Suposo que hauria de parlar una mica de política, de les eleccions espanyoles. I no m’hi veig gaire amb cor. Encara menys aquests dies, amb vaga d’autobusos contra els usuaris, amb el metro que no funciona –hauríeu d’haver vist dimarts el carrer Gran de Gràcia amb les voreres atapeïdes de gent que anava i tornava–, amb els trens de Rodalies que ja són el pa nostre que ens falta cada dia, amb la Gran Via tallada pels mateixos autobusers. Ahir no funcionava ni el funicular de Montjuïc, m’a que té collons (sentit a Gandia).
El que veig és gent desanimada, sense ganes de res, amb la idea clara de no anar a votar –o de votar, alguns més conscients, Escons insubmisos. Gent descoratjada perquè veu més que mai que aquestes no són les nostres eleccions, que són eleccions de Madrid, que no ens hi juguem res: només quatre anys d’enganys per part d’uns, o quatre anys de crits i mala cara per part dels altres. I tant per tant... tant ens fa, la veritat. Suposo que a Catalunya hi haurà una abstenció rècord. O no, perquè ja no saps mai què faràs, potser a última hora diràs: val més que no guanyin aquells, que si ara estem malament, amb ells podem anar a la guerra. O altres potser descobriran Ei i decidiran, per una vegada, que val la pena el vot de càstig realment efectiu, el que no es pot tornar contra els votants de cap manera, perquè es convertirà en un retret permanent i mut. Com si poguéssim fer saber als polítics que ens abstenim no un dia cada quatre anys, sinó cada dia de cada any. Un escó buit, sisplau, ni que sigui només per comprovar la cara que els queda a aquesta gent i el munt de gestions que es posaran a fer tots plegats per intentar anul·lar aquesta cosa estranya i sense precedents: que hi hagi un escó buit no per absentisme –que això ja passa cada dia–, sinó estructuralment. I els calés, a una oenagé.
La paraula que defineix més bé aquests dies, pel que fa a l’àmbit social, és aquesta: impotència.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escons insubmisos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escons insubmisos. Mostrar tots els missatges
dijous, 6 de març del 2008
diumenge, 27 de maig del 2007
Segon diari de campanya (VIII): Els resultats
Vots (resultats provisionals) per a Ei-ADD, a un quart de dotze de la nit del dia 27 (entre parèntesis, els resultats de les eleccions anteriors del novembre del 2006 en el municipi corresponent):
- Barcelona 2.275 (2.074 [a les municipals anteriors del 2003, l'estrena d'Ei, van ser 731 vots])
- Tarragona 165 (81)
- Badalona 341 (138)
- L’Hospitalet de Llobregat 218 (135)
- Santa Coloma de Gramenet 84 (45)
- Sabadell 196 (210 [aquí és on em presentava jo i és l'únic lloc on perdem vots, o sigui que estem ben lluïts])
Total, 3.277 (2.683)
Això va una mica massa a poc a poc, no? Haurem d'obrir un període de reflexió...
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
Segon diari de campanya (VI): L’espot
Segon diari de campanya (VII): Què demanen els Escons insubmisos
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
- Barcelona 2.275 (2.074 [a les municipals anteriors del 2003, l'estrena d'Ei, van ser 731 vots])
- Tarragona 165 (81)
- Badalona 341 (138)
- L’Hospitalet de Llobregat 218 (135)
- Santa Coloma de Gramenet 84 (45)
- Sabadell 196 (210 [aquí és on em presentava jo i és l'únic lloc on perdem vots, o sigui que estem ben lluïts])
Total, 3.277 (2.683)
Això va una mica massa a poc a poc, no? Haurem d'obrir un període de reflexió...
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
Segon diari de campanya (VI): L’espot
Segon diari de campanya (VII): Què demanen els Escons insubmisos
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 26 de maig del 2007
Segon diari de campanya (VII): Què demanen els Escons insubmisos
Podríem demanar que el món sigui millor, que la gent es comporti correctament, que els polítics no diguin tantes mentides, que no hi hagi tanta corrupció, que no hi hagi pobresa, ni fam, ni guerres, que els immigrants migrin només si en tenen ganes però no per necessitat, que no hi hagi pecat original, que els duros valguin quatre pessetes i que els catalans, com deia Francesc Pujols, puguem anar pel món tenint-to tot pagat.
I tot això ho demanem, i si voleu més coses, però a l’hora de fer un programa electoral, a l’hora de concretar, a l’hora de donar resposta a la pregunta: «per a què serveixen els escons buits?», vam mirar de ser pragmàtics i de formular unes quantes idees que ens semblaven òbvies, que podia compartir moltíssima gent i que, sobretot, era relativament fàcil portar-les a la pràctica mitjançant unes quantes lleis específiques. Si, sent òbvies com són, no es porten a la pràctica és perquè als partits polítics «grans» no els interessa, ja que perdrien el seu poder fins ara omnímode en aquesta democràcia nostra. Tenim una democràcia fràgil, precària, una partitocràcia gairebé dictatorial –els tres poders acumulats en les mateixes mans–, i un mal dia, si no s’hi posen els remeis que calen, podem caure en mans d’un il·luminat tipus Hitler –que va pujar al poder perquè va guanyar unes eleccions aprofitant-se d’un règim corrupte, convé no oblidar-ho– i tot plegat se’n pot anar a fer punyetes.
És per això que reclamem:
- que s’estableixi un sistema per representar els ciutadans no representats (o sigui, una cosa com Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, però institucional: que hi hagi la possibilitat d’un vot de protesta previst que comporti deixar els escons buits i sense cobrar, que faci que la gent descontenta no deixi de votar, perquè mentre aquesta alternativa sigui només una iniciativa no institucional –una iniciativa «privada», encara que no ens agradi la paraula– molta gent no s’ho creurà, pensarà que Ei-ADD és sols “un partit més, com els altres” –això els que coneguin aquesta alternativa, que és una altra història– i l’abstenció continuarà creixent);
- que els ciutadans puguin intervenir d’alguna manera en la tria dels candidats dins de cada llista electoral (llistes obertes o sistemes similars);
- que s’estableixi un mínim del 50 per cent del suport del cens electoral per tenir majoria absoluta (actualment es pot arribar a tenir majoria absoluta amb un 30 per cent del suport, o menys i tot, si vota poca gent);
- que si algú s’ha presentat per a alcalde o president i plega a mitja legislatura, no pugui triar el seu successor com si allò fos una monarquia, sinó que els candidats a successor passin per les urnes abans de prendre possessió del càrrec;
- que hi hagi obligació de fer un referèndum cada cop que es prengui una decisió sobre drets fonamentals no inclosa en el programa electoral del partit que ha guanyat les eleccions, i que la gent del carrer tingui el dret de convocar un referèndum sobre aquests mateixos temes presentant un nombre mínim de signatures;
- que no es puguin dedicar diners públics a fer publicitat institucional (per exemple, cartells, fullets, llibres, anuncis dedicats a promocionar una persona o un govern);
- i que hi hagi un control estricte de tots els ingressos que reben els partits polítics.
Són peticions raonables, no? Tret de la primera, les altres tothom les veu claríssimes, també els polítics professionals ho diuen de tant en tant –o critiquen els altres quan fan una cosa d’aquestes–, però després, quan manen, no toquen ni una coma, perquè ja els va bé com estan les coses. I la primera petició..., bé, cal reconèixer que és molt difícil d’aconseguir perquè em sembla que no hi ha precedents al món democràtic, i suposo que és una exigència a la qual tal volta es podria renunciar en el cas que totes les altres s’obtinguessin. Però mentrestant cal formular-la, perquè no hi ha dret que recaigui sobre una iniciativa social dels ciutadans la tasca feixuga de demanar coses tan òbvies com són totes les que es demanen.
I mentre això no succeeixi, mentre no s’avanci en la resolució d’aquestes propostes, Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents es presentarà a les eleccions amb l’objectiu d’anar-ho recordant. Ei-ADD no vol protagonismes: només vol que hi hagi lleis que posin fre a una situació anòmala que gairebé tothom reconeix i que posen en perill la democràcia; i després, és clar, que es compleixin aquestes lleis.
I a la gent que diu que si el parlament i els ajuntaments s’omplen d’escons buits, qui farà la feina de cada dia, li dic: no us amoïneu, perquè el parlament i els ajuntaments grans poden funcionar exactament igual que ara només amb cinc diputats o regidors, un per cada partit dels que ara hi estan representats. Els altres diputats i regidors, de fet, no hi solen ser mai, només apareixen a l'hora de les votacions, i llavors el seu portaveu els indica amb un dit, dos o tres què és el que han de votar. O sigui, encara que hi hagués majoria absoluta d’Ei-ADD les coses podrien continuar funcionant com fins ara, no posaríem pas en perill la governabilitat del país ni de cap ciutat. I hi hauria una diferència: els cinc senyors o senyores dels cinc partits veurien cada dia al seu voltant un munt de seients buits que no serien, com fins ara, els dels seus companys i companyes de partit, sinó els escons dels ciutadans emprenyats, que els retraurien contínuament amb el silenci i l’absència que la seva manera habitual de comportar-se i de dirigir el país o la ciutat és vergonyosa.
Reflexionem-hi. Avui toca.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il•legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
Segon diari de campanya (VI): L’espot
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I tot això ho demanem, i si voleu més coses, però a l’hora de fer un programa electoral, a l’hora de concretar, a l’hora de donar resposta a la pregunta: «per a què serveixen els escons buits?», vam mirar de ser pragmàtics i de formular unes quantes idees que ens semblaven òbvies, que podia compartir moltíssima gent i que, sobretot, era relativament fàcil portar-les a la pràctica mitjançant unes quantes lleis específiques. Si, sent òbvies com són, no es porten a la pràctica és perquè als partits polítics «grans» no els interessa, ja que perdrien el seu poder fins ara omnímode en aquesta democràcia nostra. Tenim una democràcia fràgil, precària, una partitocràcia gairebé dictatorial –els tres poders acumulats en les mateixes mans–, i un mal dia, si no s’hi posen els remeis que calen, podem caure en mans d’un il·luminat tipus Hitler –que va pujar al poder perquè va guanyar unes eleccions aprofitant-se d’un règim corrupte, convé no oblidar-ho– i tot plegat se’n pot anar a fer punyetes.
És per això que reclamem:
- que s’estableixi un sistema per representar els ciutadans no representats (o sigui, una cosa com Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, però institucional: que hi hagi la possibilitat d’un vot de protesta previst que comporti deixar els escons buits i sense cobrar, que faci que la gent descontenta no deixi de votar, perquè mentre aquesta alternativa sigui només una iniciativa no institucional –una iniciativa «privada», encara que no ens agradi la paraula– molta gent no s’ho creurà, pensarà que Ei-ADD és sols “un partit més, com els altres” –això els que coneguin aquesta alternativa, que és una altra història– i l’abstenció continuarà creixent);
- que els ciutadans puguin intervenir d’alguna manera en la tria dels candidats dins de cada llista electoral (llistes obertes o sistemes similars);
- que s’estableixi un mínim del 50 per cent del suport del cens electoral per tenir majoria absoluta (actualment es pot arribar a tenir majoria absoluta amb un 30 per cent del suport, o menys i tot, si vota poca gent);
- que si algú s’ha presentat per a alcalde o president i plega a mitja legislatura, no pugui triar el seu successor com si allò fos una monarquia, sinó que els candidats a successor passin per les urnes abans de prendre possessió del càrrec;
- que hi hagi obligació de fer un referèndum cada cop que es prengui una decisió sobre drets fonamentals no inclosa en el programa electoral del partit que ha guanyat les eleccions, i que la gent del carrer tingui el dret de convocar un referèndum sobre aquests mateixos temes presentant un nombre mínim de signatures;
- que no es puguin dedicar diners públics a fer publicitat institucional (per exemple, cartells, fullets, llibres, anuncis dedicats a promocionar una persona o un govern);
- i que hi hagi un control estricte de tots els ingressos que reben els partits polítics.
Són peticions raonables, no? Tret de la primera, les altres tothom les veu claríssimes, també els polítics professionals ho diuen de tant en tant –o critiquen els altres quan fan una cosa d’aquestes–, però després, quan manen, no toquen ni una coma, perquè ja els va bé com estan les coses. I la primera petició..., bé, cal reconèixer que és molt difícil d’aconseguir perquè em sembla que no hi ha precedents al món democràtic, i suposo que és una exigència a la qual tal volta es podria renunciar en el cas que totes les altres s’obtinguessin. Però mentrestant cal formular-la, perquè no hi ha dret que recaigui sobre una iniciativa social dels ciutadans la tasca feixuga de demanar coses tan òbvies com són totes les que es demanen.
I mentre això no succeeixi, mentre no s’avanci en la resolució d’aquestes propostes, Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents es presentarà a les eleccions amb l’objectiu d’anar-ho recordant. Ei-ADD no vol protagonismes: només vol que hi hagi lleis que posin fre a una situació anòmala que gairebé tothom reconeix i que posen en perill la democràcia; i després, és clar, que es compleixin aquestes lleis.
I a la gent que diu que si el parlament i els ajuntaments s’omplen d’escons buits, qui farà la feina de cada dia, li dic: no us amoïneu, perquè el parlament i els ajuntaments grans poden funcionar exactament igual que ara només amb cinc diputats o regidors, un per cada partit dels que ara hi estan representats. Els altres diputats i regidors, de fet, no hi solen ser mai, només apareixen a l'hora de les votacions, i llavors el seu portaveu els indica amb un dit, dos o tres què és el que han de votar. O sigui, encara que hi hagués majoria absoluta d’Ei-ADD les coses podrien continuar funcionant com fins ara, no posaríem pas en perill la governabilitat del país ni de cap ciutat. I hi hauria una diferència: els cinc senyors o senyores dels cinc partits veurien cada dia al seu voltant un munt de seients buits que no serien, com fins ara, els dels seus companys i companyes de partit, sinó els escons dels ciutadans emprenyats, que els retraurien contínuament amb el silenci i l’absència que la seva manera habitual de comportar-se i de dirigir el país o la ciutat és vergonyosa.
Reflexionem-hi. Avui toca.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il•legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
Segon diari de campanya (VI): L’espot
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 24 de maig del 2007
Segon diari de campanya (VI): L’espot
Com es fa, si no tens mitjans, un espot publicitari d’un partit polític?
Quedes amb uns quants simpatitzants, amics, coneguts, saludats, el que sigui, que entenguin la idea d’Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents. O sia, que siguin demòcrates descontents que fins ara segurament no votaven. És fàcil, perquè n’hi ha molts. Quedes també amb l’Ireneu i l’Àlex, que a més d’entendre la cosa, poden aconseguir una càmera i tenen un mínim d’experiència a l’hora de filmar, fer guions, muntar pel·lícules i tot això.
El dia que has quedat veus que ha vingut la Mar, el Jaume, el Sebastià, la Montse, el Víctor i el Leo per fer d’actors. Podria haver vingut més gent però tampoc no calia. No som un partit de masses ni ens interessen els líders ni els personalismes ni fer forrolla davant de la càmera. De fet, no som un partit o no tenim ganes de ser-ho: ens hi han obligat. Fins i tot, no som... Som una idea. Ens interessa el missatge. I prou.
Bé, tenim sis actors. Però en aquest cas no han de fer d’actors, sinó que simplement han de fer d’ells mateixos i explicar el que creuen més important del missatge d’Ei-ADD. Per això decidim que la Mar serà la protagonista perquè és la que fa més bé d’ella mateixa. També decidim tots plegats, amb l’ajuda i orientació paternal i/o fraternal de l’Ireneu, que és el que en sap però que tanmateix és bona persona, que hem de centrar-nos en un tema i parlar sobretot de l’abstenció. L’abstenció és un punt preocupant per als polítics professionals, però ells només hi pensen un dia cada quatre anys, l’endemà de les eleccions: la resta dels dies, que són 365 x 4 = 1.460, sembla que facin tots els possibles perquè l’abstenció creixi.
Comences a filmar. N’hi ha que ho fan més bé, n’hi ha que ho fan més malament. Fem unes rialles. Descansem. Respirem fondo. Ho repetim? Sí, va, repetim-ho. Una altra vegada? Sí, vinga. I al final, ho donem per bo. L’Ireneu i l’Àlex fan el muntatge. I al cap d’un dia, ja tens l’espot per enviar-lo als mitjans de comunicació i per penjar-lo a YouTube.
I aquí el teniu.
Oi que sembla que no sigui difícil?
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Quedes amb uns quants simpatitzants, amics, coneguts, saludats, el que sigui, que entenguin la idea d’Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents. O sia, que siguin demòcrates descontents que fins ara segurament no votaven. És fàcil, perquè n’hi ha molts. Quedes també amb l’Ireneu i l’Àlex, que a més d’entendre la cosa, poden aconseguir una càmera i tenen un mínim d’experiència a l’hora de filmar, fer guions, muntar pel·lícules i tot això.
El dia que has quedat veus que ha vingut la Mar, el Jaume, el Sebastià, la Montse, el Víctor i el Leo per fer d’actors. Podria haver vingut més gent però tampoc no calia. No som un partit de masses ni ens interessen els líders ni els personalismes ni fer forrolla davant de la càmera. De fet, no som un partit o no tenim ganes de ser-ho: ens hi han obligat. Fins i tot, no som... Som una idea. Ens interessa el missatge. I prou.
Bé, tenim sis actors. Però en aquest cas no han de fer d’actors, sinó que simplement han de fer d’ells mateixos i explicar el que creuen més important del missatge d’Ei-ADD. Per això decidim que la Mar serà la protagonista perquè és la que fa més bé d’ella mateixa. També decidim tots plegats, amb l’ajuda i orientació paternal i/o fraternal de l’Ireneu, que és el que en sap però que tanmateix és bona persona, que hem de centrar-nos en un tema i parlar sobretot de l’abstenció. L’abstenció és un punt preocupant per als polítics professionals, però ells només hi pensen un dia cada quatre anys, l’endemà de les eleccions: la resta dels dies, que són 365 x 4 = 1.460, sembla que facin tots els possibles perquè l’abstenció creixi.
Comences a filmar. N’hi ha que ho fan més bé, n’hi ha que ho fan més malament. Fem unes rialles. Descansem. Respirem fondo. Ho repetim? Sí, va, repetim-ho. Una altra vegada? Sí, vinga. I al final, ho donem per bo. L’Ireneu i l’Àlex fan el muntatge. I al cap d’un dia, ja tens l’espot per enviar-lo als mitjans de comunicació i per penjar-lo a YouTube.
I aquí el teniu.
Oi que sembla que no sigui difícil?
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 22 de maig del 2007
Segon diari de campanya (V): «Confiança»
Hi ha un partit que la seva propaganda per a aquestes eleccions és: «Confiança.» I també: «Confianza.» (Es veu que ho van escriure en català i llavors van pensar en el seu electorat i van dir: «Ui, que no ho entendran.» I llavors ho van escriure en bífid.)
«Confian...»
Ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, HA!!!
Perdoneu-me.
És clar que als familiars enganyats de les víctimes de l’11-M –que en qualsevol cas es van morir quan ells manaven, per la seva negligència «antiterrorista»– i als centenars de milers de morts de la guerra que ells van beneir que comencés a l’Iraq també com una qüestió de «confiança» (havíem de fer confiança a determinats dirigents polítics), a tots aquests tot plegat no els deu fer gaire gràcia. O sigui, i ara seriosament, pel que fa a aquest partit, n’hi ha per plorar.
(L'última d'aquesta gent: el seu ex(?)cap diu avui mateix que qui no els voti votarà ETA. I aquest home va ser president de l'Estat espanyol durant vuit anys! Són gent malalta, de debò.)
O sigui que, com deia, pel que pertoca a aquests val més que plorem. I el tip de riure que ens hem fet ací dalt el traslladem i l’apliquem als altres partits «grans», que d’una manera o d’una altra també demanen als electors que es refiïn d’ells: «Nou alcalde, noves idees.» Ha, ha, ha. «Amb el canvi, tu hi guanyes.» Ha, ha, ha. «Treballo per a tu.» Ha, ha, ha. Els partits grans d’aquest país nostre són grups tancats i sectaris de gent amb tarannà franquista, prepotents, que només dialoguen amb els altres si els hi obliga l’aritmètica parlamentària. Però si no, quan tenen majoria absoluta o quan pacten amb altres per assegurar-se aquesta majoria absoluta, es comporten com si fossin uns «caudillos» revifats. I aquesta manera de fer la comparteixen tots, exactament igual. Potser no és culpa seva: els van ensenyar de menuts que governar es fa així. El problema és que ells ho ensenyen a les noves generacions, i ara ja hi ha en tots aquests partits gent molt jove, que no havien nascut quan el Franco ja era al calaix, que es continuen captenint de la mateixa manera.
I dels pallassos no en diem res, ni dels altres xenòfobs i resta de hitlerians, perquè fan pena i n’hi ha per plorar, com amb els de més amunt. Però no estenem la riallada als tots els partits petits perquè n’hi ha que ens mereixen tot el respecte, tant els independents que miren d’arreglar els problemes de les seves ciutats i pobles al marge dels partits grans com els que encara no han aconseguit representació i tant de bo tinguessin l’oportunitat de demostrar que no són com els altres.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
«Confian...»
Ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, HA!!!
Perdoneu-me.
És clar que als familiars enganyats de les víctimes de l’11-M –que en qualsevol cas es van morir quan ells manaven, per la seva negligència «antiterrorista»– i als centenars de milers de morts de la guerra que ells van beneir que comencés a l’Iraq també com una qüestió de «confiança» (havíem de fer confiança a determinats dirigents polítics), a tots aquests tot plegat no els deu fer gaire gràcia. O sigui, i ara seriosament, pel que fa a aquest partit, n’hi ha per plorar.
(L'última d'aquesta gent: el seu ex(?)cap diu avui mateix que qui no els voti votarà ETA. I aquest home va ser president de l'Estat espanyol durant vuit anys! Són gent malalta, de debò.)
O sigui que, com deia, pel que pertoca a aquests val més que plorem. I el tip de riure que ens hem fet ací dalt el traslladem i l’apliquem als altres partits «grans», que d’una manera o d’una altra també demanen als electors que es refiïn d’ells: «Nou alcalde, noves idees.» Ha, ha, ha. «Amb el canvi, tu hi guanyes.» Ha, ha, ha. «Treballo per a tu.» Ha, ha, ha. Els partits grans d’aquest país nostre són grups tancats i sectaris de gent amb tarannà franquista, prepotents, que només dialoguen amb els altres si els hi obliga l’aritmètica parlamentària. Però si no, quan tenen majoria absoluta o quan pacten amb altres per assegurar-se aquesta majoria absoluta, es comporten com si fossin uns «caudillos» revifats. I aquesta manera de fer la comparteixen tots, exactament igual. Potser no és culpa seva: els van ensenyar de menuts que governar es fa així. El problema és que ells ho ensenyen a les noves generacions, i ara ja hi ha en tots aquests partits gent molt jove, que no havien nascut quan el Franco ja era al calaix, que es continuen captenint de la mateixa manera.
I dels pallassos no en diem res, ni dels altres xenòfobs i resta de hitlerians, perquè fan pena i n’hi ha per plorar, com amb els de més amunt. Però no estenem la riallada als tots els partits petits perquè n’hi ha que ens mereixen tot el respecte, tant els independents que miren d’arreglar els problemes de les seves ciutats i pobles al marge dels partits grans com els que encara no han aconseguit representació i tant de bo tinguessin l’oportunitat de demostrar que no són com els altres.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 19 de maig del 2007
Segon diari de campanya (IV): Els altres partits
Avui volia parlar breument (ehem) de les campanyes i precampanyes –les precampanyes eren il·legals, hi torno, perquè el concepte «precampanya» jurídicament no existeix i, per tant, el que van fer era campanya, i la feien en contra de la llei, ja ho vam dir l’altra vegada– dels partits més importants que es presenten en aquestes eleccions municipals. I perquè no sembli que tot el que dic sobre els altres és negatiu, reconeixeré que el lema d’un d’ells em va semblar ben trobat per defensar la seva ideologia, era eficaç des del punt de vista comunicatiu i a més força simpàtic (ho dic sense ironia): «D’esquerres i ecologista per sistema.»
Deixant de banda que jo ara com ara no sé què vol dir exactament «d’esquerres» mentre les pensions estiguin com estan i tanta gent aspiri a ser com a mínim mileurista i no hi arribi ni pugui llogar una casa per viure mentre els «d’esquerres» s’ho miren de lluny i diuen coses boniques i sobretot teòriques, deixant això de banda i fixant-me només en les dues darreres paraules, «per sistema», recordo que van acusar d’incoherent l’actual candidata d’aquest partit que dic perquè en un context informal es va definir com a «antisistema», i els altres polítics políticament correctes i els mitjans de comunicació d’ordre i els opinadors ortodoxos li van dir de tot perquè si alguna cosa no pot dir una regidora d’un ajuntament com Barcelona, amb cotxe oficial i tot, és que és «antisistema».
Però a mi em sembla que era una bona manera d’explicar-se, perquè ella parlava de filosofia de la vida, mirava de connectar amb els seus, i aquella expressió era una manera de definir-se eficaç –no parlo de la filosofia per ella mateixa, eh?, parlo de comunicació. Si no, ningú no es podria definir tampoc com a «candidat del poble» i alhora cobrar 6.000 euros cada mes, no? Ni «socialista» i dedicar-se al que es dediquen els socialistes. Ni «popular» i mentir cada dia al poble. Ni «republicà» i anar a fer l’amistat al rei quan toca. Ni «convergent» i barallar-se contínuament amb tothom, començant pels socis. Ni «d’esquerres», com dèiem. I ni tan sols «insubmís» i alhora presentar-se a les eleccions...
I doncs, el lema que van triar per a la precampanya il·legal em va semblar una manera simpàtica d’entomar la crítica, de reblar el clau i de fer veure que no estan espantats. Creixeran, segur, encara que només sigui perquè tenen sentit de l’humor (si és que els seus no pensen que tot plegat ja és massa cinisme).
Ara bé, que vol dir moro –això ho deia sistemàticament un professor meu de quan jo feia el batxillerat de lletres, que se’n deia llavors, i em sembla una expressió simpàtica que no crec que hàgim de perdre perquè no pretén pas ser ofensiva–, dit això, el problema és que aquests, com els altres, com els de més enllà, diuen i no fan. Parlo ara d’aquests només com a exemple, perquè com bé sabeu el problema és general. O sigui, a l’hora de la veritat, quan cal tractar i decidir a l’ajuntament de torn assumptes que tenen a veure amb el seu programa electoral i amb la seva filosofia de la vida, amb el que la gent ha votat –per exemple, tot el que fa referència a la vergonya de les construccions, també municipals, que s’enfilen sense parar pel parc de Collserola i pels altres turons de la ciutat, en el cas de Barcelona–, el que fan aquests «ecologistes per sistema» és mirar cap a una altra banda, que vol dir mirar de conservar, al preu que sigui, la cadira on seuen i el cotxe oficial, cosa que vol dir mantenir al preu que sigui el bon rotllo amb els constructors i els especuladors. I els que els han votat s’han d’aguantar, perquè no hi ha mecanismes institucionals establerts per fer complir els programes. Sempre passa per davant la praxi: «Penseu que si no governem nosaltres, governaran uns altres encara més dolents!» Ui, què ha dit! I amb aquesta amenaça, els simpatitzants van empassant-se els gripaus de la praxi l’un darrere l’altre.
És per això que a més de les candidatures famoses i de les no famoses, a les properes eleccions i en uns quants ajuntaments n’hi haurà –continuarà havent-hi– una altra, la nostra, Escons Insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, composta d’una gent que no vol manar, que no vol treure el cap, que no vol protagonismes personals, que només vol que els partits es posin d’acord en una sèrie de punts que són un clam popular, uns punts bàsics del sistema que els partits que manen fins i tot esmenten de vegades en les campanyes i en els programes, però a l’hora de la veritat en el que es posen tots d’acord de seguida, siguin de dretes, d’esquerres, pallassos o marcians, és en la manera de conservar els sous de tots plegats.
I doncs, mentre no ho facin, mentre els partits vagin a la seva, mentre no es reformi el sistema ni el facin més obert i controlable per la ciutadania, mentre la democràcia continuï segrestada pels aparells dels partits que ens donen peixet un dia cada quatre anys i la resta dels 1.460 dies ens hem de fotre, aquests altres que lluiten de veritat contra les disfuncions del sistema –sense ser, almenys la majoria, necessàriament antisistema, sinó simplement demòcrates desencisats–, continuaran presentant-se a les eleccions. Fins que els que ara manen sentin la seva veu muda i decideixin que això no pot continuar així perquè ja no vota gairebé ningú i els que voten voten escons buits. Però tot això no començarà a passar fins que no tinguem almenys un escó, ja que un primer escó ens farà visibles. Quan tinguem un escó farem forat, perquè la gent es demanarà «qui són aquests, què volen?», i llegiran el Manifest, i llavors, si res no canvia, en les eleccions següents l’escó únic es podria multiplicar per vint.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Deixant de banda que jo ara com ara no sé què vol dir exactament «d’esquerres» mentre les pensions estiguin com estan i tanta gent aspiri a ser com a mínim mileurista i no hi arribi ni pugui llogar una casa per viure mentre els «d’esquerres» s’ho miren de lluny i diuen coses boniques i sobretot teòriques, deixant això de banda i fixant-me només en les dues darreres paraules, «per sistema», recordo que van acusar d’incoherent l’actual candidata d’aquest partit que dic perquè en un context informal es va definir com a «antisistema», i els altres polítics políticament correctes i els mitjans de comunicació d’ordre i els opinadors ortodoxos li van dir de tot perquè si alguna cosa no pot dir una regidora d’un ajuntament com Barcelona, amb cotxe oficial i tot, és que és «antisistema».
Però a mi em sembla que era una bona manera d’explicar-se, perquè ella parlava de filosofia de la vida, mirava de connectar amb els seus, i aquella expressió era una manera de definir-se eficaç –no parlo de la filosofia per ella mateixa, eh?, parlo de comunicació. Si no, ningú no es podria definir tampoc com a «candidat del poble» i alhora cobrar 6.000 euros cada mes, no? Ni «socialista» i dedicar-se al que es dediquen els socialistes. Ni «popular» i mentir cada dia al poble. Ni «republicà» i anar a fer l’amistat al rei quan toca. Ni «convergent» i barallar-se contínuament amb tothom, començant pels socis. Ni «d’esquerres», com dèiem. I ni tan sols «insubmís» i alhora presentar-se a les eleccions...
I doncs, el lema que van triar per a la precampanya il·legal em va semblar una manera simpàtica d’entomar la crítica, de reblar el clau i de fer veure que no estan espantats. Creixeran, segur, encara que només sigui perquè tenen sentit de l’humor (si és que els seus no pensen que tot plegat ja és massa cinisme).
Ara bé, que vol dir moro –això ho deia sistemàticament un professor meu de quan jo feia el batxillerat de lletres, que se’n deia llavors, i em sembla una expressió simpàtica que no crec que hàgim de perdre perquè no pretén pas ser ofensiva–, dit això, el problema és que aquests, com els altres, com els de més enllà, diuen i no fan. Parlo ara d’aquests només com a exemple, perquè com bé sabeu el problema és general. O sigui, a l’hora de la veritat, quan cal tractar i decidir a l’ajuntament de torn assumptes que tenen a veure amb el seu programa electoral i amb la seva filosofia de la vida, amb el que la gent ha votat –per exemple, tot el que fa referència a la vergonya de les construccions, també municipals, que s’enfilen sense parar pel parc de Collserola i pels altres turons de la ciutat, en el cas de Barcelona–, el que fan aquests «ecologistes per sistema» és mirar cap a una altra banda, que vol dir mirar de conservar, al preu que sigui, la cadira on seuen i el cotxe oficial, cosa que vol dir mantenir al preu que sigui el bon rotllo amb els constructors i els especuladors. I els que els han votat s’han d’aguantar, perquè no hi ha mecanismes institucionals establerts per fer complir els programes. Sempre passa per davant la praxi: «Penseu que si no governem nosaltres, governaran uns altres encara més dolents!» Ui, què ha dit! I amb aquesta amenaça, els simpatitzants van empassant-se els gripaus de la praxi l’un darrere l’altre.
És per això que a més de les candidatures famoses i de les no famoses, a les properes eleccions i en uns quants ajuntaments n’hi haurà –continuarà havent-hi– una altra, la nostra, Escons Insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, composta d’una gent que no vol manar, que no vol treure el cap, que no vol protagonismes personals, que només vol que els partits es posin d’acord en una sèrie de punts que són un clam popular, uns punts bàsics del sistema que els partits que manen fins i tot esmenten de vegades en les campanyes i en els programes, però a l’hora de la veritat en el que es posen tots d’acord de seguida, siguin de dretes, d’esquerres, pallassos o marcians, és en la manera de conservar els sous de tots plegats.
I doncs, mentre no ho facin, mentre els partits vagin a la seva, mentre no es reformi el sistema ni el facin més obert i controlable per la ciutadania, mentre la democràcia continuï segrestada pels aparells dels partits que ens donen peixet un dia cada quatre anys i la resta dels 1.460 dies ens hem de fotre, aquests altres que lluiten de veritat contra les disfuncions del sistema –sense ser, almenys la majoria, necessàriament antisistema, sinó simplement demòcrates desencisats–, continuaran presentant-se a les eleccions. Fins que els que ara manen sentin la seva veu muda i decideixin que això no pot continuar així perquè ja no vota gairebé ningú i els que voten voten escons buits. Però tot això no començarà a passar fins que no tinguem almenys un escó, ja que un primer escó ens farà visibles. Quan tinguem un escó farem forat, perquè la gent es demanarà «qui són aquests, què volen?», i llegiran el Manifest, i llavors, si res no canvia, en les eleccions següents l’escó únic es podria multiplicar per vint.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 17 de maig del 2007
Segon diari de campanya (III): L’abstenció i el vot dels descontents
Hi ha molta gent en aquest país que el dia 27 no anirà a votar. D’aquests, una bona part són gent que està fins al capdamunt dels partits i de la manera que tenen de repartir-se el poder –la seva quota de poder, ja se sap que hi ha una altra quota fosca que és la d’uns altres que encara manen més–, i llavors els sembla que si s’abstenen els faran pessigolles. I s’equivoquen.
En canvi, tenen una alternativa abstencionista –que requereix, això sí, l’esforç d’anar a votar– que és Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei-ADD).
N’hi ha que defensen que abstenir-se és un càstig per als polítics, que sempre es queixen de l’abstenció. I tenen raó, però... heu pensat el que implicaria que aquest mateix càstig, aquesta mateixa cara de pomes agres que foten els polítics quan parlen de l’abstenció, l’haguessin de fer cada dia de cada dia perquè al seu parlament, al seu ajuntament, hi ha un escó –o més– que correspon als ciutadans que s’abstenen? Aquesta és l’opció d’Ei-ADD.
D’altres s’abstenen simplement per mandra, i a aquests no sé què dir-los: que després no es queixin.
N’hi ha que no s’abstenen i voten en blanc pensant-se que el vot en blanc és un vot de càstig. I s’equivoquen, perquè el vot en blanc, en democràcia, es considera un vot complaent, un vot que està d’acord amb el que decideixi la majoria, i la prova és que aquest vot en blanc no té cap mena de transcendència, i tampoc no la tindria si obtingués la majoria absoluta: el sistema s’ha blindat perquè no hi hagi vots de càstig institucionals que siguin efectius. Són els mateixos partits polítics “de sempre” els que ens han venut la història que el vot en blanc és un vot de càstig: perquè els interessa que els emprenyats votin una cosa innòcua com és el vot en blanc.
Per a aquests que voten en blanc i en realitat voldrien fer un vot de protesta, hi ha Ei-ADD.
N’hi ha que tenen la idea que per protestar de manera activa el millor que es pot fer és un vot nul, i llavors s’espremem el cervell pensant quina frase brillant escriuran a la papereta, o quin dibuix hi faran, o quin regal tan divertit i original ficaran dins del sobre. I no s’adonen que allò no serveix per a res: ni tan sols ho veuen els polítics, perquè aquell marró se’l mengen els que estan a les meses electorals, que evidentment l’única cosa que volen és acabar al més aviat possible el recompte i anar a sopar i a dormir.
Hi ha gent, si fa no fa la meitat de la ciutadania, que ja tenen decidit qui votaran el dia 27, i ho faran més o menys convençuts –alguns potser tapant-se el nas perquè votaran els que consideren que són “els menys dolents”. Doncs a aquests, felicitats, per molts anys. Sí, de debò, felicitats, perquè no us vull convèncer de res.
El missatge d’Ei-ADD no va adreçat a la gent que ja sap què votarà. Ei-ADD no vol fer que la gent deixi de votar el que tenia previst votar. Ei-ADD només vol cridar l’atenció sobre una possibilitat de vot que molts no coneixen: mostrar amb escons buits el descontentament d’una part de la ciutadania. Fer un vot de protesta com ho és l’abstenció però que duri tota la legislatura, que sigui realment efectiu: escons buits.
I els calés de l’escó, a una ONG. I punt.
(Ja heu vist el vídeo d’Ei-ADD?)
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
En canvi, tenen una alternativa abstencionista –que requereix, això sí, l’esforç d’anar a votar– que és Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei-ADD).
N’hi ha que defensen que abstenir-se és un càstig per als polítics, que sempre es queixen de l’abstenció. I tenen raó, però... heu pensat el que implicaria que aquest mateix càstig, aquesta mateixa cara de pomes agres que foten els polítics quan parlen de l’abstenció, l’haguessin de fer cada dia de cada dia perquè al seu parlament, al seu ajuntament, hi ha un escó –o més– que correspon als ciutadans que s’abstenen? Aquesta és l’opció d’Ei-ADD.
D’altres s’abstenen simplement per mandra, i a aquests no sé què dir-los: que després no es queixin.
N’hi ha que no s’abstenen i voten en blanc pensant-se que el vot en blanc és un vot de càstig. I s’equivoquen, perquè el vot en blanc, en democràcia, es considera un vot complaent, un vot que està d’acord amb el que decideixi la majoria, i la prova és que aquest vot en blanc no té cap mena de transcendència, i tampoc no la tindria si obtingués la majoria absoluta: el sistema s’ha blindat perquè no hi hagi vots de càstig institucionals que siguin efectius. Són els mateixos partits polítics “de sempre” els que ens han venut la història que el vot en blanc és un vot de càstig: perquè els interessa que els emprenyats votin una cosa innòcua com és el vot en blanc.
Per a aquests que voten en blanc i en realitat voldrien fer un vot de protesta, hi ha Ei-ADD.
N’hi ha que tenen la idea que per protestar de manera activa el millor que es pot fer és un vot nul, i llavors s’espremem el cervell pensant quina frase brillant escriuran a la papereta, o quin dibuix hi faran, o quin regal tan divertit i original ficaran dins del sobre. I no s’adonen que allò no serveix per a res: ni tan sols ho veuen els polítics, perquè aquell marró se’l mengen els que estan a les meses electorals, que evidentment l’única cosa que volen és acabar al més aviat possible el recompte i anar a sopar i a dormir.
Hi ha gent, si fa no fa la meitat de la ciutadania, que ja tenen decidit qui votaran el dia 27, i ho faran més o menys convençuts –alguns potser tapant-se el nas perquè votaran els que consideren que són “els menys dolents”. Doncs a aquests, felicitats, per molts anys. Sí, de debò, felicitats, perquè no us vull convèncer de res.
El missatge d’Ei-ADD no va adreçat a la gent que ja sap què votarà. Ei-ADD no vol fer que la gent deixi de votar el que tenia previst votar. Ei-ADD només vol cridar l’atenció sobre una possibilitat de vot que molts no coneixen: mostrar amb escons buits el descontentament d’una part de la ciutadania. Fer un vot de protesta com ho és l’abstenció però que duri tota la legislatura, que sigui realment efectiu: escons buits.
I els calés de l’escó, a una ONG. I punt.
(Ja heu vist el vídeo d’Ei-ADD?)
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 15 de maig del 2007
Segon diari de campanya (II): Les llistes d’Ei-ADD
A mi m’ha tocat a Sabadell. A Ei-ADD les coses es fan diferent que en altres llocs. Com que el nostre programa electoral és prou senzill i el compartim totes les candidatures, el que fem és posar damunt la taula tots els noms, barrejar-los com si fos un joc de cartes, bufar una mica i anar apuntant candidats de manera bastant aleatòria a les llistes que hem d’omplir... No, és broma, però una mica sí que és així com dic.
I aquí parlo o escric fent servir la primera persona del plural i la veritat és que jo no he intervingut per a res en tota aquesta feinada, que ara són altres els que porten el dia a dia. Jo ja vaig fer el meu paper i ara sóc un simple militant de base –si això vol dir alguna cosa en una idea com la nostra– que procura no molestar gaire als que treballen. I no, deia «si això vol dir alguna cosa en una idea com la nostra» i no, no vol dir res: no hi ha militants sinó tan sols alguns voluntaris que fan el que poden. Jo faig de voluntari comentarista, per dir-ho d’alguna manera, i a més una mica a les palpentes, perquè una altra de les peculiaritats d’aquest grup de gent superheterogeni és que no hem de fer gaires reunions periòdiques i ni tan sols trobades, perquè tot està dat i beneït: el Manifest i para de comptar. Bé, sí, n’hi ha un parell o tres que penquen i es barallen amb les juntes electorals, les de zona, les provincials, les locals, etc., i miren de fer-se un foradet en els mitjans de comunicació per als quals només hi ha un parell o tres de «candidats-candidats», o com a màxim quatre o cinc a les ciutats més grans.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
I aquí parlo o escric fent servir la primera persona del plural i la veritat és que jo no he intervingut per a res en tota aquesta feinada, que ara són altres els que porten el dia a dia. Jo ja vaig fer el meu paper i ara sóc un simple militant de base –si això vol dir alguna cosa en una idea com la nostra– que procura no molestar gaire als que treballen. I no, deia «si això vol dir alguna cosa en una idea com la nostra» i no, no vol dir res: no hi ha militants sinó tan sols alguns voluntaris que fan el que poden. Jo faig de voluntari comentarista, per dir-ho d’alguna manera, i a més una mica a les palpentes, perquè una altra de les peculiaritats d’aquest grup de gent superheterogeni és que no hem de fer gaires reunions periòdiques i ni tan sols trobades, perquè tot està dat i beneït: el Manifest i para de comptar. Bé, sí, n’hi ha un parell o tres que penquen i es barallen amb les juntes electorals, les de zona, les provincials, les locals, etc., i miren de fer-se un foradet en els mitjans de comunicació per als quals només hi ha un parell o tres de «candidats-candidats», o com a màxim quatre o cinc a les ciutats més grans.
Segon diari de campanya (I): Precampanyes il·legals
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 8 de maig del 2007
Segon diari de campanya (I): precampanyes il·legals
(És el segon diari perquè ja en vam fer un a les eleccions anteriors. En realitat és el tercer, perquè n’hi va haver un de primer que va sortir en forma de llibre amb aquest mateix títol, Diari de campanya. Però al bloc és el segon. O sigui que «Segon diari de campanya».)
I doncs, tornem-hi que no ha estat res. Nosaltres –corporativament– no estem de campanya, perquè complirem escrupolosament la llei i no parlarem en l’espai públic –aquí sí: això és el meu bloc, el mantinc jo i el llegeixen els meus amics, i jo puc fer el que vulgui a casa meva– dels nostres candidats ni de les nostres propostes fins quinze dies abans de les eleccions municipals.
I ja que hi som, per a la majoria dels mitjans de comunicació i també per a algunes instàncies oficials, sembla que hi ha tres, quatre, cinc o màxim sis candidats a ser alcaldes, i la resta no compta. Potser abans de començar caldria posar el comptador a zero, no? Però no, això és una ingenuïtat, els partits que manen, els que ja «han arribat» allà on volien, estan molt interessats que no hi hagi altres partits, perquè ells ja s’entenen i un altre partit a l’ajuntament respectiu seria un lio, perquè caldria explicar els tripijocs a gent nova. Sobretot els molesten els nous si és un partit que un dia els pot donar un bon ensurt a tots, perquè és el partit de la gent descontenta… tot i que la majoria de la gent descontenta encara no ho sàpiguen i es pensin, els qui només n'han sentit a parlar d'esquitllada, que és «un partit més».
La primera idea que se m’acut és que no és gens fàcil fer un diari de campanya en unes eleccions municipals. Perquè... de què parles? De l’Hospitalet? De Badalona? De Santa Coloma? De Tarragona? De Sabadell? Del barri del Carmel de Barcelona? De Ciutat Vella? De... Pedralbes? En fi, potser nosaltres ho tenim més a l’abast, perquè la nostra campanya té un sol punt que serveix per a tot arreu: el Manifest d’Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents. Un manifest ja clàssic, tradicional, aprovat en assemblea. I no cal tocar-lo, crec: servirà, si la cosa continua, per a molt temps. I si algú de nosaltres surt elegit, el Manifest serà conegut, perquè és l’únic punt del qual parlarem si som escollits, hi hagi les urgències que hi hagi allà on sigui. De fet, només llegirem el Manifest i prou. Per a les urgències ja hi ha altra gent.
He fet un poema absurd, perquè m’han dit que de vegades és una cosa que queda bé com a obertura d’un diari, en encetar la primera plana:
Tot són problemes mediàtics,
institucionals i burocràtics,
per a les candidatures petites!
Tot està blindat, maleïdes
(Primer diari de campanya)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)
I doncs, tornem-hi que no ha estat res. Nosaltres –corporativament– no estem de campanya, perquè complirem escrupolosament la llei i no parlarem en l’espai públic –aquí sí: això és el meu bloc, el mantinc jo i el llegeixen els meus amics, i jo puc fer el que vulgui a casa meva– dels nostres candidats ni de les nostres propostes fins quinze dies abans de les eleccions municipals.
I ja que hi som, per a la majoria dels mitjans de comunicació i també per a algunes instàncies oficials, sembla que hi ha tres, quatre, cinc o màxim sis candidats a ser alcaldes, i la resta no compta. Potser abans de començar caldria posar el comptador a zero, no? Però no, això és una ingenuïtat, els partits que manen, els que ja «han arribat» allà on volien, estan molt interessats que no hi hagi altres partits, perquè ells ja s’entenen i un altre partit a l’ajuntament respectiu seria un lio, perquè caldria explicar els tripijocs a gent nova. Sobretot els molesten els nous si és un partit que un dia els pot donar un bon ensurt a tots, perquè és el partit de la gent descontenta… tot i que la majoria de la gent descontenta encara no ho sàpiguen i es pensin, els qui només n'han sentit a parlar d'esquitllada, que és «un partit més».
La primera idea que se m’acut és que no és gens fàcil fer un diari de campanya en unes eleccions municipals. Perquè... de què parles? De l’Hospitalet? De Badalona? De Santa Coloma? De Tarragona? De Sabadell? Del barri del Carmel de Barcelona? De Ciutat Vella? De... Pedralbes? En fi, potser nosaltres ho tenim més a l’abast, perquè la nostra campanya té un sol punt que serveix per a tot arreu: el Manifest d’Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents. Un manifest ja clàssic, tradicional, aprovat en assemblea. I no cal tocar-lo, crec: servirà, si la cosa continua, per a molt temps. I si algú de nosaltres surt elegit, el Manifest serà conegut, perquè és l’únic punt del qual parlarem si som escollits, hi hagi les urgències que hi hagi allà on sigui. De fet, només llegirem el Manifest i prou. Per a les urgències ja hi ha altra gent.
He fet un poema absurd, perquè m’han dit que de vegades és una cosa que queda bé com a obertura d’un diari, en encetar la primera plana:
Tot són problemes mediàtics,
institucionals i burocràtics,
per a les candidatures petites!
Tot està blindat, maleïdes
autoritats!
(Primer diari de campanya)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)
dilluns, 6 de novembre del 2006
Ernest Benach, el millor president del Parlament
Sé de què parlo. Ara que ja s’ha decidit el pròxim Govern, volia dir que el molt honorable Ernest Benach ha estat, per mi, el millor president del Parlament de Catalunya. No volia dir-ho abans perquè ningú no pensés que jo trairia els meus i votaria, malgrat tot, ERC. De fet, Benach és per mi l’única cosa institucionalment sòlida que ha deixat ERC a Catalunya durant el primer Tritànic. I ell sol no justifica que es voti aquest desastre de partit (del qual m'espanta ara sobretot la possibilitat que tornin a imposar com a conseller el senyor Vendrell..., toquem ferro! I ja que hi som: malgrat el maquillatge proporcionat per l'actual llei electoral, que en aquest cas els ha afavorit moltíssim –només dos escons menys–, ERC ha perdut un 25% de l'electorat en aquestes eleccions).
Ara tampoc no vull fer comparacions de la manera de treballar, de prendre’s el càrrec, de creure’s la funció que se li ha encomanat, amb els anteriors presidents. Només vull dir que en Benach, per mi, ha estat el més bo amb diferència. Perquè alhora que s’ho ha cregut i ha estat el president de tots –cosa que no es pot dir de cap president de la Generalitat fins ara, si descomptem, pel que expliquen, l’avi Macià–, ha actuat amb humilitat, amb contenció, sense “creure-s’ho”. Per això penso que siguin els qui siguin els qui formin govern, tots haurien de donar suport a Ernest Benach per continuar sent el president del Parlament de Catalunya.
(M’admira la capacitat d’indignació d’uns quants votants d’ERC que ara se senten traïts perquè els suposats republicans catalans faran president José Montilla. Baixeu de l’hort d’una vegada, no? Què us pensàveu?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ara tampoc no vull fer comparacions de la manera de treballar, de prendre’s el càrrec, de creure’s la funció que se li ha encomanat, amb els anteriors presidents. Només vull dir que en Benach, per mi, ha estat el més bo amb diferència. Perquè alhora que s’ho ha cregut i ha estat el president de tots –cosa que no es pot dir de cap president de la Generalitat fins ara, si descomptem, pel que expliquen, l’avi Macià–, ha actuat amb humilitat, amb contenció, sense “creure-s’ho”. Per això penso que siguin els qui siguin els qui formin govern, tots haurien de donar suport a Ernest Benach per continuar sent el president del Parlament de Catalunya.
(M’admira la capacitat d’indignació d’uns quants votants d’ERC que ara se senten traïts perquè els suposats republicans catalans faran president José Montilla. Baixeu de l’hort d’una vegada, no? Què us pensàveu?)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimecres, 1 de novembre del 2006
Diari de campanya (XI): Uns 7.000 vots
Doncs això, amb el 96% i escaig dels vots escrutats, Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents té uns 6.600 vots, amb la qual cosa es pot preveure que arribarà més o menys als 7.000. És la vuitena candidatura en nombre de vots de tot Catalunya. N'esperàvem més, però així és el nostre camí: anar sumant de mica en mica gent convençuda que aquesta és l'opció més adequada per als ciutadans descontents d'aquest país.
Ja en parlarem.
(Afegitó de les 9 h del dia 2: els resultats oficials provisionals diuen que tenim 6.878 vots. Segurament arribarem als 7.000, quan es comptin els vots de l'estranger.)
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil
Diari de campanya (IX): Rectificació
Diari de campanya (X): Espantat
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ja en parlarem.
(Afegitó de les 9 h del dia 2: els resultats oficials provisionals diuen que tenim 6.878 vots. Segurament arribarem als 7.000, quan es comptin els vots de l'estranger.)
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil
Diari de campanya (IX): Rectificació
Diari de campanya (X): Espantat
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Diari de campanya (X): Espantat
Vinc ara de votar i estic una mica espantat perquè davant meu he vist dues persones, un senyor i una estona després una senyora, que agafaven tan tranquils la papereta dels pallassos i la ficaven dins del sobre per anar a votar. Són les dues úniques persones que he vist que agafaven paperetes, i no anaven juntes. Jo, com faig sempre, n'estava agafant una de cada, excepte la dels pallassos i la d’uns altres similars que no recordo com es diuen, i de la meva, dissimulant, n’he agafat dues –tot i que jo crec que no em mirava ningú. Si no ho fas d’aquesta manera, el vot no és secret. I hauria de ser fàcil que el vot fos secret, perquè ho diu la llei. En fi, encara ho tenen més pelut per votar secretament els que voten en blanc. De fet és impossible: si votes en blanc –sobre buit– el vot no és secret.
No m’hauria d’espantar per haver vist dos votants dels pallassos perquè són gent que normalment deu votar PP o PSOE, i ja em va bé que aquests dos partits perdin vots. Però el suc que aquesta gent pot traure de la situació si aconsegueixen representants, encara que només fos un escó, serà per amagar-se una temporada. Els complexos que els entraran als altres, no vull ni pensar-hi...!
És curiós com t’afecten les experiències pròpies, fins al punt que et poden fer perdre el món de vista. A les darreres eleccions vaig veure –entre molts votants de diversos col·legis– mitja dotzena de persones que agafaven la papereta dels Escons insubmisos. I em vaig emocionar, tu diràs.
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil
Diari de campanya (IX): Rectificació
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
No m’hauria d’espantar per haver vist dos votants dels pallassos perquè són gent que normalment deu votar PP o PSOE, i ja em va bé que aquests dos partits perdin vots. Però el suc que aquesta gent pot traure de la situació si aconsegueixen representants, encara que només fos un escó, serà per amagar-se una temporada. Els complexos que els entraran als altres, no vull ni pensar-hi...!
És curiós com t’afecten les experiències pròpies, fins al punt que et poden fer perdre el món de vista. A les darreres eleccions vaig veure –entre molts votants de diversos col·legis– mitja dotzena de persones que agafaven la papereta dels Escons insubmisos. I em vaig emocionar, tu diràs.
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil
Diari de campanya (IX): Rectificació
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 31 d’octubre del 2006
Diari de campanya (IX): Rectificació
Divendres vaig explicar que la majoria dels mitjans de comunicació havien dit alguna cosa, ni que fos minsa, ni que fos una carta al director o una nota breu amagada al fons dels bastidors, sobre els Escons insubmisos, i que només hi havia dues excepcions, dues absències. Ja no hi ha excepcions. Ahir al matí els lectors de l’Avui van poder llegir una carta del «número 1» d’Ei i al migdia VilaWeb va publicar un reportatge sobre alguns dels partits catalans de moment extraparlamentaris que es presenten a les eleccions, i a nosaltres ens esmentava els segons, després d’Els Verds «autèntics» que van ser la sisena força democràtica –i la primera de les que es van quedar sense representació– a les eleccions del 2003.
Encara teniu temps per a la porra, eh?, si llegiu això abans de les 23:59:59 del dia 31.
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Encara teniu temps per a la porra, eh?, si llegiu això abans de les 23:59:59 del dia 31.
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 30 d’octubre del 2006
Diari de campanya (VIII): La porra del pernil
La gent d’Escons insubmisos som més aviat pobrets. Pobrets i alegrets, això sí. No tenim pressupost de campanya. Però ja s’ha fet tradicional que quan hi ha eleccions fem una porra d’un pernil. Un cuixot de debò. El guanyarà qui s’acosti més al nombre de vots que tindrem. Hi pot participar tothom qui vulgui, no cal estar «afiliat». Ara que hi penso: que hi ha cap afiliat...? Em penso que no, ni el president. És per això que no hi ha tampoc disciplina de partit: l’única disciplina que tenim és el nostre Manifest.
Bé, us animo a participar en la porra. Es fa enviant un missatge a Ei amb l’assumpte «porra», el nom del participant i el nombre de vots que creu que traurem. Com més serem, més riurem. Es considerarà, per determinar el guanyador, el resultat oficial, el que es publiqui al Diari Oficial de la Generalitat, cosa que sol passar al cap d’uns quinze dies o tres setmanes de les eleccions. Llavors es proclamarà el guanyador del cuixot i se li’n farà el lliurament a la seu del «partit». Fins ara, les apostes arribades van des de 1.003 vots (aquest no guanyarà, segur) fins a 583.742 (que voldrien dir uns 25 escons... buits, no cal dir-ho, i, per tant, uns 150.000 euros mensuals destinats a ONGs). Es demana als participants que proposin números no rodons, per evitar empats (és difícil dividir un pernil). Els col·lectius familiars hi poden participar amb una aposta per cada membre de la família. El termini per a l'enviament d'apostes acaba demà dimarts a les 23 h 59' 59".
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
(«Anche io sono un essere umano?» Això va dir ahir Vale Rossi, després de lluitar fins a l'últim segon per mirar de guanyar el campionat del món de motos de la categoria reina. No va aconseguir-ho, es va quedar a cinc punts del nou campió, Nicky Hayden. Fa uns mesos, havia arribat a estar a 51 punts de distància del corredor estatunidenc, perquè la moto no li anava prou bé. Ell no s'ha queixat gaire. Ha continuat treballant fins al final, fins a l'últim dia. No s'ha donat. I en acabat, ha felicitat cordialment Hayden. Rossi és d'aquest món, però no ho sembla.)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Bé, us animo a participar en la porra. Es fa enviant un missatge a Ei amb l’assumpte «porra», el nom del participant i el nombre de vots que creu que traurem. Com més serem, més riurem. Es considerarà, per determinar el guanyador, el resultat oficial, el que es publiqui al Diari Oficial de la Generalitat, cosa que sol passar al cap d’uns quinze dies o tres setmanes de les eleccions. Llavors es proclamarà el guanyador del cuixot i se li’n farà el lliurament a la seu del «partit». Fins ara, les apostes arribades van des de 1.003 vots (aquest no guanyarà, segur) fins a 583.742 (que voldrien dir uns 25 escons... buits, no cal dir-ho, i, per tant, uns 150.000 euros mensuals destinats a ONGs). Es demana als participants que proposin números no rodons, per evitar empats (és difícil dividir un pernil). Els col·lectius familiars hi poden participar amb una aposta per cada membre de la família. El termini per a l'enviament d'apostes acaba demà dimarts a les 23 h 59' 59".
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Diari de campanya (VII): Els absents
(«Anche io sono un essere umano?» Això va dir ahir Vale Rossi, després de lluitar fins a l'últim segon per mirar de guanyar el campionat del món de motos de la categoria reina. No va aconseguir-ho, es va quedar a cinc punts del nou campió, Nicky Hayden. Fa uns mesos, havia arribat a estar a 51 punts de distància del corredor estatunidenc, perquè la moto no li anava prou bé. Ell no s'ha queixat gaire. Ha continuat treballant fins al final, fins a l'últim dia. No s'ha donat. I en acabat, ha felicitat cordialment Hayden. Rossi és d'aquest món, però no ho sembla.)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 27 d’octubre del 2006
Diari de campanya (VII): Els absents
Ja acabem la campanya, i més o menys hem aconseguit eixir, treure una mica el caparró, en tots els mitjans. Tots? No. Els mitjans de referència d’aquest pobre vigilant, els que llegeix cada dia, els que ha lloat més d’un cop i també més d’un cop ha criticat constructivament, aquests dos mitjans no han dit ni mitja paraula dels Escons insubmisos. ¿Potser és perquè els directors es diuen tots dos Vicent i són valencians, i aquest pobre faroner ha demostrat un munt de vegades que estima i comprèn els valencians i els considera germans i no sols ho diu per dir-ho, sinó que s’hi ha implicat de debò? El pobre vigilant del far no sap a què és deguda aquesta manifesta discriminació de VilaWeb i de l’Avui.
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
Diari de campanya (VI): Les enquestes
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dijous, 26 d’octubre del 2006
Diari de campanya (VI): Les enquestes
Fins ara, en les eleccions anteriors, sempre em passava que l’endemà de les votacions molts cops tenies la sensació que les enquestes, almenys algunes enquestes, t’havien enganyat, però no recordaves quines exactament. Ara he pres mesures perquè no em torni a passar el mateix en aquestes eleccions del Parlament de Catalunya del 2006.
Enquestes:
- Sondeig Demoscopia (Antena 3, Onda Cero), 6 d’octubre:
CiU 47-48, PSC 40-41, ERC 20-22, PP 14-15, ICV-EUA 10-12
- Sondeig Infortécnica (diaris locals), 22 d’octubre:
CiU 56-58, PSC 39-40, ERC 16-17, PPC 13-14, ICV-EUA 8-10.
- Sondeig Opina (El País), 22 d’octubre:
CiU 45, PSC 42-43, ERC 20, PP 15, ICV-EUA 13-14.
- Sondeig RAC1, 23 d’octubre:
CiU 52-54, PSC 35-37, ERC 20-21, PP 14-15, ICV-EUA 10-13.
- Sondeig GESOP (El Periódico), 24 d’octubre:
CiU 47-49, PSC 39-41, ERC 20, PP 14-15, ICV-EUA 12-13
- Sondeig CIS, 25 d’octubre:
CiU 50-52, PSC 39, ERC 21, PP 13-14, ICV-EUA 10-11
- Sondeig Noxa (La Vanguardia), 26 d'octubre:
CiU 50-52, PSC 38-40, ERC 17-19, ICV-EUA 13-15, PP 13)
- Pulsómetro Instituto Opina (Cadena SER), 26 d’octubre:
CiU 43-47, PSC 42-43, ERC 19-22, PP 13-14, ICV-EUA 13-14.
Com veieu, totes s’equivoquen, perquè no han previst ni un escó per als ciutadans descontents. En canvi, totes l’encerten, perquè no donen cap escó als pallassos, i llavors s’acosta el moment de dir-los adéu per sempre, sense manies, i això em fa una mica més feliç que ahir.
En qualsevol cas, és evident que n’hi ha unes (sobretot les d'Opina) que són força diferents de les altres. El fet que quedin retratades ací em servirà per saber en el futur de quines d’aquestes empreses em puc refiar i de quines altres no gaire.
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Enquestes:
- Sondeig Demoscopia (Antena 3, Onda Cero), 6 d’octubre:
CiU 47-48, PSC 40-41, ERC 20-22, PP 14-15, ICV-EUA 10-12
- Sondeig Infortécnica (diaris locals), 22 d’octubre:
CiU 56-58, PSC 39-40, ERC 16-17, PPC 13-14, ICV-EUA 8-10.
- Sondeig Opina (El País), 22 d’octubre:
CiU 45, PSC 42-43, ERC 20, PP 15, ICV-EUA 13-14.
- Sondeig RAC1, 23 d’octubre:
CiU 52-54, PSC 35-37, ERC 20-21, PP 14-15, ICV-EUA 10-13.
- Sondeig GESOP (El Periódico), 24 d’octubre:
CiU 47-49, PSC 39-41, ERC 20, PP 14-15, ICV-EUA 12-13
- Sondeig CIS, 25 d’octubre:
CiU 50-52, PSC 39, ERC 21, PP 13-14, ICV-EUA 10-11
- Sondeig Noxa (La Vanguardia), 26 d'octubre:
CiU 50-52, PSC 38-40, ERC 17-19, ICV-EUA 13-15, PP 13)
- Pulsómetro Instituto Opina (Cadena SER), 26 d’octubre:
CiU 43-47, PSC 42-43, ERC 19-22, PP 13-14, ICV-EUA 13-14.
Com veieu, totes s’equivoquen, perquè no han previst ni un escó per als ciutadans descontents. En canvi, totes l’encerten, perquè no donen cap escó als pallassos, i llavors s’acosta el moment de dir-los adéu per sempre, sense manies, i això em fa una mica més feliç que ahir.
En qualsevol cas, és evident que n’hi ha unes (sobretot les d'Opina) que són força diferents de les altres. El fet que quedin retratades ací em servirà per saber en el futur de quines d’aquestes empreses em puc refiar i de quines altres no gaire.
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 21 d’octubre del 2006
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Ahir ho vam dir de passada, però la veritat és que la frase que ens van etzibar en aquella emissora ha estat protagonista de les nostres converses les darreres hores. No cal repetir el nom de la cadena de ràdio: al capdavall, aquell noi ens va dir la veritat. Altres cadenes (també algunes de les que ens han convidat a parlar) ens han censurat igualment, però sense avisar-nos. Aquest noi d’ahir ens va permetre saber de primera mà el pa que (no) es dóna, si més no a nosaltres, per part dels poders fàctics, que són els cinc partits. Els cinc, sí: cal no oblidar que són cinc, i que tots tenen les seves quotes de poder, els seus pactes de sotamà, la seva vergonyosa manera de conduir la política d'aquest país. Els partits, tal com funcionen ara, són un càncer de la democràcia. I cal no oblidar que són cinc perquè de vegades a Catalunya encara se senten veus que diuen que un dels cinc partits està marginat, el PP. No, amiguets i amiguetes, no. El PP és el segon partit que mana més a Catalunya, després del PSOE, convé tenir-ho en compte, i us ho puc demostrar amb números a la mà. Perquè cal no oblidar que a hores d’ara Catalunya forma part d’un Estat en el qual el PP mana molt. MOLT.
Bé, però anem al que volia. Ahir ens van dir: «És que aquí manen els polítics, i alguna de les coses que heu dit no les podem difondre: penseu que estem agafats pels ous.» I la qüestió ens preocupa. Què devia voler dir aquell noi? Ahir, com cada divendres i/o dissabte, vaig anar a la plaça, i vaig veure que els ous anaven a 1,40 la dotzena. Això vol dir que de cada ou te’n fan pagar 11 cèntims i mig, si fa no fa. Posem que el noi parlava d’un parell d’ous. I doncs, la dificultat perquè Escons insubmisos digui el que pensa en una emissora pública que paguem entre tots els ciutadans, ve de 23 cèntims? Vam discutir-ho una estona i la conclusió va ser que no, que aquell noi devia parlar d’una altra cosa.
Llavors va eixir el setciències de la filologia, que potser ja anava una mica gat en aquelles hores de la nit, i va voler assegurar-se si el que havíem sentit era exactament una essa sorda o una essa sonora. O sigui, si aquell noi havia dit «pelssous» o «pelzous». Si era el segon cas, tornàvem als 23 cèntims dels dos «productes comestibles de la posta de les gallines», d’acord amb la definició dels diccionaris. Ara bé, si era la primera, llavors el noi potser parlava d’una altra cosa, una cosa que podia referir-se a les armilles dels periodistes que treballen en aquests mitjans públics que paguem entre tots.
No sé si vaig entendre prou bé el lletraferit saberut. Com dic, tant ell com els altres potser ja estàvem un pèl contents. Li vam dir que ens havia paregut que aquell noi deia clarament una essa sonora, la mateixa que se sent quan dius «elzànims es van escalfant a mesura que avança la campanya». O sigui, que es referia a productes avícoles. O no? Vam anar a clapar sense posar-ho prou en clar.
Diari de campanya (I)
Diari de campanya (II)
Diari de campanya (III)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Bé, però anem al que volia. Ahir ens van dir: «És que aquí manen els polítics, i alguna de les coses que heu dit no les podem difondre: penseu que estem agafats pels ous.» I la qüestió ens preocupa. Què devia voler dir aquell noi? Ahir, com cada divendres i/o dissabte, vaig anar a la plaça, i vaig veure que els ous anaven a 1,40 la dotzena. Això vol dir que de cada ou te’n fan pagar 11 cèntims i mig, si fa no fa. Posem que el noi parlava d’un parell d’ous. I doncs, la dificultat perquè Escons insubmisos digui el que pensa en una emissora pública que paguem entre tots els ciutadans, ve de 23 cèntims? Vam discutir-ho una estona i la conclusió va ser que no, que aquell noi devia parlar d’una altra cosa.
Llavors va eixir el setciències de la filologia, que potser ja anava una mica gat en aquelles hores de la nit, i va voler assegurar-se si el que havíem sentit era exactament una essa sorda o una essa sonora. O sigui, si aquell noi havia dit «pelssous» o «pelzous». Si era el segon cas, tornàvem als 23 cèntims dels dos «productes comestibles de la posta de les gallines», d’acord amb la definició dels diccionaris. Ara bé, si era la primera, llavors el noi potser parlava d’una altra cosa, una cosa que podia referir-se a les armilles dels periodistes que treballen en aquests mitjans públics que paguem entre tots.
No sé si vaig entendre prou bé el lletraferit saberut. Com dic, tant ell com els altres potser ja estàvem un pèl contents. Li vam dir que ens havia paregut que aquell noi deia clarament una essa sonora, la mateixa que se sent quan dius «elzànims es van escalfant a mesura que avança la campanya». O sigui, que es referia a productes avícoles. O no? Vam anar a clapar sense posar-ho prou en clar.
Diari de campanya (I)
Diari de campanya (II)
Diari de campanya (III)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
divendres, 20 d’octubre del 2006
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Tot i que el blindatge dels mitjans continua sent ferri per als qui no estem disposats a pagar per sortir-hi, gràcies a simpatitzants diversos i gràcies a la independència de criteri d’uns quants periodistes, anem traient el cap per diversos indrets: El Punt (dues notícies de la redacció i una carta), La Vanguardia (dos col·laboradors habitual, però externs), ADN (un breu), una carta a El Periódico, entrevistes a Ràdio Arenys de Munt, Catalunya Ràdio, Ràdio Sabadell, la COM Ràdio de Barcelona... En aquest darrer cas, amb censura incorporada i tot: «És que aquí manen els polítics, i alguna de les coses que heu dit no les podem difondre: penseu que estem agafats pels ous» (citació textual). Deixant això dels ous a banda, tot plegat és poc el que ens deixen respirar... però com es noten aquests petits detalls quan tens fred i gana i estàs emprenyat com un bitxo perquè et sembla que hi ha molta gent que et voldria votar i no ho fa perquè no sap ni que existeixes...
Altres partits: l’agència de notícies Reuters va repartir dijous una foto del senyor Bush amb un filaberquí elèctric a la mà. Suposo que molta gent d’aquí ha pensat: «Mira, com el Puigcercós.» No em sembla causalitat que l’Avui hagi reproduït la foto a la portada: l’Avui, si havia picat l’ull a ERC alguna vegada, ara no està per a gaires bromes. I als senyors Lara i Godó, els amos del diari, ja els deu anar bé aquest desencontre... sense necessitat de dir res al senyor Sanchis. De tota manera, la davallada que penso que tindrà ERC en aquestes eleccions no serà per una foto més o menys, ni tampoc per Perpinyà, ni per l’Estatut, ni per la corona d’espines: serà sobretot per l’escampada de mala maror, molt fonda, que hi ha hagut per dins arran de les cartes i altres actituds prepotents del senyor Xavier Vendrell, i pel fet que el senyor Vendrell continua manant i molt: per tant, no era una cosa seva, era una cosa del partit. I d’això, hi ha gent que en pren nota. D’aquí plorarà la criatura, n’estic segur. Preciso una mica més: podria ser fins i tot que tinguessin més vot «popular» en determinades zones en les quals fins ara no comptaven gaire, de gent que no està disposada a votar Montilla, però tindran menys vot compromès, menys vot «dels de sempre». Aquest és el meu pronòstic. Potser el creixement del primer serà més fort que la minva del segon i llavors tot plegat els sembli que no ve d'aquí. Bé, si agafen definitivament el tren del «tot s’hi val», ja s’ho trobaran.
(Diari de campanya I: Com passen de nosaltres)
(Diari de campanya II: Goebbels reloaded)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Altres partits: l’agència de notícies Reuters va repartir dijous una foto del senyor Bush amb un filaberquí elèctric a la mà. Suposo que molta gent d’aquí ha pensat: «Mira, com el Puigcercós.» No em sembla causalitat que l’Avui hagi reproduït la foto a la portada: l’Avui, si havia picat l’ull a ERC alguna vegada, ara no està per a gaires bromes. I als senyors Lara i Godó, els amos del diari, ja els deu anar bé aquest desencontre... sense necessitat de dir res al senyor Sanchis. De tota manera, la davallada que penso que tindrà ERC en aquestes eleccions no serà per una foto més o menys, ni tampoc per Perpinyà, ni per l’Estatut, ni per la corona d’espines: serà sobretot per l’escampada de mala maror, molt fonda, que hi ha hagut per dins arran de les cartes i altres actituds prepotents del senyor Xavier Vendrell, i pel fet que el senyor Vendrell continua manant i molt: per tant, no era una cosa seva, era una cosa del partit. I d’això, hi ha gent que en pren nota. D’aquí plorarà la criatura, n’estic segur. Preciso una mica més: podria ser fins i tot que tinguessin més vot «popular» en determinades zones en les quals fins ara no comptaven gaire, de gent que no està disposada a votar Montilla, però tindran menys vot compromès, menys vot «dels de sempre». Aquest és el meu pronòstic. Potser el creixement del primer serà més fort que la minva del segon i llavors tot plegat els sembli que no ve d'aquí. Bé, si agafen definitivament el tren del «tot s’hi val», ja s’ho trobaran.
(Diari de campanya I: Com passen de nosaltres)
(Diari de campanya II: Goebbels reloaded)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 17 d’octubre del 2006
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Ja està tot dit sobre el devedé. Només vull afegir, o recordar, el que ja vaig dir, que no és dolent que una majoria d’escons del Parlament formi una majoria al marge del partit que ha tret relativament més escons. Les majories es formen a partir dels escons de tot el Parlament. Aquest, per mi, és l’aspecte més pervers del vídeo: presentar amb to de sospita el que és completament normal. Això fa mal a la democràcia, molt de mal.
La candidatura d’Ei també servirà per posar les coses al seu lloc en aquest aspecte: que el Parlament reflecteixi amb més fidelitat la gent del carrer que ara només hi és parcialment representada.
(Diari de campanya I)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
La candidatura d’Ei també servirà per posar les coses al seu lloc en aquest aspecte: que el Parlament reflecteixi amb més fidelitat la gent del carrer que ara només hi és parcialment representada.
(Diari de campanya I)
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 7 d’octubre del 2006
Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Ahir vam enviar a gairebé tots els mitjans de comunicació de Catalunya –24 destinataris– la nota de premsa següent:
Escons insubmisos denuncia que el vot en blanc és il·legal
»Barcelona, 6 d’octubre del 2006. Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei) acaba de denunciar a la Junta Electoral de Barcelona que el vot en blanc, d’acord amb la llei actualment vigent, és il·legal.
»Diu la Llei orgànica del règim electoral general (LOREG) que el vot és secret (art. 86.1). Diu també la mateixa LOREG que el vot en blanc s’exerceix dipositant a l’urna un sobre buit (art. 96.5). I diu també la LOREG que qui ha de dipositar els sufragis a l’urna és el president de cada mesa electoral (art. 86.3). Feta una prova entre un conjunt ampli i heterogeni de ciutadans, el 100 per cent han pogut distingir perfectament al tacte, sense cap mena de dubte, i també pel pes, quins sobres contenien papereta i quins no en contenien. Alguns, fins i tot, han sabut detectar la diferència abans i tot de tocar els sobres, si qui els sostenia estava a contrallum. Per tant, el vot de la majoria dels ciutadans potser és secret... però no ho és de cap manera el dels que voten en blanc.
»Els membres de la plataforma de ciutadans Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, però, no reivindiquen el vot en blanc, perquè estan convençuts que aquest vot és un invent dels partits majoritaris per netejar consciències. La gent que vota en blanc es pensen que fan un vot de protesta quan, en realitat, el seu vot és un vot amb múltiples interpretacions que en qualsevol cas, ni que obtingués una majoria de suports, no tindria cap mena de transcendència en la vida parlamentària, ja que la llei no els concedeix cap dret de representació ni hi ha cap lloc on es digui oficialment com s’han d’interpretar. De fet, aquest convenciment va ser una de les raons que va portar Escons insubmisos a presentar-se a les primeres eleccions, per fer, a través d’una formació política creada “ad hoc”, el que hauria d’estar establert legalment com a alternativa per als ciutadans que estan descontents de la manera d’actuar i de repartir-se funcions els partits polítics actuals: poder deixar escons buits.
»Si a més de ser inútil el vot en blanc, la Junta Electoral dictamina ara que també és il·legal i dóna la raó a la reclamació d’Ei, llavors ja quedarà clar per a tothom que el vot en blanc no sols és una estafa als ciutadans de bona fe sinó que, a més a més, està mal dissenyada.
»Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents és un dels partits actualment sense representació parlamentària del qual fins ara ningú no parla, a diferència d’altres que tampoc no tenen escons però deuen tenir altres atributs. Potser es considera que els d’Ei són una mena de votants en blanc i, per tant, invisibles i il·legals.»
No us sembla que la nota té prou contingut? Jo crec que sí, encara que sigui només com una curiositat. Doncs, a hores d'ara, després d'haver mirat els diaris, sembla que no els interessa gens. Caldrà que ens despullem i que en fem alguna de grossa? Que amenacem el rei d'Espanya? Que diguem el nom del porc a algú altre? Entre els nostres, n'hi ha que en tenen ganes.
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Escons insubmisos denuncia que el vot en blanc és il·legal
»Barcelona, 6 d’octubre del 2006. Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents (Ei) acaba de denunciar a la Junta Electoral de Barcelona que el vot en blanc, d’acord amb la llei actualment vigent, és il·legal.
»Diu la Llei orgànica del règim electoral general (LOREG) que el vot és secret (art. 86.1). Diu també la mateixa LOREG que el vot en blanc s’exerceix dipositant a l’urna un sobre buit (art. 96.5). I diu també la LOREG que qui ha de dipositar els sufragis a l’urna és el president de cada mesa electoral (art. 86.3). Feta una prova entre un conjunt ampli i heterogeni de ciutadans, el 100 per cent han pogut distingir perfectament al tacte, sense cap mena de dubte, i també pel pes, quins sobres contenien papereta i quins no en contenien. Alguns, fins i tot, han sabut detectar la diferència abans i tot de tocar els sobres, si qui els sostenia estava a contrallum. Per tant, el vot de la majoria dels ciutadans potser és secret... però no ho és de cap manera el dels que voten en blanc.
»Els membres de la plataforma de ciutadans Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents, però, no reivindiquen el vot en blanc, perquè estan convençuts que aquest vot és un invent dels partits majoritaris per netejar consciències. La gent que vota en blanc es pensen que fan un vot de protesta quan, en realitat, el seu vot és un vot amb múltiples interpretacions que en qualsevol cas, ni que obtingués una majoria de suports, no tindria cap mena de transcendència en la vida parlamentària, ja que la llei no els concedeix cap dret de representació ni hi ha cap lloc on es digui oficialment com s’han d’interpretar. De fet, aquest convenciment va ser una de les raons que va portar Escons insubmisos a presentar-se a les primeres eleccions, per fer, a través d’una formació política creada “ad hoc”, el que hauria d’estar establert legalment com a alternativa per als ciutadans que estan descontents de la manera d’actuar i de repartir-se funcions els partits polítics actuals: poder deixar escons buits.
»Si a més de ser inútil el vot en blanc, la Junta Electoral dictamina ara que també és il·legal i dóna la raó a la reclamació d’Ei, llavors ja quedarà clar per a tothom que el vot en blanc no sols és una estafa als ciutadans de bona fe sinó que, a més a més, està mal dissenyada.
»Escons insubmisos - Alternativa dels Demòcrates Descontents és un dels partits actualment sense representació parlamentària del qual fins ara ningú no parla, a diferència d’altres que tampoc no tenen escons però deuen tenir altres atributs. Potser es considera que els d’Ei són una mena de votants en blanc i, per tant, invisibles i il·legals.»
No us sembla que la nota té prou contingut? Jo crec que sí, encara que sigui només com una curiositat. Doncs, a hores d'ara, després d'haver mirat els diaris, sembla que no els interessa gens. Caldrà que ens despullem i que en fem alguna de grossa? Que amenacem el rei d'Espanya? Que diguem el nom del porc a algú altre? Entre els nostres, n'hi ha que en tenen ganes.
(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)