Deixar-se perdre pels carrers de Dàniyya

Gisbert dirigint-se als assistents

Que la divulgació de la història es mou a cop d’aniversaris, malauradament, no és cap novetat. Dels vicis i limitacions que això suposa ja n’hem parlat ací i ací i també ací. Tanmateix, seria esbiaixat menysprear les activitats que, amb l'excusa d’un centenari, es poden arribar a fer, més encara en els temps que corren. I un bon exemple és la visita nocturna pel castell de Dénia guiada per l’arqueòleg municipal, Josep Antoni Gisbert, que vam podem gaudir el passat 11 d’octubre, en el marc del mil·lenari del regne taifa de Dénia. En efecte, el 1013 Abu-l-Jayx al-Muwàffaq ibn Abd-Al·lah al-Amirí, més conegut com Mujàhid, consolidà Daniyya com la capital de seu territori, que es va estendre en alguns moments fins a Sardenya per l’est, i per l’oest fins a Lorca i el nord de Múrcia. És justament aquest passat andalusí el que la visita pretenia posar en valor, bo i insistint en els elements islàmics que encara en els nostres dies podem gaudir al castell de Dénia, particularment a les portes de l’alcassaba de Daniyya. L’assistència de públic va estar nombrosa, en part gràcies al treball d’una de les associacions falleres pròximes al castell, la falla Baix la mar. I és que, per molt que puga sorprendre a més d’un i més d’una, jo inclòs, les falles són alguna cosa més que bufera, soroll i ocupació consentida del carrer.

De la mà de qui és, possiblement, el màxim expert sobre el passat d’aquesta vila valenciana, Josep Gisbert, vam rastrejar les petjades d’un passat fastuós, desemmascarant les tèrboles evidències dels dies dels Mujàhid. Cal tenir en compte que el castell ha estat en ús fins a les darreries del segle XIX, raó per la qual ha sofert diverses modificacions i transformacions, a més de les pròpies ferides que provoquen els conflictes armats, indefugibles per a una construcció com aquesta. Començàrem la visita per la porta principal, on encara ara perviuen les pollegueres originals de la madina del segle XI, tot i que la façana és una reconstrucció dels anys 50. Entrem a l’albacar, que després serà l’espai on els cristians assentaran la vila. Pel vessant del turó, pujant, arribem a les restes d’una porta, o millor, portalet, en la façana oest. Es tracta, simplement, dels fonaments. L’obscuritat de la nit, malgrat la contaminació lumínica que ens envolta, dificulta la identificació de les diverses tècniques constructives (carreus i tapial). Gisbert, però, ve ben preparat amb un potent làser, amb el qual identifica per a la mirada profana cadascuna de les formes de construcció. El més interessant de la visita, però, ens espera al cim (si et pot dir així) del turó. L’alcassaba amaga nombrosos vestigis d’aquest passat islàmic, durant el qual el port de Daniyya va ser un punt ineludible de les rutes marítimes; al nivell, o fins i tot per damunt, de Barcelona, i no diguem de Balansiya (en paraules de Gisbert). La presència d’una entrada de carro feta sobre pedres de marbre en dóna bon testimoni. L’estudi d’aquesta porta, de la qual només queda el terra, permet albirar la intensitat del comerç, ja que aquest tipus de pedra no es troba en tota la regió. Sembla ser, a més, que part de la construcció roman oculta sota un talús de terra que es féu en època moderna per col·locar allí una bateria de canons. 

Entrada de carro amb la pedra de marbre

Continuem, i per una portalada accedim a l’esplanada del palau del Governador. Ací, una volta certament original, de la qual nomes s’ha trobat paral·lelisme a Granada, ens obri l’accés. De nou podem apreciar les pollegueres, amb la seua decoració encara original. I quan hom pensava que havíem arribat a la fi, Gisbert ens condueix per un camí sinuós, vessant avall, deixant enrere l’esmentat palau-seu del museu arqueològic, fins a la porta millor conservada. Tan ben conservada que ens ha arribat pràcticament intacta. I això perquè aquesta porta, que donava pas a la ciutat islàmica del segle XI des de la mar, va ser reblerta en temps d’Alfons el Vell, construint-ne una de nova. Aquesta també es va tancar, i tot l’espai es va reblir de terra per a col·locar una bateria de canons en el segle XVIII.

Porta de la Mar del segle XI

 A la dècada dels 90 del segle XX tota aquesta terra va ser retirada, i es van descobrir ambdues portes d’accés, una sobre l’altra, primer la cristiana i després la islàmica. Ara mateix hi ha un gran buit que fa perillosa l’estada, especialment per als més menuts perquè la utilitat de la tanca de fusta que hi ha posada és més bé limitada. La visita acaba a les faldes del castell, on en Gisbert ens assenyala la possible existència d’una altra porta reblerta que futures excavacions (?) haurien de desemmascarar. Per concloure, sota una delicada pluja (en realitat, ha estat amenaçant al llarg de tota la nit, però és ara, afortunadament al final, quan es fa present) Gisbert fa una mena d’arenga al públic assistent sobre la necessitat de posar en valor, però també de valorar, el que tenim, el que ens ha arribat, deixant a un costat dèries costumistes però també sobreposant-se a les dificultats econòmiques. La inversió en recerca, en investigació arqueològica en aquesta cas, no pot -clamava Gisbert- estar subjecta als cicles econòmics, i menys encara a les vel·leïtats del calendari, sinó que ha de formar part de les prioritats dels governants amb independència del seu àmbit d’actuació, local, comarcal o nacional.

Possible porta islàmica reblerta 

Multaqa o el desencontre amb el patrimoni andalusí valencià

Aquesta setmana que ens visita l’oncle Bernie sembla adient parlar de grans esdeveniments, encara que els carrers de València porten dies preparant-se per a la data i, a hores d’ara, ja estan totalment engalanats com a assagadors per al ramat. El cas és que la política que ha practicat la Generalitat Valenciana en els darrers anys també ha tingut el seu reflex en el món de la cultura. Només cal recordar la celebració que es féu tot per l’aire del 800 aniversari del naixement de Jaume I. Més modesta és la Multaqa, que es celebra cada any al monestir de Santa Maria de Valldigna (Que NO Santa Maria de LA Valldigna!). L’esdeveniment pretén ser, com indica la mateixa paraula en àrab, una trobada de les diferents cultures mediterrànies sota la direcció del Consejo Mediterráneo de Cultura, depenent de la UNESCO. I és que l’any 2000 el Centro de Valencia de la Unesco i la Fundació Jaume II, depenent de la Generalitat, estaven sota la direcció de la mateixa persona, Vicente Burgos. Els excessos en la gestió de la fundació portaren a la seua destitució. Burgos ja no està i la fundació ha retallat, i molt, les despeses de cara a la galeria, però la Multaqa continua celebrant-se perquè depèn del Centro Unesco Valencia.

Però, què és la Multaqa? Què us diré, heu un vist una mascletà? Bé, llavors una cosa similar: molt de soroll, molt de fum, pim, pam, pum i punt. Qualsevol altra definició és distorsionar la realitat. La qüestió és portar al monestir a qualsevol estrela mediàtica relacionada amb la política o la cultura internacional perquè diga la seua al voltant d’un tema d’actualitat dins l’àmbit mediterrani. L’edició d’enguany, la huitena ja, es va celebrar el passat cap de setmana i va comptar amb la presència de la directora general de patrimoni cultural, Marta Alonso. Enguany, el tema era «La mujer, el mediterráneo y la paz» (sic) i d’acord amb això s’havia comptat amb la presència de Michelle Bachelet, expresidenta de Xile (América?) i de Federico Mayor, als quals se’ls ha atorgat el premi UNESCO Valldigna 2012, segons la nota de premsa el Centro Unesco Valencia. Quin és l’impacte de tot això? Els periodistes ja tenen alguna cosa sobre la qual escriure. Quins beneficis dóna a l’economia local? Vet ací el gran interès de la fita: els periodistes que cobreixen la notícia, que tampoc en són massa, van als bars de fora el monestir a fer-se’n una. I això és tot.

Foto presa d'elperiodic.com realitzada per Paco Teodoro. Bachelet on s'hi troba? 

Mentre això passa, el patrimoni musulmà al territori valencià s’ensorra. Alguns anys de protestes i denúncies han hagut de transcórrer per a que es duguera a terme la restauració de la mesquita de la Xara o ermita de santa Anna, ben a prop del monestir. Però el cas és que roman tancada al públic, llevat d’alguns dies de visita. Així i tot, la Xara encara és un d’aquests elements patrimonials millor considerats per l’administració valenciana, potser per la proximitat al monestir. No reben la mateixa atenció, ni els mateixos diners, altres restes del passat musulmà del nostre territori: el morabito de Gandia, un element singular a tot el País Valencià; les torres islàmiques vinculades a alqueries (de les quals també n’hem parlat ací); els castells, els despoblats moriscos o els sistemes de regadiu, per esmentar-ne alguns. Es tracta d’un llegat que roman en estat d’abandonament, deixat a la bona de Déu, o d’Alà si voleu.

L’esmentat morabito, per exemple, encara es troba en una parcel·la privada, víctima de la malesa i cau de la volateria, el fem de la qual corromp la pedra centenària. El propietari de la parcel·la que l’envolta, com puc arribar a entendre, està fins als nassos que curiosos i experts li entren al bancal per anar al morabito dels c... “Qualsevol dia d’estos el tombe i a fer la mà”, ens va confessar en certa ocasió a mi i al grup de gent que anàvem a la cova de les Meravelles, que és just a la muntanya que hi ha darrere. Afortunadament, el bon home no ha fet res, com no ho fa tampoc la Generalitat. Com podem pretendre que aquesta persona puga valorar la construcció si l’únic que n’obté són problemes i incomoditats? Potser si les institucions a les que pertoca tingueren cura i gestionaren millor aquest element patrimonial la gent podria valorar-lo millor, i tindre una major estima.

Morabito de Gandia

Construcció al Marroc

Però parlem de diners, que és el que mou el món. Posar en valor aquest patrimoni afavoriria el turisme de curt radi, de cap de setmana, que és el que realment té un impacte sobre l’economia local (i no el turisme de passeig, platja i pipes!). Es podrien crear la ruta dels castells o la ruta de les torres islàmiques, per improvisar-ne d’algunes. El que és inadmissible són els casos com el del morabito, que està totalment abandonat per l’administració, quan en realitat es troba al costat de la ruta dels monestirs. De fet, des del monestir de sant Jeroni de Cotalba hi ha només uns minuts en cotxe!

Per a eixir de la crisi a la qual ens han portat no podem fer-ho per la porta d’entrada, ni utilitzar fórmules, ni menys encara demanar ajuda a mortals. L’eixida és just davant de nosaltres, amb solucions reals i factibles, que compten amb la gent de carrer, que continua treballant per la seua terra com sempre ha fet.

* Mentre prepara aquest post he descobert que no són pocs els que han "treballat" amb Ecclestone i han mort pocs després, aneu amb compte...

Ad defensionem historiarorum (I)

L’explotació turística del passat, per bé que ja ve de lluny, ha entrat en els últims anys en una nova fase de la mà dels economistes i dels propis experts en turisme. Així, sembla que els historiadors han renunciat a intervenir, o no han sabut com fer-ho, en aquest debat que està ben viu a la societat. Algú, més encara, podria dir que no els han deixat prendre part, però això em sembla, almenys fins on jo sé, massa agosarat; més aviat que l’absència dels historiadors en aquesta matèria, la gestió turística del passat, respon a totes les raons abans esmentades. De tot això en parlaré a través d’un exemple ben significatiu (i esperpèntic) que ocorre ara mateix a València ciutat. Hui, però, parlarem d’una altra cosa, però sense deixar aquest binomi turisme-història. Es tracta dels denominats «camins», «rutes» o «vies» que suposadament segueixen el trajecte o l’itinerari d’un determinat personatge o una antiga via de comunicació. En efecte, com en el cas de les fires medievals, ens han saturat de rutes i camins que, al remat, no condueixen enlloc. Sens dubte, el paradigma de tots ells és el Camí de sant Jaume, un producte consolidat, amb èxit internacional, amb una àmplia possibilitat de vessants i amb un gran suport institucional de les més diverses administracions. La “ruta del Cid” o la “ruta de don Quijote” són els darrers productes que el govern de Castella-la Manxa juntament amb el Govern central ha engegat en aquesta matèria, miren de consolidar-se, tot i les dificultats i la manca de recursos. Finalment ací, a casa nostra, el 2008, l'Any Jaume I, l’alcalde de Morella, Ximo Puig, proposà crear la ruta Jaume I, però finalment sembla que la iniciativa s’ha esvaït en sobrevindre la crisi. Tres moments diferents del mateix tipus de producte, amb característiques ben diferents, cert és, però amb una cosa en comú: la nul·la o molt escassa participació dels historiadors en el seu funcionament, en la gestió del passat. Insistisc, que no sé quina part de responsabilitat tenen els propis professionals de la història, però dic jo que alguna en tindran.

En aquest sentit, resulta curiós que haja de ser un periodista, Francesc Puigpelat i Valls, qui vinga a recordar-nos les possibilitats que ofereix el passat de la Corona d’Aragó, més concretament, aquell que té a veure amb els almogàvers i la seua estada a l’imperi de Bizanci. En aquest sentit, no és causalitat que el llibre és titule La ruta dels almogàvers. El mateix autor tracta d’explicar com «cada any, milers de turistes catalans visiten Grècia i Turquia desconeixent les intenses relacions que hi va haver, durant l'època medieval, entre Catalunya i aquelles terres. Quants d'aquests turistes catalans que es passegen per Atenes saben que la ciutat va ser durant setanta-set anys una possessió catalana, que el català era llengua oficial i que la senyera de les quatre barres onejava sobre l'Acròpoli? Quants visitants d'Istanbul han vist el palau de Blanquerna on l'emperador Andrònic II va rebre Roger de Flor i els almogàvers?» Pocs, molt pocs, però el més greu de tot això és el cercle tancat que implica: com que no hi ha demanda no s’oferta, com que no s’oferta no hi ha demanda, com que no s’ensenya no es coneix, com no es coneix no s’estima. Sí que és lloable la documentació i la cura amb la qual Francesc Puigpelat prepara el viatge, a partir de la Crònica de Ramon Muntaner, i comptant també amb altres materials com el Tirant lo Blanc, o els treballs d’Antoni Rubió i Lluch. En els diversos capítols l’autor va presentant tots i cadascun dels edificis i ciutats en els que estigueren Roger de Flor i la seua companyia. La lectura resulta força agradable, més tenint en compte les dates que s’acosten, un regal perfecte (més perfecte encara seria poder realitzar la ruta sencera, però tal i com estan les coses...). Si visualitzeu els vídeos de l'anterior post del blog, podreu veure algunes imatges dels llocs esmentats al llibre.

Tornant al fil d’aquest post, insistiré en el greu desconeixement per part de la població valenciana, catalana i mallorquina d’aquest fets. Per descomptat, ara mateix em sembla impossible que cap companyia de viatges puga oferir aquest viatges (si que et portaran a fer la ruta de los conquistadores por América) però més greu em sembla la desídia de les institucions públiques davant tot açò. Què ús diré, lector@s d’Harca, però si han estat incapaços de posar-se d’acord per a crear un producte turístic amb tantes possibilitats com la ruta Jaume I... Tanmateix, si la classe política no està a l'alçada –tampoc és cap novetat això–, la societat civil –en aquest cas, les institucions culturals i acadèmiques vinculades a la història professional– deurien prendre part en l’assumpte. Per diverses raons, primer de tot per a obrir-se a la societat, que ben mirat és la finalitat de tot científic, i en segon lloc, per necessitat dels propis historiadors, sempre tan necessitats d’eixides professionals.

Bocairent, bon lloc i millor gent

  

A la baixa edat mitjana, el rerepaís valencià va jugar un paper cabdal en el creixement econòmic i demogràfic i, al remat, en la integració del conjunt del regne en els circuits internacionals. Morella, Sant Mateu, Vilafranca, primer, i després Cocentaina, Alcoi, Penàguila, experimentaren un fort desenvolupament que contribuí notablement a la integració del regne de València en els circuits comercials europeus. Des d’aleshores, l’interior valencià ha romàs en una llarga letargia amb, clar està, les pertinents excepcions, com el desenvolupament industrial d’Alcoi. En les últimes dècades, però, aquestes regions han recuperat la iniciativa gràcies al desenvolupament del turisme d’interior. Davant la progressiva desindustrialització i l’escassa viabilitat de l’agricultura s‘ha optat per posar en valor el patrimoni en tots els seus diversos vessants. L’exemple més paradigmàtic és la ciutat de Morella, que fins i tot ha arribat a convertir-se en seu universitària gràcies als cursos interuniversitaris de la xarxa Joan Lluís Vives. Pel que fa a les terres centrals del país, a poc a poc Bocairent va consolidant-se com a nucli de referència. En efecte, aquest caràcter primerenc potser siga la gran diferència amb Morella. La capital dels Ports és un centre turístic consolidat, especialitzat en l’explotació del seu patrimoni històric i gastronòmic, i que amb els anys ha estat capaç de bastir una gens menyspreable oferta hotelera i altres infraestructures turístiques. A Bocairent, en canvi, tot està a mig fer o, millor dit, està fet d’una altra manera. Ací el turista pot gaudir tranquil·lament d’un passeig pels carrers del poble sense haver d’esquivar cambrers que et conviden a entrar al restaurant ni tampoc els mostraris de souvenirs de les tendes que envaeixen la vorera. Tot sembla més natural, pensat per al dia a dia. Així, per exemple, de tendes de productes típics només hi ha dos, una a la plaça i l’altra al carrer de darrere, res més. Pot ser que per aquesta absència de mercantilització s’han instal·lat al poble algunes famílies angleses, alemanyes i holandeses. En aquest procés de consolidació, sembla que Bocairent pretén atraure un turisme molt concret: famílies o parelles amb un nivell cultural i econòmic mitjà-alt, només heu de fer un tomb pels webs per a veure els preus. Pel que fa als incentius que ofereix la vila, no trobareu un element singular sobre el que pivota tota la resta, bé, en tot cassi es vol, les covetes dels moros, però l’atractiu de Bocairent és més aviat la complementarietat entre els seus diversos elements: gastronòmics, històrics i naturals, gràcies a la proximitat de la Serra Mariola. 

Com en el cas de Morella, Bocairent se situa sobre un gran turó, encara que a diferència no hi ha cap evidència del recinte emmurallat. Sí que ha arribat fins a nosaltres l’entramat de carrers i travesses medievals. I heus ací el primer atractiu d’aquest poble. Resulta fàcil, delitós, perdre’s per carrers estrets que sovint desemboquen en xicotetes places o detectar la pervivència encara hui de parcel·les d’horts darrere les cases (vegeu la foto!). Malauradament, també hi ha cases ensorrades, deixades, perquè el seu propietari no pot finançar la seua restauració. En el gairebé laberint plànol, el lloc central, més alt està reservat per a l’església, que data del segle XVIII. D’època medieval només resta la pila baptismal (vegeu la foto!) que originàriament no va ser concebuda per a celebrar cap sagrament. Segons diuen, era una font situada a la plaça que en algun moment es va decidir reutilitzar per al batejos.

També resulta força interessant pujar el campanar, des del que es pot tindre un bona observació del terme. A més, la torre conté unes pintures (dir-li frescos em sembla dir-li massa) i escrits de finals del XIX i principis del XX fetes pels campaners d’aleshores en els quals es descriuen les dificultats de l’ofici. D’èpoques passades encara conserven la matraca (vegeu la foto!), un element gairebé extingit dels nostres campanars i que es feia sonar durant els dies de Setmana Santa en substitució de les campanes. 

No massa lluny de l’església es troba el monestir rupestre. Es tracta d’un monestir excavat a la roca des del segle XVI on han residit les monges agustines. Es diu que el fou supervisat per Sant Tomàs de Villanueva i visitat per sant Joan de Ribera, qui també estigué al poble (vegeu la foto!). Al segle XIX les monges manaren construir noves dependències fora i el seu ús queda paralitzat fins a la Guerra Civil. Finalment, fa uns anys l’orde dels agustins va decidir vendre el nou edifici i els terrenys on s’ubicava el monestir a una constructora de Madrid per a alçar nous adossats. Tot això després de repartir els tresors artístics del monestir per les diferents seus de l’orde. En aquest sentit, resulten si més no curiosos fets com l’aparició a la seu que els agustins tenen a Sant Mateu d’una pietà del segle XVI que es deia haver estat destruïda a la guerra. Així les coses, el poble alçà la veu i, al remat, aconseguiren que els agustins vengueren a la parròquia el monestir rupestre (vegeu la foto!). Tant la gestió com les visites guiades les fan les gents del poble que voluntàriament miren de recollir diners per a fer front al crèdit que els ha permès comprar el monestir.

L’element més cridaner, però, de Bocairent són les Covetes dels moros, de les quals ací en Harca ja hem parlat. La visita, per bé que tampoc és cap activitat d’alt risc, sí que requereix d’una mínima condició física. En els últims anys s’ha millorat l’accés i s’ha dissenyat un recorregut aprofitant els forats que hi ha. A l’inici de la visita es realitza una explicació molt planera de la història de les coves i es posa l’accent en la necessitat de més estudis i excavacions que milloren el minso coneixement que tenim d’aquests espais. (vegeu la foto!). Malgrat l’explicació, sembla que cal una millor integració de les covetes amb la resta del paisatge i amb el passat de Bocairent, en especial referència a la societat que les va produir. Així mateix, es podrien introduir més elements explicatius, com ara panells, per a que la visita no es limite a ser un simple recorregut. L’estada a Bocairent no pot acabar sense fer una visita a algun bar, resulten espectaculars els que estan excavats en la roca, fer-se una picadeta de pericana i després un colpet d’herbero. [Malauradament els vídeos que havíem preparat no poden ser penjats, els trobareu al nostre perfil de facebook, Grup Harca].