Futbol i ideologia política

Segons el darrer sondeig del Centro de Investigaciones Sociológicas espanyol la gent de dretes de l’Estat és majoritàriament del Real Madrid (50% dels que es consideren de dretes, 42% dels que es consideren de centredreta), mentre que l’esquerra és més del Barça. Els simpatitzants del FC Barcelona entre els electors d’esquerres (41,3%) dupliquen els simpatitzants del Madrid (20,3%) d’aquesta mateixa franja ideològica. En canvi, no arriben al 20% els simpatitzants del Barça entre els que es consideren de dretes (18,8%) o de centredreta (16,1%). Cal tenir en compte que en la mitjana estatal (comptant, doncs, els catalans), els simpatitzants del Barça són un 25,7% dels enquestats, mentre que els partidaris del Real Madrid són un de cada tres ciutadans de l’Estat (comptant també els catalans).

El València, l’Athletic de Bilbao i l’Atlético de Madrid són els equips que, a continuació dels dos esmentats, tenen més partidaris, però cap d’ells no arriba al 6% de suport global a l’Estat. Ideològicament, els de l’Athletic són majoritàriament d’esquerres (0% de suports entre els ciutadans que es consideren de dretes), els de l’Atlético de Madrid van molt empatats (tot i que amb més suport de l’esquerra que de la dreta) i els del València són molt majoritàriament de dretes (15,6% de suport de la gent de dretes davant 1,4% de la d’esquerres).

També són significatives les dades futbolístiques amb relació al vot declarat. Els dos grans partits polítics estatals, PP i PSOE, tenen més simpatitzants del Real Madrid que del Barça, però així com només un 13,7% dels votants del Partit Popular simpatitza amb el Barça i prop del 50% són partidaris del Real Madrid, pugen al 26% els votants del PSOE que diuen que són del Barça i baixen a un 33% els del Real Madrid (els del PSOE coincideixen amb la mitjana estatal). En canvi, gairebé el 30% dels que es qualifiquen com a votants d’Izquierda Unida diuen que prefereixen el Barça, davant un 25% que simpatitzen més amb el Madrid.

Pel que fa als partits d’àmbit nacional, les dades són rotundes: gairebé el 85% dels electors de CiU i més del 93% dels d’ERC sintonitza amb el FC Barcelona, i la resta de les simpaties (15% dels de CiU, 7% dels d’Esquerra) se les han de repartir els altres equips de l’Estat.

Segons la mateixa enquesta un 35% de la gent situada a l’esquerra té interès per la selección española, mentre que entre el 53 i el 65% de la gent de centre i de dretes té interès per aquest equip de futbol.

(Elaboració pròpia a partir de les dades de Carles Castro, La Vanguardia 20 juliol 2009)

Sis notes

- Brown substitueix Blair sense passar per les urnes. I això passa en una de les democràcies més velles del planeta (el Parlament català és més antic que l’anglès, com a hereu de les antigues Corts Catalanes, però no és sobirà... ni tampoc es pot dir que sigui democràtic, perquè hi ha instàncies superiors que ofeguen per força les seves decisions). Això de Brown i Blair, vol dir que la corrupció del sistema arriba fins als fonaments mateixos de l’esperit democràtic? O vol dir que sóc paranoic i veig defectes allà on no n’hi ha o allà on ningú més que jo els veu?

- Els diaris de pagament han crescut de vendes el mes de maig. Potser hi té alguna cosa a veure l’afer Pantoja?

- ETA surt a les portades dels diaris i crea terror sense necessitat de matar i ni tan sols de posar bombes: només ha de fer veure que es belluga i enviar la nota de premsa als diaris a través de la policia espanyola, que col·labora amb entusiasme a donar tot el relleu que calgui a aquestes bellugadisses... de moment completament innocents. Una nova forma de terrorisme, només mediàtic. Tant de bo que quedi en això i que no hagin d’anar més enllà. (Afegitó del 19 de setembre. Ara diu això mateix Antonio Martínez, parlant de la repercussió que tenen alguns morts en els mitjans de comunicació: «El cas d’ETA és peculiar: té protagonisme fins i tot sense morts. Ha aconseguit ficar-se a l’agenda amb una cosa que podríem anomenar la premort.» (El País, 16 setembre 2007)

- Un diari gratuït dels més estripats explicava fa tres dies que l’Estat espanyol és un dels màxims consumidors mundials de cocaïna. L’endemà tots els altres diaris, començant pels de pagament, n’anaven plens, amb portades dedicades al tema i tot. Què ha passat? Per què no havien fet cas de la notícia un dia abans?

- La lliga de futbol d’enguany l’ha perduda el Barça, no cal dir-ho, però si no hagués estat pel senyor Fabio Capello no l’hauria guanyada el Madrid, sinó el Sevilla. Capello és un bon entrenador per al Madrid, el que convé a aquest equip. No seria un bon entrenador per al Barça, en cap dels dos sentits d’aquesta frase: no ens aniria bé com a entrenador del nostre equip, perquè les nostres mancances i urgències actuals són diferents de les del Madrid, i no ens anava bé com a entrenador del Madrid, justament perquè a ells sí que els anava bé. Per això han guanyat la lliga. Doncs, bé: l’han fet fora! Calderón és un gran president del Madrid. A veure si aconsegueix el somni de tants culés: portar el Madrid a segona divisió. Llavors sí que aniria a Canaletes, que no hi vaig mai.

- Avui és Sant Pere i a Barcelona, com que no és festa, ahir hi va haver més aviat poca revetlla. Nosaltres en vam fer a mitges: coca (de fruita) i cava etiquetat en català, a la fresca però sense petards: quatre piuletes de no res perquè no sigui dit. Supose que a Premià de Dalt (abans Sant Pere de Premià, us en recordeu?), a Sant Pere de Vilamajor, a Sant Pere de Riudebitlles, a Sant Pere de Ribes, a Sant Pere Pescador, a Sant Pere de Torelló, a Sant Pere d’Avinyó, a Sant Pere Codinet, a Sant Pere d’Urgell, a Sant Pere de Vansa i Fórnols, a Sant Pere de l’Arç, a Sant Pere Sallavinera, a Sant Pere del Vim, a Sant Pere de la Selva, a Sant Pere i la Marmota, a Sant Pere Despuig, a Sant Pere de Castanyedell, a Sant Pere d’Auira, a Sant Pere dels Arquells, a Sant Pere del Bosc, a Sant Pere Cercada i a Sant Pere i Sant Pau (i em deixo tot el País Valencià, ses Illes, Andorra, la Catalunya del Nord i l’Alguer, que hi ha Sants Peres pertot) sí que deuen fer avui festa grossa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (V): El Real Madrid

La veritable història d'un equip de futbol mediocre

(Us prometo que tenia aquesta nota ja mig embastada abans de saber que era a punt de sortir un llibre sobre aquest cas. És un tema que em revolta i del qual he parlat un munt de vegades amb amics meus culers i també amb coneguts madridistes des de fa una pila d’anys.)

Tothom amb una mica més de trenta anys deu recordar encara els èxits esportius dels nois i noies dels països de l’Est europeu quan l’Est europeu era, per dir-ho finament, el paradís socialista (quantes vegades ho vam sentir, els estudiants dels anys setanta!). El cas paradigmàtic era la República Democràtica Alemanya, que en tenir al costat l’altra Alemanya se sentia constantment empesa a superar-la fos com fos. I com que no podia imitar-la econòmicament, ho feia en altres àmbits. Com ara el de l’esport.

Als Jocs Olímpics de Seül, el 1988, els darrers en què va participar la República Democràtica Alemanya abans de dissoldre's, la delegació d'aquest país va obtenir 102 medalles, i va acabar segona a la classificació final només per darrere de la Unió Soviètica. Una història d'èxits esportius sense parió.

Després s'ha sabut que un total de 10.000 adults i menors de l’Alemanya soviètica van ser dopats, molts sense saber-ho, i d’ells, se sap que uns mil atletes considerats d’elit han quedat afectats per malalties greus causades pels tractaments antinaturals. Sobretot entre els que van ser tractats amb hormones hi ha casos esgarrifosos que han sofert canvis dramàtics al cos i tota mena de càncers. Un sistema pervers i programat de dopatge i corrupció de l’esport a gran escala. Els èxits venien d’allà. Per sort –i per a desgràcia dels afectats, que la majoria van ser només víctimes innocents d'una espiral aberrant–, la història va posant cada cosa al seu lloc.

Tanmateix, la història no ha posat al seu lloc altres fetes de les mateixes dictadures soviètiques ni d’altres dictadures de més a prop nostre.

Abans de l’afer Di Stefano, el Real Madrid era un equip de futbol molt irregular, mediocre. Havia guanyat només dues lligues espanyoles de futbol –feia gairebé vint anys que no en guanyava cap. Di Stefano era un jugador excepcional contractat pel Futbol Club Barcelona... i traspassat sisplau per força al Real Madrid l’any 1953, en una decisió que com tothom sap va ser resolta als despatxos del poder franquista.

L’afer Di Stefano els va arreglar la vida. El Madrid es va convertir en el millor equip de l’Estat, el millor d’Europa, un dels millors del món. Tot per un sol home? No. Les ajudes que va rebre el Madrid van ser també econòmiques, morals i patrimonials, i molt quantioses, molt valuoses. Ara, el fet cert és que Di Stefano va polaritzar els èxits, es va convertir en un referent, va ser un símbol d’una època i d’una manera de funcionar d’un país. «Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos!», es cridava uns anys abans a la famosa plaça d’Oriente davant el també famós milió d’incondicionals del general, quan les Nacions Unides s’havien girat d’esquena de l’Espanya dictatorial sorgida de la guerra incivil. L’Espanya de Franco no podia competir en altres terrenys, i va decidir provar sort en l’àmbit del circ. L’operació va sortir bé.

Deia que l’afer Di Stefano va arreglar la vida del Madrid, i parcialment la de l’Estat i la del prestigi (?) internacional creixent del règim de Franco. Tot comença pels volts de l'any 53, gairebé tot: la SEAT –acord amb Itàlia–, el Concordat amb el Vaticà, el restabliment de relacions amb els EUA i, per tant, amb l'ONU... I segons sembla cal comptar que allò ja és per sempre, perquè no hi ha ningú que estigui gaire disposat a remoure el passat –només passem comptes, individualment i col·lectiva, amb l'Església catòlica. Les foscúries del passat del Real Madrid van quedar enterrades, amb tantes coses, sota les catifes de la transició. N'hi ha que diuen que és millor que sigui així. No ho sé.

El fet cert, però, el que ningú no pot oblidar, si té memòria, és que tot el que ha fet el Madrid després, absolutament tot, no hauria estat possible sense els miracles dels anys 50 i 60. El Madrid seria un equip mediocre, més o menys bo segons les temporades, però no tindria cap Copa d’Europa. Ni les de llavors ni segurament les posteriors: perquè el Madrid continuaria sent com el Betis, per entendre’ns. Els seus èxits posteriors, ja en l’època democràtica –suposem que ens trobem en una època democràtica, tot i que un amic meu diu que això no és una democràcia, ja que al capdamunt no hi ha un representant del poble, sinó un rei... nomenat pel general Franco–, vénen tots del poder, dels diners, del prestigi arreplegat en aquelles èpoques fosques. Potser tindria algun dels trofeus internacionals secundaris: Fires, Recopa, UEFA. Seria com el Betis, ja ho dic, o com l’Atlético de Madrid. Cal no oblidar-ho.

Això no és enveja, és el que se’n diu memòria històrica. Cada cop que sento a parlar del Madrid com a millor equip del segle XX recordo allò de Hitler, que va fer les autopistes alemanyes. Doncs sí: les autopistes del Reich, els pantans de Franco, els coets de Stalin i els trofeus del Real Madrí. Que se’ls confitin.


(Fets diferencials I: Els nounats)
(Fets diferencials II: Els difunts)
(Fets diferencials III: Madrid i Barcelona)
(Fets diferencials IV: Guti)

(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Coses d’aquests dies

1. Em sap greu que fos aquella emissora de Madrid que ara no recordo com es diu la que destapés l’escàndol de les enquestes de l’EGM. Tothom sap que aquestes enquestes es fan molt malament. Només d’aquesta manera es pot explicar que no resisteixin l’acarament amb altres dades més contrastables, com són les de l’OJD en el cas dels mitjans escrits: per això els anunciants de premsa escrita fan cas de l’OJD i no de l’EGM. En el cas dels audiovisuals, els anunciants no tenen cap més remei que refiar-se de l’EGM, però és perquè no hi ha alternativa. O sigui, les enquestes de l’EGM, com diu aquella emissora, es fan molt mal fetes i ja va bé que de tant en tant ho denunciï algú. És clar que estan mal fetes per a tothom, vull dir que hi ha errors i nyaps clamorosos però en principi afecten tothom igual, o sigui que al final, com la majoria de les enquestes, no et donen dades fiables, però sí que et marquen tendències, que és del que es tracta. I és clar que qui ho ha denunciat té la credibilitat que té, vull dir cap, i el que aconsegueix és que la gent normal se’ls miri encara amb més ulls de malfiança: té dallonses que siguin ells els qui denunciïn manipulacions...

2. Vaig anar dissabte a la Farinera del Clot per assistir a la presentació del llibre d’Èric Bertran, Èric i l’Exèrcit del Fènix. Ja està tot dit sobre aquest cas. Només afegeixo tres apunts: un, Víctor Alexandre, que ha fet de padrí del noi en el seu debut literari, va dir que tot plegat, tot aquell horror de flaire dictatorial comès per l'Estat contra un menor, es podria haver resolt en qualsevol moment amb una petició de perdó per “l’error comès”. Si no es va demanar perdó –ni l’empresa denunciant, ni el poder judicial que decideix intervenir, ni la Guàrdia Civil, ni el Ministeri de l’Interior del qual depèn la Brigada Antiterrorista, ni els interrogadors de la Policia, ni els psicòlegs que van intentar “desprogramar-lo”, ni ningú, és perquè tota aquesta gent va fer exactament allò que volien fer, convertir aquell nano valent –em va impressionar la maduresa del noi... espero que aguanti la pressió– en un cas exemplar del que pot passar a qualsevol persona d’aquest país si decideix exigir els seus drets en veu alta. Van dir: cal tallar el mal des del començament. I ho van fer. I els és igual les seqüeles que puguin provocar al noi, a la seva família... i a tants joves que a partir d’ara s’ho miraran tot una mica més de lluny. Perquè el segon punt que volia esmentar, que em va impressionar, és el fet que l’Èric ha hagut de canviar d’institut, perquè en el seu li van fer vores i el van deixar de racó. No en sé detalls: és possible que en part sigui una reacció adolescent i d’alguna manera disculpable, o almenys comprensible, davant uns fets que els superen i un company que de cop s’ha convertit en protagonista mediàtic. Però sembla que en aquest cas també hi va haver professors que en comptes de donar-li tot el suport i la comprensió que mereixia el noi, es van apuntar a la tesi que “alguna cosa més deu haver fet, perquè li passi tot això”. Tercer apunt: la Generalitat, el famós tripartit d'esquerres i catalanista, no ha ajudat el noi ni la seva família, que van demanar ajut al president i al conseller primer, entre d'altres: no els han fet cap cas.

3. L’any passat alguns diaris de Madrid anaven comptant els punts que “els àrbitres” regalaven al Barça. Ningú més arreu del món va parlar d'això, només ho va fer gent de Madrid, que sempre diuen tot cofois que si el seu senyoriu i que a ells no els preocupa gens el Barça, i que només la gent amb complexos com els del Barça estan tot el dia pensant en el Madrid. L’any passat va ser un any en què la premsa mundial es va rendir a la qualitat de l’equip de Rijkaard (que encara no té el web en català). I aquest any, demano, comptabilitzaran també els punts que els àrbitres regalen al Madrid –altra cosa és que el Madrid els aprofiti, com va passar dissabte a València: en justícia, el València havia d’haver guanyat 1 a 0– i els que de mica en mica van aconseguint treure al Barça, a base d’expulsions injustes, penals a favor no assenyalats, suposats penals en contra sempre assenyalats, agressions en contra no castigades, etc.? Resposta: no, no els comptabilitzaran. Continuaran comptant només els punts que els àrbitres “regalen” al Barça. perquè ells són uns cavallers i uns senyors que no estan gens obsedits amb el que passa a “provincias”.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)