L'aventura mediterrània de Llorenç Bertran, corsari d'Alaior (1323-1327)

Black Sails, la preqüela en sèrie televisiva de L'illa del tresor

Entre els seguidors de Black Sails, la sèrie de televisió que actualment recrea una història prèvia a la que Robert Louis Stevenson va imaginar per a L'illa del tresor (1883), protagonitzada pel capità Flint i Long John Silver, de ben segur que hi ha molts medievalistes. I això té una explicació, malgrat que l''època daurada dels pirates que ha estat tantes voltes recreada en la literatura, el cinema i la televisió és de difícil ubicació històrica per a la majoria de la gent. Si preguntem en quin moment tingueren lloc les històries sobre persecucions de navilis, tresors amagats i baralles en tavernes de l'Illa Tortuga que tantes vegades hem vist, la resposta serà dubitativa en quasi tots els casos. L'edat mitjana? Ah, no, si estan pel Carib deu ser després de la conquesta d'Amèrica... L'edat moderna, doncs? Però en quin segle aproximat? Uf, ni idea... En realitat, eixa època que se sol ficcionar correspon a la segona meitat del segle XVII, de la qual va deixar testimoni en Història dels bucaners d'Amèrica (ed. original en neerlandés de 1678) Alexandre Exquemelin, un hugonot francés enrolat en la banda corsària i piràtica del capità escocés Henry Morgan, qui féu carrera assaltant Puerto Príncipe, Porto Bello, Cartagena d'Índies, Maracaibo, Panamà, etc. Les històries de Black Sails i L'illa del tresor són un poc posteriors, d'entre 1715 i 1735, però la bona qüestió és que totes aquelles pràctiques piràtiques pertanyen a una cultura comuna occidental que arranca, si més no, en l'època baxmedieval i arriba fins al segle XIX. 

Més enllà dels evidents canvis de context històric i la possible diferència entre treballar per compte propi o per a un poder públic i de pertànyer a una classe social alta o a una altra més baixa, en el fons, en poc es distingien els fets, les actituds i les maneres del capità Morgan de les de l'imaginari capità Flint, el capità Drake del segle XVI, Pedro Larraondo del XV o molts altres corsaris i pirates de nom conegut o desconegut dels segles XIII i XIV. Tots ells es dedicaven a armar i capitanejar vaixells per a assaltar altres naus o atacar poblacions "de bona guerra", és a dir, pertanyents a autoritats que estaven en guerra amb la del lloc que donava la llicència per a l'activitat corsària, o per a anar en contra de qualsevol embarcació i persona, fóra d'on fóra, entrant ja en l'àmbit de la pirateria sense senyor. L'obtenció del botí era l'objectiu principal, que després es repartia entre els participants en l'empresa segons unes normes establertes, sempre que es deixara una part a l'autoritat protectora. Un mecanisme, en definitiva, que tampoc diferia molt de l'activitat conqueridora de la societat feudal, com ara la que practicaren els diversos regnes ibèrics contra Alandalús en els segles baixmedievals, ja fóra en forma de conquestes territorials àmplies, com les de Mallorca i València, o de ràtzies puntuals.

No debades els principals ports europeus, també els de la Corona d'Aragó, foren des d'aleshores una base permanent de corsarisme, amb la coordinació i protecció de les autoritats corresponents. A València, per exemple, sabem que al llarg de l'any 1334 isqueren un mínim de 19 vaixells corsaris del port de València, als quals el batle reial donà el permís corresponent per a fer captures "de bona guerra", que se centraren, en aquest cas, en la ribera magribina. Al mateix temps, per la seua ubicació estratègica, Mallorca, Menorca i Eivissa -que encara manté el Monument als Corsaris erigit en 1915- foren també ports especialitzats en la qüestió, com moltes altres illes de la Mediterrània que, segons es pot deduir de les fonts, arribaren a crear ambients semblants als del Carib piràtic que coneixem per novel·les i films. Una bona mostra és la història de Llorenç Bertran, un corsari menorquí del qual coneixem fugaçment quatre anys de les seues peripècies, contingudes en dos processos judicials incoats entre 1324 i 1327 davant la cort judicial del lloctinent del regne de Mallorca i rescatades per l'historiador Joan Francesc López Bonet en un article de 2002.

Mapa actual de la Mediterrània occidental, amb els principals punts geogràfics esmentats en el text marcats en verd

En concret, cap al 29 de setembre de 1323 arribà a la població menorquina d'Alaior, que no devia superar llavors les 250 famílies, una carta de la Ciutat de Mallorca de part del lloctinent reial: ordenava que no es deixara salpar a Llorenç Bertran, qui estava armant una sagetia de 14 rems, per a la qual havia enrolat en la mateixa ciutat 15 hòmens, entre els quals hi havia sis menorquins, quatre castellans, tres mallorquins, un aragonès i un basc, però no havia obtingut la corresponent "fermança", és a dir, un aval que cobrira els possibles danys causats contra persones i béns que no foren "de bona guerra". Així les coses, el batle del municipi, Pere March, prengué a Bertran, després de la qual cosa una munió de gent es concentrà davant de l'edifici del batle i la seua presó: uns que estaven jugant en mig del carrer, un fillastre del ferrer amb un amic, el saig de la cort de Mercadal que parava a Alaior, un correu, dos curiosos, un picapedrer que treballava en la casa del costat i quatre veïns amb possibles de la localitat. Aquests darrers concordaren fer de fermances mitjançant un document públic que el capellà de la localitat posà per escrit en un pergamí, en la seua mateixa església, i posteriorment fou registrat en l'escrivania del batle. 
 
D'aquella manera Bertran fou alliberat i pogué salpar amb la seua tripulació cap a les costes algerianes, on, després de diversos dies cabotejant, prengueren prop del lloc que anomenaven "Entrecuix" -el que actualment deu ser Ras-el-Hadid- sis hòmens, una dona i un adolescent musulmans, que eren súbdits de l'emir d'Ifriqiya i per tant "de bona guerra", ja que aquest era enemic del rei de Mallorca. Aleshores decidiren tornar a Menorca per a subhastar-los i repartir-se el botí, però a 30 milles de Maó una tempesta els dugué mar endins i els orientà cap a Sardenya, de manera que es dirigiren cap a Teulada, en la part meridional de l'illa, que justament llavors estava sent conquerida per l'infant Alfons d'Aragó, fill de Jaume II. En efecte, quatre mesos abans havia arribat l'enorme exèrcit preparat per a l'ocupació, amb 80 naus de guerra, més de 200 embarcacions i vora 10.000 soldats entre cavallers, ballesters, peons i almogàvers, que encara assetjaven els pisans a les viles d'Esglésies i Càller. Així, des de Teulada la sagetia de Llorenç Bertran i els seus féu cap a Palmas, on desembarcaren i s'atansaren cap al campament que encerclava el primer d'aquells nuclis, per tal de localitzar un mercader que els pagara un bon preu pels musulmans que havien capturat. Es repartiren el botí i Bertran donà per finalitzada aquella primera empresa.

Els hòmens romangueren entorn del campament que assetjava Esglésies durant algunes setmanes fins que Bertran decidí mamprendre una nova expedició ja a finals de 1323, amb els diners del botí i de la venda de l'adolescent musulmà, que s'havia reservat com a capità. S'hi apuntaren sis dels 15 tripulants inicials, als quals calia afegir alguns altres procedents dels que desertaven de l'exèrcit aragonés invasor, llastimosament delmat per l'epidèmia de paludisme que els afectà durant el llarg setge. De fet, el mateix Llorenç Bertran fou afectat per la malaltia i, davant la seua incapacitat, un d'aquells tripulants inicials, el castellà Ferrando Gonzálvez, de Guardamar -vila castellana fins a 1296-, prengué el control de les decisions. En primer lloc es dirigí a peu al setge de Càller per a enrolar cinc tripulants més, tres castellans i dos catalans, als quals s'afegiren dos castellans i un català més a Esglésies. En total eren ara sis castellans, cinc balears, tres catalans i un aragonés, més Llorenç Bertran, que continuava sent teòricament el patró de la sagetia, però sense el poder efectiu, ocupat per Ferrando Gonzálvez. Així, amb Bertran malalt i vorejant la mort, partiren novament cap a Barbaria, però el mal oratge els ho impedí, de manera que regressaren al cap de Teulada. I fou llavors quan Ferrando Gonzálvez s'amotinà, proposà que l'embarcació anara "a roba de tothom", és a dir, que atacara piràticament qualsevol peça que es posara al seu abast, i aconseguí que la tripulació el jurara com a nou capità

Sagetia dibuixada pel valencià Rafael Monleón (1843-1900) en La construcción naval española

Alguns, però, s'oposaren i foren obligats a abandonar el vaixell, que es dirigí cap al nord, a Oristany, on enrolaren tres hòmens més, mentre els expulsats passaven a incorporar-se a l'exèrcit aragonés. Llavors, l'11 de gener de 1324, abordaren la primera bona peça que es posà a l'abast, una nau de comerç noliejada des de la costa genovesa pel mercader de Cotlliure Bernat Asselm, a qui prengueren un bon botí: una bossa de vellut amb 285 lliures de diners genovesos (una quantitat enorme), una espasa, una ballesta, una túnica roja, un parell de sandàlies, un parell de mocadors i un pes de pesar monedes. Als tres dies Asselm, que era del Rosselló i per tant súbdit del mateix rei de Mallorca que emparava l'embarcació assaltant, posà la denúncia corresponent en la cort judicial del port d'Oristany, però els pirates ja s'havien allunyat ràpidament de Sardenya: feren via cap a Sicília, on en l'illot de la Galera es repartiren el botí reservant, com era habitual, una part major per al capità, Ferrando Gonzálvez. Des d'allí s'atansaren a la costa tunisenca, on capturaren dos musulmans més, i es refugiaren en Pantel·leria, una illa de població híbrida -amb una llengua d'origen àrab similar al maltés- que havia conquerit el català Lluís de Requesens uns anys abans i que servia com a cau per a navegants de tot pelatge. 

A Pantel·leria, però, Llorenç Bertran començà a recuperar la salut després de diverses setmanes malalt i s'enfrontà amb Gonzálvez i els seus fidels, que fugiren en una embarcació mallorquina cap al port sicilià més proper, el de Marsara, i se n'anaren per l'interior de l'illa, on es feren fonedissos i Bertran, que havia anat a perseguir-los, perdé la seua pista. Ben al contrari, fou a ell a qui enxamparen, ja que un germà de Bernat Asselm, el mercader assaltat, hi arribà amb l'ordre de detenció expedida a Sardenya contra el patró de la sagetia, que capitanejava Llorenç Bertran novament. Aquest, doncs, fou empresonat en el port durant dos mesos fins que a finals de març de 1324 aconseguia escapar-ne, amb la complicitat -i el suborn- d'algun oficial local. Aleshores tornà a Menorca, però fins allà també el perseguí el mercader Asselm, que en juny posava dos denúncies davant la cort del lloctinent de Mallorca: una contra Bertran, per fets criminals, i una altra contra els seus fermances d'Aialor, per tal que li rescabalaren el robatori fet per la sagetia més les despeses ocasionades per la persecució per mig Mediterranii. De fet, Llorenç Bertran hagué de restar amagat en l'illa durant un llarg any i mig, cercat per la justícia i sobretot per caça-recompenses que oloraven els diners oferits per Asselm, fins que fou delatat i capturat a començaments de 1326. 

Durant un altre llarg any i quatre mesos Bertran romangué a la presó de Ciutadella, mentre es desenvolupava el juí i declaraven els testimonis de les parts, que narraren els fets que acabem de relatar. Aquests, no obstant, poden ser una versió exculpatòria de la defensa, ja que, per múltiples contradiccions, també podria ser que el motí i la fugida del castellà Ferrando Gonzálvez no foren tals, sinó que simplement aquest haguera actuat d'acord amb Llorenç Bertran durant la seua malaltia. Fóra com fóra, Bertran fou finalment exculpat per la justícia mallorquina en abril de 1327, alhora que els fiadors de la sagetia d'Alaior arribaren a un acord privat amb el mercader Asselm per a rescabalar-li part dels danys causats. No en tornem a saber res d'ells, però la seua aventura entre Menorca, Sardenya, Sicília i el Nord d'Àfrica, amb protagonistes de procedència diversa i tota mena de sobresalts, persecucions i fugides, mostra fins a quin punt la Mediterrània era una mar de corsaris i pirates -a petita o gran escala- ja en els segles baixmedievals. Unes històries que enllacen amb les que coneixem al Carib unes centúries després i que perfectament podrien ser també l'objecte de relats i narracions. No debades tenim un precedent il·lustre: diuen que el mateix Tirant lo Blanch es va basar en les aventures mediterrànies del corsari valencià Jaume de Vilaragut, contemporani i amic de Joanot Martorell. 

La Vila Joiosa que fou capital cristiana d'una comarca musulmana (1300-1609)

 

El regne de València cap a 1260

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

Cap al final del regnat de Jaume I, una trentena d'anys després de la conquesta de València en 1238, els cristians encara eren minoria en el nou regne acabat de crear. Tot i la constant arribada de colons, no hi devia haver més de 60.000 per uns 100.000 musulmans que, no obstant això, havien estat dominats militarment i expulsats de les millors terres. En conseqüència, els cristians ocupaven els corredors estratègics i les àrees més fèrtils, ja que havien arraconat els musulmans a les parts interiors i muntanyenques del país. Únicament existien dos espais litorals on la presència musulmana era encara majoritària: l'actual comarca de la Safor, des de la Valldigna fins a Oliva-Pego, exceptuant Gandia, i i l'actual comarca de la Marina Baixa, des d'Altea fins al Cantal, que en aquells moments era tot just el límit meridional del regne. Vila Joiosa encara no existia i la zona, tot i que teòricament repartida entre senyors cristians, estava en realitat administrada per l'alcaid al-Tâbisî i els seus fills. De fet, quan bona part dels musulmans del regne s'alçaren en armes en 1276 -l'enfrontament que encara es rememora en moltes festes valencianes de Moros i Cristians-, els d'Orxeta destacaren per armar barques contra els cristians. A mitjan revolta, Jaume I morí de vell i hagué de ser el seu successor, Pere el Gran, qui aixafà definitivament la resistència andalusina. 

En qualsevol cas, els cristians s'encarregaren de controlar millor les zones rebels d'una manera més efectiva, això és, enviant colons que serviren de reforç a les guarnicions militars presents. Així, per exemple, entre 1279 i 1280 viles i castells com els de Pego, Castalla, Biar, Tàrbena, Altea i Finestrat foren poblats amb cristians, mentre que un poc més tard els dos hòmens forts de l'exèrcit reial, els almiralls Roger de Llúria i Bernat Sarrià, reberen grans estats senyorials en l'àrea meridional. No debades, fou el darrer qui fundà en 1300 la Vila Joiosa, a la qual degueren acudir un gran nombre de colonitzadors, puix a penes quatre anys després fou ja objecte d'un gran atac per part dels musulmans nassarites. En el context d'unes agressions mútues entre els súbdits de la Corona d'Aragó i els de l'emirat de Granada, que arribaren a cremar Cocentaina, la Vila fou saquejada per sis galeres capitanejades per al-Rândasî, que donaren mort a una dotzena de persones i s'emportaren més de dos-centes, desembarcades a Almeria i entregades a l'emir Muhàmmad III. Amb tot, els cristians valencians no abandonaren el lloc, sinó que a partir d'aleshores, ben emmurallat, el convertiren en el principal nucli de la comarca, una comarca poblada majoritàriament per musulmans, tret d'allí mateix, l'esmentada Altea i Benidorm, fundada en 1325 novament per Bernat de Sarrià, que havia perdut la possessió de la Vila Joiosa per disputes senyorials amb l'orde castellà de Sant Jaume.

     

 

El regne de València cap a 1330

En groc els llocs de majoria cristiana i en verd els llocs de majoria musulmana

A principis del segle XIV, d'una altra banda, la Vila Joiosa deixà d'estar en la frontera amb Castella, ja que Jaume II conquerí el regne de Múrcia i incorporà al de València les terres entre Alacant i Oriola. A poc a poc la Vila es consolidà com la principal localitat de la comarca, en la qual, a banda d'activitats agrícoles i ramaderes, es concentraven les relacionades amb la pesca, la construcció naval i el comerç. No debades, en 1327 rebé un privilegi reial que autoritzava la càrrega i descàrrega de figues, panses, vins i fruites seques en el seu port, el més important que hi havia entre Dénia i Alacant. La Vila Joiosa, doncs, era l'eixida de la major part de la producció d'un rerepaís habitat per musulmans, que ocupaven la zona muntanyenca entre el Comtat i la Marina i amb els quals mantingué sempre una relació tensa, tant per les baralles internes dins del regne com pels habituals enfrontaments marítims. En 1335, per exemple, quatre habitants de la Vila, Berenguer Sarta, Antoni Perdigó, Pasqual Garduix i el seu fill, foren capturats per vaixells nassarites mentre pescaven a les mars d'Alacant i duts a Màlaga per a ser venuts com a esclaus. Però no foren els musulmans els únics enemics dels vilers durant el segle XIV, sinó que també els castellans feren perillar seriosament la seua existència a partir de 1356, quan iniciaren una llarga guerra per a intentar recuperar els territoris del sud valencià que els havien pertangut dècades abans.

En 1359 Pere el Cerimoniós hagué d'ordenar al senyor útil del lloc, l'aragonés Blasco Fernández de Heredia -que l'havia arrendat temporalment de l'orde de Sant Jaume-, que organitzara ràpidament la defensa de la Vila per a evitar el dampnatge de la terra. En concret, havia de fornir-la amb armes, viandes i farratges, vallejar el perímetre amb un fossat més gran, de 2,4 metres d'amplària i 3 de profunditat, i fortificar les muralles fent-les arribar als 2,6 metres de grossària i els 6 d'alçària. A més a més, totes les cases que s'havien construït apegades a les muralles per la part de fora hagueren de ser enderrocades, axí que dins aquest spay no romanga edifici algun. De poc serví: quatre anys després, a finals de 1363, la Vila Joiosa era ocupada per les hosts castellanes, juntament amb Elx, Petrer i Benidorm. No seria recuperada, com tota la zona, fins a 1366, quan el Cerimoniós es presentà amb un exèrcit de vora 20.000 soldats, en el qual s'incloïen companyies franceses que havien participat en la Guerra dels Cent Anys. A partir de llavors, passats els desastres de la guerra, la vida en el lloc pogué començar a estabilitzar-se, tot i que el perill, en aquest cas en forma d'incursions puntuals de pirates i corsaris musulmans, continuà present durant els segles subsegüents. No és debades que durant l'època medieval, a banda del castell existent dins del recinte emmurallat, es puguen comptabilitzar fins a vuit torres de vigia diferents en el terme municipal, una de les xifres més elevades de tot el regne.

A partir de finals del segle XIV les notícies sobre albiraments de galiotes musulmanes es repeteixen de manera recurrent, com en 1379 i 1391. El tombant de la centúria fou especialment preocupant en aquest sentit, ja que els pirates, tant musulmans com cristians, trobaren en l'illa de Sardenya una base perfecta per a les seues escomeses. Els oficials que hi tenia la Corona d'Aragó, en compte de combatre'ls, els donaven recer, especialment en les viles de l'Alguer i Càller. És per això que els principals nuclis de la façana marítima catalanovalenciana, des de Perpinyà fins a Alacant passant per la Vila Joiosa, organitzaren repetides armades, pagades amb impostos i almoines recollides en les esglésies, per a assegurar la tranquil·litat de les aigües. Cal dir, en tot cas, que aquests llocs també acollien corsaris quan els convenia, segons mostren els conflictes que es donaren en 1435 quan una galiota de Mallorca procedí, en la Vila, a fer el repartiment d'un botí o les llicències que donà el batle reial en 1452 als mariners locals per tal de dedicar-se al cors contra els musulmans. Les activitats marítimes quotidianes se centraven, no obstant això, en el comerç i la pesca, com indica la construcció d'una gran nau mercantil, de fins a 825 tones de càrrega, en la desembocadura del riu de la Vila en 1427, per part del ciutadà de València Jofre de Meià, o els enfrontaments de 1452 per l'illa de Benidorm, que tradicionalment usaven els pescadors dels dos pobles, però era reclamada en exclusiva pels benidormers.

A començaments del segle XVI tornaria la guerra oberta dins del regne, amb la revolta de les Germanies. La Vila Joiosa s'alineà amb els rebel·lats i, de fet, fou el punt des del qual el capità Vicent Peris es dirigí per mar cap a València, per tal de recuperar la ciutat per a la causa agermanada. Just abans, en l'estiu de 1521, els revoltats havien derrotat les tropes del rei a l'horta de Gandia i havien atacat els musulmans de les valls de la Marina fins arribar a Polop, on la matança fou especialment cruenta: entre 700 i 1.000 persones passades a coltell. Moltes altres foren convertides forçosament al cristianisme per tal d'igualar la seua condició jurídica amb la de la resta de valencians i evitar així que serviren de base al poder dels senyors, que els explotaven més intensament a causa de la diferència ètnicoreligiosa. El resultat, però, fou un altre ben distint. Acabada la revolta, tots els musulmans del regne foren declarats oficialment cristians, però l'explotació continuà sent la mateixa, pitjor fins i tot en alguns aspectes, ja que estigueren sotmesos a la pressió constant de les autoritats eclesiàstiques. La revifada del corsarisme nord-africà amb el suport dels otomans, durant les dècades centrals del segle XVI, tampoc hi ajudà. Així, per exemple, quan el 29 de juliol de 1538 es produí el gran assalt frustrat a la Vila de 26 vaixells algerians, un morisc de Polop els demanà que no ho feren, ja que todo aquello redundaría en perjuicio suyo y de los nuevos convertidos, segons relatava un capellà, testimoni dels fets. 

 

Representació de Vila Joiosa atacada per corsaris en la Crònica de Martí de Viciana (1564)

Encara 25 anys després els atacs marítims eren la principal amenaça per a la seguretat de la Vila Joiosa. Com exposava el cronista Martí de Viciana: Este pueblo está assentado a la lengua del agua, y bien fortalescido de muro, torreones y baluartes, con muchas pieças de artillería y moniciones necessarias para ella, porque los que goviernan la tierra su principal intento tienen siempre en la fortificación de la tierra. Y assí dentro XVIII años han gastado en los reparos de la villa más de XVII mil ducados, y lo han mucho menester porque corren peligro, assí de la tierra como de la mar, que en la tierra dentro cinco leguas de su contorno todos los pueblos que ay son de moriscos; y por la mar los cossarios juntan tanto con la tierra sus navíos que dellos mesmos pueden assentar la batería, según por este retrato se muestra. De fet, quan en 1575 la Generalitat decidí distribuir cinc companyies permanents de cavallers al llarg del territori valencià, la Vila Joiosa fou un dels nuclis triats, juntament amb Moncofa, Canet, València i Oliva. Precisament a partir d'aquella dècada, després de la victòria cristiana de Lepant, l'amenaça corsària decaigué considerablement, però no així la pressió sobre els moriscos del regne, que, com és sabut, foren finalment expulsats per ordre de Felip III en 1609. 

Els més de 130.000 musulmans que encara vivien a terres valencianes havien de ser embarcats pels ports de Vinaròs, Moncofa, València, Dénia i Alacant, però molts d'ells decidiren rebel·lar-se davant d'aquella decisió final. A finals de setembre començaren a alçar-se en armes aljames de tota la Marina, com les de Relleu, Sella, Finestrat, Orxeta, Xaló i Guadalest. Per contra, Dénia i la Vila Joiosa, com a capitals comarcals cristianes, organitzaren el darrer acte de control i domini dels musulmans del rerepaís. Així, el justícia de la Vila, Josep Ferriol, advertí que los moriscos están muy alterados y dizen que no quieren pasar, sino morir, i demanà l'enviament de reforços, que arribaren des d'Alacant en nombre de 500 soldats. A més a més, segons informava el cavaller encarregat de les operacions, també se sumaren alguns veïns de les dos localitats: aventureros de Alicante y Villajoyosa, que todos hizieron una tropa de cien hombres. Fins a 20.000 musulmans d'un costat i l'altre de la Serrella i Bèrnia s'aplegaren a la Vall de Laguar tractant de resistir, però finalment foren obligats per les tropes cristianes a descendir de les muntanyes i embarcar-se cap al nord d'Àfrica o altres territoris més llunyans. 

Hi quedaren moltes petjades de la seua presència: la toponímica, la lingüística, la gastronòmica, la de la memòria, etc. Però, després de vora 1.000 anys de presència ininterrompuda, ja no quedaren musulmans. Únicament "els morisquets", xiquets presos com a botí en aquells enfrontaments finals, dels quals es distribuïren més de 50 en Vila Joiosa. Tanmateix, criats com a cristians i en un entorn completament cristià, acabaren per oblidar les seues arrels. Així es posava fi a més de tres segles de coexistència entre els cristians vilers i els musulmans de la seua contornada. Un trist final que no hauria de tornar-se a repetir mai.

Pedro de Larraondo, un filibuster biscaí a l'illa de Lesbos (1405-1411)

'En el relat dels viatges que va fer per mitja Europa i Pròxim Orient entre 1436 i 1439, l'andalús Pero Tafur va recollir la història d'un tal "Pedro de la Randa", que, segons deia, li contà el torsimany del soldà mameluc d'Egipte, que era un jueu de Sevilla convertit a l'Islam:

Pedro de la Randa era cossario, e aviéndolo por onbre muy valiente en aquellas mares, óvose de perder e fue preso de un navío de moros, e levándole ansí preso, encontróse con ellos un cossario catalán... Como era onbre tan famoso, díxole que él lo refaría e le daría fusta e cabdal... Pedro de la Randa dixo que le plaçía por condiçión que siempre la guerra se fiziesse a los moros e nunca a los christianos, porque él lo teníe jurado. El catalán gelo otorgó e fuéronse a Rodas e allí se adereszaron de todo lo nesçessario para andar en cosso. E salieron del puerto e fizieron mucha guerra a los moros, tomando muchos navíos dellos e faziéndolos que aún ellos non osasen cargar en los de los christianos. E tanta fue la fama destos dos que ansí estavan los moros amedrentados, como si dos prínçipes, los mayores de christianos, anduvieran sobre la mar.

Així, Pedro de la Randa, que era castellà -esto me contó el trujamán, que lo avía visto, por magnificar a su señor el Soldán e por me fazer plaçer en dezir bien de castellano, pues quél lo era también- i el seu soci català s'haurien dedicat al cors des de l'illa de Rodes, atacant exclusivament a musulmans, fins que van ser capturats pels mamelucs. El soldà els prometé la salvació si es convertien a l'Islam, cosa a la qual el català estava disposat, però no així De la Randa, que es negava absolutament. Finalment, el castellà enganyà al soldà prometent la seua conversió si el català era executat primer: quan aquest fou mort, De la Randa confessà que no tenia cap intenció de fer-se musulmà i que havia promès allò per tal de salvar l'ànima cristiana del català, en evitar la seua islamització. Aquella actuació va fer que es guanyés el respecte del soldà egipci, que li oferí treballar per a ell essent governador dels cristians que hi havia sota els seus dominis. De la Randa acceptà, sempre i quan no hagués de lluitar contra los christianos, de forma que passà al servei dels mamelucs, fins que l'ascensió d'un nou soldà significà la pèrdua de la seua protecció i la seua execució, davant la negativa a convertir-se en musulmà:

Murió aquel Soldán e fizieron otro, el qual luego embió por aquel cavallero que tenía en cargo a Pedro de la Randa, e mandó que gelo truxesen allí con entençión de lo matar; el cavallero fuyó con él e metióse en un lugar, e allí el Soldán lo cercó e lo tomó a él e a Pedro de la Randa, e maandóle que renegase la fe e se tornase moro, e Pedro de la Randa, non lo queriendo fazer, fue asserrado por la cabeça e los christianos lo levaron a enterrar a una yglesia que està en Babylonia, que dizen Santa Martha, e oy faze miraglos.

Per tant, segons la versió de Tafur, Pedro de la Randa hauria estat un famós corsari castellà a les aigües del Pròxim Orient, que, en contrast amb el seu soci català -sense nom conegut o memorable-, es negà a atacar els cristians i acabà morint com a màrtir per la seua fe. Tanmateix, els estudis historiogràfics realitzats per Maria Teresa Ferrer Mallol a partir de les informacions existents a les fonts barcelonines, genoveses, venecianes i a la cancelleria reial aragonesa ofereixen una altra imatge ben diferent. En primer lloc, el seu nom actual seria Pedro de Larraondo i, efectivament, provenia de la Corona castellana, tot i que concretament era biscaí. Com és sabut, des que Gibraltar passara a control cristià en el context de la croada d'Almeria de 1309, els navegants atlàntics començaren a creuar amb major freqüència l'Estret, arribant a la Mediterrània. Així, a partir de mitjan segle XIV són habituals els esments documentals a coques baioneses als ports catalanovalencians i la presència de mariners, transportistes i mercaders bascs, càntabres i castellans és una constant a finals de la centúria.

En aquest context, una sèrie de corsaris procedents de la Corona castellana passaren a actuar en l'àmbit mediterrani i, en general, seguiren uns mateixos patrons: estigueren al servei dels aragonesos, dels provençals i del papat d'Avinyó, atacant preferentment a genovesos i florentins, les robes dels quals eren venudes a ports sicilians, sards, mallorquins, provençals, catalans o valencians. Larraondo, en canvi, actuà de forma molt diferent i féu dels mercaders catalans una de les seus preses preferides. No debades, ja en 1398, quan operava com a transportista dels Datini, tingué un incident amb un corsari proaragonès, per la qual cosa Larraondo informà al factor de la companyia florentina que los catalanes vos quyeren peor que non a moros. Però no fou fins a més tard, cap al 1405, quan el biscaí es dedicà a practicar activitats piràtiques de forma sistemàtica, refugiat a les illes gregues de Rodes, Quios i, sobretot, Metellí (l'actual Lesbos). La primera era dels hospitalaris i constituïa el principal punt de suport per als catalans en el seu comerç a Ultramar, mentre que les segones estaven sota la senyoria de particulars genovesos, que acolliren les operacions de Larraondo i els seus, entre els quals hi havia tropes de peu i a cavall.

Lesbos en l'actualitat, amb el castell de Metellí al fons

D'aquesta forma, entre 1405 i 1408 foren capturades diverses naus a la zona, que es convertí en un lloc insegur per als catalans. Tant que els arrendadors dels impostos d'importació i exportació reclamaren una rebaixa en el preu d'arrendament per les grans robaries que aquells ladres e cossaris de Metallí han fetes e fan en les mars de Llevant, axí a nostres sotsmeses com a altres qui lurs havers trameten en Cathalunya, en tant que·ls mercaders no gosen navegar ne trametre lurs robes e havers en les dites parts de Levant, ni devers Levant trametre en Cathalunya per paor de perdre aquelles. I, igualment, Martí l'Humà reconeixia davant les Corts catalanes que algú dels nostres sotsmeses no ych guose exir ni navegar, ni fer alguns affers, de què·s segueix gran damnatge. L'audàcia dels homes comandats per Larraondo era tal que durant la primavera de 1408 feren una incursió en aigües de Sicília, on prengueren tres naus catalanes, es plantaren davant Sant Feliu de Guíxols i retornaren cap a l'Egeu, no sense abans combatre amb vaixells catalans a Sardenya i Nàpols, prenent-ne un altre. El problema arribà al punt que tant la Diputació del General catalana com el Consell municipal de Barcelona armaren sengles esquadres en 1409 per tal de cercar i combatre el biscaí.

En definitiva, fent de Lesbos la seua particular Illa de la Tortuga, Larraondo dirigia un grup d'homes armats que, amb un parell de naus, es dedicava a obtenir botí lliurement, com els filibusters del segle XVII. En concret, sembla que assaltava especialment els catalans i els venecians, per a la qual cosa comptava amb el suport circumstancial dels genovesos, tot i que també atacava els musulmans, com en 1407, quan prengué un vaixell amb 60 peregrins que anaven a la Meca, o en 1409, quan capturà una nau amb mercaderies de gran valor i 150 musulmans, que vengué a Xipre, amb les protestes i l'enuig consegüent del soldà de Babilònia. Així, finalment foren aquests enemics els que acabaren amb les activitats de Larraondo. En primer lloc, en 1411 una esquadra de set naus catalanes, dedicades al comerç però armades, el degué trobar a la ruta de Síria i el perseguí fins a les proximitats de Quios, on sembla que el capturà. A més, aprofitaren per atacar amb bombardes els habitants de l'illa, majoritàriament genovesos, que s'armaren i eixiren a la cerca dels catalans. La persecució acabà al port d'Alexandria, on tingué lloc una llarga batalla, a foc i flama, durant tot el mes d'agost, fins que els genovesos, sense aigua ni queviures, hagueren d'abandonar la lluita.

Els catalans, però, tingueren moltes pèrdues i hagueren de prometre la meitat de les seues mercaderies a les autoritats locals per tal de guanyar-se el seu favor. A més, els lliuraren la seua principal presa, Pedro de Larraondo, qui al·legà que els catalans li havien robat els béns que ell havia pres anteriorment dels musulmans. En conseqüència, l'almirall d'Alexandria confiscà finalment totes les mercaderies de les naus catalanes i empresonà el seu capità, Jaume Fogassot, enviant-lo, juntament amb Larraondo, davant el soldà de Babilònia a El Caire. D'ací, tal vegada, la història que contà Pero Tafur unes dècades després a través del torsimany jueu del soldà: un català, el nom del qual no recordava, i un castellà de renom, Pedro de la Randa, foren duts al soldà. Tanmateix, no hi ha fonts que confirmen la resta del relat de Tafur sobre la treta de Larraondo davant el soldà i l'estada al seu servei fins a l'arribada d'un nou soldà, que, en qualsevol cas, es produí a penes uns mesos després, en 1412. El que queda clar, no obstant, és que, tot i la seua negativa a convertir-se a l'Islam, les seues activitats piràtiques no entenien de religions: també atacà el seus companys de fe i no fou cap "príncep cristià", com Tafur va pretendre. Fou, salvant les distàncies, un filibuster avant la lettre.

Pirates d'Alandalús? Parlem dels bahriyyun

¿Què tenen a veure el ribat de Guardamar, del qual parlava l'altre dia, amb la conquesta àrab de les illes Balears i de Sicília, amb el poblament andalusí de la Ribera del Xúquer i la tribu dels Hawwara, o amb ciutats com ara Pechina i Almeria? Doncs en certa manera tot està relacionat, a través de la navegació, el comerç, i el control de la Mediterrània occidental pels àrabs i els berbers durant el període alt-medieval. Estem en els anomenats “segles obscurs” d'Alandalús, abans de la proclamació del Califat i la total submissió de la península al poder central de Còrdova. És el moment de la formació de la societat andalusina: la conquesta, la colonització tribal i camperola del territori, la formació i consolidació progressiva del poder de l'Estat, la islamització de la població indígena i amb ella la integració en la nova societat tribal. Però és també temps de navegants, de comerç marítim, de viatges colonitzadors... i de pirates: grups de mariners que atacaven els vaixells cristians i les costes franques i itàliques del “país dels Rum”, amb la finalitat d'aconseguir esclaus i mercaderies i comerciar amb ells.

La historiografia, sobretot la francesa, anomena “pirateria andalusina” o “pirateria sarraïna” a un fenomen cronològicament molt concentrat en el temps, situat entre els segles VIII i X, que es va desenvolupar inicialment al marge de l'Estat i de qualsevol poder constituït. És per això que les fonts àrabs medievals, generades sempre per persones vinculades al poder, apenes en parlen. La major part de la informació que tenim de tot açò prové de fonts cristianes occidentals, dels mateixos que patien els atacs, i això ha condicionat l'estudi i la interpretació del fenomen dels navegants andalusins i nord-africans alt-medievals. Des de Marc Bloch s'ha considerat que eren pirates, bandolers a la recerca de botí. I no hi ha dubte que aquestes naus musulmanes atacaven contínuament naus cristianes i feien incursions en les costes franceses i italianes, bé que ho testimonien les fonts, però sembla que aquells navegants eren alguna cosa més que simples pirates o corsaris, d'acord amb la definició tradicional d'aquestes paraules. Són més bé mariners, que combinen les razzies esporàdiques amb altres afers comercials, o fins i tot amb el transport, i que les fonts anomenen bahriyyun.

En realitat no només eren andalusins, també hi havia magrebins, però no sembla haver-hi massa dubte què la majoria eren berbers. Les fonts, de fet, els anomenen mauri, en un moment en què aquesta paraula encara significava procedent de Mauritània, la província romana, i per tant era sinònim de berber. Tenien tota una sèrie de ports establerts al llarg de la costa mediterrània, des d'Alandalús fins a Egipte, fins al punt que prop d'Aleixandria pareix que hi havia un assentament anomenat Mina al-Andalusiyyin. També a l'illa de Gerba, a l'actual Tunísia, tenien un port. I ja veiérem l'altre dia com el ribat de Guardamar, abans del segle X quan es va transformar en una ràbita, era en realitat un menut centre d'habitatge estacional, que tenia més a veure amb el comerç que amb la religió.

Hi havia una ruta continuada que unia Ténès (a l'actual Algèria) amb Bajjana (Pechina, junt a Almeria), i altres ports importants com ara Aqlas (Águilas, a Múrcia), Ashkubrs (Escombreras, també a Múrcia) i Daniya, l'actual Dénia. Van ser els bahriyyun qui, segons al-Bakrí, transportaren en 875-876 un grup de colons d'Ilbira (Granada) i Tudmir (Múrcia) fins a Ténès, una ciutat costanera d'Ifriqiya, a l'actual Algèria, que havia quedat despoblada. Segurament els de Tudmir degueren partir des d'Aqlas (que, per cert, no té res a veure amb els ocells, sinó amb l'amazic “pantera”), considerat el port de Lorca, i els d'Ilbira partirien des de Bajjana. Hi ha una altra Bajjana a l'illa de Menorca, que es va catalanitzar com a Torre Petxina, i sembla tindre el mateix origen toponímic que la Pechina d'Almeria, encara que l'etimologia no està gens clara, però sembla relacionat amb els bahriyyun. De fet, alguna vegada s'ha parlat d'una república independent de mariners a Bajjana. Amb el temps, el califa també controlarà aquests establiments portuaris, i Bajjana serà substituïda per la nova Madinat al-Mariyya, ço és, Almeria. Aquest darrer topònim sí està ben clar, el seu origen està en l'àrab iemenita, amb una arrel sabea, i aplicat a una ciutat o alqueria significa relluent, que brilla sobre alguna cosa més vella. La relació del topònim com a substitut de l'antiga Bajjana és evident. I a Mallorca també hi ha una alqueria Maria, amb el mateix origen etimològic.

Excavació arqueològica de fa uns mesos en un solar de Pechina (Bajjana) on han aparegut murs amb una potència de fins a 2 metres i enlluïts a color.

En el mateix sentit que el trasllat a Ténès, sembla que ja fa uns anys Xavier Ballestin va demostrar en un article, que mai s'ha arribat a publicar, com els bahriyyun van transportar els colons andalusins des de la península fins a les Balears, a partir de la conquesta formal de les illes en el 902. Desgraciadament, va presentar el seu treball al congrés en homenatge a Pierre Guichard que es va celebrara a València i Granada el 1996, les actes del qual mai han arribat a veure la llum malgrat la qualitat de molts dels treballs presentats. Amb tot, hi ha contínues citacions al llarg dels darrers anys en recerques relacionades amb la colonització tribal de les illes, per la importància que dóna Miquel Barceló a aquesta gent en el procés d'assentament camperol a les illes. En aquest cas potser va ser Dénia el port de partida de les tribus àrabs i berbers que colonitzaren les illes orientals d'Alandalús. En qualsevol cas, sembla evident que els bahriyyun tenien la capacitat de fer els trasllats perquè coneixien perfectament les rutes, per descomptat els ports que freqüentaven, i a més penetraven contínuament terra endins. Les colonitzacions, per tant, no es feien a l'aventura, malgrat no estar organitzades per una autoritat estatal, sinó que hi havia un coneixement profund previ del territori.

Un paper semblant, tot i que no exactament igual, pareix que van tindre aquests mariners en la conquesta de Sicília, cap al 829. En aquest cas, una expedició privada de berbers andalusins va eixir de Tortosa cap a la Mediterrània oriental, però una tempesta els hauria portat cap a Sicília, on haurien estat contractats pels musulmans d'Ifriqilla per a participar en la conquesta de l'illa contra els bizantins. No tots eren bahriyyun, és clar, aquests només posaven els vaixells, i el port de sortida, Turtuxa, mentre que la gran part dels participants pareix que era població local andalusina. El cap de l'expedició es deia Asbag ibn Wakil al-Hawwarí, més conegut pel sobrenom de Fargalús, i tal com va advertir fa anys Pierre Guichard, el seu nom té una “estranya” coincidència amb la toponímia de diverses alqueries de la Ribera Baixa del Xúquer. Així, a banda de la localitat de Favara, que necessàriament deriva de la tribu dels Hawwara (ja n'hem parlat a Harca) a la qual pertanyia Fargalús, també és possible que hi derive el topònim de Llaurí (al-Hawwariyín), la població veïna. Ben a prop de Favara, sobre la mota del riu Xúquer, estava l'alqueria de Benihuaquil, que necessàriament és Banu Wakil, i que també coincideix amb el nom de Fargalús. I finalment, dins de la mateixa ària també estava l'alqueria de Fargalós, una vegada més el nom del cap berber del segle IX. Aquesta coincidència toponímica concentrada en uns pocs quilòmetres quadrats amb el nom del cap berber de l'expedició de Sicília no pot ser cap casualitat, Fargalús era d'allí. I la prudència que Guichard manifestava en aquell primer Congrés d'Història del País Valencià el 1971 (per què no se n'ha fet mai cap altre?) no pot impedir-nos relacionar una cosa amb l'altra i establir que aquella expedició de conquesta siciliana provenia de terres valencianes. A més, tot açò ens demostra que el poblament que va trobar Jaume I al segle XIII en la Ribera del Xúquer ja estava format a principis del segle IX, abans de la fundació de Madinat al-Jazira Suqr.

La zona de Cullera i la desembocadura del riu Xúquer, envoltada de marjals, on estaven les alqueries de Hawwara, Banu Wakil i Fargalós

Per a acabar, tornant als bahriyyun, és necessari fer referència al més septentrional dels seus asentaments, enclavat en territori franc i, paradoxalment, un dels que més va durar cronològicament. Estic parlant de Fraxinet, el Fraxinetum de les fonts llatines i el Jabal al-Quilal (la muntanya dels pics) de les fonts àrabs, tot i que en alguns lloc també apareix com a Farakhshinit‎, és a dir, la transcripció fonètica a l'àrab del llatí Fraxinetum. Segons els Annals de Reims de Flodoardo, sembla que cap al 889, després d'una tempesta, un grup de 21 andalusins haurien atracat en l'actual golf de Saint-Tropez, a la Provença, no massa lluny de Marsella, i s'hi van establir. De seguida haurien fet vindre un altre grup més nombrós, de cent persones, que s'haurien instal·lat amb els primers, i des d'allí haurien llançat atacs per tota la Provença i als Alps. De fet, algunes fonts es refereixen a ells com a mujahidin, és a dir, guerrers que fan la jihad. No seria fins al 931 que el rei Hug d'Itàlia els hauria fet front amb l'ajuda de vaixells grecs, tot i que cap al 933 els musulmans tallaven de nou els ports muntanyencs dels Alps. Cap al 942 Hug els hauria vençut de nou amb l'ajuda de vaixells pisans, però en compte d'expulsar-los va decidir pactar amb ells la seua ajuda en la lluita contra el seu rival Berenguer de Friül, i al poc de temps les incursions i razzies musulmanes als Alps es continuaven efectuant, arribant a cobrar els mercaders per passar algunes valls. De fet, si van durar tant de temps va ser gràcies als conflictes interns entre els magnats de la Provença i Itàlia. Finalment, el 972 els musulmans de Fraxinet van arribar a segrestar l'abat de Cluny, amic de l'emperadriu, però, després de pagar el rescat, una operació conjunta dels comtes de Provença Guillem i Ratbold, i del comte Arduí de Torí, va acabar amb ells definitivament.

Les fonts àrabs semblen confirmar que Fraxinet era un establiment d'andalusins, i almenys des del segle X estaven sota l'autoritat d'Abd ar-Rahman III. No és cap casualitat, perquè estem ja en el Califat de Còrdova i el temps de la “pirateria” andalusina independent ha finalitzat. Els atacs a les costes franques continuen produint-se, con testimonien les fonts àrabs i llatines, a la recerca d'esclaus i de botí, però ara estan sota control del califa i són expedicions oficials. De fet, encara que inicialment sembla haver estat una iniciativa privada, ara l'enclavament musulmà de Fraxinet en la Provença forma part de la política cordovesa en la zona, conjuntament amb les Balears, que té la finalitat de posar traves al comerç cristià. Tant és així que al seu front hi ha un qa'id al servei del califa, la qual cosa sembla indicar que no es tracta d'un assentament o una colònia, sinó d'una espècie de base d'operacions (ja que en cas contrari hi hauria un governador). A més, els mateixos francs saben molt bé de la dependència de Fraxinet cap al califa, per això l'emperador Otó I va arribar a enviar una ambaixada a Còrdova per a demanar que aturara els atacs, cosa que es va fer durant un temps.

emplaçament de Fraxinetum

En definitiva, tant les fonts àrabs con les franques ens parlen de la seua existència, del seu resultat, i de la dependència de Còrdova. El problema és que aquesta presència no s'ha pogut documentar encara arqueològicament. Sempre s'ha pensat que l'assentament estava en el castell que hi ha a l'actual població de La Garde-Freinet, però les excavacions que s'hi van realitzar van demostrar que es tracta d'un castrum del segle XIII i que allí mai va haver-hi cap presència musulmana. Ben la contrari, l'emplaçament descrit per les fonts escrites sembla indicar que estava a l'actual població de Saint-Tropez, envoltat pel mar i per un bosc espés, que més bé sembla ser una gran marjal hui desapareguda, formant tot plegat una espècie de península on hi havia fonts d'aigua abundants que eren aprofitades. El que sí s'ha trobat, de moment, són una sèrie de restes de vaixells musulmans enfonsats d'aquest període al llarg de la costa provençal (derelictes), cosa que indicaria que freqüentaven la zona. De fet, la tipologia de ceràmica trobada en un dels vaixells (a la foto) és exactament igual a la trobada al barri artesanal de Pechina, la qual cosa podria indicar que aquest era l'origen dels andalusins de Fraxinet. Al remat, el cercle es tanca, perquè tant Bajjana com Fraxinetum van ser fundacions independents dels mariners musulmans, després controlades per l'Estat cordovés, per a finalment acabar desapareixent. Poc de temps després, a la mort d'Almansor, es girarien les tornes, i els pirates passarien a ser uns altres. Però això ja és una altra història, i prou més coneguda.

Gerra decorada amb cordons de fang trobada al derelicte “des Jarres”, a la Costa Blava, que correspon a un vaixell andalusí del segle IX

Emplaçament de totes les poblacions esmentades al post. A: Ténès (Algèria); B: Bajjana (Pechina, Almeria); C: Aqlas (Águilas, Múrcia); D: Ashkubrs (Escombreras, Lorca); E: Daniya (Dénia); F: Bajjana (Torre Petxina, Menorca); G: Ribat de Guardamar del Segura; H: Turtuxa (Tortosa); I: Jabal al-Quilal o Fraxinetum (Saint-Tropez)

NOTA: La informació per a fer aquest post ha estat extreta de diversos treballs de Pierre Guichard, Miquel Barceló i Philippe Sénac.

Benvinguts al banquet: intervencions militars occidentals al Magreb

Muralles andalusines d'Alzira

A finals del 1397, unes galeres de Barberia assetjaren Torreblanca i, segons afirmaven les autoritats valencianes, els magrebins entraren en l’església del poble i furtaren el cos de Jesucrist que allà era custodiat. L’1 de desembre, i com a resposta a tal ignomínia, la ciutat de València requeria a les viles reials del seu ajut per poder armar una armada i recuperar l’objecte sagrat. Així, la capital convidava a la vila d’Alzira a participar-hi, “pregant affectuosament que aquesta universitat li plàcia fer e posar en la solemnitat del dit covit taula e tal part que meresca ésser asseguda en lo millor loch de la taula entre els altres covidats”.

El consell municipal alzireny s’adherí de forma entusiasta a la santa comitiva i d’immediat envià un missatger i per a la qual estava disposat a posar el navili i les xarxes. Uns dies més tard, el consell general de la vila donava permís per a què els jurats elegiren, segons el seu criteri, una comissió integrada per dotze prohoms i diversos clergues, que va obtindre un permís per tallar carrasques i àlbers per tal de construir una galiota de vint-i-quatre bancs i es contractà a tal efecte un mestre d’aixa, a càrrec de la universitat.

Plànol d'Alger

Tanmateix, passaren els mesos i la iniciativa en altres instàncies no semblava que haguera quallat. El març, els jurats i consellers d’Alzira acordaren esperar per saber abans que feien la resta de viles. Un mes més tard, els magistrats alzirenys havien tramés unes cartes a les localitats de Xàtiva i a Castelló per certificar-se sobre què pensaven fer, “les quals han respost que encara no u han deliberat”. El 17 d’abril del 1398, el fuster Jaume Costejà, però, havia adquirit els tretze troncs de carrasques que se li havien encomanat per un preu de 140 s.

No serà fins a l’agost que se sàpia alguna cosa més. La ciutat de València havia decidit enviar pel seu compte una galera cap a Barberia, emmarcada més aviat dins les activitats corsàries que es feien habitualment. I les autoritats d’Alzira decidiren tornar els diners de la col·lecta que s’havia fet, una suma de 192 s., a aquells que havien col·laborat. Finalment, “aquella fusta de carrasca que la vila havia pròpia en la rambla de la dita vila” fou venuda per un preu de 500 s. De la greu ofensa feia temps que no se n’havia tornat a parlar.

El corredor de ronda en les muralles d'Alzira