Futbol i ideologia política

Segons el darrer sondeig del Centro de Investigaciones Sociológicas espanyol la gent de dretes de l’Estat és majoritàriament del Real Madrid (50% dels que es consideren de dretes, 42% dels que es consideren de centredreta), mentre que l’esquerra és més del Barça. Els simpatitzants del FC Barcelona entre els electors d’esquerres (41,3%) dupliquen els simpatitzants del Madrid (20,3%) d’aquesta mateixa franja ideològica. En canvi, no arriben al 20% els simpatitzants del Barça entre els que es consideren de dretes (18,8%) o de centredreta (16,1%). Cal tenir en compte que en la mitjana estatal (comptant, doncs, els catalans), els simpatitzants del Barça són un 25,7% dels enquestats, mentre que els partidaris del Real Madrid són un de cada tres ciutadans de l’Estat (comptant també els catalans).

El València, l’Athletic de Bilbao i l’Atlético de Madrid són els equips que, a continuació dels dos esmentats, tenen més partidaris, però cap d’ells no arriba al 6% de suport global a l’Estat. Ideològicament, els de l’Athletic són majoritàriament d’esquerres (0% de suports entre els ciutadans que es consideren de dretes), els de l’Atlético de Madrid van molt empatats (tot i que amb més suport de l’esquerra que de la dreta) i els del València són molt majoritàriament de dretes (15,6% de suport de la gent de dretes davant 1,4% de la d’esquerres).

També són significatives les dades futbolístiques amb relació al vot declarat. Els dos grans partits polítics estatals, PP i PSOE, tenen més simpatitzants del Real Madrid que del Barça, però així com només un 13,7% dels votants del Partit Popular simpatitza amb el Barça i prop del 50% són partidaris del Real Madrid, pugen al 26% els votants del PSOE que diuen que són del Barça i baixen a un 33% els del Real Madrid (els del PSOE coincideixen amb la mitjana estatal). En canvi, gairebé el 30% dels que es qualifiquen com a votants d’Izquierda Unida diuen que prefereixen el Barça, davant un 25% que simpatitzen més amb el Madrid.

Pel que fa als partits d’àmbit nacional, les dades són rotundes: gairebé el 85% dels electors de CiU i més del 93% dels d’ERC sintonitza amb el FC Barcelona, i la resta de les simpaties (15% dels de CiU, 7% dels d’Esquerra) se les han de repartir els altres equips de l’Estat.

Segons la mateixa enquesta un 35% de la gent situada a l’esquerra té interès per la selección española, mentre que entre el 53 i el 65% de la gent de centre i de dretes té interès per aquest equip de futbol.

(Elaboració pròpia a partir de les dades de Carles Castro, La Vanguardia 20 juliol 2009)

Perles (13): Llençar els esforços a les escombraries

«A manera d’anècdota il·lustrativa, de com es pot dilapidar en quatre dies un futur immediat consistentment forjat n’és exemple el Barça actual. Quan surti aquest article faltaran amb prou feines quinze dies perquè hagi tirat per la borda d’una manera que per ser suaus en direm idiota les possibilitats d’èxit en tres competicions llaurades en sis mesos. Quin model de consistència, de determinació mental. No hi ha millor emblema de Catalunya.» (Miquel de Palol, Avui 3 març 2009)

(O potser aconseguiran no llençar-ne un, el de l’antiga Copa de Su Excelencia, aquell torneig tan prestigiós pel qual es barallen sempre els millors equips de l’estat?)

Dues citacions i una reflexió personal

Avui vaig de miscel·lània.

Elvira Lindo de vegades –quan no parla de temes espanyols– hi toca, ara sobre el cas Betancourt: «Quan Ingrid Betancourt va ser alliberada i exposada als ulls del món amb un aspecte no terminal, vaig intuir que els comentaris degenerarien de l’admiració a la sospita; el mateix quan, mestressa a la fi d’ella mateixa, s’ha expressat i ha viatjat segons els seus desigs. A una persona que ha passat sis anys a la selva, lligada amb una cadena, se li retreu tenir bon aspecte físic (però no va dir que es moria?), mostrar la voluntat d’intervenir en el futur del seu país i no ser prolixa en detalls escabrosos. Vist el que hi ha, seria de gran utilitat que algú escrivís el Manual del perfecte alliberat, perquè els interessats l’anessin llegint a l’helicòpter, mentre fan via cap a la llibertat.» (El País, 9 juliol 2008). Ja va passar una cosa semblant amb Nastascha Kampusch.

I també Juan José Millás: «Hem de trobar la manera de convèncer-nos que la Llei del retorn és filantròpica. A mi gairebé m’han plantat bledes al clatell aquesta setmana. A veure com les hi planten a un innocent ics quan faci un any que és tancat en una cel·la. Com explicar-li que és allà pel seu bé, per la seva seguretat [...]? Com convèncer-lo que, si no l’hi haguéssim tancat, potser l’hauríem mort, que era el que ens demanava el cos? Però som europeus, noi, dictem lleis capaces de contenir-nos, de posar-nos límits, i tu, enhorabona, n’ets un dels primers beneficiats.» (El País 4 juliol 2008)

I ara jo. Pots estar convençut que Laporta no és culpable, però negar l’evidència és perillós. I l’evidència és que el 60% dels socis culés que han votat han dit a Jan Laporta que no el volen. És igual el que consti als estatuts: els fets són els fets, sis de cada deu li han dit que foti el camp. És un clam. Ni tan sols el rei espanyol Alfonso XIII no va esperar que el fessin fora legalment per anar-se’n. I ell no havia perdut cap votació: va veure en unes eleccions municipals el pa que es donava en determinades ciutats i va tocar el dos (els d’aquesta família, malauradament, sempre acaben tornant). Jo hauria votat que no a la moció, si fos soci, i he defensat Laporta en algun dels esdeveniments al·legats pels que han presentat la censura, però els fets són els fets. Sigui culpa de qui sigui, sigui o no resultat d’una campanya d’intoxicació, quedar-se de president ara és cagar-la, amb perdó, és llençar a rodar totes les raons que pogués tenir. I és llençar a les escombraries el seu futur, en el qual força gent tenia esperances posades, al marge del món del futbol.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Desengan(x/y)at del futbol

Em penso que m’estic desengan(y/x)ant del tot del futbol, gràcies a la crisi actual. I aquest deseiximent psicològic crec que em va bé. És tan absurd el joc! Tan atzarós, tan aleatori! En un segon pots passar de la «glòria» a l’«infern» per un dau que queda de cantell, i així mil vegades cada any. Tot són partits del segle, moments transcendentals, un munt d’hores perdudes... o aprofitades, d’acord, per esbravar-se, que també convé, però molts mals rotllos quan van mal dades, que em podria estalviar.

Ja vaig viure un seguit d’anys sabàtics en els darrers badalls de Núñez, amb Van Gaal, Gaspart i tota aquella colla de fores-de-sèrie, però al cap del primer any de Laporta vaig tornar, després d’haver-lo atacat ferotgement perquè no me’l creia, em semblava senzillament un escalador disposat a fer el que fos, fins i tot a enfonsar el vaixell, per tal de pujar amunt i sucar. Rijkaard em va fer tornar a la cleda. I això va durar fins fa un any i mig, que un altre cop em tornava a semblar que els jugadors molts dies no s’ho prenien seriosament i només jugaven a batzegades, quan els enfocava la càmera. Només jugava –per a ell sol– el qui tenia la pilota, els altres s’esperaven fins que aquell acabés el seu joc i posés fi a la jugada tot solet, o bé els passés la pilota, que llavors la càmera canviava l’objectiu i els enfocava. Allò ja ho havia viscut en altres temps i no m’interessava. Fa un any i mig vaig plegar, de fet, de la militància més activa, tot i que he continuat mirant-me’ls algun dia, alguna estona (però fa un any i mig que no faig cap esforç suplementari per mirar el futbol: ni desplaçaments, ni pagar, ni anar al bar de la cantonada, ni deixar de sopar o d’anar a dormir a l’hora). No ha sigut per la manca de resultats, que a això ja hi estic avesat –els culers ho portem de fàbrica–, era per l’actitud. Encara que haguessin guanyat alguna cosa l’any passat o aquest, sé del cert que estaria igual com estic ara: desencisat, destrempat.

El futbol, sens dubte, és una gran arma política, com la sang i el sexe. No rigueu: Franco comptava molt amb la sang (boxa, toros...) i amb l’esport (ells, la Selecsión Ehpañññola, el tennis, els escacs...) com a eines polítiques, actives (projecció cap a l’exterior d’alguna cosa presentable) i passives (adormiment del poble: recordeu els grans partits i altres espectacles de l’1 de maig). Tots els dictadors ho han fet així. Si tenen prevencions contra el sexe –«con Salgado, todo tapado»–, fomenten l’espectacle de masses, si pot ser amb tota la càrrega nacionalista patriòtica. El Govern espanyol actual, en canvi, i el català, com que no tenen prevencions contra el sexe, fomenten sobretot la cardamenta, de manera despreocupada o calculada, no ho sé. Com més enderiats estiguem copulant tots pels descosits, i especialment el jovent, menys els emprenyarem i podran anar fent la seva.

Que potser ara amb el Guardiola la cosa canvia i tornarem a vibrar i a estar al capdamunt de tot? (torno al futbol). Molt bé, doncs potser m’apuntaré novament a la secta. No ho sé. Però de moment em penso que ho deixo.

Això no traurà que gaudeixi dels triomfs del Barça i que, sobretot, desitgi les derrotes de l’innombrable –pel que té de catarsi, ja que som impotents per vèncer-los en altres terrenys més aprofitables per a nosaltres–, però viuré aquestes coses de manera, diguem-ne, femenina, sense patir més del compte. Perdoneu la broma, que ja sé que és una bajanada, però em fa l’efecte que majoritàriament les dones són més intel·ligents que els homes en aquest punt. Ja sé que n’hi ha moltes, cada cop més, tan esbojarrades com nosaltres, però sempre m’ha fet l’efecte que les que viuen el futbol ho controlen força, que simplement es deixen portar per l’eufòria plaent del voltant –o pel desencís ambiental, que també pot ser catàrtic–, però que saben dimensionar més bé que nosaltres els factors externs. O almenys aquest tipus de factors. I almenys la majoria.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Llegir sense voler

«Cada dia, sense voler, llegeixes l’equivalent a 4 pàgines.» És un anunci de la conselleria de l’honorable Tresserras amb la idea d’animar la gent a llegir volent, i a gaudir de la lectura. Està bé, no és una mala pensada (tot i que jo hauria escrit espontàniament «l’equivalent de 4 pàgines»; però també és correcte amb a).

Bé, doncs, ho he fet. He fet l’esforç de comprovar l’afirmació, de prendre nota del que llegeixo cada dia sense voler. Ho he fet en un dia festiu més o menys normal meu, que en aquest cas ha transcorregut pels barris de les Corts, Eixample, Ciutat Vella, Gràcia i Sant Gervasi.

Deixant de banda les xifres i els noms propis, que he pogut comprovar que són si fa no fa un 50% del que llegeixo cada dia sense voler, ordenant-ho una mica per temàtiques i eliminant repeticions –que poden ser al voltant del 20% del total–, el 30% que queda i que he pogut recordar després d’un dia de fixar-m’hi una mica i de prendre alguna nota (sense esforçar-me per llegir res que en altres circumstàncies no hauria llegit i deixant de banda, per descomptat, el que he llegit volent) és això: Cada dia sense voler llegeixes l’equivalent a 4 pàgines, Light, Atención, Atenció, Sortida d’emergència, Salida de emergencia, El senyal acústic indica el moviment de la rampa, Emergència, Propera parada, Servei en proves gràcies per la vostra comprensió, Enllaç, Senyals de trànsit, Aigua potable, Gràcies per continuar estalviant aigua, Accés per l’escala, Acceso por la escalera, En aquest establiment està permès fumar, No fumeu, Prohibido fumar, No fumar, Llenci’l aquí, Narrativa, Historia, Art, Cap d’estació, Atenció al client, Atención al cliente, Cereals, Llet sencera, Sin sal como le gusta a tu corazón, Fuente natural de salud, Esto es la leche, Sin azúcar, Guàrdia urbana, Policia mossos d’esquadra, Abogados servicios jurídicos, Advocat, Auditores, Seguros, Viajes, Viatges, Hospital, Perruqueria, Peluquería, Optica (sic), Bar, Cocina japonesa, Restaurant, Buffet (sic) giratorio, Banco, Banc, Dipòsit a 6 mesos, Librería papelería, Llibreria, Camiser, Regals, Pelleteria, Lencería, Pastisseria, Panadería, Cerveseria, Droguería, Locutorio, Cos consular, Loterías y apuestas del estado, Podòleg, Café, Cafè, Cafeteria, Collection, Fotos, Mobles, Joier, Decoracion (sic), Outlet, Real Estate, Pizzeria, Mercat, Edifici, Edificio, Plats típics gallegocatalans, Farmàcia, Farmacia, Centro de específicos, Pàrquing, Parking, Motos, Taxi, Desvio (sic), Tallat, Pas restringit, Serveis, Servei d’emergències mèdiques, Ambulància, Transport sanitari col·lectiu, Concessionari oficial, Informa, Informació, Información, Matrícula oberta, Tours guided, Activitats d’estiu, Logistics & Mail, Suministros, Local en alquiler, Local de lloguer, Local en venda, Piso en alquiler, Pisos de lloguer, Pisos en venta, Pis en venda, Pisos, Habitatges, Despachos en alquiler, Despatxos de lloguer, Oficinas en alquiler, En venda, Se vende, Change, Cambio, Venda de cotxes, Els tenim tots, Rent a car, Tabac, Obert, Horari d’obertura, Propera apertura (sic), Horas, Hores, Minutos, Minuts, Laborables, Feiners, Festius, Construccions, Restauració integral d’edificis, Àrea blava, Carrer, Avinguda, Passatge, Passeig, Servicio, Escalera, Porteria, Entresuelo, Principal, Primero, Segundo, Tercero, Cuarto, Quinto, Sexto, Atico (sic), Sobreatico (més sic), Primer, Segon, Tercer, Quart, Cinquè, Escala, O tens el X de X o no saps el que et perds, On t’ho deixem?, El menjar de la mare per emportar, El jardí botànic respira!, Connecteu-vos amb el vostre compte de X, Final four hoquei patins, What are you doing?, Magnífico!, El romànic i la Mediterrània, Fundada a (sic) 1883, Fundada a l’any 1.924 (un altre sic), A prop teu, La casa de las ventanas, Felicidades al ganador de esta semana, Ellas les prefieren secos, Confíe en nosotros para mejorar su calidad de vida, La utilitat del buit, Mi novio es un ladrón, Descúbrelo en X, Wellcome to the X, Del 26 d’abril al 4 de maig, Sorteo extra, Cómpralo ya, ¡Super ofertas! aprovéchelas.

Més o menys ja és això: la pàgina, pàgina i mitja que correspon al 30% de les quatre pàgines que diuen. No sé si és un retrat fidel del que llegim cada dia sense voler, o de (determinats barris de) Barcelona, o del nostre món de pampallugues i reclams continus, o un reflex de tot plegat. Potser el que em crida més l’atenció, almenys a posteriori (i deixant de banda ara la crisi immobiliària, ben palesa), és la distribució entre idiomes, que les xifres són: de les 417 paraules del total, 95 són en espanyol; 20, ambivalents; 26, estrangerismes no castellans; 10, xifres o X (noms propis que hem dit que no comptaríem); 7, invents lingüístics; la resta, català. Però no crec que es puguin treure gaires conseqüències d’aquesta estadística, si som honrats. Va, sigueu honrats, que no vol dir ser pessimistes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sis notes

- Brown substitueix Blair sense passar per les urnes. I això passa en una de les democràcies més velles del planeta (el Parlament català és més antic que l’anglès, com a hereu de les antigues Corts Catalanes, però no és sobirà... ni tampoc es pot dir que sigui democràtic, perquè hi ha instàncies superiors que ofeguen per força les seves decisions). Això de Brown i Blair, vol dir que la corrupció del sistema arriba fins als fonaments mateixos de l’esperit democràtic? O vol dir que sóc paranoic i veig defectes allà on no n’hi ha o allà on ningú més que jo els veu?

- Els diaris de pagament han crescut de vendes el mes de maig. Potser hi té alguna cosa a veure l’afer Pantoja?

- ETA surt a les portades dels diaris i crea terror sense necessitat de matar i ni tan sols de posar bombes: només ha de fer veure que es belluga i enviar la nota de premsa als diaris a través de la policia espanyola, que col·labora amb entusiasme a donar tot el relleu que calgui a aquestes bellugadisses... de moment completament innocents. Una nova forma de terrorisme, només mediàtic. Tant de bo que quedi en això i que no hagin d’anar més enllà. (Afegitó del 19 de setembre. Ara diu això mateix Antonio Martínez, parlant de la repercussió que tenen alguns morts en els mitjans de comunicació: «El cas d’ETA és peculiar: té protagonisme fins i tot sense morts. Ha aconseguit ficar-se a l’agenda amb una cosa que podríem anomenar la premort.» (El País, 16 setembre 2007)

- Un diari gratuït dels més estripats explicava fa tres dies que l’Estat espanyol és un dels màxims consumidors mundials de cocaïna. L’endemà tots els altres diaris, començant pels de pagament, n’anaven plens, amb portades dedicades al tema i tot. Què ha passat? Per què no havien fet cas de la notícia un dia abans?

- La lliga de futbol d’enguany l’ha perduda el Barça, no cal dir-ho, però si no hagués estat pel senyor Fabio Capello no l’hauria guanyada el Madrid, sinó el Sevilla. Capello és un bon entrenador per al Madrid, el que convé a aquest equip. No seria un bon entrenador per al Barça, en cap dels dos sentits d’aquesta frase: no ens aniria bé com a entrenador del nostre equip, perquè les nostres mancances i urgències actuals són diferents de les del Madrid, i no ens anava bé com a entrenador del Madrid, justament perquè a ells sí que els anava bé. Per això han guanyat la lliga. Doncs, bé: l’han fet fora! Calderón és un gran president del Madrid. A veure si aconsegueix el somni de tants culés: portar el Madrid a segona divisió. Llavors sí que aniria a Canaletes, que no hi vaig mai.

- Avui és Sant Pere i a Barcelona, com que no és festa, ahir hi va haver més aviat poca revetlla. Nosaltres en vam fer a mitges: coca (de fruita) i cava etiquetat en català, a la fresca però sense petards: quatre piuletes de no res perquè no sigui dit. Supose que a Premià de Dalt (abans Sant Pere de Premià, us en recordeu?), a Sant Pere de Vilamajor, a Sant Pere de Riudebitlles, a Sant Pere de Ribes, a Sant Pere Pescador, a Sant Pere de Torelló, a Sant Pere d’Avinyó, a Sant Pere Codinet, a Sant Pere d’Urgell, a Sant Pere de Vansa i Fórnols, a Sant Pere de l’Arç, a Sant Pere Sallavinera, a Sant Pere del Vim, a Sant Pere de la Selva, a Sant Pere i la Marmota, a Sant Pere Despuig, a Sant Pere de Castanyedell, a Sant Pere d’Auira, a Sant Pere dels Arquells, a Sant Pere del Bosc, a Sant Pere Cercada i a Sant Pere i Sant Pau (i em deixo tot el País Valencià, ses Illes, Andorra, la Catalunya del Nord i l’Alguer, que hi ha Sants Peres pertot) sí que deuen fer avui festa grossa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Por de les lesions

Això de tenir un bloc és fantàstic perquè pots escriure el que vulguis sobre el tema que et peti i publicar-ho sense cap problema. I avui, aquest matí que m'he quedat sol fins al migdia, em ve de gust parlar una mica de futbol, ja ho veieu. Una mica, no gaire.

Vaig veure el partit d'ahir a la nit, de l'Espanyol contra el Barça. I els del Barça, la primera mitja hora del partit, em van fer l'efecte que es menjarien els de l'Espanyol sense despentinar-se gaire. Però va ser la primera mitja hora i prou. Perquè els del Barça van acusar de seguida les contínues guitzes i travetes que els feien els altres, més jovenets i amb més empenta, i es van arronsar. Sobretot, Xavi i Ronaldinho –que ja té versió en català de la web i això és molt i molt important per a la nostra llengua perquè diuen que és el millor jugador de futbol del món, però ara parlem d'una altra cosa. O sigui, crec que el Barça va perdre perquè els del Barça, uns quants del Barça, van decidir que no pagava la pena arriscar les seues valuoses cames en un partit dur com aquell, i encara durant la primera fase del campionat. I van fer un pas enrere.

No he llegit les crítiques dels diaris, però m'hi jugo un pèsol que l'anàlisi de molts comentaristes anirà per aquesta línia.

Jo crec que els jugadors d'aquest nivell han de ser conscients que les guitzes que poden rebre en un partit, les vegi o no l'àrbitre, formen part del seu contracte. Si davant les puntades i les potades s'arronsen, vol dir que no són prou professionals. Escolteu, els trilions que us paguen, us penseu que són només per fer filigranes els dies que les coses us van de cara, o què?

I de futbol ja no en sé gaire més. Hi sóc aficionat, però com que vaig estar de baixa de l'afecció (de mirar-me'l) durant tots aquells anys horrorosos del final de l'era Núñez, Gaspart, Van Gaal, etc., vaig perdre pistonada, i ara m'ho agafo amb més calma. I dorm més bé, és clar. Aquesta nit he clapat com un xiquet, tot i els tres gols que ens va fer l'equip mig filial del Madrit (davant el Madrit, no van pas jugar com ahir, no, els pericos...)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fets diferencials (V): El Real Madrid

La veritable història d'un equip de futbol mediocre

(Us prometo que tenia aquesta nota ja mig embastada abans de saber que era a punt de sortir un llibre sobre aquest cas. És un tema que em revolta i del qual he parlat un munt de vegades amb amics meus culers i també amb coneguts madridistes des de fa una pila d’anys.)

Tothom amb una mica més de trenta anys deu recordar encara els èxits esportius dels nois i noies dels països de l’Est europeu quan l’Est europeu era, per dir-ho finament, el paradís socialista (quantes vegades ho vam sentir, els estudiants dels anys setanta!). El cas paradigmàtic era la República Democràtica Alemanya, que en tenir al costat l’altra Alemanya se sentia constantment empesa a superar-la fos com fos. I com que no podia imitar-la econòmicament, ho feia en altres àmbits. Com ara el de l’esport.

Als Jocs Olímpics de Seül, el 1988, els darrers en què va participar la República Democràtica Alemanya abans de dissoldre's, la delegació d'aquest país va obtenir 102 medalles, i va acabar segona a la classificació final només per darrere de la Unió Soviètica. Una història d'èxits esportius sense parió.

Després s'ha sabut que un total de 10.000 adults i menors de l’Alemanya soviètica van ser dopats, molts sense saber-ho, i d’ells, se sap que uns mil atletes considerats d’elit han quedat afectats per malalties greus causades pels tractaments antinaturals. Sobretot entre els que van ser tractats amb hormones hi ha casos esgarrifosos que han sofert canvis dramàtics al cos i tota mena de càncers. Un sistema pervers i programat de dopatge i corrupció de l’esport a gran escala. Els èxits venien d’allà. Per sort –i per a desgràcia dels afectats, que la majoria van ser només víctimes innocents d'una espiral aberrant–, la història va posant cada cosa al seu lloc.

Tanmateix, la història no ha posat al seu lloc altres fetes de les mateixes dictadures soviètiques ni d’altres dictadures de més a prop nostre.

Abans de l’afer Di Stefano, el Real Madrid era un equip de futbol molt irregular, mediocre. Havia guanyat només dues lligues espanyoles de futbol –feia gairebé vint anys que no en guanyava cap. Di Stefano era un jugador excepcional contractat pel Futbol Club Barcelona... i traspassat sisplau per força al Real Madrid l’any 1953, en una decisió que com tothom sap va ser resolta als despatxos del poder franquista.

L’afer Di Stefano els va arreglar la vida. El Madrid es va convertir en el millor equip de l’Estat, el millor d’Europa, un dels millors del món. Tot per un sol home? No. Les ajudes que va rebre el Madrid van ser també econòmiques, morals i patrimonials, i molt quantioses, molt valuoses. Ara, el fet cert és que Di Stefano va polaritzar els èxits, es va convertir en un referent, va ser un símbol d’una època i d’una manera de funcionar d’un país. «Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos!», es cridava uns anys abans a la famosa plaça d’Oriente davant el també famós milió d’incondicionals del general, quan les Nacions Unides s’havien girat d’esquena de l’Espanya dictatorial sorgida de la guerra incivil. L’Espanya de Franco no podia competir en altres terrenys, i va decidir provar sort en l’àmbit del circ. L’operació va sortir bé.

Deia que l’afer Di Stefano va arreglar la vida del Madrid, i parcialment la de l’Estat i la del prestigi (?) internacional creixent del règim de Franco. Tot comença pels volts de l'any 53, gairebé tot: la SEAT –acord amb Itàlia–, el Concordat amb el Vaticà, el restabliment de relacions amb els EUA i, per tant, amb l'ONU... I segons sembla cal comptar que allò ja és per sempre, perquè no hi ha ningú que estigui gaire disposat a remoure el passat –només passem comptes, individualment i col·lectiva, amb l'Església catòlica. Les foscúries del passat del Real Madrid van quedar enterrades, amb tantes coses, sota les catifes de la transició. N'hi ha que diuen que és millor que sigui així. No ho sé.

El fet cert, però, el que ningú no pot oblidar, si té memòria, és que tot el que ha fet el Madrid després, absolutament tot, no hauria estat possible sense els miracles dels anys 50 i 60. El Madrid seria un equip mediocre, més o menys bo segons les temporades, però no tindria cap Copa d’Europa. Ni les de llavors ni segurament les posteriors: perquè el Madrid continuaria sent com el Betis, per entendre’ns. Els seus èxits posteriors, ja en l’època democràtica –suposem que ens trobem en una època democràtica, tot i que un amic meu diu que això no és una democràcia, ja que al capdamunt no hi ha un representant del poble, sinó un rei... nomenat pel general Franco–, vénen tots del poder, dels diners, del prestigi arreplegat en aquelles èpoques fosques. Potser tindria algun dels trofeus internacionals secundaris: Fires, Recopa, UEFA. Seria com el Betis, ja ho dic, o com l’Atlético de Madrid. Cal no oblidar-ho.

Això no és enveja, és el que se’n diu memòria històrica. Cada cop que sento a parlar del Madrid com a millor equip del segle XX recordo allò de Hitler, que va fer les autopistes alemanyes. Doncs sí: les autopistes del Reich, els pantans de Franco, els coets de Stalin i els trofeus del Real Madrí. Que se’ls confitin.


(Fets diferencials I: Els nounats)
(Fets diferencials II: Els difunts)
(Fets diferencials III: Madrid i Barcelona)
(Fets diferencials IV: Guti)

(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

De qui és la samba del Barça?

[Ja fa dies que la conec, l’he sentida pel carrer, me l’han enviada en un fitxer mp3, la tinc entaforada al cervell i em sembla superbona: té una lletra hiperingènua i un ritme de samba d’allò més enganxadís. Però no sé de qui és! Algú m’ho podria dir? Exigeixo poder aclamar els/les autor(e)s! Us copio aquí sota la lletra, perquè no he trobat enlloc que hi sigui.]

Som-hi!

Rijkaard, Víctor, Puyol,
Gio, Márquez, Xavi, Gabri,
Motta, Van Bommel, Messi,
Giuly, Ronaldinhooooo!

És el rei del malabarisme,
el joc bonic i el companyerisme,
juga de meravella,
sobre la gespa és una estrella.
És un crac mediàtic
i que cau simpatic,
és trempat, una joia,
una figura que ja fa història.

I cantem aquesta cançó
al ritme d’un Barça campió!

Visca el Barça!,
sempre el Barça,
és el campió,
crida l’afició.
Anys de joia,
anys de glòria,
amb el compromís,
l’esport fa país.

Perquè dolça és la seva tasca,
el gran Eto’o d’això mai se’n cansa,
Messi per al Barcelona
serà la joia de la corona.
Deco és un incansable
i en el camp marca la pauta.
Puyol és la gran muralla,
bon capità i el que mai no falla.

I cantem aquesta cançó
al ritme d’un Barça campió!

Visca el Barça!,
sempre el Barça,
és el campió,
crida l’afició.
Anys de joia,
anys de glòria,
amb el compromís,
l’esport fa país.

Deco, Edmilson, Oleguer,
Belleti, Larsson, Iniesta,
Silvinyo, Jorquera, Ezquerro,
Rodri, Maxi, Eto’ooooooo.

Amb el Márquez i l’Edmilson,
amb el Víctor i Oleguer,
amb el savi joc d’en Xavi
campions tornarem a ser.
De la mà d’aquest gran tècnic
que és en Rijkaard,
un home esplèndid,
tolerant i generós,
que fa pinya amb els jugadors.

I cantem aquesta cançó
al ritme d’un Barça campió!

Visca el Barça!,
sempre el Barça,
és el campió,
crida l’afició.
Anys de joia,
anys de glòria,
amb el compromís,
l’esport fa país.

Visca el Barça!,
sempre el Barça,
és el campió,
crida l’afició.
Anys de joia,
anys de glòria,
amb el compromís,
l’esport fa país.


Algú sap, doncs, de qui és aquesta samba del Barça?


[Exactament a les 12:58 del mateix dilluns 29 rebo la resposta d'un usuari del Racó Català que es diu CAT_Free: "La cançó es titula Barça campió i és del grup The Tropicals."


Visca The Tropicals, doncs!, visca CAT-Free, Visca el Racó Català i el meu amic Baccus, visca internet i visca el Barça i visca Catalunya i visca tot plegat!!]


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Som gent treballadora

Ja sé que és un tòpic, però amb una anècdota es pot demostrar que el tòpic és veritat, almenys al meu voltant. Dijous, l'endemà de la final de la Champions a París, vaig tenir un dels dies més atrafegats d'aquesta nova etapa professional que vaig encetar ara fa uns quatre anys i mig. Gairebé dos centenars de correus electrònics –només un feia referència exclusiva al Barça, els altres eren de qüestions de feina, encara que molts acabaven amb un "visca el Barça!" i al·lusions similars–, trucades, comandes... Només en un cas vaig trobar-me que encara era al llit a les 9 del matí una persona a qui havia de consultar una cosa. Fins i tot els polítics eren a primera hora al saló de sessions del Parlament –i jo que me'ls escoltava. Perquè jo mateix, que no vaig dormir gens –sí que em vaig estirar al llit, però sense poder agafar el son–, a quarts de nou era al despatx com cada dia. (Sé que quarts de nou del matí és una hora burgesa, però quan fas una mitjana de 45-50 hores a la setmana crec que has de mirar almenys que els horaris laborals que depenen de tu s'adaptin al màxim a les necessitats familiars.) En fi, el cas és que vaig poder comprovar que tret d'una sola excepció entre centenars de contactes, dijous no sols es va treballar a Catalunya com cada dia, sinó que jo diria que més i tot, ja que com diu o deia l'Arguiñano –ma mare sempre m'ho explicava–, amb alegria es treballa més bé.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

On era Rijkaard?

Escric quan encara no he llegit diaris i no sé quina explicació hi ha, que segur que n'han donat alguna. On era Frank Rijkaard ahir quan va acabar el Barça - Arsenal? Va desaparèixer per la seva proverbial modèstia? En qualsevol cas, té mèrit. No és fàcil que una persona a qui un dia li toca estar encimbellada al capdamunt de la piràmide, decideixi que s'està més bé en un altre lloc, soletes, mirant-ho per la tele o sopant tranquil.

I també em va cridar l'atenció que els comentaristes de la tele no diguessin res sobre el cas. O almenys jo no els vaig sentir. No van trobar a faltar el principal artífex de l'èxit? Potser en van parlar i enmig del brogit no ho vaig sentir.

(Per cert, Frank, encara no tens el web en català. Ànims.)

(Afegit de les 16:30 h: encara no he vist els diaris –tinc un dia d'upa– però em comunica un lector que qui va desaparèixer realment del tot va ser Messi. No va dignar-se ni a felicitar els seus companys, es veu. O sigui, segons em diu el comunicant la criatura estava emprenyada perquè l'entrenador havia considerat prematur fer-lo jugar després de tantes setmanes sense fer-ho. Aquest noi, si no madura, malament. Una cosa és tenir moltes ganes de jugar i una altra no ser capaç de respectar les decisions de Rijkaard, campió d'Europa, i fer el ploricó perquè ha pres una decisió que segurament hauria pres qualsevol altre entrenador. Sort que va guanyar el Barça, doncs, també per aquesta anècdota; si no, ara potser tindríem un marrec queixant-se públicament que per què no havien comptat amb ell, etc. Lionel, madura, noi. [I ja que hi som, a veure quan poses tu també el web en català.])

El cor com una llentilla

Ja sé que no m'hi hauria de capficar, ja sé que el futbol és una cosa molt secundària en la vida, ja sé que és absurd estar pendents d'onze homes en calça curta, ja sé que en aquest esport hi juga un percentatge molt alt l'atzar, tot això ja ho sé... però no puc evitar tenir avui el cor com una llentia, i pensar-me que és o tot o res. Sé que aquesta nit no podré dormir passi el que passi: si guanyem, per l'emoció; si perdem, per la frustració. Encara que prendré dues til·les, no em serviran de res.

El futbol és la prova que els instints més primaris poden dominar la raó. Saber-ho ja és un què.

Coses d’aquests dies

1. Em sap greu que fos aquella emissora de Madrid que ara no recordo com es diu la que destapés l’escàndol de les enquestes de l’EGM. Tothom sap que aquestes enquestes es fan molt malament. Només d’aquesta manera es pot explicar que no resisteixin l’acarament amb altres dades més contrastables, com són les de l’OJD en el cas dels mitjans escrits: per això els anunciants de premsa escrita fan cas de l’OJD i no de l’EGM. En el cas dels audiovisuals, els anunciants no tenen cap més remei que refiar-se de l’EGM, però és perquè no hi ha alternativa. O sigui, les enquestes de l’EGM, com diu aquella emissora, es fan molt mal fetes i ja va bé que de tant en tant ho denunciï algú. És clar que estan mal fetes per a tothom, vull dir que hi ha errors i nyaps clamorosos però en principi afecten tothom igual, o sigui que al final, com la majoria de les enquestes, no et donen dades fiables, però sí que et marquen tendències, que és del que es tracta. I és clar que qui ho ha denunciat té la credibilitat que té, vull dir cap, i el que aconsegueix és que la gent normal se’ls miri encara amb més ulls de malfiança: té dallonses que siguin ells els qui denunciïn manipulacions...

2. Vaig anar dissabte a la Farinera del Clot per assistir a la presentació del llibre d’Èric Bertran, Èric i l’Exèrcit del Fènix. Ja està tot dit sobre aquest cas. Només afegeixo tres apunts: un, Víctor Alexandre, que ha fet de padrí del noi en el seu debut literari, va dir que tot plegat, tot aquell horror de flaire dictatorial comès per l'Estat contra un menor, es podria haver resolt en qualsevol moment amb una petició de perdó per “l’error comès”. Si no es va demanar perdó –ni l’empresa denunciant, ni el poder judicial que decideix intervenir, ni la Guàrdia Civil, ni el Ministeri de l’Interior del qual depèn la Brigada Antiterrorista, ni els interrogadors de la Policia, ni els psicòlegs que van intentar “desprogramar-lo”, ni ningú, és perquè tota aquesta gent va fer exactament allò que volien fer, convertir aquell nano valent –em va impressionar la maduresa del noi... espero que aguanti la pressió– en un cas exemplar del que pot passar a qualsevol persona d’aquest país si decideix exigir els seus drets en veu alta. Van dir: cal tallar el mal des del començament. I ho van fer. I els és igual les seqüeles que puguin provocar al noi, a la seva família... i a tants joves que a partir d’ara s’ho miraran tot una mica més de lluny. Perquè el segon punt que volia esmentar, que em va impressionar, és el fet que l’Èric ha hagut de canviar d’institut, perquè en el seu li van fer vores i el van deixar de racó. No en sé detalls: és possible que en part sigui una reacció adolescent i d’alguna manera disculpable, o almenys comprensible, davant uns fets que els superen i un company que de cop s’ha convertit en protagonista mediàtic. Però sembla que en aquest cas també hi va haver professors que en comptes de donar-li tot el suport i la comprensió que mereixia el noi, es van apuntar a la tesi que “alguna cosa més deu haver fet, perquè li passi tot això”. Tercer apunt: la Generalitat, el famós tripartit d'esquerres i catalanista, no ha ajudat el noi ni la seva família, que van demanar ajut al president i al conseller primer, entre d'altres: no els han fet cap cas.

3. L’any passat alguns diaris de Madrid anaven comptant els punts que “els àrbitres” regalaven al Barça. Ningú més arreu del món va parlar d'això, només ho va fer gent de Madrid, que sempre diuen tot cofois que si el seu senyoriu i que a ells no els preocupa gens el Barça, i que només la gent amb complexos com els del Barça estan tot el dia pensant en el Madrid. L’any passat va ser un any en què la premsa mundial es va rendir a la qualitat de l’equip de Rijkaard (que encara no té el web en català). I aquest any, demano, comptabilitzaran també els punts que els àrbitres regalen al Madrid –altra cosa és que el Madrid els aprofiti, com va passar dissabte a València: en justícia, el València havia d’haver guanyat 1 a 0– i els que de mica en mica van aconseguint treure al Barça, a base d’expulsions injustes, penals a favor no assenyalats, suposats penals en contra sempre assenyalats, agressions en contra no castigades, etc.? Resposta: no, no els comptabilitzaran. Continuaran comptant només els punts que els àrbitres “regalen” al Barça. perquè ells són uns cavallers i uns senyors que no estan gens obsedits amb el que passa a “provincias”.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Racisme, insults, mala educació, tot plegat?

Feia dies que volia escriure això i no gosava fer-ho, no n'estava segur. Avui al diari he trobat que Marçal Sintes diu exactament el que jo pensava dir. O sigui que us ho copio, que si ho digués de la meva manera encara m'acusaria algú de plagi, perquè és exactament això el que jo diria:

«Els insults a Eto'o
Confesso que fins ara no he sabut què dir sobre el cas dels insults a Eto'o. I la veritat és que transcorreguts els dies tampoc ara no ho acabo de tenir clar. El meu primer impuls va ser escriure que cal endurir les normes –i els càstigs, per tant– respecte del que crida el públic dins d'un estadi de futbol. Això ens abocaria probablement a haver de classificar i taxar el que és permissible, el que ho és aproximadament i el que no ho és gens. O sigui, determinar quina situació és més greu: si quan el públic brama sobre el color de la pell o sobre l'opció sexual, sobre la mare del jugador o sobre un determinat tret físic, etcètera. A banda d'establir, esclar, si els que insulten són molts, pocs, una minoria, una majoria... Igualment, no estic gens convençut que tots, completament tots, els que es desfoguen xisclant un o altre insult puguin ser etiquetats directament i mecànica com a racistes, homòfobs o el que correspongui... En l'altre platet de la balança, permetre sense més que en els camps es cridin tota mena de barbaritats contra les persones i els col·lectius sembla inacceptable. No sembla de cap manera un pas en la bona direcció. Però també entenc que l'individu contemporani necessita espais d'expressió irracional, de brutalitat verbal, de fanatisme... És més, fins accepto que pot tenir efectes salutífers en la mesura que actua com a vàlvula d'escapament. Això és, en la mesura que l'esbravada dintre dels estadis potser ens pot estalviar neurosis i conflictes a fora... En fi, ja ho veuen, no ho tinc tan clar com aparentment ho tenen alguns dels que parlen i escriuen...»

(Afegit del 6 de març: No m'estranyaria gens que l'afer Eto'o hagi influït en el fet que Crash s'hagi endut l'Oscar d'enguany a la millor pel·lícula del 2005. Em faria feliç que fos així, que el món del futbol contribuís a estendre una mentalitat més humana al nostre planeta. Per bé que em sembli que el cas Eto'o s'ha magnificat més del compte, em semblaria positiu que esdevingués un símbol de la lluita contra el racisme al món. Tant de bo.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Un fet lamentable

Hi ha hagut gairebé unanimitat. L’episodi protagonitzat pel president del F.C. Barcelona fa uns dies a l’aeroport del Prat, quasi tothom l’ha qualificat de lamentable. Joan Laporta va perdre la paciència pels constants xiulets que feia l’aparell detectametalls i, tot emprenyat, va començar a desprendre’s del que portava al damunt, fins i tot els pantalons, sense que li demanessin explícitament que arribés en aquests extrems. I hi ha hagut escàndol. Ningú no ha dit si li van donar més opcions, ningú no ens ha explicat què més podia fer, ningú no ens ha confirmat si és normal que a una persona coneguda li facin tan difícil el fet de travessar un control de l’aeroport. El senyor Florentino Pérez també passa aquests controls? I si xiula el control dues vegades? I tres? I quatre? En quin moment cal conduir una persona en una cambra d’escorcoll per aclarir el que calgui amb discreció i sense necessitat que l’interessat perdi la paciència? No hi ha ningú que critiqui l’actuació desproporcionada dels policies i dels seus aparells, que van fallar? O és que gràcies al control i la fiabilitat de les màquines es va descobrir finalment que el senyor Laporta duia algun objecte prohibit? Llavors, quin sentit té tot aquest enrenou? No hem convertit una anècdota en categoria? Hauria estat millor que el senyor Laporta, discretament, passés un bitlletet als senyors guàrdies responsables de la màquina o que demanés indignat pel director de l’aeroport fent saber a tothom qui era ell? El fet que es comportés com podíem haver-ho fet qualsevol de nosaltres en un mal moment és molt deplorable? Un senyor important i representatiu no pot ser mai un senyor normal i corrent?

Bé, posem que sí, que el senyor Laporta, en un moment d’ofuscació, es va comportar malament. Havia d’haver tingut més paciència i esperar-se que els policies del control li donessin altres opcions, com la que li van donar després, que el van acompanyar en una cabina perquè es tornés a vestir. El senyor Laporta ja ha demanat disculpes per la seva actuació. Els catalans sempre demanem disculpes, no caldria sinó.

Però el que a mi no m’ha agradat, sobretot, de tot aquest afer, és que ningú hagi dit res del periodista que va destapar-lo. A tothom li sembla normal que un episodi aïllat durant el qual el seu protagonista es trobava subjectivament en una situació no pública –com un rei que pren el sol conill al mig del mar, per exemple– sigui donat a conèixer per un periodista que casualment passava per allà? El senyor Laporta va fer mal a ningú? Es va aprofitar del fet de ser president del Barça? El comportament del periodista que va explicar l’assumpte no és com el d’un paparazzo que va a caçar una víctima despistada? Aquí tothom està d’acord amb la feina dels paparazzi? Un personatge públic ho és les 24 hores del dia? No pot tenir vida privada, gens ni mica?

En resum, el senyor Laporta es va comportar malament perquè no va tenir paciència, però em sembla infinitament més condemnable l’actitud cínica del periodista que, sense donar-se a conèixer, va aprofitar-se de la seva doble condició de passatger anònim i de paparazzo per denunciar unilateralment el que ell va veure, sense concedir ni un gram de comprensió per al comportament de Laporta. I la seva versió és la que ha triomfat a l’opinió pública. Ningú no ha posat en qüestió el capteniment del periodista. Les comprovacions que han fet els mitjans de comunicació han consistit a parlar amb la guàrdia civil per preguntar-los si l’episodi era cert. Fantàstic. Segur que anem pel bon camí.

Ja ho sabeu, dirigents socials i gent important en general: abans de fer un viatge, aviseu les autoritats, digueu que sou en Pere Berenguera, na Maria de la Trinxeria o en Pau Nicolau i que us fiquin a les sales dels VIP i us donin el tractament adequat, i així no tindreu problemes a l’hora de passar els controls ni hi haurà periodistes camuflats disposats a escandalitzar-se del fet que un president del F.C.Barcelona pugui tenir tan poca paciència com qualsevol altra persona en un mal moment.

Avui és 18 de juliol i continuen guanyant.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)