Intimitat

per Clara Sanchis Mira

Posem que tenim dues germanes que per fi han aconseguit trobar un forat a les agendes per quedar a dinar. Han triat un restaurant tranquil, perquè tenen moltíssimes ganes de veure’s, munts de coses per explicar-se, vertadera necessitat d’estar juntes amb una mica d’intimitat. La germana petita entra al local amb el mòbil a l’orella, acalorada, i va fins a la taula on espera la gran, disculpant-se i fent signes que parla amb el seu fill, que s’ha deixat a l’autocar de l’escola la motxilla amb tots els llibres. La germana gran, molt somrient, pronunciant les paraules sense so, li fa avinent que no s’amoïni i que parli del que hagi de parlar, que ella mirarà d’acabar el missatge que escriu a la seva sòcia per suggerir-li que rectifiqui algunes frases de l’informe sobre el model de lideratge col·laboratiu que ha redactat aquest matí.

Un segon abans que la germana petita deixi de parlar amb el fill, a la gran, que ja ha enviat el missatge a la sòcia, li truca el marit des de l’agència de viatges a on havia d’anar a anul·lar les reserves que tenien per visitar les piràmides d’Egipte. Li fa uns gestos al cambrer per demanar-li una cervesa, ben freda, sense deixar de somriure a la germana mentre s’empipa amb el marit, que ara es veu que vol mantenir el viatge a Egipte perquè el jove de l’agència li assegura que les coses ja estan més tranquil·les a la zona, tot i que el ministeri de l’interior aconselli no anar-hi. De passada, la germana petita aprofita l’estona per cercar a internet el telèfon del transport escolar per reclamar la motxilla, i ara és la gran la que es disculpa arcant les celles i arronsant les espatlles perquè la discussió sobre Egipte dura més del previst amb aquell destrellatat que té com a marit, sempre disposat a deixar-se convèncer per qualsevol falinfaina, tan tranquils com s’estarien a les Canàries. Ajunta l’índex i el polze i pica l’ullet, fent entendre que falta molt poc perquè pengi, amb prou feines l’espai que hi ha entre els dos dits, un centímetre de segon.

Quan ho fa, a les dues germanes se’ls ha oblidat tant fer-se un petó, o fins i tot una abraçada reconfortant, que ja ni se’n recorden. Però miren la carta amb rapidesa, amb el delit de posar-se a parlar per explicar-se a la fi els envitricolls més íntims dels seus desassossecs de seguida que la petita aconsegueixi fer entendre a aquell senyor tan lànguid de l’oficina de transport escolar com és d’urgent trobar una motxilla com la del seu fill en època d’exàmens. “No et sulfuris”, li xiuxiueja la gran mentre llegeix de cua d’ull el missatge que li envia la sòcia que rectifica un cop més les seves rectificacions per a l’informe sobre lideratge col·laboratiu.

Quan el cambrer porta el dinar, les dues germanes aparquen les andròmines al costat de les forquilles i s’agafen un moment les mans. Després comencen a explicar-se coses íntimes i intransferibles mirant-se als ulls. Ho fan amb prestància i posant-hi molt d’interès. S’esforcen per afinar la qualitat de les confidències, la inflexió de les veus i la intensitat de les mirades. Però cada cop que una deixa d’enraonar per sentir l’altra, se li pot llegir als ulls, vagament absents, subtilment entelats, que no s’escolten. Com vols que s’escoltin, amb tota aquella gent amuntegada de mala manera a la seva taula íntima, asseguda en qualsevol racó, desendreçant els coberts, ficant els dits als plats i a la conversa. Amb la sòcia que discuteix l’informe, el nano que demana la motxilla sense deixar de plorar, el jove de l’agència de viatges i el marit confabulats amb idees absurdes, i el senyor del transport escolar que s’adorm sobre els llorers mentre suca pa a la salsa exquisida del seu pollastre al curri. Com vols que s’escoltin si, a més, probablement les úniques que fa estona que no s’asseuen en aquella taula són elles.

(La Vanguardia, 25 febrer 2011)

* * *

Malalt de Twitter
 per Manuel Cuyàs

Em trobo amb un amic per dinar en un restaurant. Posa el mòbil sobre la taula, i abans que obrim la boca la taula fa una petita vibració. “Una piulada”, em diu. Observa la pantalla il·luminada del telèfon, i llegeix. Abans era normal que les persones i coses rebessin la llum de dalt, que és on se situa el sol i pengem els llums. Des que hi ha mòbils i ordinadors rebem la llum de baix i de cara. És una llum espectral que ens desmillora molt. “És en Marc, diu que ell agafaria els indignats i els ficaria a la gàbia dels lleons del zoològic. És molt bo, en Marc. Espera't, que li contesto”. Quan sembla que podem començar a parlar, es produeix una nova il·luminació. “En Nadal. Diu: ‘Fa sol a Girona a mig matí'. Boníssim”. És el Nadal que em penso? No em pot respondre. Ha arribat una nova comunicació. “‘Més trens i més carreteres'. És en Recoder, un gran usuari del Twitter”. Tu vas amb tren? “Mai, però s'ha d'estar informat. Pensa que amb el Twitter així que em llevo ja ho sé tot. Mira, un altre. És en Jaume. Diu que ha arribat suat a casa i es fica a la dutxa”. L'amic menja sense saber què menja. Ara escriu, ara llegeix. “L'alcalde: ‘Tant si pacto amb els uns com amb els altres, pringo'. Que fort”. Així passem el primer i el segon plat i arribem a les postres. L'amic tot d'una s'esglaia. “Un terratrèmol a l'Àfrica. Mil morts”. Cara de circumstàncies en record dels mil morts. “L'Obama”. L'Obama també? “Li ho escriuen, ell no tindria temps”. Prenem el cafè, i encara és l'hora que ens hàgim dit res. Li pregunto: “No m'havies dit, fa temps, que em fes de Facebook?” “Això és de criatures. El futur és el Twitter. T'hi hauries d'obrir un compte”. Té raó: ni que fos per comunicar-me amb ell mentre dinem. Li miro la cara blavosa. Ell no ho sap ni se li pot dir, com no es pot dir a un ludòpata que ho és sense que s'enfadi, però està malalt. “Ja ha sortit en Jaume de la dutxa? És que em fa patir que no digui res. A veure si s'hi floreix”. “Espera't, que li ho pregunto. Ha sortit. És a la cuina menjant-se una truita”. Per favor, que hi ha cap metge al restaurant.

(Avui 19 juny 2011)

Una manera improcedent de desmarcar-se

per Clara Sanchis Mira

El meu oncle no té mòbil. Mai ho n’ha tingut. Si algun cop no li queda més remei que fer una trucada i no és a casa, et demana el teu. L’agafa amb les dues mans com si fos un insecte volador desconegut. Et demana ajuda perquè marquis i quan acaba te’l torna amb cura perquè no s’escapi o no se li trenquin les aletes. Com que ja té una edat, viu sol i viatja molt, els seus familiars l’hem intentat convèncer moltes vegades que se’n compri un. Si un dia ens passa res, a tu o a un de nosaltres, no sabrem com localitzar-nos, diem. Ell ens mira amb un somriure i ens diu que de les desgràcies sempre se n’assabenta la gent. És una qüestió de ritmes, diu, de saber-ho abans o després, res més. De tota manera, si em cau una teula al cap, diu burleta, no us podré trucar.

Així surt cada dia de casa amb les mans a la butxaca, indiferent al món. Encara que els seus fills s’enfadin perquè no poden canviar l’hora d’una cita a l’últim moment, hagin de quedar en llocs específics amb antelació o no puguin avisar si passa algun imprevist. S’enfaden perquè no està localitzable, i això ho senten, en el fons, com un petit menyspreu. Un menyspreu a no se sap què, a alguna cosa indefinida però latent. És una manera improcedent de desmarcar-se del personal. Estar localitzable, avui en dia, ja no és que sigui una mena de dret, és una obligació. Tots portem mòbil, pare, diuen els seus fills. I ell els mira amb el seu somriure impassible. Un dia passarà alguna cosa, insisteixen. [...]

Una nit, la meva cosina em va trucar a punt de plorar. S’havien desfermat totes les alarmes. Ho sabia, va dir, li ha passat alguna cosa. Ho sé. Tot el dia desaparegut. Completament il·localitzable. No ha anat a dinar a casa, ni ha contestat al telèfon a l’hora de la migdiada. Tu saps que ell sempre fa la migdiada. Havíem quedat de parlar per anar al cinema perquè avui no tenia res a fer, però no dóna senyals de vida. Ja saps que de vegades es despista, però és molt estrany que no truqui en tot el dia. No tenia res a fer, m’ho va dir ahir, ho entens? Però està il·localitzable. A l’hora del sopar hem entrat a casa, amb molta por, no sabíem el que ens hi podíem trobar. I no hi era. Ara no sabem què fer. Hem trucat a alguns dels seus amics, i res. És molt angoixant. Després hem preguntat als hospitals, per si de cas, i no ens han donat cap pista. Però no ens atrevim a cridar a la policia. Potser cal esperar unes hores més.

L’endemà, la cosina em va trucar amb un altre to de veu. La tremolor s’havia transformat en indignació. Re, que està perfectament. Va aparèixer a mitjanit, tan tranquil, al seu aire. Que al matí havia sortit a comprar escuma d’afaitar, s’havia quedat a dinar pel barri i havia trobat un vell amic amb el qual va passar la tarda i va sopar. I després, l’oncle se n’havia anat a fer un tomb. Així, sense més. Completament al seu aire, el molt bèstia.

(extractat de La Vanguardia, 23 juliol 2010)

Per no res

per Clara Sanchis Mira

Hi havia alguna cosa en l’expressió d’aquella jove que em va fer quedar enganxada al televisor. Una cosa estranya. Sense saber de què parlava, ni des de quin lloc del seu ànim escapava aquell riure extraviat, no podia apartar els meus ulls dels seus. La noia de cabellera mitjana m’atrapava. Allà hi havia un humà desenfocat, un nus, una mirada amb moltes capes, una noia amb moltes noies dins que treien el cap a batzegades per un mateix parell de pupil·les. Per què riu si es veu de lluny que no riu? És boja? El primer pla oferia amb obscenitat l’entrada a un túnel d’emocions. Al cap d’un moment vaig entendre que era una jove que havia mort persones, empesa i emparada per la llei de la guerra i la seva lògica inhumana. Era una exsoldat israeliana que havia format part de les patrulles que operen a la franja de Gaza, reclutada obligatòriament a 18 anys, com tantes altres, que explicava a la càmera les seves experiències sanguinàries, sense saber què fer-ne, en quina butxaca ficar-les, on desar-les. Protegida per unes ordres imposades i alhora violentada pels seus actes propis, explicava coses insuportables per a ella, per a mi i sobretot per als que ja són morts. Tot això sóc jo, deia, ja forma part de mi, i ara simplement ric, ric sempre, què puc fer? Entre rialles explicà el pitjor malson. Quan va creure que disparava a un home i de sobte s’adonà que havia disparat a un infant. Tinc les mans tacades de sang, deia llavors a la càmera, i se les mirava amb aquell somriure desencaixat que, ben mirat, era el somriure de l’estupor. Em frego amb sabó i no surt, va dir, i jo pensava que no podia ser exactament això el que deia. Però sí. No se’n va, tinc les mans tacades de sang, no se’n va, insistia, reproduint a la lletra l’escena de la bogeria de lady Macbeth. Ja sap el que fa?, em vaig dir. Serà possible que conegui les paraules de Shakespeare i estigui jugant amb l’horror? Qui deu haver llegit qui en realitat?, em demanava. La noia a Shakespeare o Shakespeare a la noia? Vaig quedar-me la segona opció. El teatre és la metàfora de la vida, vaig pensar, com deia no sé qui.

Tampoc em vaig poder moure durant el segon documental [...] sobre les dones víctimes de la guerra, 60 anys després de l’inici del conflicte araboisraelià. Una mare que va perdre la nena de 16 anys en un atemptat suïcida cercava la mare de la nena de 16 anys que es va suïcidar al matar-la. Un atemptat en un supermercat de Jerusalem en el qual només van morir aquelles dues nenes, de la mateixa edat i una fesomia tan semblant que va ser difícil distingir el cos d’una del de l’altra. Vull parlar amb la mare de la assassina de la meva filla, deia la mare israeliana amb un entestament irracional. Em cal parlar amb ella, insistia sense saber explicar per què, ni per a què. Vull sentir-li a dir que el que va fer la seva filla no està bé, aventurava, com si això pogués alleujar-la una mica. Ho sentirà, vaig pensar, perquè abans havia vist la mare palestina desesperar-se per l’acció de la filla i lamentar la mort de les dues. Però quan al final es troben davant per davant, per videoconferència, les mares s’emboliquen en una discussió política que les enfronta del tot i les arrossega contra la seva voluntat, com si estiguessin mogudes per fils invisibles. Ens preneu la terra i ens fiqueu en presons, diu la dona àrab, què faries tu? Jo vaig néixer a Israel, es desespera la mare israeliana, quina culpa en tinc. La mare de la nena suïcida, amb el mocador al cap, li clava la mirada a través de les ulleres. Israel no existeix, això és Palestina. Pels ulls treu el cap l’odi, però també un cert assossec per estar l’una amb l’altra. De sobte, sembla que la mare israeliana troba les paraules que buscava. Saps per què han mort la teva filla i la meva filla? Han mort per no res. Només vull dir-te això. Per no res.

(Adaptat de La Vanguardia, 11 desembre 2009 / © fotografia: revista Teleprograma)

Lesbianes de 13 anys

Ho copio perquè ja m’està bé, en general, el que diu l’autora i no cal que m’esforci a dir-ho de manera diferent, tot i que no sé si les noies de 13 anys són ara tan nenes com ella afirma. Em penso que l’autora no té en compte que a 13 anys ja és legal tenir relacions sexuals. Vull dir que en aquest país es considera que a 13 anys les relacions sexuals ja poden ser consentides. A mi la veritat és que m’espantaria bastant assabentar-me un dia que una filla meva de tretze anys ha tingut relacions sexuals consentides amb un noi, per exemple, de divuit, o de vint-i-cinc, o de quaranta-tres, però això és el que tenim.

No és aquesta la temàtica exactament. L’autora crida l’atenció sobre una qüestió de fons, i en això hi estic d’acord: la denúncia de la qual parla no va tenir efecte fins que la mare va especificar les possibles raons de les agressions. És això el que no pot ser.

Diu Clara Sanchis: «Quan la mare de la nena de 13 anys denuncià a la regidoria d’Educació que la seva filla patia agressions per part de les companyes, no va dir que era lesbiana. Segons sembla, el regidor no va reaccionar fins que no li van explicar que era un cas d’homofòbia. “Em va dir que a la carta no li deia que la meva filla era lesbiana –explica la dona–, però una agressió és una agressió.” Que la mare no al·legués que les suposades raons de les vexacions que la filla ha patit durant cinc mesos estiguessin relacionades amb les seves inclinacions sexuals és un punt de seny en aquest afer dolorós. Parlar de les inclinacions sexuals d’una criatura de 13 anys, un més de dotze, amb l’ós de peluix a la cantonada, no té gaire sentit. Però el resum de la notícia, en força mitjans, no deixa dubtes. “Una adolescent és agredida a l’institut per ser lesbiana”, informen. Per ser lesbiana. No és debades que un col·lectiu d’alliberament sexual va convocar una manifestació davant el centre educatiu. De manera que amb la lloable intenció de defensar-la i solidaritzar-nos amb un col·lectiu fràgil que necessita suports, és possible que ens estiguem obcecant a parlar en un idioma que no ve a tomb. Hi ha nenes lesbianes i nenes heterosexuals? Quina seria la diferència? Pot ser que algú sàpiga, a la primera adolescència, definir el seu territori eròtic? L’aigua se’ns escapa entre els dits. Com un elefant en una vidrieria, potser estem aplicant aquí, amb traç gruixut, paraules d’adults massa concloents.

»A la seva edat, el més probable és que la nena de Sabadell estigui investigant les infinites possibilitats de la seva sexualitat. O potser simplement explora els racons dels seus afectes. Les emocions que es desfermen en l’adolescència, amb els seus tels, no hi entenen en fronteres i gaudeixen d’una exuberant llibertat en estat semisalvatge. Les noies, concretament, tenim costum d’estimar-nos molt en aquesta edat. Ens petonegem, ens bescanviem el xiclet, ens toquem o ens estirem els cabells. Després serem lesbianes o no. Després començarem a marcar ratlles o trinxeres al voltant del que ens sembli més o menys un territori propi. I segurament sentirem la necessitat de posar-li nom, com si haguéssim assolit la fi d’una exploració que potser ja és massa dir que s’arribarà a esgotar mai.» (Extracte adaptat d’un article de Clara Sanchis Mira a La Vanguardia, 25 abril 2008).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)