Eurovegas, un espectacle provincià

per Jordi Borja, urbanista

Mister Marshall ha arribat i anuncia llocs de treball i diversions, llums i jocs, vici i fornici. Prop de l’aeroport, a un quart d’hora del centre de la ciutat. Prometen unes 200.000 feines directes i 100.000 d’indirectes. No s’especifica l’origen d’aquestes xifres. Tanmateix, a tot l’estat de Nevada, que inclou Las Vegas i la llunyana Reno, hi ha 300.000 llocs de treball en el sector de l’oci. Només Las Vegas posseeix setanta-vuit grans hotels amb casino, i al Baix Llobregat es crearien dotze hotels, sis amb casino. Els números no surten.

L’impacte sobre l’ocupació no sembla que a Las Vegas hagi sigut gaire eficaç, perquè [l’atur a Nevada] arriba quasi al 13% mentre la mitjana dels EUA és de poc més del 8%. És una feina poc qualificada: només el 14% de la població jove té començats estudis universitaris, quan la mitjana nord-americana és el doble. A Las Vegas hi ha censades 16.000 persones sense sostre i 40.000 a la regió metropolitana (una gran part de les dades citades procedeixen de latramaurbana.net).

L’argument de l’ocupació no és convincent. Altres aspectes del model, encara menys. Las Vegas va créixer en un desert a partir de la dècada del 1930 i especialment a partir del 1941, quan un gàngster, Bugsy Siegel [...], va ser el promotor del primer hotel Flamingo amb casino. Va ser rebatejada com a Sin City, la Ciutat del Pecat. Els promotors principals eren les màfies de l’est. El 1959 la ciutat començà un nou boom quan el triomf de la revolució cubana va fer que l’Havana deixés de ser el gran casino i el superprostíbul dels nord-americans. El centre de Las Vegas, inicialment ciutat compacta, va anar perdent força i la ciutat s’expandí de manera difusa i segregadora. Gradualment s’ha anat privatitzant, ha deixat de ser ciutat.

Eurovegas serà la nova versió del model Barcelona 92 i de Catalunya ciutat? [...] Als EUA era i és impensable que un Las Vegas s’instal·li a la megalòpolis del nord-est (Boston, Nova York, Filadèlfia, Washington, etcètera), un continu urbà amb més de 55 milions d’habitants. El gran centre de l’oci es va crear a uns quants milers de quilòmetres del mercat més potent. Eurovegas pretén instal·lar-se en un teixit urbà ja molt saturat que requereix projectes d’escala mitjana, més acupuntura que cirurgia.

La còpia local és menor que l’original, però es preveuen 150 hectàrees per al complex i 100 més per a camps de golf, un estadi i altres equipaments, més les cessions de sòl públic i infraestructures i els complexos habitacionals que els promotors exigeixen, crear-ne uns per al seu negoci i eliminar-ne altres que no interessen. L’impacte sobre el territori serà enorme. A la zona afluiran els desocupats locals i els que hi aniran d’altres parts com si s’hi haguessin descobert mines d’or. Sense comptar els centenars de milers de futurs clients. És aquest l’indret adequat? [...]

El despropòsit que crida més l’atenció són les condicions del promotor, que aparentment no han sigut qüestionades per les autoritats espanyoles: modificació de la llei d’estrangeria per importar treballadors, i de l’estatut dels treballadors per no dependre de convenis col·lectius; moratòria de dos anys per pagar la seguretat social; exempcions d’impostos i taxes; flexibilitzar les mesures destinades a evitar el blanqueig de diners; autoritzar l’ingrés de menors d’edat i ludòpates, i el dret de fumar; garantir el crèdit que se sol·licitaria al Banc Central Europeu. Per a vergonya aliena, sense comentaris.

No crec que aquest projecte fantasma arribi a reeixir, i menys a Catalunya. Però reconec que em deixarà un record imaginari perdurable. [...]

(Extracte de l’article publicat a El País, 21 març 2012)

L’anglès als Estats Units

Els immigrants dels EUA es passen cada cop més a l’anglès

Segons un estudi fet per un equip d’investigadors de la State University de Nova York (SUNY-Albany), dirigits per Richard Alba, el 72% dels descendents d’immigrants hispans de tercera generació (és a dir, els néts dels que van arribar als Estats Units) ja “parlen només anglès a casa”. Els hispans han estat sempre els més resistents a l’adaptació cultural als EUA, especialment els dominicans, equatorians i colombians. Els que més s’adapten (dels hispans) són els centreamericans i els peruans. Entre els orientals (japonesos, indis, xinesos, etc.) els percentatges de la tercera generació superen el 90%, i entre els japonesos, per exemple, els de la segona generació ja són més del 60% els que parlen només en anglès a casa.

L’any 2003 vivien als EUA prop de 33 milions d’estrangers (12% de la població), el 53% d’aquests immigrants havia nascut a l’Amèrica Llatina i la meitat hi ha arribat després de 1990.

Les dades que s’han fet públiques ara corresponen a l’any 2000, i impliquen una forta pujada respecte a les dades anteriors, de l’any 1990. L’any 1990 eren només el 64% els descendents d’hispans de tercera generació que parlaven “només anglès a casa”.

Samuel Hungtington, l’autor del best-seller sobre El xoc de les civilitzacions, havia dit que aquestes dades estaven molt bé, però “qui ens assegura com seran els néts dels immigrants que han arribat en massa en els últims anys?” (New York Times). Les dades fan deduir, encara que Hungtington no ho reconegui, que les pròximes generacions seran molt similars a les actuals. Al llarg dels dos últims segles, sovint hi ha hagut desembarcaments massius de nous immigrants als EUA, i tothom acaba passant per l'adreçador. És clar que allà l’anglès és una llengua de prestigi i ineludible per fer gairebé qualsevol cosa…

Ací teniu una bona informació amb gràfics per completar les dades.

(Informació publicada a la desapareguda revista infoReflex l'any 2005)

* * *

L’anglès, llengua oficial de la meitat dels EUA

Dels cinquanta estats que formen els Estats Units, la meitat han declarat l’anglès com a llengua oficial davant el ràpid i continuat avenç d’altres llengües, especialment el castellà (allà dit espanyol). A Miami el principal diari es publica en castellà i en anglès, als barris rus i xinès de Nova York els cartells estan escrits en ciríl·lic i en mandarí i es parlen 140 idiomes a les escoles públiques de Nova York.

Com que la Constitució no ho estableix, des de fa vint anys hi ha grups que demanen que l’anglès sigui declarat idioma únic de les administracions, les escoles i les oficines de vot. Un 11% de la població nord-americana ha nascut a l’estranger i en el conjunt de la població el 18% parla una llengua diferent de l’anglès a casa seva. El castellà el parlen 28 milions, i l’any 2040 es calcula que el 25% de la població el tindrà com a llengua materna. La tercera llengua més parlada, rere l’anglès i el castellà, és el xinès, seguida del rus.

A Califòrnia, on hi ha un 40% de població hispana, els funcionaris sols poden adreçar-se als ciutadans en anglès. A la majoria d’estats les escoles públiques fan ensenyament bilingüe en els barris on hi ha molta població immigrada (4,5 milions de nens de primària i secundària).


Tribuna Catalana 1 octubre 2004

Diccionari de les eleccions estatunidenques

Durant el procés electoral dels EUA apareixen constantment conceptes molt peculiars, a vegades de difícil traducció directa al català. L’argot reflecteix la complexitat d’un sistema que combina procediments arcaics com els caucuses i paraules sorgides de l’era televisiva. Hem fet una selecció de termes freqüents, amb la traducció explicativa corresponent.

Canvassing. Mètode intensiu de contacte personal amb els votants. Nosaltres en diríem «porta a porta».

Caucus. Es podria traduir per «assemblea d’electors», o senzillament «assemblees». En els caucuses demòcrates es vota a mà alçada. A la primera ronda els candidats amb menys suport queden eliminats. Els candidats que queden es dediquen llavors a afalagar els qui han donat suport als eliminats. Aleshores es fa una nova votació. I així fins al final.

Comeback kid. Candidat que ha patit una derrota però que aconsegueix guanyar en l’elecció següent. Potser es podria traduir per «el sant tornem-hi».

Concession speech. Discurs que fa un candidat per acceptar la derrota i felicitar el rival. En podríem dir «discurs per plegar» o «discurs de comiat».

Crossover voter. Votant registrat en un partit però que decideix votar per un candidat del partit contrari en unes primàries o una elecció general: «votant trànsfuga».

Endorse. Declarar oficialment el suport a un candidat. Ho fan els polítics, els diaris, els sindicats: «mullar-se».

GOP. Abreviatura de Grand Old Party, denominació tradicional del Partit Republicà. No cal traduir-ho: és un nom propi.

Kingmaker. Un candidat que no ha guanyat però que contribueix de manera decisiva a fer que un altre guanyi en cedir-li els seus delegats. En podríem dir «entronitzador».

Momentum. L’impuls d’un candidat després d’haver guanyat diverses convocatòries: «moment dolç», o «momentum» mateix, escrit en cursiva (és llatí).

Phone banking. Allau de trucades telefòniques a una llista de votants potencials per instar-los que vagin a votar: «pressió telefònica», «cacera telefònica».

Pledged delegates. Delegats triats en les primàries i assemblees de votants, compromesos a donar suport al seu candidat en la convenció que es fa al final de les primàries en cadascun dels dos grans partits. En podríem dir «delegats compromesos», o senzillament «delegats d’en Tal».

Red states, blue states. Els «estats vermellosos» (o rogencs) són els que solen votar republicà. Els «estats blavencs» són els demòcrates. En català no aniria bé «estats rojos» i «estats blaus» perquè justament els «rojos» són els més de dretes, per dir-ho així, i es produiria confusió.

Soccer mom (o, l'any 2008, per transposició al cas de la candidata a vicepresidenta dels republicans Sarah Palin, que vivia a Alaska, on l'esport majoritari és l'hoquei, hockey mom). Estereotip sociopolític que es refereix a dones casades de classe mitjana-alta que no solen treballar, viuen en barris residencials i se suposa que dediquen molt de temps a dur en cotxe els fills a activitats extraescolars i a anar-los a buscar després. En podríem dir «mares minyona» o «mares atabalades», per dir alguna cosa que en qualsevol cas serà incorrecta i pejorativa (com ho és soccer mum).

Spin. En podríem dir «interpretació interessada» o «escombrada cap endins», o una mena de combinació de totes dues: «cop d’escombra interessat». És el tipus d’argumentació que es fa servir per refermar les posicions polítiques pròpies o per defensar els resultats obtinguts després d’un debat o d’una votació parcial o local. La fan anar els candidats, els seus assessors i la premsa. A l’eixida dels debats televisats hi ha un spin alley, «passadís de la interpretació», on els assessors dels candidats competeixen públicament –o sigui, davant la premsa– en les interpretacions sobre el debat, mirant d’escombrar cadascú cap a casa.

Superdelegates. Delegats que van automàticament a la convenció demòcrata, sense elecció prèvia, perquè tenen càrrecs públics o n’han tingut com a representants del partit. En podríem dir «superdelegats», tal com raja, o bé «delegats institucionals», que potser seria una denominació més transparent per a nosaltres.

Surrogates. Literalment són els «suplents» dels candidats, i poden fer campanya pel seu compte a favor del candidat. Solen ser els cònjuges o altres familiars. Aquí potser en diríem «teloners», o tal vegada «claca familiar». Bill Clinton i Chelsea eren l'any 2008 els «suplents» de luxe de Hillary. Michelle Obama i la resta de la família del candidat demòcrata també intervenien activament en la campanya com a «claca familiar».

Stump speech. El discurs estàndard de campanya, repetit amb poques variants en tots els mítings i intervencions. El podríem anomenar «el discurs típic» o «el pinyol del missatge».

Swing states. Estats que no són ni «blavencs» ni «vermellosos», o sigui, que republicans i demòcrates hi solen estar molt empatats i opten pels uns o els altres segons les circumstàncies. Es podrien anomenar «estats mixtos» o «estats canviants». Es tenen molt en compte durant la campanya, perquè produeixen efectes d’imitació en altres estats similars.

The winner takes it all. Sistema electoral en què el guanyador, encara que sigui per un vot, s’enduu tots els delegats de la circumscripció. «Tot per al primer», podríem dir-ne.

Too close to call. Expressió usada pels mitjans de comunicació quan les enquestes a peu d’urna no diuen prou clarament qui pot haver guanyat. «La pilota a la teulada»?

Underdog. El candidat que teòricament té menys possibilitats i desafia el favorit. El podríem anomenar «l'aspirant».


(Elaboració pròpia, a partir del recull de termes originals publicats en un reportatge d’Eusebio Val, La Vanguardia 28 febrer 2008)

* * *

Annex

La pronúncia més habitual –allà el concepte de llengua estàndard és inexistent, o almenys purament teòric– dels noms dels actuals president i vicepresident dels Estats Units sembla que és la següent (ë vol dir vocal neutra, com la segona /e/ de Pere; una lletra repetida vol dir que és allargada; l'accent vol dir síl·laba tònica):

Baarák Obbámaa (Barack Obama)
Djou Báidën (Joe Biden)

I els candidats perdedors de les eleccions del 2008:

Djën Makkèin (John McCain)
Sáráh Péilën (Sarah Palin)


(Textos publicats l'any 2008 a la desapareguda revista InfoReflex)

L’esclavatge de la connexió ininterrompuda

El 3 de abril de 1973 Martin Cooper va fer la primera trucada amb el Dyna-Trac, un prototipus de Motorola, l’empresa per a la qual treballava aleshores. Va trucar a Nova York, a la competència, amb tota la premsa al davant. «Ningú no es creia que pogués funcionar, però ho vam demostrar», ha explicat aquests dies. Els primers terminals que es comercialitzaren, ja els anys vuitanta, costaven més de 4.000 dòlars, pesaven al voltant d’un quilo i la bateria no donava per a més de 20 minuts trucant. «En realitat, no crec tampoc que ningú pogués aguantar tant de pes al costat de l’orella durant tant de temps», justifica flegmàtic Cooper.

Les trucades següents van ser a Washington estant, on va haver de convèncer els senadors de la importància d’aquest tipus de comunicacions, per tal que es creés un marc legal que gestionés l’espectre radioelèctric al país. A partir d’aquell moment va sorgir la competència, i no va ser tan senzill. «Ningú no volia ser el segon», confessa Cooper.

Cooper ha aportat ara algunes dades que fan palesa la dependència que tenim del telèfon mòbil: «Hi ha estudis que demostren que si algú ha de renunciar a alguna cosa s’estima més deixar estar el cotxe que no el terminal. Fins i tot n’hi ha que han quedat sense feina i estalvien en menjar per poder mantenir la línia de mòbil.»

En contra del cada cop més habitual tot en u, Cooper ha augurat terminals «adaptats a les necessitats de l’usuari. Uns voldran una bona càmera i altres navegar per internet». El seu telèfon és un terminal senzill, de tipus petxina, només amb els números de marcar, una pantalla petita i un botó per parlar amb l’operador. «El va inventar la meva dona, Arlene Harris, i és perfecte per parlar, sense més complicacions. El auricular és a l’orella i el micròfon a la boca. És d’una senzillesa extrema. Malauradament només es comercialitza als Estats Units.»

Cooper està content per la competència entre sistemes operatius i terminals: «No he tocat mai un Iphone, però aquesta guerra entre Android, Apple i Symbian em sembla d’allò més democràtica. Portarà més innovació. És millor que un sol sistema per a tothom. Això seria com una dictadura. L’elecció dels usuaris fa que es promogui la innovació.»

El problema de la connexió contínua

Un reportatge publicat al diari The Wall Street Journal explica que un grup de treballadors estatunidencs han portat als tribunals la seva empresa, T-Mobile USA, per haver-los obligat a portar un mòbil i respondre a trucades i missatges de feina fora de l’horari laboral, sense cap mena de retribució.

Sentir que no es desconnecta de la feina, que no hi ha un temps privat que no pugui ser interromput, és una idea molt estressant, que es nota «a mitjà termini, encara que no afecta tothom igualment. En qualsevol cas, aquestes vacances cada cop he vist més gent a l’hotel amb el portàtil, mirant el correu», explica Miguel Garcia Sáiz, professor de psicologia del treball de la UCM.

«De debò que tot és inajornable? He trobat poques situacions en què calgués prendre una decisió immediata. Crec, més aviat, que és una manera que tenen els que manen de descarregar pressió sobre els treballadors. Ells tenen molta tensió, i han de respondre a superiors als quals no poden no donar una resposta. Sembla que passa per davant reaccionar de seguida, encara que no se solucioni res, només per poder dir “hi estem treballant”», diu Rubén Martínez, físic de 33 anys, cap intermedi d’una gran empresa de telefonia.

L’aparell també és capaç d’activar altres pors. Durant el cap de setmana o per vacances, quan sona, interromp; però, i si no sona? En molts magins s’enceta un pensament d’angúnia: «Ja no em tenen en compte? No sóc necessari per solucionar problemes? No es recorden de mi?» Sembla absurd, com si fos el testimoniatge d’un jonqui, però existeix.

«L’ús de l’Iphone o la Blackberry no pot ser compulsiu. Als EUA aquesta addicció s’anomena crackberry, i consisteix a mirar més de 400 cops cada dia la pantalla», diu José Manuel Romero, d’Adicciones Digitales. En realitat, aquestes persones són addictes a la feina, i sembla que ficar-se a la butxaca un d’aquests terminals mòbils d’empresa pot ser el camí més recte per esdevenir-ho.

(Extracte de les informacions publicades a El País per Rosa Jiménez Cano, 4 setembre 2009, i Silvia Blanco, 5 setembre 2009)

Fa bona pinta...

«–Aconseguirà superar aquell anacronisme que els presidents no poden o no saben utilitzar personalment els aparells moderns?
»–Suposo que podré continuar tenint accés a un ordinador en algun lloc. Potser no al despatx oval. L’altra cosa que espero és que algú pensi de quina manera puc continuar utilitzant una Blackberry. Sé que...

»–Ara i avui encara té la Blackberry.
»–Ara i avui encara la tinc. I cal dir que és una cosa que preocupa no només el servei de seguretat, sinó també l’equip d’advocats. Ja sap que aquesta ciutat és atapeïda d’advocats...

»–Deia que lluitarà per conservar la Blackberry.
»–No sé si me’n sortiré, però continuaré intentant-ho. Però el que volia dir era això: no és només poder rebre informació. O sigui, ja em passaran els papers importants, i també podré llegir diaris. Però el que vull és tenir mecanismes per relacionar-me realment amb la gent de fora de la Casa Blanca. I vull aprofitar qualsevol oportunitat per fer-ho, mitjans no previstos, no controlats, maneres de parlar amb persones que no es limitin només a afalagar-me o a posar-se dretes quan entri en una habitació, maneres de mantenir els peus a terra. Si durant aquests quatre anys puc aconseguir-ho, crec que m’ajudarà a servir més bé els ciutadans, perquè escoltaré la seva veu. La gent no deixarà de dir coses pel fet que jo m’estigui a la Casa Blanca.» (Transcripció d’un fragment de l’entrevista de John Harwood a Barack Obama per a la CNBC, 7 gener 2008)

Ja ho dic, fa bona pinta. No per la marca de l’ICM*, que és només una anècdota –tot i que m’agrada més la (màquina) Blackberry** que la Iphone, posats a triar, encara que sigui menys perfecta, ja que els productes Apple discriminen el català i això en una empresa gran vol dir menyspreu, ja que són quatre duros–, sinó pel fons de la qüestió. És clar que de moment encara són només paraules i per aquí més a prop de paraules i promeses que sonaven bé i després re de re en tenim alguna experiència. Bé, ja arribarà el moment de comprovar-ho.

Ara com ara, doncs, abans que comenci tot plegat, continua l’esperança.

*Qüestió de llengua 1: com n’hem de dir, del genèric d’aquests aparells? Ni idea, segur que al final es diran d’una manera que ara ni sospitem. Però de moment jo apostaria per denominacions que més o menys descrivissin la màquina. Per exemple, intercomunicador mòbil (ICM), mòdul electrònic mòbil (MEM), interconnectador portàtil (ICP), o simplement comunicador (que podria acabar abreujat en nicador: «–A on vas amb aquest nicador tan antic, sembla del 2009! –Tens raó, ja té dos anys, quina vergonya», etc.).

**Qüestió de llengua 2: ja sé que la marca és BlackBerry, i l’altra iPhone, escrites així. Però a l’hora de descriure aquests productes, quan se’n parla mitjans de comunicació, no trobo que sigui necessari respectar aquestes convencions gràfiques originals. Que em semblen molt bé, però si es portés a l’extrem el criteri reproductor (oi?) també caldria grafiar les marques registrades amb el tipus de lletra, el color, etc., de la marca. I caldria escriure cada vegada no cocacola, sinó Coca-Cola amb aquella grafia tan historiada. O sigui, crec que en els mitjans de comunicació s’ha de ser menys servil de les marques i tractar tothom de la mateixa manera. Per tant, Blackberry (o Black Berry) i Iphone, de moment, mentre no passi que alguna d’aquestes marques es consolidi com a descriptor del genèric (vegeu l’altra qüestió de llengua), com la cocacola és ja sinònim de refresc de cola, i en diguem, de totes, blacberris o ifones (o una altra que encara no ha nascut). Ja vaig parlar d’aquest tema amb motiu de l’euríbor.

(Afegitó del 23 de gener. «Ha de ser molt complicat dir-li “no” a la persona més poderosa del món. Obama ha fet valdre la seua posició i ha aconseguit el que fa uns dies semblava impossible: retenir l’aparell en poder seu i el permís per a utilitzar-lo durant el seu mandat. L’única pega és que haurà de canviar de compte de correu electrònic i que aquells a qui enviï un mail tenen completament prohibit per llei revelar qualsevol contingut enviat per Obama, almenys fins que no abandoni el càrrec de cap d’estat, en virtut de la Presidential Records Act. I ara que hi som, ja s’ha calculat el valor de la campanya publicitària que Obama li està fent a Blackberry i al seu fabricant, RIM: entre 25 i 50 milions de dòlars.» Informació publicada a El País, 23 gener 2009)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les granotes mascle volen el de sempre

Avui copio de Juanjo Millás: «La pregunta davant la crisi (com hem arribat a això?) ha atret milers de respostes normals, respostes mascle, podríem dir, les pautes de les quals coneixem de sobres. Però aquestes respostes són improductives perquè equivalen a assenyalar que un quilòmetre té mil metres, i això ja era inclòs dins la pregunta. El que ens cal a hores d’ara és una resposta rara, inaudita, anòmala, una resposta original, que ens ajudi a entendre el desastre en el qual manotegem amb desesperació, i potser a eixir-ne. A veure si se li acut a algú. Mentrestant, espolseu-vos dels voltants del cap aquelles granotes mascle que han acudit a l’olor de les feromones i que cerquen el de sempre. Després, com és habitual, si t’he vist no et conec.» (El País 21 novembre 2008)

I ho completo amb el sociòleg Zygmunt Bauman, autor de la teoria de la modernitat líquida, que sempre diu coses interessants: «L’impuls de l’economia dels últims 30 anys, amb crestes de més opulència, es va basar en el crèdit. Avui tothom està endeutat. Segons sembla, el deute dels Estats Units és de set trilions de dòlars. Personalment, crec que aquesta crisi és el producte de l’èxit del sistema, no del seu fracàs. Un banc té èxit quan concedeix molts préstecs. I han convertit tota la població en una nació de deutors.» (El Periódico, 21 novembre 2008)

(O sigui, si algú es pensava que ara canviaria alguna cosa, quedarà ben lluït: perquè no hi ha prínceps gripau que puguin transformar el sistema –de l’Obama, sent realistes, no crec que n’hàgim d’esperar gaire més, i ja seria molt, que un canvi d’enfocament en les relacions internacionals, que no siguin del xèrif contra tothom– i perquè segons com es miri la crisi d’avui és només la constatació global d’un èxit espaterrant.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ha guanyat l’esperança

Ja hi haurà temps de desenganyar-se, o d’entristir-se si passa una desgràcia. No tinc cap dubte que hi ha molta gent als EUA i al món que pensen a hores d’ara quina pot ser la millor manera de desempallegar-se del negre. De moment, però, alegria i un bri d’esperança. Perquè tot i que com diu el meu amic Vicent Partal les campanyes es fan en vers però després es governa en prosa, poden canviar moltes coses (2.XII: sembla que la frase cal atribuir-la a Hillary Rodham, em diuen).

Tant de bo canviïn moltes coses.


Afegitó de les 16 h. He mirat si trobava titulars realment originals sobre això d’avui. Aquests són els que m’han agradat més:

- GOBAMA (Daily Mirror, de Londres)
- Ja no és un somni [damunt una foto de Martin Luther King] (El Periódico de Catalunya, de Barcelona)
- Il sogno [damunt una foto de BO en B/N fent un petó a una filla, i sota el text de Martin Luther King sobre el seu somni] (L’Unità, de Milà)
- Ganó la esperanza (El Espectador, de Bogotà; han copiat el meu ;-))
- One giant leap for mankind [damunt una foto frontal de BO que avança decidit] (The Sun, de Londres; el titular fa referència a la frase que va pronunciar Neil Armstrong l’any 1969 quan va posar el primer peu damunt la Lluna)

Aquestes cinc portades, i especialment les d’El Periódico, el Daily Mirror i L’Unità, han fet la volta al món.

La frase més repetida en els titulars dels altres: «It’s Obama» i diverses versions de «dia històric», «primer president negre» i altres obvietats i tòpics. En aquesta línia, estava una mica més bé la portada d’algunes de les edicions nord-americanes (EUA i Canadà) del gratuït Metro: «History in the making». I la resta, textos força grisos, alguns massa llargs i sembla que poc rumiats. I mira que han tingut temps de preparar les portades...


Afegitó de les 18 h. Una altra dada d’interès: l’únic diari dels de franc que aquest matí duia a la portada la notícia Obama era el Què, justament el que m’agrada menys. Avui han fet un esforç per tancar l’edició més tard o per fer-ne dues i, tenint com tenen tots els gratuïts força problemes –vivien sobretot de la publicitat immobiliària–, cal aplaudir-los.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Dret de somiar

Com que ja ho ha escrit Vicent Partal a VilaWeb, no cal que m’hi esforci.

I esperem, sobretot, que no es compleixin els auguris macabres que corren per la xarxa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No estic d’acord a boicotejar els Jocs

Ni parlar-ne. Serà molt més eficaç per al progrés futur de la Xina i per a la llibertat de la seva gent en l’avenir que hi hagi Jocs Olímpics i que hi vagi tothom, que no pas que se’ls faci boicot i uns quants països capdavanters del món suposadament lliure decideixin no anar-hi. Això seria maquillatge per tapar vergonyes, catifa per amagar la manca d’acció fins ara real i efectiva a favor del Tibet. Ja sé que els Jocs Olímpics són per ells mateixos maquillatge i artifici, però és justament en aquestes situacions delicades que l’artifici pot ajudar a canviar la realitat. Eixir d’una dictadura és molt difícil –que ens ho demanin a nosaltres, que encara no n’hem sortit del tot– i qualsevol ajuda que arribi des de fora, ni que sigui tapant-te el nas, els ha d’anar bé. És veritat que la celebració dels Jocs fa també que el règim xinès es presenti al món com si fos un règim normal i corrent, però també estic convençut que de cara endins el boicot distanciaria molt més el règim del mirall democràtic –presumptament democràtic, si voleu, però tendint a la democràcia com a ideal si més no teòric– occidental. La Xina no canviarà per un boicot, i en canvi sí que pot canviar –o canviar una mica més– per uns Jocs. Els Jocs poden ser l’avinentesa perquè molta gent d’allà dins vegin món, el boicot només els produirà frustració i serà aprofitat pel règim per fer veure que Occident no els estima. Els xinesos, el poble, no es mereixen tenir els governants que tenen –nosaltres tampoc, ja que hi som–, però el que no es mereixen de cap manera és que Occident destrossi el seu joiell, una vegada que els ha estat concedit mostrar-lo i mirar de vendre’l. I ja sé que la majoria dels xinesos segurament no tastaran cap avantatge dels Jocs Olímpics, i a la majoria, també, no els deu venir d’aquí que s’hi facin els Jocs o no mentre no es resolguin altres qüestions transcendentals del seu immens país de països. Però ho veig claríssim: la suspensió de la festa els perjudicaria encara molt més.

Una altra cosa hauria estat que s’hagués descartat Beijing en el seu moment com a candidata pels dèficits democràtics de la Xina. Però ara ja no es pot fer marxa enrere. I avui deixem de banda que de dèficits democràtics, encara que no siguin segurament tan bèsties, també n’hi ha als EUA (Guantánamo, Iraq) i, ehem, a l’Estat espanyol (cal posar exemples?).

I sí que estic d’acord, només faltaria, que s’aprofiti tota la parafernàlia dels Jocs, incloent-hi la passejada de la flama olímpica pel món, perquè els tibetans i altres pobles oprimits pel règim xinès es facin sentir. És que és això el que volia dir també: si es fan els Jocs, les protestes poden arribar més lluny, poden tenir molta més repercussió. Si no es fessin els Jocs, no se sentiria ni un clam protibetà al planeta, o se sentiria molt fluixet, com sempre. Els Jocs, doncs, són un altaveu. Un altaveu que sentiran també els mateixos xinesos.


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Viure al dia

The prize winner of Defiance, Ohio (2005) és una pel·lícula dolentota de sèrie E (embafadora) que vaig veure dissabte a la classe d’anglès. És d’una mare de família nombrosa (Julianne Moore) dels anys 50, casada amb un home violent, alcohòlic i primari (Woody Harrelson). La mare, una bleda encantadora –si es pot dir d’aquesta manera– ha de tirar endavant els fills a base de molt coratge i una murrieria natural que la fa experta a treure transcendència dels exabruptes del seu home i també a guanyar tota mena de concursos i premis convocats per mitjans de comunicació i empreses de tota mena: des de viatges i cotxes, que no pot aprofitar perquè sempre hi ha necessitats més peremptòries que passen al davant, fins a llaminadures o premis de supermercat. L’Evelyn ho guanya quasi tot, és una campiona nacional, reconeguda per les altres concursants professionals de tots els Estats Units.

Bé, no val gaire res, a banda del fet que parlen en anglès, que era el que m’interessava. Però em va fer profit una frase. La història, basada en un cas real, està explicada des de la perspectiva d’una de les filles, que no entén com la mare, tan espavilada com era (guanya prou diners per sobreviure i a més la casa on s’estan és propietat seva, un dels premis que ha aconseguit), continuava aguantant al costat d’aquell marit que per a l’única cosa que servia, diu ella, és per fer-li fills, treballar com una bèstia (això sí que ho feia) i viure els partits de bèisbol per la ràdio com si s’hi juguessin tots la vida. La filla, però, recorda molt vivament una de les converses que té amb la mare, que li diu que s’ha de viure al dia, que qui dia passa any empeny i que el que és important és gaudir de cada minut de què es pugui gaudir, i mirar de no pensar en els moments dolents, que d’altra banda són impossibles d’evitar. (És clar que hi ha fronteres –aquesta glossa és meva– que no has de passar o no has de deixar que els altres passin si t’afecten, però no és gens fàcil establir aquestes fronteres, ni decidir que siguin inamovibles.)

És un tipus de consell que haig de reconèixer que a mi em va molt i molt bé. Viure al dia. Us el penjo aquí per si a algú més li fa servei.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Hillary i Barack

Esper que hàgiu tingut una bona entrada d’any.

No em puc estar d’opinar sobre el/la qui podria decidir en bona part el destí del món a partir del 2009 durant almenys quatre anys. No sé si el candidat demòcrata tindrà possibilitats de derrotar el republicà. Ara bé, entre els demòcrates m’estimo més Obama que Clinton. I segons sembla, serà Obama i no Clinton –demà es podria ajustar força el pronòstic– qui s’adjudicarà la candidatura demòcrata. O sigui que estic mig content.

Per què no m’agrada Hillary? Perquè és una dona? Ni de bon tros. Tant de bo hagués arribat l’hora que una dona com cal agafés les regnes del (encara) primer imperi de l’univers, perquè estic convençut que en principi elles ho farien millor. Però és molt important aquest «en principi», que no vol dir el mateix ni que «a tot preu» ni que «sens dubte». Hillary no m’agrada perquè:
1) Ha explotat més del compte el fet de ser dona –una presumpta mulier fortis, en concret, com la Thatcher–, i se’m fa sospitosa tanta explotació del que és obvi biològicament parlant. Em sembla gairebé un aprofundiment, indirecte, de la secular discriminació per raó de sexe: «M’heu de votar perquè sóc dona.» No sé si m’explico.
2) Ha estat sempre massa calculadora i poc fiable en referir-se a la guerra de l’Iraq, tant ara com abans.
3) Va comportar-se de manera indigna en no marxar immediatament de la Casa Blanca quan el seu marit es va entendre amb una becària, quan ell va enganyar-la dient que no ho havia fet i quan a la fi va humiliar-la en haver de reconèixer en públic els càrrecs durant el procés parajudicial que hi va haver. I si algú em diu que llavors no el va plantar per «responsabilitat», el fet és que tampoc no ho va fer quan el seu marit se’n va anar de la Casa Blanca, i crec que no ho va fer perquè li va semblar que amb ell al costat faria més carrera que ella tota sola o ella amb un altre.
4) Quan el seu home va arribar a la Casa Blanca ella feia servir tot sovint el cognom de soltera, Rodham, i ara no el fa servir mai.
5) Es vanta d’independència de judici, de ser una dona amb idees pròpies i altres coses similars, però a l’hora de la veritat no dubta a posar-se constantment el seu marit al costat en els mítings, com a garant i aval de la seva experiència de «governanta».

O sigui, tant de bo guanyi Obama a Clinton. I posats a demanar, tant de bo Barack Obama guanyi després Giuliani, McCain o Romney, que segons els actuals sondejos podrien ser els candidats republicans el novembre vinent. Giuliani m’ha semblat sempre més pallasso del compte, molt artificial. Dels altres no en sé gairebé res, però tal com respiren els republicans en l’actualitat, en tinc prou amb la seva bel·ligerància internacional per descartar-los com a preferits meus, ni com a hipòtesi.

Bé, ja ho sé, tots ells –i ella–, són productes del màrqueting, encara que Obama de moment sembli una altra cosa. (Els discursos d’Obama em semblen bons, molt bons, estan molt ben pensats –els segueixo des de fa unes quantes setmanes. Però també reconec que a mi em convencien força, almenys durant 24 hores, els discursos de gent tan impresentable com l’Anguita in illo tempore, i els d’altres. I doncs, no sóc gens fiable pel que fa al pesquis sobre l’autenticitat o la versemblança dels discursos polítics.) La veritat la sabrem en qualsevol cas quan arribin al poder i ja no hagin de desplegar les plomes per entabanar els votants dient-los que amb ells canviarà tot –o no canviarà res. Sempre ha estat així, tant allà com aquí (quin rodolí tan maco).

I ja veurem si durarà la parella Hillary-Bill si ella no ix triada com a candidata. Si continuen junts sense que hi hagi pel mig cap nou projecte polític, llavors retiraré el punt 3 de l’argumentari anterior.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

‘Ike’ Maragall

Jo no penso retirar ni una de les crítiques –que em sembla que sempre han sigut civilitzades– ni maquillar cap de les lloances que he fet en aquest bloc de Pasqual Maragall. Penso que a ell tampoc li agradaria, si mai caigués per aquí. L’última vegada que en parlava, ara fa un any, vaig ser positiu, però perquè va sortir així. No entenc gaire aquesta mena de beatificació col·lectiva que fan els polítics i altres patums, com fent veure que ara ja no pensen d’ell el que sempre n’han pensat. Pasqual Maragall continua sent qui va ser. Ara una mica més humà, és veritat, perquè el gest seu d’anunciar que pateix alzheimer és un gest valent que pot ajudar en la lluita contra aquesta malaltia, o almenys en la comprensió i la solidaritat màximes que necessiten els malalts, els familiars dels malalts, els cuidadors dels malalts i els cuidadors dels cuidadors. Perquè arriba un moment que és molt difícil, si no sou molta colla a casa, atendre un malalt d’alzheimer sense una ajuda professional. Sé del que parlo, ho he viscut.

Però com a polític, amb els seus encerts i errors –des del meu punt de vista, el pitjor error és la tebiesa a l’hora d’enfrontar-se, com a alcalde i com a president, als dictàmens de Madrid–, ara no és diferent d’abans, no han canviat les coses del passat. Poden canviar el present i el futur, pot canviar la simpatia amb què ens el mirem, però si veus que jo sóc calb i que faig panxa, em sembla absurd que ara diguis que quina cabellera i quin ventre tan pla. Maragall va ser, malgrat les petites dissidències, normalment corregides, un home obedient a un partit que ha fet molt de mal i continua fent molt de mal a Catalunya. I això ha estat així fins fa quatre dies, que va plegar.

Bé, el que jo volia fer en aquest cas era oferir traduïda al català, llengua global, un extracte força ampli de la declaració que Maragall va fer per anunciar això que té i per explicar el que sent en aquests moments, declaració que no he vist publicada més que en un diari espanyol i en un altre d’italià. Les seves paraules de l’altre dia em semblen importants i crec interessant, doncs, que ixin escrites també en català. Important no pel rerefons polític, que també n’hi ha una mica, sinó pel fet que és una persona públicament coneguda que decideix lluitar contra una malaltia devastadora no pel seu compte i amb discreció, sinó cercant la complicitat de tothom i fins i tot amb sentit de l’humor. Crec que aquesta actitud del president Maragall pot ajudar força els malalts d’alzheimer, els seus familiars i els que en tenen cura (de malalts i de familiars). I això, com tot el que és veritat que ha fet, se li ha de reconèixer.

«Contra ‘Eisenhower’

»Sé de bona font, perquè m’han proposat fer part del Patronat de l’Hospital de Sant Pau, que als hospitals de Barcelona es fa recerca de punta. M’agradaria citar un exemple: el de la recerca sobre malalties de la memòria. Em consta que a l’Hospital del Mar assagen noves teràpies i nous sistemes d’implicació dels malalts més recuperats en ajuda dels més greus; que a l’Hospital Clínic Esther Koplowitz finança nous projectes dirigits pel doctor Rodés. Que Sant Pau té una unitat molt avançada en la recerca sobre l’Alzheimer, la principal malaltia de la memòria. I que la consellera Marina Geli està totalment ficada en tot plegat.

»Parlant de la malaltia d’Alzheimer, que n’hi ha que l’anomenen Eisenhower perquè no en recorden el nom autèntic, un amic m’explicava allò que li demana un a un altre: “Com es diu aquella muntanya de turons arrodonits tan famosa?”, i l’altre respon: “Montserrat.” “Exacte!”, diu el primer i llavors crida l’esposa: “Montserrat, on he deixat el diari?” (No va dir “aquella muntanya on hi ha la mare de Déu” perquè les paraules treballen a la memòria com les cireres d’un pot: la primera arrossega les altres. De manera que allò que està encadenat es recorda. La mare de Déu i Montserrat, per exemple, és una connexió fàcil per a un català de certa edat. Com per a un sevillà Dolores i Virgen, o per a un aragonès Virgen i Pilar.)

»Probablement aquest era un cas emergent d’Alzheimer, una malaltia que gaudeix de tan bona salut que les xifres de creixement espanten. I de tan mala fama que m’estimo més anomenar-la Eisenhower, com fa un amic meu que es rifa de la malaltia amb ironia un xic perversa. “Quin nom té aquella malaltia que no recordo mai? No es diu Eisenhower?” L’única cosa certa en aquest nou baptisme irònic és que sí que hi va haver un president dels Estats Units que la va patir en l’exercici del càrrec: Ronald Reagan.

»Va ser el descobridor de la malaltia, el doctor Alzheimer, qui li va donar nom, ara fa cent anys. (Ben mirat, moltes coses són de fa un segle. Aquí, a casa nostra, gairebé tota la modernitat, i per descomptat el modernisme.) I cent anys després, tot indica que la malaltia no ha estat vençuda ni de bon tros. Encara som lluny d’aconseguir-ho. Ens anirem acostant a la victòria, sens dubte. Els americans estan entestats en aquesta batalla; refusen considerar-la una malaltia tabú; animen els afectats a “speak out”, a parlar-ne. [...] “Ja no és com abans”, afirma allà Chuck Jackson, de 53 anys, d’Albany, un dels cinc milions de malalts d’Alzheimer –perdó, Eisenhower– que hi ha als EUA. (Es calcula que l’any 2050 hi haurà 16 milions de malalts en aquell país. “Som davant una epidèmia”, diu John Morris, facultatiu de la Washington University de St. Louis.) Els qui la pateixen, en parlen obertament, com van fent els pacients de sida. Hi ha ajuntaments americans que fins i tot presten als malalts les sales de plens.

»S’imaginen si aquí els malalts poguessin reunir-se a les seus dels districtes o als centres cívics dels barris? Encara seria millor, s’estaria més a prop de casa. (Un dels problemes dels integrants de la secta Eisenhower és que es perden, que no reconeixen els carrers.) Jo recomanaria a qualsevol malalt, de qualsevol malaltia que no fos d’aïllament obligatori, i a tothom a qui convingui la conversa, que es reunís en un local del districte, amb els seus vells amics. No seria el mateix que en un hospital o en una residència, fins i tot en el CAP o centre d’assistència primària.

»El fet cert és que, gràcies als avenços mèdics, avui sobrevivim molts més anys que aquells per als quals genèticament estàvem programats. I és probable que molts dels que ara tenim més de seixanta anys d’edat experimentem la dura realitat d’aquest “efecte col·lateral” del progrés mèdic. Fa uns mesos, a mi mateix m’han descobert símptomes incipients d’Alzheimer.

»Si quan sigui gran passa que perdo la memòria, jo seré un malalt de luxe. Haver estat alcalde durant tants anys i haver estat a més president de la Generalitat de Catalunya durant uns quants anys més, fa que tothom em reconegui, que molts ciutadans s’acostin per saludar-me. Tinc una llista llarguíssima de ciutadans que al carrer m’aturen, em diuen el seu nom i m’animen a crear un partit polític nou. Em parlen sovint i em recorden coses que van passar, que ens van passar. Especialment als barris de treballadors, on els socialistes sempre guanyem. La identitat es deu perdre més difícilment si tothom et reconeix. I més encara, com és el cas, si les parets, els carrers, els museus, fins i tot les platges i el port et diuen alguna cosa del teu passat, del que tu vas ajudar a fer. Encara que de vegades ens faci l’efecte que no passàvem per allà, per aquell carrer concret, des de feia molts anys, o que no havíem tornat a aquell restaurant des de feia molt de temps.

»Em dedicaré, doncs, juntament amb el grup de l’Hospital de Sant Pau, a combatre Eisenhower. Així, Eisenhower, aquest cop, qui va ser president en carn i ossos dels Estats Units, pagarà retrospectivament per haver donat suport a Franco a entrar a l’ONU l’any 1955, salvant de l’aïllament un règim feixista que no tenia horitzons després de la Segona Guerra Mundial.»

(adaptació a partir del text publicat a El País, 21 octubre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No aniré als EUA

Durant molts anys vaig tenir un somni: anar als Estats Units. No a viure-hi, sinó a veure-ho. Uns quants dies, unes setmanes. Aprofitant, o no, un congrés, un curs, un minimàster, qualsevol excusa. Havia fet plans d’anar almenys a tres indrets: Nova York, San Francisco o Los Angeles i Texas o alguna altra ciutat del sud. Compreneu-me: era la vena periodística: Amèrica era com el far del món.

No m’agrada viatjar, però sempre m’havia dit que si mai feia un viatget de plaer, aniria als Estats Units.

(També he tingut molt sovint el somni d’anar a viure a l’Àfrica, però conscient que això eren desideràtums que mai no podria acomplir, sobretot per motius de salut. Si aquí ja vaig justet de forces, imagineu-vos els dies que duraria en un país sense la meva funda nòrdica –bé, allà no la necessitaria–, i amb poca aigua, i amb mosquits, sense pastilles eficaces contra les al·lèrgies i... O potser sí, potser em passarien tots els mals, vés a saber. Però sempre he pensat que quan somniava això eren com els compromisos aquells que fas de per riure, com quan dius quan sigui gran seré bomber, vacuïtats inoperants. Somnis, vaja.)

Però ara parlava de viatges de turisme, de plaer, no d’indrets del món per anar a viure o per fugir...

Fa cinc anys, arran de les mesures de seguretat que es van implantar als EUA amb motiu de l’11-S, vaig començar a dubtar que m’atragués realment anar-hi. No per por de les bombes, ni dels terroristes, ni dels avions suïcides, eh? Sinó per les conseqüències paranoides de tot plegat.

Enguany, posant per cas, ho tenia bé per fer-hi un volt, potser l’estiu que ve...

Però després de rumiar-hi força, finalment he decidit que no hi aniré, que no em paga la pena, ni que em sorgeixi una oportunitat excepcional per fer-ho, ni que m’hi convidin. Renuncio a anar a un país que a l’hora d’entrar-hi sé que m’humiliarà. Em mirarà amb desconfiança, em demanarà què hi vaig a fer, m’agafarà les empremtes dactilars, em controlarà massa. Als Estats Units impera ara –abans suposo que ja passava força, però ara és paroxístic– la consideració de la gent que hi va com a presumptes terroristes o aprofitats, mentre no demostrin el contrari. De manera que m’estimo més controlar-me jo mateix i decidir que no hi penso anar. Com diem els catalans: ja s’ho faran, ves.

Ara que ho tenia a prop, ara que hi podia anar de debò, que tenia possibilitats reals per fer-ho, ara dic que no. No m’hi veuran.

Sóc especialista a castigar-me a partir de les coses mal fetes per altres. Ja sé que és infantil: «Si no em feu cas, no respiraré!»


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Definició de terrorisme

Diu l’escriptor Juan José Millás, a El País d’avui: «La Cimera Euromediterrània de Barcelona va concloure amb una condemna sense pal·liatius al terrorisme. El problema és que els participants no es van posar d’acord sobre el significat del terme. Tampoc és que es moguessin en una ignorància absoluta. Tothom sap, per exemple, que segrestar un avió i llançar-lo contra un edifici habitat és un exercici de terrorisme (i dels més salvatges, per dir-ho tot). Hi ha coses, en fi, que es veuen de lluny. El problema és quan entrem en els matisos. És terrorisme, per exemple, envair un país amb la coartada que representa una amenaça que després es demostra que era falsa? És terrorisme fer servir armes de destrucció massiva, com el napalm o una de les nombroses variants, contra la població civil d’una localitat del país indegudament atacat? Es podria qualificar de terrorista, posem per cas, l’entrada a Fal·luja? És terrorisme segrestar persones i recloure-les en llimbs legals com Guantánamo? És terrorisme la tortura? Són terroristes les presons secretes denunciades per la premsa nord-americana? És terrorisme resistir-se a la invasió d’una potència estrangera? De què parlem quan parlem de terrorisme?»

Fins aquí les preguntes retòriques –les avalo totes– de Millás. Però és curiós que hagi interromput la rastellera justament aquí. Perquè podríem continuar: És terrorisme defensar la teua llengua materna, la pròpia del teu país, amb ungles i dents? És terrorisme imposar amb tota mena de pressions jurídiques, propagandístiques, polítiques, econòmiques i psicològiques una “cultura superior”, en nom d’uns suposats “interessos comuns”? És terrorisme aprofitar el poder per acusar els febles de defensar-se de manera “massa violenta”? És terrorisme allunyar presos del seu país i de les seves famílies? I aquesta darrera que segur que no li importaria a Millás formular-la, però sobre la qual sembla que s’ha imposat un silenci global: són terroristes els càrrecs públics que estant en funcions van protagonitzar una mena de cop d’estat per no perdre el poder, incloent-hi el segrest dels mitjans de comunicació públics i la manipulació d’ambaixades i de l’ONU entre l’11 i el 14 de març del 2004? Són terroristes els polítics dels altres partits que, sabent això, callen i no porten els presumptes colpistes als tribunals? (Perquè sembla que l'omertà de la transició, que potser va estar bé, continuï a hores d'ara, 30 anys després, i que els que manen avui no els interessi l'imperi de la llei, sinó només manar... Perquè no tinc cap dubte que si hagués triomfat el cop d'estat, tothom hauria anat al jutjat a presentar denúncia... Llavors, els cops d'estat s'han de denunciar només si triomfen?)

Acaba Millás, i m’hi afegeixo: «A la Cimera Euromediterrània de Barcelona no hi van ser convidats (si més no que jo sàpiga) acadèmics, ni lingüistes ni filòsofs. Aquests professionals haurien ofert amb molt de gust als polítics una bona definició de terrorisme. “Però és que nosaltres necessitem una definició a la carta, és a dir, una definició que no ens inclogui”. Si a Al Capone li haguessin demanat una definició de gàngster, hauria sol·licitat això mateix. És molt humà.

»I ací hi ha el problema. La definició de gallina inclou totes les gallines, i la de taula, totes les taules, i la d’home, tots els homes. La de terrorisme, inevitablement, inclouria tots els terrorismes. La definició és un invent diabòlic, perquè explica el significat de les paraules amb l’exactitud amb què un cronòmetre divideix en 60 parts un segon. La definició és una arma de destrucció massiva de la mentida, de l’engany. Hi ha una solució, i és qualificar de terrorista la definició de terrorista. Ja hi arribarem.»


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El senyor Roca

El senyor Roca té fama de ser un dels personatges més assenyats del país. Ahir, per no dir més, va anar a fer els honors i a tocar la barbeta –mai més ben dit– al senyor Mariano Rajoy, que sembla que tornarà a ser el candidat a la presidència de l’oposició espanyola en les pròximes eleccions estatals, si no el descavalca un suposat sector (més) dur que diu que hi ha en el seu partit.

Doncs bé, ara (més) seriosament, de vegades el senyor Roca diu coses ben interessants. Com avui, que es queixa a La Vanguardia que els corresponsals al Estats Units van dir en un primer moment que els morts de l’huracà Katrina a Nova Orleans havien estat més de 10.000, i ara sabem que amb prou feines van ser 1.000 a tot l’estat de Louisiana, però –es queixa Roca– ningú ha demanat disculpes. Simplement es dóna la nova xifra i ja està, les paraules se les endú el vent. El senyor Roca té raó de queixar-se.

El senyor Roca explica un altre exemple, el del suposat pianista que havia perdut la memòria i no recordava la seva identitat, i els mitjans de comunicació van dir que era un virtuós músic i el comparaven amb Mozart, de tan bo com era. I ara resulta que “el pianista” amb prou feines toca el piano amb dos ditets, i sense acompanyament. Algú ha rectificat, algú s’ha excusat per les informacions precedents? Algú ha explicat per què van donar una dada sense saber-la del cert, però oferint-la com si hi haguessin tingut accés directe? No. El senyor Roca té raó de queixar-se.

L’ensenyança és aquesta, diu el senyor Roca: “Una informació veraç és un fonament de la llibertat. Opinar en llibertat exigeix estar ben informat. Exigeix creure que el que es llegeix, es veu o s’escolta com a notícia és presumptament veraç.” (La Vanguardia 20 setembre 2005).

És bonic veure com els polítics, quan deixen d’estar en actiu –ho ha deixat, el senyor Roca?–, es recorden de dir-nos com han de ser les coses per anar bé. Per descomptat, Miquel Roca i Junyent va predicar amb l’exemple quan tenia responsabilitats polítiques de primera fila. Mai ell mateix com a diputat, ni des de Convergència quan ell n’era el secretari general, es van dir coses sense contrastar-les, i per descomptat si alguna vegada van cometre un error, el van rectificar de seguida i sempre van demanar excuses.

Si us plau, que ja ens afaitem. De tota manera, benvingut a la clarividència, senyor Roca. A veure si a partir d'ara som més coherents.

[Afegitó posterior. Aquesta nota, quan la vaig escriure, acabava a "...i sempre van demanar excuses." Es veu que hi ha hagut lectors que han pensat que aquest escrit era una lloança, un ditirambe. La culpa és meva, és clar: un excés d'ironia. Per si de cas, doncs, he afegit les dues últimes ratlles.]


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

"Que puc anar al vàter?"

La gent, tothom, el món sencer, estava pendent del president americà. En un moment donat, Bush fa arribar un paper a Condoleezza Rice, secretària d'Estat. Tothom pensa: deu ser alguna cosa de l'estratègia d'aquesta reunió, un punt que ha quedat fosc, un nou argument per defensar davant els representants dels altres països...

"I think I may need a bathroom break. Is this possible? (Em sembla que necessito anar al lavabo. És possible?)". Aquesta és la frase que Bush va escriure la passada nit a la seva secretària d'Estat, Condoleezza Rice, durant l'Assemblea General de les Nacions Unides.

Atenció, no vull fer demagògia. No passa res perquè qualsevol persona hagi d'anar al lavabo, encara que seria recomanable que hi pensessin abans de les reunions. Però això, ganes inesperades d'anar a fer un riu, li pot passar a tothom. El que em preocupa és que un polític, l'emperador del món, no sàpiga si hi pot anar just en aquell moment. És un exemple gràfic que posa de manifest com són, què (no) pensen, amb quin esperit i ganes i coneixement van els líders polítics del món a les reunions on es decideix justament el futur del món. No saben res de res, no entenen de què parlen els altres, només saben, si de cas, somriure i dir que sí, o que no, a les propostes que senten, d'acord amb les instruccions que els han donat abans. No tenen idees pròpies, de cap tipus. No saben ni tan sols on són. No són capaços de decidir si el moment és apropiat o no per anar al vàter.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

60 anys d’un genocidi

El 6 d’agost es compleix el 60è aniversari del llançament de la primera bomba atòmica sobre la ciutat d’Hiroshima. I els japonesos no es van rendir de seguida, com esperaven els americans. L’alt comandament militar del país del sol ixent va pensar-se que els ianquis només en tenien una, d’aquelles bombes terribles, i que l’havien llançada a Hiroshima per provar-la. Tres dies després, el 9 d’agost, aribava el tràgic desmentiment: el president Truman decideix llançar una segona bomba nuclear, encara més potent –la primera era d’urani, la segona és de plutoni– damunt Nagasaki. Els japonesos, ara sí, es rendeixen incondicionalment.

El primer d’aquells artefactes va produir una explosió equivalent a 15-20.000 tones de TNT. El segon, més o menys el doble. I no solament van matar en uns segons 150.000 persones (80.000 a Hiroshima i 70.000 a Nagasaki), sinó que van anar matant a poc a poc unes 100.000 persones més i van desmuntar la vida de tota la resta. Moralment, els estatunidencs són culpables de l’assassinat indiscriminat i terrorista de tots els habitants –gairebé cap d’ells combatent– que vivien en les dues ciutats (350.000 a Hiroshima i 270.000 a Nagasaki) l’any 1945. Un crim contra la humanitat, t'ho miris com t'ho miris. Ara bé, com deia Hitler quan li demanaven raons i ell es pensava que guanyaria la guerra, al vencedor no li pregunten mai res...

Autoritats científiques i mèdiques dels Estats Units van fer estudis i experiments amb els afectats per les bombes, exactament igual com havien fet els nazis als camps de concentració. Durant uns anys, molts nens van néixer sense cervell per l'efecte de les radiacions en els seus pares. Força dones avortaven si quedaven embarassades per por que els fills nasquessin esguerrats. Els supervivents d’Hiroshima i Nagasaki van tenir molts problemes per casar-se, per anar a la universitat, per aconseguir feina: la gent els considerava empestats, i n’hi havia que desenvolupaven efectivament malalties desconegudes, molts anys després de caure les dues bombes. Durant molts anys, ser un hibakusha (afectat per la radiació) era sinònim de marginat.

Han transcorregut 60 anys. I encara ningú no ha passat comptes amb els genocides, ni ells han demanat perdó. Per als estatunidencs, ara com abans, el fi justifica els mitjans. Però, això sí, cal considerar-los els salvadors de la civilització, ja que el món és “més segur” després de cadascuna de les seves intervencions, i comets un greu error i una gran injustícia, ets un miserable desagraït, si en critiques cap dels seus excessos. Fan venir ganes de dir-los: “Senyors, moltes gràcies, però deixin de salvar-nos.”


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Contraatac a Londres

Ho vam dir fa temps i ara, malauradament, amb motiu dels atacs a Londres, ho hem de repetir: Occident està en guerra amb l'Orient mitjà, en alguns països de manera oberta (Iraq) i en d'altres, de moment, de manera encoberta (Palestina, Iran, Afganistan...). No em consola que l'Estat espanyol s'hagi desentès d'aquesta guerra, perquè els meus referents són el món occidental en general, tot i que cada cop menys, perquè em sento cada dia més desenganyat de la presumpta civilitat i superioritat moral que s'atribuïa al món occidental. Els Estats Units i la Gran Bretanya, doncs, estan en guerra amb l'Orient mitjà, i de tant en tant, com va passar ara fa setze mesos a Madrid, les rereguardes reben també el cop dur de pólvora, sang i plors que implica tota guerra.

Són fanàtics, els qui han posat aquestes bombes a Londres. Com van ser fanàtics els estatunidencs, anglesos i espanyols que van llançar bombes sobre la població de Bagdad ara fa dos anys i mig. Com van ser fanàtics els d'al-Qaida quan van estavellar quatre avions civils a Nova York i Washington. Com van ser fanàtics els americans que van llançar bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki -d'aquí a uns dies en parlarem, que ara farà seixanta anys-, i abans a Dresde i altres ciutats alemanyes que van quedar arrasades, com van ser fanàtics els hutus que es van carregar un milió de tutsis, com van ser fanàtics els serbis i els croats quan van pelar milers de bosnians, com van ser fanàtics els alemanys que van carregar-se sis milions de persones als camps de concentració, com van ser fanàtics els franquistes que van tirar bombes sobre Barcelona -el primer bombardeig de la història sobre "objectius civils"-, com van ser fanàtics els republicans espanyols i catalans que van assassinar gent de manera aleatòria. Tothom qui fa una guerra és fanàtic, tant si la fa de manera "civilitzada" com si la fa de manera "incivilitzada" i "terrorista".

La guerra, totes les guerres, són la manifestació màxima del principi immoral que "el fi justifica els mitjans". Per això vaig dir que era pacifista, perquè jo no hi estic d'acord. Hi insisteixo: la guerra no arregla res. Mai. L'única pau que pot aconseguir una guerra és la pau dels cementiris.

Ara els "terroristes" han contraatacat a Londres. I els ianquis i els anglesos i altres diran que fan falta més màquines de guerra i més bombardeigs i més morts per acabar de collar l'enemic. I encara pujarà un grau més la violència al món.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)