ho deixaven fer si no hi havia hagut algú de fora que se n’hagués adonat. «Si algú ens ho retreu, sempre podrem al·legar que no ens hi havíem fixat», et deien. Però aquest procés de rectificació que ja era excepcional, no podia ni plantejar-se en el cas de les opinions. Potser podies rectificar una valoració en el següent article teu. Però en qualsevol cas l’errada comesa, tant de fets com d’opinions, quedava allà per sempre, a l’hemeroteca, a l’abast de tothom que consultés l’exemplar endarrerit. L’eventual rectificació no esborrava l’error, només hi posava un pegat, però un pegat que no el tapava. Com un esparadrat damunt una panxa embarassada. (Parlo ara d’errors greus, no de paranoies, no de bestieses... no de futil·les com les que els diaris solen rectificar amb notetes al costat de les cartes al director, ni de les que els defensors del lector solen esmentar per quedar bé i fer pensar a la gent que el diari és molt honrat, sinó de coses grosses, de les que no es rectifiquen mai... si no és per sentència judicial o «amenaces» similars.)

Ara, amb el bloc, si t’equivoques en el detall més menut demanes disculpes (o no) i ho esborres o ho canvies amb tota la pau del món: el mateix dia, l’endemà o mig any més tard, no ve d’aquí, quan t’adones de l’error. De manera que si algú per casualitat torna a llegir l’anotació d’aquell dia, es trobarà el text maquillat i arreglat, perfecte, a punt de solfa. I, a més a més, pots rectificar també en una nota posterior, dient que un dia vas escriure tal cosa i et vas equivocar. I et quedes tan tranquil...

Es nota que vaig anar a escola religiosa, oi? Allò de sentir-te culpable, etcètera. Doncs sí, i continuo creient que és una bona cosa sentir-te malament pels teus errors i tenir ganes de rectificar. No em fa res dir-ho. Són traumes entomats, reciclats i reassumits. Hi ha gent que no accepta aquesta herència de cap manera. A mi crec que em va bé, crec que m'ajuda a intentar ser més bona persona. Suposo que no ho aconsegueixo gaire, però psicològicament em fa pensar que almenys m'hi esforço. Cadascú es consola com pot.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)