Tribunal de Orden Público

per Enric Juliana

Ara mateix mana a Madrid el Tribunal de Orden Público. Res de vertaderament important escapa a les seves antenes. [...] Poden comptar-se amb els dits d’una mà els anys en què l’Espanya contemporània no ha sigut regida per una jurisdicció especial. La monarquia alfonsina va fer la Llei de jurisdiccions per subsistir. Des del 1906 al 1931, la llibertat d’expressió (les ofenses orals o escrites a la unitat de la pàtria, la bandera i l’honor de l’exèrcit) va estar sotmesa a l’autoritat militar. Tot va començar a Barcelona. Un grup d’oficials irritats per les burles de la revista satírica Cu-cut! assaltà la redacció al crit de “¡Viva España!”. Després del dramàtic parèntesi republicà, el franquisme va ser, en l’essencial, un estat d’excepció permanent. La restauració democràtica del 1977 derogà les lleis fonamentals de la dictadura, però una força invisible la va empènyer a inventar-se amb rapidesa màxima una nova jurisdicció especial, inicialment justificada pels delictes de terrorisme. [...] El 4 de gener del 1977, el mateix dia en què era suprimit el TOP franquista, naixia per reial decret l’Audiencia Nacional. Una nova elit judicial [...] assumia la competència de vigilar els afers més sensibles del país (no sols el terrorisme), mentre Espanya es lliurava a la incerta aventura de la descentralització. Uns poders eren obligats a fer marxa enrere i uns altres eren convidats a prendre el relleu vigilant. En cap altre país de l’Europa occidental subsisteix una jurisdicció similar.

A mig camí entre Roberto Alcázar i els intocables d’Elliot Ness, els magistrats de l’Audiencia Nacional s’han convertit en els moderns pretors de la democràcia espanyola. Jutges-governadors. Jutges amb àmplia potestat per modificar el curs de la política, com quedà perfectament demostrat els anys noranta. Es va produir llavors una fita estel•lar, els ressons de la qual encara perduren i influeixen. És un episodi que tothom coneix: el 1993, Baltasar Garzón, el jutge més popular de l’Audiencia, va sentir en l’interior una crida sobrenatural [...]. Havia de salvar la nació i acceptà el segon lloc en les llistes del PSOE. [...] Des d’aleshores, l’Audiencia Nacional a més de jurisdicció especial és un vesper animat.

El Tribunal de Orden Público mana a Espanya. Passen els governs, s’alternen les majories, es reformen estatuts, es mareja l’economia, i els pilars bàsics segueixen sent la monarquia, la caixa única de la seguretat social, la Guardia Civil i la Audiencia. Els jutges intocables baixant la graonada del carrer Orellana al telenotícies de les tres. El poble els respecta i segurament els admira.

Són els federals d’un país que encara avorreix aquesta paraula i comença a tenir motius seriosos per no refiar-se dels poders polítics pròxims i dels jutges locals. Són els pretors de Pretòria, operació d’estat que, en llenguatge xifrat i emmanillat, ha notificat als grups dirigents de Catalunya que no és temps d’aventures. Són els nous corregidors. Són l’autoritat subjacent en una Espanya desorientada.

(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 15 novembre 2009)

En som conscients?

Més d’una vegada, aquests dies que es jutjava els nois catalans que van calar foc a una captaire «per espantar-la» –ara es rumia quina pena els caurà*–, he pensat, com va dir al judici una psicòloga, que tots podem cometre delictes. Jo, si més no, m’hi veig capaç. Sobretot faltes menors, és clar, però fins i tot un homicidi en un moment d’ofuscació. I que això especialment ens pot passar en l’adolescència, si no som capaços de controlar els instints en determinats moments de totxesa que m’imagino que tothom ha passat. Per no parlar dels dies, els vespres i les nits transcorreguts sense consciència, enduts pels diversos productes euforitzants que ha pres alguna vegada la immensa majoria de la gent. Sí, ja ho sé, hi ha excepcions, però ara parlo de la generalitat de la gent, i potser de manera molt especial dels homes. Almenys dels homes de la meva generació i del meu context social.

La societat penalitza amb duresa aquestes actuacions quan hi ha tercers que en pateixen les conseqüències, i fa bé. És veritat que poden ser fets aïllats i que es poden jutjar massa descontextualitzats de les circumstàncies en què s’han produït. Però fa bé de penalitzar-les amb força. No sé si és correcte que les penalitzi, com passa a vegades, de la mateixa manera com castiga actuacions delictives contumaces, rumiades, preparades amb cura i executades amb fredor, però no em semblen malament els càstigs socials, i veig com un fet inevitable que siguin d’alguna manera generalitzats, poc precisos –la justícia no podrà fer-se càrrec mai de totes les circumstàncies, caldria una llei per a cada ésser humà.

Aquests dies, seguint el judici dels nois assassins, fills de casa bona, m’he posat a la seva pell, m’he traslladat als meus 14-15 anys –ells són una mica més grans, però ara és veritat que la gent madura més tard– i m’he vist capaç de fer les bretolades més bèsties, sense rumiar gaire, com qui juga a fet amagar. És clar que ells, pel que sembla, ja duien una trajectòria que deunidó. Però jo reconec que vaig estar de sort de no caure-hi. Recordo una vegada, en concret, que amb uns amics en vam fer una que «no ens va sortir bé», però que hauria pogut acabar, indirectament a causa de la nostra acció, en una tragèdia... Això, és clar, ho penses després, quan arribes a casa i rumies una mica, o potser l’endemà. No és malícia, és inconsciència, és no saber que la vida molts cops és un joc d’escacs i que un moviment porta a l’altre. I que no n’hi ha prou d’intentar evitar l’escac, has de jugar en positiu. Si no, el més probable és que al final arribi l’escac i mat. O, com a màxim, que et concedeixin taules.

A mi la vida aquesta tan complicada m’ha anat concedint taules –de moment. He tingut sort, molta sort. Podria haver passat 10, 15 o 20 anys de la meva vida a la presó, i llavors quan en surts què fas, si no estàs destarotat del tot? Continuar sobrevivint, és clar. Però m’hauria estat possible sobreviure, després d’una experiència d’aquest tipus?

Crec que cal castigar els assassins, tant si són catalans com si són de fora. Tots iguals. Però alhora em sembla que cal ser molt conscients que les fronteres entre la innocència, la bretolada inconscient i la tragèdia són més aviat fines.

Apa, ja ho he dit.


*Afegitó de l’11 de novembre. Ja s'ha dictat sentència: 17 anys de presó per assassinat als dos nois majors d’edat i indemnització de 46.000 euros per a la mare i la filla de la indigent i uns altres 26.719 euros per a l’entitat bancària pels danys provocats en el caixer. Tot em sembla raonable tret de la indemnització a la mare i a la filla, que no l’entenc en un cas com aquest.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Quan em van segrestar

Des de fa un temps utilitzo aquesta fórmula, «quan vaig estar segrestat», per parlar del temps llençat en allò que llavors s’anomenava «el servei», «la mili». Perquè allò era un segrest. Legal, però segrest. El fet que en principi et presentessis voluntàriament a l’enfony, a la cofurna –al zulo, que diuen en èuscar– on havies de passar un any tancat no canvia res, perquè la voluntarietat es basava en el xantatge. O hi anaves a les bones, o et venien a buscar i llavors et tancaven més temps i a més, mentrestant, la teva família havia de patir pressions per totes bandes. Llavors no hi havia possibilitat d’objecció. I la insubmissió significava o bé presó o bé exili indefinit. I tant per tant, davant l’opció d’anar-hi un any voluntàriament o que t’hi portessin per força dos anys o més, la immensa majoria de la gent, si voleu covarda com jo mateix, optàvem per presentar-nos-hi.

De manera que l’expressió és encertada: «quan em van segrestar».

Quan em van segrestar, que va ser l’any 79, em van causar una lesió crònica al turmell esquerre (sinostosi sota l’astràgal, en diuen, amb perdó) que normalment no em fa mal, però cada cop que faig una excursioneta o passo més de tres hores seguides dret, em deixa coix durant un parell o tres de dies, especialment als matins. Quan s’escalfa la cama recupero una mica la mobilitat.

Sóc, doncs, un màrtir parcial del terrorisme institucional que hi havia en aquest país fa trenta anys i que de tant en tant encara belluga –ho dic per determinades actuacions preventives de determinats jutges i policies en determinats moments. Miraré d’apuntar-me en alguna associació de víctimes, a veure si se’n pot treure alguna cosa. No sé si m’hi voldran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què ara

Davant això de Madrid, que s’hi ha descobert una trama de corrupció de gran volada, jo em demano per què ara. Que no se sabia d’abans? A qui interessava cridar l’atenció sobre Madrid, justament ara, en aquest moment? Cui prodest? Cal esperar que tot un ajuntament estigui corromput per actuar? Per què només a Madrid? No hi havia hagut mai fins ara cap mena de denúncies? O és que els jutges esperen que arribi el moment oportú, que el decideixen ells? O no l’han decidit ells? Qui investigarà un dia els jutges d’aquest Estat i la manera aleatòria d’actuar de l’únic poder que encara conserva l’estructura bàsica que li va conferir el senyor Franco? Quan tindrem uns jutges democràtics? Quan controlarem realment –ni que sigui cada quatre anys, votant-los o botant-los– que tots els poders d’aquest Estat estiguin realment al servei dels ciutadans i no dels interessos sovint inconfessables d’una cúpula judicial que no se sap exactament ni com ni quan ni per què ni per qui és nomenada? Per què ni el Defensor del Pueblo Español ni el Síndic de Greuges català no poden investigar les actuacions dels jutges? Per què els que manen ens amaguen tantes coses?

La curiositat immediata més forta, però –perquè totes aquestes preguntes són crits al vent que sé que no em respondrà ningú–, és saber si les comissions que s’havien de pagar allà per desbloquejar expedients eren només del 3 per cent o de més volum.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

On sou avui?

Faig un alto a la feina perquè estic cansat –és divendres i ja pesa– i perquè el tema s’ho val i paga la pena que en parli ara mateix, sense esperar al vespre o a demà.

Diu determinada premsa d’avui que el tribunal de l’Audiència de Barcelona que jutja els presumptes autors de la mort d’una persona –Josep Maria Isanta– durant les festes de la Patum de Berga del 2005 no ha permès declarar en català un dels testimonis, un dels amics d’Isanta que també va ser agredit durant els mateixos fets. El motiu és que dos dels acusats sostenen que no entenen el català, tot i viure a Berga. Em sembla secundari que aquesta decisió l’hagi presa un jutge o un altre –en aquest cas ha estat la magistrada Ana Ingelmo–, perquè la veritat és que és un fet que s’esdevé molt sovint.

I encara més sovint s’esdevé que advocats, testimonis i encausats de centenars de judicis que se celebren a Catalunya sàpiguen que els anirà millor la vista si parlen des del començament en castellà, abans que el jutge o el magistrat els digui res. I la immensa majoria ja ho fan així.

No he sentit que avui defensin els drets dels catalanoparlants impedits de parlar cada dia en català en els jutjats tota aquesta colla de gent que han sortit als diaris exclamant-se perquè a una escriptora –una, és un sol cas–, després de mesos i anys que ha parlat en castellà en un dels pocs mitjans de comunicació que es poden sentir en català en aquest país, l’han convidada a parlar en català –el sap parlar– o tocar el dos. On sou, David Castillo, Marta Pessarrodona, Ana María Moix, Victoria Combalía, Esther Tusquets, Julia Navarro, Victoria Borràs, Lluís Maria Todó, Enric Majó, Mario Vargas Llosa, Ana María Matute, Colita, Laura Freixas, Rosa Montero, Nora Catelli, Mario Muchnik, Jordi Valls, Ramon Fontserè, Anna Bofill, Mario Satz, Horacio Vázquez-Rial, Neus Aguado, Núria Amat, Carles Duarte, Assumpta Roura, Beatriz de Moura, Oscar Astromujoff, Sergio Vila-Sanjuán, Jorge Herralde, Ignasi Riera, Jorge de Cominges, Ana Zendrera, Cristina Fallarás, Sílvia Querini, Ernesto Ekaizer, Claudio López de Lamadrid, Marta Rivera de la Cruz i tutti quanti de les Espanyes imperials, que heu signat el manifest de condemna de l’emissora com un sol home i una sola dona? (Faig aquesta llista per dir-ne només uns quants, i ja no poso els pallassos perquè aquests els dono per descomptats: hi són tots, els de totes les faccions.) On sou avui?

No feu manifestos, en aquest cas? Només us exclameu quan la suposada discriminació es fa en un sentit i a una sola persona? On sou que no us sento? Si a la comunitat de veïns cada dia emprenyen la meitat dels veïns i no dieu res i un dia us sembla que emprenyen una sola veïna i sortiu tots a cridar al pati, què hem de pensar? Que hi ha veïns que són més veïns que els altres? Que us fan por els jutges i no us en fa en Montilla? O que en realitat ja us va bé que collin el català, sempre que no li toquin ni un cabell al castellà?

Sí, he tingut unes quantes decepcions, repassant la famosa llista.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No és un delator

Jo crec sincerament que el fotògraf Jordi Ribot, que primerament s’havia negat a entregar a la policia –a la policia catalana, ai– les fotos que va fer durant la crema d’uns retrats a Girona i que després ha dit amb cara de pena que s’havia vist obligat a lliurar-les «en contra de la seva ètica professional», ha fet tota aquesta comèdia –el segon acte– simplement per calmar les feres, per fer veure que col·laborava amb els espanyols i ja està. Suposo que abans havia destruït o amagat ben amagades les fotos que li devien semblar més comprometedores contra algú. Jordi Ribot és, a més de professor de la Universitat de Vic, una bona persona i té una ètica, no és pas un delator. No tindria sentit la frase «ho faig, però en contra de la meva ètica», perquè en aquell moment, si ho fessis, deixaries de tenir ètica. Per molt que t’hi obliguin, en aquests casos no pots cedir, tot i que facis veure que cedeixes perquè saps que si no ho fas veure t’aniran al darrere sense parar i et faran la vida impossible. Jordi Ribot ha actuat com molts han hagut d’actuar en situacions dictatorials: fer veure que col·laboren i continuar treballant. Si no fas veure que col·labores, potser seràs més heroi, però a partir d’aquell moment potser seràs un heroi inútil, perquè ja no podràs continuar col·laborant amb la causa. Un aplaudiment contingut, doncs –que no ho sàpiguen els paios aquests que l’encalcen– per Jordi Ribot. (Espero no equivocar-me, però per la naturalesa mateixa dels fets de què parlo suposo que no ho podré saber fins que no passi força temps i l’afer s'hagi oblidat.)

En qualsevol cas, el fet greu és que l’any 2007 passin coses com aquesta a Europa: a l’Estat espanyol tots som susceptibles de ser obligats a treballar per a una policia mesella i per a uns jutges amb mentalitat franquista. Sota pena de multa, presó i inhabilitació professional. És gros.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Si la llei de la gravetat i la cafetera funcionen, que m’atenguin en la meva llengua

Diu l’escriptor espanyol Juanjo Millás: «La primera cosa que faig cada matí quan m’alço del llit és llançar un euro a l’aire. Si torna a caure, començo el dia suposant que també funcionaran la cafetera i la ràdio de la cuina, però sense oblidar que les lleis físiques més elementals poden fallar. Posem per cas que vaig a fer una gestió al Ministeri d’Hisenda i demano la tanda en una finestreta donant per fet, com és lògic, que la senyoreta que hi ha a l’altra banda, quan m’arribi el torn, m’atendrà en castellà. Però procuro estar preparat també per a la possibilitat que m’atengui en suec, o en suahili, fins en esperanto, perquè coses més rares passen.» (El País, 21 setembre 2007) Parla de Madrid, eh? O sigui, que de Madrid estant els sembla que la cosa més normal és que els atenguin en castellà. Molt bé. A veure si al final ens entendran quan nosaltres demanem una cosa tan senzilla com poder ser atesos en català...

I ara!, quins acudits!, què dius!, això és impossible! Que no saps que a Barcelona el castellà és tan «lógico» com a Madrid? O, si res més no, igual de «lógico» que el català?

(No sé si estar content o plorar, diu que de moment no afusellaran i ni tan sols no ficaran a la presó un noi de Banyoles que va gosar cremar una foto. La va cremar fent foc! I en públic!! I hi havia menors!!! Senyoreta, que podem cantar L’estaca? No, nens, no. Encara estem així. I al final potser el jutge perdona del tot el noi i no l’afusella ni etcètera i llavors haurem d’estar tots molt contents perquè s’ha guanyat una altra batalla... absurda. Ells aconsegueixen sempre posar la ratlla de l’èxit i el fracàs de cada conflicte allà on volen. I doncs, definitivament n’hi ha per plorar.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No m'agrada

Mireu, no m’agrada, no m’agrada gens ni mica la caricatura aquesta de què parla avui tothom. No em sembla que es puguin fer segons quin tipus de bromes amb ningú, ni tan sols amb un pres convicte per assassinats múltiples, ni amb un immigrant sense papers, ni amb una prostituta que digui que hi accedeix, ni amb els fills d’uns personatges públics, inútils i desvagats, situats allà on són per un dictador –dic aquests exemples amb la voluntat expressa d’esmentar casos límit amb els quals algú es podria qüestionar que hi hagués excepcions. Crec en una certa dignitat de la persona humana sigui qui sigui i faci el que faci, o encara que no faci res, i em sembla que determinades bromes s’han de deixar de banda: no (sols) perquè ofenen la víctima de la broma, sinó perquè ofenen la humanitat i, en primer lloc, rebaixen la dignitat de qui fa aquella broma i de tots els qui li riem la suposada gracieta.

Ara, el fet que no em sembli bé, el fet que pensi que «no es poden fer» segons quin tipus de bromes és una apel·lació ètica. Que un jutge segresti una revista em sembla molt gros, perquè entrem en una dinàmica extraordinàriament perillosa: per mi, és traspassar una ratlla –una més– del que hauria de ser l’estat de dret. Enlloc del Codi penal espanyol no es parla, que jo sàpiga, de segrestos de publicacions. El fet que el jutge pensi que el dibuix és ofensiu –que ho és, no per la parella retratada, que m’és igual quina sigui, sinó pel que deia abans de la dignitat humana– no l’autoritza de cap manera a segrestar la publicació on surt el dibuix. Interpretar que la comissió d’un delicte en aquest àmbit de la llibertat d’expressió autoritza el jutge a tallar les cames i lligar de braços la suposada difusió del delicte –és així com deu pensar aquest senyor– per la via del segrest, em sembla que és una interpretació absolutament il·legal i foraviada de la llei.

I si al final el jutge té raó –és a dir, si li donen la raó, perquè la raó-raó jo crec que no la pot tenir de cap manera– llavors n’hi haurà per posar-se a tremolar, perquè retornarem a una dinàmica perversa d’interpretacions aleatòries i/o discrecionals que hauria d’haver mort definitivament el 20 de novembre del 1975.

Ara bé, també pot ser que tornem a confirmar que allò de «atado y bien atado» no era una declaració buida i patètica d’un senyor que manava molt, poc abans d’anar-se’n al calaix.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Punt final

La notícia no era que un indocumentat cridaner, facinerós i busca-raons denunciés una pacífica ciutadana que creia –i hi creu, malgrat tot!– en la unitat de la llengua catalana. La notícia era que un jutge, al cap de dos mesos de rebre la denúncia del poca-solta, va considerar que hi havia indicis de criminalitat no pas en l'actuació del calumniador, conegut per les seves contínues fatxenderies –mai més ben dit–, sinó en el capteniment de la víctima, i va admetre a tràmit la querella i va condemnar la pacífica acadèmica, durant tres setmanes, a estar amb l’ai al cor, imputada en un delicte de falsificació de document públic, delicte pel qual el Codi penal espanyol preveu una pena de tres a sis anys de presó.

El director d’un diari i responsables de dos diaris més m’han dit que era per no donar publicitat al malfactor i inductor de tota aquesta història, que no publicaven la notícia sobre l’escàndol. Però sembla que no s’han aturat a pensar que al poca-solta li ha sortit molt barata la gesta de dur als tribunals una honrada escriptora amant de la llengua catalana, i al jutge li ha resultat no ja molt barat, sinó de franc, imputar com a presumpta autora d’un crim durant tres setmanes aquesta ciutadana innocent. Un crim, sí, o com si ho fos, perquè ja em direu si no ha de ser qualificat de crim, un delicte pel qual la llei demana de tres sis anys de presó.

Hi ha jutges a Espanya –Espanya, sí, també, que a vegades ens oblidem que les lleis d’aquí i els qui les apliquen són gent que vénen d’Espanya… tot i que potser alguns hagin nascut aquí, ai– amb molt mala idea, i més d’un delinqüent, com el trist protagonista d’aquesta història, que sabrà aprofitar-se de les facilitats que dóna l’aplicació abusiva de la llei, les presons preventives i les imputacions gratuïtes. Si la premsa continua mantenint-se al marge d’aquests fets “per no donar ales” als malfactors, em penso que podem pensar de manera ben legítima i objectiva que tenim molt mala peça al teler i que tot plegat acabarà malament. En qualsevol cas, és força decebedor.

En aquest cas, la veritat dels fets és aquesta: em consta que tots els mitjans de comunicació de Catalunya han tingut informació directa sobre l’afer. Només El Racó Català, portal d’internet, va denunciar els fets en el moment que es van produir i va fer-ne un seguiment adequat. De la premsa convencional, només El Punt i La Vanguardia, i tots dos a posteriori, han parlat d’aquest assumpte. No hi ha excuses.

No em puc estar de copiar-vos ací el que va escriure el pastor protestant Martin Niemöller l’any 1945:

«Primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista.
Llavors van venir a buscar els jueus i no vaig dir res perquè jo no era jueu.
Llavors van venir a buscar els sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista.
Llavors van venir a buscar els catòlics i no vaig dir res perquè jo era protestant.
Llavors van venir a buscar-me a mi però ja no quedava ningú que pogués dir res...»

Martin Niemöller (1892-1984)

Content i descontent

Us copio la notícia que m'ha arribat fa una estona. Potser ja l'heu vista a info-reflex.

El jutge sobreseu la denúncia contra la secretària de l'AVL

València, 15 d’octubre. El titular del Jutjat d’instrucció número 18 de València ha sobresegut la querella presentada per Juan García Sentandreu contra la secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Maria Soledat González, per un presumpte delicte de falsedat de document públic.

El jutge, Víctor Gómez Saval, ha decidit sobreseure l’assumpte en no trobar cap indici de delicte, i dóna per tancades les diligències. Amb aquesta decisió judicial s’ha posat de manifest que ni la secretària ni ningú no va alterar cap acord de l’Acadèmia, com va denunciar García Sentandreu amb una clara intenció de perjudicar l’honorabilitat de la denunciada. Cal tenir en compte que Marisol González és, dintre de l'Acadèmia Valenciana, una de les persones que sempre ha defensat més explícitament la unitat de la llengua. El que no s’entén és que el jutge, malgrat que tots els indicis apuntaven en aquesta direcció, cités a declarar Marisol González com a imputada.

Marisol González, que en tot moment ha demostrat prudència i serenitat, ha manifestat a l’eixida dels jutjats que “confiava en tot moment en la Justícia i que esta donaria la raó a la institució”.

La secretària ha estat acompanyada en la visita al jutjat per la presidenta, Ascensió Figueres, i per alguns altres acadèmics.


I ara, una primera valoració apressada:

Bé, primer de tot no cal que us digui que estic molt content, és clar, del final de la història..., però no estic gens content de tot plegat perquè:

1. La "justícia" no s'ha comportat bé en aquest cas, i tothom ho sap. No és normal que un jutge citi una persona com a imputada en un cas com aquest. He parlat amb més d'un jutge que m'ho ha confirmat. El "càstig" a na Marisol González consisteix justament en això (ja se sabia que la cosa no podia anar més enllà del que ha anat, perquè no hi havia cas), provocar un ensurt del qual no ha de ser gens fàcil recuperar-se. Imagineu-vos per un moment que us passa una cosa com aquesta a qualsevol de vosaltres: que un indocumentat, feixista confés, provocador nat, presenti una querella i que un jutge (i a més, de Jueces para la Democracia, els suposats progressistes) l'accepti; açò no és gens normal, però gens. Ací hi ha hagut unes connivències i uns capteniments molt sospitosos. Sabrem mai el que ha passat de veritat?

2. Hi ha hagut dos comunicats de l'AVL sobre el cas, i en tots dos sembla que hi ha moltes ganes de minimitzar l'impacte i de diluir els fets i les víctimes (parlen de "la presidenta i la secretària...", tota l'estona, quan la imputada era la secretària, i la presidenta només de manera subsidiària). Ja va passar en el comunicat que va fer l'AVL uns dies després (uns quants dies després!) de la imputació del jutge. De vegades un té la sensació, gairebé, que l'AVL diu que defensa Marisol González en aquest cas perquè se sent obligada a fer-ho i no perquè cregui en la seua innocència...

3. El dia 9, festa nacional del País Valencià, la il·lustre presidenta de l'AVL digué que "Este Nou d’Octubre arriba carregat d’un premeditat mal oratge amb l’única finalitat d’enterbolir el treball ben intencionat de molta gent..." etcètera, però si hom llegeix atentament el seu missatge tant es pot referir a l'assumpte Marisol González com a la polèmica català/valencià (si és que són coses diferents... en el fons del fons) o a qualsevol altra qüestió polèmica. Tant costava fer una referència explícita a la situació que llavors vivia la secretària de l'Acadèmia, imputada en un presumpte delicte? Passa molt sovint, a València, que una persona que tothom sap que és innocent sigui citada com a imputada en un judici per un presumpte delicte que pot merèixer 3-6 anys de presó? És normal que un comunicat oficial com el del 9 d'octubre no faci cap referència explícita a l'assumpte?

4. Ara espero que na Marisol González, si en té ganes i temps, després de tot el que ha passat, m'expliqui amb detall el rerefons de tot aquest assumpte... el que es pugui explicar, i si és que es pot explicar res.

Perdoneu si tot això us sembla paranoic. A mi aquest cas m'ha fet patir molt, us ho asseguro. Bé, ja ho heu vist.

I a partir de demà començaré a escriure-us més coses.

(Gràcies a tots els que m'escriviu per comentar aquests articles. Ja us contesto un per un els vostres missatges, però no vull deixar de fer-ho també "en públic", almenys de tant en tant.)

Pendent de València

Us asseguro que tinc un munt de coses per explicar, però ara, almenys fins al dia 15 que ha de comparèixer na Marisol González davant el jutge, m'interessa que tothom qui entra en aquest bloc trobi en primer lloc l'afer que segons el meu criteri implica l'atac més greu que ha patit la llengua catalana en els últims anys. Ho teniu ací a sota.

Valencians, odieu-nos!

Ens podeu odiar, sí, els pocs o molts valencians que creieu ingènuament que compartiu res amb els catalans. Ens podeu odiar ben de grat, perquè ací dalt tothom passa de vosaltres, i en realitat ni tan sols ens molesta el que feu amb la nostra/vostra llengua comuna. Només ens interessa el cas de vegades, si hi ha diners o quota de poder polític pel mig o possibilitats de sortir prou eixerits als diaris. Als catalans no ens fa res que un jutge cridi com a imputada una filòloga valenciana, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè una suposada actuació seva permeti interpretar un acord de l’Acadèmia en sentit favorable a la unitat de la llengua. (Ella, per cert, nega aquesta manipulació –és a dir, que el que va decidir l’AVL és el que es va traslladar a l’acta de la reunió, sense tocar ni una coma–, i jo me la crec, però ara no parlem d’això, sinó del fet terrible que un jutge pugui imputar una persona en una causa penal perquè un senyor, feixista confés, ho demana.) Però aquí dalt no ens fa ni fred ni calor el fet que ella hagi comès o no un delicte, com diu un jutge. I no és perquè diguem: “Escolteu, heu creat una Acadèmia en contra del nostre criteri, doncs ara ja us ho fareu sols, em sap greu, nena.” No, no. No és pas una posició de venjança, que implicaria un xic d’interès ni que fos reactiu. La dels catalans, és una actitud de menfotisme absolut. O de càlcul. En aquest cas, ens preguntem, hi ha res a guanyar? Puc almenys “posicionar-me” com a partit o com a entitat i treure el cap als mitjans de comunicació? Potser sí, però... em convé un posicionament que impliqui una crítica a la justícia espanyola i que pot provocar que a partir d’ara els jutges em mirin de mal ull? No em convé? Doncs, m’és ben igual, ni tan sols en vull saber res. La dona aquesta de l’Acadèmia, que la bombin. Per mi, com si la condemnen a sis anys de presó o la passen per les armes. Si no me’n puc beneficiar gens, a què trauria cap que jo –partit polític, institució cultural, entitat ciutadana, sindicat, govern, òrgan de representació pública…– perdi el temps amb aquestes bajanades? Mireu, la vida és molt complexa i tenim molta feina. Au, bon dia tingui.

Només així s’explica que una filòloga dels que fins ara uns quants ingenus en dèiem Països Catalans –quin cinisme– passi aquests dies per l’angúnia de poder ser condemnada a presó per un presumpte “delicte de llengua”, i que cap diari de Catalunya, cap ni un, no hagi dit ni ase ni bèstia. Hi ha hagut unanimitat en la indiferència, tret d’una sola web, el Racó Català, que compta amb usuaris de tots aquests països nostres, i dues llistes de professionals de la llengua que també tenen membres d’arreu dels territoris catalanoparlants: Zèfir i Migjorn.

I no canviarà la diagnosi el fet que els propers dies es publiqui o no alguna cosa, ben extractada, polida, maquillada i agençada, a la secció de cartes al director d’un o un altre diari; no canviarà res, perquè aquestes seccions no formen part, com si diguéssim, del contingut informatiu dels mitjans, sinó que són el peixet que els diaris ens donen als lectors perquè no sigui dit. És clar que també podria ser que no donin ni el peixet, no fos cas que algú, llegint una carta, s’estranyi que el seu diari de tota la vida no hagi dit res sobre el tema a la secció que correspon.

Els valencians, pocs o molts, que poden sentir-se representats per aquestes angúnies de Marisol González tindrien tota la raó del món si ens odiessin i decidissin de manera irrevocable, a partir d’ara, fer rotllo a part.

(Si algú vol saber més sobre el cas pot llegir açò.)

Petita rectificació o precisió posterior: valencians, no odieu tots els catalans, que molts sabrien reaccionar si coneguessin aquesta història. Hem d'odiar tots, valencians i catalans, els mitjans de comunicació que amaguen els fets i ens impedeixen estar degudament informats de les coses que passen.

Frustrat

I també desenganyat, i desmoralitzat, i decebut, i enfonsat. Resulta que a una coneguda meua filòloga, l’acusen d’haver manipulat l’acta d’una institució per una cosa tan xicoteta com la suposada omissió d’un article definit (concretament un “la”); resulta que ella nega categòricament els fets i tothom la creu perquè l’altre no pot demostrar l’acusació; però resulta que ella serà qui haurà de defensar la seua innocència, perquè l’acusador ha aconseguit que el jutge del penal admete a tràmit la denúncia –una querella criminal!– per “indicis de falsedat en document oficial”; resulta que el jutge ha cridat a declarar la meua amiga com a imputada; resulta que ella ha hagut de buscar-se advocats i pagar-los perquè l’orientin i la defensin; resulta que uns quants companys de feina de la querellada han callat com putes o a última hora han fet manifestacions buides de “solidaritat en aquests moments difícils”; resulta que si el jutge tira endavant la querella poden condemnar la meua amiga amb una pena de tres a sis anys de presó; resulta que el querellant és un feixista reconegut que ha plantejat la querella amb el propòsit confessat d'aprofundir la secessió lingüística valenciana; resulta que uns quants amics i coneguts de l’afectada no hem aconseguit fins ara que la notícia haja sortit a la premsa, tret de en uns quants webs alternatius i en dos diaris de València que ho van explicar de la seua manera; resulta que alhora que han passat aquests fets hi ha milers de delinqüents de coll blanc que roben, extorsionen, abusen, manipulen, subornen, falsifiquen i enganyen i els jutges no actuen; resulta que la meua amiga és la secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i una de les persones d'aquesta entitat que creu més fermament en la unitat de l’idioma propi que compartim valencians i catalans amb balears, andorrans, rossellonesos i alguerencs; resulta que el jutge del cas, el que té la meua amiga amb l’ai al cor, es diu Víctor Gómez Saval i és dels presumptament progressistes (Jueces para la Democracia), o sigui dels que ara remenen les cireres…

Resulta que ara comence a entendre que van mal dades, que tenim mala peça al teler i que l’enemic, fort i ben aparellat amb Estat i poder i lleis de la seua banda, no s’estarà de res per fer-nos ballar com una baldufa, de primer, i després anorrear-nos, que vol dir, ras i curt, fer-nos desaparèixer. I que ningú no dirà res perquè estem molt enfeinats amb el debat sobre la constitució europea i la festassa final del Fòrum de les Cultures...

Per tant, desenganyat, desmoralitzat, decebut, enfonsat… i també espantat i temorós. Qui serà el pròxim?

(Si més no, em quedarà el consol que almenys en la meva memòria i també en aquesta mena de diari, que els motors de cerca de Google tenen controlat i visiten periòdicament, quedarà lligat per sempre (?) el nom de don Víctor Gómez Saval a la ignomínia d’haver acusat una dona innocent de l’horrible crim, que pot merèixer fins a sis anys de presó, de suprimir un article determinat en un document oficial sobre la llengua, supressió que, segons l’acusació, permet interpretar que la llengua valenciana i catalana són una sola i única llengua amb diverses denominacions.)

Vegeu ací a sota, ara que hi som, la notícia sobre el cas, tal com la vaig (intentar) difondre pertot arreu la setmana passada:


Demanen presó per a una filòloga unitarista de València per l’omissió de l’article ‘la’

València, 22 setembre 2004. El jutge d’instrucció número 18 de València, Víctor Gómez Saval, ha admès a tràmit una querella contra la secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la filòloga Marisol González, defensora constant de la unitat del català, per la suposada omissió de l’article femení “la” en la transcripció d’un acord de l’Acadèmia. González serà cridada a declarar com a imputada per un presumpte delicte de falsedat en document públic, delicte per al qual l’article 390 del Codi Penal espanyol preveu una pena de tres a sis anys de presó.

L’admissió a tràmit de la querella, presentada pel líder de l’anomenada Coalició Valenciana, Juan García Sentandreu, implica que el jutge ha vist en el cas “indicis de la possible comissió d’un delicte de falsedat documental”. La querella s’estendria també de manera secundària a la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ascensión Figueres, depenent del desenvolupament de la instrucció.

El motiu de la querella és la suposada omissió de l’article “la” en una declaració oficial de l’AVL feta pública el 19 de desembre del 2003 sobre el nom de la llengua. La versió oficial d’eixe document diu que “la denominació de valencià és tradicional, històrica, legal i estatutària”, i, segons el denunciant García Sentandreu, el text acordat per l’AVL fou: “la denominación de valencià és la tradicional, histórica, legal i estatutària”.

Per a García Sentandreu, eixe article “singulariza el nombre de valenciano”, mentre que l’eliminació deixa oberta la porta a d’altres denominacions com “català”. El líder blaver també ha qualificat de “inadmissible” que la Generalitat Valenciana pague als 21 acadèmics de l’AVL “diez millones de pesetas al año por vulnerar el Estatuto de autonomía de la Comunidad Valenciana y por cuestionar la identidad del idioma valenciano”. Sentandreu considera que l’AVL “está dirigida por el Institut d´Estudis Catalans” i anuncia que “desde mi partido lucharé por la paralización del proceso de catalanización que se está llevando en la Comunidad Valenciana”.

La decisió del jutge, que ha sorprès enormement tots els afectats, i especialment la filòloga Marisol González, es va fer pública ahir. De moment, el jutge l’ha cridada a declarar com a imputada el dia 15 d’octubre.

Des de l’AVL han explicat que la querella no té gaire importància, que les persones implicades tenen la consciència tranquil•la i que sempre han actuat d’acord amb la legalitat. Confien que un cop feta la instrucció s’arxivarà el cas.

Passe el que passe, de tota manera ja és molt greu, gravíssim, el que ha passat fins ara: que un jutge haja decidit instruir un cas com el present i citar Marisol González, víctima des de fa molts anys de tota mena de manipulacions blaveres, com a imputada.