Intimitat

per Clara Sanchis Mira

Posem que tenim dues germanes que per fi han aconseguit trobar un forat a les agendes per quedar a dinar. Han triat un restaurant tranquil, perquè tenen moltíssimes ganes de veure’s, munts de coses per explicar-se, vertadera necessitat d’estar juntes amb una mica d’intimitat. La germana petita entra al local amb el mòbil a l’orella, acalorada, i va fins a la taula on espera la gran, disculpant-se i fent signes que parla amb el seu fill, que s’ha deixat a l’autocar de l’escola la motxilla amb tots els llibres. La germana gran, molt somrient, pronunciant les paraules sense so, li fa avinent que no s’amoïni i que parli del que hagi de parlar, que ella mirarà d’acabar el missatge que escriu a la seva sòcia per suggerir-li que rectifiqui algunes frases de l’informe sobre el model de lideratge col·laboratiu que ha redactat aquest matí.

Un segon abans que la germana petita deixi de parlar amb el fill, a la gran, que ja ha enviat el missatge a la sòcia, li truca el marit des de l’agència de viatges a on havia d’anar a anul·lar les reserves que tenien per visitar les piràmides d’Egipte. Li fa uns gestos al cambrer per demanar-li una cervesa, ben freda, sense deixar de somriure a la germana mentre s’empipa amb el marit, que ara es veu que vol mantenir el viatge a Egipte perquè el jove de l’agència li assegura que les coses ja estan més tranquil·les a la zona, tot i que el ministeri de l’interior aconselli no anar-hi. De passada, la germana petita aprofita l’estona per cercar a internet el telèfon del transport escolar per reclamar la motxilla, i ara és la gran la que es disculpa arcant les celles i arronsant les espatlles perquè la discussió sobre Egipte dura més del previst amb aquell destrellatat que té com a marit, sempre disposat a deixar-se convèncer per qualsevol falinfaina, tan tranquils com s’estarien a les Canàries. Ajunta l’índex i el polze i pica l’ullet, fent entendre que falta molt poc perquè pengi, amb prou feines l’espai que hi ha entre els dos dits, un centímetre de segon.

Quan ho fa, a les dues germanes se’ls ha oblidat tant fer-se un petó, o fins i tot una abraçada reconfortant, que ja ni se’n recorden. Però miren la carta amb rapidesa, amb el delit de posar-se a parlar per explicar-se a la fi els envitricolls més íntims dels seus desassossecs de seguida que la petita aconsegueixi fer entendre a aquell senyor tan lànguid de l’oficina de transport escolar com és d’urgent trobar una motxilla com la del seu fill en època d’exàmens. “No et sulfuris”, li xiuxiueja la gran mentre llegeix de cua d’ull el missatge que li envia la sòcia que rectifica un cop més les seves rectificacions per a l’informe sobre lideratge col·laboratiu.

Quan el cambrer porta el dinar, les dues germanes aparquen les andròmines al costat de les forquilles i s’agafen un moment les mans. Després comencen a explicar-se coses íntimes i intransferibles mirant-se als ulls. Ho fan amb prestància i posant-hi molt d’interès. S’esforcen per afinar la qualitat de les confidències, la inflexió de les veus i la intensitat de les mirades. Però cada cop que una deixa d’enraonar per sentir l’altra, se li pot llegir als ulls, vagament absents, subtilment entelats, que no s’escolten. Com vols que s’escoltin, amb tota aquella gent amuntegada de mala manera a la seva taula íntima, asseguda en qualsevol racó, desendreçant els coberts, ficant els dits als plats i a la conversa. Amb la sòcia que discuteix l’informe, el nano que demana la motxilla sense deixar de plorar, el jove de l’agència de viatges i el marit confabulats amb idees absurdes, i el senyor del transport escolar que s’adorm sobre els llorers mentre suca pa a la salsa exquisida del seu pollastre al curri. Com vols que s’escoltin si, a més, probablement les úniques que fa estona que no s’asseuen en aquella taula són elles.

(La Vanguardia, 25 febrer 2011)

* * *

Malalt de Twitter
 per Manuel Cuyàs

Em trobo amb un amic per dinar en un restaurant. Posa el mòbil sobre la taula, i abans que obrim la boca la taula fa una petita vibració. “Una piulada”, em diu. Observa la pantalla il·luminada del telèfon, i llegeix. Abans era normal que les persones i coses rebessin la llum de dalt, que és on se situa el sol i pengem els llums. Des que hi ha mòbils i ordinadors rebem la llum de baix i de cara. És una llum espectral que ens desmillora molt. “És en Marc, diu que ell agafaria els indignats i els ficaria a la gàbia dels lleons del zoològic. És molt bo, en Marc. Espera't, que li contesto”. Quan sembla que podem començar a parlar, es produeix una nova il·luminació. “En Nadal. Diu: ‘Fa sol a Girona a mig matí'. Boníssim”. És el Nadal que em penso? No em pot respondre. Ha arribat una nova comunicació. “‘Més trens i més carreteres'. És en Recoder, un gran usuari del Twitter”. Tu vas amb tren? “Mai, però s'ha d'estar informat. Pensa que amb el Twitter així que em llevo ja ho sé tot. Mira, un altre. És en Jaume. Diu que ha arribat suat a casa i es fica a la dutxa”. L'amic menja sense saber què menja. Ara escriu, ara llegeix. “L'alcalde: ‘Tant si pacto amb els uns com amb els altres, pringo'. Que fort”. Així passem el primer i el segon plat i arribem a les postres. L'amic tot d'una s'esglaia. “Un terratrèmol a l'Àfrica. Mil morts”. Cara de circumstàncies en record dels mil morts. “L'Obama”. L'Obama també? “Li ho escriuen, ell no tindria temps”. Prenem el cafè, i encara és l'hora que ens hàgim dit res. Li pregunto: “No m'havies dit, fa temps, que em fes de Facebook?” “Això és de criatures. El futur és el Twitter. T'hi hauries d'obrir un compte”. Té raó: ni que fos per comunicar-me amb ell mentre dinem. Li miro la cara blavosa. Ell no ho sap ni se li pot dir, com no es pot dir a un ludòpata que ho és sense que s'enfadi, però està malalt. “Ja ha sortit en Jaume de la dutxa? És que em fa patir que no digui res. A veure si s'hi floreix”. “Espera't, que li ho pregunto. Ha sortit. És a la cuina menjant-se una truita”. Per favor, que hi ha cap metge al restaurant.

(Avui 19 juny 2011)

Hansel i Gretel amb mòbil

per Hernán Casciari
(traducció de Víctor Iñúrria, Migjorn, març 2010)

Anit li contava a la meua filleta Nina un conte infantil molt famós, el de Hansel i Gretel dels germans Grimm.

En el moment més tenebrós de l’aventura, els xiquets descobreixen que uns ocells s’han menjat les estratègiques molletes de pa, un sistema molt simple que els germanets havien ideat per tal de tornar a casa. Hansel i Gretel es descobreixen sols dins el bosc, perduts, i començant a fosquejar.

La meua filla em diu, just en aqueix punt de clímax narratiu: “No passa res. Que criden al pare pel mòbil.”

Jo aleshores vaig pensar, per primera vegada, que la meua filla no té una noció de la vida aliena a la telefonia sense fil. I al mateix temps vaig descobrir que espantosa resultaria la literatura –tota ella, en general– si el telèfon mòbil haguera existit sempre, com creu la meua filla de quatre anys.

Quants clàssics haurien perdut el seu nus dramàtic, quantes trames haurien mort abans de nàixer, i sobretot que fàcil s’haurien solucionat els problemes més cèlebres de les grans històries de ficció.

Pense el lector, ara mateix, en una història clàssica, en qualsevol que se li ocórrega. Des de l’Odissea fins a Pinotxo, passant per El vell i el mar, Macbeth, L’home del cantó rosat o La família de Pascual Duarte. No importa si l’argument és elevat o popular, no importa l’època ni la geografia.

Pense el lector, ara mateix, en una història clàssica que conega al ditet, amb introducció, amb nus i amb desenllaç.

Ja està?

Molt bé. Ara pose un mòbil (telefonet, telefonino, cel·lular, etc.) en la butxaca del protagonista. No un vell aparell negre encastat en una paret, sinó un telèfon com els que existeixen avui: amb cobertura, amb connexió a correu electrònic i xat, amb saldo per a enviar missatges de text i amb la possibilitat de fer telefonades internacionals.

Què passa amb la història triada? Funciona la trama com una seda, ara que els personatges poden telefonar-se des de qualsevol lloc, ara que tenen l’opció de generar videoconferències i enviar-se missatges de text? Veritat que no funciona un carall?

La Nina, sense adonar-se, em va obrir anit la porta a una teoria aborronadora: la telefonia sense fil farà miquetes les velles històries que narrem, les convertirà en anècdotes tecnològiques de qualitat menor.

Amb un telèfon en les mans, per exemple, Penèlope ja no espera amb incertesa que el guerrer Ulisses torne del combat.

Amb un mòbil a la cistella, Caputxeta alerta l’àvia a temps i no cal l’arribada del llenyater.

Amb un mòbil, el Coronel sí té qui li escriga algun missatge, per més que fóra spam.

I Tom Sawyer no es perd en el Mississipí, gràcies al servei de localització de persones de la telefònica.

I el Porquet de la casa de fusta alerta el seu germà que el llop va cap allà.

I Gepetto rep una alerta de l’escola, que avisa que Pinotxo no havia arribat aquell matí.

Un enorme percentatge de les històries escrites (o cantades, o representades) en els vint segles que antecedeixen l’actual, han tingut com a principal font de conflicte la distància, el desencontre i la incomunicació. Han pogut existir gràcies a l’absència de telefonia mòbil.

Cap història d’amor, per exemple, hauria sigut tràgica o complicada, si els amants esquius hagueren tingut un telèfon en la butxaca de la camisa.

La història romàntica per excel·lència, Romeu i Julieta, de Shakespeare, basa tota la seua tensió dramàtica final en una incomunicació fortuïta: l’amant fingeix un suïcidi, l’enamorat la creu morta i es mata, i llavors ella, en despertar, se suïcida de veritat. (Perdó per anticipar-vos-ho.)

Si Julieta haguera tingut telèfon mòbil, li hauria escrit un missatget de text a Romeu en el capítol sis, dient-li: “M FAI LA MORTA, PERÒ NO TIC MORTA. NO T PRCUPES NI FACES IDIOTSS. BSTS.”

I tot el grandíssim problemot dramàtic dels capítols següents s’hauria evaporat. Les últimes quaranta pàgines de l’obra no tindrien trellat, no s’haurien escrit mai, si en la Verona del segle catorze haguera existit la promoció “Banda ampla mòbil de la companyia Tal”.

Moltes obres importants, a més, haurien hagut de canviar el nom per altres de més adequats.

La tecnologia, per exemple, hauria desterrat per complet la soledat en Aracataca i llavors la novel·la de García Márquez s’anomenaria Cent anys sense connexió, i narraria les aventures d’una família en la qual tots tenen un nick similar (buendia23, a.buendia, aureliano_goodmorning) però a ningú no li funciona el messenger.

La famosa novel·la de James M. Cain –El carter crida dos cops–, escrita en 1934 i portada més tard al cinema, es diria El servidor duplica els correus que m’entren i versaria sobre un marit cornut que descobreix (llegint l’historial de xat de la seua esposa) el romanç de la jove adúltera amb un foraster de mal viure.

Samuel Beckett hauria hagut de canviar el nom de la seua famosa tragicomèdia en dos actes per un títol més coincident als avenços tècnics. Per exemple, Godot té el telèfon apagat o està fora de cobertura, la història de dos homes que esperen, en un erm, l’arribada d’un tercer que no apareix mai o que es va quedar sense saldo.

A l’obra El JPG de Dorian Grey, Oscar Wilde contaria la història d’un jove que es manté sempre saludable i sense arrugues, en virtut d’un pacte amb Adobe Photoshop, mentre que a la carpeta Images del seu telèfon una foto del seu rostre es pixela sense remei, gradualment, fins a perdre definició.

La bruixa del clàssic Blancaneu no consultaria cada nit a l’espill sobre “qui és la dona més bella del món”, perquè el cost per telefonada de l’oracle seria d’1,90 la connexió i 0,60 el minut, i s’acontentaria de preguntar-ho una o dues vegades per mes. I al final se’n cansaria.

També nosaltres ens cansaríem, ens avorriríem, amb aquestes històries de solució automàtica. Totes les intrigues, els secrets i les deshores de la literatura (els grans obstacles que sempre generaven les grans trames) fracassarien en l’era de la telefonia mòbil i del wi-fi.

Tot aqueixa meravella de cinema romàntic en què, al final, el xicot corre com un boig per la ciutat, contra rellotge, perquè la seua estimada està a punt de prendre un avió, se soluciona avui amb un SMS de quatre línies.

Ja no hi ha aqueix compromís carrincló, aqueix remordiment, aquella explicació que mai arriba; no cal detenir els avions ni creuar els mars. No cal deixar boletes de pa en el bosc per recordar el camí de tornada a casa. La telefonia sense fil –va vindre a dir-me anit la Nina, sense voler– ens entorpirà les històries que contem d’ara en avant. Les farà més tristes, menys assossegades, molt més predicibles.

I em pregunte: no està potser ocorrent el mateix amb la vida real? No estem privant-nos d’aventures novel·lesques per culpa de la connexió permanent? Algun de nosaltres, alguna vegada, correrà desesperat a l’aeroport per a dir-li a la dona que ama que no puge a aqueix avió, que la vida és aquí i ara?

No. Li enviarem un missatge de text llastimós, un missatge breu des del sofà. Quatre línies amb majúscules. Potser li farem una cridada perduda, i creuarem els dits perquè ella, la dona estimada, no tinga el seu telefonet en mode vibrador.

Per a què fer l’esforç de viure a la vora de l’aventura, si quelcom sempre ens va a interrompre la incertesa? Una cridada a temps, un missatge binari, una alarma.

El nostre cel ja està infectat de senyals i secrets: “Atenció, que el duc va cap allí per a matar-te.” “Alerta, que la poma està enverinada.” “No tornes aquesta nit a casa perquè he begut.” “Si li fas una besada a la xicota es desperta i t’ama.” “Papà, vine a cercar-nos que uns ocells s’han menjat les molles de pa.”

Les nostres trames estan perdent la brillantor –les escrites, les viscudes, fins i tot les imaginades– perquè ens hem convertit en herois peresosos.

Una manera improcedent de desmarcar-se

per Clara Sanchis Mira

El meu oncle no té mòbil. Mai ho n’ha tingut. Si algun cop no li queda més remei que fer una trucada i no és a casa, et demana el teu. L’agafa amb les dues mans com si fos un insecte volador desconegut. Et demana ajuda perquè marquis i quan acaba te’l torna amb cura perquè no s’escapi o no se li trenquin les aletes. Com que ja té una edat, viu sol i viatja molt, els seus familiars l’hem intentat convèncer moltes vegades que se’n compri un. Si un dia ens passa res, a tu o a un de nosaltres, no sabrem com localitzar-nos, diem. Ell ens mira amb un somriure i ens diu que de les desgràcies sempre se n’assabenta la gent. És una qüestió de ritmes, diu, de saber-ho abans o després, res més. De tota manera, si em cau una teula al cap, diu burleta, no us podré trucar.

Així surt cada dia de casa amb les mans a la butxaca, indiferent al món. Encara que els seus fills s’enfadin perquè no poden canviar l’hora d’una cita a l’últim moment, hagin de quedar en llocs específics amb antelació o no puguin avisar si passa algun imprevist. S’enfaden perquè no està localitzable, i això ho senten, en el fons, com un petit menyspreu. Un menyspreu a no se sap què, a alguna cosa indefinida però latent. És una manera improcedent de desmarcar-se del personal. Estar localitzable, avui en dia, ja no és que sigui una mena de dret, és una obligació. Tots portem mòbil, pare, diuen els seus fills. I ell els mira amb el seu somriure impassible. Un dia passarà alguna cosa, insisteixen. [...]

Una nit, la meva cosina em va trucar a punt de plorar. S’havien desfermat totes les alarmes. Ho sabia, va dir, li ha passat alguna cosa. Ho sé. Tot el dia desaparegut. Completament il·localitzable. No ha anat a dinar a casa, ni ha contestat al telèfon a l’hora de la migdiada. Tu saps que ell sempre fa la migdiada. Havíem quedat de parlar per anar al cinema perquè avui no tenia res a fer, però no dóna senyals de vida. Ja saps que de vegades es despista, però és molt estrany que no truqui en tot el dia. No tenia res a fer, m’ho va dir ahir, ho entens? Però està il·localitzable. A l’hora del sopar hem entrat a casa, amb molta por, no sabíem el que ens hi podíem trobar. I no hi era. Ara no sabem què fer. Hem trucat a alguns dels seus amics, i res. És molt angoixant. Després hem preguntat als hospitals, per si de cas, i no ens han donat cap pista. Però no ens atrevim a cridar a la policia. Potser cal esperar unes hores més.

L’endemà, la cosina em va trucar amb un altre to de veu. La tremolor s’havia transformat en indignació. Re, que està perfectament. Va aparèixer a mitjanit, tan tranquil, al seu aire. Que al matí havia sortit a comprar escuma d’afaitar, s’havia quedat a dinar pel barri i havia trobat un vell amic amb el qual va passar la tarda i va sopar. I després, l’oncle se n’havia anat a fer un tomb. Així, sense més. Completament al seu aire, el molt bèstia.

(extractat de La Vanguardia, 23 juliol 2010)

L’esclavatge de la connexió ininterrompuda

El 3 de abril de 1973 Martin Cooper va fer la primera trucada amb el Dyna-Trac, un prototipus de Motorola, l’empresa per a la qual treballava aleshores. Va trucar a Nova York, a la competència, amb tota la premsa al davant. «Ningú no es creia que pogués funcionar, però ho vam demostrar», ha explicat aquests dies. Els primers terminals que es comercialitzaren, ja els anys vuitanta, costaven més de 4.000 dòlars, pesaven al voltant d’un quilo i la bateria no donava per a més de 20 minuts trucant. «En realitat, no crec tampoc que ningú pogués aguantar tant de pes al costat de l’orella durant tant de temps», justifica flegmàtic Cooper.

Les trucades següents van ser a Washington estant, on va haver de convèncer els senadors de la importància d’aquest tipus de comunicacions, per tal que es creés un marc legal que gestionés l’espectre radioelèctric al país. A partir d’aquell moment va sorgir la competència, i no va ser tan senzill. «Ningú no volia ser el segon», confessa Cooper.

Cooper ha aportat ara algunes dades que fan palesa la dependència que tenim del telèfon mòbil: «Hi ha estudis que demostren que si algú ha de renunciar a alguna cosa s’estima més deixar estar el cotxe que no el terminal. Fins i tot n’hi ha que han quedat sense feina i estalvien en menjar per poder mantenir la línia de mòbil.»

En contra del cada cop més habitual tot en u, Cooper ha augurat terminals «adaptats a les necessitats de l’usuari. Uns voldran una bona càmera i altres navegar per internet». El seu telèfon és un terminal senzill, de tipus petxina, només amb els números de marcar, una pantalla petita i un botó per parlar amb l’operador. «El va inventar la meva dona, Arlene Harris, i és perfecte per parlar, sense més complicacions. El auricular és a l’orella i el micròfon a la boca. És d’una senzillesa extrema. Malauradament només es comercialitza als Estats Units.»

Cooper està content per la competència entre sistemes operatius i terminals: «No he tocat mai un Iphone, però aquesta guerra entre Android, Apple i Symbian em sembla d’allò més democràtica. Portarà més innovació. És millor que un sol sistema per a tothom. Això seria com una dictadura. L’elecció dels usuaris fa que es promogui la innovació.»

El problema de la connexió contínua

Un reportatge publicat al diari The Wall Street Journal explica que un grup de treballadors estatunidencs han portat als tribunals la seva empresa, T-Mobile USA, per haver-los obligat a portar un mòbil i respondre a trucades i missatges de feina fora de l’horari laboral, sense cap mena de retribució.

Sentir que no es desconnecta de la feina, que no hi ha un temps privat que no pugui ser interromput, és una idea molt estressant, que es nota «a mitjà termini, encara que no afecta tothom igualment. En qualsevol cas, aquestes vacances cada cop he vist més gent a l’hotel amb el portàtil, mirant el correu», explica Miguel Garcia Sáiz, professor de psicologia del treball de la UCM.

«De debò que tot és inajornable? He trobat poques situacions en què calgués prendre una decisió immediata. Crec, més aviat, que és una manera que tenen els que manen de descarregar pressió sobre els treballadors. Ells tenen molta tensió, i han de respondre a superiors als quals no poden no donar una resposta. Sembla que passa per davant reaccionar de seguida, encara que no se solucioni res, només per poder dir “hi estem treballant”», diu Rubén Martínez, físic de 33 anys, cap intermedi d’una gran empresa de telefonia.

L’aparell també és capaç d’activar altres pors. Durant el cap de setmana o per vacances, quan sona, interromp; però, i si no sona? En molts magins s’enceta un pensament d’angúnia: «Ja no em tenen en compte? No sóc necessari per solucionar problemes? No es recorden de mi?» Sembla absurd, com si fos el testimoniatge d’un jonqui, però existeix.

«L’ús de l’Iphone o la Blackberry no pot ser compulsiu. Als EUA aquesta addicció s’anomena crackberry, i consisteix a mirar més de 400 cops cada dia la pantalla», diu José Manuel Romero, d’Adicciones Digitales. En realitat, aquestes persones són addictes a la feina, i sembla que ficar-se a la butxaca un d’aquests terminals mòbils d’empresa pot ser el camí més recte per esdevenir-ho.

(Extracte de les informacions publicades a El País per Rosa Jiménez Cano, 4 setembre 2009, i Silvia Blanco, 5 setembre 2009)

Més sobre el telèfon

Tinc problemes amb el telèfon, ja us ho deia. I encara més amb el mòbil, més ben dit, amb el concepte mòbil o la filosofia mòbil. El cas és que em resisteixo a donar el número del mòbil, i la gent m’acusa de secretisme, i llavors el dono, i la mateixa gent se’m torna a enfadar per l’ús que en faig, que no és el canònic, no és el que s’espera d’algú que fa anar un mòbil. I llavors els torno a dir que per això em resistia a donar-los el número del mòbil, per evitar que s’enfadessin si no l’agafava, si el tenia desconnectat, si no contestava les perdudes ni els missatges de veu. Perquè la gent s’apunta el teu número de mòbil i a partir d’aquell moment s’oblida dels advertiments que els puguis haver fet sobre la teva relació peculiar amb aquell estri. Has passat a formar part d’una sèrie de números, els que té gravats aquella persona a la seva llista de contactes.

No vaig tot el dia amb el mòbil al damunt. El faig servir per a una cosa molt i molt concreta: quan, en hores de feina, haig de sortir del despatx i sé que hi ha un client que m’ha de poder localitzar per resoldre, per telèfon, una qüestió ràpida. I perquè em puguin localitzar des de casa en situacions similars, si es preveu que pot passar alguna cosa. I prou.

Jo ja entenc que hi ha gent que ha de dur el mòbil al damunt per motius diversos, que necessita estar sempre localitzable i immediatament disponible. I hi ha gent a la qual li agrada. No hi ha res a dir. Ara, als que em parlen del mòbil com una obligació genèrica me’ls crec menys, perquè les urgències més o menys són les mateixes ara que fa vint o cinquanta anys. No ens enganyem: el mòbil serveix molt sovint –no dic sempre: dic molt sovint– per complir menys que abans els compromisos. Si hem quedat que avui a les set del vespre serem a casa o estem citats demà a les dues del migdia per a un compromís, el mòbil serveix perquè tots plegats ens concedim de temps fins avui mateix a les 19 h o fins demà mateix a les 14 h, i fins i tot una mica més, per desfer la cita, i l’altra/e, que potser ha canviat els seus plans per no fallar, que es foti. Enteneu-me: de vegades no hi ha més remei que desfer una cita, però moltes altres vegades, senzillament, no ens ve de gust o hi ha una altra cosa que passa per davant. Això ens dóna més llibertat, sens dubte, però també més superficialitat en les relacions i menys compromisos. I les relacions humanes directes, les paraules donades, les cites, ja s’estableixen d’aquesta manera, amb aquesta filosofia: potser ens veurem aquest vespre, o demà, o potser no. «Si no puc, ja et trucaré.» I davant l’avís, ja saps que hi ha un 50% de possibilitats que et truqui.

Jo no. Jo, si he quedat avui a les set, demà a les dues o el dia 4 d’octubre a dinar a Selmella, n’ha de passar una de molt grossa perquè avui a les set, demà a les dues o el 4 d’octubre a l’hora de dinar no sigui allà on hem quedat. No és mèrit meu ni sé si aquí es pot parlar de mèrit o de mania. Simplement, sóc així i no hi puc fer res.

La gent que em coneix sap que tinc uns horaris molt regulars i que pot trobar-me habitualment, en hores de feina, al despatx. El telèfon del despatx el dono a tothom que em demana el telèfon: és el meu telèfon per a les coses ordinàries que es poden comunicar per telèfon. La gent que em coneix una mica més, té el telèfon de casa meva, on sóc habitualment les hores en què no sóc al despatx. I queden altres moments i situacions en què no sóc ni al despatx ni a casa, per exemple molts caps de setmana, alguns vespres, força dies a l’hora de dinar, etc., que llavors normalment sóc en indrets on em molestaria molt que em truquessin, o simplement seria de mala educació dur el mòbil engegat.

I encara hi ha una manera més senzilla de comunicar-se amb mi amb certa diligència, que és el correu electrònic. Això sí que és un bon invent. Permet una gestió de la comunicació molt més intel·ligent, si no vols entrar dins el xuclador de la immediatesa –la majoria de les vegades la urgència és causada per la manca de previsió, em penso que ja ho he dit–, perquè pots enviar els missatges quan et va bé i l’altra/e et pot contestar quan li plagui. No es produeixen aquelles situacions desagradables que et telefonen i potser et demanen si et va bé parlar en aquell moment, però no goses dir que no o bé perquè et sembla que l’altra persona s’ho pot prendre malament o bé perquè encara et fa més mandra haver de trucar tu després o potser ja no et recordaràs de fer-ho, o...

Certament, un cop l’any, més o menys, pot passar que algú em cerqui amb molta urgència en un moment en què no estic disponible i no em trobi. Segurament, tant tu com l’altre haureu de pagar un preu per aquesta circumstància: «És clar, si duguessis el mòbil al damunt...», em renyen. Doncs, sí, em sap greu que passi això... Però he comprovat que fins i tot als que dormen amb el mòbil també els passa això mateix almenys un cop l’any, i normalment més vegades, perquè depenen més de l’andròmina i la gent que els busca si no els troba al mòbil ja no sap què fer. I doncs, això del mòbil a tot drap és com cardar amb preservatiu perquè no estàs segur de la parella o no vols dallò (criatures): com més es multipliquen les relacions, refiats que el condom és segur al 100%, més possibilitats hi ha que un dia es trenqui la gometa o que no te la posis bé per les presses o que hagi deixat passar «una miqueta de no res que ni es veu» i tinguis un disgust.

De manera que és inevitable que un cop l’any no et localitzin, perquè ni tan sols els que viuen enganxats al telèfon no es deslliuren de les estadístiques.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Telèfon malaltís

Això del control sistemàtic (compulsiu?) de les trucades telefòniques em fa l’efecte que és malaltís per a molta gent. L’anècdota que us explico no és una excepció, passa moltes vegades amb variants.

Truquen al fix, en un moment que no hi ha ningú més que jo al despatx.
–Digui?
–Qui ets?
–No, qui és vostè. És vostè qui truca, no jo.
–És que vostè m’acaba de trucar.
–Jo no l’he trucat pas.
–Sí. Tinc una trucada del número xxx de fa deu minuts. Sóc NN. Vostè qui és?
–Doncs, encantat, senyor NN, però jo no el conec de res i no l’he trucat.
–Però això què és? Quina empresa és?
–Hi insisteixo, jo no l’he trucat.
–Sí, m’han trucat des d’aquest telèfon.
–Doncs, deu ser una avaria, un encreuament de línies, una mala jugada...
–No, això és impossible, en sé molt d’aquests temes. M’han trucat d’aquí. Així que no em vol dir qui és vostè?
–Doncs no, ja em pot disculpar, però jo no l’he trucat i no el conec. Em sap greu el que li ha passat.
–No hi ha dret.
I penja, enfadat.

Em demano:
1) És completament necessari que truquem a un telèfon que no sabem de qui és simplement perquè una màquina ens diu que ens han trucat des d’aquell telèfon? Ho hem de fer de seguida? No podem esperar l’endemà? Si algú vol parlar amb nosaltres, no és lògic esperar que ens tornarà a trucar o que ens deixarà un missatge a la bústia de veu, abans d’iniciar una operació de recerca, a tot preu, d’un personatge desconegut i d’enfrontar-nos a l’aventura i a situacions possiblement desagradables?
2) Suposem que a aquest senyor li haguessin trucat d’una empresa, la trucada queda enregistrada a l’aparell del senyor i el senyor hi truca per demanar qui l’ha trucat. Qui despenja el telèfon en aquella empresa ha de començar a demanar a tothom qui ha trucat al senyor NN? (no és el cas que descric més amunt; jo no treballo en cap empresa i, com deia, des del telèfon del meu despatx no s’havia fet cap trucada a aquell senyor)
3) Cal ser tan taxatiu i crèdul sobre la fiabilitat de les tecnologies com ho era aquest senyor?
4) És de mala educació no identificar-te si et truca algú a qui no coneixes de res i amb qui no tens cap interès a parlar?

Una variant d’aquesta dèria malaltissa associada als telèfons –i que no és d’ara, ja funcionava abans– és quan et truca un «poderós» per mitjà d’un assistent. Despenges i algú et diu: «Esperi un moment.» Jo, en aquests casos, penjo sistemàticament. Una vegada es va repetir la trucada cinc vegades seguides –i cinc vegades seguides vaig penjar, pobra secretària–, fins que el «poderós» va decidir trucar-me directament. Em va dir: «No sé què passa, que es tallen les trucades.» I jo: «Sí, quina cosa tan curiosa.» Suposo que ho va entendre, perquè després m’ha trucat altres cops i sempre ho ha fet directament. Qui truca és qui té l’obligació d’esperar-se, no pas qui és trucat. Tan obvi com és, i sembla mentida però n’hi ha que no ho entenen.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Vacances

Vacances a les Masies de Voltregà, comarca d’Osona. Ja fa sis anys que hi vaig. Havíem pensat d’anar a la Manga del Mar Menor, però al final, per les circumstàncies*, ens hem estimat més quedar-nos a prop. Tranquil·litat. No em vaig endur el mòbil i ara l’he trobat amb la bústia més que plena. Em sap greu per la gent de bona voluntat que ha intentat contactar amb mi, però no me’n penedeixo. Us demano disculpes, si llegiu açò, però necessitava desconnectar del tot, o gairebé. I l’any que ve em penso que faré el mateix, perquè m’ha anat molt bé. Tot al llarg d’aquestes tres setmanes, he connectat només un parell de vegades amb la xarxa, per mirar si hi havia res d’urgent al correu.

Hi havia a les cases i masies properes gent interessant. Per exemple, una família de Xàtiva, uns altres de Canals, i de València ciutat, i d’Oriola. Osona, terra de valencians a l’estiu. Tots catalanoparlants, tret del d’Oriola. He escrit quatre coses a mà, res d’ordinadors. He llegit poc. He passejat molt. He fet els mots encreuats d’en Màrius Serra el parell de dies que he comprat La Vanguardia, i he passat la vista per damunt de la resta del diari. Altres dies m’he mirat de la mateixa manera indolent El Punt, El País, l’Avui o El Periódico. Cada divendres, El 9 Nou. La majoria de dies, però, no he comprat cap diari.

De muntanyes, he anat a Finestres, al Matagalls i al Canigó per la banda de Prada. De plana, he caminat sense rumb per tot Osona, el Ripollès i el Lluçanès, i una mica per l’Alt Empordà, el Vallespir i el Conflent. Tornant de Prada cap al Pertús i la Jonquera, em vaig fixar que no hi havia rètols que diguessin “Espanya”, sinó que els primers que vaig veure que indicaven indrets de fora de l’administració francesa eren “Barcelone” i “Gérone”, per aquest ordre. Només en entrar dins el territori d’administració espanyola apareixia el rètol “Espanya”, amb el símbol de les dotze estrelles europees. A la banda nord no hi havia gaires rètols bilingües, ni catalans. Però els del refugi dels Cortalets, a la falda del Canigó, enraonaven en francès i català, “pas d’espagnol”, deien.

En resum, vacances. I ara, estrès postvacacional. Molt cansat. Em costarà reprendre la vida “normal”. Normal?

*Circumstàncies: he tornat a canviar de casa... provisionalment. Els que som de la cultura del lloguer estrenem casa sovint ;-) Ara sóc a una illa de distància de la Sagrada Família, al carrer Lepant. Aquests darrers dies d’agost ja us ho podeu imaginar: pintura, vernís, suor, trasllat, furgoneta llogada (continuem sense cotxe, per sort: ens surt molt més bé llogar-ne un quan realment ens cal i, mentrestant, transports públics i, si s’escau, taxis; jo no, els taxis i jo som incompatibles), pols, brutícia, llençar coses, mans i ungles negres, desfer paquets i bosses (tampoc no tinc maletes, ni ganes, quan no viatges, que en el meu cas sol ser 364 dies l’any, són una nosa voluminosa, només en tinc una de petita amb rodes), ordenar, desar, distribuir, comprar, omplir el rebost i acabar el dia que no pots dir fava. Ens han enredat amb el nou pis, perquè ens van dir que estaria en condicions de viure-hi des del primer moment i no era així, estava fet un cau de lladres, atapeït d’andròmines inservibles, polsegoses i abandonades. I encara sort que a canvi del desordre i de la promesa incomplerta ens hi van deixar anar uns dies abans del previst, que era ahir, 1 de setembre... Demanàrem: “Però si hi anem el dia 1 estarà en condicions?” “No, estarà igual, perquè els que l’han d’arreglar faran vacances.” I llavors què havíem de fer, si ens feien fora de l’altra casa el dia 31? Doncs, menjar-nos-ho. És clar que el preu és molt bo, sense competència.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)