Hi ha una cosa que es diu laude

Quatre mesos d’aturades intermitents, quinze dies de vaga completa, centenars de milers de persones afectades, joves i grans, avis i criatures, gent amb cadira de rodes que no té alternatives, dotzenes d’autobusos malmesos, milions d’hores de feina perdudes i més milions d’euros directament a l’aigüera. I ara diuen que a partir del 15 d’abril comencen una vaga indefinida.

No n’hi ha prou, ja? Què més ha de passar perquè el Govern hi faci alguna cosa? Jo no sé de qui és la culpa –dels usuaris no, això segur, i són els que ho pateixen–, però davant un conflicte d’aquesta volada em penso que el Govern té instruments legals i democràtics per resoldre’l. Per què no ho fa? Què esperen per dictar un laude imparcial, del CTESC o de qui sigui, de compliment obligat per a totes dues parts?

(Parlo de la vaga d’autobusos de Barcelona, per si no hi quèieu els que no viviu aquí.)


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gent desanimada

Suposo que hauria de parlar una mica de política, de les eleccions espanyoles. I no m’hi veig gaire amb cor. Encara menys aquests dies, amb vaga d’autobusos contra els usuaris, amb el metro que no funciona –hauríeu d’haver vist dimarts el carrer Gran de Gràcia amb les voreres atapeïdes de gent que anava i tornava–, amb els trens de Rodalies que ja són el pa nostre que ens falta cada dia, amb la Gran Via tallada pels mateixos autobusers. Ahir no funcionava ni el funicular de Montjuïc, m’a que té collons (sentit a Gandia).

El que veig és gent desanimada, sense ganes de res, amb la idea clara de no anar a votar –o de votar, alguns més conscients, Escons insubmisos. Gent descoratjada perquè veu més que mai que aquestes no són les nostres eleccions, que són eleccions de Madrid, que no ens hi juguem res: només quatre anys d’enganys per part d’uns, o quatre anys de crits i mala cara per part dels altres. I tant per tant... tant ens fa, la veritat. Suposo que a Catalunya hi haurà una abstenció rècord. O no, perquè ja no saps mai què faràs, potser a última hora diràs: val més que no guanyin aquells, que si ara estem malament, amb ells podem anar a la guerra. O altres potser descobriran Ei i decidiran, per una vegada, que val la pena el vot de càstig realment efectiu, el que no es pot tornar contra els votants de cap manera, perquè es convertirà en un retret permanent i mut. Com si poguéssim fer saber als polítics que ens abstenim no un dia cada quatre anys, sinó cada dia de cada any. Un escó buit, sisplau, ni que sigui només per comprovar la cara que els queda a aquesta gent i el munt de gestions que es posaran a fer tots plegats per intentar anul·lar aquesta cosa estranya i sense precedents: que hi hagi un escó buit no per absentisme –que això ja passa cada dia–, sinó estructuralment. I els calés, a una oenagé.

La paraula que defineix més bé aquests dies, pel que fa a l’àmbit social, és aquesta: impotència.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (IX): «No fumis»

«No fumis als vestíbuls. No fumis a les andanes. No fumis als trens. Al metro està prohibit fumar. Civisme al metro, si us plau.» I prou. Només ho diuen en català, com si fóssim un país normal. Però llavors penses: per què aquest avís el diuen només en català i els altres, tots, són com a mínim en català i castellà, i de vegades en més idiomes? Potser és que els castellans sí que poden fumar? Potser –agafeu-vos fort– algú ha pensat que era una bona idea fer servir només el català si es tractava de prohibir, perquè així es feia més odiós el català?

Exagero, ja ho sé. Però a vegades convé exagerar, per fer veure que determinades estratègies lingüístiques són una mica difícils d’entendre. En el cas que ens ocupa, jo crec que l’estratègia hauria de ser la contrària: dir en un munt d’idiomes que no es pot fumar, perquè tothom sàpiga que no es pot fumar i ningú no et vingui després amb l’excusa que no ho havia entès, i, en canvi, quan es parli de drets i no de prohibicions o quan es doni informació interessant per a l’usuari, llavors dir-la només en català. Així és com s’afavoriria el progrés social del català i el seu prestigi, perquè la gent veuria que hi ha un avantatge real en el fet de saber la llengua del país.

Ara, caldria demanar-se si hi ha ningú dels que manen que tingui aquesta mena d’idees tan estranyes: afavorir el progrés social i el prestigi de la llengua, quins acudits!

Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (IV): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (V): Com falla el metro
Històries del metro (VI): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (VII): Estrelles al metro
Històries del metro (VIII): El xiulet


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (VIII): El xiulet

Una altra cosa que passa amb l’obertura i el tancament de portes és que en els trens antics el famós «xiulet» no se sent. Dic «xiulet» perquè és el que diuen ells: «No entreu ni sortiu del vagó després que soni el xiulet.» I de xiulet no n’hi ha enlloc: ni ha un soroll com de timbre o de botzina, però res de cap xiulet. Això deu ser de quan el senyor Primo de Rivera va inaugurar el metro l’any 1924, que feien anar els xiulets.

Doncs bé, com deia, el cas és que en els combois més vells no se sent ni xiulet ni timbre ni botzina ni toc ni clàxon ni dring ni campaneig ni repic ni nyigo-nyigo ni orgue de gats. No se sent res. O si se sent, és un so molt llunyà que de cap manera no interpretes que tingui res a veure amb tu. Llavors, has de confiar que la persona que condueix aquell trasto estarà a l’aguait de si puja o no puja alguna persona abans de tancar portes. Però aquesta esperança és bastant inútil, perquè ja hem dit que comencen a fer sonar allò que no sona quan la gent ni tan sols ha acabat de baixar del tren: sovint, només d’obrir portes ja toquen la flauta. I l’andana, plena com un ou de gent que vol pujar-hi.

Avui un trio de japonesos que entraven tan tranquils al metro els ha enxampat la dalla a mitja entrada, i pobrets, han quedat dos a dins i una a fora. A més, de mala manera, perquè la porta els ha colpejat. La pobra que ha quedat a l’andana quasi enceta el plor, pensant que es perdia per sempre més en aquesta ciutat desconeguda. Pobreta. Sort que en aquest cas la conductora del metro –era una dona, sí, una dona atenta–, després d’uns segons interminables d’angoixa, se n’ha adonat i ha tornat a obrir portes perquè es pogués reunificar el petit grup. Imagineu-vos que contents han quedat els japonesos, després de l’ensurt. Segur que al Japó... No. Ja volia generalitzar. Res de segur, no sé res del Japó. Potser la conductora havia après aquesta sensibilitat de la cultura japonesa, en un curset que va fer abans d’entrar a formar part del cos de tranviaires o com se’n diguin (no crec que se’n diguin metraires, oi?). No sabem res de la gent i fotem unes teories tan injustes, de vegades...

Per cert, ahir vaig llegir la notícia que el metro de Barcelona estrenava uns trens nous d’una nova sèrie... que fa mig any o més que es van estrenar, pel cap baix, i ja hi ha alguna línia –la 5, posant per cas– que els ha incorporat plenament, i fins i tot la línia 3, que era la que esmentaven a la notícia, ja fa setmanes que n’havia introduït unes quantes unitats. No sé la procedència de la informació: pot ser que sigui una nota de premsa de TMB, feta amb mig any de retard? Tot pot ser, sí, tot és possible. També pot ser que la nota de premsa arribés als diaris fa mig any i ara algú, fent dissabte a la redacció de cara a les vacances d’estiu, l’hagi trobada al fons del calaix i hagi dit: «Mira, tu, aquí a Barcelona hi ha una cosa que es diu metro i es veu que han estrenat unes noves màquines, i no n’hem dit res. Ho expliquem? –Sí, vinga, posem-ho, que tenim espai.» O sia, si algú un dia escriu la història del metro de Barcelona a partir del que en diuen els diaris, quedarà ben lluit, almenys pel que fa a la datació de cada esdeveniment.

(Afegitó del 24 de juliol. Ja ho he comprovat: la notícia sobre els «nous» trens l’ha difosa TMB el 12 de juliol del 2007! Potser els responsables de fer notes de premsa no viatgen en metro, potser feien any sabàtic, potser eren de vacances, o malalts, o...)

Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (IV): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (V): Com falla el metro
Històries del metro (VI): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (VII): Estrelles al metro


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (VI): «Solventar» i solucionar

(No sabia si posar això sota el títol de «qüestions de llengua», que segurament li escauria més perquè de fet és una qüestió de llengua, però com que feia temps que no afegia res a la sèrie del metro, doncs, mira, ho he situat aquí.)

De tant en tant –sovint, ja ho hem dit– al metro de Barcelona hi ha incidències. I llavors s’interromp el servei i al cap d’uns minuts se sent un senyor o una senyora pels altaveus que llegeix un missatge escrit, el que el protocol els mana per a cada cas. Normalment diuen que s’ha produït una incidència a l’estació de Tal, que això fa que el servei s’hagi interromput o funcioni al ralentí i afegeixen una cosa com: «Estem treballant per solventar aquesta incidència.» I finalment expliquen amablement quant és que pensen que trigaran a reprendre el servei: cinc minuts, deu, mitja hora...

Com que aquest país és com és, tot seguit repeteixen el missatge en castellà, per evitar que cap castellanoparlant monolingüe no es plantegi mai que pot ser interessant aprendre català ni caigui en la temptació de fer aquesta cosa tan inútil. Però, oh sorpresa, la frase que abans hem posat entre cometes la diuen així: «Estamos trabajando para solucionar esta incidencia.»

(Ehem. Per si algú no hi cau, «solventar» és paraula castellana, no catalana; en català es diu, justament, «solucionar», «arreglar», «arranjar» o «resoldre», mira que hi ha possibilitats.)

Boníssim, tu. Us imagineu quin tip de riure de tothom, si fos a l’inrevés? Que diguessin, per exemple: «No se aturen en el pasillo.» I tot seguit: «No es parin al passadís.» O sigui, en castellà amb una espardenyada i en català, en comptes de dir-ho amb la catalanada que ací ja no ho seria –és en català on toca dir «aturar»–, llavors defugir el verb més apropiat i dir la mateixa cosa amb una expressió, diguem-ne, més neutra. Que complicat que és això del bifidisme. Això sí, una frase com «No se aturen en el pasillo» duraria un dia, perquè tothom es posaria les mans al cap, hi hauria riotes arreu de l’Estat i els espanyols s’exclamarien pel «fin del castellano en Cataluña». En català, però, diuen cada dia «solventar» en un espai públic, i no passa res, tu, re de re, com si sentíssim ploure. I encara n'hi ha que tenen complexos pel fet que a l'ensenyament hi hagi una presumpta –presumpta, sí– immersió en català.

En fi, com que una altra vegada que em vaig queixar d’una cosa d’aquestes em van fer cas, aviam si ara hi ha sort i el responsable de l’ASBI (Àrea de Seguiment de Blocs d’Internet) de TMB s’hi fixa i hi posen remei.

(Afegitó del mes de març del 2008: he sentit una altra vegada l’avís –feia temps que no el sentia, perquè des del setembre passat vaig poc amb metro– i ja diuen «solucionar» també en català.)

Històries del metro (VI): Que els autobusos hi ajudin

Deia l’altre dia que per alleugerir la pressió d’usuaris que pateix el metro de Barcelona, especialment en determinats trams i a hores punta, caldria racionalitzar més bé els serveis públics de transport terrestre, o sigui, els autobusos. La meva proposta és que les línies d’autobús haurien de ser llançadores que anessin amunt i avall dels carrers de l’Eixample –només una línia d’autobús per carrer, però amb cotxes molt seguits–, i llavors en els extrems de la xarxa de l’Eixample hi hauria d’haver altres llançadores que anessin als diversos barris.

Per exemple, per anar del despatx a casa ara, jo agafaria un autobús que baixaria per República Argentina –només hi hauria una línia, amb diversos cotxes que farien contínuament el trajecte de República Argentina amunt i avall– fins a Lesseps o Diagonal (lògicament, els carrers d’un sol sentit es doblarien amb els paral·lels, que sempre n’hi ha). Si baixés a Lesseps agafaria l’autobús de la Ronda del Mig –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Lepant; si baixés a la Diagonal agafaria l’autobús de la Diagonal –una sola línia amb molts cotxes un darrere l’altre– fins a Rosselló; i a Lepant o a Rosselló agafaria la línia d’aquest carrer fins a casa meua. Per tots aquests carrers que he dit hi passen ara autobusos (3, 4, 5 o més línies), o sigui que no caldria multiplicar el nombre de cotxes que caldrien –segurament seria al contrari, es podrien dedicar cotxes a línies perifèriques que ara no existeixen o estan molt mal servides–, sinó senzillament regularitzar, racionalitzar el servei.

I si arribo a Diagonal/Rosselló i el carrer Rosselló està tallat per obres, per un accident o pel que sigui? Doncs pujo a Indústria i agafo la línia d’Indústria o baixo a València i agafo la línia de València. I així sempre.

I si hagués d’anar més enllà de República Argentina? Doncs al capdamunt de República Argentina hi hauria un autobús que faria la Ronda de Dalt –i aquesta línia ja existeix, la 60, però ara té molt pocs cotxes– fins que arribés al punt on vull tirar encara més amunt (Arrabassada, Sant Genís, Montbau, Roquetes o el que sigui), i allà agafaria l’autobús de barri corresponent, i així per als altres barris de Barcelona. I no ens trobaríem voltant per tots aquests barris autobusos immensos de 40 o 60 places que vénen de l’altra punta de la ciutat i quan arriben a l’altre extrem només porten un o dos usuaris. Uns autobusos que han d’anar i tornar de Roquetes fins a la plaça d’Espanya, a l’altra punta de Barcelona, i així tot el dia. I volen que les línies funcionin correctament i que no hi hagi retards? Sembla que ho facin expressament, amb aquests recorreguts de llargària transsiberiana...

O sigui, les línies haurien de ser molt més curtes que ara, la gent hauria de fer més transbordaments i caldria evitar que si un mal dia s’embussa un carrer, patissin les vuit o deu línies que tenen una part del recorregut per aquell carrer. Quan es talla la Diagonal ara, o Balmes, o Aribau, o la Gran Via, el caos dels autobusos s’estén per tot Barcelona. Amb aquest sistema que dic jo, si es tallava la Diagonal només patiria la línia de la Diagonal, i els usuaris podrien anar al carrer de dalt o al de sota i agafar un altre autobús. Per descomptat, el «meu» sistema es completa amb la proposta que hi hagi carril bus pertot arreu on hagi de circular un autobús públic, i això no entenc com no és ja així, encara que no es canviï l’estructura bàsica de la xarxa.

Aquesta proposta la vaig fer, amb molt de detall i molt ben treballada, a la companyia de TMB fa una bona colla d’anys. Ara, fa uns mesos, va sortir una notícia als diaris dient que estaven estudiant fer una cosa similar. A mi no m’han dit res i m’és igual: el que m’interessa és que es faci, no que em facin cas. L’autoestima me la guanyo per altres vies. I a més, és molt possible que la meva idea se li hagi acudit a molta altra gent, perquè és de sentit comú.

Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (IV): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (V): Com falla el metro


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (II): Suïcidi al metro

L’altre dia un paio d’uns 35-40 anys va caure o es va llançar a la via del metro gairebé davant meu... Jo no ho vaig veure, vaig arribar a l’estació uns minuts després. La gent deia que s’hi havia llançat ell, que no hi havia pas caigut. L’home no es va morir. Només es va trencar una cama, i se la va trencar per la caiguda a la via, no pel tren. Es veu que era al mig de l’estació i que va saltar abans que el metro comencés a entrar a l’estació, just quan l’enfilava, i el maquinista va clavar frens i va poder aturar el trasto –era un comboi dels vells– abans d’arribar al pobre home. Sí, pobre home, perquè... en acabat estava molt content de no haver mort. «Quina sort que he tingut, quina sort que he tingut!», anava dient. Quan jo hi vaig arribar l’home estava estirat al terra del vestíbul de l’estació i l’atenien un parell d’empleats de TMB i un guàrdia d’aquells que fan de guripa privat, amb porra i manilles.

Et queda una cara molt estranya quan veus una feta d’aquestes. Pobre home. El vaig veure content de no haver mort, potser penedit d’haver-se deixat endur per un mal moment, però vaig pensar que devia estar realment molt fotut. Què deu fer aquest paio avui... si encara és viu? De moment, deu tenir la cama enguixada, i això potser ja el distraurà uns dies. Però, i després, i demà? Hi ha ningú que estigui per ell? Tant de bo que algú el pugui ajudar, i que ell es deixi. A mi m’agradaria poder ajudar la gent que es troba en circumstàncies tan tristes, però em cal reconèixer que aquesta mena de casos em deixen paralitzat, sense resposta. No sabria ni quina cara fer-li. I segons com, depenent del que m’expliqués, potser acabaria saltant amb ell a la via, que sóc massa sentimental. No haig de jugar amb aquestes coses.

(Històries del metro I: La disciplina dels barcelonins)


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)