In hora mortis

L’home medieval és plenament conscient de què la seua vida és només un trànsit, un camí llarg i pedregós que s’inicia amb el bateig i finalitza amb la mort. Tot seguit arriba el traspàs a la vida eterna promesa pels evangelis i les prèdiques dels retors, si ha estat rigorós en el compliment dels preceptes cristians, cosa, d’altra banda, poc habitual. Nobles, cavallers, burgesos, mercaders, camperols, fins i tot el mateix rei, tots coneixen la fugacitat de la vida. Saben que en qualsevol circumstància, en qualsevol lloc, per inesperat que semble, pot arribar el moment d’abandonar el món dels vius, travessar les portes custodiades per sant Pere i endinsar-se al món dels morts, perquè la pàl·lida dama sovint «ve ynaçosament e engan a vegades los pus savis».

I ho saben perquè, a més de la incertesa de la mort, també coneixen la volubilitat del cos humà, de la seua essència. Ho diuen les Sagrades Escriptures i els capellans ho recorden en cada sermó. Cos i ànima, carn i ossos, ombres i cendra. Això és l’ésser humà. I no cal acudir a les obres dels grans intel·lectuals escolàstics per adonar-nos-en. Un simple notari de poble és capaç de deixar per a la posteritat unes línies que ara transcriuré literalment i que testimonien la mentalitat dels homes medievals en relació a la vida i la mort. Es tracta de l’encapçalament d’un testament redactat per Antoni Sanxo a Ares, lloc del Maestrat, el 1362. Perdonem-li les errades gramaticals, perquè les paraules que ens ofereix són precioses:

«Com tota cosa per natura sie disoluble e eslengable per natura, et lo cors de la persona sie compost de quatre elements que són contraris segons les qualitats d'aquell, emperaçò lo cors de la persona és disoluble e eslengable per natura, la persona ladonchs, dementre la ànima és unida e ajustada al cors, pot e deu les obres per lo Creador a ell acomanades complir, ço és saber, ymaginació, rahó e memòria, e deu recordar les coses passades e ordenar les presents e encara les esdevenidores provehir. Et la persona com pus saviament viu e deu viure, axí com si decontinent devie morir, et com nenguna creatura de aquest món no haje nenguna cosa per la qual los seus mèrits o mereximents pusque respondre al seu Creador, ne sie covinent cosa de requirir lo divinal juhí, mas tantsolament la misericòrdia del Savaldor Nostre demanadora, et com ningú a qualsevol persona savia e discreta pensar lo esdeveniment de la […] e la ora de la qual mort, si ve ynaçosament e engan a vegades los pus savis e constreny aquells morir ab intestats, et com nengun que en carn sie posat al juhí de la mort escapar corporalment no puixe per lo pecat dels primers pares ...»

La mort és per tot arreu. En les seues actuacions cortesanes, poetes i trobadors en parlen amb por i admiració alhora. Saben que hi arribarà tard o d’hora i els obrirà les portes a una vida de goig i salvació, una vida eterna al costat del Creador. Però la temen i volen defugir-la el major temps possible. Els seus versos dibuixen escenes tenebroses i, fins i tot, macabres, perquè el trànsit d’una vida a l’altra no és en absolut gens afalagador. Ho saben els lletrats i també els privilegiats que els escolten i els llegeixen, però també les gents del poble. Ningú no ha escapat a observar la monstruositat d’una mort, a la contemplació d’un cos inert i sense vida.

El 1362, Pere de Brusca, de Morella, lliura al prevere Jaume Guasc, prevere de Vilafranca, el cos del seu fill Pericó de Brusca per a què el soterre «en lo sementeri e fossar del dit loch, ... en hun taüt de fusta de pi». Així mateix, tots dos acorden que el pare del xiquet difunt puga «la ossamenta del cors pendre e traure del dit sementeri e fossa del dit loch per portar aquell a la villa de Morella, per gitar aquella dita ossamenta en huna capella construydora per vós e per la dona na Alberida, muller vostra e mare del dit Periquó, en la església major de Senta Maria de la dita villa». Sembla que el descans etern amb els membres de la família és més habitual del que s’ha pensat, perquè no són pocs els indicis que ho suggereixen.

D’altra banda, ningú no ha escapat tampoc a un vetlatori, on sembla que la dansa de la mort marque el ritme de les hores des del moment del traspàs fins l’inici del cerimonial cristià que ha de dur el difunt al costat de Déu. Terrible espera, titllada d’un profund dramatisme, perquè el mort vaga entre els dos móns, és una ànima en pena camí del purgatori. Ja en parlàrem ací fa un temps, però paga la pena recordar breument l’escena viscuda a casa del mercader Centelles, de Vilafranca, el 1411, per entendre tot aquest dramatisme. No es tracta del vetlatori, sinó del moment en què el notari Antoni Esquerdo acudeix a casa d’Antoni Centelles per rebre les seues últimes voluntats.

És la vesprada del 7 d’agost i a la cambra, a banda de Centelles, hi ha la seua dona Constança, la seua mare Maria Merles, Joan Peris, Antoni Mir i Joan de la Viuda. «Stant en l’alberch del dit n’Anthoni Centelles e denant aquell dit n’Anthoni, ... jahent en lo dit llit malalt e de greu malaltia detengut, [de] avigares de hom, que annigades podie parlar sinó ab gran affany e ab gran difficultat», Centelles «demanà qui de paraula, qui per senyals» al notari que tragués «una cèdula de sa pròpria mà scrita ... que ere en son scriptori». Esquerdo, amb l’escrit a la mà, «entenent e vehent que ell volie que les coses en la cèdula sobredita fossen son testament e sa derrera voluntat», es disposa a llegir-la i fer-la pública, però abans, «volent entendre, veure e regonéxer si lo dit honrat n’Anthoni Centelles stave en son bon enteniment, ni si ere de stament de fer e ordenar testament, sí l’interroguí e li diguí: “Compare n’Anthoni Centelles, conexeu-me vós a mi?”, ... lo qual dit honrat n’Anthoni Centelles, jatsie que ab prou afany, ... respòs e dix que hoc e nomenà’m per mon nom, dient: “Mon compare Anthoni Squerdo”, o per semblants paraules». De la mateixa manera, Esquerdo li fa esmentar el nom de tots els que estan allí presents i Centelles aconsegueix fer-ho, «jatsie que ab prou afany». El notari, a més, se n’adona que la seua carta no està finalitzada i aleshores «li diguí: “Compare, que no la havie acabada de scriure, car segons sa continència, no y havie conclusió”, e ell ... respòs e dix que no, car no y havie acordat bé encara quan scriví la dita cèdula sobre allò que•n fallie». Fet açò, Esquerdo fa pública l’escriptura i es disposa a introduir la part que resta, però sobtadament el testador «fos molt agreujat de sa malaltia» i el notari «no poguí entendre res que clar o digués, ne que yo hic pogués enantar a continuar, tant li·s nuà la paraula soptosament». Finalment, Esquerdo i els altres allí presents decideixen «que més valie sperar a acabar lo testament de fer tro lo dit pasient per gràcia de Déu fos tornat en millor, donchs àls no s’i podie fer, beneyt e loat ne fos Déus».

Sembla que una mena de malaltia degenerativa afecta el cap de la família més important del lloc, qui mor el 28 de novembre de 1411 sense poder concloure el seu testament. En el moment de la publicació del document, «en l’alberch que fon del dit honrat n’Anthoni Centelles» hi ha «ajustades e aplegades» un total de setze persones entre parents i amics per escoltar les últimes voluntats del difunt, que recullen la fundació d’un benefici eclesiàstic i la finalització de la capella que li encomanà construir el seu pare Berenguer en el seu testament per lloar la memòria del llinatge.

Abans de la lectura del testament, tanmateix, hi hauria tot un ritual força marcat. Començaria amb el vetlatori. El difunt seria amortallat amb les robes adients per les dones de la casa, qui, de dol, el plorarien fins a l’hora del soterrar a la mateixa cambra on reposava el seu cos. A fora, els homes, parents i amics que s’aplegarien al voltant del foc o d’un cresol, prenent algun que altre got de vi i menjant els panellets que haurien preparat les joves de la casa. Per últim, els xiquets romandrien a fora de l’alberg o a una altra cambra, també en silenci, custodiats per algun adolescent que encara que no és prou gran com per estar amb els majors.

Arribat el moment, s’organitza la comitiva que ha de dur el difunt fins l’església. Al davant, la creu pertanyent al temple, si així el difunt disposava de diners per pagar-la i si havia estat disposat al testament. Per darrere, el retor, entonant les preceptives oracions, seguit de la peanya on hi ha el cos del difunt, cobert amb una gramalla de color negre. Per últim, familiars i amics, en ordre d’importància i proximitat al difunt. Les campanes han repicat a dol i tota la comunitat se n’ha assabentat. Tots observen el trànsit i hi participen de manera més o menys activa.

Segueix la missa, oficiada per tants capellans com el difunt haja disposat al seu testament –a més prestigi i riquesa, més nombre de retors celebrant els oficis–, i després el trasllat del cos al fossar, on serà soterrat. Sovint es troba al costat mateix del temple, però si no és així, s’organitza de nou la comitiva que ha d’acompanyar el difunt fins el seu lloc de descans etern. Ací el capellà predica «les oracions acostumandes e stats sobre la fosa» –segons especifica un contracte de 1336–, mentre el cos descendeix al terra. Amb el cos soterrat i amb la benedicció sacerdotal finalitza el ritual de la mort i en comença un altre ben diferent. Perquè, després del soterrar se sol procedir a la lectura del testament i a la celebració d’un dinar ritual per part de familiars i amics, però això ja forma part d’un altre àmbit de la simbologia, en aquest cas la simbologia de la vida, més que de la mort. Tot plegat, els diferents actes testimonien que tot allò relacionat amb la mort, com ocorre en vida, té la seua jerarquia, la seua ritualitat, els seus temps i els seus espais. La llàstima és que els documents no siguen més explícits a l’hora de descriure aquests moments tant emotius i carregats de simbolisme de la vida quotidiana. Caldrà esperar a la literatura de mitjan i, sobretot, finals del segle XV –només cal recordar l’obra de Jorge Manrique– per copsar la visió de l’home medieval front a la mort, encara que imbuïda d’un dramatisme major del que havia tingut fins el moment.

Callau, sinó vós sou mort!

Entre 1419 i 1420 un greu succés agita la vida dels musulmans de la vall de Pop. En hora de prim son e de miga nit del dit disapte 9 de setembre de 1419, Aixeix i Samet Abdussamet reuneixen un grup de familiars i coneguts de Parcent i es dirigeixen a l’alqueria de Fleix, concretament a l’alberch de Lluc de Bonastre, senyor de la veïna vall de Laguar. Ací estan empresonats Hamet i Alí Adbussamet des del passat mes d’agost, després de ser jutjats i condemnats pel cadí d’Oliva. Una vegada allí, els assaltants entraren dins lo dit alberch e... a colps de destrals romperen e trencaren les portes de la casa o presó dins la qual eren preses los dits Hamet e Alí. Mentre els alliberen, Lluc de Bonastre, a la remor e brogit gran de les destralades, ... se despertà e sobtosament se levà del lit, e tot nu obrí les portes de la dita sua cambra ... e veu molts moros ab les ballestes parades vers ell. Assenyaladament veu hun dels dits delats e denunciats ... qui tench la ballesta parada ab lo virató encasat dreçada vers lo dit mossèn Luch, dient a aquell dit mossèn Luch, que li era davant despullat, tals o semblants paraules: “Callau, sinó vós sou mort!”. El noble, pres per la por, es queda paralitzat i, tot seguit, els musulmans fugen al crit de “moroig, moroig!”, que vol dir “fogir a fogir!”, sense deixar cap tipus de rastre.

La vall de Laguar

Certament, els assaltants no són delinqüents professionals ni tampoc pobres miserables que esclaten front a una opressió senyorial a la que responsabilitzen de la precarietat que marca la seua existència. Es tracta, més bé, de camperols que ni tan sols ofereixen el perfil d’una conducta criminal, pròpia, d’altra banda, dels barris suburbans de les ciutats. El transfons senyorial és imprescindible, però insuficient, per explicar el que ocorregué aquella nit de setembre de 1419 a casa de Lluc de Bonastre. Al camp valencià, la violència es converteix en el llenguatge que codifica el comportament quotidià i en l’instrument amb el que cristians i musulmans resolen els conflictes diaris, especialment aquells que afecten l’honor propi i de la família. I aquesta ocasió, una vegada més, els lligams familiars i clientelars ordits entre els moros de les valls de Laguar i Pop durant generacions serveixen per traure de la presó dos membres del llinatge que havien estat privats de la seua llibertat.

El seu atreviment, tanmateix, ha anat massa lluny. Els musulmans efectuen l’assalt tota temor de senyoria a part posada, ans en gran menyspreu de aquella, i açò fa tremolar els fonaments de la societat feudal. Davant de la magnitud del fet, les màximes instàncies polítiques i judicials del regne de València es posen en marxa. Primer és Joan Mercader, el batle general, el que reconeix que el cas és de si molt leig ... e a gran perill de tots los que en lo regne tenen senyoria de hòmens i per això insta a Manuel de Vilanova, senyor de la vall de Pop, a prendre uns vassalls que, conscients de la gravetat de l’assalt, han fugit de l’alqueria de Parcent. Tot seguit, el procurador fiscal del rei, Pere d’Anglesola, actuant d’ofici, pren les regnes de la defensa de Lluc de Bonastre i el 17 d’octubre de 1419 denuncia als traydors davant el governador general del regne. Els acusats, atemorits perquè se poria seguir mort [e] amotilació de membres, no gosen presentar-se a la cort de la Governació fins el 30 de novembre d’eixe mateix any. Finalment, el sentiment de culpabilitat i d’una fatalitat angoixosa fa que els moros s’entreguen a la justícia amb l’esperança de poder recuperar les seues cases, tornar a treballar els seus camps i mantenir el lloc que han perdut dins de la comunitat.

La vall de Pop

S’inicia, aleshores, un plet que dura un poc més d’un any i que posa sobre la taula algunes de les directrius que defineixen la quotidianitat dels musulmans que viuen al camp valencià. Les declaracions i els testimonis dels acusats i de molts altres veïns de les valls de Laguar i Pop serveixen per fer una bona ullada a les xarxes de sociabilitat teixides a través de la família i el matrimoni, així com també al contacte i la convivència més que habitual entre cristians i musulmans. Tot sense oblidar que el senyoriu és el marc en el que viuen els uns i els altres, encara que els seus moviments sobrepassen amb assiduïtat les barreres jurisdiccionals.

El model de família musulmana tradicional –patrilineal, endogàmica, tribal i clànica– perd bona part de la seua significació original a causa del contacte amb el model occidental cristià. Els lligams amples del llinatge subsisteixen amb dificultat entre unes formes de treball i d’organització domèstiques que descansen en la petita explotació familiar, situada a la cruïlla de l’autosuficiència, el mercat i la renda. Tot i això, la solidaritat es dilata més enllà del nucli conjugal gràcies al record d’uns avantpassats comuns i, sobretot, als matrimonis endogàmics, que reforcen els vincles d’amistat i cooperació entre família d’una o diverses aljames.

Parcent

Així, doncs, Aixeix i Samet Abdussamet acudeixen ràpidament a l’auxili dels seus dos germans empresonats a Fleix i per alliberar-los recorren a l’ajuda de Geme, Azmet i Saat Emberris, ja que una germana seua està casa amb Hamet Abdussamet. Els promotors de l’assalt apel·len també a la solidaritat dels germans Geme, Hiahie i Saat Barrafe; Hiahie, Abdal·là i Azmet Morabit; Abrahim i Acén Alfalifa; i Saat i Mahomat Natjar, units per distints lligams de parentiu. A ells s’afegeixen altres dotze musulmans més per completar la comitiva que es presenta a casa de Lluc de Bonastre la nit del 9 de setembre de 1419.

El matrimoni esdevé un dels instruments que contribueix a dispersar els lligams de sang i a consagrar noves aliances entre les famílies musulmanes, fins i tot fora dels límits jurisdiccionals. El reduït mercat matrimonial local fa difícil que els joves troben en la mateixa aljama les peces que equilibren la fortuna i el prestigi propi, i per això Hamet Abdussamet busca a Parcent la candidata amb qui accedir a una bona boda. Tot i això, el dit Hamet, ja casat, s’instal·la a Benimaurell i el seu germà Alí a Benigalip –despoblat situat dins del terme de Pego–, mentre que els seus germans Aixeix i Samet resideixen a Novallos, alqueria de la vall de Laguar, perquè no és gens estrany que els membres d’una mateixa família abandonen la casa paterna per iniciar una nova aventura en alqueries distintes després del matrimoni, fent més extenses les xarxes de solidaritat i cooperació.

El paisatge muntanyenc de la Marina

Les cerimònies es converteixen en una ocasió lúdica que reuneixen a la família ampla i són també un bon moment per revifar els lligams ordits anteriorment més enllà dels límits locals i comarcals. Per aquesta raó els musulmans no dubten a acudir a les bodes dels seus familiars i, per exemple, un dels tres germans Barrafe declara que la nit de l’assalt es trobava a Cocentaina, hon era anat a bodes e allí estech una setmana, com també succeeix amb Samet, fill de Saba, i Hiahie, fill d’Afif, que estigueren dos dies a Castell de Castells pel mateix motiu.

Juntament amb totes aquestes circumstàncies, les hores de treball al camp, els gots de vi compartits a la taverna i els viatges realitzats al mercat de Murla contribueixen també a estretir els lligams d’amistat entre els musulmans de les alqueries de les valls de Laguar i Pop. Perquè, malgrat que disset dels assaltants són de Parcent, la resta arriben de Benigembla, Alcalalí, Benibaguer, Beniahieix i Vernissa, a la vall de Pop. Açò dibuixa una zona de mobilitat local i comarcal on els desplaçaments i els contactes són constants i les notícies corren a una velocitat vertiginosa per totes les alqueries de la Marina, especialment els dissabtes que se celebra mercat a Murla. Bona prova d’això és el testimoni del mercader de València Miquel de Piera qui, interrogat per Anglesola, assegura conèixer a Abrahim i Acén Alfalifa perquè havia praticat [mercaderia] ab aquells aprés en la vall de Pop com en altres moreries circumvehines de aquella.

Els pobles de la Marina

Al mercat, juntament al tràfec de censals, propostes matrimonials, arrendaments i inversions de tota mena, arriba també la notícia de l’assalt a la casa de Lluc de Bonastre i és ací on la coneixen la major part dels testimonis que intervenen al plet posterior. Així, quan l’advocat de Pere Anglesola pregunta a Abrahim Fuceí, moro del Ràfol, com se n’havia assabentat de l’assalt, ell respon que u havia hoyt dir a hun moro de Tormos, al qual dien Azmé Lanzi. Interrogat de loch hon ho hoy dir, e dix que en lo porche del dit loch del Ràfol. Interrogat de presents, e dix que·l alfaquí, e lo moliner Tale e molts altres que no li acorden. La plaça, a més de les transaccions comercials, sol acollir també els centres de poder i espiritualitat, aspectes que la converteixen en l’espai on succeeixen molts dels gests quotidians ocorreguts a les aldees i les alqueries valencianes.

Vista de Murla

La taverna constitueix l’altre espai de sociabilitat fonamental al món rural medieval, convertit en lloc d’hostalatge, de consum de vi i de prostitució. Ací, camperols, mercaders i mossos passen el seu temps lliure i es diverteixen jugant als daus, bevent vi –a pesar de les prohibicions religioses– i parlant amb els amics, compartint, a més, les notícies que arriben de València i de les alqueries properes. Els musulmans de la vall de Pop sovintegen la taverna de Murla i, per aquesta raó, Jaume Gascó, el taverner, reconeix perfectament a la majoria dels acusats quan és cridat a testificar pel governador.

Açò mateix succeeix amb als jurats i els vells de les valls de Laguar i Xalò i dels llocs d’Orba i Murla, els quals reconeixen sense dificultats als inculpats. En aquesta ocasió, la comunitat musulmana actua com escut protector i tots els testimonis afirmen no saber qui féu l’assalt, exculpant als acusats. A més, l’alamí de la vall de Laguar havia pres en caplleuta els béns presos pels oficials reials abans de començar el juí, comprometent-se a mantenir sota la seua protecció les pertinències i lliurar-les quan siguen sol·licitades per la cort de la Governació. Una complicitat que els musulmans no solament troben entre els seus correligionaris, perquè els cristians de Murla i el batle de la vall de Xalò també neguen la participació dels musulmans de Parcent a l’assalt i, a més, invaliden la declaració de l’únic testimoni que podia inculpar als acusats, descrivint al guardià de l’horta de Murla com un home bevedor, mentider i lunàtich. Alfonso Gonzálvez, així es diu el guardià, és l’únic que diu haver vist a la colla d’inculpats la nit de l’assalt i, fins i tot, descriu l’enfrontament que tingueren quan aquella mateixa nit intentaren entrar a les vinyes del senyor. Ara bé, els diferents testimonis diuen del dit guardià que·l havia vist vanejar e devanejar ... e que, axí mateix, havia hoyt dir a la [seua] muller … que cascun girant de luna lo dit [guardià] pert l’enteniment e ix de la cambra e·s gita a la serena. D’origen castellà, el guardià és un element estrany a la comunitat i, a més, exerceix un dels oficis més repudiats per cristians i musulmans, de manera que la seua figura concentra els odis més recalcitrants.

Amb tot, la promiscuïtat i la cordialitat marquen unes relacions més que habituals entre musulmans, cristians i també jueus. De fet, al plet intervenen dos sastres conversos de Murla que també encobreixen als acusats amb les seues declaracions. I tot açò sense oblidar que el senyoriu és el marc en el que viuen tots plegats i que s’estableix una relació força estreta entre senyor i vassalls. Així, la figura de Manuel de Vilanova està en tot moment darrere dels moviments que Blai Gomis, el seu batle, realitza a la cort de la Governació en defensa dels vassalls inculpats. Més enllà dels possibles odies de classe, el senyor no es pot permetre que la justícia reial li prenga a una vintena de vassalls que, al cap i a la fi, formen part de la font de renda que extrau dels seus dominis, en un moment en què els cavallers valencians comencen a experimentar les conseqüències de l’angoixosa caiguda de la renda. El noble coneix a la perfecció els quefers judicials i mou amb habilitat a Gomis per dilatar i entorpir la resolució del cas, fins que, finalment, a Sardenya estant, aconsegueix d’Alfons el Magnànim un guiatge que exculpa als seus vassalls de qualsevol acusació i tanca el plet iniciat a la Governació.

Les muntanyes de la Marina

Finalitza, així, un succés que ha mantingut en vela tots els musulmans de les valls de Laguar i Pop. Hem vist com la població musulmana i també la cristiana actuen de manera unànime i encobreixen als seus veïns davant l’agressió externa, procedent del tribunal de la Governació. Resulta difícil pensar que els testimonis interrogats sols conegueren el succés d’oïdes i que ningú no tinguera cap sospita dels possibles culpables en unes alqueries on les notícies viatgen ràpidament i on tot el món es coneix a la perfecció. Açò fa pensar que la comunitat veïnal rebutja la intervenció d’elements estranys i és capaç de desplegar els seus propis ressorts interns amb la finalitat de reinserir als delinqüents i restablir l’harmonia social. Tot en un escenari senyorial on els lligams de solidaritat i cooperació s’estenen més enllà de qualsevol barrera jurisdiccional, ideològica o ètnica, ordint una trama de relacions socials que marca la quotidianitat i les accions dels musulmans valencians.

Un repic de campana

L’estiu de 1990 els veïns de Xert (el Maestrat) visqueren una experiència que difícilment podran oblidar. Un calorós dia d’agost d’aquest any, ajudat per alguns joves xertolins, el mestre campaner càntabre, que havia arribat al poble uns mesos abans, per fi acabava la seua feina. Naixia Maria, la campana que omplia el buit existent a l’espadanya de l’Església Vella i que, des d’aquell moment, ha repicat tots i cadascun dels dies de festa, juntament amb les seues companyes Benjamí, Modesta, Vicent i Joaquim. Aquest humil narrador era només un xiquet, però recorda amb nitidesa l’ambient de festa i també d’expectació que visqué el poble i tots els seus veïns mentre naixia Maria. Alguns pocs hi participaren directament, deixant la seua feina habitual i treballant de sol a sol perquè la campana poguera estar acabada abans de la festivitat de Sant Roc, el dia que s’havia d’estrenar de manera solemne. Els altres, la majoria, anàvem tots els dies a veure quines eren les passes que seguien el mestre càntabre i els seus “deixebles” xertolins en la fabricació de Maria. Xiquets, joves i no tant joves passàrem hores i hores expectants al costat de l’improvisat forn que s’havia construït ben a prop de l’Església Vella per fondre la campana. El fet, excepcional, trencà la rutina habitual que marcaven les feines agrícoles i ramaderes del poble, convertint-se en l’element que ritmava la nostra vida quotidiana. I això que ja hi havia ràdio i televisió! Imaginem-nos ara una situació semblant a l’època medieval.

Façana de l'Església Vella de Xert

Per als habitants dels pobles i les ciutats medievals les campanes eren un element imprescindible en les seus vides. Els seus repics marcaven el ritme de la vida, del treball i del descans, de l’alegria i del dolor, del perill i de la guerra. Informaven veïns i forasters de les hores canòniques, repicaven amb goig els dies de festa i ho feien amb un to fúnebre quan moria algun veí, marcant el pas de la processó que capellans, amics i parents feien des de l’església fins el cementeri amb el cos del difunt. Avisaven dels atacs i prevenien de les incursions de tropes enemigues, al mateix temps que anunciaven amb solemnitat la vista d’algun personatge il·lustre, ja fóra el rei, el bisbe o un noble. Servien, per últim, per marcar l’hora de recollida dels bons hòmens a les seues cases i per donar inici al temps dels lladres, els jugadors i les prostitutes, tot just després del toc del seny del lladre, a poqueta nit.

Imatge de Culla

Tal era la importància de les campanes per articular la vida dels veïns que les autoritats municipals preveien una despesa anual fixa per pagar a un campaner, encarregat de fer sonar les campanes a les hores indicades. És el cas de Culla, una petita comunitat rural del Maestrat, on els jurats disposen un salari de 10 sous per pagar un veí encarregat de fer repicar les campanes de l’Església. Al tombant del segle XIV, fins i tot, aquest campaner s’incorpora a l’equip burocràtic local com si fóra un magistrat més, juntament amb l’algutzir i el guardià del terme, encara que mantenint les distàncies entre els uns i els altres, és clar.

El campanar de Culla

El mateix ingrés anual percebien el 1408 els preveres de Vilafranca, als Ports de Morella, per sonar lo seny quiscuna nit per lo dit loch, encara que ací els diners no provenien de la caixa municipal, sinó de les rendes de l’església. Arrendades a través d’un contracte com qualsevol altra imposició, les rendes de l’església local solien recaure en mans de capellans que, a banda, havien de toquar quiscun jorn matines, hora acostumada missa, tèrcia, migdia, nona, e vespres e completa, com sie axí acostumat tots temps antigament. Heus ací les hores canòniques que ritmaven la vida dels vilafranquins.

Si els jurats preveien una despesa per pagar el campaner, tampoc no podien desatendre l’estat de les campanes del poble. Com els aladres dels llauradors, els martells dels ferrers, les serres dels fusters i qualsevol altra eina que s’usa habitualment, les campanes necessitaven ser reparades de manera periòdica. I la veritat és que invertien grans quantitats de diners en fabricar-ne de noves i reparar les que ja hi havia al campanar. El 1316 els jurats de Vilafranca paguen a Bartomeu Tronxó i Domingo Bernat, mestres campaners de la veïna Mosquerola, quasi 3.000 sous per la fabricació d’una campana. S’havia trencat la vella i els jurats no tenen més remei que encomanar-ne una de nova, que, segons s’especifica al contracte notarial, pesa mil DCCLXIX libres, quasi 630 kilograms, a un preu de XX diners per libra. I, com succeeix amb la resta d’utensilis a l’època medieval, no es desaprofita res, perquè per a la fabricació de la campana nova els mestres campaners utilitzaren nou-cents XIX libras de coure de la campana vella, que cobraren a preu de XIII diners per libra.

El campanar de Vilafranca

Quasi trenta anys més tard els jurats de Vilafranca han de preveure una altra despesa per fabricar una altra campana nova. La vella ja està inservible i, en conseqüència, acorden amb un mestre campaner de Valls, a Tarragona, l’adquisició d’onze quintars i mig de coure i altres tres quintars i mig d’estany per preu de 1.500 sous. Els vilafranquins paguen 100 lliures per quintar de coure, mentre que l’estany val 120 lliures per quintar. Vet ací altra de les característiques de la indústria valenciana medieval, la mancança de matèries primeres, especialment en relació als metalls, que han de ser importades de fora, aspecte que les encareix. Es tracta d’inversions molt fortes per a les precàries economies municipals d’aquestes comunitats rurals. Pensem que el pressupost anual de la universitat de Culla en els primers anys del segle XV és de 3.000-3.500 sous, de manera que les inversions que fa la de Vilafranca quasi un segle abans per fabricar una campana nova a ben segur superen les previsions de les autoritats locals. Aleshores, aquesta mena de despeses comunitàries segurament serien cobertes amb l’establiment d’un pagament extraordinari en el que participarien tots els veïns de manera equitativa.

Dues campanes

A finals del segle XIV, les campanes de Vilafranca han de ser reparades de nou. Ara, però, no s’acudeix a especialistes de la comarca o dels pobles veïns, sinó que els jurats fan venir al poble un mestre campaner de més enllà dels Pirineus, en concret del comtat de Foix. En aquesta ocasió no es fixa una quantitat determinada, sinó que el preu s’acordarà una vegada les campanes hagen estat reparades. Així, en el contracte s’especifica que els jurats es faran càrrec de les despeses del viatge i del manteniment del mestre campaner, mentre que aquest haurà de venir ben proveït de ferramentes i eines per garantir la reparació de les campanes. L’única indicació que s’estableix és que el mestre campaner rebrà per la reparació de cada perpal o barra travessera d’obrar 3 diners i mealla, i per tota altra ferramenta que serà necessària per a la reparació rebrà 4 diners. Per últim, s’estableix que el seu treball estarà en tot moment supervisat per altres dos mestres campaners. Els jurats saben de la importància de les campanes per a la vida dels seus veïns i de la gran quantitat de diners que hauran d’esmerçar en la seua reparació, així que volen tenir-ho tot ben nugat. No obstant això, imagineu l’expectació que provocaria al poble l’arribada del mestre campaner rossellonès i els treballs de reparació que duria a terme al mateix campanar. A ben segur que els xiquets de Vilafranca, com fèiem els de Xert no fa tant de temps, no se separaren ni un moment del foraster i tampoc no es perdrien ni una sola de les seues accions.

Xiquets i veïns expectants, especialistes forasters, fortes inversions econòmiques, interessos diversos i, sovint, enfrontats. Si fa no fa, les coses no han canviat tant.

Portal gòtic de l'Església Vella de Xert

Maria ara està trista. Des de fa uns quants anys només repica els dies de festa –religiosa, s’entén– i ha deixat de marcar els quarts i les hores del dia a dia. Ja no omple de goig i alegria les vides dels xertolins. Des de fa unes dècades les campanes de l’Església Vella han cedit la seua preeminència a l’aparell elèctric que hi ha al campanar de l’Església Nova. Últimament, tanmateix, aquest aparell tampoc no assabenta de l’hora aquells que no duen rellotge. No funciona i la reparació, diuen, és molt cara. Fins i tot s’ha d’anar amb compte al passar per baix del campanar, no siga que se’n despenge un tros. Xert s’ha convertit en un poble silenciós, quasi mut, on només se sent el murmureig de la gent, els tímids cants dels ocells, els maulits dels gats i, sobretot, el soroll dels cotxes. Les campanes ja no repiquen, ni a dol ni a festa. Com a tantes altres coses, caldrà posar-hi una solució.