Per no res

per Clara Sanchis Mira

Hi havia alguna cosa en l’expressió d’aquella jove que em va fer quedar enganxada al televisor. Una cosa estranya. Sense saber de què parlava, ni des de quin lloc del seu ànim escapava aquell riure extraviat, no podia apartar els meus ulls dels seus. La noia de cabellera mitjana m’atrapava. Allà hi havia un humà desenfocat, un nus, una mirada amb moltes capes, una noia amb moltes noies dins que treien el cap a batzegades per un mateix parell de pupil·les. Per què riu si es veu de lluny que no riu? És boja? El primer pla oferia amb obscenitat l’entrada a un túnel d’emocions. Al cap d’un moment vaig entendre que era una jove que havia mort persones, empesa i emparada per la llei de la guerra i la seva lògica inhumana. Era una exsoldat israeliana que havia format part de les patrulles que operen a la franja de Gaza, reclutada obligatòriament a 18 anys, com tantes altres, que explicava a la càmera les seves experiències sanguinàries, sense saber què fer-ne, en quina butxaca ficar-les, on desar-les. Protegida per unes ordres imposades i alhora violentada pels seus actes propis, explicava coses insuportables per a ella, per a mi i sobretot per als que ja són morts. Tot això sóc jo, deia, ja forma part de mi, i ara simplement ric, ric sempre, què puc fer? Entre rialles explicà el pitjor malson. Quan va creure que disparava a un home i de sobte s’adonà que havia disparat a un infant. Tinc les mans tacades de sang, deia llavors a la càmera, i se les mirava amb aquell somriure desencaixat que, ben mirat, era el somriure de l’estupor. Em frego amb sabó i no surt, va dir, i jo pensava que no podia ser exactament això el que deia. Però sí. No se’n va, tinc les mans tacades de sang, no se’n va, insistia, reproduint a la lletra l’escena de la bogeria de lady Macbeth. Ja sap el que fa?, em vaig dir. Serà possible que conegui les paraules de Shakespeare i estigui jugant amb l’horror? Qui deu haver llegit qui en realitat?, em demanava. La noia a Shakespeare o Shakespeare a la noia? Vaig quedar-me la segona opció. El teatre és la metàfora de la vida, vaig pensar, com deia no sé qui.

Tampoc em vaig poder moure durant el segon documental [...] sobre les dones víctimes de la guerra, 60 anys després de l’inici del conflicte araboisraelià. Una mare que va perdre la nena de 16 anys en un atemptat suïcida cercava la mare de la nena de 16 anys que es va suïcidar al matar-la. Un atemptat en un supermercat de Jerusalem en el qual només van morir aquelles dues nenes, de la mateixa edat i una fesomia tan semblant que va ser difícil distingir el cos d’una del de l’altra. Vull parlar amb la mare de la assassina de la meva filla, deia la mare israeliana amb un entestament irracional. Em cal parlar amb ella, insistia sense saber explicar per què, ni per a què. Vull sentir-li a dir que el que va fer la seva filla no està bé, aventurava, com si això pogués alleujar-la una mica. Ho sentirà, vaig pensar, perquè abans havia vist la mare palestina desesperar-se per l’acció de la filla i lamentar la mort de les dues. Però quan al final es troben davant per davant, per videoconferència, les mares s’emboliquen en una discussió política que les enfronta del tot i les arrossega contra la seva voluntat, com si estiguessin mogudes per fils invisibles. Ens preneu la terra i ens fiqueu en presons, diu la dona àrab, què faries tu? Jo vaig néixer a Israel, es desespera la mare israeliana, quina culpa en tinc. La mare de la nena suïcida, amb el mocador al cap, li clava la mirada a través de les ulleres. Israel no existeix, això és Palestina. Pels ulls treu el cap l’odi, però també un cert assossec per estar l’una amb l’altra. De sobte, sembla que la mare israeliana troba les paraules que buscava. Saps per què han mort la teva filla i la meva filla? Han mort per no res. Només vull dir-te això. Per no res.

(Adaptat de La Vanguardia, 11 desembre 2009 / © fotografia: revista Teleprograma)

Molt bé, Jana Beris

Hi ha dies que et reconcilies amb la professió periodística, quan veus un/a periodista que fa ben feta la seva feina, que fa allò que et sembla que tu mateix faries en la seva situació. Però reconec que el judici crític del tipus «com és que no han investigat això o com és que no fan aquesta pregunta tan òbvia a la persona que entrevisten?» és molt fàcil de fer i que no ho és tant enfrontar-te amb la feina real de la informació quotidiana, i pensar, dins el brogit del dia a dia, en allò que has de fer just ara, ara o mai –si no ho fas ara ja t’ha passat l’ocasió, perquè d’aquí cinc minuts ja no tindràs aquella persona al davant.

Dit això, o sigui, que comprenc el que passa perquè ho he viscut des de dins, torno a afirmar que és realment refrescant trobar que un/a periodista fa exactament el que creus que tu hauries fet –en teoria. En aquest cas, és l’entrevista de la periodista Jana Beris, corresponsal de la BBC, a Ahmed Iussef, membre del govern de Hamàs a Gaza (Avui 3 gener 2009, p. 10). Deixo ara de banda que en principi jo m’inclino pels palestins en el conflicte global Israel-Palestina, perquè em sembla que el que fan els israelians és molt gros i molt més difícil de justificar que el que fan els palestins. No entro tampoc en la qüestió de si unes accions són conseqüència de les altres o si són o no proporcionades, tot i que si m’ho demaneu us diré que entre dos malvats que juguen amb les vides de persones innocents, sempre em semblarà més greu l’acció de qui dispara sabent que matarà segur un innocent que no la de qui situa aquell innocent com a escut humà per protegir altres coses que li semblen més valuoses que la vida humana. I també crec que la violència no és mai un camí vàlid per assolir la pau.

El mèrit de l’entrevistadora, però, al marge de tot això que dic, és que pregunta i repregunta a l’entrevistat sobre la qüestió clau en el moment actual del conflicte. Potser és una qüestió col·lateral en els 60 anys d’història que arrossega aquesta guerra, però en aquest moment, des del punt de vista periodístic, és el punt número 1 de l’actualitat: Hamàs ha provocat ara Israel sí o no? I encara que sap que l’altre no li respondrà amb claredat –o justament per això, perquè la periodista interpreta que la resposta no és prou clara– insisteix una vegada i una altra per mirar d’atrapar l’interlocutor. Una pregunta concreta i fins a sis repreguntes sobre el mateix tema, la darrera precedida d’una qüestió secundària plantejada, suposo, per intentar que l’altre es refiï i pensi que la bateria s’ha acabat, i llavors, tot seguit de la resposta, tornar-hi amb el darrer intent.

Vet ací el fragment d’entrevista que em sembla magistral:

«–Israel manté que l’ofensiva és fruit del llançament de míssils disparats contra el seu territori des de Gaza.
–Durant sis mesos hem viscut una treva que els israelians no han respectat. No van complir la seva part i van continuar amb el bloqueig.

–També durant la treva van impactar míssils a Israel...
–Ells van idear aquesta guerra no contra Hamàs, sinó contra els palestins. Els israelians utilitzen els míssils com a excusa per justificar l’agressió de què som objecte.

–El fet és que es van disparar míssils. Hamàs reconsiderarà aquest tema?
–Lamentablement, els israelians no ens deixen cap altra alternativa que no sigui la de defensar-nos i la de preservar la nostra dignitat.

–Creu que el llançament de míssils contribueix a defensar els palestins?
–No es pot comparar l’acció dels avions israelians i la dels projectils de fabricació casolana, que són l’únic mitjà per defensar-nos de l’agressió.

–Els israelians mantenen que la guerra és una reacció als míssils...
–No és veritat. I no entenem per què el món s’omple la boca parlant de Hamàs, quan Israel fa el que fa.

–Si el món critica, no pot ser que Hamàs s’hagi equivocat?
–Què espera el món? Que ens rendim? Fa anys que patim un bloqueig.

–L’escriptor israelià Amos Oz, una figura identificada amb la recerca de la pau, manté que Hamàs és responsable de la situació.
–Ell és israelià, un sionista, tant se val si és del camp de la pau o del camp de la guerra. Ell vol justificar l’agressió.

–Què li aconsella ara a Ismail Haniyeh? Que accepti o demani un alto el foc?
–El que hem de mostrar és resistència davant Israel. No acceptarem una treva que mantingui Hamàs bloquejat o amb sancions. Volem veure com l’alto el foc acaba amb els atacs i el tancament de Gaza.

–També posarà fi al llançament de míssils contra territori d’Israel?
–Si no ens agredeixen dubto que es llanci cap míssil des de Gaza. Els míssils només són per defensar-nos.»

Molt bé, doncs, Jana Beris.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)