Gramàtica occitana (variant gascona)

(Aquesta notícia, presa del diari Avui, va ser reproduïda per la revista InfoReflex el mes de juny del 2005)

La Gramatica de l'occitan gascon contemporanèu (GOGC), de Maurice Romieu i André Bianchi, ha estat publicada a les Presses Universitaires de Bordeaux.

Fins ara, J.P. Biraben i J. Salles-Loustau havien escrit el seu Mémento Grammatical du Gascon en francès i també era en francès la Grammaire béarnaise, d'André Hourcade. La nova eina té en compte les necessitats dels parlants actuals però no trenca del tot amb la gramàtica tradicional, amb la intenció de fer-la accessible als locutors de qualsevol variant de la llengua occitana. La GOGC és el primer treball exhaustiu dedicat al gascó que parla en profunditat del funcionament de la frase; així, els capítols 'Frasa simpla' i 'Frasa complèxa' ocupen més de 300 pàgines d'un total de 523.

La gramàtica pretén ser normativa, ja que l'ensenyament i la necessitat de bastir un gran espai de comunicació demanen un model de llengua estàndard coherent per damunt de totes les varietats locals. El criteri ha estat el de triar les formes més habituals, indicant, per això, les variants més importants que podran també ser utilitzades. Els lingüistes solen destriar tres variants de gascó: occidental, pirinenc (o de muntanya) i oriental. Dins del gascó pirinenc, els autors, amb l'ajuda de Frederic Vergés, dediquen set pàgines a les especificitats de l'aranès, cooficial a Aran, i el gascó pirinenc compartit amb Bigorra i Comenges. Són gairebé idèntics, a excepció d'alguns castellanismes i catalanismes inexistents en el cantó francès.

Maurice Romieu ha estat professor d'occità antic i modern a la Universitat de Pau. André Bianchi és professor d'anglès i ha organitzat cursos d'occità a la Universitat Michel-de-Montaigne-Bordeaux 3. Romieu i Bianchi havien publicat abans La Lenga del trobar, precís de gramatica d'occitan ancian (1999) i Iniciacion a l'occitan ancian, dètz e nòu tèxtes de l'Edat Mejana comentats (2002), també a la prestigiosa col·lecció 'Saber lenga' de les Presses Universitaires de Bordeaux.

Aquesta és la segona gramàtica que apareix escrita en llengua occitana. La primera, la Gramatica occitana. Segon los parlars lengadocians, va ser publicada a Barcelona l'any 1936.

(Adaptat de la notícia signada per Manel Zabala, Avui 5 juny 2005)

* * *

Posteriorment, l'any 2007, el prolífic professor Aitor Carrera ha publicat a Pagès Editors una específica Gramatica aranesa en occità; l'any 2009, l'opuscle Elements bàsics de llengua occitana (en català, editat per la Generalitat de Catalunya); i l'any 2011, també en català, L’occità. Gramàtica i diccionari bàsics (occità referencial i aranès), a Pagès Editors.

El nou diccionari del IEC, en línia

(Article publicat a la desapareguda revista infoReflex l'any 2007; el reprodueixo sense tocar res i potser alguna cosa resulta anacrònica.)

La segona edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC) es pot consultar lliurement en línia. La pàgina web de la segona edició del diccionari no és una mera reproducció digital de la versió impresa, ans permet de fer-hi consultes selectives i específiques, com ara cerques per seqüències de caràcters, per categories gramaticals, per àrees temàtiques o per la llengua d'origen d'un mot.

Pel que fa als continguts d’aquesta nova edició, ha dit Joan Solà que «l’important d’un diccionari com aquest no és pas la inclusió de tal o tal paraula, que “ara ja es podrà dir”. L’important és l’operació global que s’ha realitzat i els criteris que l’han guiada». Solà troba a faltar en el nou diccionari normatiu la pronunciació «no evident» de certes paraules i també s’ha queixat –de manera cordial– que no s’hi hagi inclòs la flexió del femení «bastanta». Igualment, ha dit Solà que «per al lector general hi ha dues pedres de toc complementàries l’una de l’altra: si hi consten les condicions semàntiques, pragmàtiques i sintàctiques d’ús de les paraules i si el sistema d’exemplificació és sistemàtic o raonable». Sobre el primer punt ofereix un exemple de manca de precisió, i sobre el segon un d’encert respecte a l’edició anterior del diccionari.

Però a banda d’aquestes valoracions sobre el contingut apressades i anecdòtiques que ha fet Solà, com a expert –valoracions que segurament s’ha sentit obligat a fer empès pels editors del diari o per la mateixa pruïja que sent l’especialista que publica cada setmana un article a la premsa i sap que aquella setmana «tothom» esperarà que parli del diccionari, per una vegada que un diccionari ha esdevingut afer mediàtic–, cal tenir en compte que passaran molts mesos abans que algú no pugui fer-hi una anàlisi mínimament acurada.

La versió electrònica

Pel que fa a la versió electrònica, l’única, doncs, sobre la qual es pot dir alguna cosa d’antuvi, també diu Solà: «La versió electrònica permetrà d’actualitzar l’obra contínuament, com cal.» I això és un gran què, segurament el principal, en una obra normativa la versió anterior de la qual, el DIEC 1, havia deixat ja de ser de referència fa força temps per a molta gent, perquè havia quedat antiquada –deixant de banda els problemes estructurals que també tenia.

A banda de les obres normatives, poques editorials ofereixen els seus productes de franc a la xàrcia. En el cas del català, destaquen el Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia, que funciona amb recerca per aproximació i amb comodins, i, per la magnitud, el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover Moll. En castellà, amb possibilitat de fer cerques avançades només hi ha el Clave, de l’editorial SM. En canvi, el de la Real Academia Española (DRAE) no permet emprar els asteriscs per indicar que una paraula comença o acaba per unes lletres determinades (embarca*, per exemple, per cercar embarcación, embarcadero o embarcar).

Ara, amb el nou web del IEC es pot dir que arriba una veritable revolució, perquè té més prestacions que qualsevol altre diccionari d’internet. Per exemple, en la recerca bàsica, si vols saber el significat de embarcació escrius aquesta paraula. Però la resposta –nau– remet al lema que conté tota la informació (dues entrades, més cinc accepcions i sis subaccepcions). I encara que només s’indiqui una part de la paraula, el cercador la trobarà. A més, en la recerca avançada la pàgina desplega diverses caselles per acotar l’objectiu. Així, si se cerca el significat de deu, atès que una mateixa grafia respon a realitats distintes, l’homonímia es resol si se li indica que es tracta d’un substantiu masculí (el nombre 10), un de femení (una deu o font d’aigua) o bé un adjectiu (el que fa deu o desè). I en la mateixa pantalla apareixen les paraules amb les mateixes lletres però accentuació diversa (en aquest cas, déu, divinitat).

Però encara hi ha més, perquè també permet endinsar-se en les definicions, amb la qual cosa les possibilitats es multipliquen. Per exemple, si es busca un verb relacionat amb una embarcació, cal assignar a la cerca aquests dos paràmetres: la categoria gramatical de verb i la paraula embarcació. El resultat són 22 registres, que comencen per abordar, acular, aferrar... i acaben amb remar, remolcar, sirgar. Només cal llegir les accepcions per saber quina és la més precisa.

Amb aquest web avançat, el IEC ofereix una aplicació que permet endinsar-se en els racons més amagats del gran llibre de les paraules i descobrir els seus secrets d’una manera ràpida i precisa. La directora del Termcat, Rosa Colomer, ha dit: «La decisió de l’institut és molt valenta. La web permet endinsar-se en les entranyes del diccionari i descobrir-hi les possibles incongruències, fet que mostra l’esperit obert de l’acadèmia catalana.» El Termcat mateix havia anat pel davant en aquesta valentia de mostrar materials interrelacionats, però sens dubte el motor de cerca del nou DIEC és molt més complet.

L’accés a les definicions és la clau

Els diversos nivells de cerca fan que l’obra normativa adquireixi una nova dimensió, ja que es poden buscar paraules de dins les definicions, un dels aspectes més destacables de la web. En poder-se assenyalar una paraula clau de la definició, l’obra esdevé automàticament un multidiccionari, perquè ofereix sinònims i funciona com un diccionari ideològic o d’idees afins. Si interessa ampliar el vocabulari sobre un grup semàntic concret, n’hi ha prou d’introduir la paraula clau en la definició, i llavors s’obtenen totes les entrades que tinguin alguna cosa en comú amb aquella paraula clau. Les caselles de cerca permeten trobar també, com ja s’ha dit, mots acabats d’una determinada manera (per fer una rima, per exemple) o mots que incloguin un determinat grup de lletres, ja que la web també funciona com un diccionari invers o com un diccionari sil·làbic.

(Font: elaboració pròpia, a partir de notícies de premsa i dels articles de Magí Camps [La Vanguardia, 22 abril 2007], i Joan Solà [Avui, 3 maig 2007])

Prejudicis en temps de zen

per Jordi Graupera

Fa temps que tinc pendent de llegir l’últim llibre del filòsof francès Comte-Sponville. Me’l va recomanar en Josep Maria Via i Taltavull, que va ser el meu professor d’antropologia i mestre de tantes altres coses. Els catòlics d’avui no podem ni volem ser dogmàtics, perquè hem estat educats en un context de racionalismes extrems que ens acusen de poc fonamentats, d’esclaus dels nostres sentiments, de covards que volen fer quadrar el món amb un Déu inventat i de beats conservadors. Ser jove i cristià, i dir-ho, és avui una batalla constant, un exercici d’argumentació inacabable. A més, cal l’esforç de mostrar-se serè i alegre, perquè, si no, de seguida som titllats de fonamentalistes d’Al-Qaida, o amargats fills del cilici. La pregunta que més em fan quan dic que sóc cristià és si follo. Efectivament, tot deu ser més senzill del que sembla.

Els cristians com jo vivim aquest menyspreu, aquesta mirada perdonavides de tots els que apel·len a la raó i a la ciència, encara que visquin amorrats a manuals d’autoajuda i l’única cosa que sàpiguen de la raó és que la volen tenir tota. Com si jo no confiés en els descobriments científics i no exigís als metges un títol universitari. Vull dir que no només em sé les lleis de Newton perquè m’hi obligaren a l’escola. A mi també em meravella que les portes del súper s’obrin automàticament quan m’hi acosto amb el carret de la compra. I hauria agraït que algun saberut de bata blanca hagués trobat la solució a la metàstasi molt abans que el càncer acompanyés els meus pares fins a la porta de sortida. Però tant se val, tu ets cristià en els temps que corren i, si no t’han convençut Marx, Nietzsche, Feuerbach, els bisbes pederastes, Xavier Sardà ni l’Ipod, és que estàs malalt d’alguna cosa del cervell.

Com que, a més a més, la immigració musulmana i el terrorisme islàmic han fet florir els fonamentalistes cristians de tota la vida, sembla que t’hagis de responsabilitzar dels seus rots als programes de la tele. On, per cert, molt sovint conviden el més ruc de la tribu.

Tinc pendent de llegir el llibre de Comte-Sponville perquè me’l va recomanar el professor Via, i sé que vol que estigui atent a les noves formulacions dels filòsofs, per primes que siguin. Ja no es pot anar pel món amb un catecisme de parròquia, si no vols quedar-te sempre dins de la bombolla dels teus. N’he anat llegint i sentint coses aquí i allí i se m’han obert la gana i la mandra a parts iguals i no acaba de guanyar cap de les dues. El llibre es titula L’ànima de l’ateisme i vol quadrar el cercle.

Sponville, un ateu de sempre, materialista clàssic, de sobte ha fet un viratge cap a l’espiritualitat. Com tot Europa: insatisfeta amb la ciència sola, adopta les formes lleugeres del zen. Que no impliquin compromís. És el triomf de l’estètica, de nou. Els ateus, ve a dir Sponville, tenim esperit i podem ser espirituals. No som materialistes. Podem desplegar el nostre esperit davant la magnificència d’un paisatge, la intimitat d’un monestir o la potència d’una obra d’art. Encara no l’he llegit, però aquestes i d’altres coses són les que es van sentint quan es parla d’aquest llibre. No és culpa de l’Sponville, les lectures que li fan. Venint de qui ve, segur que és un llibre ben escrit, seductor i suggerent. Segur que hi ha argumentacions ben travades i segur també que no aspira a cap rigor lògic o científic. Fa molt que els filòsofs de moda han renunciat a explicitar tota una metafísica per justificar les seves tesis. Es fan només assajos que són llistats d’estupefaccions.

No és per molestar, ni voldria passar-me de llest, tot plegat és molt delicat i cadascú se sap la seva ferida, però no és la primera vegada a Occident que algú diu que es pot afirmar i desplegar l’esperit i, alhora, prescindir de Déu i de la religió. Els nazis, per exemple. Encara que, naturalment, el cas concret no contamina tots els que breguen amb el silenci de Déu i el bullir de dins del pit. Normalment aquestes formulacions soft han acabat en l’arbitrarietat i en la submissió a les apetències de cadascú o d’un guru que faci d’exemple. Acaba així perquè no té contingut, només la força i l’empenta i la satisfacció impossible dels anhels irracionals.

I, amb perdó dels kantians, no n’hem tingut prou amb les morals formals. La fascinació per una espiritualitat sense litúrgia, ni sagrat, ni comunitat és encara més antiga que la importació dels símbols orientals com l’esvàstica i molt més encara que la moda de l’encens a casa. No nego que aquest és el pensament de moda. És el mateix que enfila els tòpics dels manuals sobre la felicitat. I que omple les acadèmies de ioga i les llibreries d’esoterisme empresarial.

Entenguin-me: no vull evangelitzar ningú, però començo a estar cansat de ser l’irracional catòlic, el submís religiós, hereu de totes les guerres de la història, culpable de totes les sodomies de sagristia, i de veure com al meu voltant van creixent alegrement les mateixes demències de sempre. Tinc la impressió que els esperits que no tenen fonament són esperits que no tenen límit. Si vols un esperit, hauràs de tenir un déu. Si no, del que et passa davant del Pantocràtor només podràs dir-ne sinapsi. I, en fi, no és pas que sigui mentida. A mi també em costa menys argumentar el cristianisme que ser cristià.

(Avui 26 abril 2007)

Aquí teniu l'original, al bloc de l'autor.

Intimitat

per Clara Sanchis Mira

Posem que tenim dues germanes que per fi han aconseguit trobar un forat a les agendes per quedar a dinar. Han triat un restaurant tranquil, perquè tenen moltíssimes ganes de veure’s, munts de coses per explicar-se, vertadera necessitat d’estar juntes amb una mica d’intimitat. La germana petita entra al local amb el mòbil a l’orella, acalorada, i va fins a la taula on espera la gran, disculpant-se i fent signes que parla amb el seu fill, que s’ha deixat a l’autocar de l’escola la motxilla amb tots els llibres. La germana gran, molt somrient, pronunciant les paraules sense so, li fa avinent que no s’amoïni i que parli del que hagi de parlar, que ella mirarà d’acabar el missatge que escriu a la seva sòcia per suggerir-li que rectifiqui algunes frases de l’informe sobre el model de lideratge col·laboratiu que ha redactat aquest matí.

Un segon abans que la germana petita deixi de parlar amb el fill, a la gran, que ja ha enviat el missatge a la sòcia, li truca el marit des de l’agència de viatges a on havia d’anar a anul·lar les reserves que tenien per visitar les piràmides d’Egipte. Li fa uns gestos al cambrer per demanar-li una cervesa, ben freda, sense deixar de somriure a la germana mentre s’empipa amb el marit, que ara es veu que vol mantenir el viatge a Egipte perquè el jove de l’agència li assegura que les coses ja estan més tranquil·les a la zona, tot i que el ministeri de l’interior aconselli no anar-hi. De passada, la germana petita aprofita l’estona per cercar a internet el telèfon del transport escolar per reclamar la motxilla, i ara és la gran la que es disculpa arcant les celles i arronsant les espatlles perquè la discussió sobre Egipte dura més del previst amb aquell destrellatat que té com a marit, sempre disposat a deixar-se convèncer per qualsevol falinfaina, tan tranquils com s’estarien a les Canàries. Ajunta l’índex i el polze i pica l’ullet, fent entendre que falta molt poc perquè pengi, amb prou feines l’espai que hi ha entre els dos dits, un centímetre de segon.

Quan ho fa, a les dues germanes se’ls ha oblidat tant fer-se un petó, o fins i tot una abraçada reconfortant, que ja ni se’n recorden. Però miren la carta amb rapidesa, amb el delit de posar-se a parlar per explicar-se a la fi els envitricolls més íntims dels seus desassossecs de seguida que la petita aconsegueixi fer entendre a aquell senyor tan lànguid de l’oficina de transport escolar com és d’urgent trobar una motxilla com la del seu fill en època d’exàmens. “No et sulfuris”, li xiuxiueja la gran mentre llegeix de cua d’ull el missatge que li envia la sòcia que rectifica un cop més les seves rectificacions per a l’informe sobre lideratge col·laboratiu.

Quan el cambrer porta el dinar, les dues germanes aparquen les andròmines al costat de les forquilles i s’agafen un moment les mans. Després comencen a explicar-se coses íntimes i intransferibles mirant-se als ulls. Ho fan amb prestància i posant-hi molt d’interès. S’esforcen per afinar la qualitat de les confidències, la inflexió de les veus i la intensitat de les mirades. Però cada cop que una deixa d’enraonar per sentir l’altra, se li pot llegir als ulls, vagament absents, subtilment entelats, que no s’escolten. Com vols que s’escoltin, amb tota aquella gent amuntegada de mala manera a la seva taula íntima, asseguda en qualsevol racó, desendreçant els coberts, ficant els dits als plats i a la conversa. Amb la sòcia que discuteix l’informe, el nano que demana la motxilla sense deixar de plorar, el jove de l’agència de viatges i el marit confabulats amb idees absurdes, i el senyor del transport escolar que s’adorm sobre els llorers mentre suca pa a la salsa exquisida del seu pollastre al curri. Com vols que s’escoltin si, a més, probablement les úniques que fa estona que no s’asseuen en aquella taula són elles.

(La Vanguardia, 25 febrer 2011)

* * *

Malalt de Twitter
 per Manuel Cuyàs

Em trobo amb un amic per dinar en un restaurant. Posa el mòbil sobre la taula, i abans que obrim la boca la taula fa una petita vibració. “Una piulada”, em diu. Observa la pantalla il·luminada del telèfon, i llegeix. Abans era normal que les persones i coses rebessin la llum de dalt, que és on se situa el sol i pengem els llums. Des que hi ha mòbils i ordinadors rebem la llum de baix i de cara. És una llum espectral que ens desmillora molt. “És en Marc, diu que ell agafaria els indignats i els ficaria a la gàbia dels lleons del zoològic. És molt bo, en Marc. Espera't, que li contesto”. Quan sembla que podem començar a parlar, es produeix una nova il·luminació. “En Nadal. Diu: ‘Fa sol a Girona a mig matí'. Boníssim”. És el Nadal que em penso? No em pot respondre. Ha arribat una nova comunicació. “‘Més trens i més carreteres'. És en Recoder, un gran usuari del Twitter”. Tu vas amb tren? “Mai, però s'ha d'estar informat. Pensa que amb el Twitter així que em llevo ja ho sé tot. Mira, un altre. És en Jaume. Diu que ha arribat suat a casa i es fica a la dutxa”. L'amic menja sense saber què menja. Ara escriu, ara llegeix. “L'alcalde: ‘Tant si pacto amb els uns com amb els altres, pringo'. Que fort”. Així passem el primer i el segon plat i arribem a les postres. L'amic tot d'una s'esglaia. “Un terratrèmol a l'Àfrica. Mil morts”. Cara de circumstàncies en record dels mil morts. “L'Obama”. L'Obama també? “Li ho escriuen, ell no tindria temps”. Prenem el cafè, i encara és l'hora que ens hàgim dit res. Li pregunto: “No m'havies dit, fa temps, que em fes de Facebook?” “Això és de criatures. El futur és el Twitter. T'hi hauries d'obrir un compte”. Té raó: ni que fos per comunicar-me amb ell mentre dinem. Li miro la cara blavosa. Ell no ho sap ni se li pot dir, com no es pot dir a un ludòpata que ho és sense que s'enfadi, però està malalt. “Ja ha sortit en Jaume de la dutxa? És que em fa patir que no digui res. A veure si s'hi floreix”. “Espera't, que li ho pregunto. Ha sortit. És a la cuina menjant-se una truita”. Per favor, que hi ha cap metge al restaurant.

(Avui 19 juny 2011)

Pompeu Fabra, la tasca i l'esperança

per Quim Torra

- Va obrir la porta a la modernitat
- Va construir una llengua de cultura, nacional, referencial; amb l'objectiu que la llengua escrita reflectís la parlada, que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d'Europa

Trenta-u de gener de 1939. Agullana. Els escriptors i els intel·lectuals, i les seves famílies, que s'havien refugiat a Can Perxés fugint de l'avenç imparable de l'exèrcit franquista comencen a entrar al Bibliobús i al camió d'assistència social que els portarà a l'exili. Un home amb una pipa als llavis es queda a baix, ajudant les dones a pujar, tustant l'espatlla amistosament als vells, somrient-los, encaixant. Qui podria haver-los acomiadat de Catalunya més bé que Pompeu Fabra?

Que lluny quedaven els anys de Bilbao, on va guanyar la càtedra d'enginyeria que el va apartar uns quants anys de Barcelona! Hi va ser feliç, al País Basc; allà van néixer les seves filles i va poder aprofitar el temps per estudiar la llengua amb intensitat. Aleshores, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906 les seves conferències van aixecar arreu un crit que va arribar a Prat de la Riba: “Que torni Fabra!”. L'any 1907 havia començat a caminar l'Institut d'Estudis Catalans. Quatre anys més tard, s'hi va crear la Secció Filològica. La va presidir Alcover, i Fabra en va formar part amb Segalà, Guimerà, Maragall i els dos grans aliats amb què va comptar incondicionalment: el poeta Josep Carner i mossèn Frederic Clascar, aquell “soldat de la llengua catalana”, confessor de Prat, que tenia com a lema: “Tot el que fem és pel català”. Els tres van ser els pontífexs de les normes que van arribar el 1913. Va seguir el diccionari ortogràfic i la gramàtica catalana. Aquella llengua escrita inservible es convertia, per fi, en una llengua com qualsevol altra. S'estava complint el seu objectiu màxim: “L'ideal que perseguim no és la resurrecció d'una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga, sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera”.

Havíem estat reduïts al folklore i a una llengua escrita dialectal per a eunucs, maldestre, borda, anàrquica. El provincialisme engavanyat ens estava portant a l'extinció. Però una generació va alçar-se, senzillament perquè volia ser més lliure, més audaç, més moderna. I sense una llengua fàcil, còmoda i culta, tot inexcusablement alhora, res no s'hauria aconseguit. Gràcies a Fabra s'obria la porta a la modernitat via la normalitat. Estrenàvem una llengua i les seves possibilitats van fer el miracle. Verdaguer n'havia salvat l'ànima; Fabra en salvava el cos. Ja no miraríem mai més a Madrid, sinó a París, Londres o Berlín. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer.“Si a mi se'm considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em va semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m'era evident que si la llengua fallava, fallava tot”. No, ni Fabra ni la llengua no van fallar. I la porta que havia obert ens va permetre abocar-nos al cosmopolitisme i abraçar un futur escàpol que se'ns havia resistit.

Represaliat i destituït de la càtedra durant la dictadura, va acceptar entusiàsticament la presidència de Palestra, aquella entitat que Josep Maria Batista i Roca va fundar amb la intenció de difondre entre els joves la llengua, la història i la cultura, per construir ciutadans lliures d'un país lliure. En un dels seus discursos clamava: “Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Simpatitzant d'Acció Catalana, arribaria a ser-ne candidat en unes eleccions que, contra ell, ERC va presentar un capità de l'exèrcit espanyol. Per eterna vergonya de tots, va guanyar el militar. President del patronat de la UAB, va ser empresonat al vaixell presó Uruguay arran dels Fets d'Octubre de 1934. “La pàtria és la terra i el poble, i tot allò que el poble pot fer damunt d'aquesta terra”, va dir en una conferència de Palestra.

Un parell d'anys abans, el 1932, va sortir el Diccionari general de la llengua catalana, l'obra mestra de la nostra cultura. Infatigable, va continuar treballant i treballant, i després van arribar noves gramàtiques i cursos de català. Jordi Ginebra i Joan Solà van sintetitzar la seva ideologia, criteris i objectius: aconseguir una llengua moderna de cultura, nacional, referencial; una llengua escrita que reflectís la llengua parlada; que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d'Europa. Aquest va ser el seu llegat. Mai no va defallir en la tasca; sempre va tenir confiança.

Va ser l'últim a pujar al camió. “Me'n vaig a morir a França”, va xiuxiuejar a Benguerel, que es quedava. Potser no va poder sentir com aquest, en el mateix moment en què es tancava la porta, li donava les gràcies per tot.

(Avui, 10 abril 2011)

Sexe i llibertat

per Hèctor Bofill, escriptor

És possible la plena llibertat sexual i que la societat funcioni? Aquesta és una pregunta a la qual s'han enfrontat totes les civilitzacions, però sembla que per a nosaltres, a Occident, d'ençà de l'esclat del romanticisme, la resposta sigui difícil. En el règim clàssic (el que continuen practicant els conservadors) quedava clara la separació entre la vida domèstica i el plaer. Una cosa era la família, amb totes les seves demandes de reproducció i d'ordenació social, i l'altra la realització del desig. Els romàntics, en canvi, ens hem pres tan seriosament això que les emocions i els sentiments són el centre cardinal de la nostra vida que hem decidit traslladar el goig a la dimensió pública.

Contra el que sovint es pugui suposar, en l'actualitat la relació entre sexe i societat no es basa a acceptar el lliure comportament de cadascú en el bastió de la intimitat sinó en una cosa ben diferent: en l'obsessió per fer públiques les nostres vacil·lacions privades. Em sembla que el millor exemple del que estic dient el trobem en les relacions homosexuals; totes les religions i molts sistemes de poder havien proscrit severament l'homosexualitat atesa la seva nul·la funció social, però el desig es filtrava en el rerefons d'una clandestinitat que quedava coberta per un pacte absolut de silenci, potser només transgredit per les lleus insinuacions de l'art. Amb el reconeixement del matrimoni gai, en canvi, les reivindicacions d'aquest col·lectiu han anat més enllà de la lluita contra la repressió per exigir (i aconseguir) la participació a la vida social de les parelles homosexuals en les mateixes condicions que les heterosexuals. Per als homosexuals no n'hi havia prou de gaudir de la sexualitat al marge de la vida social. Havien de ser reconeguts civilment en la seva orientació.

En certa manera no deixa de sobtar aquest anhel gai de recloure el lliure trànsit dels impulsos a la cèl·lula social que representa el matrimoni, però això ara és un tema secundari. La qüestió és: fins a quin punt és socialment sostenible aquesta necessitat d'embolcallar socialment els nostres sentiments? Ho volem tenir tot: volem sexe, volem llibertat i, a més a més, volem que la lliure inclinació sexual, amb tot el caràcter efímer del desig, del plaer i el desdesig, es projecti en institucions que reclamen una mínima estabilitat. Per això es dóna la paradoxa que la plena realització del binomi sexualitat i llibertat acaba aniquilant la forma en què la relació es presenta en societat i n'altera completament el seu paper d'ordenació.

No cal dir que l'extensió d'aquesta sensibilitat entre capes cada cop més àmplies de la població ens aboca a un seguit de transformacions tot just encetades i, probablement, de conseqüències colossals. En podem anomenar una: l'erosió del concepte de parella com a nucli de la idea familiar. Acceptar la mutació del sentiment sense renunciar a l'organització domèstica comporta que els individus encadenin diverses relacions amb tot el seu bagatge de conseqüències econòmiques i reproductives, de manera que en l'evolució cap a la maduresa la família d'una persona més aviat es compon d'una xarxa de gent amb la qual ha tingut vincles emocionals i ha tingut fills, això sempre que la diversitat de relacions no es doni simultàniament, abocant-nos aleshores a un escenari que en la cultura occidental continua essent tabú però que en algun moment caldrà reconèixer a tots els efectes: la poligàmia o poliàndria.

Ni l'imaginari ni les categories jurídiques que estem acostumats a utilitzar són encara capaces d'absorbir plenament el ritme frenètic en què les nostres necessitats afectives ens fan cavalcar, un cop ja emancipades de totes les cotilles de sanció moral. La realitat ens desborda: pensem en un home heterosexual que ha estat parella de fet d'una altra dona amb la qual comparteix diverses propietats, després es casa amb una segona i, sense separació ni divorci, té fills amb una tercera, una amant. Si a aquesta narració hi afegim, de sobte, la defunció de l'home, ens trobem amb un desgavell que tritura tant el dret de família com el dret de successions. I, no ens enganyem, aquesta història no és gens inversemblant. Aquestes coses passen i passen sovint.

Torno a la reflexió inicial: no estem introduint, amb l'esclat de les nostres pulsions, un bucle capaç de col·lapsar el sistema? La resposta és que, probablement, és el sistema mateix el que incita la nostra volubilitat, amb tots els intercanvi econòmics i totes les transferències que cada unió, cada ruptura i cada nova unió generen. Es pot formular amb més fredor: el benestar econòmic és la causa profunda de la nostra emancipació sexual, i continuarem proclius a aquest huracà de sentiments i de relacions mentre ens ho puguem continuar pagant.

(Avui 25 abril 2005)

* * *

(Article reproduït a la revista infoReflex l'any 2005)

Reflexions sobre la prostitució

Legalitzar la prostitució?
per Eulàlia Solé, sociòloga

[…] Encara hi ha persones que consideren la prostitució una feina com qualsevol altra. Són les mateixes persones que advoquen […] per atorgar als locals on es practica i als seus propietaris una pàtina de respectabilitat. Com si la validació d’un comerç indigne pogués modificar l’autèntic caràcter d’aquest comerç. Pogués amagar que la majoria de prostitutes ho són perquè no troben altra sortida i perquè han estat extorsionades per màfies nacionals o internacionals. […]

L’autèntica actuació a favor d’aquestes dones seria que se’ls oferís la possibilitat de guanyar-se la vida d’una altra manera, alhora que es perseguís eficaçment el tràfic de blanques i els xulos. La resta és paper mullat. Les mateixes prostitutes ho expressen dient que als locals tancats s’amenaça, explota i extorqueix tant com es fa al carrer. ¿De què serviria, doncs, convertir en legals els prostíbuls? Només per transformar en respectables els empresaris que s’enriqueixen a costa de les prostitutes. […]

Arreglar la vida dels amos dels clubs no equival a elevar l’estatus de les dones. Preocupar-se de veritat de les prostitutes, de carrer o de club, seria donar-los mitjans per poder deixar de ser-ho. Que fer això sigui car no justifica excusar-se amb falses mesures.

(Avui 23 setembre 2004)

* * *

Els llimbs de la prostitució
per Enrique Arias Vega, periodista, exdirector d'El Periódico


Per molts, no hi ha res a fer amb la prostitució, sinó mirar cap a una altra banda. Al cap i a la fi, diuen, es tracta de la professió més vella del món i no hi trobarem pas ara el remei que no va aconseguir ni el savi grec Soló, que el segle VI abans de Crist ja va dictar unes normes de protecció per a les prostitutes. No deixa de ser curiosa la situació alegal en què es troba a la majoria dels països una activitat que al món mou entre 4 i 5 bilions d'euros, si hi incloem les infinites varietats que ofereix la indústria del sexe. És a dir, com els pressupostos militars de tots els països junts, que ja és dir. […]

A Alemanya, per exemple, està regulada al detall i només es persegueixen les activitats estrictament delictives, com el proxenetisme i la inducció a exercir-lo. A Holanda, fins i tot, les professionals paguen impostos i disfruten dels beneficis de la Seguretat Social. […] A Irlanda la prostitució és, simplement, il·legal. Altres països, com Suècia, han traslladat la responsabilitat del fenomen de qui ofereix els seus serveis sexuals a qui els sol·licita. O sigui, que es persegueix el client i no la meretriu. […]

Aquí, aparentment, no passa res. Simplement, la indústria del sexe s'estén i es ramifica en activitats que van des de clubs de cites fins a cases de massatges, contactes per internet i trobades al carrer en llocs de trànsit ciutadà. […] Aquest sector mou 18.000 milions d'euros anuals i hi treballen unes 400.000 persones. Així s'explica que almenys un de cada quatre espanyols reconegui haver-se servit de la prostitució alguna vegada […]. A sota, inevitablement, hi floreixen la delinqüència organitzada, l'extorsió, el tràfic humà, la violència i el crim. […]

(El Periódico 21 gener 2005)

* * *

Contra la prostitució
per Lara Padilla Varela, de la Plataforma per a l’Abolició de la Prostitució a Catalunya

En el nostre país es tendeix a desvincular la prostitució del tràfic de persones, i es matisen les seqüeles segons l’edat o el consentiment de la dona prostituïda. Però quin cost tindria per a la salut psíquica i per a l’autoestima si qualsevol de vostès es prostituís?

Hom no pot pensar que existeix una classe especial de dones a les quals no els afecta de cap manera. En el tema de la prostitució –una nova forma d’esclavatge, segons les Nacions Unides–, les úniques iniciatives polítiques que hi caben són les de suport a les dones prostituïdes. No admetem la legalització de la prostitució com a resposta a les peticions d’igualtat de les dones ni com a possibilitat d’accés a una feina, de la mateixa manera que cap dels que la proposen (polítics, catedràtics, clients i proxenetes) no la vol com a feina ni per a ell ni per a les seves filles.

(La Vanguardia 30 gener 2005)

* * *

(Extractes publicats a la revista infoReflex els anys 2004 i 2005)

Reflexions sobre la pedofília

D’amor?
per Laura Freixas

[…] El protagonista de la nova novel·la de Gabriel García Márquez, Memoria de mis putas tristes, decideix regalar-se per als noranta anys una noia verge de catorze. […] I quin és el tema de fons d’aquesta obra? Els crítics no n’han tingut ni el més mínim dubte. Com un sol home, tots, entendrits, eixugant-se una llàgrima, l’han qualificada com “una història d’amor”. […]

Ingènuament, havíem cregut que l’amor era per definició cosa de dos: un que estima (i a estones, o alhora, odia) i un altre que també odia i estima, i que era això, la reciprocitat, el que ho feia interessant, imprevisible i a vegades inaguantable... No havíem caigut que existeix una solució infinitament més senzilla: un estima, sent, desitja, plora, odia, declama, pateix, diu que està enamoradíssim, assaboreix tots els turments i gaudis de l’amor..., però ell sol amb ell mateix, cap a ell, damunt d’ell, davant d’ell, des d’ell, en contra d’ell, en ell, enmig d’ell, fins a ell, per ell, rere ell, segons ell i sense ell, davant d’un altre que per un motiu poderós (ser menor d’edat, o estar adormit, o fer-ho per diners, o tot plegat, o ser un gos, un gat, una nina inflable o una foto clavada amb xinxetes) no pot badar boca... I mira que no se’ns havia acudit.

(La Vanguardia 22 novembre 2004)

* * *

Quan la pederàstia és art
per Andrés Trapiello

Se’ns presenta aquests dies a les llibreries una novel·leta [de Gabriel García Márquez], saludada pels crítics amb adhesions aferrissades. S’hi explica la història d’un home que decideix, per festejar i festejar-se el norantè aniversari, recórrer a les macarroneries d’una vella alcavota. Ella, seguint el desig del client, li proporciona després del pagament convingut una verge de 14 anys, a la qual agença de manera adequada per a l’ajuntament. […] Un dia la sotmet i encula mentre ella renta la roba. L’escena, sempre mentre ella treballa, es repetirà durant anys, sense paraules. […]

Se’ns diu: fem una societat més justa i lliure. Però d’aquesta aspiració sembla que n’estan exempts els artistes, sacralitzats com a faraons egipcis. […] D’aquesta manera, ens ve a dir aquesta societat esquizofrènica, la pederàstia, per exemple, és vergonyosa, repulsiva i punible en la realitat, però no quan passa a ser “obra d’art”, que en aquest cas no sols no la perseguirem, sinó que elevarem la conducta a model, encensant-lo amb el poder i la glòria… […] Ningú no ha preguntat res a la nena, tot i que […] s’assegura al final que desitja anar-se’n a viure amb el vell. No caldria sinó.

(Magazine, 21 novembre 2004)

* * *

Art o pornografia?
per Margarita Rivière

Tenen alguna cosa en comú el Nobel colombià i la pornografia infantil d’internet, tan perseguida? Els vicis, si són de genis, rics i famosos, serveixen per fer caixa. Els pederastes anònims deuen sentir-se discriminats: han d’amagar el vici, tancar el negoci i respondre davant la llei. Márquez serà el gran èxit editorial de Nadal i, amb això, els nens, que ho cacen al vol, veuran confirmats els seus dubtes, si els en quedava cap. Art o pornografia?, hauríem preguntat de manera ingènua en altres temps. Avui la realitat parla per ella mateixa: ni art ni pornografia, negoci!

(El País 19 desembre 2004)

* * *

Part de la lògica social?
per Jaume Funes, adjunt del Síndic de Greuges per a la Infància

El salt que hi ha entre l'època on veure un petó al cinema era un pecat mortal i el moment actual, en què qualsevol nen ha pogut veure com es fa l'amor en un videoclip o a través de la xarxa, és descomunal. Si s'accepta, com a part de la lògica social, que tot allò que apareix als mitjans existeix i és bo, es contribueix a la banalització i a la normalització de qualsevol cosa. Si aquesta màxima serveix, resulta que tot el que hi ha als mitjans no té per què ser negatiu. Això provoca una construcció de la sexualitat diferent.

Em temo molt que una bona part de la gent que s'ha descarregat aquests vídeos [es refereix a una trama desmantellada aquests dies formada per joves que abusaven sexualment d'infants, fins i tot d'un o dos anys, i que filmaven els delictes i en distribuïen les imatges per la xarxa] no són subjectes anormals des del punt de vista social o psicològic, sinó que han assolit l'amoralitat de qui accepta que si les imatges són allà tampoc passa res si se les miren. Ningú els condemnarà a l'infern ni patiran rebuig social. I tota aquesta dinàmica sí que pot facilitar l'aparició de més abusadors.

(Entrevista de Marta Ciércoles a l'Avui, 29 maig 2005)

* * *

(Aquests extractes es van publicar a la revista infoReflex els anys 2004 i 2005)

Miscel·lània sobre Joan Coromines

(Aquests textos es van publicar a la revista infoReflex l'any 2005, amb motiu del centenari del naixement de Coromines)

* * *

El cànon de Coromines
per Narcís Garolera

El 27 de maig de 1993, tres dies després que van concedir al poeta J. V. Foix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Coromines escrivia al seu admirat Josep Pla una carta en la qual, entre altres coses, li deia: “No vull que en aquest moment deixi de sentir que sóc al seu costat. Vostè sap que jo poso la força d’estil per damunt de la recerca preciosa, el gruix humà per damunt de l’alambí, la literatura d’abast nacional molt més alta que el brodat de cenacle, l’essència per sobre de la quintaessència, i comprèn què hauria fet jo. Ara el que cal és que això es repari sense altre ajornament.”

Com se sap, Pla no va rebre mai eixa distinció, per molt que Coromines considerara que se la mereixia més que altres escriptors catalans. En el català literari del poeta de Sarrià, el filòleg hi trobava “massa nata”, segons que va deixar escrit en el seu impagable diccionari etimològic. Si Pla considerava que Foix escrivia en provençal (per l’abundància de formes arcaiques en els seus texts), Coromines jutjava negativament fins i tot la producció literària dels trovadors, pel seu preciosisme lingüístic, igual que la poesia dels noucentistes, que els imitaven en eixe punt.

Parlant un dia amb Coromines –al qual vaig tenir el privilegi de tractar en els seus darrers anys–, li vaig preguntar l’opinió sobre la llengua literària de l’autor de L’Atlàntida, i em va respondre, amb veu greu i sentenciosa: “Si existeix un escriptor que tingui autoritat en la llengua catalana, aquest és Verdaguer.” No cal ni dir que des de la meua modesta condició d’estudiós del poeta, compartisc la seua afirmació categòrica. Una ajustada selecció dels elements de la llengua allunyà Verdaguer de l’arcaisme i del castellanisme, recursos estilístics més que freqüents entre els escriptors catalans de l’època. Verdaguer fou conscient, ja en en els seus primers escrits, que el català culte havia de basar-se en un registre comú a tots els parlants, i no gaire allunyat de la llengua viva (però no dialectal).

En el seu diccionari, Coromines consignà que Carner, Riba i altres membres del “cenacle antiverdaguerià” de la Secció Filològica del IEC, optaren per la pronúncia aguda de ciclop, en comptes de cíclop, forma ajustada a l’accentuació grega de la paraula, i usada per Verdaguer, Costa i Maragall. Fer malbé els versos d’estos poetes –afegeix Coromines– “és un atemptat a la nostra tradició literària i nacional”.

Coromines valora positivament la prosa de Narcís Oller, un “escriptor independent, de lèxic bo i autèntic”, i no sent gaire confiança pel del “amadrilenyat” Víctor Balaguer. El filòleg considera Joaquim Ruyra “un excel·lent prosista, el consultor constant de Fabra en la redacció del diccionari”. Per Coromines, Joan Maragall i Prudenci Bertrana són “els escriptors més robustos i representatius” de la literatura catalana del canvi de segle. En uns quants poemes de Maragall –en La vaca cega, per exemple– el filòleg aprecia “moments estilètics de gran nivell”, i creu que fóra molt injust “titllar-lo de descurat o de massa indulgent”, opinió que encara hui manté més d’un professor de filologia catalana.

Coromines té molt present l’encert lingüístic i literari “dels millors clàssics mallorquins” (Aguiló, Costa i Joan Alcover), però reprova els escrits de Llorenç Riber, “de retòrica subalterna i llibresca”. Troba Eugeni d’Ors “de regust afrancesat”, i no li agraden las filigranes lingüístiques de Bofill i Mates, massa allunyades del català parlat. I, tot i que no sol invocar l’autoritat de Carner en matèria de lèxic –per l’ús arbitrari de la llengua–, el considera “un escriptor modern i de fina percepció”, si bé reconeix que escriu “en corda estètica més enlairada i calçant coturn”. Tanmateix, i perquè no hi haja equívocs sobre les seus preferències literàries, Coromines ens va sorprendre un dia, després de dinar, recitant, de memòria, una extensa poesia de Carner, que feia l’efecte com si haguera estat escrita per ell mateix.

Justament per usar el català amb normalitat, jutjava Josep Pla com “un gran escriptor, amb més sentit comú que entelèquia”, i no deixa d’admetre –malgrat l’animadversió per qüestions personals: el veia com un “poeta de balancí” i trobava “repugnant, pornogràfica i estúpida” la seua novel·la Vida privada– que Sagarra fou “assidu observador de la natura viva i dels seus noms”, i fins arriba a incorporar en el seu diccionari una paraula usada únicament –i solament un colp– per l’escriptor barceloní. Llàstima que Coromines no haguera llegit –ell, inveterat lector de les Mémoires de Saint-Simon– les fastuoses Memòries de Sagarra, aparegudes el 1954, quan el filòleg, resident en Amèrica, es trobava immers en la publicació del seu diccionari etimològic castellà, i no podia seguir les novetats literàries en català...

Este sumaríssim repàs a algunes de les opinions literàries de l’il·lustre etimòleg reflectix una valoració positiva dels escriptors poc arbitraris i pròxims a l’ús normal de la llengua catalana. De Verdaguer i Maragall a Pla i Sagarra existix una utilització pareguda del català i una expressió literària, sense afectació ni gratuïtat, que Coromines compartix i recomana. Tant de bo els escriptors catalans de hui destinaren una estona cada dia a fullejar, a l’atzar, les planes del seu impagable diccionari!

(Original publicat a Cultura/s, 15 juny 2005, amb el títol “Verdaguer, Maragall, Pla...”)

* * *

Cent anys del naixement de Joan Coromines
per Joan Solà

Joan Coromines i Joan Solà (foto: Joan Ferrer, Fundació Pere Coromines)

És tot un repte descriure o resumir i valorar en aquest espai l’obra gegantina de Joan Coromines (1905-1997), i a més a més opino que té ben poca utilitat: vivim de precipitacions, de flamarades que se succeeixen vertiginosament les unes a les altres. Però vaig acceptar la petició i miraré de fer-ho. Deixant de banda mil detalls, el nostre personatge ocupa un lloc central en la romanística i en la lingüística europea per tres obres: el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957), després ampliat (1980-1991) amb l’ajuda de José Antonio Pascual; el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-2001) i l’Onomasticon Cataloniae (1989-1997).

La primera obra és la que li ha donat més fama internacionalment, però la va fer forçat per la impossibilitat d’emprendre les altres dues, les úniques que li interessaven, quan va haver d’exiliar-se a l’Argentina. Allà es va saber espavilar per comptar amb els materials necessaris i va emprendre l’astoradora tasca de buidatge sistemàtic de totes les revistes i treballs principals de la romanística, especialment la hispànica, incloent-hi edicions de textos. Ho va fer a mà i gairebé tot sol: “Tinc consciència que vaig arribar al límit de les meves forces”, diu al seu mestre Menéndez Pidal. I aquest és el valor principal de l’obra: fent un salt enorme en un buit quasi absolut, posava a l’abast de la investigació futura tot el que es coneixia fins al moment.

I per mi aquest és també el valor principal de les dues obres catalanes, però ara en una proporció incomparablement més gran. Per a la castellana aplegava, ordenava i discutia informació aliena; per a les altres recorregué a peu dos mil municipis de parla catalana, va controlar tota la bibliografia existent, incloent-hi tots els diccionaris des de l’època medieval, i, atenció, va buidar pràcticament totes les obres antigues i de la Renaixença, molts cops directament dels manuscrits, a més d’una gran quantitat de registres d’ajuntaments i parròquies, d’obres històriques, etcètera. Ningú abans havia pogut fer res de remotament semblant, i dubto que es pugui fer ni tan sols avui amb la informàtica. La informàtica permet emmagatzemar i gestionar quantitats grandioses de dades: però abans cal aplegar-les, saber què vol dir una paraula, on és viva i com es pronuncia en cada indret.

D'assegador ens diu: “En tinc notes preses (1932-1970) de 84 localitats”; de còrrec: “L’he sentit centenars de vegades”; per a bocaterrosa, en restableix la forma fent un recorregut breu per tota la història de la llengua; el mateix fa amb somiar (rebutja somniar, i amb el seu estil ràpid i afuat dispara contra els mestretites i els correctors: “Els escriptors somien, els correctors... somnien imposar-se’ls”). I si llegeixen les gairebé 1.900 línies dedicades a venir veuran tota la lingüística romànica admirablement manejada i ordenada i amorosament detallada, amb tots els avatars fonètics, semàntics i sintàctics.

La seva informació consta, anotada amb escrúpol notarial d’indrets i dates, des que tenia cinc anys (1910) fins al final dels seus dies. Ningú no havia fet abans aquest prodigi, però quasi és més important saber que en català ja no podria fer-lo ningú més, pels canvis profunds del territori i de la demografia. Un tret essencial del personatge és que des de molt aviat va tenir clara l’orientació que pensava donar a la seva vida, i això no és cap deducció piadosa de santoral: ell només retia homenatge a una pàtria i a una llengua; i per a ell viure i treballar eren sinònims. La resta avui és secundari. Per exemple, el seu caràcter: l’alta autoestima, que li impedia aprofitar les aportacions de col·legues i fins l’induïa a escarnir-los rudement; que no li deixava aprofitar obres tan importants com Vida privada de Sagarra (la despatxa amb un “ecs!” alguna vegada que l’esmenta: Sagarra havia fet befa d’un déu de Coromines, son pare) o citar les edicions imprescindibles de Miquel i Planas.

I és secundari que es refugiés en dos conceptes molt criticats, la llengua sorotàptica i el mossàrab. I és secundari que l’errés ací i allà, per a delit d’esperits incapaços de veure i sentir la llengua i la ciència més enllà del nas. Avui és secundari... només fins a cert punt: el nostre gegant pretenia elevar el català a la categoria científica de les grans llengües, però va aixecar murs de rebuig, afegits al que ja és normal en aquest món, com en d’altres: que cadascú es preocupa només del que és seu i que les llengües menudes no tenen interès científic. En canvi no és secundari que els seus diccionaris catalans estiguin esquitxats d’emocions lingüístiques i de versos aliens i propis: era la seva llengua, era la seva pàtria, com són les meves.

La Vanguardia, 20 març 2005

* * *

El filòleg caminant
per Joan F. Mira

El filòleg caminant recordava aquell dia els camins valencians, com ara aquells del 1961, a l'Alt Maestrat, quan va tenir aquell accident que qualifica d'horrorós: "Feia molta calor", diu, "i em vaig deixar ensibornar, em vaig deixar pujar en una moto, i pujant el coll d'Atzeneta vam caure i vaig quedar tot ensangonat i brut, i li vaig dir a l'home, no, no, deixe'm, que ja continuaré a peu. Després a Atzeneta vaig fer l'enquesta i vaig buscar un taxi per anar a Castelló i posar-me una injecció contra el tètanos". I després va continuar cap a baix. "El 61 vaig arribar fins a Morvedre. El 62 vaig fer tota l'Horta, vaig arribar fins al Xúquer i vaig fer tota la Ribera, fins al Benicadell. El 63 vaig arribar fins al sud del tot".

I en arribar a un poble i començar a fer preguntes, no tenia problemes? "Sí, sí que en vaig tenir. Però jo pensava que al País Valencià en tindria més, i en vaig tenir menys: hi havia més desconfiança en certes zones del Principat. Això depenia del lloc. Per exemple a la Serra d'en Galceran, allí l'alcalde devia estar guillat: es va negar a donar-me cap informació, i fins i tot em va tirar alguna indirecta, que si preparàvem la tornada dels rojos o això... I aleshores me'n vaig anar al capellà, i el capellà va dir, no home, no, aquest senyor no ve ací amb intencions de guerres ni res... També em van passar coses en altres llocs: a Carcaixent em va agafar la Guàrdia Civil, a l'informant i a mi, ens van sorprendre a la muntanya i se'ns van emportar detinguts al quarter. Això també m'havia passat per aquí dalt, prop de Balaguer, se'm van endur de nit per la muntanya, i jo els feia llum amb la lot als dos guàrdies que em portaven...". I per tot el País Valencià, a la gent no li va molestar mai que fóra un català qui venia a preguntar aquestes coses? "Miri, jo dissimulava una mica, però al cap d'un moment ja es notava que jo no era valencià, i llavors jo els deia, miren és que jo sóc fill de valencians, el que passa és que he viscut des de jove a Barcelona, però em sent valencià". Continuava la conversa. I d'Elx, no recorda ningú? "El dia que vaig arribar a Elx, feia una calor tan horrorosa que no hi va haver ningú que em volgués acompanyar al camp. A Monòver sí, allà em va rebre el fill de l'autor de Canyís i canyissaes, com li deien? Amo, Joaquim Amo".

El prodigi de la memòria es repetia, recordava exactament cada poble, tots els pobles, i què va fer i amb qui va parlar en cada lloc, com el van rebre, a Petrer, a Crevillent, a Guardamar, per fi, quan va arribar a l'extrem del llarguíssim itinerari: "Uf, quin descans, vaig dir-me". I a Sueca, evidentment, va trobar Joan Fuster. "Oh, a Sueca i Cullera em va ajudar molt Fermí Cortés. I en Giner Perepérez també. Vam passar tota l'Albufera, i el tros aquell que se'n diu... dels Sants de la Pedra. Però sobretot al Palmar, allà vaig trobar un pescador que em va portar amb una d'aquelles barquetes amb perxa, vam estar dos dies, anant a les mates i als redolins... I en Fuster va ser el meu àngel de la guarda, ell m'anava guiant. I recordo que va passar allò que el van cremar en efígie, en una falla, jo precisament aquells dies era a Gandia... encara el veig entrar en l'hotel, em va mirar així...".

Ja podem suposar de quina manera el devia mirar. Divertit de saber-se digne de ser cremat a València. I del meu poble?, preguntà Eliseu Climent, present en la conversa: jo sóc de Llombai. "Home, i tant, la vall dels Alcalans, allà vaig tenir una de les grans sorpreses de la dialectologia, que en Sanchis Guarner no ho sabia: que allà no parlen apitxat". Els d'Alfarb especialment, digué Eliseu. "No, a Catadau encara més. Però a Llombai em va cridar l'atenció sentir dues o tres vegades un home que distingia la g de la tx, i vaig pensar: deu ser un valencianista; però no, després anàvem per una d'aquelles Carxotes, no en diuen Carxotes?" Mare de Déu, digué Eliseu, com se'n pot recordar? "...pel bosc, pel mig del bosc, i allà amb un home totalment rústic vaig notar que no hi havia cap falta, que la g era g i la s era s i no ss, i no m'ho havia dit mai ningú, que allà hi havia una illa que no apitxaven". I a Tàrbena, senyor Coromines? "Oh, Tàrbena, allò és un altre cas. Allà hi havia aquell home, com es deia? Monjo, no es deia Monjo? També em va acompanyar aquell Giner de Pego, que era cronista, i amb ell vam córrer molt per la Vall d'Ebo, després per la Vall de Gallinera. Allí sí que tinc un gran record, em van acompanyar un avi i el seu nét, encara recordo que em van ajudar a pujar un petit cingle, i des d'allà vaig continuar tot sol cap a la Vall d'Alcalà. I vaig trobar un pagès que em va acompanyar fins al coll de Rates...".

I de tot això feia molts anys, aquell dia de primavera del 1990, quan vam passar tantes hores amb el savi increïble, Joan Coromines, i quan escric i recorde aquella entrevista irrepetible fa ja cent anys del naixement d'aquell home que havia caminat tots els camins, que havia conegut tots els pobles i poblets, i que els recordava tots.

Avui 26 març 2005

Joan Coromines amb Joan Sales, editor de Lleures i converses d'un filòleg

* * *

El tremp de Joan Coromines
per Josep Faulí

Ara que el filòleg Joan Coromines faria cent anys, el seu nom és ja un nom indiscutit. La premsa d'aquests dies ho explica prou clarament, però encara ho explica millor la història dels anys que ens separen de la seva mort (1997-2005), que han estat un referèndum continuat a favor de la seva figura i, especialment, de la seva obra. Coromines ha tingut i té una posterioritat dolça, ja que, respecte a ell, no ha tingut cap vigència aquella norma consuetudinària que sembla fixar un període de fredor o refredament en el temps immediatament posterior al de la mort del personatge.

En resum es pot dir d'ell, adaptant l'expressió tan repetida, que va ser més, força més, que un simple filòleg. La persona, no cal dir-ho, és indivisible, però en ell el mateix pou de ciència té prou força per fer oblidar el tarannà o l'home, és a dir, l'homenot autèntic que, de fet, ho sustenta tot. Té prou força, però no pot fer-ho, perquè Coromines, més enllà de la ciència, va ser tot valor i entusiasme, decisió i determinació. Savi sí, però savi amb un tremp no menys extraordinari que la seva ciència.

Parlo, doncs, del tremp, un tremp que l'acompanyava tothora i que intento descriure a partir de tres experiències viscudes des de la màxima proximitat. Són fets d'ahir, potser massa llunyans i tot, però reals i significatius. Són fets d'aquells que passen de l'anècdota de cada dia a la categoria de la història. Fets que defineixen i expliquen el que, de vegades, no és pas precisament fàcil d'explicar.

1972. El jurat de la Lletra d'Or, al qual pertanyo des del 1970 i del qual formaré part fins al 1982, atorga el guardó, que correspon al millor llibre del 1971, a Lleures i converses d'un filòleg, de Joan Coromines. Aquest, acompanyat per Joan Sales, que n'és l'editor, assisteix al sopar de lliurament al restaurant El Tinell. És un acte senzill i, en bona part, emocionat: per la presència del filòleg, pel pes de la seva vida tan atzarosa com fecunda i, sobretot, per les seves paraules pedagògiques sense ser embafadores, patriòtiques sense ser de registre baix, entusiastes i, a la vegada, respectuoses. És, a més, una presència normal del filòleg en la nostra vida de cada dia, de la qual la història l'ha separat tant i tant. La deferència de Coromines pel seu editor, la sol·licitud a atendre qüestions repetides però vives i, sobretot, la claredat de les definicions i de les preses de posició pinten el tremp de l'home educat i servicial. Potser és el tremp urbà del personatge. O el tremp de les bones relacions de civilitat, tot i un context que no sempre fomenta aquestes bones relacions. Un tremp civilitzat, tot i que sabíem –i encara vàrem saber més bé després– que aquella correcció podia ser foc i que el caliu de l'inconformisme romania ben viu. Delicioses, a més de profundes, no cal dir-ho, les disquisicions a l'entorn de maduixa i maduixot en un moment en què encara faltaven 13 anys per a la publicació de l'article corresponent al volum cinquè del seu Etimològic i complementari.

1974. En aquella època va aterrar al diari on treballava un director d'importació,* personatge que es va especialitzar a demanar-me cada vegada una cosa més difícil. Primer com que, importat com era, no coneixia ningú, volia connectar amb un professor de dret determinat i l'hi vaig connectar. Després volia que el degà dels arquitectes prologués un llibre, i el va prologar. Finalment, en la via de com més difícil millor, se li va ocórrer que Joan Coromines havia d'escriure, si més no una vegada, al diari. I també ho vaig aconseguir, però no va ser pas fàcil. Perquè el filòleg només volia fer-ho en català i el director importat el que volia, precisament, era que ho fes en castellà. Coromines, irreductible; el director, que no sabia com sortir-se'n. Gràcies a això vàrem engendrar un monstre a doble columna català-castellà. Recordo molt bé que al filòleg no li sabia greu aparèixer en un mitjà de comunicació en llengua castellana, que és com anaven escrits tots aleshores, però repetia una vegada i una altra que ell, en un diari de Barcelona, només podia escriure en català. Era el tremp del patriota, el tremp del lluitador, que a ell li agrada col·locar –d'això se'n diu amor filial– en el sac de l'herència paterna, perquè [...] el màxim heroi d'en Joan era, precisament, en Pere Coromines, és a dir, el seu pare.

1984. Joan Coromines va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1984, però ara el recordo menys per aquest honor que pel que ell mateix va fer quan, olorant, en determinat moment, que el volíem premiar, es va adreçar per carta a tots els membres del jurat amb una doble petició: que no el distingíssim a ell i que premiéssim un altre il·lustre filòleg. Això formava part també del seu tremp: més enllà de l'encert o desencert de la tria, més enllà d'algunes consideracions anteriors d'ell mateix i més enllà de la canonització de Josep Pla feta per ell en oposició a la història del mateix premi, el seu gest era clar, era un gest segurament més humà que no pas estrictament just, tot i que, sens dubte, el seu candidat, que era Josep Maria de Casacuberta, també el mereixés. Aquí el tremp enllaça amb el seu concepte de l'amistat i dels valors.

La civilitat, el patriotisme i l'amistat formen part del gran Coromines de sempre. Aquest tremp el va acompanyar en el seu llarg viatge per la vida i pels continents. Em sembla que, en aquest moment de justes recordacions, val la pena de valorar l'home total. Entre d'altres coses perquè dubto que, sense fer-ho, la gran valoració diària fos prou justa i exacta.

"El filòleg català més gran de tots els temps" (Joan Solà, 1995) és també el conversador civilitzat del restaurant El Tinell, el patriota que només vol escriure en català a la premsa de la dictadura i l'amic que reclama honors més per als companys de sempre que per a ell mateix. És, no cal dir-ho, el mateix filòleg guardonat que, el 1989, escriu al ministre de Cultura espanyol: "L'única nació i l'única llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge, són la nació i la llengua catalanes."

Avui 22 març 2005


* N. de l’editor d'infoReflex: Faulí es refereix al Diario de Barcelona. Aquell director era Manuel Martín Ferrand, nomenat l’any 1973; va plegar el mateix any 74 per anar a Nuevo Diario; actualment escriu al diari ABC de Madrid.

* * *

La casa de Coromines
per Toni Sala

La casa de Coromines, al carrer Colom n. 30 de Pineda de Mar (foto: El Punt)

Joan Coromines va passar els últims vint anys de vida a Pineda de Mar. [...] A mitjan anys seixanta, Joan Coromines va comprar-se un solar de cent metres quadrats a Pineda i va fer-s'hi una casa. Jubilat, va començar a ocupar-la a partir de l'any 1967, i s'hi va acabar retirant. Aquí no el coneixia ningú, tret de quatre [...]. Només sortia de casa el dia de la setmana que la dona que s'encarregava d'ell feia festa. Aquell dia havia d'anar al restaurant. [...] La casa de Pineda és a tres vents i es troba en una cantonada del carrer Colom, entre edificis de pisos, molt a prop de l'estació. Últimament han pintat la tanca de blau marí. És tota la novetat dels últims anys, però algú ja ha tingut temps per fer-hi una guixada amb esprai. És una casa visiblement abandonada, amb les parets ennegrides i els quatre pams de terra de darrere la tanca plens de matolls i males herbes: qui sap si hi va arribar a haver mai un jardinet. És dubtós que la casa s'hagi repintat d'ençà que va edificar-se. Les reixes de les finestres s'hi van posar després: el ciment de les potes no es va pintar. En vida de Coromines, jo havia passat alguna vegada de nit davant d'aquesta casa. Llavors, a davant, hi havia un pi. A través del vidre prim veies la bombeta encesa, penjant despullada del cable trenat. T'imaginaves aquell home de noranta anys allà a sota, encorbat a sobre els papers. T'explicaves perfectament el respecte i la comprensió mutus que van tenir-se Joan Coromines i Josep Pla. Eren, encara, dos grans constructors solitaris. Avui més aviat tenim resistents i dilapidadors; tot tornarà. Quan passem davant d'una finestra, pensem què s'hi deu fer al darrere. S'hi sopa, s'hi discuteix, s'hi mira la tele o s'hi fa ganxet. Al número trenta del carrer Colom, llavors, s'hi redactava el Diccionari etimològic.

El Punt 21 març 2005

Falsos nens desapareguts

per Eva Piquer

Una amiga em reenvia un mail que anuncia la desaparició d'una nena de tretze anys. Em diu que el faci córrer, perquè un clic no costa res i puc ajudar uns pares desesperats. Com que no és el primer ni el segon correu que rebo d'aquestes característiques, m'afanyo a posar al Google el nom de la presumpta nena desapareguda. Que, segons sembla, és filla de Mataró.

Pobra Jennifer Garcia Quintana, té molt mala sort: desapareix de tot arreu. De Mataró, de Valladolid, de Buenos Aires, de diverses ciutats de Mèxic, de Brasil i de l'Uruguai... Fa mesos que circula un mail segons el qual la nena es va esfumar “fa sis dies” de qualsevol racó del planeta.

Per descomptat, la tal Jennifer no existeix. Com tampoc existia l'Agustí Martín, un nen de 12 anys que suposadament estudiava al Col·legi Alemany d'Esplugues de Llobregat. La Jennifer i l'Agustí són nens falsos que s'ha inventat algun desaprensiu amb l'objectiu de recaptar adreces de correu electrònic. Se'n diuen hoax, d'aquesta mena de mails massius que divulguen mentides.

La Jennifer i l'Agustí no existeixen, però les fotos amb què s'il·lustren els correus sí que corresponen a nens reals. Deuen ser imatges piratejades de la xarxa. Avui rai, que tothom corre a abocar fotografies pròpies i alienes a Internet. Els meus fills adolescents no entenen per què no els deixo penjar més fotos seves al Facebook. Potser ho entendrien de cop (però ni a ells ni a mi no ens faria cap gràcia) si rebessin un mail que alertés que un clònic seu ha desaparegut del mapa.

Avui, 2 març 2011

Els bons llibres

per Joan F. Mira

Cada any es publiquen més de deu mil llibres en català, xifra que no correspon a una llengua en crisi de subsistència, i que segurament és superior a la d’algunes altres llengües amb vuit o deu o dotze milions de parlants. Importa que d’aquests deu mil llibres o més, uns pocs centenars, posem un miler, puguen considerar-se més o menys “literaris” (és a dir, no únicament “utilitaris”), que d’aquest miler, un centenar siguen de qualitat respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per a l’amant de les lletres, i que, d’aquest centenar, deu o dotze arriben a la condició d’excel·lents. ¿Salvarem cada any un centenar de llibres, només una dotzena? Si és així, potser que ens salvarem tots, com els deu justos haurien salvat els habitants de Sodoma i Gomorra. Això és, doncs, el que hauríem de saber, i en això ens haurien d’ajudar els crítics: discernir aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial.

Però, en aquesta faena de separar el gra de la palla, de trobar l’art en els fulls relligats en forma de llibre, tinc la impressió que els nostres crítics són una mica massa tous, massa tendres. Que allò que fan sobretot és glossar, interpretar o comentar els llibres, cosa ben útil i necessària, però allò que no solen fer és justament criticar, és a dir emetre judicis: dir “això és molt bo, o bo, o regular, o dolent”. I explicar per què i en virtut de què, evidentment: justificar el judici. La prudència és virtut necessària en la vida social, però tinc por que la circumspecció dels crítics forme part més aviat dels vicis difícilment superables. Els autors, d’altra banda, som vanitosos i sensibles, vicis que en el nostre cas són necessaris, i sense els quals probablement ens dedicaríem a activitats menys arriscades. Però, justament per això, per la nostra vanitat i la nostra inseguretat, algú ens ha de dir si ho hem fet bé, i donar-nos alguna alegria; i si ho hem fet malament, encara que ens irrite i ens moleste. I sobretot, algú els ho ha de dir als lectors.

Si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió és que no hi ha prou llibres excel·lents cada nova collita, no patim, que no passa res. Cap literatura, i menys una literatura de dimensions com la nostra, no està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics, al final de cada any o de cada nova temporada, ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què; i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai. “Et vos exemplaria graeca nocturna condite manu, condite diurna”: a cultivar els grecs de dia i de nit, tal com aconsellava Horaci en l’epístola als Pisons, si no em falla l’antiga memòria.

(Extractat de l’Avui, 15 gener 2011)

L’esperit nadalenc, encara

per Sílvia Soler

Sempre he confessat públicament que m'agraden les festes de Nadal. Tot i la pèrdua de la innocència infantil, tot i les absències, tot i l'escepticisme que et proporcionen inevitablement els anys, espero el Nadal cada any amb la il·lusió d'una nena petita. M'agraden els carrers il·luminats, m'agrada anar a comprar l'arbre i una brancada d'eucaliptus a la Fira de Santa Llúcia, m'agraden les trobades familiars, els regals, els torrons, la casa guarnida, les cançons de Nadal, els versos dels més petits a dalt de la cadira.

Sempre que ho reconec en públic em cal trobar arguments per defensar-me dialècticament dels que consideren –amb tot el dret– que les festes de Nadal han perdut tot el seu sentit religiós i/o espiritual i han quedat reduïdes a una campanya maliciosament orquestrada per conduir-nos, sense possibilitat d'escapolir-nos-en, cap al consumisme compulsiu més exagerat.

Però vet aquí que a les acaballes d'aquest 2010 ens trobem immersos en la crisi econòmica més profunda i sobtada que recordem. Només fa tres o quatre anys que vivíem feliços en l'abundància i, tot d'una, ens hem d'adaptar – vulguis o no– a les noves circumstàncies. I les noves circumstàncies són: negocis que tanquen les portes, amics i coneguts que es queden a l'atur, familiars que les passen magres per arribar a final de mes, previsions econòmiques alarmants als mitjans de comunicació.

I enmig d'aquesta onada de pessimisme, arriba, puntual a la cita, com cada any, el Nadal. Observo, encuriosida, al meu voltant. I què hi trobo? Els infants, no cal dir, amb la il·lusió intacta i els adults esforçant-se per no decebre-la (si la joguina és més barata, ja guarnirem més el paquet). La família prepara amb el mateix entusiasme el gran dinar de Nadal. Aquest any sense marisc, diu algú. I els regals seran més modestos, adverteix l'altre. I dit això, rialles, abraçades... el de sempre. Amb els amics organitzem l'amic invisible: res de restaurant, a casa i que cadascú porti alguna cosa, una truita de patates, unes croquetes. Algú m'explica que a la seva empresa han decidit renunciar al lot de Nadal i donar els diners equivalents al banc d'aliments de la ciutat. L'esperit nadalenc –allò que jo entenc per esperit nadalenc– roman intacte.

(Avui 11 desembre 2010)

Tutankhamon duia preservatiu?

per Maria J. Jordan

Sembla mentida que el país amb el patrimoni artístic més impressionant del món permeti que els seus guies turístics expliquin barbaritats de l’alçada d’un campanar. Parlem d’Egipte, i de bajanades com la que aquest estiu mateix he sentit al costat dels tresors trobats a la tomba de Tutankhamon. “Aquest tros de roba amb cordeta era el seu preservatiu”, deia el guia davant dels ulls com a plats de l’auditori. Com és possible que un rei tan jove amb l’única feina de procrear portés protecció? Com sap que allò ho era? No ho sap, però segurament algun dia algú va llançar la idea, va fer gràcia i ara ja és una plaga.

És com dir als grups d’espanyols, tan abundants a l’agost, que a la plaça cerimonial que hi ha davant de la piràmide esglaonada de Saqqara el faraó s’enfrontava a un bou i que així va néixer el toreig. O que el temple d’Abu Simbel és l’únic en què un arquitecte es va atrevir a firmar, una insolència que Ramsès II va perdonar en veure com li havia quedat de meravellós. O encara millor, assegurar que a l’antic Egipte construïen submarins, helicòpters i avions perquè hi apareixen formes similars en un jeroglífic en un temple d’Abidos i que no en queda cap perquè els van destruir perquè no els copiessin els hitites. El que va passar és que Ramsès II va superposar les seves inscripcions a les del seu pare Seti I i allò ara és una marranada indesxifrable!

El guia obté la rialla fàcil, l’atenció, però... ¿és conscient que més d’un turista poc interessat en la cultura només recordarà les anècdotes del viatge, i que es pot passar l’hivern explicant que els antics egipcis passejaven pel Nil en submarí? No els importa gens si la propina és grossa.

Avui, 9 setembre 2010

Trampes lingüístiques

per Patrícia Gabancho

Cap país és naturalment bilingüe. Els països generen la llengua que els correspon. Fins al punt que els lingüistes i els antropòlegs saben bé que la llengua construeix la comunitat, i viceversa, i que allà on acaba el territori lingüístic s’atura la comunitat, perquè la comunitat és precisament el grup humà que s’entén, que es comunica sense traduir-se. Els països són bilingües quan s’ha produït un accident en la història, que pot ser demogràfic –com la presència imparable del castellà als Estats Units, empès per una migració de proporcions gegantines– o que pot ser una mera conquesta militar. A Catalunya, el castellà s’ha assentat per la suma dels dos factors. I a diferència d’altres països europeus plurilingües, els dos factors –insisteixo: tots dos factors– expliquen per què la llengua no té una dimensió territorial pura, com sí que passa a Bèlgica o a Suïssa, on cada llengua és hegemònica en el seu espai, i s’eclipsa en el del veí.

El bilingüisme, malgrat el que diuen els polítics, és pervers perquè estableix, es vulgui o no, una situació de jerarquia entre les llengües en contacte. Vol dir que, quan s’esdevé una conversa entre parlants de llengües diferents, de forma automàtica una de les dues s’imposa i acaba sent el vehicle de la conversa. A Catalunya, aquest paper el fa el castellà. Hi ha diversos elements que hi ajuden, des del fet de saber que tothom pot parlar en castellà però no tothom pot fer-ho en català –el castellà no té, doncs, marge d’error– a un element més interessant, que és l’actitud colonial, simbiòtica entre el colonitzador i el colonitzat. He vist persones que, si s’adrecen a algú en català i aquest contesta en castellà, salten com una molla i diuen: “Ai, perdoni!”. Perdoni? A casa nostra? Qui és, en puritat, l’amo de la finca? El colonitzat, tot i ser l’amo del territori lingüístic, renuncia a la llengua pròpia en favor de la llengua colonial: és una cosa que està estudiadíssima. Això va confegint una pàtina de prestigi a la llengua colonial, amb el suport del mercat i de l’Estat, i el prestigi acaba minoritzant encara més la llengua colonitzada. Llavors ja és un no parar.

Si això no ha estat definitiu amb el català és perquè els catalans tenen un sentit de la continuïtat històrica molt lligada a la llengua i saben que és del tot falsa l’afirmació reiterada que diu que, si no s’hi parlés català, Catalunya continuaria existint i sent Catalunya. Doncs no: si no s’hi parlés català, Catalunya seria simplement Espanya. D’aquí que s’hi hagi establert una incruenta batalla per l’hegemonia de l’imaginari i del context lingüístic d’aquest imaginari. I és una batalla de trinxeres on les posicions resisteixen, però en què l’enemic va guanyant avituallament circumstancial, en la forma de l’Estat –vegeu el que farà el Tribunal Constitucional quan excreti la sentència–, del mercat, de la demografia. Però no del prestigi en el sentit profund: amb tota l’empenta global que té avui el castellà, a Catalunya ocupa una posició social secundària. El tronc central de la societat, vertebrat principalment per la classe mitjana, parla català. El talent parla català. Els sectors de valor afegit parlen català. Per què? Perquè fins ara l’ascens social i l’ascens cultural estava marcat pel peatge de parlar en català.

Com és que, aleshores, el català no s’expandeix prou per reconquerir la pròpia societat? En principi, perquè el castellà està enquistat allà on regna i només la mobilitat social fa que els parlants canviïn de llengua. I perquè l’actitud dels catalanoparlants és tan vacil·lant que més aviat semblen treballar a favor dels drets dels castellanoparlants, renunciant sense necessitat als drets propis.

(Extracte de l'article publicat a l'Avui, 4 juny 2010)

El tapís de Bayeux

per Joan F. Mira

A Bayeux hi ha el testimoni més deliciós i més complet de la llarga història que tant els continentals com els britànics obliden de tant en tant que és la mateixa. El tapís de Bayeux és la meravella més gran que el gènere de la història il·lustrada ha produït en mil anys. Està exposat en una sala única, dins d’una llarguíssima vitrina semicircular. De setanta metres de llarg i a penes mig metre d’ample, com una inacabable cinta il·lustrada amb imatges de colors perfectament conservades, el tapís es desenrotlla en una successió d’escenes delicioses, que exposen i expliquen un dels capítols centrals de la història d’Europa: com i per què els normands van conquistar Anglaterra, amb tot el que això representa per als segles futurs. D’ací vingueren les complicades relacions entre una banda i l’altra del canal de la Mànega, i la Guerra dels Cent Anys, i tota una llarga peripècia fins a Dunkerque i fins al juny de 1944, i fins ara, amb euroescèptics inclosos. És a dir, mil anys d’història d’Europa.

Història que, en aquest tapís, omple setanta metres amb escenes plenes de cavallers armats, amb ambaixades, visites i negociacions, i que en aquestes imatges està feta de juraments i de perjuris, de navegacions i expedicions, d’escenes quotidianes i de combats, de la gran batalla que va decidir la història futura del continent. Sota les escenes de la batalla decisiva hi ha els cossos dels ferits, els membres tallats, els morts despullats pels vencedors, tot l’horror de la guerra sota les figures del triomf i de la glòria. Una mena de meditació final, de realisme terrible del patiment, sota els cavallers armats i poderosos. No és habitual, aquesta reflexió gràfica, però els romans, per exemple, ja la feien en les columnes narratives que tothom coneix, com la de Trajà i les guerres danubianes. Això és la història, que és més que literatura i més que dates de batalles i de reis.

I hi ha el text superposat, que explica cada escena en un llatí elemental. Sempre ha d’haver-hi un traïdor, o un renegat, o un gran patriota, segons com es mire, en els grans moments que canvien la història. La flota s’embarca, i tindrà lloc el primer gran desembarcament, no a Normandia sinó des de Normandia. Venien just des d’aquesta mateixa costa on nou segles més tard arribaran els britànics i els seus descendents americans, i Bayeux serà, segons diu una placa al costat de la catedral gòtica i bellíssima, la primera ciutat alliberada el juny de 1944. Pels anglesos, no cal dir-ho, que segurament s’ho degueren proposar amb plena consciència.

En la llarguíssima escena de la batalla de Hastings, en la costa d’Anglaterra, el dia més llarg de 1066, metres i metres del tapís mostren càrregues de cavalleria, núvols de fletxes, homes ferits i morts, cossos esquarterats, i el bisbe normand que, com que té prohibit vessar sang amb l’espasa, despatxa els enemics a garrotades. El tapís de Bayeux és el pare de totes les històries il·lustrades, i cap film ni cap llibre se li pot comparar en bellesa. El van brodar fa més de nou segles, i és encara un tresor incomparable, intacte, etern. Mai una visita a un museu amb una sola obra m’havia fet cavil·lar tant, i somriure, i meditar què vol dir ser europeu, ara que les monedes i l’economia semblen la realitat més important i profunda, però no ho són. És més important aquest tapís.

(Extracte, suposo que fet de manera massa graponera, de l’article publicat a l’Avui, 15 maig 2010)

Traductors, editors i lectors

per Lluís Llort

Si fins i tot els quatre (o deu, no gaires més) bons traductors cap al català que tenim poden tenir un mal moment, què no ha de passar amb la resta? Una resta formada per gent mancada de tota sensibilitat imprescindible a l'hora de traduir literatura, que es pensa que n'hi ha prou de tenir nocions de català i mig entendre un altre idioma.

Bona part de la responsabilitat és de les editorials, entestades en la quantitat abans que en la qualitat, que (en general) exigeixen uns terminis de lliurament incompatibles amb els resultats òptims i que (en general) paguen unes tarifes insultants.

Tal com està el panorama, qualsevol s'atreveix a publicar una traducció que, per a més rendiment econòmic, ni tan sols ha passat per un corrector/editor. De fet, fins i tot amb els originals en català costa trobar bones edicions.

Una solució utòpica (la competència del mercat la fa inviable) seria que només es publiqui la xifra de títols que garanteixi uns nivells de qualitat mínims. La manca de rigor afavoreix que molts lectors cedeixin als cants de sirena de les traduccions cap al castellà, habitualment més correctes per diferents motius històrics que no puc exposar aquí i ara.

(Avui 11 abril 2010)

Llengua i poder

per Màrius Serra

Albert Pla Nualart, responsable lingüístic del diari Avui durant els últims vint-i-cinc anys, acaba de publicar un llibre en el qual recull alguns dels seus precisos articles sobre qüestions lingüístiques. Es titula Això del català (podem fer-ho més fàcil?) (Columna) i va precedit d’un pròleg del lingüista més prestigiós de la llengua catalana, Joan Solà, la primera frase del qual és: “Aquest llibre provocarà polèmica.” Té mèrit que Solà prologui Pla, perquè Pla es despatxa sense empatx contra algunes actituds (passades i presents) de l’Institut d’Estudis Catalans, i Solà és l’actual vicepresident de l’organisme. Bravo per Solà.

Pla Nualart ofereix dos llibres en un. D’entrada, un assaig sobre les possibles reformes que escurçarien la distància entre l’ús natural del català i la normativa que transmetem als qui n’aprenen (alguna tan audaç com reivindicar el lo neutre). Després, una repassada ameníssima pels dubtes lingüístics més habituals, composta d’articles ja publicats, entre els quals destaquen les recentíssimes terrassetes, veritable detonant del llibre. Aquesta segona part, escrita amb gran claredat d’idees, exemples ben afinats i un estil exemplar, recorda altres esforços recents en la mateixa línia, com els dos volums del lingüista Rudolf Ortega Tinc un dubte i Tinc més dubtes (La Magrana), i està en sintonia amb altres llibres lingüístics de Pau Vidal, Jordi Palou, Toni Soler, Ramon Solsona o Enric Gomà. Cada vegada són més els autors capaços de transformar la llengua (catalana) en assumpte allunyat de màrtirs i heretges.

Pel que fa a la primera part del llibre, que és la que porta el mestre Solà a vaticinar polèmica, mereix una lectura atenta (i crítica). És veritat que sembla una mutació allargassada de pròleg i que, en alguns moments, salta d’un extrem a l’altre amb l’agilitat d’un patinador, però el discurs de fons val més or que no pesa. Pla Nualart escriu a gratcient, perquè fa un quart de segle que batalla d’una manera fabril amb la llengua dels diaris, que no és ni registre literari ni col·loquial. A més, demostra una capacitat envejable per distanciar-se, tant com és possible, de les posicions ideològiques que llasten qualsevol discussió lingüística. El seu estil és opinatiu i contundent, sense subterfugis florentins, però sempre basa les opinions en experiències i prescindeix de teories, tabús i hipoteques erudites. Llegint Pla Nualart em fa l’efecte que podré continuar escrivint els meus llibres en una llengua jove, més implicada en el present que en el seu passat gloriós o el seu futur incert. I això m’agrada, perquè bàsicament m’interessa el present, que és el temps en què visc i escric.

La nostra tradició lingüística és academicista. L’Institut d’Estudis Catalans acaba de designar com a membre numerari de la secció filològica l’il·lustre periodista i filòleg Joaquim Maria Puyal. És, probablement, la primera incorporació insigne a la sagrada església de mestre Fabra d’algú que ha passat mitja vida treballant amb la llengua catalana dins els mitjans de comunicació. Està molt bé que el IEC es nodreixi de filòlegs i escriptors, però potser ja seria hora que també tingués en compte periodistes, traductors, correctors i lingüistes, que s’enfronten, des de fa dècades, amb els problemes quotidians d’una llengua viva. Si la secció filològica del IEC vol estar a l’aguait, haurà de comptar amb professionals com Pla Nualart (Avui),Ricard Fité (El Periódico),Oriol Camps (Catalunya Ràdio), Magí Camps (La Vanguardia) i altres lingüistes que s’hi arromanguen.

(La Vanguardia, 8 abril 2010)