A la Catalunya Nord no hi passa absolutament res, o en tot cas aquesta és la percepció que un té des de Barcelona, i la que es desprèn del paisatge mediàtic català. Certament, la Catalunya Nord està molt afrancesada, però també continua la seva lluita ancestral per mantenir i consolidar la seva identitat catalana. Molts artistes (escriptors, poetes, cantants, pintors, escultors, músics, etcètera) fan moure el món cultural nord-català des de la seva catalanitat. En la vida política de la Catalunya Nord hi actuen tres partits genuïnament catalans (Unitat Catalana, ERC i el Bloc Català), que tenen sovint un pes important en les eleccions municipals. També en els grans partits d'obediència francesa una part important de la militància té aquesta profunda ressonància de la identitat catalana. A la Catalunya Nord hi ha tres escoles específicament catalanes i també fa més de 20 anys que Ràdio Arrels emet exclusivament en català.
No obstant, ¿què passa amb els nostres germans emancipats del sud? TV3 i Catalunya Ràdio tenen una audiència considerable a la Catalunya Nord. Però, ¿quant de temps podrem encara mirar la televisió catalana a Perpinyà sense que ningú a Barcelona s'assabenti que aviat això serà del tot impossible, per raons tecnològiques, segons diuen? Quan et lleves, de bon matí, t'adones que el programa Els Matins, a TV3, ja ens ha esborrat.
Quan parlen de la línia elèctrica d'alta tensió, una necessitat per a Catalunya, els mitjans sud-catalans ignoren la polèmica existent al nord dels Pirineus i només comenten que la línia travessa el "sud de França". Sembla que avui dia, a Barcelona, la Catalunya Nord no existeix. ¿Que potser només Perpinyà queda en el record dels que hi anaven a veure cinema porno i a comprar llibres polítics o fuagràs?
Pel Nord som un departament més, lluny de París, amb "pretensions d'una identitat d'un altre temps". Pel Sud, tot fa pensar que les estratègies polítiques i els pactes estatals o autonòmics també passen per arraconar-nos.
¿Què està passant? No oblideu que també som catalans, tant com vosaltres.
Claude Vergès
President de l'Associació Tramuntana
El Periódico 4 abril 2005
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rosselló. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rosselló. Mostrar tots els missatges
dimecres, 29 d’abril del 2009
El rossellonès
per Pere Verdaguer
El dialecte rossellonès, també anomenat català septentrional, forma part del bloc del català oriental, és a dir, que posseeix la vocal neutra, com per exemple els parlars de Girona o Barcelona; és el que es parla a les terres annexionades per França al moment del tractat dels Pirineus i també a la part fronterera de la "província" de Girona. De fet, algunes de les isoglosses baixen més enllà d'Olot, Figueres i fins i tot Girona i l'Escala. La seva diferenciació ha estat accentuada per efectes de la separació política, en tot cas al nord de la frontera estatal, on també s'ha accentuat els darrers segles una influència occitana present tot al llarg de la història.
En el camp de la fonètica/fonologia, el rossellonès es caracteritza per un cert nombre de fets específics. N'indicarem alguns. Primer, la inexistència de l'oposició é/è (e tancada i e oberta). Una persona del Principat serà sorpresa a Perpinyà si sent per exemple la frase "En Pere menja una pera", on els mots "Pere" i "pera" s'oposen justament al nivell de la e tancada en el mot "Pere", oberta en el mot "pera". Sentirà cada vegada una e intermitja, més oberta que la de "Pere", més tancada que la de "pera". Per entendre'ns, les dues vegades les dents són separades per un través de dit quan haurien de ser més properes per pronunciar el mot "Pere".
Un segon caràcter fonètic del rossellonès és el tancament en u de la o tònica tancada. La o es pronuncia u, en català oriental, quan és àtona. Així, per exemple, en el mot "rossellonès" les dues o són àtones i el mot es pronuncia "russellunès" tant a Perpinyà com a Barcelona. Però al Rosselló els mots "pont", "font" i "Rosselló" també és pronuncien "punt", "funt" i "Russellú". Es tracta de o tòniques tancades que es tanquen més encara per esdevenir u. Les o tòniques obertes es conserven com a o, per exemple els mots "això" i "allò" s'hi pronuncien com a Barcelona. Aquest caràcter del dialecte septentrional ha suggerit a Gerard Vassalls una grafia que pot facilitar en un primer temps la lectura (però que té el greu inconvenient de tallar gràficament el dialecte del català normatiu): ell escriu un accent greu sobre les o que es conserven com a tals, tant si això coincideix amb les normes d'accentuació de l'Institut d'Estudis Catalans com si no hi coincideix.
Una tercera particularitat del rossellonès és el fet d'evitar els mots esdrúixols, que no existeixen ni en francès ni en occità. Per tal d'aconseguir-ho es val de diversos procediments. Per exemple, del simple desplaçament de l'accent, que hom fa caure al mateix lloc que en el mot francès corresponent: "música" esdevé "musica"; "sèmola", "semula"; "física", "fisica"; "època", "epoca"; "màximum", "maximum"; "mètode", "metode"; "síl·laba", "sil·laba"...
En altres mots la francesització ha estat més completa, així, en lloc de dir "pàgina" hom diu "page", en lloc de dir "fàbrica" hom diu "fabrica" (i també, cada vegada més, "usina"); "pólvora" es diu "pudre", "tómbola" es diu "tombolà", "tórtore" es diu "torterel·la", "fórmula" es diu "formule", "brúixola" es diu "bussola"... Tota una sèrie de mots que no tenien homòlegs d'origen llatí o comú en francès han desaparegut, purament i simplement: "òliba", "màrfega", "làmina", "còrpora"... "Ànima" només es diu sota la forma diminutiva "animeta" (Esteve Caseponce).
El desplaçament d'accent també afecta mots plans quan hi ha una diferència amb l'accentuació francesa. És el cas dels nombrosos mots acabats en "ile" o "ique" en francès, que porten l'accent tònic sobre la i. Per exemple, "fàcil" ha esdevingut "facil·le" (en francès "facile"); "difícil" ha esdevingut "dificil·le"; "útil", "util·le"; "dèbil", "debil·le"; "simpàtic", "simpatique"; "còmic", "comique"; "antisèptic", "antiseptique"; "sintètic", "sintetique"; "dramàtic", "dramatique"; "hipotètic", "hipotetique"; "científic", "cientifique"... La imitació del francès ha transformat "àrab" en "arabe", "àcid" en "acide", "herbívor" en "herbivore", "inèdit" en "inedit", "estómac" en "estomac".
Les terminacions ia, on les vocals pertanyen a dues síl·labes diferents, es redueixen a i en els mots rossellonesos. Per exemple, "història" esdevé "histori", "ràbia", "rabi"; "bèstia", "besti", etc. Hom podria interpretar-ho com una forma d'evitar les paraules esdrúixoles ja que els mots "història", "ràbia" i "bèstia" són esdrúixols en català normatiu mentre que esdevenen plans en rossellonès sota la forma "histori", "rabi", "besti". Aquest tret també es troba a les Illes.
(Font: Arrels)
El dialecte rossellonès, també anomenat català septentrional, forma part del bloc del català oriental, és a dir, que posseeix la vocal neutra, com per exemple els parlars de Girona o Barcelona; és el que es parla a les terres annexionades per França al moment del tractat dels Pirineus i també a la part fronterera de la "província" de Girona. De fet, algunes de les isoglosses baixen més enllà d'Olot, Figueres i fins i tot Girona i l'Escala. La seva diferenciació ha estat accentuada per efectes de la separació política, en tot cas al nord de la frontera estatal, on també s'ha accentuat els darrers segles una influència occitana present tot al llarg de la història.
En el camp de la fonètica/fonologia, el rossellonès es caracteritza per un cert nombre de fets específics. N'indicarem alguns. Primer, la inexistència de l'oposició é/è (e tancada i e oberta). Una persona del Principat serà sorpresa a Perpinyà si sent per exemple la frase "En Pere menja una pera", on els mots "Pere" i "pera" s'oposen justament al nivell de la e tancada en el mot "Pere", oberta en el mot "pera". Sentirà cada vegada una e intermitja, més oberta que la de "Pere", més tancada que la de "pera". Per entendre'ns, les dues vegades les dents són separades per un través de dit quan haurien de ser més properes per pronunciar el mot "Pere".
Un segon caràcter fonètic del rossellonès és el tancament en u de la o tònica tancada. La o es pronuncia u, en català oriental, quan és àtona. Així, per exemple, en el mot "rossellonès" les dues o són àtones i el mot es pronuncia "russellunès" tant a Perpinyà com a Barcelona. Però al Rosselló els mots "pont", "font" i "Rosselló" també és pronuncien "punt", "funt" i "Russellú". Es tracta de o tòniques tancades que es tanquen més encara per esdevenir u. Les o tòniques obertes es conserven com a o, per exemple els mots "això" i "allò" s'hi pronuncien com a Barcelona. Aquest caràcter del dialecte septentrional ha suggerit a Gerard Vassalls una grafia que pot facilitar en un primer temps la lectura (però que té el greu inconvenient de tallar gràficament el dialecte del català normatiu): ell escriu un accent greu sobre les o que es conserven com a tals, tant si això coincideix amb les normes d'accentuació de l'Institut d'Estudis Catalans com si no hi coincideix.
Una tercera particularitat del rossellonès és el fet d'evitar els mots esdrúixols, que no existeixen ni en francès ni en occità. Per tal d'aconseguir-ho es val de diversos procediments. Per exemple, del simple desplaçament de l'accent, que hom fa caure al mateix lloc que en el mot francès corresponent: "música" esdevé "musica"; "sèmola", "semula"; "física", "fisica"; "època", "epoca"; "màximum", "maximum"; "mètode", "metode"; "síl·laba", "sil·laba"...
En altres mots la francesització ha estat més completa, així, en lloc de dir "pàgina" hom diu "page", en lloc de dir "fàbrica" hom diu "fabrica" (i també, cada vegada més, "usina"); "pólvora" es diu "pudre", "tómbola" es diu "tombolà", "tórtore" es diu "torterel·la", "fórmula" es diu "formule", "brúixola" es diu "bussola"... Tota una sèrie de mots que no tenien homòlegs d'origen llatí o comú en francès han desaparegut, purament i simplement: "òliba", "màrfega", "làmina", "còrpora"... "Ànima" només es diu sota la forma diminutiva "animeta" (Esteve Caseponce).
El desplaçament d'accent també afecta mots plans quan hi ha una diferència amb l'accentuació francesa. És el cas dels nombrosos mots acabats en "ile" o "ique" en francès, que porten l'accent tònic sobre la i. Per exemple, "fàcil" ha esdevingut "facil·le" (en francès "facile"); "difícil" ha esdevingut "dificil·le"; "útil", "util·le"; "dèbil", "debil·le"; "simpàtic", "simpatique"; "còmic", "comique"; "antisèptic", "antiseptique"; "sintètic", "sintetique"; "dramàtic", "dramatique"; "hipotètic", "hipotetique"; "científic", "cientifique"... La imitació del francès ha transformat "àrab" en "arabe", "àcid" en "acide", "herbívor" en "herbivore", "inèdit" en "inedit", "estómac" en "estomac".
Les terminacions ia, on les vocals pertanyen a dues síl·labes diferents, es redueixen a i en els mots rossellonesos. Per exemple, "història" esdevé "histori", "ràbia", "rabi"; "bèstia", "besti", etc. Hom podria interpretar-ho com una forma d'evitar les paraules esdrúixoles ja que els mots "història", "ràbia" i "bèstia" són esdrúixols en català normatiu mentre que esdevenen plans en rossellonès sota la forma "histori", "rabi", "besti". Aquest tret també es troba a les Illes.
(Font: Arrels)
Un 65% de catalans del nord entenen la llengua
El director de l'Institut de Sociolingüística Catalana, Ernest Querol, va presentar ahir a la Universitat Catalana d'Estiu, junt amb Antoni Mir, l'Enquesta d'Usos Lingüístics a la Catalunya Nord 2004. Segons aquest sondeig, el 65,3% dels ciutadans en aquest territori entenen el català i el 37,1% el saben parlar. Juntament amb aquests, un 31,4% el saben llegir i un 10,6% declaren que el saben escriure. El 56,9% de ciutadans de la Catalunya Nord estan d'acord que l'ús del català hauria d'augmentar, mentre que un 57,9% declaren que desitgen parlar-lo, juntament amb un 45,3% que asseguren que desitgen aprendre'l. El 62,2% dels enquestats manifesten que volen que els seus fills aprenguin català.
Quant a l'ús quotidià de la llengua, un 4,2% afirmen que si inicien una conversa en català i reben resposta en francès, continuen parlant en català, mentre que un 34,4% dels enquestats admeten que en aquest supòsit segueixen la conversa en francès. Si la conversa s'iniciés en francès, el 41,1% manifesten que si l'interlocutor els respongués en català, mantindrien la conversa en francès, davant d'un 29,2% que continuarien la conversa en català.
Avui 18 agost 2004
Quant a l'ús quotidià de la llengua, un 4,2% afirmen que si inicien una conversa en català i reben resposta en francès, continuen parlant en català, mentre que un 34,4% dels enquestats admeten que en aquest supòsit segueixen la conversa en francès. Si la conversa s'iniciés en francès, el 41,1% manifesten que si l'interlocutor els respongués en català, mantindrien la conversa en francès, davant d'un 29,2% que continuarien la conversa en català.
Avui 18 agost 2004
dimarts, 28 d’abril del 2009
La llengua mediterrània
per Pere Saumell
No crec que la solució "valencianocatalana", com a nom de la nostra llengua comuna, pugui reeixir de cap manera, i certament es pot interpretar com una cessió, ni que sigui nominalista, que podria comportar temptacions de secessió prou serioses i altres problemes més endavant. No veig clar que sigui necessàriament millor "valencià-català" que no que al PV se'n digui "valencià" a seques. Perquè el fet que se'n digui "valencià" es pot defensar sense transcendentalismes dient que és el nom que allà donen a la mateixa llengua, igual com canvien de comarca en comarca els noms dels bolets, dels peixos i de moltes bestioles... En canvi, potser l'oficialització de "valencià-català" implica, per a alguns, una simple voluntat política d'unificar artificialment el que és separat. Acceptarien mai els castellans que el seu idioma es digués castellanoandalús o manxegoespanyol o aragonesocastellà? No, la composició del nom ja implica d'alguna manera com el reconeixement d'una diversitat d'origen, com si dues llengües diferents s'haguessin volgut ajuntar. I, en canvi, cap castellà no es posa nerviós si sent a dir que a Sevilla es parla andalús... Llavors? Tindria cap sentit que a partir d'un determinat moment decidíssim anomenar un tubercle comestible amb el nom de creïlla-patata? No sabem tots –tots els que sabem què és i l'hem tastada– que la patata i la creïlla són la mateixa cosa? Ja sé que hi ha gent que diu que la queraïlla és diferent de la patata, però són gent que no saben què és la creïlla ni què és la patata, parlen per parlar. I als ignorants, no els convencerà pas que algú –qui tindria prou autoritat?– els digui que a partir d'ara s'ha de dir creïlla-patata, perquè ells continuaran dient que la queraïlla és d'ací i la patata d'allà o a l'inrevés. I, en canvi, amb el nom creïlla-patata, des de fora –justament en el terreny on es vol empeltar la denominació composta!– es veurà com una cosa artificial, com una creació de l'enginyeria genètica aplicada a la llengua.
Vull dir: la solució de dir-ne "valencianocatalà" és una solució que potser implica un reconeixement d'unitat, però que alhora altres poden interpretar com que s'hi afirma que existeixen prèviament dues realitats distintes que fins ara estaven separades i que s'uneixen per una voluntat política que serà difícil no considerar artificial.
I a més, aquesta hipotètica denominació internacional no resol el problema del nom científic de la llengua i el seu nom codificat: ctv?, vct?, vac?
Jo proposo autoadjudicar-nos, amb el permís d'Andorra, el nom del nostre mar comú: el Mediterrani.
Em direu: hi ha moltes llengües, al Mediterrani. Tant se val. No hi ha cap llengua que hagi adoptat aquest nom per a la seva. I no hi ha cap inconvenient, em penso, amb una mica de pressió popular i de voluntat política, per fer que a poc a poc es vagi imposant una nova denominació. Nova, sí, però ben natural.
La definició dels diccionaris podria anar per ací:
mediterrani, ània. 1. Relatiu al mar Mediterrani i a les terres amb què està en contacte. 2. Llengua que, amb diverses variants com són el català i el valencià, l'alguerès, el tortosí, les diverses varietats balears, etc., es parla en terres de l'oest de la Mediterrània... (Bé, ho deixo per als lexicògrafs)
Això permetria que tothom pogués dir que parlava la "seva" llengua (català, valencià, mallorquí, alguerès, rossellonès o el que sigui) sense sentir-se incòmode, quan vulgui dir la varietat dialectal, i alhora es podria reconèixer en el nom d'una llengua comuna també sense sentir-se incòmode.
Caldria canviar el nom del IEC i d'algunes altres coses, no cal dir-ho.
Evidentment, variaria la meva proposta si tirés endavant alguna altra solució com la del dinàmic promotor cultural d'Elx Joan-Carles Martí, de dir-ne "oriolà" o un altre nom nou que no fos polèmic per ningú, i que garantís, per tant, la unitat futura de la denominació de la nostra llengua comuna.
(La primera versió d'aquest text es va publicar a Migjorn, 29 abril 2003)
No crec que la solució "valencianocatalana", com a nom de la nostra llengua comuna, pugui reeixir de cap manera, i certament es pot interpretar com una cessió, ni que sigui nominalista, que podria comportar temptacions de secessió prou serioses i altres problemes més endavant. No veig clar que sigui necessàriament millor "valencià-català" que no que al PV se'n digui "valencià" a seques. Perquè el fet que se'n digui "valencià" es pot defensar sense transcendentalismes dient que és el nom que allà donen a la mateixa llengua, igual com canvien de comarca en comarca els noms dels bolets, dels peixos i de moltes bestioles... En canvi, potser l'oficialització de "valencià-català" implica, per a alguns, una simple voluntat política d'unificar artificialment el que és separat. Acceptarien mai els castellans que el seu idioma es digués castellanoandalús o manxegoespanyol o aragonesocastellà? No, la composició del nom ja implica d'alguna manera com el reconeixement d'una diversitat d'origen, com si dues llengües diferents s'haguessin volgut ajuntar. I, en canvi, cap castellà no es posa nerviós si sent a dir que a Sevilla es parla andalús... Llavors? Tindria cap sentit que a partir d'un determinat moment decidíssim anomenar un tubercle comestible amb el nom de creïlla-patata? No sabem tots –tots els que sabem què és i l'hem tastada– que la patata i la creïlla són la mateixa cosa? Ja sé que hi ha gent que diu que la queraïlla és diferent de la patata, però són gent que no saben què és la creïlla ni què és la patata, parlen per parlar. I als ignorants, no els convencerà pas que algú –qui tindria prou autoritat?– els digui que a partir d'ara s'ha de dir creïlla-patata, perquè ells continuaran dient que la queraïlla és d'ací i la patata d'allà o a l'inrevés. I, en canvi, amb el nom creïlla-patata, des de fora –justament en el terreny on es vol empeltar la denominació composta!– es veurà com una cosa artificial, com una creació de l'enginyeria genètica aplicada a la llengua.
Vull dir: la solució de dir-ne "valencianocatalà" és una solució que potser implica un reconeixement d'unitat, però que alhora altres poden interpretar com que s'hi afirma que existeixen prèviament dues realitats distintes que fins ara estaven separades i que s'uneixen per una voluntat política que serà difícil no considerar artificial.
I a més, aquesta hipotètica denominació internacional no resol el problema del nom científic de la llengua i el seu nom codificat: ctv?, vct?, vac?
Jo proposo autoadjudicar-nos, amb el permís d'Andorra, el nom del nostre mar comú: el Mediterrani.
Em direu: hi ha moltes llengües, al Mediterrani. Tant se val. No hi ha cap llengua que hagi adoptat aquest nom per a la seva. I no hi ha cap inconvenient, em penso, amb una mica de pressió popular i de voluntat política, per fer que a poc a poc es vagi imposant una nova denominació. Nova, sí, però ben natural.
La definició dels diccionaris podria anar per ací:
mediterrani, ània. 1. Relatiu al mar Mediterrani i a les terres amb què està en contacte. 2. Llengua que, amb diverses variants com són el català i el valencià, l'alguerès, el tortosí, les diverses varietats balears, etc., es parla en terres de l'oest de la Mediterrània... (Bé, ho deixo per als lexicògrafs)
Això permetria que tothom pogués dir que parlava la "seva" llengua (català, valencià, mallorquí, alguerès, rossellonès o el que sigui) sense sentir-se incòmode, quan vulgui dir la varietat dialectal, i alhora es podria reconèixer en el nom d'una llengua comuna també sense sentir-se incòmode.
Caldria canviar el nom del IEC i d'algunes altres coses, no cal dir-ho.
Evidentment, variaria la meva proposta si tirés endavant alguna altra solució com la del dinàmic promotor cultural d'Elx Joan-Carles Martí, de dir-ne "oriolà" o un altre nom nou que no fos polèmic per ningú, i que garantís, per tant, la unitat futura de la denominació de la nostra llengua comuna.
(La primera versió d'aquest text es va publicar a Migjorn, 29 abril 2003)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)